viernes, 24 de noviembre de 2017

PLATÓ: COMENTARI D' ANDREA LINARES B22 CURS 2016-2017

Filosofía                                                                                    ANDREA LINARES B-22
Convocatòria PAU 2012

Resultat d'imatges de Plató
Detall de L'escola d'Atenes, per Rafael
HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

"—[…] Un home serà just si observa el principi que hem exposat tantes vegades. —Així és. —I què? —li vaig dir—. Hi ha alguna cosa que enfosqueixi la nostra visió de la justícia i que faci que sembli diferent de la que se’ns ha revelat a la ciutat? —No ho crec —va dir. —Hi ha una manera —vaig observar— d’assegurar-nos-en completament, si és que encara hi ha algun dubte en la nostra ànima: n’hi haurà prou amb comparar-la amb certes nocions corrents. Per exemple, suposem que a la ciutat o a l’home que per naturalesa i criança s’hi assembla, se li confiés una certa quantitat de diners. Ens semblaria que aquest home se n’apropiaria? […] —No. —I, per tant, no estarà el nostre home ben lluny de cometre sacrilegis, robatoris o traïcions privades o públiques contra els amics o contra les ciutats? —Ben lluny. […] — I la causa de tot això no és que cada part de la seva naturalesa fa el que li toca, tant pel que fa a governar com pel que fa a obeir? —Aquesta n’és la causa i no una altra cosa. —Tractaràs, doncs, d’esbrinar si la justícia és una cosa diferent d’aquesta virtut que produeix tals homes i tals ciutats? —No, per Zeus —va dir. —Hem acomplert del tot, doncs, el nostre somni: aquell  pressentiment que ens deia que, quan anéssim fundant la nostra ciutat, podríem, amb l’ajut d’algun déu, trobar un cert principi i imatge de la justícia. Ben cert. —Teníem, efectivament, Glaucó, una certa semblança de la justícia, que, per això, ens ha estat de profit: el principi que qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa, i qui és constructor, construccions, i així tots els altres. —Així sembla. —I en realitat la justícia sembla que és això, però no pel que fa a l’acció exterior de l’home, sinó a la interior sobre si mateix"

PLATÓ. La República, IV


1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. El filòsof Plató a La República, ens diu que:
-L’home just es tracta del filòsof, que ha de governar a la ciutat justa, on cadascú fa allò que ha de fer depenent de la classe social pertanyent on el treballador (ànima concupiscible) treballa, el militar (ànima irascible) protegeix i el governant (ànima racional) governa, ànimes les quals han d’estar en equilibri/harmonia per arribar a la justicia en un Estat aristocràtic governat pel filòsof, ja que ha sortit de la caverna (passa de la doxa a l’episteme).
2. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el
text els mots següents:
a)«justícia»  Harmonia/equilibri entre les parts de l’ànima (nombrar-les)
b)«part de la seva naturalesa» fragment de l’ànima tripartida: racional, irascible i concupiscible

3. Per què diu Plató que «la justícia sembla això que és això, però no pel que fa a l' acció exterior de l' home, sinó a la interior sobre si mateix.» El fragment a tractar pertany a La República de Plató, llibre en el qual vol purificar la polis (ciutat d’estat i utopía). Per començar, definiré que enté Plató per home just. Aquest concepte fa referència al filòsof, el qual ha de governar a la ciutat justa. I què és la ciutat justa? És aquella on cadascú fa allò que ha de fer. I què és el que ha de fer? Això depén de la classe social pertanyent on el treballador (ànima conpupiscible, formada per la temperança dels desitjos i la funció de proveïr la polis) treballa; el militar (ànima irascible, caracteritzada per la fortalesa d’ànim amb la funció de proveïr la polis) protegeix i el governant, que és el filòsof (ànima racional, formada per la saviesa i amb la funció de dirigir la polis) governa, ja que és l’home just en un estat (considerat perfecte per Plató) utòpic, aristocràtic, on manen els millors.
En el mateix llibre que el fragment, Plató parla tambè d’altres règims polítics que són quatre possibles malalties de l’Estat on trobem la timocràcia, on governa la classe dels militars i es caracteritza per l’ambició (conquerir per tenir més, prosperiat personal); la oligarquia,en mans dels poderosos adinerats i format per la cobdícia (propi enriquiment a base d’explotació) ; la democràcia, on governa el poble i es caracteritza per la llibertat i la igualtat (caos per Plató i Nietzsche) i la tirania, en mans d’un lider ambiciós i carismàic basada en la política extrema( “salvador” omnipotent que corrompeix i atemoreix la població).
Pel que fa a l’estat utòpic, aquest funciona gràcies a l’harmonia entre les parts de l’ànima.
Des del punt de vista del Mite del carro alat, l’auriga, que es tracta del filòsof, la raó i la saviesa, l’ànima racional, governa per sobre dels cavalls; el cavall blanc (bó), la fortalesa i el valor, l’ànima irascible, obeeix a l’auriga i governa per sobre del cavall negre (dolent), i aquest últim, tractant-se de la temperança i el desig, l’ànima concupiscible, ha d' obeir  tant a l’auriga com al cavall blanc,sent l’equilibri entre aquests tres elements el funcionament i sorgiment de la justícia.
I ara ens preguntarem, per què governa el filòsof (l’ànima racional/l’auriga) i no altre?
Des del punt de vista del Mite de la caverna, aquest individu governa perquè ha sortit de la caverna, ha contemplat les coses i la seva essència, ha superat la doxa amb el pensament matemàtic i ha vist la bellesa i la justícia, en altres paraules, passa de la doxa a l’episteme. Veu la idea del Bé, per tant, pot i ha de governar.

Pel que fa a la doxa i l’episteme des del punt de vista del Símil de la línia, quan el filòsof es troba a la doxa (opinió dels mortals), al món visible, primer sorgeix l’eikasia (ombres) on l’home de la caverna observa les ombres i creu que són reals (pístis,creença); en aquest moment l’home es deslliga i creua la franja entre doxa i episteme, passant finalment al món intel·ligible (món de les idees) on troba el coneixement veritable (món universal) i intervé la raó a la dianoia (matemàtiques) fins arribar a la intuició noètica de la idea del Bé (el Sol), noesis, sent aquesta l’última etapa, on el filòsof, ja fora de la caverna, allibera l’ànima del seu cos. El filòsof ha de tornar a entrar a la caverna per alliberar als seus companys presoners. 
I ara us preguntareu, d’on provè aquest fet de la caverna? Es tracta d’un mite, també pertanyent a La República basat en un diàleg entre Sòcrates i Glaucó on Plató arriba a la conclusió de que el filòsof és aquell que surt de la caverna i veu la veritat, la qual vol contar encara que a vegades no sigui cregut.
I què és la justícia, al cap i a la fi? En CONCLUSIÓ,es tracta de l’harmonia entre les parts de l’ànima: entre l’ànima concupisciple, la racional i la irascible.

4. Compareu la concepció de Plató sobre què és el que fa que una persona sigui justa amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.                  
Pel que fa a Nietzsche, a Així Parlà Zarathustra, ens parla de les tres metamorfosi de l’esperit: camell, lleó i nen.
En relació amb Plató, i més concretament amb el Mite de la caverna, el camell,  l’animal de càrrega (dòcil i submís) que porta al gep l’imperatiu del deure, s’expressa dins la caverna i la creença en les ombres; el lleó, que es deslliura de tota imposició exterior i no admet ser domesticat (representa l’home que es desfà de l’imperatiu moral, de la idea del deure, diu"Déu ha mort") que fa referència a la lliberació del filòsof de la caverna, i finalment  el nen (creativitat), el super-home que té la tasca de crear valors de la vida a través de la seva pròpia voluntat de poder, que representa el moment en el que surt de la caverna i veu la veritat, que vol expressar als demés.
En termes del Símil de la línia, el camell es situa dins la doxa (món sensible i opinió dels mortals) i comprèn l’etapa eikasia; el lleó es tracta de pístis (creença en les ombres) i el nen és el pas de doxa a episteme (coneixement veritable i món intel·ligible) on trobem dianoia (matemàtiques) i noesis (idees), on finalment el filòsof capta la idea del bé (intuició noètica).

El filòsof, a La genealogia de la moral ens diferencia entre la moral dels esclaus i la del noble o del senyor. La moral de l’esclau (sumissos) és la del ressentiment perquè es nega a la vida i reprodueix una “venjança imaginària” (representa el camell, a més del pecat i la culpa). A més, es tracta, en relació amb Plató, de l’ànima racional i irascible, juntament amb l’auriga i el cavall blanc.
La moral del noble diu sí a la vida, sí als instints, sent espontània, confirmant la seva pròpie essència de forma joiosa, gaudint de la vida (representa el nen, superhome). Pel que fa a Plató, es relaciona amb l’ànima concupiscible i amb el cavall negre, mentre que el lleó fa referència al no res.

Nietzsche no creu en la veritat de Plató, diu que no hi ha veritat absoluta i que la vida és un canvi constant, com havia dit el presocràtic Heràclit d' Efes que: “tot flueix i canvia excepte el logos” (llei lògica, tot canvia perquè hi ha una llei que ho canvia) present als seus aforismes com “no ens banyem dos vegades en el mateix riu perquè aigües diferents flueixen cap a nosaltres”  afirmant que la vida és un canvi constant.


Encara que tenen diferències, concorden a l’hora de pensar  la democràcia es la pitjor forma de govern (per Plató a causa de que regna el poble, l’ànima concupiscible i per Nietzsche fent referència a la moral de l’esclau, basada en els valors que diuen no a la vida.)

Finalment, per a Plató, el que fa que una persona sigui justa és que realitzi allò que ha de fer a la ciutat justa depenent de la seva classe social, ja pot ser treballador (ànima concupiscible) que treballa;militar (ànima irascible) que protegeix o  governant, (ànima racional) que governa, ànimes que han d’estar en equilibri per això arribar a la justicia dins l’Estat aristocràtic governat pel filòsof, que ha sortit de la caverna ( de doxa a episteme).
Per a Nietzsche, respecte de la justícia, pensa que vindria a ser una derivació del concepte de la "culpa" (d'ells) per les "deutes" amb la societat. És des de la "culpa" moral produïda pel fet material de tenir "deutes" com la societat genera el concepte de justícia, com una correspondència de la moral de l'individu.
 

5.Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Perquè una societat sigui justa cal que cadascun dels seus membres es dediqui a allò que, d' acord amb les seves aptituds naturals, sap fer millor»

Estic d’acord amb l’afirmació a tractar pel que fa a la part teòrica.
Quan una persona es dedica a allò que està capacitat a fer rendeix al màxim, ja sigui per les seves pròpies aptituds o per la seva actitud. Llavors la societat té assegurada la implicació de l’individu a l’hora de realitzar allò que ha de fer, la qual cosa seria positiva per aquesta ja que tot estaria en equilibri, i a més, la pròpia persona se sentiria bé amb ella mateixa perquè està fent allò que sap fer millor.
Per altra part, no tan positiva en aquest cas, en seria la part pràctica aplicada a la realitat.
L’equilibri de la societat ( harmonia entre les parts de l’ànima = justícia) la formen totes les persones juntament amb les activitats a les quals s’han de dedicar. on s’han de realitzar totes les activitats.
No totes les aptituds naturals són iguals, de la mateixa forma que algunes activitats socials quedarien buides perquè ningú està destinat a fer-ho. Amb aquest fet sorgeix un estat de desequilibri a la societat, és a dir, no hi hauria justícia.
I com arribar a la justícia, llavors? Des de l’arrel, les aptituds naturals. Perquè hi hagués equilibri, és a dir, que cadascú es dediqués a allò que sap fer millor, la naturalesa hauria de repartir de forma equitativa totes les aptituds, per així omplir tots els càrrecs socials, la qual cosa em sembla quasi impossible, que com a conseqüència, afirma que mai hi haurà una justícia absoluta.


COMENTARI D' ANDREA LINARES (B22), CURS 2016-2017, DE L' INSTITUT CAMPS BLANCS.
Webgrafia:


https://ca.wikipedia.org/wiki/Plat%C3%B3

PLATÓ: COMENTARI DE JORDI ZANCA (9,5 PAU)

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA: PLATÓ

Comentari de Text 

(Les preguntes no són idèntiques a les PAU. Mireu sobretot la resposta a la pregunta 4. Aquest alumne va treure un 9,5 a les PAU)



"Llevat que els filòsofs governin en els Estats, o que els qui ara són anomenats reis i governants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en una mateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separadament per cadascun d' aquests camins les múltiples naturaleses que actualment ho fan així, no hi haurà, estimat Glaucó, fi dels mals per als Estats ni tampoc, em sembla, per al gènere humà; tampoc abans d' això no es produirà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del Sol, l' organització política que ara acabem de descriure verbalment. Això és el que des de fa una estona vacil·lo a dir, perquè preveia que el meu pensament xocaria amb el dels altres; i és difícil d' advertir que no hi ha cap més manera de ser feliç, tant en la vida privada com en la pública"
PLATÓ, La República, V, 473d-e.

ADVERTIMENT: El model de comentari de text que aquí es proposa, no pretèn en cap cas, menystenir a ningú. 

1.- Digues amb les teves pròpies paraules i sense repetir el fragment, què diu Plató en aquest text.
En aquest fragment Plató posa de manifest una de les principals condicions que són necessàries perquè la seva idea d'estat aristocràtic ideal pugui tenir èxit, que és precisament que els governants de la polis (el poder polític) hagin sigut instruïts en la filosofia i és que, segons les idees de Plató, només aquell que gràcies a la filosofia s'ha pogut alliberar de les cadenes que el lliguen al món sensible i ha arribat a conèixer el món de les idees, només aquell que ha pogut contemplar la idea de Bé, podrà arribar a governar d'una manera justa la polis, ja que no treballarà per la cerca del benefici personal, sinó del col·lectiu, conduint-la a la felicitat de la totalitat dels seus habitants i per tant a la justícia i l'harmonia.
Perquè això sigui possible però, altres fets també s'han de donar, com per exemple l'existència d'una societat correctament dividida en tres classes socials, la dels filòsofs governants que esmentàvem abans, la dels guerrers i la dels artesans. Per tal que l'estat funcioni correctament en el sentit que apuntàvem abans, aquestes tres classes han de dur a terme la tasca que els hi correspon (governar, defensar la polis i crear allò que necessita per viure respectivament) i no desviar-se'n. Precisament és quan se n'aparten (quan “marxen separadament”), que sorgeixen les malalties de l'estat, ja que la ideal organització aristocràtica es veu truncada per l'aparició d'altres formes de govern on qui mana no és la classe filosòfico-aristocràtica (timocràcia, democràcia i tirania) o bé la classe aristocràtica és corrompuda i només s'interessa per la prosperitat personal (oligarquia).
Per tant, les dues condicions abans esmentades són per Plató necessàries perquè es doni la organització estatal que ell planteja. A més, però, considera que sense l'eliminació d'aquestes dificultats i la consecució de l'estat aristocràtic, és impossible acabar amb els mals del “gènere humà”, ja que, segons l'ideari platònic, la felicitat i justícia individuals no es poden deslligar dels comuns.
Per últim Plató reconeix l'enorme complexitat que suposa la instauració d'un estat com el que proposa, donades les nombroses malalties que pot patir l'estat per causes molt variades (l'estat de Plató és, de fet, un model utòpic) però posa de manifest que, malgrat la inherent dificultat que pot suposar adonar-se que el seu model és l'únic capaç d'aconseguir la felicitat i justícia individual i comuna, no hi ha cap més manera d'aconseguir-ho.

2.- Posa-li un títol filosòfic.
Les condicions per l'estat ideal i els mals que l'impedeixen

3.- Relaciona aquest text de La República, amb altres teories, mites, obres de Plató com ara Fedre, Menó, l’ Apologia de Sòcrates, El convit, etc.
Com passa en molts casos en l'obra de Plató, les teories que presenta queden totes lligades per la seva particular concepció del món i les idees. De fet, tota la teoria de les idees que construeix i va  desenvolupant al llarg de la seva obra té com a objectiu final fonamentar l'estat ideal que precisament ens presenta en el text anterior i al llarg de la obra La República i és que l'obra de Plató està altament influïda per la condemna a mort del seu mestre Sòcrates. Així doncs, Plató desenvoluparà tot un ideari amb el que pretén crear un estat realment just, allunyat d'aquell que va arribar a  condemnar a una figura com la del seu mestre. En aquest sentit, Plató considera que el món real no és el sensible que ens arriba a través dels nostres sentits, sinó que és el de les idees, al que podem arribar gràcies a la raó. Precisament ens parla d'això en el mite de la caverna, on es presenta el filòsof com aquell que és capaç de deslligar-se de les cadenes que el mantenen unit al món de les ombres (el món sensible) i el condueixen a un món de veritat universal (el de les idees) on qui governa és precisament el Bé, simbolitzat en el Sol. És per això que qui governa l'estat ha de ser el filòsof, perquè és l'únic que, entre la multitud que viu al món de les ombres, ha pogut contemplar realment el que és el Bé, i per tant és l'únic que pot governar amb justícia i aconseguir que tots els habitants de la polis assoleixin la felicitat. De la mateixa manera, però, és molt difícil per al filòsof explicar allò que ha “experimentat” al món de les idees als seus antics companys que habiten entre les ombres (li és difícil tornar a dins la caverna, i de la mateixa manera quan els hi explica la veritat universal a la resta, se'n riuen i fins i tot poden arribar a intentar matar-lo, en una clara al·lusió al que li havia passat a Sòcrates) i això justificaria certament que qui ha de manar és un reduït grup de filòsofs ja que tampoc poden fer arribar el bé, la veritat, a la resta de persones, que  no estan preparades per arribar a comprendre-ho, tal i com s'exposa a l'inici del text.
D'aquesta mateixa manera, Plató considera que l'anima de l'home estaria formada per tres parts, tal i com ens presenta al mite del carro alat de la seva obra Fedre. Aquestes tres parts són, per una banda, la part racional (la conductora de l'auriga) que gràcies al seu coneixement del món de les idees, és capaç de guiar les altres dues parts, la irascible, simbolitzada en un cavall bo i dòcil representant de la valentia i la noblesa, i la concupiscible, que és un cavall indomable, símbol dels desitjos més baixos i materials. No és pas casualitat que aquestes tres parts coincideixin en certa manera amb les tres classes socials que considera Plató han d'integrar l'estat. La raó equivaldria a la classe dels governants filòsofs, ja que són els únics que han contemplat el Bé en el món de les idees i que, per tant, poden fer tirar endavant la ciutat garantint-ne la felicitat dels ciutadans (com comentàvem abans). La classe dels guardians i soldats correspondria a la part irascible i equivaldria al valor. Per últim, la classe dels artesans vindria a ser la part concupiscible, que es deixa portar pels instints passionals. L'única manera que tindria de ser feliç l'artesà seria amb la virtut de la moderació, que consisteix en l'acceptació del govern que li ve imposat per part de la classe aristocràtica filosòfica en el model de l'estat platonià. Tal i com ja havíem dit, igual que quan en l'individu aquestes tres parts no duen a terme la seva funció es produeix una manca d'harmonia i una falta de justícia, si en la ciutat les tres classes socials no fan el que han de fer, es perd la justícia social i apareixen les malalties de l'estat, que condueixen a formes de govern que de cap manera poden permetre la felicitat de tots els seus ciutadans.
Tampoc és estrany que Plató generi aquesta equivalència entre la realitat individual i la de la societat de la polis. De fet, Plató considera que la justícia ha de ser estudiada en la col·lectivitat i no pas en la individualitat. D'aquesta manera, considera la polis més que una mera unió de persones que viuen juntes, sinó que, en el fons, es tracta d'una “persona” pròpiament dita, amb la seva psyche i, per tant, les seves tres parts de l'anima (les tres classes socials).

4.- Fes una opinió personal tot reflexionant sobre l’ actualitat de la temàtica.
Des del meu punt de vista, cal dir que les idees de Plató són realment interessants i tenen molt de sentit i lògica. Si bé no podem negar la intencionalitat clarament bondadosa de Plató, que l'únic que busca és la formació d'un estat just i feliç, no em puc posicionar a favor dels seus postulats, perquè són clarament antidemocràtics i segregacionistes. Plató defensa clarament l'existència de classes socials, però jo crec que tots els éssers humans som iguals, i, per tant, la segregació social no té cabuda en aquest pensament. Què fa pensar que uns siguem diferents dels altres? Per Plató, la resposta està en les qualitats individuals, que el governant és l'únic que ha pogut veure el món de les idees, l'únic que coneix la veritat, i per tant és el que ha de governar. Hi ha, però, dos clars contra arguments a això. Primerament, perquè no pot la resta de la societat arribar a conèixer aquesta veritat universal? Donat que tots tenim les mateixes capacitats intel·lectuals, l'únic que fa que siguem diferents és que hem rebut una educació diferent. Si el sistema educatiu fos igual per tothom, tothom podria arribar al “món de les idees” i tothom podria formar part del govern dels millors, perquè tots serien, en certa manera, els millors. Llavors la reduïda classe política passaria a ser una extensa classe única que integrés tota la societat, desapareixerien les classes socials, tothom seria igual i s'arribaria naturalment a una autèntica democràcia igualitària, on els arguments de Plató no serien vàlids, perquè no s'estaria igualant el savi a l'ignorant, donat que no hi ha cap ignorant. Voldria dir això que tothom seria igual en pensament? No, només igual en facultats, i és que precisament en la diversitat d'idees està la clau de la democràcia. Aquí és on entra el segon argument, si el govern de l'estat estigués reduït a un petit número de persones, per més preparades que estiguessin, què fa pensar que les seves decisions serien les millors possibles? Com més persones participin en la activitat política, més seguretat hi ha que, al final, la idea de la majoria sigui la que realment condueixi l'estat cap a bon camí, perquè al cap i a la fi, l'ésser humà no és, ni de bon tros, perfecte, i que el govern s'estanqui en un reduït grup de persones, per més aptes que siguin, conduiria a la desigualtat social i, a al final, a la presa de decisions errònies. És més, què legitima que un petit grup de persones decideixin el futur d'una majoria? Si hagués de ser la preparació, llavors ens haurien de manar les persones més sàvies, com ara els acadèmics. Però qui assegura que la voluntat dels acadèmics equivalgui a la voluntat del poble que han de manar? Llavors es viuria en la imposició, la manca de llibertats, la dictadura i, per tant, la infelicitat.
De la mateixa manera, les idees platòniques poden tenir certa correlació amb la situació política actual. Vivim en una democràcia, però fins a quin punt la classe política realment ens representa? Vivim certament en una democràcia o en una autarquia o oligarquia de les que presenta Plató? Per mi, només en el moment en el que ens referim a classe política ja estem posant de manifest la necessitat de canviar el sistema. L'existència de classes socials, al meu parer, és un error, sigui quin sigui el postulat emprat per defensar-les, i és que no hi ha res, científicament parlant, que pugui justificar la separació dels diferents grups socials. Tothom hauria de ser amo del seu destí i poder participar igualitàriament en la activitat política. S'hauria de tombar cap a una democràcia més que representativa, participativa, com aquella de l'antiga Grècia. Per poder fer-ho, caldria, primerament, assegurar que l’educació pogués formar ciutadans igualment capacitats (i per tant ja no farien falta les classes socials) i després, explotar els nous mitjans tecnològics per permetre que tothom pogués contribuir a forjar el futur que, al ser de tots, també és seu. Vol dir això que cal caure en l'individualisme? No, tampoc. Cada individu hauria de pensar en el bé comú, no pas en l'individual, com fa el filòsof en el model platònic. D'aquesta manera, tothom podria participar en l'activitat política i a la vegada es caminaria cap a la felicitat i la justícia de l'estat de Plató.

Comentari realitzat per : J. Z. S. (alumne de 2n Batxillerat A (científic-tecnològic), de l' Institut Ramón Turró i Darder de Malgrat de Mar)

domingo, 5 de noviembre de 2017

POWER-POINT DE TALES A ARISTÒTIL (NO PAU)

Aristòtil 

 

(EstagiraGrècia384 aC - EubeaGrècia322 aC) va ser un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. El seu pensament en lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu fins ben entrat el segle XVI.

Aristòtil va néixer a Estageira, a la Península Calcídica, el 384 aC, a uns 55 quilòmetres a l'est de la moderna Salònica.[4] El seu pare Nicòmac era el metge personal del rei Amintes III de Macedònia. Aristòtil va ser entrenat i educat com un membre de l'aristocràcia. A l'edat de divuit anys, es va traslladar a Atenes per continuar la seva educació a l'Acadèmia platònica i Plató va ser el seu mestre. Aristòtil va romandre a l'Acadèmia durant gairebé vint anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor, fins després de la mort de Plató el 347 aC.

 Aristòtil va ser designat com a cap de la Reial Acadèmia de Macedònia. Durant aquest temps donà lliçons no només a Alexandre, sinó també a altres dos futurs reis: Ptolemeu i Cassandre. A l'obra Política, Aristòtil afirma que només una cosa podria justificar la monarquia, i que era si la virtut del rei i la seva família eren més gran que la virtut de la resta dels ciutadans en el seu conjunt. Amb molt de tacte, va incloure el jove príncep i el seu pare en aquesta categoria. Aristòtil va encoratjar Alexandre en la gran conquesta oriental, i la seva actitud cap a Pèrsia era descaradament etnocèntrica. En un exemple famós, aconsellava Alexandre perquè fos "un líder per als grecs i un dèspota per als bàrbars, per tenir cura dels primers com a amics i familiars, i fer front als altres com la que es té amb els animals o les plantes"
L'any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, la que es coneix com a Liceu.

Després de la mort d'Alexandre, el sentiment contra els macedonis a Atenes va augmentar. Aristòtil va haver de marxar a la propietat de la família de la seva mare a Calcis, i comentà: "No vaig permetre que als atenencs pequessin dues vegades contra la filosofia";[9] una referència a l'anterior judici execució de Sòcrates pels atenencs. Va morir a l'illa d'Eubea de causes naturals l'any 322 aC, a l'edat de 62 anys. ç

 Cosmologia




Segons la cosmologia aristotèlica, el cosmos és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:
  • Regió supralunar (el cel), formada per esferes concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular.
  • Regió sublunar (la terra, esfèrica[11][12]), quieta al mig de l'univers, formada per terra esfèrica, aigua, aire i foc, en moviment lineal, i la matèria és corruptible, es fa malbé.
Aristòtil considera que el coneixement és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: el nivell sensitiu i el nivell intel·lectual. Si bé accepta com el seu mestre Plató que la doxa o opinió comuna és errònia perquè es queda amb l'aparença de la veritat, sí que contempla l'endoxar com a coneixement fiable: l'endoxa és l'opinió comuna refrendada per l'autoritat i el debat públic
El coneixement intel·lectual es transmet sobretot a partir del llenguatge i la reflexió. El llenguatge al·ludeix a veritats universals, al món i les seves maneres d'éssers, i per aquest motiu és comprensible  per qualsevol ésser humà, el que varien són les llengües particulars, subjectes a convencions.


Metafísica

Plató i Aristòtil, per Raffaello Sanzio (detall de L'escola d'Atenes, 1509)

És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú, el fet d'ésser, existir.
  • Categories de l'ésser. Ésser és un concepte analògic, té molt sentits o categories, però totes es refereixen a la substància; el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment, i són els accidents. Les 10 categories són:
  1. Substància
  2. Quantitat
  3. Qualitat
  4. Relació
  5. Lloc
  6. Temps
  7. Posició
  8. Possessió
  9. Acció
  10. Passió
  • Teoria hilemòrfica. La substància és un compost de matèria (hylé) i forma (morphé). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.
  • Teoria de la causalitat. Res esdevé per atzar. Tot té una causa que pot ser:
    • material, la matèria de què està feta.
    • formal, la forma que té.
    • eficient, qui l'ha feta.
    • final, perquè l'ha feta.
  • Dinamisme de l'ésser. La forma d'una cosa en un moment donat és el seu acte (energia), el qual activa la possibilitat o potència de la matèria de canviar de forma; totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

Política

 

L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat. La finalitat de la política és l'organització de l'estat de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans. Considera l'home un ésser cívic, mentre que animals i déus resulten incívics. Segons Aristòtil hi ha 3 tipus de govern positiu: la monarquia (el poder està en mans d'algú que té el vistiplau del poble), l'aristocràcia (el poder el té gent de qualitat) i la democràcia moderada (segons Aristòtil aquesta és la millor forma de govern, sempre que es busqui el bé comú). També hi ha formes de govern negatives: la tirania, l'oligarquia i la democràcia radical o demagògia (en tots aquests casos hi ha un abús de poder i en cap moment es busca afavorir a la comunitat). Sobre política, Aristòtil, escrigué Política (Aristòtil) i la Constitució dels atenencs (Athenaion Politeia).

Psicologia aristotèlica

 

En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (matèria) i ànima(forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:
  • vegetativa → nutrició i reproducció, orientada a la conservació → Plantes
  • sensitiva → funció sensorial, orientada al moviment → Animals
  • intel·lectiva → funció intel·lectual, orientada al pensament → Persones

WEBGRAFIA:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Arist%C3%B2til
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Aristoteles_Louvre.jpg
http://www.astronoo.com/images/soleil/monde-geocentrique.jpg
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Sanzio_01_Plato_Aristotle.jpg
http://i1.ytimg.com/vi/YOJ4qZaiQUU/0.jpg
http://ca.wikipedia.org/wiki/Arist%C3%B2til

lunes, 23 de octubre de 2017

PLATÓ: L' APOLOGIA DE SÒCRATES. JUDICI DE SÒCRATES

L' APOLOGIA DE SÒCRATES, DE PLATÓ
JUDICI DE SÒCRATES
Tenia 70 anys quan Anit, Melet i Licó, membres del partit democràtic, l'acusaren de corrompre els joves amb ensenyaments contraris a la pietat i a l'Estat.
Plató ens explica el desenvolupament del judici i la seva defensa al diàleg Apologia de Sòcrates. Sòcrates es va defensar explicant la seva trajectòria vital. Quan era jove tenia tantes preguntes al cap que no parava de cercar algun savi que els les pogués respondre, però no trobava cap home que pogués resoldre satisfactòriament les seves qüestions. Ell no es considerava savi, però no desaprofitava cap ocasió per dialogar amb tothom que volgués reflexionar sobre qüestions filosòfiques. Explica que el seu amic Querofont, que era precisament del partit democràtic, com els seus acusadors, va atrevir-se a demanar a l'oracle del déu Apol.lo, al temple de Delfos, si hi havia a Grècia algun home més savi que Sòcrates, i l'oracle va respondre que no.
Fixeu-vos que qui s'escolta i consulta als déus no pot ser tingut per descregut i impius. Però el més paradoxal era que ell fóra el més savi quan, precisament, era ben conscient de la seva ignorància. Com podia ser el més savi quan l'únic que sabia era que no sabia res? Només hi havia una resposta: els altres grecs no sabien ni tan sols que no sabien res! (Fixeu-vos que ara estava qualificant d'ignorants a tots els seus jutges!). Si no sabia res, difícilment podia ensenyar res, i per tant els seus ensenyaments no podien ser pas perjudicials per als joves.
Sòcrates va respondre provocativament, fins a l'extrem que un judici que podia no haver tingut cap transcendència va acabar amb condemna a mort. Va ser declarat culpable per un marge molt petit de vots. Després de ser declarat culpable calia decidir la pena. Ell va manifestar que estava disposat a complir la condemna que li imposessin, però que es mereixia més un homenatge. El van condemnar a mort. Va poder fugir de la presó, però ho va trobar indigne i incoherent amb una vida dedicada a la justícia i al respecte a la llei.
Mort de Sòcrates, pintat per David (neoclasicisme francès)

SÒCRATES I ELS SOFISTES. ELS CONCEPTES UNIVERSALS
Sòcrates es va oposar frontalment als sofistes. Ell no es presentava com a sofista, sinó com a filòsof, és a dir, ell no es considerava savi, sinó enamorat de la saviesa. Com que no era savi, no pretenia ensenyar res, i per tant no cobrava per parlar amb els seus seguidors.
Sòcrates estava interessat a trobar definicions universals de conceptes morals, és a dir, vàlides per a tots, i no pas relatives com les dels sofistes. Pretenia trobar la definició universal de justícia, bé, bellesa, virtut, amistat... En les definicions es posa de manifest l'essència o naturalesa de la cosa, el que la cosa és en si mateixa. El relativisme dels sofistes només és una manifestació de la seva ignorància de les definicions universals: com que no saben trobar-les, creuen que les definicions universals no existeixen.
Per descobrir les definicions universals hem de fer servir la raó. Cal oblidar la retòrica i optar per la racionalitat. La raó ens conduirà a la veritat.
En què consisteixen aquestes essències? No ho sabem. Aquest serà un problema clau en la filosofia de Plató.

EL MÈTODE: IRONIA I MAIÈUTICA

Sòcrates tenia seguidors, però no cobrava perquè no ensenyava res. Simplement interrogava i dialogava amb els que es trobava. En el diàleg amb els seus seguidors hi havia dos moments diferenciats: la ironia i la maièutica

La ironia consisteix a fer reconèixer a l'interlocutor que és un ignorant, és a dir, que el que es pensa que sap en realitat ho ignora. Està clar que aquesta actitud pot reportar més enemics que no pas adeptes. Es tracta d'un mètode negatiu però alliberador. En el reconeixement de la ignorància donem el primer pas per alliberar-nos-en. Només el que reconeix que no sap procura aprendre, i així inicia el camí cap a la veritat. "Només sé que no sé res”, la sentència més emblemàtica de Sócrates, apunta en aquesta direcció.
La maièutica és l'art de les llevadores: dones que ja han superat l’edat de parir els seus propis fills i que ajuden a parir a les altres (la mare de Sòcrates, Fenarete, n'era). Sòcrates és estèril per a descobrir per si sol cap veritat, però és capaç de fer néixer veritats en els altres homes. Es tracta d'un “part intel.lectual”. Això implica que la veritat no es pot trobar investigant la natura que ens envolta, com havien intentat els físics pressocràtics. No hem de cercar al cel ni a la terra les causes i les explicacions que cerquem. La veritat es troba al  nostre interior, i és per això que cal recórrer un camí d'introspecció. Veiem així com la reflexió filosòfica decanta de l'estudi de la natura cap a la dimensió moral.
L'important per a obtenir un resultat fructífer no és la capacitat de convèncer a l'altre sinó la sinceritat plena amb un mateix i amb els altres. Per això cal que ens coneixem primer a nosaltres mateixos. "Coneix-te a tu mateix". Aquesta frase no és seva, sinó que estava inscrita a l’entrada del temple de Delfos. Sòcrates va convertir aquesta inscripció dèlfica en la màxima del seu filosofar. Per trobar la veritat cal començar per conèixer-nos a nosaltres mateixos. El primer que descobrirem serà la pròpia ignorància. Després serem conscients que cal un esforç de reflexió profunda. Cal rebutjar la falsa saviesa dels sofistes que ens ofereixen el camí planer de l'aparença i l'opinió, i perseguir amb esforç la veritat.
L'home només es desenvolupa plenament en societat. La veritat neix del diàleg i de la cooperació. El diàleg pot ser intern, però la seva manifestació més autèntica és col·lectiva.

Mireu aquest vídeo:





EXERCICI
Mira el capítol de la primera temporada de House: "Mètode socràtic". Contesta després les preguntes següents: Què en pensa el Dr.House de Sòcrates i del seu mètode? Cerca dos exemples on House posi en pràctica la ironia socràtica. Busca un exemple on House posa en pràctica la maièutica. Quins són els factors clau necessaris perquè els ajudants de House acabin trobant la resposta?

L’INTEL.LECTUALISME ÈTIC
Per a Sòcrates, l’areté (virtut) no és una qualitat exclusiva de la noblesa, ni una habilitat política, sinó una qualitat basada en valors intel·lectuals i morals. L’home és bo o dolent no pel reconeixement públic ni pels guanys materials que hagi assolit, sinó per la seva justícia. Però això esdevé una qüestió de consciència. Per a Sòcrates és més important la pròpia consciència que l’opinió dels altres.
La virtut és el coneixement del què és millor per a nosaltres, del que ens porta a assolir la felicitat. La felicitat no equival a èxit polític sinó a justícia i equilibri. Hi ha més plaer en ser just que en manar i tenir poder. La justícia és el màxim plaer i la filosofia ens ensenya el camí de la justícia.
Si la saviesa ens porta a la justícia i al , aleshores caldrà admetre que la injustícia i el mal és fruit de la ignorància. Només és injust aquell que no sap que el més gran plaer és el de la justícia. Perquè, qui es perjudicaria a si mateix conscientment?
Aquesta concepció es coneix com intel.lectualisme: n'hi ha prou a conèixer el que està bé per a desitjar-ho (unió d'intel.ligència i voluntat o de ciència i virtut)
Nietzsche l'acusarà de voler reduir l'instint a la raó i, per tant, d'empobrir la vida. La vida és segurament molt més complexa que l'esquema que planteja Sòcrates.

 ROSSELLINI VA PORTAR AL CINEMA LA VIDA DE SÒCRATES.


Veure també:
"El mundo de Sofía"









 WEBGRAFIA:

http://www.xtec.cat/~fvilasec/presocratics/socrates.htm

http://www.youtube.com/watch?v=JaCX-8e6AxY 

http://www.youtube.com/watch?v=DHgyVyj1G7I

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=qixfEOavcqE

https://www.youtube.com/watch?v=pfKJL4YeZC8

PLATÓ: L' ANELL DE GIGES. (LA REPÚBLICA CAP.II)

PLATÓ:

 L' ANELL DE GIGES.


"La del Anillo de Giges es una leyenda mitológica mencionada por el filósofo ateniense Platón en el libro II de La república. Guarda vaga relación con el Giges histórico de que habla Heródoto.
Narra la historia de Giges, un pastor que tras una tormenta y un terremoto encontró, en el fondo de un abismo, un caballo de bronce con un cuerpo sin vida en su interior. Este cuerpo tenía un anillo de oro y el pastor decidió quedarse con él. Lo que no sabía Giges es que era un anillo mágico, que cuando le daba la vuelta, le volvía invisible. En cuanto hubo comprobado estas propiedades del anillo, Giges lo usó para seducir a la reina y, con ayuda del ella, matar al rey, para apoderarse de su reino.
Glaucón (hermano de Platón) hace referencia a esta leyenda para ejemplificar su teoría de que todas las personas por naturaleza son injustas. Sólo son justas por miedo al castigo de la ley o por obtener algún beneficio por ese buen comportamiento. Si fuéramos "invisibles" a la ley como Giges con el anillo, seríamos injustos por nuestra naturaleza.
Este mito ha tenido gran influencia en la filosofía, ya que da a entender que el ser humano hace el bien hasta que puede hacer el mal cuando «se hace invisible», y puede acceder a cosas que no son suyas, con lo que llevado por esas circunstancias la persona se corrompe irremediablemente. Según este supuesto, la persona no sería libre. Es interesante ver cómo Tolkien, en su famosa obra El Señor de los anillos da otro planteamiento a la negatividad que encierra los poderes del anillo..."

Pel·lícula recomanada:
"Delitos y faltas" de Woody Allen


Bibliografia de referència:


Webgrafia:


PLATÓ: "EL MITE DE L' ANDRÒGIN". El convit o de l' Amor.

PLATÓ: El convit o de l' Amor. 

 

Del diàleg El banquet
En l’antropologia platònica destaca el tema de l’amor o eros. En el diàleg El banquet o Simposi (en grec Συμπόσιον, Sympósion i que significa trobada de bevedors ) s’endinsa en el tema fent, donada la complexitat de la qüestió, sis aproximacions. Els sis convidats en un banquet són els sis protagonistes que elogien l’amor, tot exposant-ne, successivament, les seves corresponents concepcions. Tal com és habitual en els diàlegs platònics, la darrera paraula la té Sòcrates, portaveu de la visió més genuïnament platònica.
Per Plató, amor i coneixement són inseparables: l’anhel d’anar més enllà del sensible i intuir les idees, la vertadera realitat. No només en El banquet ens parla de l’amor, també en el diàleg Fedre, on exposa que la passió amorosa és allò que fa créixer ales a l’ànima i, tot trencant amb el sensible o món de les coses, és eleva vers la contemplació de les idees.
Els sis protagonistes del diàleg El banquet són: Fedre, Pausànies, Erixímac, Aristòfanes, Agató i Sòcrates.


Fedre:
Elogia l’amor i en parla des de la perspectiva de l’amant, no pas de l’amat. L’amant està posseït per una força divina que el fa capaç de realitzar proeses; en conseqüència, l'amor és la força inspiradora de grans gestes.

Pausànies:
L’amor és la força transformadora de pròpia personalitat. L'enamorat se sent estimulat a desenvolupar, guiat per l'amat, la seva persona.
Erixímac:
Des d'una perspectiva mèdica i biològica, elogia el poder o força generadora de l'amor: tota la natura, diu, està impregnada d'amor.
Aristòfanes:

Veu l'amor com el desig de trobar el que ens manca, la recerca d’una unitat perduda.
L'amor neix de la mancança i de la nostàlgia, ens veiem incomplets i necessitem l'altre: som un fragment que aspira a la seva totalitat. Il·lustra la seva visió amb el mite de les tres classes d'amor.
Al començament, diu, existien tres tipus d'humans de constitució doble a la dels actuals humans: homes (dos homes actuals), dones (dues dones) i andrògins (un home i una dona actuals). La seva potència i atreviment eren tals que, aviat, el potent Zeus s'enfurismà i, com a càstig, els debilità tot partint-los en dos. Per això, des d'aleshores, cada meitat cerca la seva altra meitat. L'amor es el desig de tornar a la pròpia situació originària; jo només seré feliç si trobo la meva autèntica meitat, la meitat que em manca.
Agatò:
Parla de l'amor des de la perspectiva passiva de l'amat; el banquet o trobada es feia en honor seu i ell veu l'amor com el desig de rebre, propi de les persones que es creuen dignes de ser estimades.
Sòcrates:
És el darrer a parlar i, tot evocant un diàleg amb una dona sàvia anomenada Diotima, afirma que l'amor es un desig del que no es té i es anhelat com el més sublim i bell; és, diu, un impuls cap a la plena realització humana. L'amor que neix com a desig que desvetllen els cossos bells que m'envolten és tan sols una primera i primitiva forma d'amor. Després, s'ennobleix i es transforma en anhel envers les ànimes justes i belles. I així, progressivament, fins a l'autèntic i perfecte amor, el que se sent envers les idees, sobretot la de Be i Bellesa. Aquesta forma superior i sublim d'amor (amor platònic) pot fer renéixer les ales perdudes de l'ànima perquè s'enlairi fins al món de les idees.

 

Relació amb l' actualitat:
- Una persona es pot enamorar a distància o "on-line"?

. La conferència d' Amy Webb: How I hacked online dating:
https://www.youtube.com/watch?v=d6wG_sAdP0U

- Petons virtuals (Aportació de Paula Selfa B22):
https://www.youtube.com/watch?v=d052aTckvwI

WEBGRAFIA:

http://www.xtec.cat/~lvallmaj/barriant/platoamo.htm
http://www.samaelgnosis.net/revista/ser11/androgino.gif

Altres adreçes d' interès:

http://aquileana.wordpress.com/2007/07/29/el-mito-del-androgino

viernes, 20 de octubre de 2017

PLATÓ. EL MENÓ. LA TEORIA DE LA REMINISCÈNCIA.

PLATÓ

 El Menó. Teoria de la reminiscència: Conèixer és recordar.

 

 Plató: la reminiscència en el Menó

Sòcrates: Els sacerdots i els poetes diuen que l’ànima de l’home és immortal, i que unes vegades li arriba el fi -al que anomenen morir- i altres neix novament; però que mai es destrueixen [...] Així, ja que l’ànima és immortal i neix molts cops, ha vist totes les coses abans, tant les d’aquí com les de l’Hades. Així que no hi ha res que no hagi après i no és estrany que sigui capaç de recordar el que sap sobre la virtut i sobre altres qüestions, que ja coneixia anteriorment Ja que tota la natura és homogènia i l’ànima ho ha après tot, res impedeix que, de recordar una sola cosa -a la qual cosa els homes anomenen aprendre- pugui descobrir totes les altres, si és decidit i no defalleix en la recerca: perquè indagar i aprendre és, en definitiva, recordar [...] Aquesta actitud ens fa actius i curiosos. I com crec que és cert, vull indagar amb tu què és la virtut.
Menó: D’acord, Sòcrates. Però, com és això que dius, que no agafem, sinó que és recordar el que anomenem aprendre? Pots ensenyar-me com és això?
Sòcrates: Ja t’he dit fa un moment, Menó, que ets molt astut: jo he dit que no s’aprèn, es recorda. I ara tu em preguntes si puc ensenyar-te, per agafar-me en contradicció.
Menó: Per Zeus, no, Sòcrates! No ho he dit amb aquesta intenció, ho he dit per costum. Però si tens alguna forma de fer-me veure el que dius, dona-me-la.
Sòcrates: És que no és fàcil. Però, per tu, estic disposat. A veure, feis venir a un dels molts esclaus que t’acompanyen, al qui tu vulguis, i t’ho demostraré amb ell.
Menó: Magnífic. (A un esclau) Vine aquí!
Sòcrates: És grec i parla grec?
Menó: A la perfecció, ha nascut a casa.
Sòcrates: I tu estiguis atent a veure si és que recorda o si aprèn de mi.
Menó: Molt bé.
Sòcrates: (A l’esclau) A veure, digues-me, noi: tu saps que un quadrat és una figura així?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Un quadrat és, per tant, una figura que té quatre línies iguals?
Esclau: Exactament.
Sòcrates: No té també iguals aquestes que el creuen?
Esclau: Sí.
Sòcrates: No pot una figura així ser major o menor?
Esclau: Per descomptat.
Sòcrates: Si aquest costat tingués dos peus i aquest altres dos, quants peus tindria la superfície? Però mira-ho d’aquesta manera: si aquest tingués dos peus i en canvi aquest només un, la figura, no tindria un cop dos peus?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Però ja que aquest també té dos peus, no ha de tenir 2x2, dos cops dos?
Esclau: Això és.
Sòcrates: Així és que, té dos cops dos peus?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Quants són dos cops dos peus? Pensa-ho i diguem-ho.
Esclau: Quatre, Sòcrates.
Sòcrates: Es podria fer un altre quadrat que fora el doble d’aquest, però semblant a aquest, amb totes les línies iguals, com aquest?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I quants peus tindrà?
Esclau: Vuit.
Sòcrates: Vingui llavors. Tracta de dir-me quina longitud tindrà cadascuna de les seves línies. Les d’aquest tenen dos peus. I les del doble d’aquest?
Esclau: Evidentment, seran dobles, Sòcrates.
Sòcrates: Ho veus, Menó, com jo no li ensenyo res i que l’hi ho pregunto tot? I ara ell creu saber com és el costat de què resultarà el quadrat de vuit peus. O no estàs conforme?
Menó: Sí.
Sòcrates: Així que ho sap ?
Menó: No, no, què va.
Sòcrates: Doncs observa a continuació com cal recordar. I tu, digues-me, creus que el quadrat doble resulta de la línia doble? Com aquest dic, no amb un costat llarg i l’altre curt. Ha de ser per tot arreu igual a aquest, només que el doble, de vuit peus. Mira a veure si encara et sembla que ha de ser del costat doble.
Esclau: Doncs, sí.
Sòcrates: Aquest costat, no resulta doble d’aquest, si li afegim un altre igual?
Esclau: Per descomptat.
Sòcrates: I tu dius que d’aquesta línia resultarà el quadre doble, si en tenim quatre iguals?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Llavors, tracem quatre línies iguals a aquesta. És aquest el quadre que tu dius que tindria vuit peus, o no?
Esclau: Exactament.
Sòcrates: Veritat que en aquest hi ha aquests quatre, que són iguals al de quatre peus?
Esclau: Si.
Sòcrates: I quina grandària té? No és quatre vegades major?
Esclau: Com no !
Sòcrates: Així que el doble és quatre vegades major?
Esclau: No, per Zeus !
Sòcrates: Doncs, què és?
Esclau: Quàdruple.
Sòcrates: Llavors, noi, de la línia doble no resulta un quadrat doble sinó quàdruple.
Esclau: És veritat.
Sòcrates: I això perquè quatre vegades quatre són setze, no?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Llavors, el de vuit peus, de quina línia serà? Veritat que d'aquesta resulta quàdrupla?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I que d’aquesta línia, la meitat de l’altra, resulta un quadrat de quatre peus?
Esclau. Sí.
Sòcrates: Bé. Però el quadrat de vuit peus, no ha de ser el doble del primer i la meitat del segon?
Esclau: Sí.
Sòcrates: No haurà de tenir el costat major que el d’aquest i menor que el d’aquest? O no?
Esclau: A mi em sembla que sí.
Sòcrates: Molt bé. Perquè has de respondre el que a tu et sembla. Digues-me: no tenia aquest dos peus i l’altre quatre?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Llavors, el costat del quadrat de vuit peus ha de ser una línia de més de dos peus i de menys de quatre.
Esclau: Forçosament.
Sòcrates: Intenta dir quina longitud penses que ha de tenir.
Esclau: Tres peus.
Sòcrates: Perquè tingui tres peus, veritat que hem d’afegir-li la meitat d’aquesta i així tindrà tres peus? Perquè això són dos peus i això un I per aquí el mateix: aquí dos, i aquí un. I així resulta el quadrat que dius
Esclau: Sí.
Sòcrates: ¿Però no es veritat que, si per aquí té tres peus i per aquí uns altres tres, la figura sencera tindrà tres vegades tres peus?
Esclau: Evidentment.
Sòcrates: Quant són tres vegades tres peus?
Esclau: Nou
Sòcrates: I de quants peus ha de ser l’espai doble?
Esclau: De vuit.
Sòcrates: El quadrat de vuit peus no es forma llavors tampoc amb la línia de tres peus.
Esclau: No, veritablement.
Sòcrates: Bé, perquè llavors, amb quina línia es forma? Intenta dir-nos-ho amb exactitud. I si no vols calcular, assenyala-ho aquí.
Esclau: Però és que, per Zeus, el que és jo, Sòcrates, no ho sé.
Sòcrates: Et dones compte, Menó? Aquest ja està en camí del record. Perquè al principi no sabia quin era el costat del quadrat de vuit peus, com tampoc no ho sap ara. Però és que llavors creia saber-ho i contestava amb la seguretat d’aquell qui sap, perquè pensava que no tindria dificultats. En canvi, ara, ja veu que sí, i com que no ho sap, tampoc creu saber-ho.
Menó: Tens tota la raó.
Sòcrates: I no és veritat que ara està en millor situació que abans, respecte a la cosa que no sabia?
Menó: A mi també m’ho sembla.
Sòcrates: Llavors, en fer-li dubtar i en entrebancar-li com un torpede, potser l’hem perjudicat?
Menó: No, no crec.
Sòcrates: Un servei és el que li hem fet, pel que s’ha vist: perquè ara, al no saber-ho, fins i tot indagarà amb gust, mentre que llavors no li costava creure, amb públic i repetidament, que estava en el ben cert en dir del quadrat doble que havia de tenir un costat doble de longitud.
Menó: Així és, pel que s’ha vist.
Sòcrates: I tu creus que s’hagués posat a indagar o a aprendre una cosa que, encara que no la sabia, ell creia saber-la, abans que ensopegués amb la dificultat i es donés compte que no ho sabia i desitgés saber-ho?
Menó: Clar que no, Sòcrates.
Sòcrates: Ha guanyat llavors d’entrebancar-se?
Menó: Crec que sí.
Sòcrates: Perquè fixa’t en el que a partir d’aquesta dificultat descobrirà, indagant amb mi. Jo no faré més que preguntar sense ensenyar-li absolutament res. Tu, estigues-te atent, per si m’agafes ensenyant-li o explicant-li quelcom, en comptes de preguntar-li les seves opinions. I tu, digues-me: no hem quedat que aquest és el quadrat de quatre peus? Em segueixes ?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Podem afegir-li aquest un altre igual?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I aquest tercer, igual que als anteriors?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Veritat que podem completar-ho amb aquest de la cantonada?
Esclau: Per descomptat.
Sòcrates: I no resulten iguals les quatre figures ?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I per consegüent, quantes vegades major que aquest és el conjunt?
Esclau: Quatre vegades.
Sòcrates: No obstant això, havia de ser doble. O és que no et recordes?
Esclau: Clar que sí.
Sòcrates: Veritat que aquesta línia que va d’angle a angle talla en dues cadascuna d’aquestes figures?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Veritat que són quatre aquestes línies iguals, que forma aquesta figura?
Esclau: Efectivament.
Sòcrates: Fixa’t ara: quina grandària té aquesta figura?
Esclau: No ho sé.
Sòcrates: Cadascuna d’aquestes línies, no ha tallat cap a dintre la meitat d’aquests quatre? O no?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Bé, doncs, quantes d’aquestes meitats hi ha en aquesta figura?
Esclau: Quatre.
Sòcrates: I en aquesta?
Esclau: Dues.
Sòcrates: I quatre, què és de dos?
Esclau: El doble.
Sòcrates: Llavors, aquesta figura, quants peus té?
Esclau: Vuit peus.
Sòcrates: I, de quina línia resulta?
Esclau: D’aquesta.
Sòcrates: De la línia que va d’un angle a un altre del quadrat de quatre peus?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Aquesta és la línia que els sofistes anomenen diagonal. I, si aquest és el seu nom, de la diagonal, doncs, resulta, segons tu, noi, la superfície doble.
Esclau: Efectivament, Sòcrates.
Sòcrates: Què et sembla, Menó? Ha respost quelcom que no sortís d’ell mateix?
Menó: No, tot ha sortit d’ell mateix.
Sòcrates: I , no obstant això, abans hem dit que no ho sabia.
Menó: És veritat.
Sòcrates: Llavors, aquestes opinions es trobaven ja en ell, no?
Menó: Sí.
Sòcrates: En aquest cas, el que no sap pot tenir en si opinions vertaderes precisament sobre les coses que no sap?
Menó: Segons sembla, sí.
Sòcrates: I, ara, aquestes opinions s’han reactivat en ell, com en un son. i, si algú continua fent-li preguntes sobre aquests mateixos temes, tingues per segur que acabarà per conèixer-los tan bé com al que més.
Menó: Probablement.
Sòcrates: De manera que, sense que ningú li ensenyi, només fent-li preguntes,arribarà a saber, perquè extraurà de si mateix el coneixement?
Menó: Sí.
Sòcrates: I extreure coneixements d’un mateix, no és recordar?
Menó: Exactament.
Sòcrates: I aquest coneixement que ara posseeix, una de dos: o ho ha adquirit en algun moment o l’ha posseït sempre.
Menó: Sí.
Sòcrates: Si l’ha posseït sempre, ha estat savi sempre. si, en canvi, l'ha adquirit en algun moment, no pot haver estat en la vida present, perquè, li ha ensenyat algú geometria? tingues en compte que farà el mateix amb tota la geometria, i també amb les altres ciències. Així doncs, li han ensenyat tot? tu ets el més indicat per saber-ho, ja que ha nascut i s’ha criat en casa teva.
Menó: Estic completament segur que mai ha estat ensenyat.
Sòcrates: Però, té o no aquestes opinions?
Menó: Clar que sí.
Sòcrates: Si no les ha adquirit en la vida present, evidentment ja ho sabia i ho tenia après en algun altre temps anterior.
Menó: Segons sembla, sí.
Sòcrates: I aquest temps anterior, no ha de ser quan encara no era home ?
Menó: Sí.
Sòcrates: Doncs bé, si tant en la seva vida com abans de ser home, ha d’haver-hi en ell opinions vertaderes, que, despertades per les preguntes, es converteixen en ciències, veritat que l’ànima ha de saber-ho tot des de sempre? Perquè, evidentment, al llarg de tot el temps, s’és o no s’és home.
Menó: Sí.
Sòcrates: Per tant, si des de sempre tenim en l’ànima la veritat de tot allò existent, llavors l’ànima ha de ser immortal. De forma que és necessari ser decidit i fer el que es pugui per buscar i recordar el que un actualment no sap, és a dir, allò que no recorda.
__________________________________________________
Menó, 81c-86b.


(Text en castellà)
Platón: le reminiscencia en el Menón



SÓCRATES: Los sacerdotes y los poetas dicen que el alma del hombre es inmortal, y que unas veces le llega el fin -a lo que llaman morir- y otras nace de nuevo; pero que jamás se destruyen [...] Así, puesto que el alma es inmortal y nace muchas veces, ha visto todas las cosas antes, tanto las de aquí como las del Hades. Así que no hay nada que no haya aprendido y no es extraño que sea capaz de recordar lo que sabe sobre la virtud y sobre otras cuestiones, que ya conocía anteriormente Puesto que toda la naturaleza es homogénea y el alma lo ha aprendido todo, nada impide que, con recordar una sola cosa -a lo cual los hombres llaman aprender- pueda descubrir todas las demás, si es decidido y no desfallece en la búsqueda: porque indagar y aprender es, en definitiva, recordar [...] Esta actitud nos hace activos y curiosos. Y como creo que es cierto, quiero indagar contigo qué es la virtud.

Menón: De acuerdo, Sócrates. Pero, ¿cómo es eso que dices, que no prendemos, sino que es recordar lo que llamamos aprender? Puedes enseñarme cómo es eso?
SÓCRATES: Ya te he dicho hace un momento, Menón, que eres muy astuto: yo he dicho que no se aprende, se recuerda. Y ahora tú me preguntas si puedo enseñarte, para cogerme en contradicción.
MENÓN: ¡Por Zeus, no, Sócrates! No lo he dicho con esa intención, lo he dicho por costumbre. Pero si tienes alguna forma de hacerme ver lo que dices, dímela.

Sócrates: Es que no es fácil. Pero, por ti, estoy dispuesto. A ver, haz venir a uno de los muchos esclavos que te acompañan, al que tú quieras, y te lo demostraré con él.
MENÓN: Magnífico. (A un esclavo) Ven aquí.
Sócrates: ¿Es griego y habla griego?
MENÓN: A la perfección, ha nacido en casa.
Sócrates: Y tú estate atento a ver si es que recuerda o si aprende de mí.
MENÓN: Muy bien.
Sócrates: (Al esclavo) A ver, dime, chico: ¿tú sabes que un cuadrado es una figura así?

Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Un cuadrado es, por tanto, una figura que tiene cuatro líneas iguales?
Esclavo: Exactamente.
Sócrates: ¿No tiene también iguales éstas que lo cruzan?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿No puede una figura así ser mayor o menor?
Esclavo: Desde luego.
Sócrates: Si este ludo tuviera dos pies y éste otros dos, ¿cuántos pies tendría la superficie? Pero míralo de esta forma: si éste tuviera dos pies y en cambio éste sólo uno, la figura, ¿no tendría una vez dos pies?

Esclavo: Sí.
Sócrates: Pero puesto que éste también tiene dos pies, ¿no ha de tener 2x2, dos veces dos?
Esclavo: Eso es.
Sócrates: Así es que, ¿tiene dos veces dos pies?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Cuántos son dos veces dos pies? Piénsalo y dímelo.
Esclavo: Cuatro, Sócrates.
Sócrates: ¿Se podría hacer otro cuadrado que fuera el doble de éste, pero semejante a éste, con todas las líneas iguales, como éste?

Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Y cuántos pies tendrá?
Esclavo: Ocho.
Sócrates: Venga entonces. Trata de decirme qué longitud tendrá cada una de sus líneas. Las de éste tienen dos pies. ¿Y las del doble de éste?
Esclavo: Evidentemente, serán dobles, Sócrates.
Sócrates: ¿Lo ves, Menón, como yo no le enseño nada y que se lo pregunto todo? Y ahora él cree saber cómo es el lado del que resultará el cuadrado de ocho pies. ¿O no estás conforme?

Menón: Sí.
Sócrates: ¿Así que lo sabe ?
Menón: No, no, qué va.
Sócrates: Pues observa a continuación cómo hay que recordar. Y tú, dime, ¿crees que el cuadrado doble resulta de la línea doble? Como éste digo, no con un lado largo y el otro corto. Ha de ser por todas partes igual a éste, sólo que el doble, de ocho pies. Mira a ver si todavía te parece que ha de ser del lado doble.
Esclavo: Pues, sí.
Sócrates: Este lado, ¿no resulta doble de éste, si le añadimos otro igual?

Esclavo: Desde luego.
Sócrates: ¿Y tú dices que de esta línea resultará el cuadro doble, si tenemos cuatro iguales?
Esclavo: Sí.
Sócrates: Entonces, tracemos cuatro líneas iguales a ésta. ¿Es éste el cuadro que tú dices que tendría ocho pies, o no?
Esclavo: Exactamente.
Sócrates: ¿Verdad que en éste hay estos cuatro, que son iguales al de cuatro pies?
Esclavo: Si.
Sócrates: ¿Y qué tamaño tiene? ¿No es cuatro veces mayor?

Esclavo: ¡ Cómo no !
Sócrates: ¿Así que el doble es cuatro veces mayor?
Esclavo: ¡ No, por Zeus !
Sócrates: Pues, ¿qué es?
Esclavo: Cuádruple.
Sócrates: Entonces, chico, de la línea doble no resulta un cuadrado doble sino cuádruple.
Esclavo: Es verdad.
Sócrates: Y eso porque cuatro veces cuatro son dieciséis, ¿no?
Esclavo: Sí.
Sócrates: Entonces, el de ocho pies, ¿de qué línea será? ¿Verdad que de

ésta resulta cuádruple?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Y que de esta línea, la mitad de la otra, resulta un cuadrado
de cuatro pies?
Esclavo. Sí.
Sócrates: Bien. Pero el cuadrado de ocho pies, ¿no ha de ser el doble del primero y la mitad del segundo?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿No tendrá que tener el lado mayor que el de éste y menor que el de éste? ¿O no?
Esclavo: A mí me parece que sí.
Sócrates: Muy bien. Porque tienes que responder lo que a ti te parece. Dime: ¿no tenía éste dos pies y el otro cuatro?

Esclavo: Sí .
Sócrates: Entonces, el lado del cuadrado de ocho pies tiene que ser una línea de más de dos pies y de menos de cuatro.
Esclavo: Forzosamente.
Sócrates: Intenta decir qué longitud piensas que ha de tener.
Esclavo: Tres pies.
Sócrates: Para que tenga tres pies, ¿verdad que hemos de añadirle la mitad de ésta y así tendrá tres pies? Porque esto son dos pies y esto uno. Y por aquí lo ismo: esto dos, y esto uno. Y así resulta el cuadrado que dices.

Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Pero no es verdad que, si por aquí tiene tres pies y por aquí otros tres, la figura entera tendrá tres veces tres pies?
Esclavo: Evidentemente.
Sócrates: ¿Cuánto son tres veces tres pies?
Esclavo: Nueve
Sócrates: ¿Y de cuántos pies debe ser el espacio doble?
Esclavo: De ocho.
Sócrates: El cuadrado de ocho pies no se forma entonces tampoco con la línea de tres pies.
Esclavo: No, verdaderamente.

Sócrates: Bueno, pues entonces, ¿con qué línea se forma? Intenta decírnoslo con exactitud. Y si no quieres calcular, señálalo aquí.
Esclavo: Pero es que, por Zeus, lo que es yo, Sócrates, no lo sé.
Sócrates: ¿Te das cuenta, Menón? Este ya está en camino del recuerdo. Porque al principio no sabía cuál era el lado del cuadrado de ocho pies, como tampoco lo sabe ahora. Pero es que entonces creía saberlo y contestaba con la seguridad del que sabe, porque pensaba que no tendría dificultades. En cambio, ahora, ya ve que sí, y como que no lo sabe, tampoco cree saberlo.

Menón: Tienes toda la razón.
Sócrates: ¿Y no es verdad que ahora está en mejor situación que antes, respecto a la cosa que no sabía?
Menón: A mí también me lo parece.
Sócrates: Entonces, al hacerle dudar y al entorpecerle como un torpedo, ¿acaso le hemos perjudicado?
Menón: No, no creo.
Sócrates: Un servicio es lo que le hemos hecho, por lo visto: porque ahora, al no saberlo, hasta indagará con gusto, mientras que entonces no le costaba creer, con público y repetidamente, que estaba en lo cierto al decir del cuadrado doble que debía tener un lado doble de longitud.

MENÓN: Así es, por lo visto.
Sócrates: ¿Y tú crees que se hubiera puesto a indagar o a aprender una cosa que, aunque no la sabía, él creía saberla, antes de que tropezara con la dificultad y se diera cuenta de que no lo sabía y deseara saberlo?
MENÓN: Claro que no, Sócrates.
Sócrates: ¿Ha ganado entonces con entorpecerse?
MENÓN: Creo que sí.
Sócrates: Pues fíjate en lo que a partir de esta dificultad va a descubrir, indagando conmigo. Yo no haré más que preguntar sin enseñarle absolutamente nada. Tú, estáte atento, por si me coges enseñándole o explicándole algo, en vez de preguntarle sus opiniones. Y tú, dime: ¿ no hemos quedado en que éste es el cuadrado de cuatro pies? ¿Me sigues ?

Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Podemos añadirle este otro igual?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Y este tercero, igual que a los anteriores?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Verdad que podemos completarlo con éste de la esquina?
Esclavo: Desde luego.
Sócrates: ¿Y no resultan iguales las cuatro figuras ?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Y por consiguiente, cuántas veces mayor que éste es el conjunto?
Esclavo: Cuatro veces.

Sócrates: Sin embargo, tenía que ser doble. ¿O es que no te acuerdas?
Esclavo: Claro que sí.
Sócrates: ¿Verdad que esta línea que va de ángulo a ángulo corta en dos cada una de estas figuras?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Verdad que son cuatro estas líneas iguales, que forma esta figura?
Esclavo: Efectivamente.
Sócrates: Fíjate ahora: ¿qué tamaño tiene esta figura?
Esclavo: No lo sé.
Sócrates: Cada una de estas líneas, ¿no ha cortado hacia adentro la mitad de estos cuatro? ¿O no?

Esclavo: Sí.
Sócrates: Bueno, pues, ¿cuántas de esas mitades hay en esta figura?
Esclavo: Cuatro.
Sócrates: ¿Y en ésta?
Esclavo: Dos
Sócrates: Y cuatro, ¿qué es de dos?
Esclavo: El doble.
Sócrates: Entonces, esta figura, ¿cuántos pies tiene?
Esclavo: Ocho pies.
Sócrates: Y, ¿de qué línea resulta?
Esclavo: De ésta.
Sócrates: ¿De la línea que va de un ángulo a otro del cuadrado de cuatro pies?

Esclavo: Sí.
Sócrates: Esta es la línea que los sofistas llaman diagonal. Y, si éste es su nombre, de la diagonal, pues, resulta, según tú, muchacho, la superficie doble.
Esclavo: Efectivamente, Sócrates.
Sócrates: ¿Qué te parece, Menón? ¿Ha respondido algo que no saliera de él mismo?
MENÓN: No, todo ha salido de él mismo.
Sócrates: Y , sin embargo, antes hemos dicho que no lo sabía.
MENÓN: Es verdad.

Sócrates: Entonces, estas opiniones se encontraban ya en él, ¿no?
MENÓN: Sí.
Sócrates: En ese caso, ¿el que no sabe puede tener en sí opiniones verdaderas precisamente sobre las cosas que no sabe?
Menón: Al parecer, sí.
Sócrates: Y, ahora, estas opiniones se han reactivado en él, como en un sueño. y, si alguien continúa haciéndole preguntas sobre estos mismos temas, ten por seguro que acabará por conocerlos tan bien como el que más.

Menón: Probablemente.
Sócrates: De modo que, sin que nadie le enseñe, con sólo hacerle preguntas, ¿llegará a saber, porque extraerá de sí mismo el conocimiento?
Menón: Sí.
Sócrates: Y extraer conocimientos de uno mismo, ¿no es recordar?
Menón: Exactamente.
Sócrates: Y este conocimiento que ahora posee, una de dos: o lo ha adquirido en algún momento o lo ha poseído siempre.
Menón: Sí.
Sócrates: Si lo ha poseído siempre, ha sido sabio siempre. si, en cambio, lo ha adquirido en algún momento, no puede haber sido en la vida presente. porque, ¿le ha enseñado alguien geometría? ten en cuenta que hará lo mismo con toda la geometría, y también con las demás ciencias. Así pues, ¿le han enseñado todo? tú eres el más indicado para saberlo, puesto que ha nacido y se ha criado en tu casa.

Menón: Estoy completamente seguro de que nunca se lo han enseñado.
Sócrates: Pero, ¿tiene o no estas opiniones?
Menón: Claro que sí.
Sócrates: Si no las ha adquirido en la vida presente, evidentemente ya lo sabía y lo tenía aprendido en algún otro tiempo anterior.
Menón: Al parecer, sí.
Sócrates: Y este tiempo anterior, ¿no ha de ser cuando todavía no era hombre ?
Menón: Sí.
Sócrates: Pues bien, si tanto en su vida como antes de ser hombre, ha de haber en él opiniones verdaderas, que, despertadas por las preguntas, se convierten en ciencias, ¿verdad que el alma tiene que saberlo todo desde siempre? Porque, evidentemente, a lo largo de todo el tiempo, se es o no se es hombre.

Menón: Sí.
Sócrates: Por lo tanto, si desde siempre tenemos en el alma la verdad de todo lo existente, entonces el alma ha de ser inmortal. De forma que es preciso ser decidido y hacer lo posible por buscar y recordar lo que uno actualmente no sabe, es decir, lo que no recuerda.

__________________________________________________
Menón, 81c_86b.


- La geometria del Menó de Plató :



 - "Las inteligencias múltiples" de Howard Gardner 

 

 - "El pequeño salvaje" de François Truffaut (1969)

 

 

 

 

 

 

 

WEBGRAFIA:

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/plat4fn5.htm 

http://farmacon.files.wordpress.com/2008/10/men.jpg

https://www.youtube.com/watch?v=2bfph8_KOqI

https://www.youtube.com/watch?v=7KwQD8sEUWs 

https://www.youtube.com/watch?v=2wsrvM4YP2k