ELS PRESOCRÀTICS. ELS MILESIS: TALES, ANAXIMANDRE I ANAXÍMENES DE MILET

ELS MILESIS 

 Els hereus de la tradició autòctona: l'Escola de Milet. 

 Un nou saber per a una nova societat.

Amb les revoltes del segle VII aC havia començat l'enfrontament entre dos sectors de la societat grega. El dominant fins llavors, la noblesa terratinent, mantenia una estructura feudal fonamentada sobre la ideologia mítica que exaltava els valors heroics (la fortalesa, la capacitat de domini, etc.) i era, per tant, conservadora. Els menestrals i els comerciants, però, que havien anat adquirint poder econòmic i valoraven, per tant, el treball i l'esforç personal, exigien un canvi d'estructures i una visió més lliure del món que possibilités el desenvolupament de les seves activitats. Aquest enfrontament va fer trontollar el dogmatisme i maneres de pensar i entendre la realitat. Les diferents polis anaven canviant les seves estructures. Les primeres foren les de la costa jònica, sobretot Milet i Efès. En el segle VI aC, Milet era una de les ciutats més pròsperes i expansives de la Mediterrània. La seva gran efervescència productiva i comercial generava tot un seguit de problemes tècnics, la solució dels quals exigia un estudi de la realitat diferent de la que possibilitaven els esquemes mítics. Calia recercar a través de l'experimentació les causes dels fenòmens. Per això, els primers filòsofs foren, bàsicament, homes pràctics i no purament teòrics, una mena d'enginyers que intentaven solucionar els problemes concrets que comportava la gran activitat econòmica de l'època.

Així, TALES, a través de la triangulació, inventà un sistema per determinar les distàncies dels vaixells a alta mar, aplicà la climatologia a l'agricultura, predí, fins i tot, un eclipsi de sol; AXAXIMANDRE construí un rellotge de sol amb un gnomon, i confeccionà mapes del cel i de les terres conegudes; ANAXIMENES donà explicacions raonades de diferents fenòmens meteorològics i geològics, etc..

Aquests tres filòsofs, que formen l'anomenada ESCOLA DE MILET, formularen també teories generals sobre la naturalesa. Aquestes, però, eren diferents en cada un d'ells, i això ens mostra una de les característiques del pensament racional: el deixeble pot defensar punts de vista diferents dels del mestre. Això vol dir que els ensenyaments d'aquest no es presentaven com a indiscutibles, com en el mite, sinó que davant ells hi cabia la crítica i el dissentiment. 

TALES DE MILET

TALES considerà que l'arjé de totes les coses era l'aigua. Segurament arribà a aquesta conclusió, com ens diu ARISTOTIL, de l'observació que tot allò que brota i neix ho fa en medis humits, i que, en definitiva, sense aigua no hi ha vida. Podríem afegir, a més, que l'aigua és l'únic element que es presenta normalment a la naturalesa amb els tres estats d'agregació de la matèria. El més important és que aquest principi originari és despersonificat, i que, per tant, la naturalesa pot explicar-se per si mateixa: l'aigua és un element natural com tota la resta de components de la naturalesa; i ella mateixa no necessita cap més explicació: és el fons permanent d'on tot sorgeix i a on tot torna i que té, per tant, la capacitat d'autotransformar-se. Això ho suggereix el fet que l'aigua és en permanent moviment; tan sols cal fixar-se en el continu onatge del mar o en el constant cicle d'evaporació, liquació i evaporació. 

ANAXIMANDRE DE MILET

La teoria de TALES fou criticada pel seu deixeble ANAXIMANDRE. Si l'aigua és l'origen dels restants elements de la naturalesa (la terra, el foc, etc.), resulta difícil explicar com s'esdevé la transformació d'una cosa en el seu contrari: com, per exemple, de la humitat pot sorgir la sequedat, de la tenebra la llum... L'aigua no és més que una de les substàncies que formen l'univers. Totes elles han d'haver sorgit d'un principi que no és cap dels elements determinats, sinó d'una substància indeterminada que, com que no és res concret, tant pot esdevenir una cosa com una altra: és el que podríem dir la matèria "en general", sense cap determinació concreta, i que ANAXIMANDRE anomenà "apeiron", paraula que té un doble significat: indeterminat i infinit. Aquesta substància primitiva i originària conté en si mateixa totes les formes de ser possibles. D'ella sorgeixen les determinacions o qualitats contràries entre elles: calent-fred, sec-humit, llum-tenebra, etc., que s'aniran concretant, esdevenint foc, aire, terra, etc. i s'iniciarà entre elles un procés 

d'invasió mútua, invasions que se succeiran en un cicle en què dominaran alternativament unes qualitats i les seves contràries. Mai, però, cap d'elles no podrà desplaçar completament l'altra, perquè, com diu un dels únics fragments escrits 10 que ens resten pel propi ANAXIMANDRE: 

"... d'on les coses tenen el seu origen cap 

allí retornen quan finen segons la necessitat: 

ja que es reten mútuament justícia i es paguen 

retribució per la seva injustícia segons la 

disposició del temps".

És a dir, la relació en què són entre ells els contraris no és estàtica, ocupant cadascun una zona, sinó que s'envaeixen alternativament, i aquesta és una llei inalterable "segons la disposició del temps". Això es veu clar en el pas del dia i de la nit, de les estacions, etc.

ANAXIMANDRE, però, no es limità a investigar quin era el principi de tot i per quina llei es regia, sinó que intentà reconstruir el procés pel qual des de l'apeiron indeterminat s'havia arribat a l'estat actual de la "naturalesa". Ens exposa una cosmogonia evolucionista, amb la qual s'avançà, fins i tot, a DARWIN, ja que ens diu que l'home ha evolucionat a partir d'altres espècies animals.

Així doncs, a més del canvi de registre (d'éssers divins a forces naturals) ja realitzat per TALES, en ANAXIMANDRE trobem, com a mínim, dos nous progressos de la raó. Per una banda, la capacitat de superar les dades dels sentits i arribar a l'abstracció màxima i, per l'altra, la intuïció que la naturalesa és regida per una llei universal interna a ella mateixa que ho governa tot absolutament, i al domini de la qual res no pot escapar, malgrat que sembli que en un moment determinat impera el desordre -res no resta impune a la justícia del temps. 

ANAXIMENES DE MILET.

Tampoc ANAXIMENES restà satisfet de la teoria del seu mestre. Per a ell l'explicació del trànsit de l'apeiron a les substàncies determinades per la separació dels contraris no era satisfactòria. Com es pot justificar el pas d'allò que és abstracte a allò que són elements determinats? Si realment l'arjé de la físis ha d'ésser única i, per tant, tota la multiplicitat aparent no és res més que les diferents formes en què es pot presentar aquesta sola substància sense deixar de ser allò que és, ni sorgeix res de nou, cal que les diferències es puguin explicar purament per la distinta quantitat o disposició de l'única cosa existents. TALES considerà que, de totes les coses que trobem a la naturalesa, una d'elles era la bàsica i aquesta tenia la capacitat de "produir" totes les restants per autotransformació, però no pogué justificar en què consistia aquesta "producció". 

Tampoc ANAXIMANDRE, malgrat la seva agosarada teoria, no acabà d'aclarir com l'indeterminat apeiron, sense deixar de ser el que era, esdevenia una cosa determinada. Per salvar aquest inconvenient, ANAXIMENES afirmà que el principi havia d'ésser determinat i d'una naturalesa tal que, per un simple mecanisme quantitatiu, s'havia de poder explicar les diferents formes com es presentava. 

Cregué que la substància que satisfeia aquests requisits era l'aire, - que ell entén com una mena de vapor aquós-, i això per vàries raons: 

a) L'aire ho engloba tot, podríem dir que és a tot arreu i, més encara, és allò que ho manté tot unit, ja que un animal que no respira es descompon -recordem que, com a jònic, el seu model explicatiu és el biològic.

b) Té la possibilitat de contraure's i de dilatar-se, a la qual cosa ell anomenà "condensació" i "rarefacció". La diferència entre l'aire condensat i l'enrarit és solament de quantitat ("condensat" vol dir molt aire en poc espai, i "enrarit", al revés). Com observà ANAXIMENES, les pures diferències quantitatives fan  aparèixer qualitats diferents, com el fred i la calor. Ell mateix ens proposa de fer la prova: si en la respiració traiem l'aire amb la boca oberta, aquest surt calent i, en canvi, si ho fem amb els llavis gairebé junts, en estar més "condensat" (contret), surt més fred. Aquest serà, doncs, el mecanisme que ens donarà la clau explicativa de la multiplicitat qualitativa de la naturalesa: un simple canvi de quantitat de la mateixa substància. Tota diferència qualitativa dependrà, per tant, d'una de 

quantitativa (més o menys condensació o rarefacció). Tot és, doncs, aire més o menys condensat. 

c) L'aire, a més, és en constant moviment. Recordem que el principi de totes les coses no ha d'ésser solament el fonament, l'ésser íntim de totes elles, sinó, al mateix temps, el principi dinàmic d'autotransformació, i l'aire és, per naturalesa, mòbil, mai no està quiet. 

Webgrafia:

http://www.xtec.cat/~jbosquet/Historiafilosofia/Presocratics/Resumpresocratics.htm

http://www.filosofia.com.br/figuras/biblioteca/Sofilosofia%20-%20Mileto.jpg

http://ca.wikipedia.org/wiki/Tales_de_Milet#mediaviewer/File:Thales.jpg

http://www.xtec.cat/~jortiz15/manualestudiantsegonbatx.pdf

http://ca.wikipedia.org/wiki/Anaximandre_de_Milet

http://ca.wikipedia.org/wiki/Anax%C3%ADmenes_de_Milet#mediaviewer/File:Anaximenes.jpg