domingo, 21 de mayo de 2017

MODEL EXAMEN STUART MILL/NIETZSCHE (PAU)

INSTITUT CAMPS BLANCS (SANT BOI DE LLOBREGAT)
EXAMEN 3r TRIMESTRE. CURS 2012-2013.
22 MAIG 2017
COGNOMS....................................................NOM.................................GRUP/CLASSE......
- Trieu una opció.
Opció A
“Però l’argument més fort contra la intervenció de la col·lectivitat en la conducta purament personal és que, quan hi intervé, és molt probable que ho faci malament i fora de lloc. En qüestions de moralitat social, de deure envers els altres, l’opinió del públic (és a dir, la de la majoria dominant), tot i que sovint és incorrecta, encara amb més freqüència sol ser correcta, perquè en aquestes qüestions el públic no fa més que jutjar els seus propis interessos, és a dir, de quina manera l’afectaria un determinat tipus de conducta, si se’n permetés la pràctica. Però l’opinió d’una majoria imposada com a llei a la minoria, quan es tracta de la conducta personal, és tan probable que sigui correcta com incorrecta, perquè en aquestes ocasions «opinió pública» significa, en el millor dels casos, l’opinió d’uns quants sobre el que és bo o dolent per a altres; i, molt sovint, ni tan sols no significa això, ja que el públic, passant per alt amb la més perfecta indiferència el plaer o la conveniència d’aquells la conducta dels quals censura, només considera la seva pròpia preferència. Hi ha moltes persones que consideren com una ofensa contra elles qualsevol conducta que els desplau, i la prenen com un ultratge als seus sentiments; com aquell fanàtic religiós que, acusat de tractar amb menyspreu els sentiments religiosos dels altres, responia que eren ells els qui tractaven els seus amb menyspreu en persistir en el seu culte o credo abominable. Però no hi ha paritat entre el sentiment d’una persona vers la seva pròpia opinió i el d’una altra que se senti ofesa perquè es professa aquesta opinió; com tampoc no n’hi ha entre el desig d’un lladre d’agafar una bossa i el desig que el seu posseïdor legítim té de conservar-la. I les preferències d’una persona són tan seves com la seva opinió o la seva bossa.”
John Stuart MILL. Sobre la llibertat, IV
1. Expliqueu breument —entre cinquanta i vuitanta paraules— les idees principals
del text i com hi apareixen relacionades.
[2 punts]
2. Expliqueu breument —entre cinc i quinze paraules en cada cas— el significat que
tenen en el text els mots o expressions següents:
[1 punt]
a) «conducta purament personal»
b) «paritat»
3. Expliqueu per què Mill pensa que cal posar límits a la intervenció de la col·lectivitat en la conducta personal i sobre quina base considera que cal establir aquests
límits. (En la resposta, heu de referir-vos als aspectes del pensament de Mill que
siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)
[3 punts]
4. Compareu la concepció de Mill d’allò que fa que una societat sigui justa amb alguna altra concepció d’allò que fa que una societat sigui justa que es pugui trobar en
la història del pensament occidental.
[2 punts]
5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «L’opinió de la majoria no es pot imposar mai com a llei a una minoria». Raoneu la resposta.
[2 punts]
Opció B
—Però, per què parleu vós encara d’ideals més nobles? Acceptem els fets: ha vençut
el poble (o «els esclaus», o «la plebs», o «el ramat», o com vulgueu anomenar-ho) i, si
això s’ha esdevingut mitjançant els jueus, oidà!, aleshores és que dins la història universal cap poble mai no havia tingut una missió com aquesta. «Els senyors» han perdut. Ha
guanyat la moral de l’home vulgar. Hom pot considerar alhora aquesta victòria com un
enverinament de la sang […]. Però, sens dubte, aquesta intoxicació ha reeixit. L’«alliberament» del gènere humà (el seu alliberament respecte als «senyors», vull dir) va per
bon camí. Palesament, tot esdevé jueu, o cristià, o plebeu (tant se val quin mot s’empri!).
L’avanç d’aquest enverinament a través de tot el cos de la humanitat sembla impossible
d’aturar.
Friedrich NIETZSCHE. La genealogia de la moral, I
1. Expliqueu breument (entre seixanta i vuitanta paraules) les idees principals del text
i com hi apareixen relacionades.
[2 punts]
2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que
tenen en el text els mots següents:
[1 punt]
a) «senyors»
b) «enverinament»
3. Expliqueu el sentit de la frase següent del text: «ha vençut el poble». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Nietzsche que siguin pertinents,
encara que no apareguin explícitament en el text.)
[3 punts]
4. Compareu la noció de moral noble o ideals nobles de Nietzsche amb una altra concepció de la moral que es pugui trobar en la història del pensament occidental.
[2 punts]
5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «La moral predominant avui dia és el tipus de moral que Nietzsche anomena moral dels esclaus».
Argumenteu la resposta.
[2 punts]

martes, 2 de mayo de 2017

NIETZSCHE: INFLUÈNCIES QUE VA REBRE DE PLATÓ/DESCARTES/UTILITARISME

Influències en l'obra de Nietzsche

                                       Algunes influències que Nietzsche rebutjà




Nietzsche, referint-se a ell mateix a Ecce homo diu que és un destí. Més que no pas una filosofia, ell considera que està fent una "genealogia". La genealogia no és exactament una història de la moral o de les idees tristes (nihilistes). Més aviat consisteix en un diagnòstic: una dramatúrgia de les idees. El genealogista no fa història de les idees: s’esforça per mostrar què hi ha de viu i de mort en cada vida i en cada afirmació dels homes actuals. La genealogia mostra com el passat es fa present. Les idees tristes i angoixades que avui pensem han estat originades en l’ahir (socràtic, platònic, cristià, kantià…). Com Marx i com molts filòsofs de finals del XIX –els tòpicament anomenats "filòsofs de la sospita"- Nietzsche considera que el pes mort de l’ahir encara és viu en l’avui. Vet aquí que tota la filosofia occidental està malalta i és còmplice d’un error: el teoricisme nihilista, la profunda incapacitat de les idees per tal de "dir" la vida. El que cal fer és denunciar aquest error que ens fa més tristos i angoixats.
Per això comprendre qui i per què és rebutjat en el món intel·lectual nietzschià significa comprendre l’abast del seu projecte. Com diu Heidegger, amb Nietzsche acaba la metafísica de les Idees i comença la metafísica de la vida. Nietzsche rebutja el que li sembla mancat de vida i assumeix –ulls clucs- tot el que li sembla expressió de la voluntat de poder. Molt en resum Nietzsche rebutja:



1. La tradició socràtica i platònica.

2. El cristianisme.
3. Descartes i la tradició racionalista.
4. L’imperatiu categòric kantià.
5. L’utilitarisme.



● Sòcrates i Plató: Sòcrates és el pare de la moral entesa com a repressió dels instints. Vitals: prefereix morir, nega la vida per tal de fer que les seves idees visquin eternament. Així comença el gran combat de la raó contra la vida. Plató continua aquesta línia negant la virtut del món sensible i subordinant-ho tot al món intel·ligible. Plató és el pare del nihilisme perquè consuma la subordinació de la vida a les Idees i afirma que el món suprasensible és no tan sols la millor realitat sinó l’única. A la Genealogia de la moral ho planteja estrictament: Plató contra Homer: heus aquí l’antagonisme autèntic i total (Tercera dissertació, paràgraf 25) Homer és el gran mitògraf, el creador d’un món heroic. Plató –en canvi- és el negador de la vida. La lluita entre el món homèric (vital) i el món platònic (antivital) prefigura el debat de la voluntat de poder contra el nihilisme.

● Cristianisme: és el model de la moral d’esclau. Fa a tothom igual perquè considera tothom pecador. Predica la submissió, l’acceptació del dolor, el sacrifici… És un platonisme per al poble. Això significa que el cel cristià no és sinó el món de les Idees platòniques però rebaixat, disminuït, perquè per arribar a les Idees calia ser, en certa manera un aristòcrata, un home capaç de perfeccionar l’ànima, mentre que per entrar al cel cristià tan sols cal viure resignat i penedit del pecat. El cristianisme és una ideologia de consolació. Com diu a La genealogia: Déu és la mentida més duradora (nº 24). L’home incapaç de suportar la vida necessita un déu que li faci suportable el fet de viure.
● Descartes i la tradició racionalista: Identifiquen ser i pensar, error greu perquè la vida està més enllà del pensament, que només és una de les seves expressions multiformes. El pensament per a Nietzsche no és una instància autònoma, sinó que està subordinat a la vida. Pensar és una funció del viure i no al revés. A La voluntat de poder (llibre II, paràgraf 342) insisteix a afirmar Tot el que pot ser explicat i concebut és de poc valor… la lògica i la mecànica només són aplicables als fets superficials. Per a Nietzsche allò important és sempre "una intensitat", quelcom qualitatiu i que no es pot expressar en termes quantitatius.
● Ètica kantiana: Kant és per a Nietzsche el xinès de Köenigsberg, és a dir, un personatge obsessionat pel deure i incapaç de crear. Amb l’imperatiu categòric, expressió del deure pel deure, el nihilisme ha arribat a la seva culminació. Kant insulta la vida perquè la sotmet a la moral. La filosofia kantiana defensa el tu has, en canvi a l’origen de la moral nietzschiana hi ha el jo vull. A La genealogia (Segona dissertació, nº 6) afirma que: l’imperatiu categòric put a crueltat. És cruel subordinar la vida i la diferència al deure i a la moralitat gris i pesada.
● L’utilitarisme: És una moral per a les masses, purament quantitativa, calculadora i, per tant, oposada a la vida superior que es dóna sense càlcul, que s’entrega gratuïtament i que només pot ser autènticament degustada pels millors. L’utilitarisme és purament pragmàtic, llunyà a l’aristocràcia dels afirmadors de la vida. A La genealogia (Primera dissertació, paràgraf 2) afirma que: El punt de vista de la utilitat resulta el més estrany i el més poc escaient, precisament quan es tracta de la déu ardent dels judicis de valor, ordenador del rang. Una concepció utilitarista és ben lluny de l’aristocratisme que Nietzsche predica.





                                 Les influències que Nietzsche assumeix.


Nietzsche i Schopenhauer






Nietzsche parla sovint dels "esperits lliures", aquells no contaminats pel nihilisme, als quals adreça la seva reflexió o, quasi millor, la seva prèdica. Són els marginats pel corrent oficial, els qui han propugnat que la vida –entesa com a joc i com a festa- tingui un lloc en la filosofia. A grans trets, Nietzsche assumeix una línia materialista i sensualista de la filosofia occidental que te quatre grans moments:


1. Els presocràtics i els sofistes.
2. L’esquerra hegeliana.
3. Schopenhauer.
4. Wagner.

En certa manera es podria afegir una influència disputada i contradictòria: Darwin. I certament convindria no passar per alt les referències que sovint fa als moralistes francesos dels segles XVII i XVIII, especialment François de La Rochefoucauld i a Voltaire que li interessen tant pel seu pessimisme irònic com pel seu aristocratisme i pel menyspreu a la massa. No és inútil observar que Nietzsche assumeix la influència de filòsofs que són també, a més, grans escriptors perquè l’estil literari és per a Nietzsche una prova de la veritat del pensament.

● Presocràtics i sofistes: Analitzen el món amb un llenguatge encara no colonitzat per la moral. Els interessa el canvi i el moviment (Heràclit) que és una característica essencial de la vida. Nietzsche reivindica la sofística perquè assumeix el seu concepte de pensament com un joc d’opinions agosarades. Els sofistes no tenen una concepció unívoca de la veritat, com la que després imposaran Sòcrates i Plató sinó que són pluralistes.

● Esquerra hegeliana: Feuerbach i Strauss li interessen per la crítica materialista i atea. En recull la idea que "Déu ha mort", però la desenvolupa d’una manera creativa i nova. Feuerbach havia afirmat que la teologia és en realitat una antropologia. És l’home qui crea Déu com un negatiu fotogràfic de la misèria humana (l’home és mortal, Déu és immortal; l’home és egoista, Déu és amor…). Analitzant què és Déu només podem saber què voldrien ser (i què no són) els humans. Per a Nietzsche, la mort de Déu és l’esdeveniment sorollós, la condició necessària –però no suficient- per tal que l’home pugui ser creador de valors i de sentit.

● Schopenhauer: És el mestre de Nietzsche i de la filosofia alemanya després 1848, quan fracassa la revolució burgesa i es posa de moda el pessimisme estetitzant. Schopenhauer afirma que la voluntat és l’eix de la vida humana –plantejament que Nietzsche assumeix- però la voluntat schopenhauriana és tràgica, perquè al final tot l’esforç de la voluntat és nul perquè acaba essent derrotada per la mort. En última instància la vida per a Schopenhauer és vel de Maia, pura il·lusió. Nietzsche recull la idea de "voluntat de vida" que transforma en "voluntat de poder" perquè el poder és l’expressió central de la vida, però critica el pessimisme schopenhaurià Per a Nietzsche, al final, el poder de la vida –en totes les seves múltiples disfresses- és més fort que el poder de la mort.


● Wagner: Com a músic defineix l’òpera en termes d’obra d’art total. Nietzsche recull aquesta intuïció en el Superhome que és també un "home total", un home fet tot ell "obra d’art". Però, a partir de la Tetralogia, Wagner esdevé l’apòstol del pangermanisme i Nietzsche trenca amb ell perquè considera que ha esdevingut un "patriota", un "nacionalista" i, per tant, ha esdevingut incompatible amb l’element dionisíac i festiu del Superhome. En el fons, Wagner és per a Nietzsche un pessimista. En canvi, l’esposa de Wagner –Cosima- serà sempre Ariadna, representant de l’home superior. Ariadna ens condueix pel laberint (com havia fet Teseu en la mitologia clàssica) i ens salva. L’amor innocent i platònic de Nietzsche per Cosima converteix Ariadna en un dels símbols més rics perquè ens acosta a Dionís, el déu de la sensualitat. Per a una lectura feminista de Nietzsche no està de més observar que els Superhomes que Nietzsche ha tractat a la vida real (Cosima, Lou…) són… dones.

● Darwin, una influència discutida: És segur que Nietzsche havia llegit L’evolució de les espècies i que admirava l’espectacle estètic de la selecció natural i la lluita per la vida. A La genealogia esmenta la hipòtesi de la bèstia darwiniana (pròleg, paràgraf 7), però sense fer-ne cap especial elogi. Com a teoria científica, el darwinisme té poca influència sobre el Superhome, malgrat que sovint Nietzsche empri la paraula "raça" (perquè aquest mot a principis del XIX i del XX tenia una significació que ultrapassava el sentit biològic i, a l’engròs, significava "grup humà" i "fraternitat"). El Superhome no és mai una raça biològica (a més Nietzsche es considerava antigermànic admirava els esforços de Polònia per la independència), sinó una exigència vital, el nou principi de valoració moral. El principi de selecció natural no funciona en el Superhome, que té una significació clarament crítico-moral i no biològica. Els més poderosos d’un règim polític o de la biologia no són necessàriament "els forts" de la concepció nietzschiana, perquè la noció de poder en Nietzsche no és equivalent a domini. El domini és el "mal" poder, el poder que ofega la vida.

* * *

El Nietzsche jove és seduït profundament per dos personatges claus de la cultura alemanya de la seva època: Wagner (1813-83) i Schopenhauer (1788-1860) ambdós de Leipzig. Nietzsche manté una relació personal molt estreta amb el matrimoni Wagner i Còsima. La música de Wagner és escènica i èpica i recrea els mites populars alemanys. Això el converteix, als ulls de Nietzsche, en l’esperança del canvi cultural, en el prototipus de l’artista creador, comparable amb els pares del teatre grec i en el representant de l’esperit lliure i revelador del misteri de la vida. Però, queda decebut quan apareix Parsifal, —la llegenda del S. Grial— perquè creu que contribueix com tants altres, a l’enganyifa cristiana.
Schopenhauer, filòsof del pessimisme, fou el seu mestre intel·lectual des que descobrí la seva obra El món com a voluntat i representació en la qual defensa:

"La història de la humanitat no manifesta un progrés real sinó una monòtona representació del mateix drama, “un somni del nostre cervell”, o com diu, un món de les representacions però qualsevol representació del món val igual que una altra: totes són somni En contraposició amb aquest món fals, hi ha la vertadera realitat que no és representada —per la raó— sinó viscuda —per la voluntat— en el nostre interior. Aquesta voluntat és còsmica i material —un destí— que ens domina i s’objectiva en diversos graus des dels éssers inanimats, —passant per les plantes i els animals—, fins l’home. Aquesta voluntat és una “força sense meta”, irracional. Però, malgrat que el món de les representacions és carcassa  buida. La voluntat està condemnada a materialitzar-se en representacions, per tan, qualsevol esforç de la voluntat és igual d’inútil. L’home està condemnat al fracàs. Únicament l’art i, concretament la música, —en manifestar el misteri de la vida— apropen l’home a la voluntat lliure i l’alliberen del pessimisme anihilador. La música és el consol del filòsof."



Nietzsche cita sovint, i amb respecte, Kant. Però s’oposa a ell perquè creu que la raó no pot funcionar en el buit sinó que ha de servir la vida.

Altres autors que el van influir vénen del camp de la literatura: per exemple, Goethe (1749-1832); el poeta Enric Beine (1797-1856), jueu que criticà la Il·lustració, la qual Nietzsche admira i rebutja alhora; l’historiador i novel·lista Tomás Carlyle (1795-1881) autor d’Els Herois. És un entusiasta lector de Dostoweski (1831-1881) i admirador de Voltaire (1694-78). Stirner (1806-56), autor de L‘únic i la seva propietat on ataca durament la moral, la política i la religió burgeses i defensa un individualisme brutal i primari, fruit d'una llibertat sense límits que no coneix cap tipus de cadenes (morals, polítiques, religioses).

Els tres filòsofs “de la sospita” són Nietzsche, Marx i Freud. A finals del segle XIX i principis del XX apareixen tres pensadors que comparteixen la crítica sistemàtica i radical vers les institucions i els valors considerats tradicionals.
• Marx sospita que el món es mou per l’economia i no per les idees però que la burgesia les ha utilitzat per mantenir formes de poder (política, religió, moral).
• Nietzsche sospita dels valors tradicionals i culturals considerats “sagrats i inviolables”.
• Freud (1856-1939) sospita que hi ha un món inconscient, on es refugien els instints i desitjos, que governa els nostres actes i la nostra “reprimida” cultura.





Webgrafia:

NIETZSCHE. UNA PRIMERA LECTURA

Nietzsche. Una primera lectura
1. La perspectiva nietzscheana


El pensament de Friedrich Nietzsche es troba en l'encreuament de dues coordenades intel·lectuals del segle XIX: l'actitud de sospita i denúncia i, en segon lloc, l'actitud d'afirmació dels valors lligats a la vida en detriment dels lligats a la raó.
  • Nietzsche comparteix amb Marx i Freud l'actitud de sospita i denúncia. Què és sospitar? És intuir que les coses no són tal com semblen. La sospita porta a anar més enllà de les aparences, a cercar el fons amagat i soterrat de les coses. Marx, Nietzsche i Freud seran coneguts amb l'expressió filòsofs de la sospita. La sospita de Marx i Engels fou de caire socioeconòmic: al cor de l'esplendorós sistema capitalista hi batega sofriment, alienació i explotació. La sospita de Freud serà de caire psicològic: sota les més nobles idees i més bons sentiments s'hi amaguen mòbils obscurs, irracionals i inconscients. La sospita de Nietzsche és global i radical: els valors de la cultura occidental ja no són valen, són valors buits i no pesen realment en la vida de les persones.
Friedrich Nietzsche
     
  • La cultura occidental sovint ha donat primacia a la raó. Els il·lustrats del segle XVIII divinitzen la raó: una eina que ens capacita per analitzar i entendre-ho tot. En el segle XIX, amb el positivisme, la raó científica vol tenir l'última paraula. Nietzsche, altrament, intueix que la natura, l'activitat humana, la vida en la seva totalitat, escapen a les capacitats de la raó científica. La vida no és matematitzable; la vida és història, procés, canvi, irracionalitat. El més hàbil i capacitat per acostar-se al cor de la vida no és el filòsof ni el científic, és l'artista.L'artista està dotat d'una capacitat d'entendre la realitat i la vida que manca al científic. I entre totes les arts, la música és la que expressa la realitat vital amb més plenitud. Nietzsche és el més apassionat representant d'aquest vitalisme.



2. Primera gran intuïció

El primer i revolucionari llibre de Nietzsche El naixement de la tragèdia des de l'esperit de la música, profundament marcat per Schopenhauer i per Wagner, mostra el nucli del seu pensament: el reconeixement de la vida com a valor fonamental i la convicció que la cultura occidental ha rebutjat o temut la vida. Contràriament, el món que representa la tragèdia grega clàssica es mantenen els valors lligats a la vida, sense oblidar els lligats a la raó. La tragèdia mostra la viva oposició entre l'esperit dionisíac (Dionís és el déu del vi, la fecunditat, la passió, la corrent vital efervescent, la foscor) i l'esperit apol·lini (Apol·lo és el déu de la llum, la proporció, la mesura, l'equilibri).
Nietzsche considera que la Grècia clàssica no ha oblidat cap dels dos déus: hi ha passió en l'equilibri grec. Contràriament, amb Sòcrates i el Cristianisme s'inicia el predomini d'allò que és lògic i racional, és a dir, dels valors apol·linis en detriment dels valors dionisíacs.
Nietzshe esdevindrà el gran defensor de l'actitud dionisíaca d'acceptació de la vida tal com és, fins i tot amb la mort que porta dintre seu. Esdevindrà el gran crític de l'actitud de renúncia de la vida, de fugida davant la vida, l'actitud iniciada per Sòcrates.



3. Els grans temes de Zaratustra

Així parlà Zaratustra ha esdevingut el llibre més llegit i l'obra central de Nietzsche. La seva crítica radical a la religió, a la metafísica, a la moral es complementen amb la part més positiva de la seva filosofia. Zaratustra dirà  a la vida i establirà la nova taula de valors.
Quatre grans temes apareixen en un primer pla:

  • La mort de Déu. Tots els valors de la nostra cultura descansen en la pressuposició que el sentit d'aquest món està fora d'ell. Déu personifica aquesta pressuposició.
    Amb la mort de Déu s'enfonsen tots els ideals, fins i tot l'ideal de la ciència, car la ciència es basa en la pressuposició d'un sentit únic i fix de les coses que el concepte pot agafar. Ens precipitem en el nihilisme
  • El superhome. La doctrina del superhome es fonamenta en la mort de Déu. El superhome serà el nou «déu terrenal», serà el «sentit de la terra»; el pol oposat al «darrer home». El superhome esdevindrà el gran creador de valors.
  • La voluntat de poder. Amb que compta el superhome per operar la transvaloració? Únicament amb la voluntat de poder. La voluntat de poder (mot semblant a vida) expressa una energia sempre inquieta que crea incessantment noves formes de vida, però que també les destrueix; una inquietud sense descans que només s'assossega una mica per la creació de noves formes de vida. Voluntat de poder és l'imperatiu nietzscheà.
  • L'etern retorn. Etern retorn o «circularitat del temps» mostra que la distinció entre pretèrit i futur no la fa el mateix temps, sinó cadascú de nosaltres des del seu propi punt de vista. El que a algú apareix com a pretèrit, per un altre apareix com a futur. El que compta és que en cada instant creador s'il·lumina el paisatge sencer del temps, com un llampec, i s'interpreta que sempre passa el mateix, la creació i mort de noves formes.



4. Transmutació de valors

Tots els escrits de Nietzsche posteriors a Així parlà Zaratustra estan marcats per la idea de transvaloració o de transmutació de tots els valors. Per a ell tots els problemes de la filosofia són, essencialment, problemes de valors.
La supressió de la denuncia feta per Nietzsche exigeix reconèixer que la vida i només la vida és el fonament últim de tots els valors. L'afirmació del valor de la vida és la transmutació de tots els valors, és a dir, l'eliminació de l'autoalienació humana.
La genealogia de la moral: un escrit polèmic és un tracta sistemàtic en el que argumenta que la categoria de tota moral depèn de com reconegui el valor de la vida, de com s'ajusti a la voluntat de poder. Hi destaca la contraposició de dues morals: la moral de senyors i la moral d'esclaus.
La moral de senyors és noble, elevada i opera amb la contraposició «bo» i «dolent»; bo és tot el que eleva l'individu, tot el que porta a afirmar la vida; bo és igual a noble, poderós, bell, feliç, grat a Déu. La moral d'esclaus és la moral del remat i de la mediocritat, una moral impregnada d'instint de venjança contra la vida superior; és la moral de la democràcia: vol igualar totes les persones; una moral que glorifica tot allò que fa suportable la vida als dèbils; bo serà igual a pobre, mancat, impotent, malalt, lleig.
La moral original era la moral de senyors, aquesta es troba en la base de tota cultura; però, es produí la inversió dels valors morals: una rebel·lió dels esclaus obra dels jueus i el cristianisme que s'inicia quan el ressentiment esdevé creador i genera valors.





Webgrafia:

NIETZSCHE: BIOGRAFIA I OBRES

NIETZSCHE: BIOGRAFIA I OBRES 


El joven Friedrich Nietzsche


1. Biografia.

Friedrich Wilhelm Nietzsche neix el 15-X-l844 en un poblet de la Saxònia (Alemanya). Era fill de Karl Ludwig pastor protestant i fervent monàrquic i de Francesca Oehler. Ambdós eren fills, també, de pastors protestants per la qual cosa respirà des dels primers moments un ambient profundament religiós. El seu pare, que patia greus problemes cerebrals, i va morir als 36 anys, deixant tres fills: Friedrich, Elisabeth i Joseph. Orfe als cinc anys, és sobre protegit per la seva mare, la seva germana i dues tietes. Les relacions amb la seva germana —gelosa i possessiva— han estat força obscures “fue su amiga, confidente, carcelera, verdugo, enfermera y, tal vez, amante” (Fdo. Savater).
Estudia, primer, a l’escola pública del seu poble, després cursa els estudis d’ensenyança secundària a l’escola de Pforta, on s’educà l'elit alemanya (Hegel, Hölderlin, Schelling, ...) i als 20 anys -1864- es matricula a la Universitat de Bonn per estudiar teologia i filologia clàssica, estudis que completarà a la Universitat de Leipzig (65-68). Aquí, coneix personalment Schopenhauer i Wagner que li arriben a impactar poderosament. Arreu, destaca com a alumne brillant, àvid lector, entusiasta de la música —aprendrà a tocar el piano des de molt petit— desinteressat per les matemàtiques i per la gimnàstica i amb una personalitat madura, solitària, reflexiva, excèntrica i amb afany de protagonisme.
Des de molt petit viu sempre acompanyat de la malaltia i del dolor. Els primers símptomes daten de 1856 —tenia dotze anys— i són tan forts que es veu obligat a deixar l’escola per llargues temporades: mal de cap i d’ulls, constipats, reumatisme i més tard paràlisi progressiva, deguda, potser, a la sífilis, de dubtosa procedència, ja que segons alguns dels seus biògrafs —entre ells Miguel Morey que afirma "segons el que jo sé de Nietzsche mai va estar amb dones”. Els seus amors, gairebé sempre platònics, van ser clamorosos fracassos. El 1865 succeí la famosa història del bordell magnificada per T. Mann en el Doctor Faust.

“Un dia, estant a Colònia, vaig demanar a un jove guia que m’ensenyés la ciutat i em portés a un hotel. Em va deixar —sense jo saber-ho— en una casa de mala fama. Quan em vaig despertar em vaig trobar envoltat de dones vestides de manera provocativa. La meva primera reacció fou dirigir-me a un piano de la sala i després sortir al carrer.”

Degut als seus brillants estudis i a les recomanacions dels seus professors és proposat —als seus 24 anys— per ocupar la càtedra de Literatura i filologia grega a la Universitat de Basilea. Anys de vitalitat i de creativitat i d’admiradors. Escriu L’origen de la tragèdia. La pèssima acollida a aquesta obra i l’empitjorament de la seva salut, l’obliguen aprendre dues dràstiques decisions: renunciar a la càtedra i peregrinar per diverses nacions —Itàlia sobretot— a la recerca d’un clima càlid i lluminós.
Deixa enrera, pocs amics, el descrèdit i la polèmica i s’emporta per companyia el dolor físic i els medicaments. Un dia -1889-, passeja per una plaça de Turin. Un carreter fueteja el seu cavall. Nietzsche —el fustigador de la compassió— petoneja el sofert animal en un acte de pietat. És l’últim gest conscient que es recorda d’aquest admirador i protagonista de la tragèdia. Després —acollit per la seva germana i per alguns amics—, segueixen onze anys de silenci gairebé autista, d’amnèsia i de bogeria. Morí —amb una mirada solemne— el 25- VIII- de 1900.


                                                                 Llegir Nietzsche

Llegir Nietzsche pot ser un plaer, un impacte o una indigestió. Nietzsche i Plató comparteixen el mèrit d’ésser, alhora, uns pensadors brillants i uns extraordinaris escriptors. Per llegir a Nietzsche cal tenir en compte que utilitza l’assaig (L’origen de la tragèdia), l'aforisme (La gaia ciència), la paràbola (Així parlà Zaratustra) i el pamflet (L’Anticrist).
Per què Nietzsche utilitza la frase curta, el tret dialèctic, les “martellades”? Alguns diuen que és una elecció premeditada per “impactar”; altres, que a causa del dolor d’ulls que l’obligava a prendre calmants, preferia fer llargues passejades per llocs ombrívols amb un bloc de notes on anava apuntant, en forma de frases curtes, els seus pensaments.
La genealogia de la tragèdia (1872), obra primerenca on pretén demostrar que el teatre arcaic grec amb els seus artistes —Esquil i Sòfocles, s. IV— són el fonament autèntic de la polis grega perquè creen art i aconsegueixin la màxima comunió amb el poble. El llibre és una excusa per demostrar que es pot pensar “una altra cultura” sense categories racionals (optimisme racionalista de Sòcrates): la riquesa està en l’art i no en la raó. Això fou interpretat com un atac frontal a tota la cultura alemanya.
Humà, massa humà (1878), trenca amb els seus ídols, Wagner i Schopenhauer i empren el camí tot sol. Aurora (1881) i La gaia ciència (1882) —obres ambigües i aforístiques— presenta la filosofia com una “ciència” alegre, lliure i vital.
Així parlà Zaratustra (1883) és un gran poema moral, escrit en forma de paràboles. És considerat per alguns com una paròdia de la Bíblia perquè hi troben un rerefons extret dels evangelis: “En veritat us dic”; “Germans meus”, “El sermó de la muntanya”, etc.” Zaratustra baixa de la muntanya per destruir la moral dualista del bé i del mal i es converteix en el profeta de la immoralitat. Com Jesucrist és titllat de boig i proscrit: ningú no en vol saber res: “vaig anar a pescar i no vaig pescar res; no hi havia peixos".
La genealogia de la moral (1887), obra sistemàtica en què presenta els sacerdots jueus cristians com a responsables de l’origen del ressentiment i de la mala consciència. La seva crítica a la religió, la cultura i el pensament és terrible i cruel.
Més enllà del bé i del mal constitueix una anàlisi corrosiva de les seguretats dels filòsofs dogmàtics, els quals, guiats per prejudicis morals, religiosos i metafísics creen un món que consideren vertader, situat més enllà del món real. Anomenen veritat allò que simplement és fe. Proclama la necessitat de la transmutació de valors guiada per la voluntat de poder.
L‘Anticrist, obra visceral que aporta poques coses noves. El cristianisme és la màxima perversió humana perquè nega la vida i divinitza el nihilisme negatiu. No acusa Crist sinó Sant Pau perquè introdueix els conceptes de pecat, organitza I’Església i crea els dogmes.
El crepuscle dels Ídols o La raó de la filosofia. Ara són Sòcrates i Plató els culpables de la decadència dels instints grecs i d’haver creat l’enganyifa metafísica: l’ésser la veritat, les categories. Nietzsche es reafirma en l'esdevenir com a únic real.
La voluntat de poder (1901) Nietzsche dissenya una gran obra que creu superarà Així parlà Zarathustra, però cau malalt i només en deixa el títol, La voluntat de poder, la maqueta de la portada i alguns apunts i quaderns de treball. Més tard, la seva germana manipularà aqueststextos i publicarà "aquesta obra" amb l'intent d'apropar el pensament nietzschià amb el nazisme.

Webgrafia:

MODEL D' EXAMEN STUART MILL PAU 2016



Proves d’accés a la universitat
Convocatòria 2016

OPCIÓ B
[...] quan una persona, amb el seu comportament privat, s’incapacita per a l’exercici d’un determinat deure envers la col·lectivitat que li ha estat encomanat, és culpable d’una infracció social. És injustificat de castigar algú perquè està ebri, però en canvi cal punir un soldat o un policia que s’embriagui estant de servei. En suma, sempre que existeix un dany o un risc de dany definits, ja sigui a un individu o a la col·lectivitat, el cas ja no cau dins l’àmbit de la llibertat i entra de ple dins el de la moralitat o del dret. Però amb referència al perjudici merament contingent o, com podria anomenar-se, inferit, que una persona causa a la societat per una actuació que ni viola un deure específic envers la col·lectivitat ni ocasiona un dany perceptible a qualsevol individu determinable llevat d’ell mateix, aquest inconvenient és un dels que la societat pot permetre’s d’haver de suportar en interès del bé més gran de la llibertat humana.
John Stuart Mill Sobre la llibertat iv
1.-
Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi
apareixen relacionades.
[2 punts]
2.-
Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el
text les expressions següents:
[1 punt]
a)«infracció social»
b)«àmbit [...] del dret»
3.-
Expliqueu el sentit i la justificació, segons John Stuart Mill, de la frase següent del text:
«aquest inconvenient és un dels que la societat pot permetre’s d’haver de suportar en
interès del bé més gran de la llibertat humana.
» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Mill que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)
[3 punts]
4.
Compareu les idees de Mill sobre la moral amb les idees sobre la moral d’un altre autor/a
destacat de la història de la filosofia occidental.
[2 punts]
5.
Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «No hi hauria d’haver
lleis que prohibeixin la poligàmia; entrar en una relació de convivència amorosa múltiple
afecta només aquells que hi participen, i la resta de la societat no hi hauria d’intervenir.
»
Responeu d’una manera raonada.
[2 punts]

http://www.selecat.cat/view.php?p=pau_hfil16sl