D' ARISTÒTIL A DESCARTES: L' ESCOLÀSTICA (NO PAU)

L' ESCOLÀSTICA 

(EN POWER POINT/NO PAU)

L'escolàstica és el moviment teològic i filosòfic que va intentar utilitzar la filosofia grecollatina clàssica per a comprendre la revelació religiosa del cristianisme.

Va dominar les escoles catedralícies i els estudis generals que van donar lloc a les universitats medievals europees, especialment des de mitjan del segle XI fins mitjan del segle XV. La seva formació va ser, no obstant això, heterogènia, ja que va absorbir corrents filosòfics, no només grecollatins, sinó també àrabs i jueus. Això va causar en aquest moviment una fonamental preocupació per consolidar i crear grans sistemes sense contradicció interna que assimilessin tota la tradició filosòfica antiga.

FASE PLATÒNICA:

Unió de Raó i Fe

San Anselm de Canterbury S. XII 

Argument ontològic

L'argument ontològic per a l'existència de Déu va ser proposada per primer cop pel filòsof medieval sant Anselm de Canterbury.

Anselm no proposà exactament un mètode ontològic, és a dir, preocupat per la natura de l'ésser, però la seva argumentació pren com a referència la distinció entre éssers necessaris -coses que no poden no existir- i éssers contingents -coses que poden no existir. L'argument ontològic per a l'existència de Déu en totes les seves interpretacions i formes acaba en una afirmació similar a "Déu existeix ja que és un ésser necessari".

Una versió molt col·loquial de la conclusió d'Anselm és que "Déu no pot no existir". Òbviament, això és una afirmació controvertida, i l'argument ontològic té una llarga història de detractors i defensors.

Argument original d'Anselm de Canterbury

Anselm presenta l'argument ontològic com una part de la pregària adreçada a Déu. Comença amb una definició de Déu, o una suposició necessària sobre la natura de Déu, o potser tot alhora.

"Creiem que Nostre Senyor és una cosa sobre la qual no podem imaginar res més gran."

Llavors, Anselm fa la gran pregunta: Déu existeix?

Per respondre, primer intenta demostrar que "Déu existeix 'en l'enteniment':

"L'impiu dirà que una cosa és existir en l'enteniment (ell diu entendre la idea de "Déu), però això no vol dir que existeixi en realitat"

Anselm justifica la seva suposició, usant l'analogia d'un pintor:

"Quan un pintor imagina el que farà, té a la ment el que encara no ha fet, però encara no és a la realitat. Però quan ho ha pintat, existeix a la realitat i també al seu enteniment".

Així, fins i tot l'impiu ha de reconèixer que a l'enteniment hi existeix quelcom sobre el qual no es pot imaginar res més gran, ja que quan ho sent ho entén, i tot el que s'entén és a l'enteniment."

Ara Anselm introdueix una altra suposició:

"I certament que una cosa sobre la qual no es pot imaginar res de més gran no pot existir només a l'enteniment: també es pot imaginar a la realitat, que és més gran i complet."

Exemple: la major part de la gent preferiria uns 100 € reals a uns 100 € imaginaris

"Així, si allò sobre el qual no es pot imaginar res més gran, només existeix a l'enteniment, es pot imaginar una cosa més gran (aquella que compleix totes les qualitats de la primera i a més existeix). Però això és impossible."

Anselm creu que això és una contradicció. D'aquí, n'extreu la seva conclusió:

"Existeix, llavors, allò sobre què no es pot imaginar res més gran, tant en l'enteniment com a la realitat."

FASE ARISTOTÈLICA

La Fe està per sobre de la Raó. Déu és el tema comú.

Sant Tomàs d' Aquino s. XIII

Saint Thomas Aquinas de Carlo Crivelli 

Tomàs d'Aquino (Rocasecca, Laci, 1225 - Fossanova, 7 de març de 1274) fou un dels filòsofs-teòlegs més important de l'edat mitjana. Va proporcionar bases importants per a la teologia cristiana, en incorporar gran part del llenguatge i les idees aristotèliques. 

Les seves obres més importants foren la Summa Theologica, que quedà inacabada, on feu diversos comentaris a la filosofia d'Aristòtil, la Summa contra gentils, ja esmentada, on s'elabora una defensa (apologètica) de la fe cristiana en contra dels àrabs, i el De ente et essentia, un opuscle.

A "La Divina Comèdia", Dante veu l'esperit gloriós de Tomàs d'Aquino en el cel del Sol, amb els exemplars d'altres grans de la saviesa religiosa. Dante també afirma que Sant Tomàs d'Aquino va morir per enverinament, per ordre de Carles d'Anjou. Cinquanta anys després de la mort de Sant Tomàs d'Aquino, el papa Joan XXII, amb seu a Avinyó, va santificar Tomàs.  La teologia de Sant Tomàs havia començat el seu ascens al prestigi.

Rebutja l'argument ontològic de Sant Anselm, en considerar-lo a priori, i per tant, sense cap aportació real. Proposa, doncs, un argument a posteriori, més fàcil d'entendre i que es basi en la via física, basant-se en el caràcter d'indubtabilitat dels seus raonaments.
Es tracta de les conegudes cinc proves de l'existència de Déu, que són descrites breument a continuació:

1. Prova del moviment. Tot moviment o canvi suposa un moviment precedent. És inadmissible un moviment infinit, pel que cal un primer motor, al qual res no el mogui (tot té principi i final). A aquest primer motor l'anomenem Déu.
2. Per les causes eficients de les coses. Tot efecte pressuposa una causa. No es pot admetre una sèrie infinita d'efectes i causes, de  manera que cal una primera causa eficient: Déu.
3. Per la contingència de les coses. Tot el que rep l'existència d'un altre és contingent, és a dir, no necessari. El que és contingent no té en sí la necessitat, l'existència, més que per un altre. Així, doncs, cal un ésser necessari en forma absoluta per generar tots els contingents.
4. Pels graus de perfecció. Les coses no són perfectes, però participen d'una perfecció. Necessàriament, ha d'haver-hi un ésser en què es concentri tota la perfecció, quelcom que sigui causa de l'ésser, de la bondat, i de totes les perfeccions de què participen els homes i la resta de criatures.
5. Per l'ordre de l'univers. El món revela que hi ha una finalitat intel·ligent en l'univers: els éssers tendeixen a un bé que algú ha hagut de crear, i pel qual totes les coses naturals siguin ordenades per a si. Aquest ordre no pot estar en la naturalesa, sinó que ha de provenir d'una intel·ligència ordenadora, Déu.

FASE NOMINALISTA

 Raó i Fe, van per separat.

Guillem d' Occam. Segle XV

Guillem d’Occam va néixer l’any 1290 a Occam (Surrey) i va morir l’any 1347 a Munic, fou un filòsof i teòleg franciscà anglès.

Aproximadament entre els vuit i els tretze anys va ingressar a l’orde franciscà en un convent de Londres. L’any 1306 va ser nomenat sotsdiaca i cap a l’any 1310 (quan tenia 20 anys) va començar la formació teològica que va acabar l’any 1317 a Oxford. A partir de llavors fins al 1319 ensenyaria a Oxford i a París, tot i que mai va ser nomenat mestre a causa del fet que les seves doctrines eren considerades gairebé herètiques pels membres de la facultat. És possible que fos alumne de John Duns Escot, però no se sap del cert. L’any1321 va tornar al convent franciscà de Londres on romania. Va començar el programa de teologia a Oxford, però no el va acabar mai. Per això se l’anomenava Venerabilis Inceptor(el venerable principiant). L’any 1323 Guillem d’Occam es presentà a la reunió del capítol franciscà de la província, que en aquell any tenia lloc a Bristol, per defensar les seves opinions, ja que era considerat sospitós d’heretgia per alguns dels seus confrares.

Cisma amb el papa

El maig de l’any 1324 va ser cridat per la cúria papal d’Avinyó per respondre a acusacions d’heretgia fetes per un antic canceller d’Oxford (John Lutterel). Va romandre a Avinyó sota arrest. Després de dos anys el papa acorda una sentència massa benigna en la opinió de l’acusador i el papa torna a revisar el cas. No va ser mai condemnat. Mentrestant, l’any1327 l’emperador Lluís de Baviera declarava el seu poder per sobre del del papa Joan XXII(el poder civil per sobre de l’eclesiàstic) i els franciscans espirituals s’enfrontaven amb aquest a causa del fet que el papa rebutjava la seva doctrina de pobresa segons la qual Crist i els apòstols no havien posseït mai res i per tant totes les propietats havien d’estar “en ús”.Michele de Cesena, llavors el màxim dirigent de l’orde franciscà, es coneix amb Guillem d’Occam i aquest s’adhereix al moviment espiritual franciscà, donant-los suport. Lluís de Baviera i l’antipapa Nicolau V (nomenat pel mateix emperador) adonant-se que els espirituals poden ser uns bons aliats, els recolzen. El 26 de maig de 1328, Guillem d’Occam, juntament amb alguns altres espirituals i representants imperials fuig d’Avinyó sentint-se amenaçat i se’n van a Pisa, en aquell moment, propietat de Baviera, on l’emperador els acull i els protegeix. Hi ha una llegenda que diu que Occam es va posar sota la seva protecció dient: “Oh, emperador, protegeix-me amb l’espasa, que jo et protegiré amb la paraula” (En llatí: O imperator, defende me gladio, et ego defendam te verbo). El juny del mateix any Guillem d’Occam és excomunicat per abandonar Avinyósense el permís del papa. L’any 1329 se’n va a Munic amb Lluís de Baviera perquè l’emperador no pot controlar als senyors italians del lloc. No es mourà més de Munic. Guillem d’Occam i els franciscans acusaran al papa d’heresiarca. Des d’allí s’enfrontaran obertament a Joan XXII. Ell, escriurà obres de crítica contra el papa i diversos tractats que analitzen el poder civil i l’eclesiàstic. Tot i que l’any 1334 Joan XXII mor, Guillem d’Occam i els franciscans espirituals continuen enfrontant-se amb el seu successor Benet XII. Michele de Cesena mor l’any 1342 i Guillem es converteix en el cap dels espirituals oposats al papa ja que el seu antecessor l’havia nomenat vicari. Lluís de Baviera és destituït l’any1346 i mor l’any següent. L’any 1348 Guillem demanà el perdó del papa Climent VI. El papa li exigí una sèrie de condicions a canvi. No se sap si li fou concedit. Guillem morirà aMunic l’any 1347 víctima de la pesta negra. Va ser readmès a l’església l’any 1359 pel papaInnocenci VI.

Obres

Les obres de Guillem d’Occam es poden dividir entre filosòfiques, teològiques i polítiques. Aquestes són les principals:

Filosòfiques i teològiques

• Opera philosophica et theologica
  • Summa logicae (1328): Tractat de lògica dividit en tres parts (Pars prima, Pars secunda i Pars tertia).
  • Quodlibeta septem (1327): Comentari de les Sentències de Pere Llombart
• Quaestiones in octo libros physicorum (1324): Tractat de física i principal obra d’Occam en aquesta matèria
• Major summa logices

Polítiques

• Dialogus super dignitate papali regia (1338): Explica, amb forma de diàleg, la autoritat eclesiàstica de la cort pontifícia.
• Tractatus de imperatorum et pontificum potestate (1347); On explica els poders de l’emperador i els del papa, segons com hauria de ser en la seva opinió.
• Compendium errorum Johannis Papae XXII (1334): On enumera tots els errors del pontífex
• Dialogus in tres partes diatinctus (1343)

Doctrina filosòfica

En el debat dels Universals adopta una posició nominalista:

• L’Univers no existeix en si mateix ni en cap altra cosa, només existeixen els individus singulars dotats de qualitats també singulars.
• L’Univers és un concepte mental amb el que ens referim a una pluralitat d’individus semblants.
• És un signe que ens remet i es refereix a les coses o entitats individuals.
• Apunta directament a la cosa i no al concepte, encara que hi estigui subordinat.

Occam proposa una veritable reducció lingüística i conceptual (Navalla d’Occam) de tot el que no és prou clar, com per exemple, els conceptes metafísics.

Amb diferents variants, el nominalisme d’Occam es va difondre arreu d’Europa, i constituí una interpretació moderna que s’enfrontava a la ja antiga de Sant Tomàs d’Aquino.

- Pel·lícula: El nombre de la rosa 

WEBGRAFIA:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Escol%C3%A0stica

http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Anselm_of_Canterbury.jpg

http://ca.wikipedia.org/wiki/Argument_ontol%C3%B2gic

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:St-thomas-aquinas.jpg

http://ca.wikipedia.org/wiki/Tom%C3%A0s_d'Aquino

http://ca.wikipedia.org/wiki/Tom%C3%A0s_d%27Aquino 

http://blocs.xtec.cat/histfilosofiaiesbaixmontseny/f

D' ARISTÒTIL A DESCARTES, EPICUR (NO PAU)

PERIODE HEL·LENÍSTIC 
del segle IV aC al segle I aC)
(EN POWER POINT) 
Epicur

El 10 de juny del -323 moria Alexandre Magne a Pèrsia, amb 33 anys, potser com a conseqüència de malària, d'un verí o -segons els malpensats- d'una borratxera. Aquest fet va canviar el curs de la història antiga. Un adversari d'Alexandre, el polític atenès Demóstenes, ja havia avisat que: la sentor d'aquest cadàver omplirà l'univers i així va ser. Els generals d'Alexandre, anomenats diàdocs (successors), comencen tot un seguit de guerres per intentar fer-se amb el control de l'imperi més extens que havien vist els segles. Moltes de les ciutats que ell havia conquerit van intentar recuperar les seves llibertats i desfer-se del jou macedònic. La situació política porta inseguretat i misèria al poble... S'iniciava -sense que els contemporanis en fossin gaire conscients- l'època hel·lenística, caracteritzada per l'anorreament del més gran descobriment espiritual grec: la polis. Epicur de Samos (341-270 aC) és un personatge inseparable d'aquesta crisi intel·lectual. Serà ell qui posi els fonaments filosòfics de l'individualisme en una època de crisi. En aquest sentit, la seva filosofia moral va més enllà del seu moment històric i és encara la guia de la teoria individualista i de les actituds utilitaristes contemporànies.

Comprà un terreny, anomenat El jardí i s'hi instal·la, no amb la pretensió de fer grans teories sinó per viure una vida modesta i harmònica en amistat. A més, no reclutà la seva clientela entre els poderosos, sinó que decretà l'absoluta igualtat entre tots els seus deixebles. Lactanci a les Divinae institutiones diu que: «Epicur va fer extensiva la seva crida també als incultes». Segons el testimoni de Ciceró, que va visitar Atenes l'any 78 aC, el Jardí, en grecKepos, era més aviat un hort al voltant d'una petita edificació gens luxosa. Al Jardí també eren admesos esclaus i dones, llavors marginades de la filosofia. Segons la tradició entre els deixebles hi havia àdhuc una prostituta, Leontion, amant del mestre; però coneixent la misogínia de l'Antiguitat, és possible que ella fos només una dona lliure que hom volgués desprestigiar per dedicar-se a una activitat que el masclisme de l'època considerava incompatible amb la feminitat.

Concepte de filosofia a Epicur

La idea central de l'ètica epicúria és pot resumir gairebé en una fórmula:

Hedoné (plaer) = Makarion (beatitud, benaventurança; l'estadi dels déus).

 És a dir, es tracta de fer una filosofia utilitària (fer-nos feliços a través de desangoixar-nos) i de buscar una determinada mena d'home que visqui amb impertorbabilitat i amistat a través de les contingències doloroses de la vida.

A més, Hegel descobreix el fil que lliga Epicur amb els autors posteriors: «Quan avui s'afirma que el sentiment és la base de la conducta (...) això és filosofia epicúria» (pàg. 396). Cal tenir present que així com Aristòtil i Plató són fèrriament racionalistes, amb Epicur comença la tendència emotivista (pròpia del que hem anomenat ètiques no-cognitives; les que tendeixen més al sentiment que a la raó). Per altra banda Epicur és utilitarista: la filosofia no serveix només per especular; serveix per viure més feliç.

Per a Epicur el món pateix una mena d'epidèmia de pesta crònica [aquest tema apareix sobretot a l'epicureisme romà: Diògenes d'Enoanda i Lucreci: De natura rerum, VI, v. 1138 i ss.] La por és la pesta de l'ànima: ens mata i es contagia arreu. De la mateixa manera que podem identificar els enemics de la salut del cos (el menjar massa, l'aigua, l'aire...) i practicar una higiene corporal, també podem identificar els enemics de la salut de l'ànima. (la por als déus, a la mort i al dolor físic) i practicar una higiene de l'esperit. La diferència és que la causa del dolor físic és real (el reuma, la gota...) en canvi la causa del dolor espiritual és falsa; textualment «no és res». I per això la filosofia ens ha de des-enganyar. Ha de denunciar l'engany i la mentida que hi ha rera la por.

L'amistat

El mot philia, tradicionalment traduït per «amistat», designa per a un grec tot sentiment de lligam i de vinculació amb els altres. En el filòsof atomista Empèdocles, philia era, fins i tot, la força natural de l'atracció universal. Fou Aristòtil qui va restringir el tema de la philia a les relacions humanes, com una qüestió privada o íntima, però llunyana al sentiment amorós. Cal insistir en un fet: l'amistat no és considerada mai per Epicur entre els plaers «naturals i necessaris»: l'home no està obligat a tenir amics. Fins i tot, i a l'extrem, l'amistat sembla contradictòria amb la regla epicúria per ser feliç, que és la de evitar al màxim la dependència. Tenir amics significa ser-ne depenent i implica també un cert "interès". Sembla que sigui contradictori el desinterès que se li demana al savi i l'interès utilitari que implica l'amistat. Podríem preguntar-nos també si no estaria millor per ser feliç viure sense amics -i, per tant, sense problemes. Però el problema és que la vida humana no té sentit en solitud; sinó que és correspondència i gratificació, que no podríem ni sabríem trobar mai tots sols, sinó només entre els amics, és a dir, entre els savis que són semblants a nosaltres. De fet, l'amistat és el fonament de la vida en comú al Jardí epicuri. És el sentiment que estreny els llaços entre els savis i fa la vida plaent, digna de ser viscuda i plenament humana. Amistat i saviesa van de bracet.

 Mai no es repeteix prou que el plaer per a Epicur, no és qualsevol plaer i que, per contra, només és valuós allò que augmenta la nostra felicitat sense provocar un augment del dolor. No tots els plaers són bons perquè, en aplicació del que Bentham anomenaria un càlcul felicitari, n'hi ha que, simplement no surten a compte. Un exemple interessant és el de l'homosexualitat. A la Carta a Meneceu condemna el plaer que cerquen els dissoluts i els cràpules i les festes contínues que comporten gaudir de jovenets. Per a Epicur l'amor de tipus sexual no és en general recomanable en la mesura que el plaer autèntic no és de caire físic, sinó espiritual. El savi no s'ha de deixar arrossegar per cap passió (i això inclou l'enamorament). Tampoc no és vàlid el model d'amor platònic dels noiets, perquè constitueix una mena de paternitat espiritual que Epicur rebutja: els savis són amics i, per tant, es consideren de igual a igual. El savi epicuri busca la mesura i un plaer sense discerniment no seria autèntic. La sexualitat ha de ser, també, usada amb moderació, com el menjar i com totes les altres coses bones de la vida.

Si Epicur està contra Plató ha de concloure necessàriament que no hi ha cap eidos [idea, forma pura] de la justícia.

El desig

Per Epicur hi ha diversos tipus de desig:

- El desig natural i necessari com ara menjar, beure o dormir

- El desig ni natural ni necessari com el sexe

- El desig ni natural ni necessari com ara la fama. 

- A la sèrie Merlí: Epicur 

WEBGRAFIA CONSULTADA:

http://www.alcoberro.info/planes/epicur.

PLATÓ: COMENTARI D' ANDREA LINARES B22 CURS 2016-2017

Filosofía                                                                                    ANDREA LINARES B-22
Convocatòria PAU 2012

Detall de L'escola d'Atenes, per Rafael

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

"—[…] Un home serà just si observa el principi que hem exposat tantes vegades. —Així és. —I què? —li vaig dir—. Hi ha alguna cosa que enfosqueixi la nostra visió de la justícia i que faci que sembli diferent de la que se’ns ha revelat a la ciutat? —No ho crec —va dir. —Hi ha una manera —vaig observar— d’assegurar-nos-en completament, si és que encara hi ha algun dubte en la nostra ànima: n’hi haurà prou amb comparar-la amb certes nocions corrents. Per exemple, suposem que a la ciutat o a l’home que per naturalesa i criança s’hi assembla, se li confiés una certa quantitat de diners. Ens semblaria que aquest home se n’apropiaria? […] —No. —I, per tant, no estarà el nostre home ben lluny de cometre sacrilegis, robatoris o traïcions privades o públiques contra els amics o contra les ciutats? —Ben lluny. […] — I la causa de tot això no és que cada part de la seva naturalesa fa el que li toca, tant pel que fa a governar com pel que fa a obeir? —Aquesta n’és la causa i no una altra cosa. —Tractaràs, doncs, d’esbrinar si la justícia és una cosa diferent d’aquesta virtut que produeix tals homes i tals ciutats? —No, per Zeus —va dir. —Hem acomplert del tot, doncs, el nostre somni: aquell  pressentiment que ens deia que, quan anéssim fundant la nostra ciutat, podríem, amb l’ajut d’algun déu, trobar un cert principi i imatge de la justícia. Ben cert. —Teníem, efectivament, Glaucó, una certa semblança de la justícia, que, per això, ens ha estat de profit: el principi que qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa, i qui és constructor, construccions, i així tots els altres. —Així sembla. —I en realitat la justícia sembla que és això, però no pel que fa a l’acció exterior de l’home, sinó a la interior sobre si mateix"

PLATÓ. La República, IV

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. El filòsof Plató a La República, ens diu que:
-L’home just es tracta del filòsof, que ha de governar a la ciutat justa, on cadascú fa allò que ha de fer depenent de la classe social pertanyent on el treballador (ànima concupiscible) treballa, el militar (ànima irascible) protegeix i el governant (ànima racional) governa, ànimes les quals han d’estar en equilibri/harmonia per arribar a la justicia en un Estat aristocràtic governat pel filòsof, ja que ha sortit de la caverna (passa de la doxa a l’episteme).

2. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el

text els mots següents:

a)«justícia»  Harmonia/equilibri entre les parts de l’ànima (nombrar-les)

b)«part de la seva naturalesa» fragment de l’ànima tripartida: racional, irascible i concupiscible

3. Per què diu Plató que «la justícia sembla això que és això, però no pel que fa a l' acció exterior de l' home, sinó a la interior sobre si mateix.» El fragment a tractar pertany a La República de Plató, llibre en el qual vol purificar la polis (ciutat d’estat i utopía). Per començar, definiré que enté Plató per home just. Aquest concepte fa referència al filòsof, el qual ha de governar a la ciutat justa. I què és la ciutat justa? És aquella on cadascú fa allò que ha de fer. I què és el que ha de fer? Això depén de la classe social pertanyent on el treballador (ànima conpupiscible, formada per la temperança dels desitjos i la funció de proveïr la polis) treballa; el militar (ànima irascible, caracteritzada per la fortalesa d’ànim amb la funció de proveïr la polis) protegeix i el governant, que és el filòsof (ànima racional, formada per la saviesa i amb la funció de dirigir la polis) governa, ja que és l’home just en un estat (considerat perfecte per Plató) utòpic, aristocràtic, on manen els millors.
En el mateix llibre que el fragment, Plató parla tambè d’altres règims polítics que són quatre possibles malalties de l’Estat on trobem la timocràcia, on governa la classe dels militars i es caracteritza per l’ambició (conquerir per tenir més, prosperiat personal); la oligarquia,en mans dels poderosos adinerats i format per la cobdícia (propi enriquiment a base d’explotació) ; la democràcia, on governa el poble i es caracteritza per la llibertat i la igualtat (caos per Plató i Nietzsche) i la tirania, en mans d’un lider ambiciós i carismàic basada en la política extrema( “salvador” omnipotent que corrompeix i atemoreix la població).
Pel que fa a l’estat utòpic, aquest funciona gràcies a l’harmonia entre les parts de l’ànima.
Des del punt de vista del Mite del carro alat, l’auriga, que es tracta del filòsof, la raó i la saviesa, l’ànima racional, governa per sobre dels cavalls; el cavall blanc (bó), la fortalesa i el valor, l’ànima irascible, obeeix a l’auriga i governa per sobre del cavall negre (dolent), i aquest últim, tractant-se de la temperança i el desig, l’ànima concupiscible, ha d' obeir  tant a l’auriga com al cavall blanc,sent l’equilibri entre aquests tres elements el funcionament i sorgiment de la justícia.
I ara ens preguntarem, per què governa el filòsof (l’ànima racional/l’auriga) i no altre?
Des del punt de vista del Mite de la caverna, aquest individu governa perquè ha sortit de la caverna, ha contemplat les coses i la seva essència, ha superat la doxa amb el pensament matemàtic i ha vist la bellesa i la justícia, en altres paraules, passa de la doxa a l’episteme. Veu la idea del Bé, per tant, pot i ha de governar.

Pel que fa a la doxa i l’episteme des del punt de vista del Símil de la línia, quan el filòsof es troba a la doxa (opinió dels mortals), al món visible, primer sorgeix l’eikasia (ombres) on l’home de la caverna observa les ombres i creu que són reals (pístis,creença); en aquest moment l’home es deslliga i creua la franja entre doxa i episteme, passant finalment al món intel·ligible (món de les idees) on troba el coneixement veritable (món universal) i intervé la raó a la dianoia (matemàtiques) fins arribar a la intuició noètica de la idea del Bé (el Sol), noesis, sent aquesta l’última etapa, on el filòsof, ja fora de la caverna, allibera l’ànima del seu cos. El filòsof ha de tornar a entrar a la caverna per alliberar als seus companys presoners. 
I ara us preguntareu, d’on provè aquest fet de la caverna? Es tracta d’un mite, també pertanyent a La República basat en un diàleg entre Sòcrates i Glaucó on Plató arriba a la conclusió de que el filòsof és aquell que surt de la caverna i veu la veritat, la qual vol contar encara que a vegades no sigui cregut.
I què és la justícia, al cap i a la fi? En CONCLUSIÓ,es tracta de l’harmonia entre les parts de l’ànima: entre l’ànima concupisciple, la racional i la irascible.

4. Compareu la concepció de Plató sobre què és el que fa que una persona sigui justa amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.                  
Pel que fa a Nietzsche, a Així Parlà Zarathustra, ens parla de les tres metamorfosi de l’esperit: camell, lleó i nen.

En relació amb Plató, i més concretament amb el Mite de la caverna, el camell,  l’animal de càrrega (dòcil i submís) que porta al gep l’imperatiu del deure, s’expressa dins la caverna i la creença en les ombres; el lleó, que es deslliura de tota imposició exterior i no admet ser domesticat (representa l’home que es desfà de l’imperatiu moral, de la idea del deure, diu"Déu ha mort") que fa referència a la lliberació del filòsof de la caverna, i finalment  el nen (creativitat), el super-home que té la tasca de crear valors de la vida a través de la seva pròpia voluntat de poder, que representa el moment en el que surt de la caverna i veu la veritat, que vol expressar als demés.
En termes del Símil de la línia, el camell es situa dins la doxa (món sensible i opinió dels mortals) i comprèn l’etapa eikasia; el lleó es tracta de pístis (creença en les ombres) i el nen és el pas de doxa a episteme (coneixement veritable i món intel·ligible) on trobem dianoia (matemàtiques) i noesis (idees), on finalment el filòsof capta la idea del bé (intuició noètica).

El filòsof, a La genealogia de la moral ens diferencia entre la moral dels esclaus i la del noble o del senyor. La moral de l’esclau (sumissos) és la del ressentiment perquè es nega a la vida i reprodueix una “venjança imaginària” (representa el camell, a més del pecat i la culpa). A més, es tracta, en relació amb Plató, de l’ànima racional i irascible, juntament amb l’auriga i el cavall blanc.
La moral del noble diu sí a la vida, sí als instints, sent espontània, confirmant la seva pròpie essència de forma joiosa, gaudint de la vida (representa el nen, superhome). Pel que fa a Plató, es relaciona amb l’ànima concupiscible i amb el cavall negre, mentre que el lleó fa referència al no res.

Nietzsche no creu en la veritat de Plató, diu que no hi ha veritat absoluta i que la vida és un canvi constant, com havia dit el presocràtic Heràclit d' Efes que: “tot flueix i canvia excepte el logos” (llei lògica, tot canvia perquè hi ha una llei que ho canvia) present als seus aforismes com “no ens banyem dos vegades en el mateix riu perquè aigües diferents flueixen cap a nosaltres”  afirmant que la vida és un canvi constant.


Encara que tenen diferències, concorden a l’hora de pensar  la democràcia es la pitjor forma de govern (per Plató a causa de que regna el poble, l’ànima concupiscible i per Nietzsche fent referència a la moral de l’esclau, basada en els valors que diuen no a la vida.)

Finalment, per a Plató, el que fa que una persona sigui justa és que realitzi allò que ha de fer a la ciutat justa depenent de la seva classe social, ja pot ser treballador (ànima concupiscible) que treballa;militar (ànima irascible) que protegeix o  governant, (ànima racional) que governa, ànimes que han d’estar en equilibri per això arribar a la justicia dins l’Estat aristocràtic governat pel filòsof, que ha sortit de la caverna ( de doxa a episteme).
Per a Nietzsche, respecte de la justícia, pensa que vindria a ser una derivació del concepte de la "culpa" (d'ells) per les "deutes" amb la societat. És des de la "culpa" moral produïda pel fet material de tenir "deutes" com la societat genera el concepte de justícia, com una correspondència de la moral de l'individu.

 

5.Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Perquè una societat sigui justa cal que cadascun dels seus membres es dediqui a allò que, d' acord amb les seves aptituds naturals, sap fer millor»

Estic d’acord amb l’afirmació a tractar pel que fa a la part teòrica.
Quan una persona es dedica a allò que està capacitat a fer rendeix al màxim, ja sigui per les seves pròpies aptituds o per la seva actitud. Llavors la societat té assegurada la implicació de l’individu a l’hora de realitzar allò que ha de fer, la qual cosa seria positiva per aquesta ja que tot estaria en equilibri, i a més, la pròpia persona se sentiria bé amb ella mateixa perquè està fent allò que sap fer millor.
Per altra part, no tan positiva en aquest cas, en seria la part pràctica aplicada a la realitat.
L’equilibri de la societat ( harmonia entre les parts de l’ànima = justícia) la formen totes les persones juntament amb les activitats a les quals s’han de dedicar. on s’han de realitzar totes les activitats.
No totes les aptituds naturals són iguals, de la mateixa forma que algunes activitats socials quedarien buides perquè ningú està destinat a fer-ho. Amb aquest fet sorgeix un estat de desequilibri a la societat, és a dir, no hi hauria justícia.
I com arribar a la justícia, llavors? Des de l’arrel, les aptituds naturals. Perquè hi hagués equilibri, és a dir, que cadascú es dediqués a allò que sap fer millor, la naturalesa hauria de repartir de forma equitativa totes les aptituds, per així omplir tots els càrrecs socials, la qual cosa em sembla quasi impossible, que com a conseqüència, afirma que mai hi haurà una justícia absoluta.


COMENTARI D' ANDREA LINARES (B22), CURS 2016-2017, DE L' INSTITUT CAMPS BLANCS.
Webgrafia:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Plat%C3%B3

PLATÓ: COMENTARI DE JORDI ZANCA (9,5 PAU)

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA: PLATÓ

Comentari de Text 

(Les preguntes no són idèntiques a les PAU. Mireu sobretot la resposta a la pregunta 4. Aquest alumne va treure un 9,5 a les PAU)

"Llevat que els filòsofs governin en els Estats, o que els qui ara són anomenats reis i governants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en una mateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separadament per cadascun d' aquests camins les múltiples naturaleses que actualment ho fan així, no hi haurà, estimat Glaucó, fi dels mals per als Estats ni tampoc, em sembla, per al gènere humà; tampoc abans d' això no es produirà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del Sol, l' organització política que ara acabem de descriure verbalment. Això és el que des de fa una estona vacil·lo a dir, perquè preveia que el meu pensament xocaria amb el dels altres; i és difícil d' advertir que no hi ha cap més manera de ser feliç, tant en la vida privada com en la pública"

PLATÓ, La República, V, 473d-e.

ADVERTIMENT: El model de comentari de text que aquí es proposa, no pretèn en cap cas, menystenir a ningú. 

1.- Digues amb les teves pròpies paraules i sense repetir el fragment, què diu Plató en aquest text.

En aquest fragment Plató posa de manifest una de les principals condicions que són necessàries perquè la seva idea d'estat aristocràtic ideal pugui tenir èxit, que és precisament que els governants de la polis (el poder polític) hagin sigut instruïts en la filosofia i és que, segons les idees de Plató, només aquell que gràcies a la filosofia s'ha pogut alliberar de les cadenes que el lliguen al món sensible i ha arribat a conèixer el món de les idees, només aquell que ha pogut contemplar la idea de Bé, podrà arribar a governar d'una manera justa la polis, ja que no treballarà per la cerca del benefici personal, sinó del col·lectiu, conduint-la a la felicitat de la totalitat dels seus habitants i per tant a la justícia i l'harmonia.

Perquè això sigui possible però, altres fets també s'han de donar, com per exemple l'existència d'una societat correctament dividida en tres classes socials, la dels filòsofs governants que esmentàvem abans, la dels guerrers i la dels artesans. Per tal que l'estat funcioni correctament en el sentit que apuntàvem abans, aquestes tres classes han de dur a terme la tasca que els hi correspon (governar, defensar la polis i crear allò que necessita per viure respectivament) i no desviar-se'n. Precisament és quan se n'aparten (quan “marxen separadament”), que sorgeixen les malalties de l'estat, ja que la ideal organització aristocràtica es veu truncada per l'aparició d'altres formes de govern on qui mana no és la classe filosòfico-aristocràtica (timocràcia, democràcia i tirania) o bé la classe aristocràtica és corrompuda i només s'interessa per la prosperitat personal (oligarquia).

Per tant, les dues condicions abans esmentades són per Plató necessàries perquè es doni la organització estatal que ell planteja. A més, però, considera que sense l'eliminació d'aquestes dificultats i la consecució de l'estat aristocràtic, és impossible acabar amb els mals del “gènere humà”, ja que, segons l'ideari platònic, la felicitat i justícia individuals no es poden deslligar dels comuns.

Per últim Plató reconeix l'enorme complexitat que suposa la instauració d'un estat com el que proposa, donades les nombroses malalties que pot patir l'estat per causes molt variades (l'estat de Plató és, de fet, un model utòpic) però posa de manifest que, malgrat la inherent dificultat que pot suposar adonar-se que el seu model és l'únic capaç d'aconseguir la felicitat i justícia individual i comuna, no hi ha cap més manera d'aconseguir-ho.

2.- Posa-li un títol filosòfic.

Les condicions per l'estat ideal i els mals que l'impedeixen

3.- Relaciona aquest text de La República, amb altres teories, mites, obres de Plató com ara Fedre, Menó, l’ Apologia de Sòcrates, El convit, etc.

Com passa en molts casos en l'obra de Plató, les teories que presenta queden totes lligades per la seva particular concepció del món i les idees. De fet, tota la teoria de les idees que construeix i va  desenvolupant al llarg de la seva obra té com a objectiu final fonamentar l'estat ideal que precisament ens presenta en el text anterior i al llarg de la obra La República i és que l'obra de Plató està altament influïda per la condemna a mort del seu mestre Sòcrates. Així doncs, Plató desenvoluparà tot un ideari amb el que pretén crear un estat realment just, allunyat d'aquell que va arribar a  condemnar a una figura com la del seu mestre. En aquest sentit, Plató considera que el món real no és el sensible que ens arriba a través dels nostres sentits, sinó que és el de les idees, al que podem arribar gràcies a la raó. Precisament ens parla d'això en el mite de la caverna, on es presenta el filòsof com aquell que és capaç de deslligar-se de les cadenes que el mantenen unit al món de les ombres (el món sensible) i el condueixen a un món de veritat universal (el de les idees) on qui governa és precisament el Bé, simbolitzat en el Sol. És per això que qui governa l'estat ha de ser el filòsof, perquè és l'únic que, entre la multitud que viu al món de les ombres, ha pogut contemplar realment el que és el Bé, i per tant és l'únic que pot governar amb justícia i aconseguir que tots els habitants de la polis assoleixin la felicitat. De la mateixa manera, però, és molt difícil per al filòsof explicar allò que ha “experimentat” al món de les idees als seus antics companys que habiten entre les ombres (li és difícil tornar a dins la caverna, i de la mateixa manera quan els hi explica la veritat universal a la resta, se'n riuen i fins i tot poden arribar a intentar matar-lo, en una clara al·lusió al que li havia passat a Sòcrates) i això justificaria certament que qui ha de manar és un reduït grup de filòsofs ja que tampoc poden fer arribar el bé, la veritat, a la resta de persones, que  no estan preparades per arribar a comprendre-ho, tal i com s'exposa a l'inici del text.

D'aquesta mateixa manera, Plató considera que l'anima de l'home estaria formada per tres parts, tal i com ens presenta al mite del carro alat de la seva obra Fedre. Aquestes tres parts són, per una banda, la part racional (la conductora de l'auriga) que gràcies al seu coneixement del món de les idees, és capaç de guiar les altres dues parts, la irascible, simbolitzada en un cavall bo i dòcil representant de la valentia i la noblesa, i la concupiscible, que és un cavall indomable, símbol dels desitjos més baixos i materials. No és pas casualitat que aquestes tres parts coincideixin en certa manera amb les tres classes socials que considera Plató han d'integrar l'estat. La raó equivaldria a la classe dels governants filòsofs, ja que són els únics que han contemplat el Bé en el món de les idees i que, per tant, poden fer tirar endavant la ciutat garantint-ne la felicitat dels ciutadans (com comentàvem abans). La classe dels guardians i soldats correspondria a la part irascible i equivaldria al valor. Per últim, la classe dels artesans vindria a ser la part concupiscible, que es deixa portar pels instints passionals. L'única manera que tindria de ser feliç l'artesà seria amb la virtut de la moderació, que consisteix en l'acceptació del govern que li ve imposat per part de la classe aristocràtica filosòfica en el model de l'estat platonià. Tal i com ja havíem dit, igual que quan en l'individu aquestes tres parts no duen a terme la seva funció es produeix una manca d'harmonia i una falta de justícia, si en la ciutat les tres classes socials no fan el que han de fer, es perd la justícia social i apareixen les malalties de l'estat, que condueixen a formes de govern que de cap manera poden permetre la felicitat de tots els seus ciutadans.

Tampoc és estrany que Plató generi aquesta equivalència entre la realitat individual i la de la societat de la polis. De fet, Plató considera que la justícia ha de ser estudiada en la col·lectivitat i no pas en la individualitat. D'aquesta manera, considera la polis més que una mera unió de persones que viuen juntes, sinó que, en el fons, es tracta d'una “persona” pròpiament dita, amb la seva psyche i, per tant, les seves tres parts de l'anima (les tres classes socials).

4.- Fes una opinió personal tot reflexionant sobre l’ actualitat de la temàtica.

Des del meu punt de vista, cal dir que les idees de Plató són realment interessants i tenen molt de sentit i lògica. Si bé no podem negar la intencionalitat clarament bondadosa de Plató, que l'únic que busca és la formació d'un estat just i feliç, no em puc posicionar a favor dels seus postulats, perquè són clarament antidemocràtics i segregacionistes. Plató defensa clarament l'existència de classes socials, però jo crec que tots els éssers humans som iguals, i, per tant, la segregació social no té cabuda en aquest pensament. Què fa pensar que uns siguem diferents dels altres? Per Plató, la resposta està en les qualitats individuals, que el governant és l'únic que ha pogut veure el món de les idees, l'únic que coneix la veritat, i per tant és el que ha de governar. Hi ha, però, dos clars contra arguments a això. Primerament, perquè no pot la resta de la societat arribar a conèixer aquesta veritat universal? Donat que tots tenim les mateixes capacitats intel·lectuals, l'únic que fa que siguem diferents és que hem rebut una educació diferent. Si el sistema educatiu fos igual per tothom, tothom podria arribar al “món de les idees” i tothom podria formar part del govern dels millors, perquè tots serien, en certa manera, els millors. Llavors la reduïda classe política passaria a ser una extensa classe única que integrés tota la societat, desapareixerien les classes socials, tothom seria igual i s'arribaria naturalment a una autèntica democràcia igualitària, on els arguments de Plató no serien vàlids, perquè no s'estaria igualant el savi a l'ignorant, donat que no hi ha cap ignorant. Voldria dir això que tothom seria igual en pensament? No, només igual en facultats, i és que precisament en la diversitat d'idees està la clau de la democràcia. Aquí és on entra el segon argument, si el govern de l'estat estigués reduït a un petit número de persones, per més preparades que estiguessin, què fa pensar que les seves decisions serien les millors possibles? Com més persones participin en la activitat política, més seguretat hi ha que, al final, la idea de la majoria sigui la que realment condueixi l'estat cap a bon camí, perquè al cap i a la fi, l'ésser humà no és, ni de bon tros, perfecte, i que el govern s'estanqui en un reduït grup de persones, per més aptes que siguin, conduiria a la desigualtat social i, a al final, a la presa de decisions errònies. És més, què legitima que un petit grup de persones decideixin el futur d'una majoria? Si hagués de ser la preparació, llavors ens haurien de manar les persones més sàvies, com ara els acadèmics. Però qui assegura que la voluntat dels acadèmics equivalgui a la voluntat del poble que han de manar? Llavors es viuria en la imposició, la manca de llibertats, la dictadura i, per tant, la infelicitat.

De la mateixa manera, les idees platòniques poden tenir certa correlació amb la situació política actual. Vivim en una democràcia, però fins a quin punt la classe política realment ens representa? Vivim certament en una democràcia o en una autarquia o oligarquia de les que presenta Plató? Per mi, només en el moment en el que ens referim a classe política ja estem posant de manifest la necessitat de canviar el sistema. L'existència de classes socials, al meu parer, és un error, sigui quin sigui el postulat emprat per defensar-les, i és que no hi ha res, científicament parlant, que pugui justificar la separació dels diferents grups socials. Tothom hauria de ser amo del seu destí i poder participar igualitàriament en la activitat política. S'hauria de tombar cap a una democràcia més que representativa, participativa, com aquella de l'antiga Grècia. Per poder fer-ho, caldria, primerament, assegurar que l’educació pogués formar ciutadans igualment capacitats (i per tant ja no farien falta les classes socials) i després, explotar els nous mitjans tecnològics per permetre que tothom pogués contribuir a forjar el futur que, al ser de tots, també és seu. Vol dir això que cal caure en l'individualisme? No, tampoc. Cada individu hauria de pensar en el bé comú, no pas en l'individual, com fa el filòsof en el model platònic. D'aquesta manera, tothom podria participar en l'activitat política i a la vegada es caminaria cap a la felicitat i la justícia de l'estat de Plató.

Comentari realitzat per : J. Z. S. (alumne de 2n Batxillerat A (científic-tecnològic), de l' Institut Ramón Turró i Darder de Malgrat de Mar)

POWER-POINT DE TALES A ARISTÒTIL (NO PAU)

Aristòtil 

 

(Estagira, Grècia, 384 aC - Eubea, Grècia, 322 aC) va ser un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. El seu pensament en lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu fins ben entrat el segle XVI.

Aristòtil va néixer a Estageira, a la Península Calcídica, el 384 aC, a uns 55 quilòmetres a l'est de la moderna Salònica.^[4] El seu pare Nicòmac era el metge personal del rei Amintes III de Macedònia. Aristòtil va ser entrenat i educat com un membre de l'aristocràcia. A l'edat de divuit anys, es va traslladar a Atenes per continuar la seva educació a l'Acadèmia platònica i Plató va ser el seu mestre. Aristòtil va romandre a l'Acadèmia durant gairebé vint anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor, fins després de la mort de Plató el 347 aC.

 Aristòtil va ser designat com a cap de la Reial Acadèmia de Macedònia. Durant aquest temps donà lliçons no només a Alexandre, sinó també a altres dos futurs reis: Ptolemeu i Cassandre. A l'obra Política, Aristòtil afirma que només una cosa podria justificar la monarquia, i que era si la virtut del rei i la seva família eren més gran que la virtut de la resta dels ciutadans en el seu conjunt. Amb molt de tacte, va incloure el jove príncep i el seu pare en aquesta categoria. Aristòtil va encoratjar Alexandre en la gran conquesta oriental, i la seva actitud cap a Pèrsia era descaradament etnocèntrica. En un exemple famós, aconsellava Alexandre perquè fos "un líder per als grecs i un dèspota per als bàrbars, per tenir cura dels primers com a amics i familiars, i fer front als altres com la que es té amb els animals o les plantes"
L'any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, la que es coneix com a Liceu.

Després de la mort d'Alexandre, el sentiment contra els macedonis a Atenes va augmentar. Aristòtil va haver de marxar a la propietat de la família de la seva mare a Calcis, i comentà: "No vaig permetre que als atenencs pequessin dues vegades contra la filosofia";^[9] una referència a l'anterior judici execució de Sòcrates pels atenencs. Va morir a l'illa d'Eubea de causes naturals l'any 322 aC, a l'edat de 62 anys. ç

 Cosmologia

Segons la cosmologia aristotèlica, el cosmos és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:

• Regió supralunar (el cel), formada per esferes concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular.
• Regió sublunar (la terra, esfèrica^[11][12]), quieta al mig de l'univers, formada per terra esfèrica, aigua, aire i foc, en moviment lineal, i la matèria és corruptible, es fa malbé.

Aristòtil considera que el coneixement és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: el nivell sensitiu i el nivell intel·lectual. Si bé accepta com el seu mestre Plató que la doxa o opinió comuna és errònia perquè es queda amb l'aparença de la veritat, sí que contempla l'endoxar com a coneixement fiable: l'endoxa és l'opinió comuna refrendada per l'autoritat i el debat públic
El coneixement intel·lectual es transmet sobretot a partir del llenguatge i la reflexió. El llenguatge al·ludeix a veritats universals, al món i les seves maneres d'éssers, i per aquest motiu és comprensible  per qualsevol ésser humà, el que varien són les llengües particulars, subjectes a convencions.

Metafísica

Plató i Aristòtil, per Raffaello Sanzio (detall de L'escola d'Atenes, 1509)

És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú, el fet d'ésser, existir.

• Categories de l'ésser. Ésser és un concepte analògic, té molt sentits o categories, però totes es refereixen a la substància; el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment, i són els accidents. Les 10 categories són:

1. Substància
2. Quantitat
3. Qualitat
4. Relació
5. Lloc
6. Temps
7. Posició
8. Possessió
9. Acció
10. Passió

• Teoria hilemòrfica. La substància és un compost de matèria (hylé) i forma (morphé). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.

• Teoria de la causalitat. Res esdevé per atzar. Tot té una causa que pot ser:
  • material, la matèria de què està feta.
  • formal, la forma que té.
  • eficient, qui l'ha feta.
  • final, perquè l'ha feta.

• Dinamisme de l'ésser. La forma d'una cosa en un moment donat és el seu acte (energia), el qual activa la possibilitat o potència de la matèria de canviar de forma; totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

Política

 

L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat. La finalitat de la política és l'organització de l'estat de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans. Considera l'home un ésser cívic, mentre que animals i déus resulten incívics. Segons Aristòtil hi ha 3 tipus de govern positiu: la monarquia (el poder està en mans d'algú que té el vistiplau del poble), l'aristocràcia (el poder el té gent de qualitat) i la democràcia moderada (segons Aristòtil aquesta és la millor forma de govern, sempre que es busqui el bé comú). També hi ha formes de govern negatives: la tirania, l'oligarquia i la democràcia radical o demagògia (en tots aquests casos hi ha un abús de poder i en cap moment es busca afavorir a la comunitat). Sobre política, Aristòtil, escrigué Política (Aristòtil) i la Constitució dels atenencs (Athenaion Politeia).

Psicologia aristotèlica

 

En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (matèria) i ànima(forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:

• vegetativa → nutrició i reproducció, orientada a la conservació → Plantes
• sensitiva → funció sensorial, orientada al moviment → Animals
• intel·lectiva → funció intel·lectual, orientada al pensament → Persones

WEBGRAFIA:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Arist%C3%B2til
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Aristoteles_Louvre.jpg
http://www.astronoo.com/images/soleil/monde-geocentrique.jpg
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Sanzio_01_Plato_Aristotle.jpg
http://i1.ytimg.com/vi/YOJ4qZaiQUU/0.jpg
http://ca.wikipedia.org/wiki/Arist%C3%B2til