viernes, 23 de febrero de 2018

LOCKE EL LIBERALISME POLÍTIC (ENTRA A LES PAU)

LOCKE

 EL LIBERALISME POLÍTIC (ENTRA A LES PAU)


Locke va néixer l' any 1632 a Wrington, prop de Bristol. Fill d' un home de lleis, viurà en un ambient crític i poc conservador que influirà en la seva eduacació. Estudià a l'a Universitat d' Oxford no tan sols filosofia, sinó també ciències naturals com física, química o medicina. En 1667 Locke entaula amistat amb Lord Ashley, comte de Shaftesbury, una amistat i col·laboració que perduraran fins a la seva mort el 1704. L' elevada posició social del comte (arribà a ser canceller d' Anglaterra) li obrí les portes dels ambients socials, polítics i intel.lectuals més prestigiosos d' Anglaterra. Ara bé, aquesta relació que tants beneficis li comportà també li ocasionà greuges quan Lord Ashley entrà en desgràcia a causa de les seves idees polítiques. L' oposició a l' absolutisme reial dels Stuart i el suport a un Parlament fort i amb competències el van dur  a l' exili.
El 1688, amb la caiguda definitiva dels Stuart (Jaume II), i l' arribada de Guillem d' Orange, que encarnava uns ideals i plantejaments polítics molt més liberals, Locke tornà a Anglaterra. La Revolució Gloriosa, tal com es coneix aquest esdeveniment, fou un cop definitiu contra el poder absolut dels monarques i comportà un enfortiment definitiu del Parlament. L' obra política de Locke, Dos tractats sobre el govern civil , sobretot el seu Assaig sobre el govern civil, es pot interpretar com una justificació o legitimació d' aquest canvi liberal que s' havia cobrat el tron d' un monarca. Les idees bàsiques  d' aquets tractats formen part dels orígens de la teoria moderna de l' Estat de dret i, es farà present fins i tot en la Declaració d' independència dels EUA (1776), com testimonia el mateix Thomas Jefferson.
Sir Robert Filmer (1588-1653) era un defensor del rei Carles II (germà de Jaume II), que va escriure El patriarca o el poder natural dels reis (1680), una obreta inspirada en Hobbes, en la qual intentava donar fonament al dret diví dels monarques: sostenia que el poder polític derivava del poder paternal, patriarcal, donat per Déu a Adam en els inicis de la humanitat, i que per designi diví passà per herència als reis. Locke argumenta (en el primer tractat) que de les afirmacions de Filmer se'n deriva que, per tant, "tots els homes menys un, han nascut esclaus", i sosté que això no es pot fonamentar "ni en la Sagrada Escriptura ni en la raó". Contra aquesta idea d' una monarquia en què el rei actua com un patriarca amb poder absolut sobre la seva parentela, escriu Locke en els dos tractats.  

Idees polítiques 

Portada d'una edició de 1765.
John Locke és un dels pares del Liberalisme. En un principi accepta la visió del Pacte Social proposada per Hobbes, però amb molts matisos, tants, que la versió de Locke serà irrecognoscible. Hobbes considerava que els homes, per obtenir seguretat, renunciaven a la seva llibertat i capacitat d'autogovern, per permetre que els governants, actuïn en nom dels ciutadans, dels quals en són representants. Però segons John Locke, els éssers humans tenen drets als quals no hi poden renunciar, sent aquesta la base fonamental del sistema liberal: la necessitat de respectar els drets que els homes posseeixen de forma innata. Els governants no poden actuar com vulguin, han de respectar els drets individuals, estant així limitats. El poder no és absolut, sinó que ha de respectar els drets humans.
Hi ha manaments que estan per sobre de les lleis positives i que responen a la pròpia natura humana, descoberta per l'exercici de la raó o per revelació. Aquests manaments obliguen a conservar la pròpia vida i la dels altres, a no robar, a intentar actuar sense violència i respectar els contractes signats o aparaulats.
La filosofia política de Locke és considerada com una etapa fundadora del pensament liberal. Aquesta modernitat és de vegades discutida; les raons d'aquesta discussió seran exposades més a baix.
Al principi, es pot descriure aquesta filosofia política en tres parts :

La llei natural

Locke descriu així l'estat natural:
«un estat en el qual els homes es troben com a homes i no com a membres d'una societat.»
(Tractat del govern civil, §14)
En aquest estat, els homes són lliures i iguals. En efecte, cap home no és sotmès per naturalesa a qualsevol, ja que un no pot ser sotmès a la voluntat arbitrària d'un altre home, ni ser obligat a obeir a lleis que un altre instituiria per a ell: en l'estat salvatge, ningú no té autoritat legislativa. La Igualtat social és una conseqüència d'aquesta llibertat, ja que si no existeix cap relació natural de subjecció personal, és per l'absència de distinció manifesta entre els homes: tots tenen les mateixes facultats.
No obstant això, la llibertat d'aquest estat no és llicenciosa; cadascun és obligat a fer-ne el millor ús exigit per la seva conservació. L'estat salvatge implica doncs ja certes regles. Si no hi ha cap llei humanament instituïda, tots els homes han d'obeir tanmateix a la llei natural, llei descoberta per la raó (o per la revelació) i que és d'origin diví. Aquesta llei prohibeix als homes fer tot el que desitgen; tenen el deure:
  • de conservar la seva pròpia vida, que és un do de Déu ;
  • de respectar la vida, la llibertat, els béns de'altri, ja que és necessari per la seva conservació que cadascun vigili la subsistència del gènere humà,una vegada que la seva pròpia és assegurada;
  • d'esforçar-se a portar una vida tranquil·la i harmoniosa amb els altres; la violència és així prohibida, excepte per defensar-se o defensar altres;
  • de respectar la paraula donada i d'executar els contractes.
La llibertat està en el respecte d'aquestes obligacions prescrites per les lleis de la naturalesa, ja que obeint-le l'home és portat a fer el que és conforme amb la seva naturalesa i als seus interessos. La llibertat no és doncs una absència d'obstacles exteriors a la realització del seu desig, sinó a l'obediència de les prescripcions divines descobertes per la raó.

La propietat

El pas de la llei natural a la propietat (en un sentit ampli) es fa per dret. En efecte, en la mesura que l'home té deures naturals és igualment portador del dret d'haver de garantir la possibilitat de realitzar els seus deures. Els seus drets són doncs naturaleses, vinculades a la seva persona, ja que estan fundades en la seva naturalesa humana, en el que exigeix la realització del què és naturalment destinat i que li ha revelat la llei divina.
Locke enuncia tres drets fonamentals :
  • dret a la vida i a fundar una família;
  • dret a la llibertat ;
  • dret al gaudi dels seus béns i sobretot a l'intercanvi.
Aquests drets defineixen un àmbit d'inviolabilitat de la persona humana; el seu caràcter natural exclou que sigui legítim de fer-ne canvis, o de no reconèixer-los segons convencions.
Entre aquests drets que precedeixen totes les institucions humanes, Locke col·loca doncs el gaudi dels béns. En efecte, la propietat privada és necessària per a la conservació de la vida i l'exercici de la seva dignitat humana. Hi ha doncs un dret a posseir tot el que és necessari per la subsistència.
No obstant això, ja que el món ha estat donat als homes per Déu, cal explicar la legitimitat de l'apropiació individual :
«Tot i que la terra i totes les criatures inferiors pertanyen en comú a tots els homes, cada home és tanmateix propietari de la seva pròpia persona. Cap de diferent d'ell mateix no posseeix un dret sobre ella, el treball del seu cos i l'obra de les seves mans li pertanyen. Barreja el seu treball amb tot el que fa sortir de l'estat en el qual la naturalesa l'ha deixat, i hi posa alguna cosa que és seva. I així ho converteix en la seva propietat. Aquesta cosa és extreta per ell del comú on la naturalesa l'havia posat, el seu treball li afegeix alguna cosa, que exclou el dret comú dels altres homes.»
(§27)
L'home és doncs l'únic propietari de la seva persona i del seu cos, i gaudeix d'un dret de propietat exclusiva. És igualment propietari del seu treball: una cosa treballada deixa de ser una propietat comuna:
«Així, l'herba que el meu cavall menja, els terrossos de terra que el meu criat ha arrencat, i els forats que he fet en llocs en els quals tinc un dret comú amb altres, es converteixen en el meu bé i el meu heretatge propi, sense el consentiment de qui sigui.»
(§28)
Hi ha tanmateix un límit a la legitimitat d'aquesta apropiació privada:
«si en queda prou, d'una qualitat bona, i fins i tot més que no podien utilitzar els individus que no se n'havien ocupat encara.»
(§33)
Però, una vegada exposada la idea de propietat pel treball, cal encara explicar com l'home és el propietari de la seva persona. Locke defineix així la persona:
«És, penso, un ésser que pensa i intel·ligent dotat de raó i de reflexió, i que es pot considerar ell mateix com una mateixa cosa que pensa en diferents temps i llocs. El que prové de manera única d'aquesta consciència (consciousness) és inseparable del pensament, i que és essèncial: ja que és impossible a algú de percebre sense també percebre que percep.»
(Assaig sobre l'enteniment humà , II, 27, 9).
La identitat personal està fonamentada en la continuïtat de la consciència en el temps, i aquesta consciència constitueix la identitat que, per mitjà de la memòria, es manté en el temps i ens permet reconèixer-nos nosaltres mateixos.
Ara bé, aquesta capacitat de la consciència:
  • és fonamentalment apropiadora, ja que permet reconèixer accions i pensaments com a seus, per exemple permet identificar un agent responsable enfront dels homes i del creador.
  • fonamenta la propietat de si mateix, en particular del cos que és el cos d'un, i que es presenta així a la seva consciència (per les seves accions i els seus resultats).
Per resumir el pensament de Locke sobre la propietat, es pot dir que la propietat de les coses no és només requerida per subsistir; la propietat és una extensió de la propietat de la persona. En aquest sentit, la propietat dels béns té el mateix caràcter inviolable que la persona humana. Aquesta persona és concebuda com una relació d'ella a ella mateixa en tant que propietat. Cada home és doncs l'únic propietari de la seva persona, de la seva vida, de la seva llibertat i dels seus bens.

El liberalisme

El pensament de Locke pot ser considerat com el pensament fundador del liberalisme, tant en l'aspecte polític com en l'aspecte econòmic.

El liberalisme, política de Locke

Sobre el liberalisme polític, la pregunta que es fa a Locke és de saber si es pot pensar el poder polític sense que la seva institució no comporti la pèrdua de la llibertat dels individus que hi són sotmesos.
Els homes de l'estat natural són per a Locke propietaris, són compromesos en relacions econòmiques; aquest punt tendeix ja a fer concebre un Estat que es conformaria a garantir el que s'ha guanyat, sense que intervingui en la societat. El poder polític no està doncs considerat per instituir l'ordre social per lleis, sinó que és al servei de la societat per corregir els elements que tendirien a perjudicar-lo.
Es conclou que el poder polític:
  • troba el seu origen en el consentiment d'aquells sobre els quals s'exercita l'autoritat;
  • té la seva finalitat en la garantia del respecte dels drets naturals de tot home, que ha d'arbitrar els conflictes i exercir un dret de castigar.
___________________________________________________________________________________________________
En el Tractat del govern civil , capítol VII, De la societat política o civil ; escriu així:
"Les homes doncs surten de l'estat natural, i entren en una societat política, quan creen i estableixen jutges (poder legislatiu) i sobirans sobre la terra, a qui comuniquen l'autoritat d'acabar tots els conflictes (poder executiu), i de castigar totes les injúries que poden ser fetes a algú pels membres de la societat; i arreu on es veu un cert nombre d'homes, que d'alguna manera s'hagin associat, i entre els quals no es troba un poder decisiu, al qual es pugui apel·lar, s'ha de mirar l'estat on són, com és sempre l'estat natural ”
En la societat política, “cadascun dels membres ha estat desposseït del seu poder natural, i l'ha posat en mans de la societat 
___________________________________________________________________________________________________
El poder polític d'aquesta manera és amputat de les seves dimensions ètica i religiosa; no pot prohibir els cultes, no s'ocupa de la salut de l'ànima dels homes ni de la seva perfecció moral. Aquests assumptes són estrictament personals. L'Estat és doncs un instrument i el seu paper és reduït als interessos civils i temporals dels homes dels quals ha de protegir la vida, la llibertat i els béns.
Sent així limitada la seva extensió, Locke proposa una jerarquització dels poders, una organització institucional que permeti controlar el seu exercici, i afirma en conseqüència que el poble té el dret (fins i tot l'obligació) de resistir quan el poder es passa de la ratlla dels límits que li són assignats per la seva funció.
La jerarquització del poder
El contracte social crea una comunitat única posseïdora de tots els poders. Però, no podent  exercitar ella mateixa els seus poders, aquests són delegats a magistrats. En tota organització política, existeix una part que defineix allò que cada poder ha de fer, i una part que designa els titulars d'aquests poders als quals s'obeeix.
Mentre que el recurs a la força concerneix els poders executiu i federatiu, el legislatiu pertany a la societat mateixa. El poder legislatiu és per a Locke el poder suprem: aquest poder no pot doncs ser absolut i arbitrari:
  • el dret positiu és subordinat a les lleis de la naturalesa ;
  • aquest poder és la posada en comú del poder dels individus: no hi pot haver poder superior;
  • aquest poder és universal, no s'adreça als particulars com a tals;
  • és un poder estable i públic, instaura un ordre jurídic regular;
  • és impossible que el poder legislatiu privi un home dels seus béns, ja que aquesta propietat és inviolable ;
  • el poder legislatiu no té més que el poder de fer lleis, i és absolutament dependent de la comunitat: sola aquesta última té el dret de designar instàncies legislatives i el dret de controlar-ne l'exercici.
La jerarquització dels poders consistirà llavors per a Locke a sotmetre el poder executiu al poder legislatiu, ja que aquest últim és el poder suprem i és l'expressió de la voluntat d'una comunitat. La norma i el dret tenen doncs la primacia i ningú està sobre la llei. El poder executiu és doncs naturalment inferior, ja que executa només les decisions del poder legislatiu.
Per evitar la concentració dels poders, cal delegar-los a instàncies diferents i fins i tot delegar a diverses instàncies el mateix poder; per exemple, el legislatiu pot pertànyer a una assemblea i al rei. Però és preferible confiar aquest poder totalment o en part a una assemblea escollida i renovable, per tal que cap individu de la societat no sigui privilegiat.
Aquesta organització implica amb tot riscos d'abús, abús tant del poder executiu com del poder legislatiu. Segons Locke, la comunitat és sempre l'única verdadera posseïdora d'aquests poders. En conseqüència, té el dret de controlar-ne l'exercici, i és l'únic jutge en aquest àmbit. Si el poder legislatiu és utilitzat abusivament, la comunitat declara nul·les les decisions de la instància judicial, i aquesta es dissol.

Sessió de la Cambra dels comuns (1710).  Parlament de Westminster de Peter Tillemans

En definitiva, la divisió de poders que proposa Locke, per un Estat Liberal, és la següent:
Poder Legislatiu: El Parlament elabora les lleis per regular la propietat entre els súbdits
Poder Executiu:  El monarca o magistrat (nosaltres renunciem al dret natural, a causa del pacte), és qui aplica les lleis i en sanciona l' incompliment
Poder Federatiu: S' estableixen les aliances i el seu trencament, ja que és el poder de declarar la guerra i la pau

Montesquieu (1689-1755), a L' esperit de les lleis (1748) farà més precisa i moderna aquesta divisió diferenciant els poders legislatiu, l' executiu i el judicial: els poders actualment reconeguts en la societat d' avui dia.
Dret de resistència
Ja que hi pot haver abusos, i ja que la comunitat en cap cas no pot ser privada dels seus drets, cal que la comunitat tingui també un dret de resistència. Locke distingeix tres casos on el dret de resistència s'aplica :
  • traïció d'un magistrat (per exemple, exercici de la força fora del dret: usurpació, tirania);
  • quan un magistrat negligeix la seva funció ;
  • sobre proves d'un projecte de traïció.
Aleshores retorna a la comunitat el dret de jutjar, i, quan algú vol exercitar un poder per al qual no ha estat designat (així quan algú vol exercir un poder que no existeix), la desobediència és legítima.

El consentiment del poble és absolutament esencial per a l' existència de la societat: "la política no pot tenir altre fonament que el consentiment del poble" (XVI, 175). L' Estat, la societat, el poder civil i polític no tenen altra finalitat, i no els justifica res més que el benestar del poble: Salus populi suprema lex, acaba dient Locke recordant Ciceró. 

La justícia social

La idea d'un estat natural no és només per a Locke un mitjà de fundar els drets individuals de la propietat; en efecte, aquest dret de propietat, en la seva formulació mateixa, implica certes restriccions que defineixen un deure de caritat que es dedueix del deure de tot home de preservar el gènere humà. Hi ha doncs un límit a aquest dret inviolable de la propietat individual: un propietari, fins i tot si està en el seu dret, té el deure de cedir els béns inútils a la seva subsistència, en la mesura que aquests béns poden ser d'ajuda a individus desproveïts: aquestes persones hi tenen dret, però amb la condició de ser realment en la impossibilitat de proveir les seves pròpies necessitats. Aquest deure de caritat introdueix almenys en l'individualisme possessiu de Locke una solidaritat mínima que el limita. Aquesta caritat és una prescripció universal que crida l'individu propietari a la modèstia, i que ve a temperar el liberalisme individualista de Locke: encara que cadascun pugui reivindicar legítimament els drets que posseeix sobre els seus béns, l'apropiació privada dels béns de la Terra no té al cap i a la fi la seva verdadera legitimitat sinó quan és en benefici de tots, ja que la Terra és comuna, i tot home hi té dret. Així, Locke pensa que el seu sistema liberal pot augmentar els recursos de tots els homes, i omplir aquest deure de caritat:
  • aquest sistema augmenta els recursos disponibles;
  • realitza ell mateix una distribució de les riqueses; els menys afavorits d'una societat es troben llavors en una situació millor que si aquesta societat no hagués existit.

La Carta sobre la tolerància 

L'argument central de la Carta sobre la tolerància és la distinció de l'Estat i de les esglésies, per les seves diferències pel que fa als seus fins temporals o espirituals i els mitjans utilitzats (forces o persuasió).
Per a Locke, és ben clar que només el magistrat té la càrrega del poder temporal, que consisteix a mantenir per la llei un ordre públic assegurant el ben públic i la pau civil. El magistrat no té cap dret sobre els interessos espirituals dels individus, ja que cadascun és lliure d'escollir la manera de viure que considera que li assegurarà la salvació de l'ànima. Cadascun es pot doncs adherir lliurement als dogmes que li agradin; les societats religioses han de ser lliures i voluntàries, però no tenen cap legitimitat pel que fa a l'ús de la força, i no tenen cap dret d'influenciar les decisions de l'acció política pública.
El poder polític ha de tolerar doncs les sectes sempre que respectin aquestes condicions; la missió temporal de l'Estat exigeix d'ell que protegeixi els drets de tots els homes siguin quines siguin les seves creences, i precisament per que cada home pugui portar la seva vida segons les creences que jutgi millors, i de les quals és de dret l'únic jutge.
A aquesta tolerància política i religiosa, Locke aporta no obstant això diverses restriccions. Aquestes restriccions es desprenen del fet que no concep la tolerància per a ella mateixa, sinó amb l'objectiu de conciliar la preservació de la llibertat individual i la pau civil.
Locke formula quatre restriccions :
  • no es pot tolerar cap home que estigui contra la societat i els bons costums indispensables al manteniment de la societat civil ;
  • no es pot tolerar que alguns s'atribueixin privilegis particulars, per a ells o per a la seva secta, perjudicials per a la societat ;
  • no es pot tolerar una Església sotmesa a una autoritat diferent de la del magistrat (per exemple, al Papa);
  • finalment, no es poden tolerar els ateus, ja que la seva absència de fe treu segons Locke la necessitat de respectar les institucions del país.
Locke combat així alhora l'autoritarisme dogmàtic que destrueix les condicions de la llibertat de consciència imposant certes concepcions del bé, i l'anomia individualista que construeix les condicions de la vida social per la recerca sense restricció del ben col·lectiu a partir de l'individu no implicat en la societat sense recurs ni al poder ni a la religió ni a la propietat. La llibertat individual en l'àmbit de la religió ha de ser tan gran com possible, ha de ser garantida per lleis, però sempre ha de restar compatible amb les condicions polítiques que li permeten existir.

Model educatiu 

Locke exposa les bases del seu pensament sobre l'educació a la seva obra Some Thoughts Concerning Education (1693). Aquesta obra va ser escrita com una sèrie de consells per educar el fill d'un amic aristòcrata, ja que pensava que la dona o els nens de classe baixa requerien un altre tipus de formació.
L'home per a ell neix amb la ment en blanc (tabula rasa) i a través de l'educació arriba a desenvolupar la seva personalitat. És important respectar els gustos de l'infant en la mesura de possible, ja que les vivències de les primeres edats tenen una gran influència en  la vida adulta.
Una correcta educació combina el desenvolupament de la intel·ligència, exercici físic i l'aprenentatge dels valors morals considerats desitjables. També ha d'ensenyar com raonar correctament i proporcionar bons hàbits vitals, de tal manera que esdevinguin adults al més aviat possible.

Bibliografia: 
VALLMAJÓ RIERA, Llorenç: Història de la filosofia. Barcelona: Grup Edebé, 2007 (pàgines 214 i 215)
MARTÍNEZ RU, Antoni i altres autors: AtenaLectures de Filosofia. Batxillerat 2014-2015. Barcelona: Editorial RBA, 2014 (pàgines 180-184)

Webgrafia:

http://ca.wikipedia.org/wiki/John_Locke
http://blogs.ua.es/jlocke/files/2011/02/locke.jpg
https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh6nh5L6qE-atLOCIK9ING2uRdm3umjTZ_EqyQzzX4WRChnP_pa2lPRpr-RAT-ewBpMvGG7EW1LVo4EARgnLU6dylJWif7GbxJSEkQ5Tq6xQBXDXbFJJnc37apnKsw1JAvtJMjEvy97Up3W/s1600/Parlament+de+Westminster.jpg

LOCKE: RECORDEM THOMAS HOBBES "La guerra de tots contra tots

FILOSOFIA
THOMAS HOBBES
"La guerra de tots contra tots



És molt coneguda la frase de Hobbes, inclosa en aquest text, segons la qual la condició humana és una guerra de tots contra tots. Però és menys coneguda l' argumentació per la qual Hobbes arriba a aquesta conclusió i les conseqüències que vol extreure d' aquest raonament.



La Natura ha fet els homes tan iguals en les facultats del cos i de la ment que, encara que de vegades pugui trobar-se un home manifestament més fort de cos o de ment més ràpida que un altre, quan tot es considera en conjunt, la diferència entre home i home no és tan considerable com per a ocasionar que un home pugui reclamar per a si mateix algun benefici que un altre no pugui pretendre tant com ell. Perquè, pel que fa a la força corporal, fins i tot el més dèbil té força per a occir el més fort, ja sigui per una maquinació secreta o bé pel complot amb altres que es troben en el mateix perill que ell.



I pel que fa a les facultats de la ment, (...) trobo encara una major igualtat entre els homes que la que trobava en la força. Perquè la prudència no és més que experiència, que, a igual temps, es dóna per igual en tots els homes, pel que fa a aquelles coses a què es consagren de la mateixa manera. Allò que tal vegada pot fer una tal igualtat increïble no és sinó un concepte vanitós de la pròpia saviesa, la qual quasi tots els homes creuen posseir en un grau major que la plebs, això és, que tothom excepte un mateix i ben pocs altres, els quals hom aprova a causa de la fama o pel fet d' estar-hi d' acord. Perquè és tal la naturalesa dels homes que, a pesar que puguin reconèixer que molts altres són més enginyosos o més eloqüents o més doctes, difícilment creuran que n' hi molts de tan savis com ells, ja que tenen la seva pròpia saviesa a la mà i la dels altres a distància. Això, però, prova més aviat que els homes són iguals en aquest sentit, que no pas desiguals. Perquè generalment no hi ha un signe millor de la distribució equitativa d' una cosa que el fet que cada home s' acontenti amb la seva part.



D' aquesta igualtat de capacitat sorgeix la igualtat en l' esperança d' atènyer els nostres objectius. I, per tant, si dos homes quelssevol desitgen lamateixa cosa, la qual, però no poden posseir ambdós, esdevenen enemics; i en el camí envers el seu objectiu (que és principalment la pròpia conservació i, de vegades, la delectació) s' esforcen a desttruir-se o sotmetre's l' un a l' altre. Heus aquí per què ocorre que allà on invasor no té res a témer llevat del simple poder d' un altre home, si algú planta, sembra, edifica o posseeix un seient adequat, pot esperar-se que altres probablement vinguin preparats amb les forces unides per a desposseir-lo i privar-lo no sols del fruit del seu treball, sinó també de la vida o la llibertat. I, al seu torn, l' invasor es troba en el mateix perill davant un altre.



Donada aquesta situació de desconfiança múta, no hi ha manera més raonable perquè un home es protegeixi que l' anticipació, és a dir, dominar-ne per la força o per l' astúcia tants com sigui possible fins a l' extrem de no veure cap altre poder que sigui suficientment gran per a posar-lo a ell en perill. I això no és sinó el que la seva pròpia conservació requereix, i allò que tothom accepta. A més, així com hi ha qui es complau de contemplar el propi poder en els actes de conquesta, i duu aquests actes més enllà del que la seva seguretat requereix, uns altres, que en diferents circumstàncies s' acontentarien de romandre tranquls dintre de límits modestos, si no augmentessin el seu poder mitjançant la invasió, no podrien subsistir gaire temps a la defensiva. I, en conseqüència, essent necessari per a la conservació d' un home augmentar el seu domini sobre els alres, això hauria de ser-li permès.



A més a més, els homes no troben cap plaer (sinó, al contrari, una considerable aflicció) de romandre junts on no hi ha poder capaç d' inspirar respecte en tots ells. Perquè cap home no mira que el seu company el valori al nivell que ell mateix es col·loca. I, davant de qualsevol signe de menyspreu o infravaloració, s' esforça naturalment, tant com s' atreveix (cosa que entre aquells que no tenen un poder comú que els mantingui tranquils, és suficient per a fer que es destrueixin mútuament), a obtenir una valoració més alta a través del dany en el cas dels seus rivals,, i dels altres a través de l' exemple.



Així doncs, en la naturalesa de l' home trobem tres causes principals de discòrdia. Primera, la competència; segona, la desconfiança; tercera, la glòria.



La primera fa que els homes envaeixin per guanys; la segona, per seguretat; i la tercera, per reputació. Els primers usen la violència per a fer-se amos de les persones, mullers, fills i bestiar d' altres homes; els segons, per a defensar-los; els tercers, per bagatel·les, com una paraula, un somriure, una opinió diferent i qualsevol altre signe d' infravaloració, sigui directament sobre la seva persona, o per reflex en la família, els amics, la nació, la professió o el nom.



Amb tot això es fa palès que durant el temps en què els homes viuen sense un poder comú que els mantingui en el respecte, es troben en aquella condició que s' anomena guerra, i una guerra de tots contra tots."
HOBBES: Leviatan, XIII
(Pàgines 110-112)



BIBLIOGRAFIA UTILITZADA:

CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999.

miércoles, 21 de febrero de 2018

LOCKE. ASSAIG SOBRE EL GOVERN CIVIL. CAPÍTOL XV. PODER PATERNAL, POLÍTIC I DESPÒTIC.

LOCKE


Assaig sobre el govern Civil
Capítol XV
Poder paternal, poder polític, poder despòtic

En primer lloc, el poder paternal (o de progenitura) no és altre que el que permet als pares de governar sobre els fills pel bé d’ aquests, fins que assoleixin l’ ús de raó o bé un estat de coneixement amb el qual hom els suposi capaços d’ entendre la norma que els ha de regir, ja sigui la llei natural o la llei civil del seu país. Capaços, repeteixo, d’ entendre-la tan bé com els altres que, com a homes lliures, viuen sota la llei. L’ afecte i la tendresa que Déu ha dipositat en el cor dels pares envers la seva descendència deixa prou clar que aquest no ha de ser pas un govern sever ni arbitrari, sinó encaminat a oferir ajuda, instrucció i protecció als fills. Sigui com vulgui, no hi ha cap raó, com ja he demostrar, per a creure que aquest poder hagi prevalgut mai sobre la vida i la mort dels fills més que sobre la de la resta dels homes, ni podrà ningú justificar que, un cop s’ ha fet home, el fill hagi de seguir subordinat a la voluntat dels pares, ni que els lligams que hi conservi siguin altres que el respecte, l’ honor, la gratitud, l’ assistència i el suport que deu tant al pare com a la mare pel fet d haver-ne rebut la vida i l’ educació. És cert, doncs, que el poder paternal és un poder natural, però no pot de cap manera, envair el terreny del polític. El poder del pare no abasta, en absolut, la propietat del fill, la qual està exclusivament a disposició d’ aquest.

En segon lloc, el poder polític és aquell que tot home posseïa en l’ estat de natura i que ha deixat en mans de la societat –i, per tant, dels governants, en qui la societat ha posat confiança, expressa o tàcita- perquè sigui emprat en benefici d’ ell i per a la salvaguarda de les seves propietats. Aquest poder, doncs, que tots els homes tenen en l’ estat de natura, i al qual renuncien en favor de la societat sempre que aquesta els pugui garantir protecció, consisteix a fer ús de tots els mitjans que creguin adients, i que la natura els permeti, per a defensar les seves possessions, i a castigar, segons els rectes dictats de la raó, les infraccions que els altres cometin contra la llei natural, a fi de garantir tan bé como sigui possible la protecció pròpia i la de la resta de la humanitat. Per això, la finalitat i la mesura d’ aquest poder, que quan es troba en mans de cada home en l’ estat de natura és la salvaguarda de tota la societat de què forma part, és a dir, de tota la humanitat en general, no pot ser altra, una vegada en mans del magistrat, que protegir la vida, les llibertats i les propietats dels  membres de la societat. No pot ser, per tant, un poder arbitrari i absolut damunt la vida i els béns d’ aquells que hauria de protegir tant com fos possible, sinó una facultat per a dictar lleis i per annexionar-hi qualssevol càstigs que tendeixen a la defensa de la totalitat, tot amputan-ne únicament aquelles parts que, de tan corruptes, posin en perill les bones i saludables. Fora d’ això, cap altra severitat no serà lícita. I aquest poder només pot originar-se mitjançant el pacte, l’ acord i el consentiment mutu de tots els que componen la comunitat.



En tercer lloc, el poder despòtic és un poder absolut i arbitrari que un home té damunt un altre i que li permet de llevar-li la vida quan li sembli. Aquest poder no el pot conferir la natura –ja que no fa distincions entre uns homes i uns altres- ni pot ser transferit per cap mena de pacte, ja que si l’ home no posseeix aquest poder arbitrari sobre la pròpia vida, no pot pas adjudicar-lo a un altre; és, senzillament, el resultat de l’ apropiació de la vida d’ un home per part d’ un agressor quan s’ origina l’ estat de guerra. En aquest cas, com que l’ home ha abandonat la raó que Déu li havia donat perquè fos norma d erelació dels uns amb els altres, i, trencant el lligam comú que uneix la natura humana en una sola aliança i societat, ha renunciat al camí de la pau que aquella norma li ensenyava tot fent ús de la força de la guerra per a aconseguir uns fins injustos i perjudicials per a d’ altres sense tenir-hi cap dret, i ha abandonat la condició d’ home per a adoptar la de les bèsties, ja que, com elles, ha fet de la força la seva norma i el seu dret, s’ exposa d’ aquesta manera a ser destruït per la persona agredida i per la resta del gènere humà, que s’ uniran en l’ execució de la justícia com ho farien contra qualsevol altra bèstia salvatge o animal nociu amb el quan no fos possible de conviure amb tranquil·litat.

ACTIVITATS:
1.- Escriu la síntesi del text
2.- Què significa per Locke governar?
3.- Analitza l’ argumentació que Locke desenvolupa entre les línies 34 i 74, que correspon al poder polític
4.- Compara el poder despòtic de Locke amb el monarca absolut de Hobbes
5.- S’ ajusta la descripció del poder paternal de Locke, a la que tu coneixes? En què modificaries la relació de poder entre pares i fills?





Bibliografia:
CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana S. A. (pàgines 119-121)

Webgrafia:
http://www.rschindler.com/locke.jpg
http://image.slidesharecdn.com/locke-contra-el-poder-paternal410-120921134522-phpapp01/95/locke-contra-el-poder-paternal-9-728.jpg?cb=1348253259







martes, 13 de febrero de 2018

COMENTARI TEXT FET A CASA DE JOHN LOCKE PER A. MONREAL CURS 2016-2017

COMENTARI TEXT FET A CASA DE
JOHN LOCKE 
 

Alumna:Andrea Monreal (B21)

Professora: Silvia Gil


JOHN LOCKE : L’ASSAIG SOBRE L' ENTENIMENT
HUMÀ

Proves d’accés a la universitat 
Convocatòria 2015 
Història de la filosofía  Sèrie 5
Escolliu UNA de les dues opcions (A o B).
OPCIÓ A
“De cap proposició no podem dir que la tenim en la ment però que la ment mai no l’ha coneguda i mai no n’ha tingut consciència. Perquè, si això passés en algun cas, aleshores podríem dir, amb la mateixa raó, que totes les proposicions vertaderes, a les quals pot assentir algun dia la raó, les tenim en la ment i que, per això, s’hi troben impreses. En efecte, si d’alguna d’aquestes proposicions podem dir que és en la ment, però que no ha estat mai coneguda, només és perquè la ment és capaç de conèixer-la; així es comporta la ment respecte de totes les veritats que alguna vegada coneixerà. Més encara: així és com poden estar impreses en la ment totes les veritats que la ment mai no ha conegut i mai no podrà conèixer, perquè podem viure molt de temps i morir a la fi ignorant moltes de les veritats que la nostra ment pot conèixer fins i tot amb certesa. De manera que, si la capacitat de conèixer ha de ser la impressió natural que estem discutint, totes i cadascuna de les veritats que podem arribar a conèixer seran, per aquesta raó, innates; i aquesta gran qüestió quedarà reduïda a una manera molt impròpia de parlar perquè, si per una banda pretén afirmar el contrari, per l’altra no diu res de diferent del que diuen els que neguen els principis innats. Perquè ningú, penso jo, no ha negat mai que la ment pot conèixer algunes veritats. És aquesta capacitat, diuen, la que és innata, mentre que el coneixement és adquirit. Però, aleshores, a què treu cap tanta insistència a favor de màximes innates? Perquè si hi ha veritats que poden estar impreses en l’enteniment sense ser percebudes, no sé veure com poden diferir, pel que fa al seu origen, de les veritats que la ment pot conèixer: cal que siguin totes innates o totes adventícies; i és empresa vana voler distingir-les.”
 John Locke. Assaig sobre l’enteniment humà, llibre I, capítol II
1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]
En aquest text es presenta un cas de contraposició entre el que serien les idees innates i les empíriques. En primer lloc parla sobre la impossibilitat de que existeixi una idea innata que no s’ha conegut prèviament, ja que llavors no seria innata, parlaríem doncs d’una impressió a la ment, que no ha estat mai coneguda però hi és a la ment perquè es reconeix com a tal. En segon lloc, parla sobre l’origen de les veritats innates i les adquirides o adventícies, que és el mateix i per tant es parlaria de la inexistència de l’innatisme, doncs en aquest cas es contradiu a sí mateix. Locke conclou amb que si fos això veritat, no sabria amb quina raó diferenciar les idees innates de les adventícies i que totes les existents han de ser d’un tipus o d’un altre.

2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions següents: [1 punt]

Capacitat innata: Capacitat de coneixement que es posseeix des del naixement.
Veritats adventícies: Veritats adquirides a través de l’experiència.

3. Expliqueu el punt de vista de John Locke sobre el tema que s’analitza en el text i per què fa l’afirmació següent al final: «si hi ha veritats que poden estar impreses en l’enteniment sense ser percebudes, no sé veure com poden diferir, pel que fa al seu origen, de les veritats que la ment pot conèixer: cal que siguin totes innates o totes adventícies; i és empresa vana voler distingir-les». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Locke que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

Locke és un filòsof empirista, la qual cosa vol dir que per a ell quan naixem l’enteniment esdevé com una pàgina en blanc on les experiències són les que faran adquirir a la persona idees, per tant podem afirmar que s’oposa a la teoria innatista. Les idees que es formen a través d’aquesta experiència són definides com qualsevol contingut mental reflex del món, i poden ser de dos tipus: simples o complexes. Les simples són aquelles que no es poden dividir, que provenen d’una experiència interna o externa i que s’adquireixen passivament; les complexes són fruit de l’associació d’idees simples i s’adquireixen de forma activa. Un exemple molt clar seria el de la poma (idea complexa), la qual esta formada per idees simples (color, sabor, forma, tacte i grandària).
Basant-se en aquesta teoria empirista, Locke farà una gran crítica de l’innatisme. Primerament dirà que si existeixen idees innates, aquestes com és que no són reflectides en tots els llocs? Per exemple, la idea de Déu que tenen els cristians, segons Descartes, és una idea innata, però si coneixem una tribu indígena podrem comprovar que per a ells aquesta idea és absent. Per tant podem afirmar que no existeix l’innatisme perquè no hi ha universalitat en ell. Aquest fet també és comparable a la pel·lícula de Víctor de l’Aveyron. El nen salvatge no posseeix unes idees innates, ja que si fos així, el seu comportament seria com el d’un nen normal i no com el d’una bèstia. Podem afirmar que el seu comportament és com el d’una bèstia perquè s’ha format a través de les experiències rebudes al bosc. Serà finalment on a través de l’experiència adquireixi una educació i el nen ja pugui relacionar les coses amb les paraules.
Altra crítica, que es relaciona bastant amb el text, és en la qual afirma que el mateix racionalisme es contradiu i esdevé com una paradoxa. Aquesta afirmació es basa en que si veritablement existeix una idea innata ha d’existir prèviament un coneixement que expliqui el que és innatisme, i per tant com diu Locke, mai es sabria quina és la veritable idea innata.
En la seva obra també defineix el concepte de substància, que segons l’autor és una idea complexa a la qual li atribuïm un nom. A aquesta substància esdevé a més com una realitat material que actua com un suport de les idees que tenim a la nostra ment. Però aquesta substància és inaprehensible i incognoscible, ja que segons Locke no és l’objecte o la matèria el que ens aporta l’experiència. Encara que no puguem tenir experiències de les substàncies, per necessitat hem de creure en l’existència de realitats objectives. Per exemple, una cullera es coneix i percep com a tal perquè universalment se li ha donat aquest nom, unes certes idees i una forma material determinada per tal de que tothom conegui la cullera de la mateixa manera.
Locke, igual que han fet altres autors, establirà els graus de coneixement. En primer lloc, coneixement és la percepció per part de la ment de l’acord o desacord d’unes idees amb altres. Cal relacionar i comparar idees per tal d’arribar al veritable coneixement, hi ha quatre formes de fer concordar les idees: identitat (a través de la lògica), relació (relació entre dues idees amb la qual s’arriba al coneixement matemàtic), coexistència (on idees coexisteixen amb altres en el mateix subjecte i s’arriba a la física) i per últim la existència real (percepció de l’existència real degut a que una idea no només es troba a la nostra ment sinó que també a l’exterior). A partit d’aquí estableix el primer grau del coneixement intuïtiu, que consisteix en la percepció immediata de una idea sense recórrer a la seva demostració. La intuïció condueix a la certesa. Per exemple, els instints permeten que una idea sigui certa per a nosaltres, aquesta seria l’única idea certa fins que es compara amb una altra idea externa, en aquest moment ja es podria posar en dubte la seva certesa. Quan s’arriba a aquest punt de comparació, és la raó la que a partir d’un mètode demostratiu percep quina de les idees es certa o falsa, fins arribar a la deducció, aquest és el segon grau del coneixement demostratiu. Finalment està el tercer grau del coneixement sensitiu, on a través dels sentits que ens proporciona un objecte sabem quin objecte és.
El filòsof va considerar que hi ha qualitats primàries i secundàries. Les primàries són aquelles atribuïdes als cossos i esdevenen inseparables d’ell, es a dir, dona igual l’estat en que es trobi aquest cos que si nosaltres apliquem força i l’alterem, aquest seguirà conservant les seves qualitats. Un exemple és el d’un gra de blat, que per molt que el dividim cada part d’aquest cereal tindrà la mateixa solidesa, extensió, forma i mobilitat. Les secundàries són aquelles que tenen el poder de produir en nosaltres diverses sensacions a través de les qualitats primàries del cos, series per exemple el color, el so o el sabor. Un exemple seria el del foc, on a través de les seves qualitats primàries (volum, textura i moviment) produeix en mi la sensació de calor.
Per respondre al dubte del qual Locke parla dir que el per què es troba en l’origen de les veritats innates (aquelles que són a l’enteniment sense ser percebudes) i en el de les veritats adquirides (aquelles adventícies i que per tant la ment pot conèixer). Aquesta és la gran contradicció que mostra Locke. El filòsof conclou el text amb aquesta afirmació perquè segons ellels principis podrien ser innats, però si es així, la ment pot trigar temps a reconèixer-los. Si diem això, aleshores no hi ha cap diferència entre els principis innats i qualsevol altre principi vertader que algú pugui arribar a conèixer al llarg de la seva vida.

4. Compareu la concepció de Locke sobre si és possible el coneixement del món material amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

Locke i Descartes són dos filòsofs amb teories que difereixen notablement. Aquest fet es deu a que d'una banda Locke era empirista i creia en el coneixement a través de l'experiència, al contrari de Descartes que creurà en el principi de innatisme.
Basant-se en el criteri de l'experiència com a únic fonament del coneixement, el empirisme porta a terme una crítica radical als conceptes metafísics, com ara el concepte de substància. Per al empirisme més radical mai es pot anar més enllà del que és donat pels sentits, de manera que posa en dubte tots els conceptes i principis en què fins ara s'havia basat el coneixement.
Locke concedeix una importància fonamental a la noció de substància, entenent com a tal tot allò que existeix de tal manera que no necessita de cap altra cosa per existir. Pel que discrepen els diferents filòsofs racionalistes és en les seves diverses teories particulars sobre la substància. Així, Descartes pensava que existien tres substàncies: res infinita (Déu), res extensa (el Món) i res cogitans (jo pensant).
Aquesta demostració de Descartes sobre les tres substàncies serà rebutjada per Locke ja que no accepta la idea que es dedueixin simplement d'un raonament, pensa que han d'estar basades en l'experiència. Però tampoc rebutja aquestes qüestions, sinó que proposa una idea d'elles més empírica. Respecta el cogito cartesià i el compara amb la seva concepció: Penso, per tant existeixo. Llavors, del "Jo" tenim una certesa intuïtiva. De Déu no tenim una idea innata però la seva existència es pot demostrar mitjançant la causalitat, perquè és el creador del món i de nosaltres; tenim, doncs, certesa demostrativa (no ho veiem, però veiem les seves conseqüències). Del Món tenim la certesa que és la causa de la nostra impressions; es tracta doncs d'una certesa sensitiva.
Descartes critica l'escolàstica i l'Empirisme, ja que considera que no es pot demostrar l'existència de Déu a través de l'experiència, ja que Déu és un ésser de naturalesa immaterial al qual només es pot accedir a través de la raó. D'altra banda dirà, Cogito Ergo Sum, penso per tant existeixo i llavors sóc una substància. L'experiència de la qual parla Locke mostra que la substància de les coses és incognoscible. A més, aquest autor respecte de Decartes, té un pensament materialista, empíric, on la realitat és el visible, i per tant el coneixement del món material és també el visible.
Una altra diferència és el concepte d'ànima, Descartes la considera una substància ànima i cos que són indissolubles, compost per la res cogitans i res extensa (cosa extensa i material); mentre Locke basat en el pensament atomista, diu que tot és canviant, la matèria canvia i per tant també el món material i llavors les coses no tenen identitat, és així com arbre, no és el mateix arbre al següent instant, com l'ésser no és el mateix ser al següent instant.

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Per a saber, per exemple, que 890 + 120 fan 1.010, no em cal anar a mirar com és el món; ho puc calcular mentalment, sense dependre de cap observació empírica; per tant, hi ha algunes veritats que conec de manera innata.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

Des del meu punt de vista la present afirmació és falsa perquè penso que una persona no pot néixer amb la capacitat innata de saber sumar, crec que és mitjançant un procés i una observació empírica com s’arriba al coneixement, es a dir, a través de les experiències educatives que rebem des de que anem a l’escola i les quals ens permeten adquirir coneixement veritable. De fet, si fos cert que no cal mirar com és el món i que existeix l’innatisme, per a que servirien els centres educatius? No tindria sentit crear llocs on la gent pogués aprendre si aquest aprenentatge ja l’ha adquirit des del naixement.

Aquest fet es pot comparar amb la pel·lícula "El nen salvatge" sobre Victor de l' Aveyron, de François Truffaut. En aquesta pel·lícula el protagonista és un nen que no te el mateix pensament que el que tindria un nen normal, això ja ens indica que no hi ha universalitat en quan a l’innatisme,  per tant si no tothom té idees innates es perquè aquest innatisme no existeix, ja que com bé diu Locke, en el món no hi poden coexistir alhora veritats innates i veritats adventícies. Llavors ens podríem preguntar, per què Victor actua com una bèstia i no com una persona? Perquè les experiències que Victor ha rebut durant tota la seva vida al bosc han creat una ment pròpia d’un animal irracional, i en conseqüència no sap caminar recte, no sap sumar, no sap llegir ni menjar correctament. Victor adquirirà aquests coneixements quan Jean Itard utilitzi el mètode empirista per educar-lo. Amb aquest mètode aconseguirà que el nen aprengui que cada objecte te una paraula associada i que llavors pugui desenvolupar l’escriptura i altres idees adventícies.