LOCKE. TEORIA DEL CONEIXEMENT. (PAU) IDEES SIMPLES I IDEES COMPLEXES

LOCKE. L' ANGLATERRA EMPIRISTA.

TEORIA DEL CONEIXEMENT 

John Locke (Wrington, a prop de Bristol, 29 d'agost de 1632 – Oates, Essex, 28 d'octubre 1704) fou un filòsof empirista anglès que va treballar sobretot amb temes relacionats amb el govern i l'epistemologia.

Locke estudià medicina a la Universitat d'Oxford, ingressà al cos diplomàtic la qual cosa li va permetre residir a França un cert temps i contactar amb els cartesians. El 1683 es refugià a Holanda per evitar represàlies polítiques. Després de la Revolució Gloriosa de 1688 tornà al seu país i va publicar les seves obres més importants:

• Assaig sobre l'enteniment humà (de caràcter empirista).
• Assaig sobre el govern civil (considerada el manifest del liberalisme modern).

L'Assaig sobre l'enteniment humà comença amb una crítica demolidora a l'afirmació de l'existència d'idees innates en l'enteniment, preconitzada pels racionalistes: quan es neix, l'enteniment és com una pàgina en blanc o tabula rasa. Com que no hi ha idees innates en l'home, aquestes no poden fonamentar la comprensió del món. Com la resta d'empiristes, Locke considerarà que el coneixement s'extreu de l'experiència (empiria en grec), a través dels sentits.

Bases del pensament de John Locke

La seva epistemologia és sensualista, no creu en cap innatisme o determinisme. Considera que el coneixement es basa damunt les observacions fetes amb els sentits, pel que rebutja la idea d'una veritat absoluta a favor de la probabilitat matemàtica. Per Locke, el coneixement només avarca a les relacions entre els fets, al com, no al perquè. Per altra part creu percebre una harmonia global, recolzat en creences i supòsits evidents per si mateixos, pel que els seus pensaments també contenen elements propis del racionalisme i el mecanicisme.

Creu en un Déu creador proper a la concepció calvinista del gran rellotger, basant la seva argumentació en la nostra pròpia existència i la impossibilitat del no-res de produir ser, un Déu tal qual com el descriu el pensador del racionalisme Descartes a el Discurs del mètode, a la tercera part del mateix. De l'essència divina només poden ser coneguts els accidents i els seus designis només es poden advertir a través de les lleis naturals.

Tracta la religió com un assumpte privat i individual, que afecta només a la relació de l'home amb Déu, no les relacions humanes. En virtut d'aquesta privatització, l'home s'allibera de la seva dependència de la disciplina i imposicions eclesiàstiques, i sostrau la legitimitat confessional de l'autoritat política, ja que no considera que no hi ha cap base bíblica per a justificar un estat cristià.

Considera la llei natural com un decret diví que imposa l'harmonia global a través d'una disposició mental (reverència, temor a déu, afecte filial natural, amor al pròxim), concretada en accions prohibides (robar, matar i en definitiva tota violació de la llibertat aliena), que obliguen a favor de la convivència.

Teoria del coneixement

Malgrat que no accepta les idees innates, sí que accepta la divisió cartesiana de la realitat: pensament (jo), infinitud (Déu), extensió (Món) i afirma que les nostres idees són un reflex de la realitat del món, però que cal veure què són i com s'originen en l'enteniment.

Les idees són "tot allò que la ment percep en si mateixa o és objecte de percepció, pensament o enteniment", és a dir, qualsevol contingut mental és una idea, que són un reflex del món.

L'origen de totes les idees és l'experiència, que pot ser externa (de sensació) o bé interna (de reflexió), i ens informen del món mitjançant les idees que aquest produeix en nosaltres, i que anomenem "idees simples".

La ment, a més, té la capacitat d'associar i combinar aquestes idees simples, produint així les "idees complexes", que poden ser:

• de substància - coses individuals que existeixen.
• de mode - les que no existeixen en si mateixes sinó en una substància.
• de relacions - que descriuen associacions d'idees.

Només coneixem idees i aquest coneixement té dues vessants:

• La passiva - consciència dels continguts mentals.
• L'activa - anàlisi que en fa la ment.

En tots dos casos, l'experiència esdevé l'element determinant i com a font de les idees, determina la possibilitat del coneixement i també els seus límits; i com a únic element de contrastació de les idees, és el que legitima el coneixement.

Locke estava atret per certs aspectes de la ciència nova, sobretot el racionalisme cartesià, i no veia gaire utilitat a les discussions escolàstiques que tenien lloc en els estudis a la universitat d'Oxford.

L'objectiu de Locke i el seu mètode

Per problemes morals i religiosos, Locke s'introdueix en una anàlisi crítica dels poders de l' enteniment, per tal de determinar l'extensió del coneixement humà. Locke es posarà com a objectiu de determinar l’origen, els graus de certesa i l’extensió dels coneixements humans, els seus fonaments i els graus de fe que se’ls pot concedir, les opinions i els assentiments que es poden tenir.

Aquest pas exclou d'entrada els especulacions cartesianes sobre la naturalesa de l' ànima i les seves relacions amb els moviments fisiològics. En efecte, l’examen es refereix només a les facultats de l'home i sobre els objectes que es presenten al seu esperit. Aquest mètode hauria de permetre així comprendre com l’enteniment forma idees de les coses, i per allà, veure quines són les fites del coneixement humà.

El mètode consistirà a observar els fets de l'ànima i a descriure l’experiència de la interioritat. L’anàlisi psicològic lockià serà així un estudi de les idees. Aquesta empresa és la primera formulació precisa i rigorosa del problema crític.

Les idees

Tots els nostres coneixements són fets d’idees, per exemple, en un sentit ampli, «tot objecte que l' esperit distingeix immediatament »,^[6] o «el que pugui ser el que ocupa el nostre esperit quan pensa. », que és una definició molt propera de la de Descartes.

Es pot resumir en dues qüestions la seva anàlisi en lAssaig sobre l’enteniment humà  :

• com es formen les nostres idees?
• quina relació tenen les nostres idees amb les coses?

Però Locke procedeix en principi a una llarga crítica de la Teoria de les idees innates.

La crítica de les idees innates

Ja que Locke es proposa cercar l’origen de les nostres idees, la teoria de les idees innates es presenta de forma natural a l'esperit. Ara bé, per a Locke, totes les nostres idees deriven en realitat de l’experiència dels nostres sentits i de la nostra reflexió. La refutació de l’inneisme li permetrà justificar la seva tesi.

Primer de tot, segons l'inneisme, hi ha idees que són universals: el principi d’identitat, el principi de contradicció, la idea que tenim de Déu, etc. Però l’experiència ens ensenya de manera evident el contrari: els nens no tenen consciència d’aquestes idees, i en altres civilitzacions diferents a la nostra de les preteses idees morals innates són totalment absents. Des d'aquest punt de vista, l’inneisme és insostenible.

Però una idea innata és igualment una idea que es troba en l’enteniment. Ara bé, si és en l'enteniment, ha de ser percebuda; d’aquí es conclou que tots els homes haurien de tenir consciència de les idees innates des del seu naixement, que aquestes idees haurien de ser totes les seves primeres idees, l’objecte primer del seu esperit, cosa que és manifestament absurda. En efecte: o bé una idea no percebuda per l’enteniment mai no ha estat en l’enteniment, o bé ha estat percebuda i ha de ser per tant coneguda. Una idea no pot doncs ser a l'ànima sense ser-hi objecte de l’enteniment. Per definició, la idea és el que és en l’esperit; sostenir que una idea és en l'anima sense ser concebuda, és dir que aquesta idea no és una idea. Cal doncs que tota idea innata sigui immediatament detectada. Aquí apareixen dues objeccions: una, ja evocada, la ignorància de les idees innates en la qual es troba una gran part de la humanitat, i l'altra: si alguns homes no coneixen les idees innates, no les reconeixeran – quan es presentin a l’enteniment i no són enteses immediatament (cosa que succeeix en l’aprenentatge) llavors aquestes idees mostren el seu caràcter no innat.

El que és doncs criticat per Locke, és la teoria que la nostra ànima contindria passivament idees independentment de l’experiència. Aquesta teoria criticada no és la de Descartes; en efecte, per a Descartes, les idees innates són idees que resulten de l’activitat de l’enteniment. Al final, no se sap gaire a qui Locke adreça les seves crítiques, potser als platònics de Cambridge.

Origen de les nostres idees

Si no hi ha idea innata, com doncs formem les nostres idees? Locke formula sobre aquest punt la metàfora de la tabula rasa («White paper») per descriure l'esperit humà abans del seu contacte amb el món. L’esperit no conté doncs cap caràcter, cap idea. No queda més que l’experiència i l’enveja: només l’experiència pot ser el fonament dels nostres coneixements. La matèria del nostre esperit és doncs o bé els objectes exteriors (idees que vénen dels sentits) o bé les operacions del pensament mateix (idees que vénen de resultes de l'acció de la reflexió): en tots dos casos, les idees provenen de l’experiència. Pels sentits, una excitació o un moviment sobre el cos ens fa percebre qualitats sensibles; per la reflexió, l'anima rep la impressió de la seva pròpia activitat quan percep les coses del món exterior.

Aquestes idees de la sensació i de la reflexió són de dues menes: simples o complexes.

Les idees simples

Segons Locke les idees simples són indivisibles i completes, però no són sempre clares; són sense barreja, homogènies i inanalitzables: no es pot doncs ni definir-les ni explicar-les. No es pot tampoc comunicar-les, ni conèixer-les sense experiència personal. Dades immediates de l’experiència, aquestes idees són només els materials del nostrepensament.

Locke distingeix dos tipus d’idees simples: les idees simples de la sensació i les idees simples de la reflexió.

Les idees simples de la sensació entren pels sentits sense cap barreja, i són totes diferents. Algunes d’aquestes idees arriben en un sol sentit, com el so, el gust, etc. D’altres ens vénen de diversos sentits alhora: el moviment, l'espai, l'extensió, etc. A propòsit de les qualitats que percebem així, Locke fa tres distincions :

Hi ha qualitats primàries, que no podem separar dels cossos: per exemple, la solidesa, el moviment, etc. Aquestes qualitats són realment en la matèria.

Les qualitats secundàries són la potència que tenen els cossos de produir en nosaltres sensacions per les seves qualitats primàries: la transferència tèrmics, el color, etc. Els percebem directament. Aquestes qualitats no són realment als cossos, i les seves aparences varien amb l'abast dels nostres sentits. Encara que jutgem naturalment que aquestes qualitats siguin als cossos, quan no són percebudes, aquestes qualitats no existeixen. Sense un cos i una ànima per a percebre’ls, la calor, el dolor, etc. no existirien en el món.

Locke distingeix una tercera mena de qualitat: la potència que posseeixen els cossos de produir o de rebre efectes o canvis com els que en resulten per a nosaltres de les alteracions de les nostres percepcions. El foc transforma per exemple la matèria, que percebem llavors de forma diferent. Aquestes qualitats estan percebudes indirectament i no les atribuïm naturalment als cossos.

Les idees simples de la sensació i de la reflexió són idees que resulten d’aquestes dues formes d’experiència: per a Locke, són: el plaer i el dolor, units l'un amb l’altre en gairebé totes les nostres idees; la inquietud (uneasiness ); la potència; l'existència i la unitat que concebem en totes les percepcions d’objectes i per tota idea.

Les idees de reflexió poden ser dividides seguint dos tipus d’acció; es tracta de veure si es poden descobrir en cadascun idees simples:

• l'enteniment, que comprèn la percepció (tenir una idea), la retenció (recordar les seves idees que, fora d’aquest acte, no són enlloc) i la distinció (capacitat de concebre una idea, d’abstreure, d’aquí el caràcter fictici de les idees generals que no tenen existència més que en el nostre esperit).
• la voluntat: en aquest cas, no sembla haver-hi idees simples.

Així, en resum, les nostres idees simples, per exemple indivisibles, entren al nostre esperit passiu per un o diversos sentits alhora, o són obtingudes per la impressió d’una reflexió sola, o finalment per una reflexió i una sensació.

Les idees complexes

Les idees complexes són una combinació d’idees simples. Locke distingeix tres tipus d’idees complexes.

Els modes són idees complexes que no subsisteixen per elles mateixes, però són com afeccions de les substàncies. Les modes es divideixen al seu torn en diversos tipus:

• els modes compostes d’un sol tipus d’idees simples. Són modificacions d’una idea simple: per exemple, dos és la unitat repetida. L’espai ve de la idea simple d’extensió: és la idea sensible elaborada de distància. La durada ens ve de la idea de successió; el nombre, que implica una unitat estrictament determinada; l’infinit que es forma per l’addició sense fi del finit.
• els modes de pensada: l’esperit percep una gran varietat de les seves pròpies modificacions quan reflexiona sobre ell mateix. Es troba la percepció, la memòria, l'atenció, etc.
• els modes de la voluntat: el poder, la llibertat com a poder de començar o no començar una acció, de perseguir-la o no.
• modes mixtes: són idees independents que l’esperit uneix sense que aquestes modes tinguin existència sensible real (ex.: la mentida).

Les substàncies són idees constantment reunides considerades com pertanyent a un objecte. La substància és un tot existint per ell mateix, però no tenim idea precisa de la substància en general.

La relació és una comparació com l’examen d’una cosa que conté la consideració d’una diferent. Les principals relacions són la causalitat, la Identitat i la diversitat.

El coneixement

Locke ha establert doncs, per aquesta anàlisi de les idees, que tots els nostres coneixements tenen sobre les nostres idees, sobre les relacions que tenen entre elles i sobre les seves modificacions. El coneixement consisteix doncs en la percepció que tenim de la conveniència o la no conveniència que les nostres idees tenen entre elles. Conèixer, és comparar idees, descobrir quines són les seves relacions, i jutjar.

Què és conèixer. Els graus de coneixement

Fins ara, Locke ha establert que l’experiència és la font d’on procedeix tot el material del nostre coneixement o idees; ara bé, l’experiència no és el coneixement mateix. Locke dedica el llibre IV de l’Assaig, el més extens i significatiu de l’obra, a l’estudi de la naturalesa, graus, extensió, realitat... del coneixement.

En primer lloc, Locke defineix el coneixement com la percepció per part de la ment de l’acord o desacord d’unes idees amb d’altres. Conèixer és comparar idees, descobrir quines són les seves relacions, i jutjar. Locke redueix a quatre les formes en que les idees poden concordar o no concordar entre sí.

• identitat o diversitat (lògica); per exemple, “allò blau no és groc”, que indica una no concordança d’identitat;
• relació (matemàtica); per exemple, “dos triangles de bases iguals entre dos costats paral•lels són iguals”, que assenyala una relació entre dues idees;
• coexistència o connexió necessària (física); per exemple, “el ferro és susceptible d’impressions magnètiques”, on la ment percep que certes idees coexisteixen amb d’altres en el mateix subjecte;
• existència real (metafísica); per exemple, “Déu existeix”, que implica la percepció de la existència real d’una idea fora de la ment.

Si la concordança o no concordança entre idees és percebuda per la ment de mode immediat, llavors tenim el primer grau de coneixement, el coneixement intuïtiu.

El coneixement intuïtiu és la percepció immediata de la concordança o de la no concordança de les idees entre elles, sense recórrer a cap idea intermediària. Aquesta intuïció és evident, i produeix lacertesa. Així, totes les idees clares i distintes, fins i tot les idees abstractes, són evidents; l’esperit concep immediatament que cada idea concorda amb ella mateixa i que aquesta no concorda amb totes les altres. Nogensmenys, aquestes idees no són pas axiomes del pensament i de les ciències, car aquests axiomes són inútils per copsar proposicions particulars, i poden induir-nos a l’error. Les idees abstractes són evidents pel fet que són obra nostra, no tenen pas necessitat de ser demostrades.

Quan la ment no percep l’acord o desacord entre idees de manera immediata, sinó que necessita de la intervenció d’altres idees intermèdies per descobrir-lo, llavors es té el segon grau de coneixement, el coneixement demostratiu.

El coneixement demostratiu consisteix a comparar idees i a percebre’n la conveniència o la desconveniència per mitjà d’altres idees que són proves per a la demostració. És la raó qui percep aquests lligams entre les idees, seguint-ne el fil de la deducció. La deducció comprèn diversos graus:

• descobrir proves;
• ordenar les idees amb claredat i convenientment de manera que les connexions apareguin amb evidència;
• percebre aquestes connexions;
• finalment, concloure.

En el domini de la demostració, les matemàtiques proporcionen el grau més alt de la certesa. El coneixement intuïtiu és, segons Locke, el més cert i clar perquè, encara que el coneixement demostratiu és cert, ja que en ell l’acord o desacord entre les idees arriba a percebre’s finalment; no obstant, això no té lloc sinó després d’un gran esforç i atenció, i, en el processos llargs, l’error és possible. A més, el coneixement intuïtiu constitueix el fonament de la certesa de tot el nostre coneixement: així, en el coneixement demostratiu, la intuïció ha de donar-se en cadascun dels passos intermitjos.

Finalment, Locke parla d’un tercer grau de coneixement, el sensitiu; és a dir, el coneixement de l’existència d’objectes particulars exteriors a nosaltres, que es fonamenta en la percepció o consciència de la ment de rebre idees procedents d’objectes externs.

Tipus de coneixement

 Coneixement intuïtiu

El coneixement intuïtiu és la percepció immediata de la conveniència o de la desconveniència de les idees entre elles, sense idea intermediària. Aquesta intuïció és evident, i produeix la certesa. Així, totes les idees clares i distintes, i.e. les idees
abstractes són evidents; l’esperit concep immediatament que cada idea convé amb ella mateixa i que aquesta desconvé amb totes les altres. Nogensmenys, aquestes idees no són pas axiomes del pensament i de les ciències, car aquests axiomes són inútils per copsar proposicions particulars, i poden induir-nos a l’error. Les idees abstractes són evidents pel fet que són obra nostra, no tenen pas necessitat de ser demostrades. Per exemple:

«Pel que fa a la nostra existència, la percebem amb tanta d’evidència i de certesa que no cal pas que sigui demostrada per cap prova. Jo penso, jo raono, jo sento plaer i dolor; cap d’aquestes coses no em pot ser més evident que la meva pròpia existència? Si dubto de qualsevol altra cosa, aquest mateix dubte em convenç de la meva pròpia existència i no em permet pas que en dubti. [...] En cada acte de sensació, de raonament o de pensament, som convençuts interiorment en nosaltres mateixos del nostre propi ésser, i arribem pel que fa a això al més alt de certesa que sigui possible d’imaginar.»

 Coneixement demostratiu

El coneixement demostratiu consisteix a comparar idees i a percebre’n la conveniència o la desconveniència per mitjà d’altres idees que són proves per a la demostració. És la raó qui percep aquests lligams entre les idees, seguint-ne el fil de la deducció. La deducció comprèn diversos graus:

* descobrir proves;
* ordenar les idees amb claredat i convenientment de manera que les connexions apareguin amb evidència;
* percebre aquestes connexions;
* finalment, concloure.

En el domini de la demostració, són les matemàtiques que són el grau més alt de la certesa, car aquesta comporta aquests quatre graus. Nosaltres concebem intuïtivament les idees abstractes de les matemàtiques, i aquestes intuïcions clares i distintes permeten de deduir-ne propietats. Per contra, el domini de l’experiència no forneix pas aquestes idees, no s’hi troba res de cert i d’universal, tot hi és contingent. En el domini de la demostració, Locke situa igualment la prova de l’existència de Dëu; és, segons ell, l’única existència que pugui ésser provada i això, amb una certesa igual a la de les matemàtiques. En efecte, si considerem la nostra existència, sabem que algun ésser real existeix: ara bé, si el no-ésser no pot produir res, aleshores hi ha un ésser que existeix des de tota l’eternitat.

 Coneixement sensitiu

Nosaltres tenim un coneixement intuïtiu de la nostra existència i un coneixement demostratiu de l’existència de Déu. Totes les altres existències les coneixem mitjançant els sentits. La idea que tenim d’una cosa no manté cap connexió necessària amb l’existència mateixa d’aquesta cosa; per tant, la deducció de la idea a l’existència és impossible. Cal la presència d’un objecte perquè puguem conèixer-ne l’existència.

Webgrafia:

http://www.pensament.com/filoxarxa/imatges/ideeslocke.jpg
http://ca.wikipedia.org/wiki/John_Locke

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:John_Locke.jpg
blocs.xtec.cat/.../files/2009/.../Teoria-del-coneixement-de-John-Locke.do...

http://www.filosofar.cat/index.php/historia-de-la-filosofia/filosofia-moderna/93-locke/395-que-es-coneixer-els-graus-de-coneixement

FILOSOFIA : THOMAS HOBBES "La guerra de tots contra tots (TEXT DE PRIMER DE BATXILLERAT)

FILOSOFIA

THOMAS HOBBES

"La guerra de tots contra tots

És molt coneguda la frase de Hobbes, inclosa en aquest text, segons la qual la condició humana és una guerra de tots contra tots. Però és menys coneguda l' argumentació per la qual Hobbes arriba a aquesta conclusió i les conseqüències que vol extreure d' aquest raonament.

La Natura ha fet els homes tan iguals en les facultats del cos i de la ment que, encara que de vegades pugui trobar-se un home manifestament més fort de cos o de ment més ràpida que un altre, quan tot es considera en conjunt, la diferència entre home i home no és tan considerable com per a ocasionar que un home pugui reclamar per a si mateix algun benefici que un altre no pugui pretendre tant com ell. Perquè, pel que fa a la força corporal, fins i tot el més dèbil té força per a occir el més fort, ja sigui per una maquinació secreta o bé pel complot amb altres que es troben en el mateix perill que ell.

I pel que fa a les facultats de la ment, (...) trobo encara una major igualtat entre els homes que la que trobava en la força. Perquè la prudència no és més que experiència, que, a igual temps, es dóna per igual en tots els homes, pel que fa a aquelles coses a què es consagren de la mateixa manera. Allò que tal vegada pot fer una tal igualtat increïble no és sinó un concepte vanitós de la pròpia saviesa, la qual quasi tots els homes creuen posseir en un grau major que la plebs, això és, que tothom excepte un mateix i ben pocs altres, els quals hom aprova a causa de la fama o pel fet d' estar-hi d' acord. Perquè és tal la naturalesa dels homes que, a pesar que puguin reconèixer que molts altres són més enginyosos o més eloqüents o més doctes, difícilment creuran que n' hi molts de tan savis com ells, ja que tenen la seva pròpia saviesa a la mà i la dels altres a distància. Això, però, prova més aviat que els homes són iguals en aquest sentit, que no pas desiguals. Perquè generalment no hi ha un signe millor de la distribució equitativa d' una cosa que el fet que cada home s' acontenti amb la seva part.

D' aquesta igualtat de capacitat sorgeix la igualtat en l' esperança d' atènyer els nostres objectius. I, per tant, si dos homes quelssevol desitgen lamateixa cosa, la qual, però no poden posseir ambdós, esdevenen enemics; i en el camí envers el seu objectiu (que és principalment la pròpia conservació i, de vegades, la delectació) s' esforcen a desttruir-se o sotmetre's l' un a l' altre. Heus aquí per què ocorre que allà on invasor no té res a témer llevat del simple poder d' un altre home, si algú planta, sembra, edifica o posseeix un seient adequat, pot esperar-se que altres probablement vinguin preparats amb les forces unides per a desposseir-lo i privar-lo no sols del fruit del seu treball, sinó també de la vida o la llibertat. I, al seu torn, l' invasor es troba en el mateix perill davant un altre.

Donada aquesta situació de desconfiança múta, no hi ha manera més raonable perquè un home es protegeixi que l' anticipació, és a dir, dominar-ne per la força o per l' astúcia tants com sigui possible fins a l' extrem de no veure cap altre poder que sigui suficientment gran per a posar-lo a ell en perill. I això no és sinó el que la seva pròpia conservació requereix, i allò que tothom accepta. A més, així com hi ha qui es complau de contemplar el propi poder en els actes de conquesta, i duu aquests actes més enllà del que la seva seguretat requereix, uns altres, que en diferents circumstàncies s' acontentarien de romandre tranquls dintre de límits modestos, si no augmentessin el seu poder mitjançant la invasió, no podrien subsistir gaire temps a la defensiva. I, en conseqüència, essent necessari per a la conservació d' un home augmentar el seu domini sobre els alres, això hauria de ser-li permès.

A més a més, els homes no troben cap plaer (sinó, al contrari, una considerable aflicció) de romandre junts on no hi ha poder capaç d' inspirar respecte en tots ells. Perquè cap home no mira que el seu company el valori al nivell que ell mateix es col·loca. I, davant de qualsevol signe de menyspreu o infravaloració, s' esforça naturalment, tant com s' atreveix (cosa que entre aquells que no tenen un poder comú que els mantingui tranquils, és suficient per a fer que es destrueixin mútuament), a obtenir una valoració més alta a través del dany en el cas dels seus rivals,, i dels altres a través de l' exemple.

Així doncs, en la naturalesa de l' home trobem tres causes principals de discòrdia. Primera, la competència; segona, la desconfiança; tercera, la glòria.

La primera fa que els homes envaeixin per guanys; la segona, per seguretat; i la tercera, per reputació. Els primers usen la violència per a fer-se amos de les persones, mullers, fills i bestiar d' altres homes; els segons, per a defensar-los; els tercers, per bagatel·les, com una paraula, un somriure, una opinió diferent i qualsevol altre signe d' infravaloració, sigui directament sobre la seva persona, o per reflex en la família, els amics, la nació, la professió o el nom.

Amb tot això es fa palès que durant el temps en què els homes viuen sense un poder comú que els mantingui en el respecte, es troben en aquella condició que s' anomena guerra, i una guerra de tots contra tots."

HOBBES: Leviatan, XIII

(Pàgines 110-112)

BIBLIOGRAFIA UTILITZADA:

CABALLERO, Francisco; LARRAURI, Maite; MONROIG, Vicent: Filosofia. Barcelona: Editorial Text. Enciclopedia Catalana, 1999.

HOBBES, THOMAS. " LEVIATHAN "

Thomas Hobbes 

(Malmesbury, Wiltshire, 5 d'abril de 1588 - Derbyshire, 4 de desembre de 1679) va ser un filòsof anglès, pertanyent a la tradició empirista. Va popularitzar la frase Homo homini lupus est (llatí: l'home és un llop per a l'home), influït per la situació del seu país, immers en la Guerra Civil Anglesa, que subratlla la seva visió negativa de les interaccions socials: l'home en estat natural s'inclina a la guerra de tothom contra tothom (bellum omnium contra omnes), una idea de llarga tradició posterior en l'antropologia filosòfica. És especialment conegut pel seu llibre Leviatan, considerat el primer tractat modern de filosofia política. A més de la seva feina en aquesta branca del pensament, va escriure sobre història, geometria, teologia, ètica, d'altres aspectes filosòfics i de teoria política.

"cada hombre es enemigo de cada hombre; los hombres viven sin otra seguridad que sus propias fuerzas y su propio ingenio debe proveerlos de lo necesario. En tal condición no hay lugar para la industria, pues sus productos son inciertos; y, por tanto, no se cultiva la tierra, ni se navega, ni se usan las mercancías que puedan importarse por mar, ni hay cómodos edificios, ni instrumentos para mover aquellas cosas que requieran gran fuerza o conocimiento de la faz de la tierra ni medida del tiempo, ni artes, ni letras, ni sociedad; y lo que es peor que nada, hay un constante temor y peligro de muerte violenta, y la vida del hombre es solitaria, pobre, grosera, brutal y mezquina".*

Thomas Hobbes és un autor que reflexiona sobre l'origen de la societat. Afirma que l'home és dolent per natura (Homo homini lupus est: l'home és un llop per a l'home) i per això en l'estat natural l'home viu en un estat de guerra constant de tothom contra tothom. Entén per 'estat natural' aquella situació hipotètica en la qual l'home vivia segons la seva natura sense cap mena de limitació per part de l'estat, el qual encara no existia. Els homes consideren que aquesta situació de guerra de tothom contra tothom és insostenible, i per això decideixen de signar un pacte (el pacte social) pel qual renuncien a la seva llibertat i la cedeixen a mans d'un sobirà, el Leviathan (el qual pot ser una persona o una assemblea) que els ha de garantir la pau i l'estabilitat.

"La única vía para construir ese poder común, apto para la defensa contra la invasión extranjera y las ofensas ajenas, garantía de que por su propia acción y por los frutos de la tierra los hombres puedan alimentarse y satisfacerse, es dotar de todo el poder y la fuerza a un hombre o asamblea de hombres, quienes, por mayoría de votos, estén capacitados para someter sus voluntades a una sola voluntad. Ello significa: elegir un hombre o asamblea que lo represente, que todos consideren como propios y donde puedan reconocerse a sí mismos como autores de lo que haga o planee aquel que representa su persona, en todo lo que respecta a la paz y la seguridad colectivas; que, por otra parte, sujeten sus voluntades a la voluntad de aquél, y sus juicios a su juicio. Esto implica más que la mera aprobación o acuerdo; es una unidad concreta de todo en una sola persona, instituida mediante un pacto de cada individuo con los demás, tal como si cada uno dijera a todos: autorizo y transmito a este hombre o asamblea de hombres el derecho que me asiste de gobernarme a mí mismo, a condición de que vosotros transmitáis también a él igual derecho y autoricéis sus actos de igual forma. Hecho lo cual, la multitud así reunida en una sola persona se convierte en Estado, en latín civitas. Este es el origen del gran Leviatán o (designándolo con más reverencia) el dios mortal al que debemos, bajo el Dios inmortal, la paz y la defensa. Esta autoridad, transferida por cada hombre al Estado, tiene y emplea poder y fuerza tales que por el temor que suscita es capaz de conformar todas las voluntades para la paz, en su propio país, y para la ayuda mutua contra los enemigos, en el extranjero. En esto radica la esencia del Estado, que puede definirse como sigue: persona resultante de los actos de una gran multitud que, por pactos mutuos, la instituyó con el fin de que esté en condiciones de emplear la fuerza y los medios de todos, cuando y como lo repute oportuno, para asegurar la paz y la defensa comunes. El titular de esta persona se denomine soberano y su poder es soberano; cada uno de los que lo rodean es su súbdito". *

Així, llibertat i ordre són totalment incompatibles a causa de la natura pròpia de l'home i per això cal renunciar a la llibertat per poder viure en pau. Cal dir que el sobirà no signa el pacte, i per tant, ell no ha perdut la llibertat, però ha de mantenir en pau a l'estat. Aquesta visió política és molt important, ja que per primera vegada es considera que l'origen del poder no es diví, sinó que és el poble qui atorga aquest poder en mans d'un sobirà, que no és més que un representant del poble; s'estableixen així, per part de Hobbes, les bases del liberalisme, sense que se'l pugui considerar, tanmateix, plenament liberal.

* Las citas son de HOBBES, Thomas, Leviatán, en FERNÁNDEZ PARDO, C. A. (comp.) (1977): Teoría política y modernidad, Buenos Aires, Centro Editor de América Latina.

WEBGRAFIA:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Thomas_Hobbes

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Thomas_Hobbes_(portrait).jpg

http://www.ub.edu/penal/historia/hobbes.htm