PLATÓ. "LA REPÚBLICA" (POLITEIA) LLIBRE II, IV i VII (PAU)

LLIBRE SEGON

IX. Conclusió: segons aquests discursos la justícia no és preferible. Exigència a Sòcrates que 

presenti la justícia en si, segons el poder que li és propi.

"Doncs per quina raó des d’ara podríem triar la justícia en comptes de la injustícia suprema, que si l’adquirim amb aparença de virtut viurem i morirem tot fent la nostra tant entre els déus com entre els homes, segons el que diu la gent, inclosos els homes de prestigi? De debò, Sòcrates, de tot el que hem dit quina possibilitat hi ha que vulgui honorar la justícia el qui té poder sobre la seva pròpia ànima, o sobre riqueses, o sobre el seu cos, o sobre la seva parentela, i que no es trenqui de riure quan sent que algú l’elogia? Ben cert: si hi ha qui pugui demostrar que és fals el que hem dit, i ha reconegut que la justícia és el bé suprem, aquest, com sigui, té molta comprensió i no s’indigna amb els injustos: sap que si no es tracta d’algú que sigui de naturalesa divina i per això avorreixi la injustícia, o perquè hagi arribat a una saviesa total  que el faci abstenir-se d’ella, dels 

altres no hi ha ningú que sigui just per la seva voluntat: ho serà per manca d’homenia, per vellesa, o per qualsevol altra xacra; menysprearà la injustícia perquè és incapaç de cometre-la. Que la raó és aquesta, és evident, perquè el primer d’aquests tals que arriba a gaudir de poder comença a practicar la injustícia tant com pot. I la causa de tot això no és altra que allò des d’on tot aquest discurs ens engegà a mi i a aquest a dir-te, Sòcrates: «Home meravellós, de tots vosaltres que dieu ser lloadors de la justícia, començant pels herois de l’antiguitat, dels quals ens resten les paraules, fins als homes d’avui, mai ningú no ha menyspreat la injustícia o ha lloat la justícia si no és per la bona fama, o els honors o les recompenses que d’això en resulten. Però què fan la justícia i la injustícia per la seva potencia pròpia, inherent a l’ànima de qui les posseeix, cosa de la qual no s’adonen ni els déus ni els homes, això, mai ningú no ho ha recorregut a bastament ni en un poema ni en una dissertació ni en un parlament suficient, dient que la injustícia és el màxim mal que l’ànima pot tenir en ella, i la justícia el màxim bé. Si tots ens ho haguéssiu dit així des del principi i ens haguéssiu convençut de joves, ara no ens sotjaríem mútuament que no fem injustícies, sinó que cadascú fóra per a ell mateix el més bon sentinella, temorós de fer una injustícia i de conviure, doncs, amb el pitjor mal.» 

"Això, oh Sòcrates, i encara moltes coses més Trasímac i qualsevol altre et podrien dir de la justícia i de la injustícia, tergiversant, a mi, si més no, m’ho sembla, amb malaptesa les naturaleses respectives. Però jo, que no necessito pas amagar-te res, atès que desitjo escoltar de tu la tesi contrària, en parlar m’estenc tot el que puc. Mira, no et limitis a demostrar-nos argumentativament que la justícia és superior a la injustícia, sinó també què fa cadascuna d’elles per si mateixa al qui la deté, i així l’una és un mal i l’altra és un bé. I prescindeix de la reputació, com t’aconsellava Glaucó. Perquè si no treus d’un cantó i de l’altre les reputacions vertaderes i hi afegeixes les falses, direm que no lloes la justícia, ans la seva aparença, i que no menysprees el ser injust, sinó el semblar-ho, i que exhortes l’home a dissimular que és injust. Direm que estàs d’acord amb Trasímac en el fet que la justícia és un bé per als altres i que convé a l’home fort, la injustícia, en canvi, convé a ell personalment i li és profitosa; no convé tanmateix a l’home inferior. Ja que has confessat que la justícia és un dels béns suprems, d’aquells que s’ho val adquirir-los pels resultats que donen, però que ella és molt superior a ells, tals com són la vista, l’oïda, el seny, la salut, sense dubte, i tota l’altra mena de possessions fecundes per llur naturalesa i no per l’opinió, doncs lloa’ns això que pertany a la justícia, que fa prosperar per si mateixa el seu posseïdor, i que la injustícia danya; les recompenses i les lloances, deixa que les elogiïn els altres. 

Jo puc acceptar dels altres que alabin així la justícia i menyspreïn la injustícia tot enaltint o bé maldient la reputació d’ells i les recompenses que en treuen, però de tu no puc acceptar-ho, tret que tu ens invitis, perquè t’has passat la vida examinant no cap altra cosa que no fos aquesta. 

No et limitis, per tant, a demostrar, en la teva dissertació, que la justícia val més que la injustícia, sinó que tracta també què fan per si mateixes l’una i l’altra a qui les deté, tant si els déus i els homes se n’adonen o no, si l’una és un bé i l’altra és un mal."

X. Proposta de Sòcrates: considerar la justícia de primer en l’estat i en els assumptes més importants.


Jo, que sempre havia admirat el natural de Glaucó i d’Adimant, aleshores, després d’escoltar-los en vaig tenir un gran goig, i vaig exclamar: "Oh fills d’aquell home tan famós!  Tenia tota la raó l’enamorat de Glaucó quan compongué l’elegia per felicitar-vos després de la batalla de Mègara, que comença:

“Fills d’Aristó, llinatge diví d’un home il·lustre...”

Això, amics, em sembla que està molt bé. Perquè realment us passa quelcom diví si, sense creure que la injustícia és preferible a la justícia, sou tan capaços de defensar aquesta tesi. Perquè a mi em sembla de debò que no penseu així, ara, que m’haig de guiar per la vostra manera de ser en general, perquè si em guiés per les vostres paraules recelaria de vosaltres. I com més crec en vosaltres, tant més confós em veig per contestar. És que no sé com defensar tal tesi. Jo em veig molt incapaç, de fer-ho, i un senyal me n’és el fet que em creia que el que jo havia respost a Trasímac demostrava que la justícia és superior a la injustícia, i m’ho heu rebutjat. Però tampoc no veig manera de no defensar-la. Mes m’esvera com una impietat que en presència meva s’ataqui la justícia i jo desdigui quan encara respiro i puc parlar. L’haig d’ajudar, doncs, tan fortament com pugui."

I Glaucó i tots el altres em demanaven que la defensés fos com fos, que no afluixés el meu raonament, sinó que escrutés què són ambdues coses, la justícia i la injustícia, i que pel que fa als avantatges de cadascuna, mirés de debò què hi ha. Jo, doncs, vaig dir el que em semblava: 

"La recerca que emprenem no és poca cosa, sinó pròpia d’un que hi veu agudament, pel que crec. I ja que nosaltres no hi som hàbils, sóc del parer" —vaig afegir— "que hem de fer aquesta investigació com si algú ens manés llegir de lluny unes lletres petites, i nosaltres fóssim curts de vista. I aleshores hi hagués algú que s’adonés que en un altre lloc hi ha les mateixes lletres, però més grosses i ocupant més espai. Opino que això li apareixeria com tota una troballa; primer llegiria aquestes, i després es fixaria en les petites, a veure si casualment són les mateixes."

"Ens sembla molt bé" —féu Adimant.— "Però és que veus alguna cosa tal en la recerca referent a la justícia?, 

"Ja t’ho diré" —li vaig fer.— "La justícia, diem, és cosa d’un home en particular, però també és de tota la ciutat."
"Naturalment" —respongué ell.
"I la ciutat, no és més que un home sol?"
"És més" —acordà.
"Doncs potser en un objecte més gros hi hagi una justícia més grossa i més fàcil d’assimilar. Per tant, si ho voleu, primer mirarem què és la justícia a les ciutats, i després ho examinarem igualment en cada persona: observarem la paritat del que és més gros en la figura del que és més petit." 
"Doncs em sembla que parles molt bé" —afirma ell.

"A veure" —vaig fer jo— "si nosaltres de paraula veiéssim sorgir una ciutat, no veuríem també com hi neixen la justícia i la injustícia?"
"Segurament" —va admetre ell.
"I no podrem esperar que, fet això, veurem més fàcilment el que cerquem?"
"Sí, i molt."
"Us sembla, doncs, que cal emprendre l’avanç.? Em penso que la cosa no és pas cap bestiesa. Penseu-ho."
"Ja ens ho hem pensat" —exclamà Adimant— "I tu, no ho facis altrament."

XI. La fundació de la ciutat. Les professions més necessàries.

"Aleshores, una ciutat neix, pel que crec" —vaig establir jo— "perquè ningú de nosaltres no és autàrquic, sinó mancat de moltes coses. O creus en algun altre principi que faci habitar una ciutat?"
"No, en cap altre."
"Es així, naturalment: cada home n’agafa un altre de cara a una necessitat, i un segon de cara a una altra; mancats de moltes coses, els homes agruparan la gent en un lloc habitable per fer societat i ajudar-se; a una convivència així l’anomenarem «ciutat», no fa?
"No hi ha dubte."
"I quan algú lliura el que sigui a un altre, si és que li ho lliura, o bé li pren, creu que li és millor?"
"Certament."
"Au, doncs" —vaig fer jo— "fundem de paraula una ciutat des del seu principi. 6
 La fundaran, em sembla, les nostres necessitats."
"Com no?"
"Però la primera i màxima necessitat és la provisió de queviures perquè puguem existir i viure."
"Exactament així."
"La segona és l’habitatge, i la tercera el vestit i altres coses per l’estil."
"Això mateix."
"A veure" —vaig inquirir jo— "com es bastarà la ciutat per a tals provisions? Hi haurà altra cosa que no sigui un pagès, i un paleta, i també un teixidor? O a això mateix hi afegirem un sabater o algun altre dels qui tenen cura del cos?"
"Totalment d’acord."
"Aleshores la ciutat dotada amb l’imprescindible tindrà quatre o cinc homes."
"Ho sembla." 
"I què, doncs? Caldrà que cadascun d’aquests del seu treball en faci un bé per a tots, per a la comunitat? Per exemple, el pagès, que és ell tot sol, prepararà queviures per a quatre, i hi esmerçarà el seu temps i el seu esforç. multiplicats per quatre en la provisió de menjar, i en farà participar els altres? O prescindirà d’ells, emprarà només la quarta part del temps a disposar-se menjar, i de les tres parts restants en gastarà una en la cura de la seva vivenda i dues més en els seus vestits i el seu calçat, i tindrà les seves coses sense partir-se-les amb els altres, sinó que cadascú es farà per ell mateix les seves coses?"
I Adimant observà: "Sòcrates, segurament és més fàcil allò primer que això darrer."
"I no és estrany, per Zeus!" —vaig comentar jo— "Quan parles m’adono personalment que, en primer lloc, no n’hi ha cap de nosaltres que sigui exactament igual a un altre, diferim en la naturalesa, i a cadascú li escau una feina diferent. O no t’ho sembla?"
"M’ho sembla."
"I què? Qui sap si algú ho faria més bé dedicat a molts oficis, o a un de sol?"
"Sempre a un de sol"—féu ell.
"I em penso que també el que segueix serà una cosa clara: si es deixa passar l’oportunitat de l’obra, aquesta se n’anirà per portes."
"La cosa és claríssima."
"Perquè l’obra no em crec que s’avingui a esperar el lleure del seu autor, cal que aquest l’atengui i no la consideri com un treball marginal."

"Cal."
"Sí: de tot això en resulta que les coses són més , més belles i més fàcils si es fan segons el que els és propi i en temps oportú, prescindint de totes les altres."
"Doncs sí, és de debò així."
"I per les provisions que dèiem, Adimant, ens caldran més de quatre ciutadans. Perquè el pagès, em sembla, no es farà ell mateix l’arada, si aquesta ha de ser ben feta, ni tampoc l’aixada, ni les altres eines que són per a la pagesia. Ni tampoc el paleta, que també ell en necessitarà moltes. I direm el mateix del teixidor i del sabater, no fa?"
"És veritat."
"Per tant, fusters  i ferrers i molts altres professionals d’aquests ens seran veïns a la nostra petita ciutat i l’aniran fent créixer."
"Exactament així."
"Però la ciutat encara no seria de cap manera massa grossa si hi afegíem bovers i ovellers i
pastors d’altra mena: així els pagesos tindrien bous per llaurar, i els mateixos pagesos, i els
paletes bestiar per als transports, i els teixidors i el sabaters cuir i llana."
"Doncs no seria pas tan petita ciutat que tingués tot això" —va fer-me ell.
I jo li vaig dir: "Considera, doncs, que bastir una ciutat en un indret tal que no li calguin importacions és pràcticament impossible."
"Impossible del tot."
"Ens caldrà, doncs, més gent que importi d’altres ciutats tot el que manqui."
"Sí, ens caldrà."
"Però si el qui fa tal servei se’n va d’aquí amb les mans buides, sense endur-se’n res del que potser manca a aquells que el proveiran, també marxarà d’allà de buit. 
 O no?"
"M’ho sembla."
"Dels nostres productes, doncs, n’haurem de fer no solament el que ens basti a nosaltres, sinó també als altres, el que els calgui i tal com els calgui."
"Sí, caldrà fer-ho."
"Aleshores la ciutat haurà de tenir més pagesos i més professionals dels altres."
"Sí, n’haurà de tenir més."
"Sí, i principalment d’aquells altres professionals que importen i exporten totes les coses. Oi que aquests són els comerciants? O no?"
"Ho són."
"Doncs ens caldran comerciants."
"Exactament."
"I en el cas que el comerç, es faci per mar, ens caldran molts altres professionals de les tasques del mar."
"Sí, molts."

XII. Necessitat de mercaders i d’obrers.

"I què? A la mateixa ciutat, com bescanviaran mútuament allò que cadascú fa? Perquè per això hem fundat una ciutat i establert una comunitat."
"És evident que ho faran" —va respondre ell— "tot comprant i venent."
"De manera que d’això ens en resultarà un mercat, i la moneda com a signe de l’intercanvi."
"Exactament així."
"I si el pagès porta al mercat algun dels seus productes, o qualsevol altre professional, però no hi arriba simultàniament amb els qui necessiten comprar-los, aleshores, assegut a l’àgora, no es dedicarà al seu ofici."
"No, això de cap manera" —comenta ell— "perquè n’hi ha uns que s’han adonat d’això i s’han dedicat a aquest servei. A les ciutats ben organitzades són quasi sempre els de complexió corporal més dèbil, i inútils per fer qualsevol altre treball. Els cal, doncs, quedar-se en el mercat per canviar en moneda als qui necessiten vendre el que sigui, i, a la inversa, vendre a canvi de diners als qui hagin de comprar alguna cosa."
"Per tant" —vaig concloure jo— "vet aquí la necessitat que introdueix a la ciutat la casta dels comerciants. I no anomenarem «mercaders» als qui s’estableixen a l’àgora amb la professió de comprar i vendre, i «marxants» als qui recorren les ciutats?"
"Exactament així."
"També hi ha uns altres servidors, pel que jo crec, que en la seva intel·ligència no estan a l’altura de la nostra societat, però que tenen un vigor corporal suficient per sofrir penalitats: aquests,naturalment, venen la seva força com un servei, i del preu en diuen sou; són els anomenats, si no m’equivoco, obrers. Oi que sí?" 
"Sí, és ben bé així."
"Naturalment, els obrers, pel que sembla, són la part que completa la ciutat."
"Bé m’ho sembla."
"A veure, Adimant, la ciutat ja ens ha crescut tant que la puguem anomenar perfecta?"
"Potser sí."
"Doncs bé: on poden ser en ella la justícia i la injustícia? I amb quin element s’han original dels que hem examinat?"
"Sòcrates" —va fer ell— "jo no ho veig gens, tret que siguin en el tracte mutu dels uns amb els altres."

"Qui sap si tens raó" —jo que li vaig fer— "Però cal examinar-ho, i no abandonar."

"Primer examinem quina vida menaran els qui s’han preparat així. Quina que no sigui fer-se el menjar i el vi, i els vestits i el calçat? Després d’haver-se edificat cases, a l’estiu quasi sempre treballaran descalços i desvestits; a l’hivern vestits i calçats suficientment. Per menjar es prepararan farina de blat o de civada: la couran o bé la pastaran fent pa o boniques coques que posaran sobre joncs o fulles netes. Es reclinaran recolzant en llits fets de murtra o de corretjoles, i banquetejaran ells i els seus fills. Es coronaran per beure el vi per homenejar els déus. Conviuran amablement i no faran fills més enllà de la seva fortuna, i es protegiran contra la pobresa i contra la guerra."

XIII. Creixença de la ciutat.

I Glaucó em va interrompre per dir-me: "Pel que sembla, fas banquetejar  els homes sense

companatge."

"Tens tota la raó" —que li vaig fer— "M’havia passat per alt que tindran companatge, naturalment: sal, olives i formatge, couran cebes i verdures, que són aliments del camp. De postres, els servirem figues, pèsols, i faves, i torraran a la fogaina glans i murtrons. Hi haurà beguda moderada. Viuran així en pau i salut, i, naturalment, envelliran, i faran hereus els seus filis d’una vida com la que hem descrit."

I Glaucó va i em pregunta: "I si fundessis una ciutat de porcs, Sòcrates, podries engreixar-los amb altres pinsos que no fossin aquests?"

"Doncs, com caldria, Glaucó ?" —vaig preguntar-li.

"Com és costum" —va respondre’m— "Crec que haurien de reclinar-se en els divans no pas per turmentar-s’hi, sinó per menjar de les taules cuinats com els que avui tenen, i postres."

"D’acord, ja t’entenc" —li faig jo— "no ens limitem a veure com neix una ciutat, sinó una ciutat opulenta. I això, segurament, no està gens malament, perquè en examinar-la potser podrem veure per on, a les ciutats, broten la justícia a la injustícia. La que ara acabem de recórrer em sembla una ciutat veritable, una ciutat sana, però si ho volem contemplar també en una ciutat malalta de febres, res no ens en priva. Perquè crec certament que aquestes coses no bastaran a alguns, ni la mateixa dieta en si, i també caldrà afegir-hi llits i taules, i mobles de tota mena, i altres menges, i perfums i substàncies aromàtiques, i cortesanes, i llepoleries; de tot això, de moltes menes. Per tant, entre les coses que recomptàvem primer com a necessàries no hi posarem només la casa, el vestit i el calçat, ens caldrà acudir a la pintura i als brodats, i a l’or i a l’ivori; totes aquestes coses, les haurem de comprar, no fa?"

"Sí" —va dir ell. 
"Aleshores ens cal engrandir altre cop la ciutat, perquè la que fruïa de salut ja no ens basta; haurà de créixer en extensió i en uns habitants que fins ara a les ciutats no eren imprescindibles, com és ara caçadors i tota mena d’imitadors, molts de colors i de formes, molts altres de música; hi haurà poetes i els seus servidors, és a dir, els rapsodes, actors, dansarins i empresaris. I professionals d’estris dels que fan servir les doncs per als seus pentinats, i també dels altres. Però principalment ens mancaran molts més servidors: no et sembla que ens caldran preceptors, dides, mainaderes, cambreres, perruquers, i també cuiners i majordoms? I encara hi haurà d’haver porcairols, perquè a la ciutat anterior no n’hi havia: no els necessitàvem. Però a la d’ara ens en mancaran. I també bestiar de tota mena, per si algú n’ha de menjar. Oi que sí?"
"Sí, com no?"
"I si endrapem d’aquesta manera, caldran molts més metges que abans."
"És veritat."

XIV. Origen de la guerra; necessitats dels exèrcits.

"I el territori, que abans bastava per a nodrir els qui hi havia, ara passarà a ser massa petit. O com ho direm?"

"Així" —va respondre.

"Per tant, haurem de retallar per a nosaltres territori dels veïns, si és que n’hem de tenir prou per a pasturatges i terres conradisses, o els altres a nosaltres si es lliuren també a una adquisició il·limitada de riqueses, traspassant les fronteres de les seves necessitats."

"Tot això se’ns imposa molt, Sòcrates" —va dir. 

"Doncs amb tot això farem la guerra, Glaucó. O hi ha altres solucions?"

"Farem la guerra" —digué ell.

"De moment no aclarim res de l’aspecte" —vaig fer jo— "de si la guerra fa bé o fa mal; pensem només fins aquí que hem trobat ja l’origen de la guerra en aquesta passió que és per les ciutats i pels particulars la pesta més funesta cada vegada que els percudeix."

"Totalment d’acord."

"En tal cas, bon amic, encara ens caldrà una ciutat més gran, i no pas poc: per a tot un exèrcit que sortirà a lluitar contra els invasors, per les nostres hisendes i tot allò que dèiem."

I Glaucó preguntà: "Doncs què? És que els habitants no hi bastaran?" 

"No, almenys si tu" —vaig dir jo— "i tots nosaltres vam calcular rectament quan motlluràrem la ciutat: hem acordat, com sigui, si fas memòria, que és impossible que un home sol faci diversos oficis."

"Tens raó" —va dir.

"I què?" —vaig inquirir— “És que la lluita guerrera no sembla ésser una cosa professional?”

"Sí, i molt" —va dir.

"Tot i això, caldria preocupar-nos més de l’ofici del sabater que del de la guerra?"

"No, de cap manera."

"Naturalment, prohibíem al sabater que s’emprengués de fer de pagès o de teixidor, o de paleta, perquè el treball del sabater ens fos satisfactori, i dels altres oficis també n’assignàvem només un a cadascú, aquell per al qual cadascú hagués nascut i en què pogués treballar bé tota la vida prescindint dels altres i aprofitant bé les oportunitats. Potser no és de la màxima importància que les coses de la guerra es realitzin com cal? O són tan fàcils que qualsevol pagès pot ser soldat, o qualsevol sabater, o qualsevol professional d’un altre ofici, això quan el joc dels daus o el del jaquet ningú no el juga prou bé si no l’ha aprés de petit, o bé hi juga com de més a més? és que qui embraga un escut o pren qualsevol altra de les armes o artefactes bèl·lics que serà de cop i volta un lluitador competent entre els hoplites o els soldats d’altres menes, això quan de les altres eines no n’hi ha cap que només de ser agafada converteixi l’home en professional o en atleta, i no servirà per a res a qui no aprengui el saber respectiu ni en tingui l’experiència suficient?"
"Vaja valor, llavors, el de les eines!" —comentà ell.

XV. El bon soldat: coratge i braó, però també delicadesa envers els aliats.

"Per tant" —vaig continuar— "com més important sigui la tasca dels guardians, tant més els caldrà estar-se de tots els altres oficis, i, al seu torn, la màxima cura i competència en la seva professió."
"Ja ho crec" —va dir ell.
"I no caldrà una naturalesa escaient per a aquesta professió?"
"Sí, com no."
"Doncs la nostra tasca pot consistir, pel que sembla, si és que en som capaços, a triar quines i com han de ser les conductes escaients a la custòdia de la ciutat."
"Sí, pot ser la nostra tasca."
"Per Zeus!" —vaig exclamar jo— "no ens hem guanyat pas una cosa de no-res! I no ens hem d’acovardir mentre tinguem vigor."
"Doncs no, certament" —va dir.
"Penses" —vaig fer-li— "que pel que pertoca a la comesa del guardià són de naturalesa diferent un gos de raça i un minyó d’origen noble?"
"Què és el que vols dir amb això?"
"Cal que tots dos siguin sagaces per descobrir l’enemic, àgils per perseguir-lo quan l’hagin
descobert, i robustos per lluitar quan l’hagin atès."
"Es veritat que al guardià li cal tot això" —em va admetre.
"Si lluita bé, és que serà valent."
"Com no?"
"I voldrà ser valent qui no sigui fogós, tant si és un cavall, com un gos, com un altre ser viu? És que no t’has adonat que és incombatible i invencible la fogositat, la presència de la qual fa intrèpida i indomable contra tot qualsevol ànima?"
"Me n’he adonat."
"D’aquí, doncs, és clara la complexió corporal que ha de tenir el guardià."
"Sí."
"I la de l’ànima que tingui, si més no, fogositat."
"Altra vegada sí."

"Però, Glaucó" —vaig preguntar— "els qui són tals per naturalesa no seran salvatges entre ells i també amb els altres ciutadans?"
"Per Zeus!" —digué ell— "no serà tan fàcil."
"Però cal tanmateix que els guardians siguin amables amb els conciutadans, però ferotges amb els enemics, altrament no esperaran que vinguin uns altres a eliminar-los: ells mateixos s’avançaran a fer-ho."
"És veritat" —concedí.
"Què farem, doncs?" —vaig fer jo— "On trobarem un tarannà amable i fogós a la vegada? Perquè la naturalesa suau sembla oposada a la fogosa..."
"Ho sembla."
"I si manca una d’aquestes qualitats no hi haurà un guardià com cal. I ajuntar-les pareix
impossible. I amb això el que ocorre és la impossibilitat d’haver-hi uns guardians com cal."
"Probablement" —assentí ell.
I jo em vaig veure en destret, i examinant tot el dit anteriorment, vaig exclamar: "Ben merescut el tenim, aquest destret! Ens hem desviat de la imatge que ens havíem proposat."
"Què vols dir?"
"No ens hem adonat que hi ha naturaleses d’aquelles en què no crèiem, i que tenen aquestes propietats oposades."
"On són?"
"Es poden veure en altres animals, i no menys en aquell amb què comparàvem el guardià.
Perquè, com sigui, no saps dels gossos de raça que naturalment tenen un tarannà molt manyac pels amics i coneguts, i tot el contrari per als desconeguts?"
"Ho sé, evidentment."
"La cosa, doncs, és possible" —vaig observar— "i no demanem res antinatural quan cerquem un guardià així."
"Sembla que no."

XVI. L’índole del guardià ha de ser filosòfica.

"No et sembla, doncs, que l’home que ha d’arribar a guardià ha d’afegir a la fogositat una
naturalesa filosòfica?"
"Com?" —va dir Glaucó — "No ho entenc." 
"Doncs això" —vaig fer jo— "també ho veuràs en els gossos," i és d’admirar en una bèstia."
"I què és?"
"El gos, quan veu un desconegut s’irrita, tot i que abans no ha rebut d’ell cap mal, si veu un
conegut li fa festes, encara que aquest no li hagi fet mai cap bé. No t’ha admirat mai gens això?"
"Mira, fins ara" —va respondre— "d’això no me n’havia adonat, però sí, és evident que ho fan així."
"Doncs bé: aquí se’ns mostra un tret ben fi de la seva índole veritablement filosòfica."
"Com és, això?"
"És així: el gos" —vaig respondre— "discerneix la figura de l’amic de la de l’enemic no pas per altra cosa, sinó perquè coneix l’una i desconeix l’altra. Per tant, no serà amic del saber el qui limita el que li és familiar i el que no per tal com ho sàpiga o no?"
"No hi ha manera que no sigui així" —acceptà ell.
"A veure" —vaig continuar— "ser amic d’aprendre, i ser filòsof no és el mateix?" 
"Sí, és el mateix."
"Per tant, posem sense recel això en l’home, si és que ha d’ésser amable amb els conciutadans i coneguts, que li cal per naturalesa ser amic del saber, filòsof."
"Posem-li."
"Per tant, el qui hagi d’arribar a guardià de la ciutat bo i competent ens serà filòsof, i fogós i ràpid i vigorós per naturalesa."
"Exactament així" —va fer ell.
"Doncs bé, que el guardià ens sigui així. Però, com els pujarem i formarem? Perquè això potser ens servirà quan examinarem allò per què considerem totes les altres coses, és a dir, com s’originen a la ciutat la justícia i la injustícia. No hem d’ometre la paraula que calgui, però tampoc no hem d’allargar-nos excessivament."
Llavors intervingué el germà de Glaucó , que va dir: "Jo espero que aquesta revisió resultarà útil per als nostres fins."
"Per Zeus!" —vaig dir jo— "estimat Adimant, no afluixarem pas, encara que la revisió se’ns
allargués."
"No, de cap manera."
"Au doncs, formem de paraula aquests homes com si tinguéssim lleure per contar-nos rondalles."
"Sí, cal fer-ho així."

XVII. La formació dels guardians, la literària per contes rigorosament escollits. Exclusió de les
històries dels déus narrades pels poetes.

"I quina serà la formació que els donem? No serà difícil trobar-ne una superior a la que fa molt temps han ideat, a saber, la gimnàstica per al cos i la música per a l’ànima?"
"Això mateix."
"I la formació, no la començarem primer amb la música, i la seguirem amb la gimnàstica?"
"Com no?"
"Consideres que a la música hi ha narracions?"
"Sí."
"I de narracions, n’hi ha de dues menes, les històriques i les fictícies."
"Sí, com no?"
"I caldran les unes i les altres, però començar amb les fictícies?"
"No entenc què vols dir" —va fer-me.

Veure Llibres IV i VII (PAU) a la Webgrafia.

Webgrafia:

http://blocs.xtec.cat/enraonar/files/2011/08/PLAT%C3%93-rep%C3%BAblica-catal%C3%A0-II-IV-VII.pdf 

PLATÓ: "EL MITE D' ER" (LA REPÚBLICA. LLIBRE II)

Platón, el mito de Er

Mitología

—No es precisamente un relato de Alcínoo lo que te voy a contar, sino el relato de un bravo varón, Er el armenio, de la tribu panfilia. Habiendo muerto en la guerra, cuando al décimo día fueron recogidos los cadáveres putrefactos, él fue hallado en buen estado; introducido en su casa para enterrarlo, yacía sobre la pira cuando volvió a la vida y, resucitado, contó lo que había visto allá. Dijo que, cuando su alma había dejado el cuerpo, se puso en camino junto con muchas otras almas, y llegaron a un lugar maravilloso, donde había en la tierra dos aberturas, una frente a la otra, y arriba, en el cielo, otras dos opuestas a las primeras. Entre ellas había jueces sentados que, una vez pronunciada su sentencia, ordenaban a los justos que caminaran a la derecha y hacia arriba, colgándoles por delante letreros indicativos de cómo habían sido juzgados, y a los injustos los hacían marchar a la izquierda y hacia abajo, portando por atrás letreros indicativos de lo que habían hecho […].

[...] y después de que pasaban siete días en el prado, al octavo se les requería que se levantaran y se pusieran en marcha. Cuatro días después llegaron a un lugar desde donde podía divisarse, extendida desde lo alto a través del cielo íntegro y de la tierra, una luz recta como una columna, muy similar al arco iris pero más brillante y más pura, hasta la cual arribaron después de hacer un día de caminata; y en el centro de la luz vieron los extremos de las cadenas, extendidos desde el cielo; pues la luz era el cinturón del cielo, algo así como las sogas de las trirremes, y de este modo sujetaba la bóveda en rotación. Desde los extremos se extendía el huso de la Necesidad, a través de la cual giraban las esferas, […]. Y había tres mujeres sentadas en círculo a intervalos iguales, cada una en su trono; eran las Parcas, hijas de la Necesidad, vestidas de blanco y con guirnaldas en la cabeza, a saber, Láquesis, Cloto y Atropo, y cantaban en armonía con las sirenas: Láquesis las cosas pasadas, Cloto las presentes y Atropo las futuras. […] Una vez que los hombres llegaban debían marchar inmediatamente hasta Láquesis. Un profeta primeramente los colocaba en fila, después tomaba lotes y modelos de vida que había sobre las rodillas de Láquesis, y tras subir a una alta tribuna, dijo: “Palabra de la virgen Láquesis, hija de la Necesidad: almas efímeras, éste es el comienzo, para vuestro género mortal de otro ciclo anudado a la muerte. No os escogerá un demonio, sino que vosotros escogeréis un demonio. Que el que resulte por sorteo el primero elija un modo de vida, al cual quedará necesariamente asociado. En cuanto a la excelencia, no tiene dueño, sino que cada uno tendrá mayor o menor parte de lla según la honre o la desprecie; la responsabilidad es del que elige, Dios está exento de culpa” […].

Una vez que todas las almas escogieron su modo de vida, se acercaban a Láquesis en el orden que les había tocado. Láquesis hizo que a cada uno la acompañara el demonio que había escogido, como guardían de su vida y ejecutor de su elección. Cada demonio condujo a su alma hasta Cloto, poniéndola bajo sus manos y bajo la rotación del huso que Cloto hacía girar, ratificando así el destino que, de acuerdo con el sorteo, el alma había escogido. Después de haber tocado el huso, el demonio la condujo hacia la trama de Átropo, para que lo que había sido hilado por Cloto se hiciera inalterable, y de allí, y sin volver atrás, hasta por debajo del trono de la Necesidad, pasando al otro lado de éste. Después de que pasaron también las demás, marcharon todos hacia la planicie del Olvido, a través de un calor terrible y sofocante. En efcto, la planicie estaba desierta de árboles y de cuanto crece de la tierra. Llegada la tarde, acamparon a la orilla del río de la Desatención, cuyas aguas ninguna vasija puede retenerlas. Todas las almas estaban obligadas a beber una medida de agua, pero a algunas no las preservaba su sabiduría de beber más allá de la medida, y así, tras beber, se olvidaban de todo. Luego se durmieron, y en medio de la noche hubo un trueno y un terremoto, y bruscamente las almas fueron lanzadas desde allí –—unas a un lado, otras a otro— hacia arriba, como estrellas fugaces, para su nacimiento. A Er se le impidió beber el agua; por dónde y cómo regresó a su cuerpo, no lo supo, sino que súbitamente levantó la vista y, al alba, se vio tendido sobre la pira.

Platón, República, 614a-621b.

Webgrafia:

http://valdeperrillos.com/books/farenheit451/platon-mito-er

https://www.youtube.com/watch?v=cd3t9BtkZvU

http://www.proyectopv.org/imagen/moerae.jpg

PLATÓ: L' ANELL DE GIGES.

PLATÓ:

 L' ANELL DE GIGES.

La del Anillo de Giges es una leyenda mitológica mencionada por el filósofo ateniense Platón en el libro II de La república. Guarda vaga relación con el Giges histórico de que habla Heródoto.

Narra la historia de Giges, un pastor que tras una tormenta y un terremoto encontró, en el fondo de un abismo, un caballo de bronce con un cuerpo sin vida en su interior. Este cuerpo tenía un anillo de oro y el pastor decidió quedarse con él. Lo que no sabía Giges es que era un anillo mágico, que cuando le daba la vuelta, le volvía invisible. En cuanto hubo comprobado estas propiedades del anillo, Giges lo usó para seducir a la reina y, con ayuda del ella, matar al rey, para apoderarse de su reino.

Glaucón (hermano de Platón) hace referencia a esta leyenda para ejemplificar su teoría de que todas las personas por naturaleza son injustas. Sólo son justas por miedo al castigo de la ley o por obtener algún beneficio por ese buen comportamiento. Si fuéramos "invisibles" a la ley como Giges con el anillo, seríamos injustos por nuestra naturaleza.

Este mito ha tenido gran influencia en la filosofía, ya que da a entender que el ser humano hace el bien hasta que puede hacer el mal cuando «se hace invisible», y puede acceder a cosas que no son suyas, con lo que llevado por esas circunstancias la persona se corrompe irremediablemente. Según este supuesto, la persona no sería libre. Es interesante ver cómo Tolkien, en su famosa obra El Señor de los anillos da otro planteamiento a la negatividad que encierra los poderes del anillo...

Pel·lícula recomenada:

"Delitos y faltas" de Woody Allen

Bibliografia de referència:

• Platón: La república, II, 359a - 360d.

Webgrafia:

http://es.wikipedia.org/wiki/Anillo_de_Giges

http://p7.metroflog.net/pictures/949/42/6/11642949_PWNDDXTT.jpg

PLATÓ: El convit o de l' Amor.

PLATÓ: El convit o de l' Amor. 

 

Del diàleg El banquet En l’antropologia platònica destaca el tema de l’amor o eros. En el diàleg El banquet o Simposi (en grec Συμπόσιον, Sympósion i que significa trobada de bevedors ) s’endinsa en el tema fent, donada la complexitat de la qüestió, sis aproximacions. Els sis convidats en un banquet són els sis protagonistes que elogien l’amor, tot exposant-ne, successivament, les seves corresponents concepcions. Tal com és habitual en els diàlegs platònics, la darrera paraula la té Sòcrates, portaveu de la visió més genuïnament platònica. Per Plató, amor i coneixement són inseparables: l’anhel d’anar més enllà del sensible i intuir les idees, la vertadera realitat. No només en El banquet ens parla de l’amor, també en el diàleg Fedre, on exposa que la passió amorosa és allò que fa créixer ales a l’ànima i, tot trencant amb el sensible o món de les coses, és eleva vers la contemplació de les idees.

Els sis protagonistes del diàleg El banquet són: Fedre, Pausànies, Erixímac, Aristòfanes, Agató i Sòcrates.

Fedre:

Elogia l’amor i en parla des de la perspectiva de l’amant, no pas de l’amat. L’amant està posseït per una força divina que el fa capaç de realitzar proeses; en conseqüència, l'amor és la força inspiradora de grans gestes.

Pausànies:

L’amor és la força transformadora de pròpia personalitat. L'enamorat se sent estimulat a desenvolupar, guiat per l'amat, la seva persona.

Erixímac:

Des d'una perspectiva mèdica i biològica, elogia el poder o força generadora de l'amor: tota la natura, diu, està impregnada d'amor.

Aristòfanes:

Veu l'amor com el desig de trobar el que ens manca, la recerca d’una unitat perduda.
L'amor neix de la mancança i de la nostàlgia, ens veiem incomplets i necessitem l'altre: som un fragment que aspira a la seva totalitat. Il·lustra la seva visió amb el mite de les tres classes d'amor.
Al començament, diu, existien tres tipus d'humans de constitució doble a la dels actuals humans: homes (dos homes actuals), dones (dues dones) i andrògins (un home i una dona actuals). La seva potència i atreviment eren tals que, aviat, el potent Zeus s'enfurismà i, com a càstig, els debilità tot partint-los en dos. Per això, des d'aleshores, cada meitat cerca la seva altra meitat. L'amor es el desig de tornar a la pròpia situació originària; jo només seré feliç si trobo la meva autèntica meitat, la meitat que em manca.

Agatò:

Parla de l'amor des de la perspectiva passiva de l'amat; el banquet o trobada es feia en honor seu i ell veu l'amor com el desig de rebre, propi de les persones que es creuen dignes de ser estimades.

Sòcrates:

És el darrer a parlar i, tot evocant un diàleg amb una dona sàvia anomenada Diotima, afirma que l'amor es un desig del que no es té i es anhelat com el més sublim i bell; és, diu, un impuls cap a la plena realització humana. L'amor que neix com a desig que desvetllen els cossos bells que m'envolten és tan sols una primera i primitiva forma d'amor. Després, s'ennobleix i es transforma en anhel envers les ànimes justes i belles. I així, progressivament, fins a l'autèntic i perfecte amor, el que se sent envers les idees, sobretot la de Be i Bellesa. Aquesta forma superior i sublim d'amor (amor platònic) pot fer renéixer les ales perdudes de l'ànima perquè s'enlairi fins al món de les idees.

 


WEBGRAFIA:

http://www.xtec.cat/~lvallmaj/barriant/platoamo.htm
http://www.samaelgnosis.net/revista/ser11/androgino.gif 

Altres adreçes d' interès:

http://aquileana.wordpress.com/2007/07/29/el-mito-del-androgino/

PLATÓ. "EL MITE DEL DEMIÛRG" DE L' OBRA "TIMEU"

PLATÓ

 

EL MITE DEL DEMIÜRG

Diàleg "El Timeu"

Mitjançant aquest mite Plató explica d’una manera molt gràfica la relació que existeix entre el món sensible i el món de les idees.

El mite es refereix que en l’origen hi havia el món de les idees, el Demiürg (suprem artesà o faedor), i una massa caòtica i informe (sense forma). Aquesta matèria desordenada, com que posseeix per naturalesa una tendència al canvi perpetu i atzarós, és imperfecta. Doncs bé, explica el mite que el Demiürg, prenent el món de les idees com a model, va anar treballant igual que un escultor sobre aquesta massa caòtica, introduint-hi l’ordre i harmonia pròpies d’allò que és intel•ligible. Va anar introduint l’estructura del món dels arquetips eterns i ideals en aquesta matèria informe, de manera que va anar generant el que ara anomenem món sensible.

Del mite, se’n deriva el fet que el nostre món no és cap més cosa que una còpia imperfecta del món de les idees, efectuada pel Demiürg. El nostre món sensible no és un caos (desordre), sinó un cosmos (ordre), ja que està organitzat segons l’harmonia matemàtica que regna en el pla intel•ligible. D’aquesta manera, cal entendre cada objecte físic com una materialització particular d’una idea universal eterna i immutable, com la rèplica en matèria d’una idea immaterial.

Ara bé, el Demiürg platònic introdueix en les coses una finalitat, una teleologia, una aspiració o fam que les porta a buscar el seu ple desenvolupament, la seva pròpia perfecció, el seu propi bé. Podem relacionar aquesta aspiració de tots els éssers per assolir la seva màxima plenitud o bé amb el fet que situï com a idea màxima de la jerarquia de l’intel•ligible la idea de Bé o Bellesa. Aquesta aspiració envers el Bé és el que Plató va qualificar com a impuls amorós en el seu diàleg de maduresa El Banquet, i que en el pla intel•lectual fa referència a la dialèctica, en quant a procés racional que permet d’elevar-se progressivament cap al coneixement de les idees superior.

Plató diu en aquest mateix mite que el temps comença a existir a la vegada que el Demiürg introdueix en la matèria caòtica elements d’ordre, en particular moviments regulars planetaris, a partir del quals pot ser mesurat l’abans i el després. L’ordre diví es troba a fora de l’espai i del temps, de manera que l’eternitat dels déus i intel•ligible consisteixen, més que a existir en tot temps, a ser-ne fora. D’aquesta manera, la qüestió sobre què passava un minut abans en el món abans que el Demiürg ordenés la matèria és una pregunta sense sentit, ja que prèviament a aquesta ordenació no existia el temps...

Aquesta concepció del temps té similituds amb la concepció del temps que s’expressa en l’actual teoria del big bang. No té sentit preguntar-se sobre el que passava en el Cosmos un minut o un segons abans que tingués lloc la gran explosió.

Teoria de l’arkhé.

En la seva teoria, Plató mostra una clara influència pitagòrica, ja que explica la seva comprensió de la realitat material en termes d’estructures matemàtiques.

Plató assenyalarà com arkhé no un únic principi, sinó diversos i, a més, els vincularà amb l’existència dels cinc únics poliedres regulars que existeixen: tetraedre, cub, octaedre, icosaedre i dodecaedre. Mitjançant l’associació de matemàtiques i realitat, entendrà que els quatre primers poliedres corresponen a la manera de ser del foc, la terra, l’aigua i l’aire, respectivament. L’assignació té a veure amb les qualitats físiques dels elements. Així, al foc li correspon el tetraedre, per exemple, perquè aquest poliedre és el més petit, mòbil i agut dels cinc, de manera que pot penetrar més fàcilment en totes les coses i provocar-ne l’alteració. En canvi, el cub és el que presenta més estabilitat i, per tant, correspon a la terra, principi menys actiu.

El dodecaedre serveix a Plató per a descriure quina és l’estructura del Cosmos, considerat en la seva totalitat. S’associava el dodecaedre amb l’esfera;M per tant, el Cosmos serà er a Plató una esfera que gira de manera que les partícules no es poden escapar del seu embolcall, sinó que tornen sobre elles mateixes, xocant i empenyent-se mútuament sense parar.

Hem de considerar que l’Univers total al qual es refereix Plató s’ha d’entendre com una realitat vivent. El Cosmos posseeix una ànima, a més d’un cos material, una ment, que és la responsable del seu moviment circular. Aquest moviment estableix el sentit de tots els altres moviments, de manera que governa el món en virtut de la seva intel•ligència i saviesa. Per a Plató, el Cosmos és un immens organisme vivent i intel•ligent. L’ànima còsmica va ordenar el moviment atzarós propi de la matèria caòtica original (mite del Demiürg), i el va convertir en un moviment harmònic, pel fet que imita la perfecció pròpia del món de les Idees.

Tot i que Plató parli de partícules, la seva teoria no és atomista, ja que les partícules de què parla sí que es poden dividir en formes encara més simples. Les superfícies de tres dels quatre poliedres que Plató ha assignat a algun element són de forma triangular i, en conseqüència, es poden veure com a diferents combinacions de petits triangles.

Aquest recurs a la figura triangular com a autèntic substrat dels elements permet a Plató de defensar la possibilitat que un element es pugui transformar en un altre. Si una partícula d’aire, que posseeix la forma d’un poliedre regular de vint cares, per la seva configuració i es descompon en els triangles que el conformen, i alguns s’organitzen formant un octaedre, la descomposició d’una partícula d’aire haurà permès que es generi una partícula d’aigua. Unes partícules poden originar-ne d’altres, uns elements es poden convertir en uns altres (aire, aigua i foc poden procedir els uns dels altres).

 

WEBGRAFIA:

http://www.xtec.cat/~jortiz15/mites.htm 

http://www.nodo50.org/filosofem/local/cache-vignettes/L250xH160/platotimeup-bba6c.jpg

PLATÓ El Menó. Teoria de la reminiscència: Conèixer és recordar. (Gardner/Truffaut)

 PLATÓ

 El Menó. Teoria de la reminiscència: Conèixer és recordar.

 

 Plató: la reminiscència en el Menó

Sòcrates: Els sacerdots i els poetes diuen que l’ànima de l’home és immortal, i que unes vegades li arriba el fi -al que anomenen morir- i altres neix novament; però que mai es destrueixen [...] Així, ja que l’ànima és immortal i neix molts cops, ha vist totes les coses abans, tant les d’aquí com les de l’Hades. Així que no hi ha res que no hagi après i no és estrany que sigui capaç de recordar el que sap sobre la virtut i sobre altres qüestions, que ja coneixia anteriorment Ja que tota la natura és homogènia i l’ànima ho ha après tot, res impedeix que, de recordar una sola cosa -a la qual cosa els homes anomenen aprendre- pugui descobrir totes les altres, si és decidit i no defalleix en la recerca: perquè indagar i aprendre és, en definitiva, recordar [...] Aquesta actitud ens fa actius i curiosos. I com crec que és cert, vull indagar amb tu què és la virtut.

Menó: D’acord, Sòcrates. Però, com és això que dius, que no agafem, sinó que és recordar el que anomenem aprendre? Pots ensenyar-me com és això?

Sòcrates: Ja t’he dit fa un moment, Menó, que ets molt astut: jo he dit que no s’aprèn, es recorda. I ara tu em preguntes si puc ensenyar-te, per agafar-me en contradicció.

Menó: Per Zeus, no, Sòcrates! No ho he dit amb aquesta intenció, ho he dit per costum. Però si tens alguna forma de fer-me veure el que dius, dona-me-la.

Sòcrates: És que no és fàcil. Però, per tu, estic disposat. A veure, feis venir a un dels molts esclaus que t’acompanyen, al qui tu vulguis, i t’ho demostraré amb ell.

Menó: Magnífic. (A un esclau) Vine aquí!

Sòcrates: És grec i parla grec?

Menó: A la perfecció, ha nascut a casa.

Sòcrates: I tu estiguis atent a veure si és que recorda o si aprèn de mi.

Menó: Molt bé.

Sòcrates: (A l’esclau) A veure, digues-me, noi: tu saps que un quadrat és una figura així?

Esclau: Sí.

Sòcrates: Un quadrat és, per tant, una figura que té quatre línies iguals?

Esclau: Exactament.

Sòcrates: No té també iguals aquestes que el creuen?

Esclau: Sí.

Sòcrates: No pot una figura així ser major o menor?

Esclau: Per descomptat.

Sòcrates: Si aquest costat tingués dos peus i aquest altres dos, quants peus tindria la superfície? Però mira-ho d’aquesta manera: si aquest tingués dos peus i en canvi aquest només un, la figura, no tindria un cop dos peus?

Esclau: Sí.

Sòcrates: Però ja que aquest també té dos peus, no ha de tenir 2x2, dos cops dos?

Esclau: Això és.

Sòcrates: Així és que, té dos cops dos peus?

Esclau: Sí.

Sòcrates: Quants són dos cops dos peus? Pensa-ho i diguem-ho.

Esclau: Quatre, Sòcrates.

Sòcrates: Es podria fer un altre quadrat que fora el doble d’aquest, però semblant a aquest, amb totes les línies iguals, com aquest?

Esclau: Sí.

Sòcrates: I quants peus tindrà?

Esclau: Vuit.

Sòcrates: Vingui llavors. Tracta de dir-me quina longitud tindrà cadascuna de les seves línies. Les d’aquest tenen dos peus. I les del doble d’aquest?

Esclau: Evidentment, seran dobles, Sòcrates.

Sòcrates: Ho veus, Menó, com jo no li ensenyo res i que l’hi ho pregunto tot? I ara ell creu saber com és el costat de què resultarà el quadrat de vuit peus. O no estàs conforme?

Menó: Sí.

Sòcrates: Així que ho sap ?

Menó: No, no, què va.

Sòcrates: Doncs observa a continuació com cal recordar. I tu, digues-me, creus que el quadrat doble resulta de la línia doble? Com aquest dic, no amb un costat llarg i l’altre curt. Ha de ser per tot arreu igual a aquest, només que el doble, de vuit peus. Mira a veure si encara et sembla que ha de ser del costat doble.

Esclau: Doncs, sí.

Sòcrates: Aquest costat, no resulta doble d’aquest, si li afegim un altre igual?

Esclau: Per descomptat.

Sòcrates: I tu dius que d’aquesta línia resultarà el quadre doble, si en tenim quatre iguals?

Esclau: Sí.

Sòcrates: Llavors, tracem quatre línies iguals a aquesta. És aquest el quadre que tu dius que tindria vuit peus, o no?

Esclau: Exactament.

Sòcrates: Veritat que en aquest hi ha aquests quatre, que són iguals al de quatre peus?

Esclau: Si.

Sòcrates: I quina grandària té? No és quatre vegades major?

Esclau: Com no !

Sòcrates: Així que el doble és quatre vegades major?

Esclau: No, per Zeus !

Sòcrates: Doncs, què és?

Esclau: Quàdruple.

Sòcrates: Llavors, noi, de la línia doble no resulta un quadrat doble sinó quàdruple.

Esclau: És veritat.

Sòcrates: I això perquè quatre vegades quatre són setze, no?

Esclau: Sí.

Sòcrates: Llavors, el de vuit peus, de quina línia serà? Veritat que d'aquesta resulta quàdrupla?

Esclau: Sí.

Sòcrates: I que d’aquesta línia, la meitat de l’altra, resulta un quadrat de quatre peus?

Esclau. Sí.

Sòcrates: Bé. Però el quadrat de vuit peus, no ha de ser el doble del primer i la meitat del segon?

Esclau: Sí.

Sòcrates: No haurà de tenir el costat major que el d’aquest i menor que el d’aquest? O no?

Esclau: A mi em sembla que sí.

Sòcrates: Molt bé. Perquè has de respondre el que a tu et sembla. Digues-me: no tenia aquest dos peus i l’altre quatre?

Esclau: Sí.

Sòcrates: Llavors, el costat del quadrat de vuit peus ha de ser una línia de més de dos peus i de menys de quatre.

Esclau: Forçosament.

Sòcrates: Intenta dir quina longitud penses que ha de tenir.

Esclau: Tres peus.

Sòcrates: Perquè tingui tres peus, veritat que hem d’afegir-li la meitat d’aquesta i així tindrà tres peus? Perquè això són dos peus i això un I per aquí el mateix: aquí dos, i aquí un. I així resulta el quadrat que dius

Esclau: Sí.

Sòcrates: ¿Però no es veritat que, si per aquí té tres peus i per aquí uns altres tres, la figura sencera tindrà tres vegades tres peus?

Esclau: Evidentment.

Sòcrates: Quant són tres vegades tres peus?

Esclau: Nou

Sòcrates: I de quants peus ha de ser l’espai doble?

Esclau: De vuit.

Sòcrates: El quadrat de vuit peus no es forma llavors tampoc amb la línia de tres peus.

Esclau: No, veritablement.

Sòcrates: Bé, perquè llavors, amb quina línia es forma? Intenta dir-nos-ho amb exactitud. I si no vols calcular, assenyala-ho aquí.

Esclau: Però és que, per Zeus, el que és jo, Sòcrates, no ho sé.

Sòcrates: Et dones compte, Menó? Aquest ja està en camí del record. Perquè al principi no sabia quin era el costat del quadrat de vuit peus, com tampoc no ho sap ara. Però és que llavors creia saber-ho i contestava amb la seguretat d’aquell qui sap, perquè pensava que no tindria dificultats. En canvi, ara, ja veu que sí, i com que no ho sap, tampoc creu saber-ho.

Menó: Tens tota la raó.

Sòcrates: I no és veritat que ara està en millor situació que abans, respecte a la cosa que no sabia?

Menó: A mi també m’ho sembla.

Sòcrates: Llavors, en fer-li dubtar i en entrebancar-li com un torpede, potser l’hem perjudicat?

Menó: No, no crec.

Sòcrates: Un servei és el que li hem fet, pel que s’ha vist: perquè ara, al no saber-ho, fins i tot indagarà amb gust, mentre que llavors no li costava creure, amb públic i repetidament, que estava en el ben cert en dir del quadrat doble que havia de tenir un costat doble de longitud.

Menó: Així és, pel que s’ha vist.

Sòcrates: I tu creus que s’hagués posat a indagar o a aprendre una cosa que, encara que no la sabia, ell creia saber-la, abans que ensopegués amb la dificultat i es donés compte que no ho sabia i desitgés saber-ho?

Menó: Clar que no, Sòcrates.

Sòcrates: Ha guanyat llavors d’entrebancar-se?

Menó: Crec que sí.

Sòcrates: Perquè fixa’t en el que a partir d’aquesta dificultat descobrirà, indagant amb mi. Jo no faré més que preguntar sense ensenyar-li absolutament res. Tu, estigues-te atent, per si m’agafes ensenyant-li o explicant-li quelcom, en comptes de preguntar-li les seves opinions. I tu, digues-me: no hem quedat que aquest és el quadrat de quatre peus? Em segueixes ?

Esclau: Sí.

Sòcrates: Podem afegir-li aquest un altre igual?

Esclau: Sí.

Sòcrates: I aquest tercer, igual que als anteriors?

Esclau: Sí.

Sòcrates: Veritat que podem completar-ho amb aquest de la cantonada?

Esclau: Per descomptat.

Sòcrates: I no resulten iguals les quatre figures ?

Esclau: Sí.

Sòcrates: I per consegüent, quantes vegades major que aquest és el conjunt?

Esclau: Quatre vegades.

Sòcrates: No obstant això, havia de ser doble. O és que no et recordes?

Esclau: Clar que sí.

Sòcrates: Veritat que aquesta línia que va d’angle a angle talla en dues cadascuna d’aquestes figures?

Esclau: Sí.

Sòcrates: Veritat que són quatre aquestes línies iguals, que forma aquesta figura?

Esclau: Efectivament.

Sòcrates: Fixa’t ara: quina grandària té aquesta figura?

Esclau: No ho sé.

Sòcrates: Cadascuna d’aquestes línies, no ha tallat cap a dintre la meitat d’aquests quatre? O no?

Esclau: Sí.

Sòcrates: Bé, doncs, quantes d’aquestes meitats hi ha en aquesta figura?

Esclau: Quatre.

Sòcrates: I en aquesta?

Esclau: Dues.

Sòcrates: I quatre, què és de dos?

Esclau: El doble.

Sòcrates: Llavors, aquesta figura, quants peus té?

Esclau: Vuit peus.

Sòcrates: I, de quina línia resulta?

Esclau: D’aquesta.

Sòcrates: De la línia que va d’un angle a un altre del quadrat de quatre peus?

Esclau: Sí.

Sòcrates: Aquesta és la línia que els sofistes anomenen diagonal. I, si aquest és el seu nom, de la diagonal, doncs, resulta, segons tu, noi, la superfície doble.

Esclau: Efectivament, Sòcrates.

Sòcrates: Què et sembla, Menó? Ha respost quelcom que no sortís d’ell mateix?

Menó: No, tot ha sortit d’ell mateix.

Sòcrates: I , no obstant això, abans hem dit que no ho sabia.

Menó: És veritat.

Sòcrates: Llavors, aquestes opinions es trobaven ja en ell, no?

Menó: Sí.

Sòcrates: En aquest cas, el que no sap pot tenir en si opinions vertaderes precisament sobre les coses que no sap?

Menó: Segons sembla, sí.

Sòcrates: I, ara, aquestes opinions s’han reactivat en ell, com en un son. i, si algú continua fent-li preguntes sobre aquests mateixos temes, tingues per segur que acabarà per conèixer-los tan bé com al que més.

Menó: Probablement.

Sòcrates: De manera que, sense que ningú li ensenyi, només fent-li preguntes,arribarà a saber, perquè extraurà de si mateix el coneixement?

Menó: Sí.

Sòcrates: I extreure coneixements d’un mateix, no és recordar?

Menó: Exactament.

Sòcrates: I aquest coneixement que ara posseeix, una de dos: o ho ha adquirit en algun moment o l’ha posseït sempre.

Menó: Sí.

Sòcrates: Si l’ha posseït sempre, ha estat savi sempre. si, en canvi, l'ha adquirit en algun moment, no pot haver estat en la vida present, perquè, li ha ensenyat algú geometria? tingues en compte que farà el mateix amb tota la geometria, i també amb les altres ciències. Així doncs, li han ensenyat tot? tu ets el més indicat per saber-ho, ja que ha nascut i s’ha criat en casa teva.

Menó: Estic completament segur que mai ha estat ensenyat.

Sòcrates: Però, té o no aquestes opinions?

Menó: Clar que sí.

Sòcrates: Si no les ha adquirit en la vida present, evidentment ja ho sabia i ho tenia après en algun altre temps anterior.

Menó: Segons sembla, sí.

Sòcrates: I aquest temps anterior, no ha de ser quan encara no era home ?

Menó: Sí.

Sòcrates: Doncs bé, si tant en la seva vida com abans de ser home, ha d’haver-hi en ell opinions vertaderes, que, despertades per les preguntes, es converteixen en ciències, veritat que l’ànima ha de saber-ho tot des de sempre? Perquè, evidentment, al llarg de tot el temps, s’és o no s’és home.

Menó: Sí.

Sòcrates: Per tant, si des de sempre tenim en l’ànima la veritat de tot allò existent, llavors l’ànima ha de ser immortal. De forma que és necessari ser decidit i fer el que es pugui per buscar i recordar el que un actualment no sap, és a dir, allò que no recorda.

__________________________________________________

Menó, 81c-86b.

Veure La reminiscència en el Fedó (72c-77a).

Emilio Lledó: la memòria del logos.

---

(Text en castellà)

Platón: le reminiscencia en el Menón



SÓCRATES: Los sacerdotes y los poetas dicen que el alma del hombre es inmortal, y que unas veces le llega el fin -a lo que llaman morir- y otras nace de nuevo; pero que jamás se destruyen [...] Así, puesto que el alma es inmortal y nace muchas veces, ha visto todas las cosas antes, tanto las de aquí como las del Hades. Así que no hay nada que no haya aprendido y no es extraño que sea capaz de recordar lo que sabe sobre la virtud y sobre otras cuestiones, que ya conocía anteriormente Puesto que toda la naturaleza es homogénea y el alma lo ha aprendido todo, nada impide que, con recordar una sola cosa -a lo cual los hombres llaman aprender- pueda descubrir todas las demás, si es decidido y no desfallece en la búsqueda: porque indagar y aprender es, en definitiva, recordar [...] Esta actitud nos hace activos y curiosos. Y como creo que es cierto, quiero indagar contigo qué es la virtud.

Menón: De acuerdo, Sócrates. Pero, ¿cómo es eso que dices, que no prendemos, sino que es recordar lo que llamamos aprender? Puedes enseñarme cómo es eso?
SÓCRATES: Ya te he dicho hace un momento, Menón, que eres muy astuto: yo he dicho que no se aprende, se recuerda. Y ahora tú me preguntas si puedo enseñarte, para cogerme en contradicción.
MENÓN: ¡Por Zeus, no, Sócrates! No lo he dicho con esa intención, lo he dicho por costumbre. Pero si tienes alguna forma de hacerme ver lo que dices, dímela.

Sócrates: Es que no es fácil. Pero, por ti, estoy dispuesto. A ver, haz venir a uno de los muchos esclavos que te acompañan, al que tú quieras, y te lo demostraré con él.
MENÓN: Magnífico. (A un esclavo) Ven aquí.
Sócrates: ¿Es griego y habla griego?
MENÓN: A la perfección, ha nacido en casa.
Sócrates: Y tú estate atento a ver si es que recuerda o si aprende de mí.
MENÓN: Muy bien.
Sócrates: (Al esclavo) A ver, dime, chico: ¿tú sabes que un cuadrado es una figura así?

Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Un cuadrado es, por tanto, una figura que tiene cuatro líneas iguales?
Esclavo: Exactamente.
Sócrates: ¿No tiene también iguales éstas que lo cruzan?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿No puede una figura así ser mayor o menor?
Esclavo: Desde luego.
Sócrates: Si este ludo tuviera dos pies y éste otros dos, ¿cuántos pies tendría la superficie? Pero míralo de esta forma: si éste tuviera dos pies y en cambio éste sólo uno, la figura, ¿no tendría una vez dos pies?

Esclavo: Sí.
Sócrates: Pero puesto que éste también tiene dos pies, ¿no ha de tener 2x2, dos veces dos?
Esclavo: Eso es.
Sócrates: Así es que, ¿tiene dos veces dos pies?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Cuántos son dos veces dos pies? Piénsalo y dímelo.
Esclavo: Cuatro, Sócrates.
Sócrates: ¿Se podría hacer otro cuadrado que fuera el doble de éste, pero semejante a éste, con todas las líneas iguales, como éste?

Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Y cuántos pies tendrá?
Esclavo: Ocho.
Sócrates: Venga entonces. Trata de decirme qué longitud tendrá cada una de sus líneas. Las de éste tienen dos pies. ¿Y las del doble de éste?
Esclavo: Evidentemente, serán dobles, Sócrates.
Sócrates: ¿Lo ves, Menón, como yo no le enseño nada y que se lo pregunto todo? Y ahora él cree saber cómo es el lado del que resultará el cuadrado de ocho pies. ¿O no estás conforme?

Menón: Sí.
Sócrates: ¿Así que lo sabe ?
Menón: No, no, qué va.
Sócrates: Pues observa a continuación cómo hay que recordar. Y tú, dime, ¿crees que el cuadrado doble resulta de la línea doble? Como éste digo, no con un lado largo y el otro corto. Ha de ser por todas partes igual a éste, sólo que el doble, de ocho pies. Mira a ver si todavía te parece que ha de ser del lado doble.
Esclavo: Pues, sí.
Sócrates: Este lado, ¿no resulta doble de éste, si le añadimos otro igual?

Esclavo: Desde luego.
Sócrates: ¿Y tú dices que de esta línea resultará el cuadro doble, si tenemos cuatro iguales?
Esclavo: Sí.
Sócrates: Entonces, tracemos cuatro líneas iguales a ésta. ¿Es éste el cuadro que tú dices que tendría ocho pies, o no?
Esclavo: Exactamente.
Sócrates: ¿Verdad que en éste hay estos cuatro, que son iguales al de cuatro pies?
Esclavo: Si.
Sócrates: ¿Y qué tamaño tiene? ¿No es cuatro veces mayor?

Esclavo: ¡ Cómo no !
Sócrates: ¿Así que el doble es cuatro veces mayor?
Esclavo: ¡ No, por Zeus !
Sócrates: Pues, ¿qué es?
Esclavo: Cuádruple.
Sócrates: Entonces, chico, de la línea doble no resulta un cuadrado doble sino cuádruple.
Esclavo: Es verdad.
Sócrates: Y eso porque cuatro veces cuatro son dieciséis, ¿no?
Esclavo: Sí.
Sócrates: Entonces, el de ocho pies, ¿de qué línea será? ¿Verdad que de

ésta resulta cuádruple?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Y que de esta línea, la mitad de la otra, resulta un cuadrado
de cuatro pies?
Esclavo. Sí.
Sócrates: Bien. Pero el cuadrado de ocho pies, ¿no ha de ser el doble del primero y la mitad del segundo?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿No tendrá que tener el lado mayor que el de éste y menor que el de éste? ¿O no?
Esclavo: A mí me parece que sí.
Sócrates: Muy bien. Porque tienes que responder lo que a ti te parece. Dime: ¿no tenía éste dos pies y el otro cuatro?

Esclavo: Sí .
Sócrates: Entonces, el lado del cuadrado de ocho pies tiene que ser una línea de más de dos pies y de menos de cuatro.
Esclavo: Forzosamente.
Sócrates: Intenta decir qué longitud piensas que ha de tener.
Esclavo: Tres pies.
Sócrates: Para que tenga tres pies, ¿verdad que hemos de añadirle la mitad de ésta y así tendrá tres pies? Porque esto son dos pies y esto uno. Y por aquí lo ismo: esto dos, y esto uno. Y así resulta el cuadrado que dices.

Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Pero no es verdad que, si por aquí tiene tres pies y por aquí otros tres, la figura entera tendrá tres veces tres pies?
Esclavo: Evidentemente.
Sócrates: ¿Cuánto son tres veces tres pies?
Esclavo: Nueve
Sócrates: ¿Y de cuántos pies debe ser el espacio doble?
Esclavo: De ocho.
Sócrates: El cuadrado de ocho pies no se forma entonces tampoco con la línea de tres pies.
Esclavo: No, verdaderamente.

Sócrates: Bueno, pues entonces, ¿con qué línea se forma? Intenta decírnoslo con exactitud. Y si no quieres calcular, señálalo aquí.
Esclavo: Pero es que, por Zeus, lo que es yo, Sócrates, no lo sé.
Sócrates: ¿Te das cuenta, Menón? Este ya está en camino del recuerdo. Porque al principio no sabía cuál era el lado del cuadrado de ocho pies, como tampoco lo sabe ahora. Pero es que entonces creía saberlo y contestaba con la seguridad del que sabe, porque pensaba que no tendría dificultades. En cambio, ahora, ya ve que sí, y como que no lo sabe, tampoco cree saberlo.

Menón: Tienes toda la razón.
Sócrates: ¿Y no es verdad que ahora está en mejor situación que antes, respecto a la cosa que no sabía?
Menón: A mí también me lo parece.
Sócrates: Entonces, al hacerle dudar y al entorpecerle como un torpedo, ¿acaso le hemos perjudicado?
Menón: No, no creo.
Sócrates: Un servicio es lo que le hemos hecho, por lo visto: porque ahora, al no saberlo, hasta indagará con gusto, mientras que entonces no le costaba creer, con público y repetidamente, que estaba en lo cierto al decir del cuadrado doble que debía tener un lado doble de longitud.

MENÓN: Así es, por lo visto.
Sócrates: ¿Y tú crees que se hubiera puesto a indagar o a aprender una cosa que, aunque no la sabía, él creía saberla, antes de que tropezara con la dificultad y se diera cuenta de que no lo sabía y deseara saberlo?
MENÓN: Claro que no, Sócrates.
Sócrates: ¿Ha ganado entonces con entorpecerse?
MENÓN: Creo que sí.
Sócrates: Pues fíjate en lo que a partir de esta dificultad va a descubrir, indagando conmigo. Yo no haré más que preguntar sin enseñarle absolutamente nada. Tú, estáte atento, por si me coges enseñándole o explicándole algo, en vez de preguntarle sus opiniones. Y tú, dime: ¿ no hemos quedado en que éste es el cuadrado de cuatro pies? ¿Me sigues ?

Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Podemos añadirle este otro igual?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Y este tercero, igual que a los anteriores?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Verdad que podemos completarlo con éste de la esquina?
Esclavo: Desde luego.
Sócrates: ¿Y no resultan iguales las cuatro figuras ?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Y por consiguiente, cuántas veces mayor que éste es el conjunto?
Esclavo: Cuatro veces.

Sócrates: Sin embargo, tenía que ser doble. ¿O es que no te acuerdas?
Esclavo: Claro que sí.
Sócrates: ¿Verdad que esta línea que va de ángulo a ángulo corta en dos cada una de estas figuras?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Verdad que son cuatro estas líneas iguales, que forma esta figura?
Esclavo: Efectivamente.
Sócrates: Fíjate ahora: ¿qué tamaño tiene esta figura?
Esclavo: No lo sé.
Sócrates: Cada una de estas líneas, ¿no ha cortado hacia adentro la mitad de estos cuatro? ¿O no?

Esclavo: Sí.
Sócrates: Bueno, pues, ¿cuántas de esas mitades hay en esta figura?
Esclavo: Cuatro.
Sócrates: ¿Y en ésta?
Esclavo: Dos
Sócrates: Y cuatro, ¿qué es de dos?
Esclavo: El doble.
Sócrates: Entonces, esta figura, ¿cuántos pies tiene?
Esclavo: Ocho pies.
Sócrates: Y, ¿de qué línea resulta?
Esclavo: De ésta.
Sócrates: ¿De la línea que va de un ángulo a otro del cuadrado de cuatro pies?

Esclavo: Sí.
Sócrates: Esta es la línea que los sofistas llaman diagonal. Y, si éste es su nombre, de la diagonal, pues, resulta, según tú, muchacho, la superficie doble.
Esclavo: Efectivamente, Sócrates.
Sócrates: ¿Qué te parece, Menón? ¿Ha respondido algo que no saliera de él mismo?
MENÓN: No, todo ha salido de él mismo.
Sócrates: Y , sin embargo, antes hemos dicho que no lo sabía.
MENÓN: Es verdad.

Sócrates: Entonces, estas opiniones se encontraban ya en él, ¿no?
MENÓN: Sí.
Sócrates: En ese caso, ¿el que no sabe puede tener en sí opiniones verdaderas precisamente sobre las cosas que no sabe?
Menón: Al parecer, sí.
Sócrates: Y, ahora, estas opiniones se han reactivado en él, como en un sueño. y, si alguien continúa haciéndole preguntas sobre estos mismos temas, ten por seguro que acabará por conocerlos tan bien como el que más.

Menón: Probablemente.
Sócrates: De modo que, sin que nadie le enseñe, con sólo hacerle preguntas, ¿llegará a saber, porque extraerá de sí mismo el conocimiento?
Menón: Sí.
Sócrates: Y extraer conocimientos de uno mismo, ¿no es recordar?
Menón: Exactamente.
Sócrates: Y este conocimiento que ahora posee, una de dos: o lo ha adquirido en algún momento o lo ha poseído siempre.
Menón: Sí.
Sócrates: Si lo ha poseído siempre, ha sido sabio siempre. si, en cambio, lo ha adquirido en algún momento, no puede haber sido en la vida presente. porque, ¿le ha enseñado alguien geometría? ten en cuenta que hará lo mismo con toda la geometría, y también con las demás ciencias. Así pues, ¿le han enseñado todo? tú eres el más indicado para saberlo, puesto que ha nacido y se ha criado en tu casa.

Menón: Estoy completamente seguro de que nunca se lo han enseñado.
Sócrates: Pero, ¿tiene o no estas opiniones?
Menón: Claro que sí.
Sócrates: Si no las ha adquirido en la vida presente, evidentemente ya lo sabía y lo tenía aprendido en algún otro tiempo anterior.
Menón: Al parecer, sí.
Sócrates: Y este tiempo anterior, ¿no ha de ser cuando todavía no era hombre ?
Menón: Sí.
Sócrates: Pues bien, si tanto en su vida como antes de ser hombre, ha de haber en él opiniones verdaderas, que, despertadas por las preguntas, se convierten en ciencias, ¿verdad que el alma tiene que saberlo todo desde siempre? Porque, evidentemente, a lo largo de todo el tiempo, se es o no se es hombre.

Menón: Sí.
Sócrates: Por lo tanto, si desde siempre tenemos en el alma la verdad de todo lo existente, entonces el alma ha de ser inmortal. De forma que es preciso ser decidido y hacer lo posible por buscar y recordar lo que uno actualmente no sabe, es decir, lo que no recuerda.

__________________________________________________
Menón, 81c_86b.
 

 - "Las inteligencias múltiples" de Howard Gardner 

 

 - "El pequeño salvaje" de François Truffaut (1969)

 

 

 

 

 

 

 

WEBGRAFIA:

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/plat4fn5.htm 

http://farmacon.files.wordpress.com/2008/10/men.jpg

https://www.youtube.com/watch?v=2bfph8_KOqI

https://www.youtube.com/watch?v=7KwQD8sEUWs