miércoles, 7 de noviembre de 2018

D' ARISTÒTIL A DESCARTES: L' ESCOLÀSTICA (NO PAU)

L' ESCOLÀSTICA 

( POWER POINT/NO PAU)



L'escolàstica és el moviment teològic i filosòfic que va intentar utilitzar la filosofia grecollatina clàssica per a comprendre la revelació religiosa del cristianisme.
Va dominar les escoles catedralícies i els estudis generals que van donar lloc a les universitats medievals europees, especialment des de mitjan del segle XI fins mitjan del segle XV. La seva formació va ser, no obstant això, heterogènia, ja que va absorbir corrents filosòfics, no només grecollatins, sinó també àrabs i jueus. Això va causar en aquest moviment una fonamental preocupació per consolidar i crear grans sistemes sense contradicció interna que assimilessin tota la tradició filosòfica antiga.


FASE PLATÒNICA:

Unió de Raó i Fe

San Anselm de Canterbury S. XII 


Argument ontològic

L'argument ontològic per a l'existència de Déu va ser proposada per primer cop pel filòsof medieval sant Anselm de Canterbury.
Anselm no proposà exactament un mètode ontològic, és a dir, preocupat per la natura de l'ésser, però la seva argumentació pren com a referència la distinció entre éssers necessaris -coses que no poden no existir- i éssers contingents -coses que poden no existir. L'argument ontològic per a l'existència de Déu en totes les seves interpretacions i formes acaba en una afirmació similar a "Déu existeix ja que és un ésser necessari".
Una versió molt col·loquial de la conclusió d'Anselm és que "Déu no pot no existir". Òbviament, això és una afirmació controvertida, i l'argument ontològic té una llarga història de detractors i defensors.

Argument original d'Anselm de Canterbury

Anselm presenta l'argument ontològic com una part de la pregària adreçada a Déu. Comença amb una definició de Déu, o una suposició necessària sobre la natura de Déu, o potser tot alhora.
"Creiem que Nostre Senyor és una cosa sobre la qual no podem imaginar res més gran."
Llavors, Anselm fa la gran pregunta: Déu existeix?
Per respondre, primer intenta demostrar que "Déu existeix 'en l'enteniment':
"L'impiu dirà que una cosa és existir en l'enteniment (ell diu entendre la idea de "Déu), però això no vol dir que existeixi en realitat"
Anselm justifica la seva suposició, usant l'analogia d'un pintor:
"Quan un pintor imagina el que farà, té a la ment el que encara no ha fet, però encara no és a la realitat. Però quan ho ha pintat, existeix a la realitat i també al seu enteniment".
Així, fins i tot l'impiu ha de reconèixer que a l'enteniment hi existeix quelcom sobre el qual no es pot imaginar res més gran, ja que quan ho sent ho entén, i tot el que s'entén és a l'enteniment."
Ara Anselm introdueix una altra suposició:
"I certament que una cosa sobre la qual no es pot imaginar res de més gran no pot existir només a l'enteniment: també es pot imaginar a la realitat, que és més gran i complet."
Exemple: la major part de la gent preferiria uns 100 € reals a uns 100 € imaginaris
"Així, si allò sobre el qual no es pot imaginar res més gran, només existeix a l'enteniment, es pot imaginar una cosa més gran (aquella que compleix totes les qualitats de la primera i a més existeix). Però això és impossible."
Anselm creu que això és una contradicció. D'aquí, n'extreu la seva conclusió:
"Existeix, llavors, allò sobre què no es pot imaginar res més gran, tant en l'enteniment com a la realitat."





FASE ARISTOTÈLICA

La Fe està per sobre de la Raó. Déu és el tema comú.

Sant Tomàs d' Aquino s. XIII


Saint Thomas Aquinas de Carlo Crivelli 

Tomàs d'Aquino (Rocasecca, Laci, 1225 - Fossanova, 7 de març de 1274) fou un dels filòsofs-teòlegs més important de l'edat mitjana. Va proporcionar bases importants per a la teologia cristiana, en incorporar gran part del llenguatge i les idees aristotèliques. 

Les seves obres més importants foren la Summa Theologica, que quedà inacabada, on feu diversos comentaris a la filosofia d'Aristòtil, la Summa contra gentils, ja esmentada, on s'elabora una defensa (apologètica) de la fe cristiana en contra dels àrabs, i el De ente et essentia, un opuscle.

A "La Divina Comèdia", Dante veu l'esperit gloriós de Tomàs d'Aquino en el cel del Sol, amb els exemplars d'altres grans de la saviesa religiosa. Dante també afirma que Sant Tomàs d'Aquino va morir per enverinament, per ordre de Carles d'Anjou. Cinquanta anys després de la mort de Sant Tomàs d'Aquino, el papa Joan XXII, amb seu a Avinyó, va santificar Tomàs.  La teologia de Sant Tomàs havia començat el seu ascens al prestigi.

Rebutja l'argument ontològic de Sant Anselm, en considerar-lo a priori, i per tant, sense cap aportació real. Proposa, doncs, un argument a posteriori, més fàcil d'entendre i que es basi en la via física, basant-se en el caràcter d'indubtabilitat dels seus raonaments.
Es tracta de les conegudes cinc proves de l'existència de Déu, que són descrites breument a continuació:
  1. Prova del moviment. Tot moviment o canvi suposa un moviment precedent. És inadmissible un moviment infinit, pel que cal un primer motor, al qual res no el mogui (tot té principi i final). A aquest primer motor l'anomenem Déu.
  2. Per les causes eficients de les coses. Tot efecte pressuposa una causa. No es pot admetre una sèrie infinita d'efectes i causes, de  manera que cal una primera causa eficient: Déu.
  3. Per la contingència de les coses. Tot el que rep l'existència d'un altre és contingent, és a dir, no necessari. El que és contingent no té en sí la necessitat, l'existència, més que per un altre. Així, doncs, cal un ésser necessari en forma absoluta per generar tots els contingents.
  4. Pels graus de perfecció. Les coses no són perfectes, però participen d'una perfecció. Necessàriament, ha d'haver-hi un ésser en què es concentri tota la perfecció, quelcom que sigui causa de l'ésser, de la bondat, i de totes les perfeccions de què participen els homes i la resta de criatures.
  5. Per l'ordre de l'univers. El món revela que hi ha una finalitat intel·ligent en l'univers: els éssers tendeixen a un bé que algú ha hagut de crear, i pel qual totes les coses naturals siguin ordenades per a si. Aquest ordre no pot estar en la naturalesa, sinó que ha de provenir d'una intel·ligència ordenadora, Déu.

FASE NOMINALISTA

 Raó i Fe, van per separat.

Guillem d' Occam. Segle XV


Guillem d’Occam va néixer l’any 1290 a Occam (Surrey) i va morir l’any 1347 a Munic, fou un filòsof i teòleg franciscà anglès.
Aproximadament entre els vuit i els tretze anys va ingressar a l’orde franciscà en un convent de Londres. L’any 1306 va ser nomenat sotsdiaca i cap a l’any 1310 (quan tenia 20 anys) va començar la formació teològica que va acabar l’any 1317 a Oxford. A partir de llavors fins al 1319 ensenyaria a Oxford i a París, tot i que mai va ser nomenat mestre a causa del fet que les seves doctrines eren considerades gairebé herètiques pels membres de la facultat. És possible que fos alumne de John Duns Escot, però no se sap del cert. L’any1321 va tornar al convent franciscà de Londres on romania. Va començar el programa de teologia a Oxford, però no el va acabar mai. Per això se l’anomenava Venerabilis Inceptor(el venerable principiant). L’any 1323 Guillem d’Occam es presentà a la reunió del capítol franciscà de la província, que en aquell any tenia lloc a Bristol, per defensar les seves opinions, ja que era considerat sospitós d’heretgia per alguns dels seus confrares.

Cisma amb el papa

El maig de l’any 1324 va ser cridat per la cúria papal d’Avinyó per respondre a acusacions d’heretgia fetes per un antic canceller d’Oxford (John Lutterel). Va romandre a Avinyó sota arrest. Després de dos anys el papa acorda una sentència massa benigna en la opinió de l’acusador i el papa torna a revisar el cas. No va ser mai condemnat. Mentrestant, l’any1327 l’emperador Lluís de Baviera declarava el seu poder per sobre del del papa Joan XXII(el poder civil per sobre de l’eclesiàstic) i els franciscans espirituals s’enfrontaven amb aquest a causa del fet que el papa rebutjava la seva doctrina de pobresa segons la qual Crist i els apòstols no havien posseït mai res i per tant totes les propietats havien d’estar “en ús”.Michele de Cesena, llavors el màxim dirigent de l’orde franciscà, es coneix amb Guillem d’Occam i aquest s’adhereix al moviment espiritual franciscà, donant-los suport. Lluís de Baviera i l’antipapa Nicolau V (nomenat pel mateix emperador) adonant-se que els espirituals poden ser uns bons aliats, els recolzen. El 26 de maig de 1328, Guillem d’Occam, juntament amb alguns altres espirituals i representants imperials fuig d’Avinyó sentint-se amenaçat i se’n van a Pisa, en aquell moment, propietat de Baviera, on l’emperador els acull i els protegeix. Hi ha una llegenda que diu que Occam es va posar sota la seva protecció dient: “Oh, emperador, protegeix-me amb l’espasa, que jo et protegiré amb la paraula” (En llatí: O imperator, defende me gladio, et ego defendam te verbo). El juny del mateix any Guillem d’Occam és excomunicat per abandonar Avinyósense el permís del papa. L’any 1329 se’n va a Munic amb Lluís de Baviera perquè l’emperador no pot controlar als senyors italians del lloc. No es mourà més de Munic. Guillem d’Occam i els franciscans acusaran al papa d’heresiarca. Des d’allí s’enfrontaran obertament a Joan XXII. Ell, escriurà obres de crítica contra el papa i diversos tractats que analitzen el poder civil i l’eclesiàstic. Tot i que l’any 1334 Joan XXII mor, Guillem d’Occam i els franciscans espirituals continuen enfrontant-se amb el seu successor Benet XII. Michele de Cesena mor l’any 1342 i Guillem es converteix en el cap dels espirituals oposats al papa ja que el seu antecessor l’havia nomenat vicari. Lluís de Baviera és destituït l’any1346 i mor l’any següent. L’any 1348 Guillem demanà el perdó del papa Climent VI. El papa li exigí una sèrie de condicions a canvi. No se sap si li fou concedit. Guillem morirà aMunic l’any 1347 víctima de la pesta negra. Va ser readmès a l’església l’any 1359 pel papaInnocenci VI.

Obres

Les obres de Guillem d’Occam es poden dividir entre filosòfiques, teològiques i polítiques. Aquestes són les principals:

Filosòfiques i teològiques

  • Opera philosophica et theologica
    • Summa logicae (1328): Tractat de lògica dividit en tres parts (Pars prima, Pars secunda i Pars tertia).
    • Quodlibeta septem (1327): Comentari de les Sentències de Pere Llombart
  • Quaestiones in octo libros physicorum (1324): Tractat de física i principal obra d’Occam en aquesta matèria
  • Major summa logices

Polítiques

  • Dialogus super dignitate papali regia (1338): Explica, amb forma de diàleg, la autoritat eclesiàstica de la cort pontifícia.
  • Tractatus de imperatorum et pontificum potestate (1347); On explica els poders de l’emperador i els del papa, segons com hauria de ser en la seva opinió.
  • Compendium errorum Johannis Papae XXII (1334): On enumera tots els errors del pontífex
  • Dialogus in tres partes diatinctus (1343)

Doctrina filosòfica

En el debat dels Universals adopta una posició nominalista:
  • L’Univers no existeix en si mateix ni en cap altra cosa, només existeixen els individus singulars dotats de qualitats també singulars.
  • L’Univers és un concepte mental amb el que ens referim a una pluralitat d’individus semblants.
  • És un signe que ens remet i es refereix a les coses o entitats individuals.
  • Apunta directament a la cosa i no al concepte, encara que hi estigui subordinat.
Occam proposa una veritable reducció lingüística i conceptual (Navalla d’Occam) de tot el que no és prou clar, com per exemple, els conceptes metafísics.

Amb diferents variants, el nominalisme d’Occam es va difondre arreu d’Europa, i constituí una interpretació moderna que s’enfrontava a la ja antiga de Sant Tomàs d’Aquino.

- Pel·lícula: El nombre de la rosa 






WEBGRAFIA:

Publicado por en

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Suscribirse a: Enviar comentarios (Atom)