ELS PRESOCRÀTICS: HERÀCLIT D' EFES
Amb Heràclit d’Efes (544 – 486 aC) tornem cap a la Jònia.
Heràclit és conegut com “l’obscur”. Els fragments que en conservem són sovint enigmàtics. Però pel reconeixement que li mostren els filòsofs grecs posteriors, interpretem que es tracta d’un pensador de gran calada i que va desenvolupar una filosofia conceptualment molt elaborada.
La realitat és tot allò que succeeix, que s'esdevé, que passa. En la realitat no hi ha res d'estable, tot varia, es mou, neix i mor. Hi ha una frase cèlebre que ho exemplifica:"No podem banyar-nos dues vegades en el mateix riu" Ni el riu ni nosaltres som els mateixos quan tornem a banyar-nos-hi.
El foc és la metàfora que expressa el seu pensament. Totes les coses són com flames d’un gran foc. Les flames canvien constantment, però el foc (arkhé) perdura.
Cada cosa porta en ella mateixa el seu contrari, i com que no pot ser sense el seu contrari, és també el seu contrari: vida/mort, camí que puja/camí que baixa, somni/vigília, dia/nit. Això el porta a dir que tot és diferent però tot és el mateix, tot és u (“en panta” = tot u).
El canvi no és un canvi sense sentit. Tot segueix una mateixa lògica. La raó ens ensenya la llei que regeix el canvi: el moviment és el resultat de l’oposició entre contraris. L'oposició constant de contraris genera el moviment constant. Per això diu que el moviment és la unitat dels contraris. Per exemple: el moviment de la fletxa és la resultant de l'oposició entre l'arc i la corda. Aquesta és la llei fonamental de la naturalesa, i Heràclit l'anomena el logos.
Fixeu-vos que si bé tot canvia, la llei del canvi és sempre la mateixa. Aquest és el sentit unitari de la realitat que s'amaga per sota de l'aparença. S'amaga a la vista, però no a la raó. La raó és lògica, és a dir, és un reflex del logos. La lògica seria l'anàlisi del logos. S''inicia aquí una relació de conceptes que per a nosaltres és molt familiar: les coses que passen a la naturalesa passen per determinades raons que la raó humana pot descobrir (noteu el doble sentit físic i psicològic de la paraula raó) Els científics actuals cerquen les lleis de la naturalesa. L'home ha d'intentar descobrir el logos de la naturalesa. Aquest coneixement li ha de permetre harmonitzar la seva conducta amb la naturalesa. Això precisament és el que s'anomena saviesa, o “estar despert”. El savi coneix les oposicions, el logos de les contradiccions, i és per això que pot ser just. La justícia és oposició, és afirmació dels contraris. Només hi ha justícia entre dues persones si les dues es poden afirmar i mantenir com a tals, malgrat la seva oposició. La justícia és harmonia entre elements contraposats, i no pas eliminació de la contraposició.
Amb Heràclit d’Efes (544 – 486 aC) tornem cap a la Jònia.
Heràclit és conegut com “l’obscur”. Els fragments que en conservem són sovint enigmàtics. Però pel reconeixement que li mostren els filòsofs grecs posteriors, interpretem que es tracta d’un pensador de gran calada i que va desenvolupar una filosofia conceptualment molt elaborada.
La realitat és tot allò que succeeix, que s'esdevé, que passa. En la realitat no hi ha res d'estable, tot varia, es mou, neix i mor. Hi ha una frase cèlebre que ho exemplifica:"No podem banyar-nos dues vegades en el mateix riu" Ni el riu ni nosaltres som els mateixos quan tornem a banyar-nos-hi.
El foc és la metàfora que expressa el seu pensament. Totes les coses són com flames d’un gran foc. Les flames canvien constantment, però el foc (arkhé) perdura.
Cada cosa porta en ella mateixa el seu contrari, i com que no pot ser sense el seu contrari, és també el seu contrari: vida/mort, camí que puja/camí que baixa, somni/vigília, dia/nit. Això el porta a dir que tot és diferent però tot és el mateix, tot és u (“en panta” = tot u).
El canvi no és un canvi sense sentit. Tot segueix una mateixa lògica. La raó ens ensenya la llei que regeix el canvi: el moviment és el resultat de l’oposició entre contraris. L'oposició constant de contraris genera el moviment constant. Per això diu que el moviment és la unitat dels contraris. Per exemple: el moviment de la fletxa és la resultant de l'oposició entre l'arc i la corda. Aquesta és la llei fonamental de la naturalesa, i Heràclit l'anomena el logos.
Fixeu-vos que si bé tot canvia, la llei del canvi és sempre la mateixa. Aquest és el sentit unitari de la realitat que s'amaga per sota de l'aparença. S'amaga a la vista, però no a la raó. La raó és lògica, és a dir, és un reflex del logos. La lògica seria l'anàlisi del logos. S''inicia aquí una relació de conceptes que per a nosaltres és molt familiar: les coses que passen a la naturalesa passen per determinades raons que la raó humana pot descobrir (noteu el doble sentit físic i psicològic de la paraula raó) Els científics actuals cerquen les lleis de la naturalesa. L'home ha d'intentar descobrir el logos de la naturalesa. Aquest coneixement li ha de permetre harmonitzar la seva conducta amb la naturalesa. Això precisament és el que s'anomena saviesa, o “estar despert”. El savi coneix les oposicions, el logos de les contradiccions, i és per això que pot ser just. La justícia és oposició, és afirmació dels contraris. Només hi ha justícia entre dues persones si les dues es poden afirmar i mantenir com a tals, malgrat la seva oposició. La justícia és harmonia entre elements contraposats, i no pas eliminació de la contraposició.
Heráclito de Éfeso
(- 544 a - 484)
Sección publicada en webdianoia.com el 3 de diciembre de 2001
Vida y obras de Heráclito
Biografía
1.
Pocas son las cosas que sabemos de la vida de Heráclito de Éfeso. Nació hacia el 544 antes de Cristo, aproximadamente, y vivió en Éfeso, ciudad enclavada en la costa Jonia, al norte de Mileto, hasta su muerte, en el 484 antes de Cristo. Pertenecía a una familia aristocrática y, al parecer, no se llevó muy bien con sus conciudadanos, si nos atenemos a alguno de los fragmentos que se conservan de su libro, y a los testimonios de sus contemporáneos.
2.
Escribió una obra a la que se le da el título común " Sobre la naturaleza" que se le había dado también a los libros escritos por otros filósofos anteriores. No es seguro que se tratara realmente de un libro en el que se desarrollaran sistemáticamente temas relacionados con el conocimiento de la naturaleza, el alma o la cosmología. Es probable que se tratara de un conjunto de sentencias recopiladas en forma de libro, hipótesis que se apoya en el carácter enigmático y oracular de los fragmentos que conservamos, carácter que ya en su época le valió el sobrenombre de "El oscuro".
Pensamiento
1.
Respecto a los contenidos esenciales de su interpretación de la naturaleza, siguiendo la línea abierta por los filósofos de Mileto, podemos destacar:
a) la afirmación del cambio, o devenir, de la realidad, ("Este cosmos [el mismo de todos] no lo hizo ningún dios ni ningún hombre, sino que siempre fue, es y será fuego eterno, que se enciende según medida y se extingue según medida.”) que se produce debido a:
b) la oposición de elementos contrarios, que es interpretada por Heráclito como tensión o guerra entre los elementos. ("Conviene saber que la guerra es común a todas las cosas y que la justicia es discordia y que todas las cosas sobrevienen por la discordia y la necesidad.") Ahora bien, esa "guerra" está sometida a:
c) una ley universal, el Logos, (que podemos interpretar como razón, proporción...) que regula todo el movimiento de la realidad conduciéndolo a la armonía, y unificando así los elementos opuestos; de donde se sigue la afirmación de la unidad última de todo lo real. ("No comprenden cómo esto, dada su variedad, puede concordar consigo mismo: hay una armonía tensa hacia atrás, como en el arco y en la lira".)
2.
La identificación del cosmos con un fuego eterno probablemente no deba ser interpretada en el sentido de que el fuego sea una materia prima original, del mismo modo en que lo eran el agua para Tales o el aire para Anaxímenes. El fuego sería la forma arquetípica de la materia, debido a la regularidad de su combustión, que personifica de un modo claro la regla de la medida en el cambio que experimenta el cosmos. Así, es comprensible que se le conciba como constitutivo mismo de las cosas, por su misma estructura activa, lo que garantiza tanto la unidad de los opuestos como su oposición, así como su estrecha relación con el Logos.
3.
La idea de que el mundo nos ofrece una realidad sometida al cambio no es original de Heráclito: a todos los pensadores presocrácticos les impresionó dicha observación. Las afirmaciones de que"todo fluye"y
"no se puede bañar uno dos veces en el mismo río"se las atribuye Platón libremente en sus diálogos, sugiriendo la correspondiente consecuencia:
"nada permanece". Es probable que Heráclito insistiera en la universalidad del cambio más que sus predecesores pero, por los fragmentos que conservamos de su obra, lo hacía aún más en la idea de la medida inherente al cambio, en la estabilidad subsistente.
4.
Probablemente Platón se dejara influir por las exageraciones sofísticas del siglo V, y por las de los seguidores de Heráclito, como Cratilo, quien al parecer afirmaba que ni siquiera era posible bañarse una vez en el mismo río; pero sus consideraciones transmitieron a la posteridad una imagen deformada del pensamiento filosófico de Heráclito, en la que abundará posteriormente Aristóteles, quien acusará a Heráclito de negar el principio de contradicción (
“Una cosa no puede ser ella misma y su contrario, en el mismo aspecto y al mismo tiempo.”) al afirmar que los opuestos son "uno y lo mismo". Parece claro por los fragmentos conservados que con esa expresión Heráclito quería significar no que eran "idénticos" sino que pertenecían a un único complejo, o que no estaban esencialmente separados. (Kirk y Raven, "Los filósofos presocráticos", Madrid, Gredos, 1970.)
http://www.pensament.com/filoxarxa/novesimatges/heraclit-3.jpg
http://www.webdianoia.com/presocrat/heraclito.htm
http://www.xtec.cat/~fvilasec/presocratics/heraclit.htm
No hay comentarios:
Publicar un comentario