miércoles, 21 de noviembre de 2018

DESCARTES: "JOHNNY COGIÓ SU FUSIL" DE DALTON TRUMBO

DESCARTES

"Johnny cogió su fusil" de Dalton Trumbo 

 

"¿Qué sentiríamos si descubriésemos que todo cuanto somos es pensamiento? ¿Qué ideas recorrerían nuestra mente si concluyésemos que estamos atrapados en un cuerpo que no podemos usar a nuestro antojo? ¿Quién nos consolaría si adivinásemos que nos hemos convertido en un trozo incomunicado de carne postrado en una cama?

Esa es la historia de Johnny cogió su fusil, una extraordinaria película clásica, una oda al pacifismo y a la reflexión pausada sobre la identidad y la incomunicación.

Durante el siglo XVII Descartes planteó el problema del solipsismo. Para deshacerse de todos aquellos prejuicios que pudiesen contaminar un conocimiento certero de la realidad decidió -dentro de un ejercicio de honestidad- dudar de todo, no dar por cierto ningún conocimiento que hubiese podido aceptar alegremente con anterioridad. Mientras dudaba absolutamente de todo "descubrió" con satisfacción que por mucho que "dudase" (de los objetos materiales, de la existencia de un cuerpo físico o incluso de  las verdades matemáticas, pues cabe pensar que 2 + 2  sean 5 y no 4...) al menos él mismo era una cosa que dudaba, y dudar implica pensar. Eso y no otra cosa es el cogito: adivinar la certeza de que por muy escépticos que seamos no podemos dudar de que dudamos -obvio-, no podemos dudar de que somos algo que PIENSA. Pero cuidado, hasta que logremos demostrar las demás cosas -que estoy despierto y no dormido, que existen los cuerpos físicos que creemos ver, que también existes tú, lector-, hasta que logremos demostrar esas cosas, insisto, sólo somos pensamiento solitario. A ese paso intermedio -y algo angustioso- se le denominó solipsismo cartesiano.

Es esa soledad de no sentirse más que un bicho pensante aquello que describe con maestría la película de Dalton Trumbo que hoy recomendamos. Dejamos un fragmento de la cinta, el momento en que el protagonista descubre que apenas tiene cuerpo, que no lo puede usar y que por ende no se puede comunicar; que está solo, infinitamente solo entre sus propios pensamientos."





Es posiblemente uno de los títulos más complicados y controvertidos a los que el espectador puede enfrentarse. No tanto por su discutible calidad cinematográfica, como por la potencia de su discurso. Habrá quienes se aferren al historial de su escritor/director Dalton Trumbo (uno de los grandes), pero una vez empieza el film no existen los nombres ni la historia, sólo Johnny y su agonía.

El ser humano reducido a la pura conciencia, aislado del mundo, un Gregor Samsa con fusil cuya vida de un giro radical en el momento que de él sólo queda lamente. La desgracia llevada al límite como excusa para hablar de religión, política, patriotismo, eutanasia, filosofía e incluso aborto. Un discurso que más que concienciar, pretende justificar e incomodar desde una imperfección académica.Joe (Timothy Bottoms) es un joven norteamericano que se alista al ejército en la 1º Guerra Mundial. Dejando atrás novia y familia acude a la llamada del deber convencido de hacer lo correcto. Toda su vitalidad e inocencia desaparecerán en laexplosión de una bomba, que le privará de brazos, piernas, boca, ojos y oído.

Convertido en un torso con vida, incapaz de comunicarse con el exterior, su caso será tomado como objeto de estudio, manteniéndolo con vida por piedad y ciencia. Con su cuerpo por prisión irá descubriendo poco a poco su situación y aprendiendo a entender su entorno con los pocos medios que le quedan.

Cierto es que la situación que plantea es totalmente límite, un estado cartesiano donde la única verdad viene del pensamiento, y la realidad y la ensoñación son dos estados indiferenciables. Mediante flashbacks veremos su vida pasada, y también parte de sus sueños y recuerdos. A través de ellos vemos la crítica política y el ataque directo al discurso religioso que prima lo espiritual sobre lo corporal. 

En su soledad e inmovilidad, se verá frustrado y decepcionado por todo lo que ha creído cierto, por haber tomado unos ideales que le han llevado a esa situación. En un diálogo con su padre vemos que ni tan sólo sus convicciones políticas son firmes, ya que desconoce lo que significa la palabra democracia, y menos aún sabe quienes son sus enemigos.

En los sueños que tiene el protagonista podemos entrever la mano que metió Buñuel, que en principio iba a dirigirlo y participó en el guión, y donde vemos los anhelos y temores del protagonista. Está claro que juzgar el film obviando el debate que propone, es complicado. En ése punto el film grandioso, con sólo un hombre en una camilla genera una serie de argumentos que muchos otros films con mucha más fanfarria no consiguen.Eso sí, se toma el riesgo de aburrir con una narrativa lenta, y sobretodo con unos flashbacks muchas veces innecesarios. Ayudan las excelentes interpretaciones deJason Robards y Donald Sutherland (representando a Cristo), pero queda claro desde e principio que el film no pretende ser un derroche de perfección académica, de buen hacer cinematográfico, sino el intento de un autor de plasmar su libro a la pantalla todo lo fielmente posible, rayando el ensayo.

En definitiva, estamos ante un film impresionante, a la par que polémico y complicado, de aquellos que no gusta recomendar. Para mí imprescindible, no por genial (sus fallos tiene) sino por diferente, único, y por ser la única vez que el genial Dalton Trumbo se puso detrás de la cámara.

Lo mejor: Las escenas en que Joe toma contacto con su nueva realidad.

Lo peor: Ciertos flashbacks que aportan más bien poco.

El dato: Se convirtió en film de culto cuando Metallica baso su videclip y canciónOne dicho film.



La Vanguardia

Un hombre que llevaba 8 años 'en coma' estaba en realidad consciente

Martin Pistorius quedó postrado en una cama a los 12 años cuando sufrió una meningitis criptocócica

Vida | 16/01/2015 - 14:54h | Última actualización: 16/01/2015 - 17:34h


Un hombre que llevaba 8 años 'en coma' estaba en realidad consciente


.
Barcelona. (Redacción).- La historia de Martin Pistorius es sencillamente insólita. Y es que estar postrado en una cama durante ocho años es un drama para cualquiera. Pero si además todo el mundo piensa que estás en coma cuando en realidad eres consciente de todo lo que pasa a tu alrededor pues la cosa se complica.
Pistorius, sudafricano de 38 años, enfermó a los 12 de meningitis criptocócica, y en apenas dos años quedó postrado en un estado absolutamente vegetativo. Sin embargo, dos años después fue recuperando gradualmente la conciencia, aunque no sucedió lo mismo con la habilidad de moverse, hablar o establecer contacto visual. Así lo explicó él mismo en la radio norteamericana NPR .
Los siguientes ocho años permaneció, por decirlo gráficamente, encerrado en su propio cuerpo, mientras todo el mundo pensaba que estaba en coma. El problema principal es que cuando lo diagnosticaron, dos años después de enfermar, los médicos lo enviaron a casa al estar seguros de que no sobreviviría.
Sus padres lo cuidaban a diario -también lo llevaban a un centro médico-, aunque no tenían apenas esperanzas de que algún día se recuperara. A tal punto llegó su desesperación que un buen día su madre llegó a decirle "ojalá murieras". Ella, por aquel entonces, no sabía que su hijo podía escucharla.
Cuando Martin fue consciente de que nadie podía saber que realmente estaba consciente, decidió aprender a controlar su mente. Y no había para menos. Las enfermeras en el centro médico donde sus padres lo dejaban cada día solían hasta maltratarlo. Sin ir más lejos, lo podían dejar en un baño frío durante mucho tiempo.
Pero llegó un buen día en que se hartó de aquella situación y empezó a poner todo su empeño en aprender a moverse. Cuando tuvo ya más de 20 años de edad, aprendió a comunicarse a través de una palanca de mando, y con el tiempo, llegó a aprender a manejar una silla de ruedas. Posteriormente encontró su primer trabajo archivando papeles en una institución gubernamental.
Más tarde ingresaría en un colegio para estudiar ciencias de la computación y empezó su propia empresa de diseño. Escribió un libro, relatando su increíble historia y a los 33 años se casó. Ahora maneja una suerte de teclado que sonoriza lo que quiere comunicar y está aprendiendo a conducir, a pesar de estar en silla de ruedas. Sin duda, una fantástica historia de superación.







Webgrafia:

http://lacallemorgue.blogspot.com.es/2008/04/johnny-cogi-su-fusil-descartes-y-los.html 


http://www.youtube.com/watch?v=pIWJ_UDaTnI

 https://www.youtube.com/watch?v=kBXanOlDeRg

 http://filostreet.blogspot.com.es/2014/07/johnny-cogio-su-fusil-o-el-solipsismo.html

miércoles, 7 de noviembre de 2018

D' ARISTÒTIL A DESCARTES: REVOLUCIÓ CIENTÍFICA (NO PAU)

D' ARISTÒTIL A DESCARTES
LA REVOLUCIÓ CIENTÍFICA 
(POWER POINT/ NO PAU) ) 


La revolució científica a la història de la ciència, va ser el període en el qual les noves idees en físicaastronomiabiologiaanatomia humanaquímica, i altresciències van portar a refusar les doctrines que prevalien des de l'antiga Grècia i que van continuar durant l'Edat mitjana, i conduïren a la formació de la ciència moderna.[1] D'acord amb la majoria dels estudiosos, la revolució científica va començar amb la publicació de dues obres que van canviar el curs de la ciència l'any1543 i va continuar durant el segle XVII: L'obra de Copèrnic De revolutionibus orbium coelestium i la d'Andreas Vesalius De humani corporis fabrica.
L'historiador i filòsof Alexandre Koyré va proposar el terme revolució científica l'any 1939 per a descriure aquesta època.[2] També es considera que la revolució científica és el període que s'inicia quan Galileu i Kepler entre altres pensadors del segle XVII, inicien les seves descobertes. A partir d'aleshores la ciència, que estava lligada a la filosofia, se'n separa i passa a ser un coneixement més estructurat i pràctic.

La revolució científica no va estar marcada per un canvi singular. Les següents noves idees hi contribuïren:
  • La substitució de la Terra pel Sol com a centre del sistema solar.
  • La substitució de la física Aristotèlica sobre que la matèria era contínua i feta dels quatre elements clàssics (terra, aigua, foc i aire[4] or that its chemical composition was even more complex[5]
  • Substitució de les idees d'Aristòtil sobre el moviment dels cossos pesants, cossos lleugers i cossos eteris[6] per la idea que tots els cossos són pesants i es mouen d'acord amb les mateixes lleis físiques
  • La substitució de la teoria aristotèlica de l'ímpetu[7]
  • Substituir les consideracions del metge grec Galè sobre la circulació de la sang per la de William Harvey.[8]
Però la idea més innovadora va ser l'expressada per Galileu en el seu llibre “Il Saggiatore” en relació a la interpretació dels experiments i els fets empírics on diu que "la física està escrita en llenguatge matemàtic".

Anem a veure-ho pas a pas: 



  • Nicolau Copèrnic: Sostingué que el Sol estava en el centre del sistema, encara que s'equivocà defensant una òrbita circular.
 I·lustració feta per Galileu, sobre les fases de la lluna. 
  • Galileu Galilei: Va dir que “La tradició i l'autoritat dels antics savis no són fonts del coneixement científic” i que l' única manera de comprendre la natura és experimentant. Va observar pel telescopi, que la lluna no tenia una superfície pulimentada com un cristall, tal i com havia dit Aristòtil al voltant del món "supralunar", sinó que la seva superfície tenia cràters. 
  • Francis Bacon: Mostrà la importància del mètode d'experimentació, va defensar un mètode intuïtiu en la ciència (Inducció). Va voler catalogar els errors o "idola" del coneixement. 
  • Descartes: Inventà la geometria analítica i demostrà com la matemàtica pot ser utilitzada per a descriure les formes i les mides dels cossos. Escriví “El discurs del mètode” (1636)



Conseqüència: a més gran òrbita solar, menor velocitat de desplaçament del planeta.

  • Kepler : Enuncia les tres lleis que hem vist més amunt. 

Il·lustració del funcionament de la llei de la gravitació universal de Newton; una massa puntualm1 atreu una altra massa puntual m2 amb una forçaF2 que és proporcional al producte de les dues masses i inversament proporcional al quadrat de de la distància (r) que hi ha entre les masses. Siguin quines siguin les masses o les distàncies, les magnituds de |F1| i |F2| sempre seran iguals. G és la constant de la gravitació.
  • Isaac Newton: Els seus descobriments en física guiaren els estudis sobre aquesta matèria en els 200 anys següents. El 1687 publica el seu famós Principia (Principis matemàtics de filosofia natural) on descriu la llei de la gravetat.

La revolució científica va ser construït sobre els fonaments de l'antiga saviesa grega i la ciència en l'Edat Mitjana, ja que s'havia elaborat i desenvolupat per Romano / Bizantí la ciència i la ciència islàmica medieval. La "tradició aristotèlica" seguia sent un important marc intel·lectual al segle XVII, encara que per llavors els filòsofs naturals havien allunyat de moltes d'elles.

Antecedents:El cosmos aristotèlic (s.IV aC)
Idees científiques clau que es remunten a l'antiguitat clàssica havia canviat dràsticament en els últims anys, i en molts casos han desacreditat. Les idees que es van quedar, que es van transformar fonamentalment durant la revolució científica, inclouen:
  • La cosmologia d'Aristòtil -que va col·locar a la Terra en el centre d'un cosmos esfèric jeràrquics. Les regions terrestres i celestes es componen de diferents elements que tenien diferents tipus de moviment natural.
    • La regió terrestre, segons Aristòtil, consisteix en esferes concèntriques dels quatre elements-terra, aigua, aire i foc. Tots els cossos naturalment es movien en línia recta fins a arribar a l'àmbit adequat a la seva composició elemental del seu lloc natural. Tots els altres moviments terrestres no eren naturals, o violent.
    • La regió celeste estava format pel cinquè element, l'èter, que era invariable i es mou naturalment amb moviment circular uniforme. En la tradició aristotèlica, les teories astronòmiques van tractar d'explicar el moviment irregular observat dels objectes celestes a través dels efectes combinats de múltiples moviments circulars uniformes.
Antecedents: El cosmos aristotèlic-ptolemaic (s.II dC) 
  • El model ptolemaic del moviment planetari: Basat en el model geomètric d'Èudox de Cnidos, el Almagest de Ptolemeu, va demostrar que els càlculs podrien calcular la posició exacta del Sol, la Lluna, les estrelles i els planetes en el futur i en el passat, i va mostrar com aquests models computacionals es van derivar a partir d'observacions astronòmiques. Com a tals, formen el model per a posteriors desenvolupaments astronòmics. La base física per als models de Ptolemeu invoca capes de capes esfèriques, encara que els models més complexos eren incompatibles amb aquesta explicació física.
És important tenir en compte que l'antic precedent existit teories i desenvolupaments que prefiguraven posteriors descobriments en l'àrea de la física i la mecànica alternatives, però tenint en compte el nombre limitat de treballs per sobreviure traducció en una època en què molts llibres es van perdre durant la guerra, com desenvolupaments van romandre en la foscor durant segles i se celebren tradicionalment han tingut poc efecte en el re-descobriment d'aquests fenòmens, mentre que la invenció de la impremta va fer que l'àmplia difusió d'aquest tipus d'avenços incrementals de comú coneixement. Mentrestant, però, es van aconseguir avenços significatius en la geometria, les matemàtiques i l'astronomia en l'època medieval, sobretot en el món islàmic com a Europa.


Webgrafia:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Revoluci%C3%B3_cient%C3%ADfica
http://www.tendencias21.net/cientecno/photo/art/default/3752439-5580923.jpg?v=1328555314
http://ficus.pntic.mec.es/amoe0013/FILO-II/imafilo2/aristotelescosmo.jpg
http://weib.caib.es/Recursos/revolucio_cientifica/revolucioncientifica/imagenes/epiciclo.gif
http://image.slidesharecdn.com/larevolucincientfica-140314044813-phpapp02/95/la-revolucin-cientfica-4-638.jpg?cb=1394790529
http://es.wikipedia.org/wiki/Galileo_Galilei#mediaviewer/File:Galileo_moon_phases.jpg
http://html.rincondelvago.com/000206370.png
http://www.pensament.com/filoxarxa/imatges/2188A-3B.gif
http://personal.biada.org/~ealonso/matfi/filosofs/temes_fora/www.pensament.com/filoxarxa/imatges/2188B-3B.gif
http://www.pensament.com/filoxarxa/imatges/2188C-3B.gif
http://ca.wikipedia.org/wiki/Llei_de_la_gravitaci%C3%B3_universal

D' ARISTÒTIL A DESCARTES: L' ESCOLÀSTICA (NO PAU)

L' ESCOLÀSTICA 

( POWER POINT/NO PAU)



L'escolàstica és el moviment teològic i filosòfic que va intentar utilitzar la filosofia grecollatina clàssica per a comprendre la revelació religiosa del cristianisme.
Va dominar les escoles catedralícies i els estudis generals que van donar lloc a les universitats medievals europees, especialment des de mitjan del segle XI fins mitjan del segle XV. La seva formació va ser, no obstant això, heterogènia, ja que va absorbir corrents filosòfics, no només grecollatins, sinó també àrabs i jueus. Això va causar en aquest moviment una fonamental preocupació per consolidar i crear grans sistemes sense contradicció interna que assimilessin tota la tradició filosòfica antiga.


FASE PLATÒNICA:

Unió de Raó i Fe

San Anselm de Canterbury S. XII 


Argument ontològic

L'argument ontològic per a l'existència de Déu va ser proposada per primer cop pel filòsof medieval sant Anselm de Canterbury.
Anselm no proposà exactament un mètode ontològic, és a dir, preocupat per la natura de l'ésser, però la seva argumentació pren com a referència la distinció entre éssers necessaris -coses que no poden no existir- i éssers contingents -coses que poden no existir. L'argument ontològic per a l'existència de Déu en totes les seves interpretacions i formes acaba en una afirmació similar a "Déu existeix ja que és un ésser necessari".
Una versió molt col·loquial de la conclusió d'Anselm és que "Déu no pot no existir". Òbviament, això és una afirmació controvertida, i l'argument ontològic té una llarga història de detractors i defensors.

Argument original d'Anselm de Canterbury

Anselm presenta l'argument ontològic com una part de la pregària adreçada a Déu. Comença amb una definició de Déu, o una suposició necessària sobre la natura de Déu, o potser tot alhora.
"Creiem que Nostre Senyor és una cosa sobre la qual no podem imaginar res més gran."
Llavors, Anselm fa la gran pregunta: Déu existeix?
Per respondre, primer intenta demostrar que "Déu existeix 'en l'enteniment':
"L'impiu dirà que una cosa és existir en l'enteniment (ell diu entendre la idea de "Déu), però això no vol dir que existeixi en realitat"
Anselm justifica la seva suposició, usant l'analogia d'un pintor:
"Quan un pintor imagina el que farà, té a la ment el que encara no ha fet, però encara no és a la realitat. Però quan ho ha pintat, existeix a la realitat i també al seu enteniment".
Així, fins i tot l'impiu ha de reconèixer que a l'enteniment hi existeix quelcom sobre el qual no es pot imaginar res més gran, ja que quan ho sent ho entén, i tot el que s'entén és a l'enteniment."
Ara Anselm introdueix una altra suposició:
"I certament que una cosa sobre la qual no es pot imaginar res de més gran no pot existir només a l'enteniment: també es pot imaginar a la realitat, que és més gran i complet."
Exemple: la major part de la gent preferiria uns 100 € reals a uns 100 € imaginaris
"Així, si allò sobre el qual no es pot imaginar res més gran, només existeix a l'enteniment, es pot imaginar una cosa més gran (aquella que compleix totes les qualitats de la primera i a més existeix). Però això és impossible."
Anselm creu que això és una contradicció. D'aquí, n'extreu la seva conclusió:
"Existeix, llavors, allò sobre què no es pot imaginar res més gran, tant en l'enteniment com a la realitat."





FASE ARISTOTÈLICA

La Fe està per sobre de la Raó. Déu és el tema comú.

Sant Tomàs d' Aquino s. XIII


Saint Thomas Aquinas de Carlo Crivelli 

Tomàs d'Aquino (Rocasecca, Laci1225 - Fossanova7 de març de 1274) fou un dels filòsofs-teòlegs més important de l'edat mitjana. Va proporcionar bases importants per a la teologia cristiana, en incorporar gran part del llenguatge i les idees aristotèliques

Les seves obres més importants foren la Summa Theologica, que quedà inacabada, on feu diversos comentaris a la filosofia d'Aristòtil, la Summa contra gentils, ja esmentada, on s'elabora una defensa (apologètica) de la fe cristiana en contra dels àrabs, i el De ente et essentia, un opuscle.

A "La Divina Comèdia", Dante veu l'esperit gloriós de Tomàs d'Aquino en el cel del Sol, amb els exemplars d'altres grans de la saviesa religiosa. Dante també afirma que Sant Tomàs d'Aquino va morir per enverinament, per ordre de Carles d'AnjouCinquanta anys després de la mort de Sant Tomàs d'Aquino, el papa Joan XXII, amb seu a Avinyó, va santificar Tomàs.  La teologia de Sant Tomàs havia començat el seu ascens al prestigi.

Rebutja l'argument ontològic de Sant Anselm, en considerar-lo a priori, i per tant, sense cap aportació real. Proposa, doncs, un argument a posteriori, més fàcil d'entendre i que es basi en la via física, basant-se en el caràcter d'indubtabilitat dels seus raonaments.
Es tracta de les conegudes cinc proves de l'existència de Déu, que són descrites breument a continuació:

  1. Prova del moviment. Tot moviment o canvi suposa un moviment precedent. És inadmissible un moviment infinit, pel que cal un primer motor, al qual res no el mogui (tot té principi i final). A aquest primer motor l'anomenem Déu.
  2. Per les causes eficients de les coses. Tot efecte pressuposa una causa. No es pot admetre una sèrie infinita d'efectes i causes, de  manera que cal una primera causa eficient: Déu.
  3. Per la contingència de les coses. Tot el que rep l'existència d'un altre és contingent, és a dir, no necessari. El que és contingent no té en sí la necessitat, l'existència, més que per un altre. Així, doncs, cal un ésser necessari en forma absoluta per generar tots els contingents.
  4. Pels graus de perfecció. Les coses no són perfectes, però participen d'una perfecció. Necessàriament, ha d'haver-hi un ésser en què es concentri tota la perfecció, quelcom que sigui causa de l'ésser, de la bondat, i de totes les perfeccions de què participen els homes i la resta de criatures.
  5. Per l'ordre de l'univers. El món revela que hi ha una finalitat intel·ligent en l'univers: els éssers tendeixen a un bé que algú ha hagut de crear, i pel qual totes les coses naturals siguin ordenades per a si. Aquest ordre no pot estar en la naturalesa, sinó que ha de provenir d'una intel·ligència ordenadora, Déu.

FASE NOMINALISTA

 Raó i Fe, van per separat.

Guillem d' Occam. Segle XV


Guillem d’Occam va néixer l’any 1290 a Occam (Surrey) i va morir l’any 1347 a Munic, fou un filòsof i teòleg franciscà anglès.
Aproximadament entre els vuit i els tretze anys va ingressar a l’orde franciscà en un convent de Londres. L’any 1306 va ser nomenat sotsdiaca i cap a l’any 1310 (quan tenia 20 anys) va començar la formació teològica que va acabar l’any 1317 a Oxford. A partir de llavors fins al 1319 ensenyaria a Oxford i a París, tot i que mai va ser nomenat mestre a causa del fet que les seves doctrines eren considerades gairebé herètiques pels membres de la facultat. És possible que fos alumne de John Duns Escot, però no se sap del cert. L’any1321 va tornar al convent franciscà de Londres on romania. Va començar el programa de teologia a Oxford, però no el va acabar mai. Per això se l’anomenava Venerabilis Inceptor(el venerable principiant). L’any 1323 Guillem d’Occam es presentà a la reunió del capítol franciscà de la província, que en aquell any tenia lloc a Bristol, per defensar les seves opinions, ja que era considerat sospitós d’heretgia per alguns dels seus confrares.

Cisma amb el papa

El maig de l’any 1324 va ser cridat per la cúria papal d’Avinyó per respondre a acusacions d’heretgia fetes per un antic canceller d’Oxford (John Lutterel). Va romandre a Avinyó sota arrest. Després de dos anys el papa acorda una sentència massa benigna en la opinió de l’acusador i el papa torna a revisar el cas. No va ser mai condemnat. Mentrestant, l’any1327 l’emperador Lluís de Baviera declarava el seu poder per sobre del del papa Joan XXII(el poder civil per sobre de l’eclesiàstic) i els franciscans espirituals s’enfrontaven amb aquest a causa del fet que el papa rebutjava la seva doctrina de pobresa segons la qual Crist i els apòstols no havien posseït mai res i per tant totes les propietats havien d’estar “en ús”.Michele de Cesena, llavors el màxim dirigent de l’orde franciscà, es coneix amb Guillem d’Occam i aquest s’adhereix al moviment espiritual franciscà, donant-los suport. Lluís de Baviera i l’antipapa Nicolau V (nomenat pel mateix emperador) adonant-se que els espirituals poden ser uns bons aliats, els recolzen. El 26 de maig de 1328, Guillem d’Occam, juntament amb alguns altres espirituals i representants imperials fuig d’Avinyó sentint-se amenaçat i se’n van a Pisa, en aquell moment, propietat de Baviera, on l’emperador els acull i els protegeix. Hi ha una llegenda que diu que Occam es va posar sota la seva protecció dient: “Oh, emperador, protegeix-me amb l’espasa, que jo et protegiré amb la paraula” (En llatí: O imperator, defende me gladio, et ego defendam te verbo). El juny del mateix any Guillem d’Occam és excomunicat per abandonar Avinyósense el permís del papa. L’any 1329 se’n va a Munic amb Lluís de Baviera perquè l’emperador no pot controlar als senyors italians del lloc. No es mourà més de Munic. Guillem d’Occam i els franciscans acusaran al papa d’heresiarca. Des d’allí s’enfrontaran obertament a Joan XXII. Ell, escriurà obres de crítica contra el papa i diversos tractats que analitzen el poder civil i l’eclesiàstic. Tot i que l’any 1334 Joan XXII mor, Guillem d’Occam i els franciscans espirituals continuen enfrontant-se amb el seu successor Benet XII. Michele de Cesena mor l’any 1342 i Guillem es converteix en el cap dels espirituals oposats al papa ja que el seu antecessor l’havia nomenat vicari. Lluís de Baviera és destituït l’any1346 i mor l’any següent. L’any 1348 Guillem demanà el perdó del papa Climent VI. El papa li exigí una sèrie de condicions a canvi. No se sap si li fou concedit. Guillem morirà aMunic l’any 1347 víctima de la pesta negra. Va ser readmès a l’església l’any 1359 pel papaInnocenci VI.

Obres

Les obres de Guillem d’Occam es poden dividir entre filosòfiques, teològiques i polítiques. Aquestes són les principals:

Filosòfiques i teològiques

  • Opera philosophica et theologica
    • Summa logicae (1328): Tractat de lògica dividit en tres parts (Pars primaPars secunda i Pars tertia).
    • Quodlibeta septem (1327): Comentari de les Sentències de Pere Llombart
  • Quaestiones in octo libros physicorum (1324): Tractat de física i principal obra d’Occam en aquesta matèria
  • Major summa logices

Polítiques

  • Dialogus super dignitate papali regia (1338): Explica, amb forma de diàleg, la autoritat eclesiàstica de la cort pontifícia.
  • Tractatus de imperatorum et pontificum potestate (1347); On explica els poders de l’emperador i els del papa, segons com hauria de ser en la seva opinió.
  • Compendium errorum Johannis Papae XXII (1334): On enumera tots els errors del pontífex
  • Dialogus in tres partes diatinctus (1343)

Doctrina filosòfica

En el debat dels Universals adopta una posició nominalista:
  • L’Univers no existeix en si mateix ni en cap altra cosa, només existeixen els individus singulars dotats de qualitats també singulars.
  • L’Univers és un concepte mental amb el que ens referim a una pluralitat d’individus semblants.
  • És un signe que ens remet i es refereix a les coses o entitats individuals.
  • Apunta directament a la cosa i no al concepte, encara que hi estigui subordinat.
Occam proposa una veritable reducció lingüística i conceptual (Navalla d’Occam) de tot el que no és prou clar, com per exemple, els conceptes metafísics.

Amb diferents variants, el nominalisme d’Occam es va difondre arreu d’Europa, i constituí una interpretació moderna que s’enfrontava a la ja antiga de Sant Tomàs d’Aquino.

Pel·lícula: El nombre de la rosa 






WEBGRAFIA: