ELS PRESOCRÀTICS. ELS PLURALISTES: EMPÈDOCLES, ANAXÀGORES, LEUCIP I DEMÒCRIT

ELS PLURALISTES

Els pluralistes intenten unificar els plantejament d’Heràclit i Parmènides:

• La phisis (naturalesa) és un procés de canvis constants
• El que és no pot procedir del que no és.

No hi ha un únic principi (arkhé) sinó múltiples. Els canvis de la naturalesa no són transformacions dels elements primordials, sinó combinacions d’aquests elements.

EMPEDOCLES

 

Empedocles (494 – 432 a.C.) d’Agrigent (Sicília) va ser amic de Parmènides. Considera que hi ha quatre principis elementals: aigua, aire, terra i foc. Això mai no canvia. Aquests elements es combinen seguint proporcions matemàtiques i segons les forces contràries de l’Amor (forces d’atracció) i de l’Odi (forces de repulsió). Això dóna lloc a múltiples combinacions, però només les adequades resisteixen i perduren (planteja una mena de selecció natural).

ANAXÀGORES

 

Anaxàgores (500 – 428 a.C.) de Claxòmenes (Jònia) va emigrar a Atenes, amb la qual cosa és el primer filòsof conegut que hi va filosofar. Va ser expulsat d’Atenes acusat d’ateisme (afirmava que el sol no era un déu sinó una pedra incandescent).

Va inventar el concepte d’homeomeria. Les homeomeries són els elements originals i n’hi ha una infinitud. En cada objecte hi són presents en proporcions diverses totes les homeomeries, de tal manera que tot es pot transformar en tot. De tota manera, en cada cosa hi predominen determinats elements, i així cada objecte manifesta la seva naturalesa particular. Això ho regeix la força del nous (intel·lecte o ment de la naturalesa).

L’ATOMISME DE DEMÒCRIT

Demòcrit d’Abdera (460 – 370 a.C.) va aportar a la història del pensament el concepte d’àtom.

Vistos els problemes que s’havien plantejat a partir de les reflexions filosòfico-matemàtiques dels pitagòrics i vistes les paradoxes de Zenó sobre el moviment i la pluralitat, proposa un nou concepte de relació entre matemàtica i realitat a partir de la distinció entre divisibilitat matemàtica i divisibilitat física:

• La divisibilitat matemàtica es pot portar fins a l'infinit. Pot ser usada per a calcular àrees i volums, però no té correspondència immediata amb la realitat.
• La divisibilitat física està condicionada per la naturalesa. Té un límit: l’àtom, a partir del qual ja no es pot fer cap més tall. No hi ha res més petit que un àtom.

D’aquesta manera els nombres ja no representen punts de matèria. La matèria no és divisible fins a l’infinit, però una línia matemàtica sí, perquè és un concepte purament teòric.

Els àtoms es defineixen per les característiques següents:

1.L'àtom és un cos simple, sense parts (a-tomos significa literalment no-parts) i, per tant, indivisible.

2.Els àtoms es mouen en el buit. El buit no és el "no-ser" sinó simplement espai sense matèria. Sempre hi ha una porció de buit entre dos àtoms (sinó ja no serien dos). En el buit els àtoms es mouen, xoquen, s'apropen, s'allunyen i es combinen.

3.Els àtoms només tenen tres propietats quantitatives: magnitud, forma i moviment. Es tracta de propietats quantificables matemàticament. No són propietats qualitatives (color, textura, sabor...). Les propietats qualitatives depenen de les propietats quantitatives. Fixeu-vos que el moviment és quelcom propi, que no els ve de cap força externa. Diríem que els àtoms tenen la seva pròpia energia.

4.L'àtom no es pot observar empíricament. Un cos observable és sempre un conjunt d'àtoms.

5.Dos grups d'àtoms poden diferenciar-se per:

• la magnitud i la forma dels àtoms
• el nombre d'àtoms
• les posicions relatives dels àtoms (com “casa” i “saca” es diferencien per les posicions relatives d’unes lletres que són idèntiques)

Això ens fa pensar en la formulació estructural de la química actual.

Les percepcions sensibles es deuen al contacte dels sentits amb els efluvis d'àtoms que desprenen els cossos.

Finalment, tot succeeix per atzar. No hi ha cap finalitat interna de la realitat ni res extern que la dirigeixi. Les combinacions entre els àtoms es produeixen per una pura mecànica de xocs. Aquesta manera de plantejar l’explicació de la naturalesa es coneix com mecanicisme, i es contraposa al finalisme. Veurem amb més detall aquesta contraposició en parlar d’Aristòtil.

Webgrafia:

http://www.xtec.cat/~fvilasec/presocratics/pluralistes%20i%20democrit.htm

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiWUmmV5dLi6SKZQPo2Rm29W3h5jsRUTt1ADuH5MiBGUS2LB8FuPcH_z3mFac6jsMUmnFmKr1u5xz1pUGElVB8hs8W7_e-v77YoE1-tEk4kkzceFABOWlOEX3gbCy9HkbOKUdeziddL3PI/s1600/anaxagoras.jpg

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/7/79/Empedokles.jpeg/200px-Empedokles.jpeg