NIETZSCHE
VERITAT I MENTIDA EN SENTIT EXTRAMORAL
Tota persona que s’hagi familiaritzat amb aquestes consideracions haurà sentit certament una profunda desconfiança per qualsevol idealisme d’aquest tipus, sempre que s’hagi convençut abans clarament de
l’eterna conseqüència, omnipresència i in fal•libilitat de les lleis de la naturalesa; i haurà tret la següent conclusió: tot, en la mesura que ho podem entendre, des d’altures telescòpiques a fondàries microscòpiques, és summament segur, ben construït, infinit, regulat per lleis i sense llacunes; la ciència sempre podrà excavar amb èxit en aquests pous sense fons, i tot allò que hi trobem concordarà conjuntament i res no es contra
dirà. Que poc s’assembla això a un producte de la imaginació! Perquè, si ho fos, podríem albirar per alguna banda l’aparença i la irrealitat. En canvi, hem de dir el següent: si cadascú pel seu compte tingués una sensació de diferent naturalesa —si poguéssim percebre ara com un ocell, ara com un cuc, ara com una planta, o si un veiés un estímul com de color vermell, l’altre el veiés blau i un tercer el percebes com si fos un to—, ningú no parlaria d’una naturalesa sotmesa a lleis, sinó que, més aviat, la concebríem com una configuració summament subjectiva. I a més: què entenem en principi per llei de la naturalesa? No coneixem una llei en si, només la coneixem en els seus efectes, és a dir, en les seves relacions amb altres lleis de la naturalesa, que coneixem, al seu torn, només com una suma de relacions. Aleshores, totes aquestes relacions no fan altra cosa que remetre’s sempre de nou les unes a les altres, mentre ignorem del tot la seva essència; només ens és realment conegut allò que nosaltres mateixos hi posem, el temps, l’espai, i per tant les relacions de successió i el nombre. Però tot el que és mera vellós i que admirem justament en les lleis de la naturalesa, que estimula la nostra explicació i ens pot portar a malfiar-nos de l’idealisme rau només, d’una manera absoluta i total, en el rigor matemàtic i el caràcter inviolable de les representacions d’espai i temps. Però som nosaltres qui les produïm, a partir de nosaltres mateixos i amb la mateixa necessitat amb què l’aranya teixei
x la seva teranyina. Si estem obligats a pensar totes les coses només a través d’aquestes for mes, no hem de meravellar-nos si en tot justament només coneixem aquestes formes: perquè totes les coses han de contenir la llei del nombre i el nombre és precisament el que hi ha de més sorprenent en les coses. Tota aquesta adequació a la llei, que tant ens impressiona en el moviment dels astres i en el procés químic, coincideix en el fons amb aquelles propietats que nosaltres mateixos transferim a les coses, de manera que som nosaltres mateixos els qui, en definitiva, ens impressionem. De la qual cosa es dedueix que aquella capacitat artística de confegir metàfores amb la qual comença tota sensació ja pressuposa aquelles formes, i es desplega en elles; només per la cons tant persistència d’aquestes formes originàries s’explica la possibilitat segons la qual, posteriorment, a partir de les mateixes metàfores, es pot construir l’edifici conceptual. Aquesta construcció conceptual no és més que una còpia de les relacions de temps, espai i nombre sobre el terra de les metàfores.
2. [La ciència construeix un món de conceptes]
En la construcció dels conceptes hi col•labora, tal com vàrem veure, el llenguatge, i en els últims temps la ciència. Tal com l’abella construeix simultàniament les cel•les i omple les cel•les amb la mel, també la ciència treballa incansable d’una manera semblant en l’enorme columbari dels conceptes, aquells habitacles funeraris de les intuïcions: construeix constantment pisos nous i més alts, apuntala, neteja, renova les cel•les antigues i esmerça sobretot esforços per a omplir amb pisos l’enorme estructura alça da, posant-hi a dins tot el món empíric, és a dir, el món entès de manera antropomòrfica. Així com l’home d’acció lliga la seva vida a la raó i als seus conceptes, a fi de no deixar-se endur pel corrent i no perdre’s a si mateix, així l’investigador edifica la seva cabana vora la torre en construcció de la ciència per ajudar a construir-la i fins i tot trobar protecció
sota el seu baluard. La protecció la necessita, perquè hi ha forces temibles que exerceixen pressió contínua damunt d’ell, les quals, a la «veritat» científica, contraposen «veritats» d’un gènere totalment diferent, etiqueta des de la manera més heterogènia.
[L’home, constructor de metàfores]
Aquella pulsió a construir metàfores, aquella pulsió fonamental en l’home, de la qual no ens podem alliberar ni per un instant, perquè fent-ho deixaríem de comptar com a homes, no està en realitat sotmesa sinó simplement reprimida, perquè amb els seus efímers productes, els conceptes, es construeix per a si mateix un nou món regular i rígid que li serveix de plaça forta. L’home busca un nou terreny per a la seva acció i una
altra llera per on anar i els troba en el mite i en principi en l’art. Aquell impuls confon contínuament les classificacions i les cel•les del conceptes, per què institueix noves transcripcions, metàfores i metonímies; mostra persistentment el desig de configurar d’una manera atractiva i sempre nova, com si d’un món de somnis es tractés, el món actual de l’home despert, tan vivament irregular i incoherent. De fet, només per aq
uesta xarxa rígida i regular de conceptes s’adona l’home despert d’estar despert, i arriba algun cop per això a creure que somia quan aquesta xarxa de conceptes s’esquinça de sobte per causa de l’art. Pascal tenia raó quan sostenia que si totes les nits somiéssim el mateix somni ens preocuparia tant com les coses que veiem cada dia: «si un manobre tingués la seguretat de somiar cada nit, dotze hores senceres, que feia de rei, penso —diu Pascal— que seria tan feliç com un rei que totes les nits, durant dotze hores, somiés que feia de manobre». De fet, perquè el miracle actua contínuament, tal com el mite admet, un dia de vetlla d’un poble que creu en els mites, per exemple els antics grecs, s’assembla més en realitat al somni que a la vigília del pensador moderat per la ciència. Quan un arbre pot parlar de sobte com una nimfa o bé, quan un déu sota l’aparença d’un toro pot raptar donzelles, quan la deessa Atena en persona es deixa veure de sobte conduint un bell carruatge en companyia de Pisístrate, pel mercat d’Atenes —això és el que creien els atenesos honestos—, aleshores en qualsevol moment, igual com en els somnis, tot és possible, i la naturalesa sencera festeja l’home com si ella no fos sinó la farsa dels déus, que no volen fer altra cosa que enganyar els homes de qualsevol manera possible.
[L’enteniment alliberat]
Però li escau de per si a l’home la dèria invencible a deixar-se enganyar i es mostra plenament feliç quan el rapsode li explicacontes èpics com si fossin veritatso l’actor de teatre fa de rei enl’escenari amb més reialesa queun rei de veritat. L’enteniment,aquest mestre de la disfressa,mentre pot enganyar sense/ermal, se sent lliure i alliberat d’altres treballs esclaus i celebra lesseves saturnals. Mai no sent méspictòric, ric, orgullós, més astut o temerari: amb complaença creadora llança metàfores a tort i a dret, i desplaça les fites de les
abstraccions de manera que, per exemple, qualifica un corrent d’aigua com «un camí en moviment que duu allà on ell, de totes maneres, ja hi aniria». Ara l’enteniment s’ha tret de sobre el signe de la subjecció: abans
s’ocupava normalment en activitats més aviat melangioses de mostrar el camí i els mitjans a un pobre individu que sentia el desig d’existir, i, com fan els criats, anava a la cerca i captura de la presa i el botí pel bé del seu amo; ara s’ha transformat en senyor i pot esborrar del seu rostre l’expressió de la indigència. Tot el que ara fa, en comparació a la seva manera anterior de fer, porta l’emprem ta de la disfressa tal com abans duia la de la deformació. L’enteniment lliure imita la vida humana, la pren per una cosa bona i sembla que en queda satisfet. Aquella colossal estructura i aquell empostissat de conceptes, on l’home indigent es penja per salvar-se són, per a l’enteniment alliberat, una simple bastida i una joguina per a les seves mostres d’habilitat
més agosarades: i quan fa miques aquesta estructura i l’enderroca, quan amb ironia la recompon de nou, aparellant les coses més estranyes i separant les més properes, no fa més que expressar que ja no necessita el recurs provisional d’indigència i que ara ja no es guia pels conceptes, sinó per les intuïcions. D’aquestes intuïcions no en surt un camí reglamentari cap al país dels esquemes fantasmagories, el país de les abstraccions: no hi ha paraules que expressin aquestes intuïcions, l’home emmudeix quan les contempla, o bé en par la només amb metàfores prohibides o en construccions inaudites de conceptes; ho fa per a correspondre creativament, almenys mitjançant la destrucció i la mofa de les antigues barreres dels conceptes, a la impressió de la potent intuïció actual.
[L’home racional i l’home intuïtiu]
13 Hi ha èpoques en les quals l’home racional i l’home intuïtiu es fan costat l’un a l’altre, un perquè tem la intuïció; l’altre per què menysprea l’abstracció; aquest últim gairebé tan irracional com el primer insensible a l’art. Ambdós desitgen dominar la vida: el primer, com un que sap fer front a les necessitats més importants mitjançant la previsió, la prudència o l’acceptació de la norma; el segon, com a «heroi supersatisfet», que no s’adona d’aquelles necessitats i que només pren com a real aquell tipus de vida que s’ajusta a l’aparença i a la bellesa. Allí on, com passava en l’antiga Grècia, l’home intuïtiu maneja les armes amb més força i amb més èxit que el seu adversari, si les circumstàncies ho permeten, pot configurar-se una cultura i arrelar el domini de l’art sobre la vida: aquell art de la disfressa, aquella negació de la indigència, aquella esplendor de les intuïcions metafòriques i, sobretot, la immediatesa de l’engany són els companys de les manifestacions d’una vida d’aquesta mena. Ni la casa, ni la manera de caminar, ni la roba, ni la gerra de terrissa revelen que són fruit de la necessitat: sembla que tot això hagués d’expressar una felicitat sublim, una serenitat olímpica i, com qui diu, un manera de joguinejar amb coses serioses. Mentre que l’home que es deixar conduir pels conceptes i les abstraccions només allunya amb aquests mitjans la infelicitat, sense aconseguir emperò la felicitat amb l’ajut de les abstraccions, i aspira en el millor dels casos a alliberar-se del dolor, l’home intuïtiu, posat enmig d’una cultura, recull constantment de les seves intuïcions, a més del rebuig dels mals, aclariment, encoratjament i alliberament a doll. Certament, si pateix, ho fa amb més violència: pateix fins i tot amb més freqüència, perquè no entén que s’ha d’aprendre de l’experiència i ensopega contínuament amb la mateixa pedra. A més, és tan irracional en el dolor com ho és en la felicitat, crida alt i ningú el con sola. Que diferent actua en idèntica adversitat, alliçonat per l’experiència, l’home estoic, que sap dominar-se mitjançant conceptes! Aquest home, que d’altra banda només cerca sinceritat, veritat, alli berar-se de l’engany i protecció contra les escomeses seductores, duu a term e ara, en l’infortuni, l’obra mestra de la disfressa, tal com l’altre ho fa en la felicitat; no ofereix un rostre crispat i marcat per les emocions, sinó més aviat una màscara amb una harmònica proporció de les línies facials; no brama i no canvia mai el to de veu i, si un núvol de tempesta li llança damunt un xàfec, es cobreix amb el seu mantell i avança amb passos lents sota la pluja.
En la construcció dels conceptes hi col•labora, tal com vàrem veure, el llenguatge, i en els últims temps la ciència. Tal com l’abella construeix simultàniament les cel•les i omple les cel•les amb la mel, també la ciència treballa incansable d’una manera semblant en l’enorme columbari dels conceptes, aquells habitacles funeraris de les intuïcions: construeix constantment pisos nous i més alts, apuntala, neteja, renova les cel•les antigues i esmerça sobretot esforços per a omplir amb pisos l’enorme estructura alça da, posant-hi a dins tot el món empíric, és a dir, el món entès de manera antropomòrfica. Així com l’home d’acció lliga la seva vida a la raó i als seus conceptes, a fi de no deixar-se endur pel corrent i no perdre’s a si mateix, així l’investigador edifica la seva cabana vora la torre en construcció de la ciència per ajudar a construir-la i fins i tot trobar protecció
sota el seu baluard. La protecció la necessita, perquè hi ha forces temibles que exerceixen pressió contínua damunt d’ell, les quals, a la «veritat» científica, contraposen «veritats» d’un gènere totalment diferent, etiqueta des de la manera més heterogènia.
[L’home, constructor de metàfores]
Aquella pulsió a construir metàfores, aquella pulsió fonamental en l’home, de la qual no ens podem alliberar ni per un instant, perquè fent-ho deixaríem de comptar com a homes, no està en realitat sotmesa sinó simplement reprimida, perquè amb els seus efímers productes, els conceptes, es construeix per a si mateix un nou món regular i rígid que li serveix de plaça forta. L’home busca un nou terreny per a la seva acció i una
altra llera per on anar i els troba en el mite i en principi en l’art. Aquell impuls confon contínuament les classificacions i les cel•les del conceptes, per què institueix noves transcripcions, metàfores i metonímies; mostra persistentment el desig de configurar d’una manera atractiva i sempre nova, com si d’un món de somnis es tractés, el món actual de l’home despert, tan vivament irregular i incoherent. De fet, només per aq
uesta xarxa rígida i regular de conceptes s’adona l’home despert d’estar despert, i arriba algun cop per això a creure que somia quan aquesta xarxa de conceptes s’esquinça de sobte per causa de l’art. Pascal tenia raó quan sostenia que si totes les nits somiéssim el mateix somni ens preocuparia tant com les coses que veiem cada dia: «si un manobre tingués la seguretat de somiar cada nit, dotze hores senceres, que feia de rei, penso —diu Pascal— que seria tan feliç com un rei que totes les nits, durant dotze hores, somiés que feia de manobre». De fet, perquè el miracle actua contínuament, tal com el mite admet, un dia de vetlla d’un poble que creu en els mites, per exemple els antics grecs, s’assembla més en realitat al somni que a la vigília del pensador moderat per la ciència. Quan un arbre pot parlar de sobte com una nimfa o bé, quan un déu sota l’aparença d’un toro pot raptar donzelles, quan la deessa Atena en persona es deixa veure de sobte conduint un bell carruatge en companyia de Pisístrate, pel mercat d’Atenes —això és el que creien els atenesos honestos—, aleshores en qualsevol moment, igual com en els somnis, tot és possible, i la naturalesa sencera festeja l’home com si ella no fos sinó la farsa dels déus, que no volen fer altra cosa que enganyar els homes de qualsevol manera possible.
[L’enteniment alliberat]
Però li escau de per si a l’home la dèria invencible a deixar-se enganyar i es mostra plenament feliç quan el rapsode li explicacontes èpics com si fossin veritatso l’actor de teatre fa de rei enl’escenari amb més reialesa queun rei de veritat. L’enteniment,aquest mestre de la disfressa,mentre pot enganyar sense/ermal, se sent lliure i alliberat d’altres treballs esclaus i celebra lesseves saturnals. Mai no sent méspictòric, ric, orgullós, més astut o temerari: amb complaença creadora llança metàfores a tort i a dret, i desplaça les fites de les
abstraccions de manera que, per exemple, qualifica un corrent d’aigua com «un camí en moviment que duu allà on ell, de totes maneres, ja hi aniria». Ara l’enteniment s’ha tret de sobre el signe de la subjecció: abans
s’ocupava normalment en activitats més aviat melangioses de mostrar el camí i els mitjans a un pobre individu que sentia el desig d’existir, i, com fan els criats, anava a la cerca i captura de la presa i el botí pel bé del seu amo; ara s’ha transformat en senyor i pot esborrar del seu rostre l’expressió de la indigència. Tot el que ara fa, en comparació a la seva manera anterior de fer, porta l’emprem ta de la disfressa tal com abans duia la de la deformació. L’enteniment lliure imita la vida humana, la pren per una cosa bona i sembla que en queda satisfet. Aquella colossal estructura i aquell empostissat de conceptes, on l’home indigent es penja per salvar-se són, per a l’enteniment alliberat, una simple bastida i una joguina per a les seves mostres d’habilitat
més agosarades: i quan fa miques aquesta estructura i l’enderroca, quan amb ironia la recompon de nou, aparellant les coses més estranyes i separant les més properes, no fa més que expressar que ja no necessita el recurs provisional d’indigència i que ara ja no es guia pels conceptes, sinó per les intuïcions. D’aquestes intuïcions no en surt un camí reglamentari cap al país dels esquemes fantasmagories, el país de les abstraccions: no hi ha paraules que expressin aquestes intuïcions, l’home emmudeix quan les contempla, o bé en par la només amb metàfores prohibides o en construccions inaudites de conceptes; ho fa per a correspondre creativament, almenys mitjançant la destrucció i la mofa de les antigues barreres dels conceptes, a la impressió de la potent intuïció actual.
[L’home racional i l’home intuïtiu]
13 Hi ha èpoques en les quals l’home racional i l’home intuïtiu es fan costat l’un a l’altre, un perquè tem la intuïció; l’altre per què menysprea l’abstracció; aquest últim gairebé tan irracional com el primer insensible a l’art. Ambdós desitgen dominar la vida: el primer, com un que sap fer front a les necessitats més importants mitjançant la previsió, la prudència o l’acceptació de la norma; el segon, com a «heroi supersatisfet», que no s’adona d’aquelles necessitats i que només pren com a real aquell tipus de vida que s’ajusta a l’aparença i a la bellesa. Allí on, com passava en l’antiga Grècia, l’home intuïtiu maneja les armes amb més força i amb més èxit que el seu adversari, si les circumstàncies ho permeten, pot configurar-se una cultura i arrelar el domini de l’art sobre la vida: aquell art de la disfressa, aquella negació de la indigència, aquella esplendor de les intuïcions metafòriques i, sobretot, la immediatesa de l’engany són els companys de les manifestacions d’una vida d’aquesta mena. Ni la casa, ni la manera de caminar, ni la roba, ni la gerra de terrissa revelen que són fruit de la necessitat: sembla que tot això hagués d’expressar una felicitat sublim, una serenitat olímpica i, com qui diu, un manera de joguinejar amb coses serioses. Mentre que l’home que es deixar conduir pels conceptes i les abstraccions només allunya amb aquests mitjans la infelicitat, sense aconseguir emperò la felicitat amb l’ajut de les abstraccions, i aspira en el millor dels casos a alliberar-se del dolor, l’home intuïtiu, posat enmig d’una cultura, recull constantment de les seves intuïcions, a més del rebuig dels mals, aclariment, encoratjament i alliberament a doll. Certament, si pateix, ho fa amb més violència: pateix fins i tot amb més freqüència, perquè no entén que s’ha d’aprendre de l’experiència i ensopega contínuament amb la mateixa pedra. A més, és tan irracional en el dolor com ho és en la felicitat, crida alt i ningú el con sola. Que diferent actua en idèntica adversitat, alliçonat per l’experiència, l’home estoic, que sap dominar-se mitjançant conceptes! Aquest home, que d’altra banda només cerca sinceritat, veritat, alli berar-se de l’engany i protecció contra les escomeses seductores, duu a term e ara, en l’infortuni, l’obra mestra de la disfressa, tal com l’altre ho fa en la felicitat; no ofereix un rostre crispat i marcat per les emocions, sinó més aviat una màscara amb una harmònica proporció de les línies facials; no brama i no canvia mai el to de veu i, si un núvol de tempesta li llança damunt un xàfec, es cobreix amb el seu mantell i avança amb passos lents sota la pluja.
Bibliografia:
BOSCH-VECIANA, Antoni i VVAA: Atena. Lectures de filosofia. Barcelona: Editorial La Magrana, 2014 (pàgines 399-405)
Webgrafia:
