NIETZSCHE: GENEAL. MORAL. 1ª DIS “BO I PERVERS”, “BO I DOLENT” (Del 1 al 4 d' Atena)

FRIEDRICH NIETZSCHE – La genealogia de la moral

PRIMERA DISSERTACIÓ

“BO I PERVERS”, “BO I DOLENT” 

(Del 1 al 4 d' Atena) 

1

Aquests psicòlegs anglesos, als quals cal agrair els únics intents que han existit fins ara de fer una història del naixement de la moral, ens plantegen en ells mateixos un enigma que no és gens insignificant. Per això, com que es tracta d’un enigma de caràcter personal, he de confessar que tenen un avantatge fonamental en relació amb els seus llibres:ells mateixos són interessants. Què pretenen, pròpiament aquests psicòlegs anglesos? Tant si es vol com si noes vol, hom els troba sempre dedicats a la mateixa obra, és a dir, a la tasca de fer surar la partie honteuse del nostre món interior i de cercar allò que és pròpiament eficaç, fonamental i decisiu pel que fa al desenvolupament precisament allí on l’orgull intel·lectual voldria trobar-ho en darrer lloc (per exemple, en la  vis inertiae del costum, en la manca de memòria, en un mecanisme cec i fortuït d’unió de les idees o bé en quelcom de purament passiu, automàtic, produït d’una manera reflexa, molecular i fonamentalment estúpid). Què impulsa pròpiament aquests psicòlegs a seguir sempre aquesta direcció? És un instint secret, maliciós, vulgar, tal vegada irresponsable, de voler empetitir l’home? Es tracta potser d’un recel pessimista, de la malfiança d’uns idealistes desil·lusionats, ofuscats, que s’han tornat verinosos i mals sorges? És una enemistat i una rancúnia baixes i subterrànies envers el cristianisme (i envers Plató), que tal vegada mai no han arribat a passar el llindar de la consciència? Es tracta potser d’un gust rampellut per les coses estranyes, per les paradoxes doloroses, pel caire qüestionable iabsurd de l’existència? O és finalment una mica de tot: una mica de vulgaritat, una micad’ofuscament, una mica d’anticristianisme, una mica de pruïja i de coses fortes com el pebre...? Em diuen, tanmateix, que només són granotes velles, fredes i ensopides que s’arrosseguen i saltironen entorn de l’home, a l’interior de l’home, com si aquí es trobessin en el seu element natural, és a dir, en aigües pantanoses. Sento això i em resisteixo a creure-ho, més encara, no ho crec. I si hom pot desitjar quan no pot saber, jo desitjo de tot cor que la veritat sigui la contrària: que aquests investigadors que analitzen l’ànima per mitjà del microscopi siguin fonamentalment animals valents, generosos i orgullosos, que saben refrenar tant el seu cor com les seves sofrences i que han estat educats per a sacrificar qualsevol desig a la veritat, a totes les veritats, fins i tot quan es tracta d’una veritat senzilla, acerba, lletja, adversa, contrària al cristianisme, immoral..., ja que aquestes veritats existeixen.

2

Hem d’apreciar, doncs, els bons esperits que puguin actuar en aquests historiadors de la moral. Dissortadament, tanmateix, és cert que fins i tot els manca l’esperit històric. És cert que fins i tot han estat abandonats concretament per tots els bons esperits de la història. Com ja és un costum inveterat dels filòsofs, tots ells pensen d’una forma essencialment antihistòrica. D’això, no n’hi ha cap dubte. La matusseria de la seva genealogia de la moral es manifesta ja de bon començament, quan es tracta d’indagar l’origen del concepte i del judici d’allò que és “bo”. “Originàriament” -així ho decreten- “certes accions que no eren egoistes foren lloades i anomenades bones per part d’aquells qui eren afavorits per aquestes accions, és a dir, per part d’aquells que se n’aprofitaven. Més tard, hom oblidà aquest origen de la lloança i aquelles accions que no eren egoistes, pel simple fet que sempre havien estat lloades com a bones per costum, foren estimades també com a bones, com si fossin alguna cosa bona en elles mateixes”. Es percep tot seguit que aquesta primera deducció conté ja tots els trets típics de la idiosincràsia pròpia dels psicòlegs anglesos: tenim “el profit”, “l’oblit”, “el costum” i a l’últim “l’error”, tot això com a base d’una valoració de la qual fins ara l’home superior havia estat orgullós com una mena de privilegi de l’home en general. Aquest orgull ha de ser humiliat. Aquesta valoració ha de ser desvalorada. S’ha aconseguit tot això...? En primer lloc crec que és evident que aquesta teoria cerca i estableix a un lloc fals el veritable focus originari del concepte “bo”. El judici d’allò que és “bo” no ve pas d’aquells qui foren afavorits per la “bondat”. Més aviat foren “els bons” , és a dir, els nobles, els poderosos, els qui gaudien d’una posició i d’uns sentiments superiors, aquells qui s’estimaren i establiren ells mateixos amb les seves obres com a bons, és a dir, de primer rang, en contraposició a tot allò que era baix, de sentiments baixos, vulgar i plebeu. En virtut d’aquest pathos de la distància s’empararen del dret de crear valors, d’encunyar els noms dels valors. Què els importava el profit? El punt de vista del profit és precisament el més estrany i inadequat pel que fa a aquest brollador calent de judicis de valor que determinen i destaquen des de dalt un rang. En aquest punt, el sentiment ha arribat precisament a un extrem oposat a aquell grau ínfim de calentor que pressuposa una intel·ligència interessada, un càlcul de profit, i no pas per una vegada ni per una hora d’excepció, sinó d’una forma contínua. Com hem dit, el pathos de la noblesa i de la distància, el sentiment fonamental i global que dura i domina per part d’una espècie que s’imposa des de dalt en relació amb una espècie més baixa, amb una cosa que és “al dessota”, és allò que constitueix l’origen de la contraposició entre allò que és “bo” i allò que és “dolent”. (El dret senyorívol de posar noms arriba tan lluny que hom es pot permetre de concebre l’origen delllenguatge com una manifestació del poder d’aquells qui dominen. Diuen que “això és això iallò”, segellen amb un so una cosa i un esdeveniment determinats i alhora s’emparen d’ells.)En aquest origen es basa el fet que de bon començament el mot “bo” no va pas unit a les accions que “no són egoistes”, com creuen d’una forma supersticiosa aquells genealogistes de la moral. Més aviat s’esdevé que, només en el cas d’una decadència dels judicis de valor aristocràtics, tota aquesta contraposició entre les accions “egoistes” i les accions que “no es consideren egoistes” s’imposa com més va més a la consciència humana. Emprant la meva terminologia, es tracta de l’instint de ramat allò que s’expressa al capdavall amb un mot (fins i tot amb mots) en aquesta contraposició. Àdhuc aleshores, tanmateix, ha de passar molt de temps fins que aquest instint senyoregi en tal mesura, que la valoració moral resti veritablement presa i fixada en aquella contraposició (com s’escau, per exemple, actualment a Europa: avui dia el prejudici que pren per sinònims els termes “moral”, “generós”, “desinteressé” senyoreja ja amb la força d’una “idea fixa” i d’una dèria).

3 

En segon lloc, nogensmenys, prescindint completament de la impossibilitat de sostenir històricament aquella hipòtesi referent a l’origen del judici de valor que s’expressa en el mot“bo”, la hipòtesi en ella mateixa parteix d’un absurd psicològic. Segons ella, la utilitat de l’acció que no és egoista ha de ser l’origen de la seva lloança i aquest origen ha d’haver-se oblidat. Com és possible que s’hagi produït aquest oblit? És que tal vegada la utilitat d’aquestes accions ha cessat en cert moment? Allò que s’ha esdevingut és el cas contrari: aquesta utilitatha estat més aviat l’experiència diària en totes les èpoques, una cosa per tant que ha estat constantment recalcada d’una manera contínua, una cosa que, consegüentment, en lloc de desaparèixer de la consciència, en lloc d’oblidar-se, ha hagut de gravar-se en la consciència amb una claredat cada cop més diàfana. Molt més raonable és aquella teoria contrària (que no per això és més veritable) defensada, per exemple, per Herbert Spencer. Spencer considera que el concepte “bo” és essencialment igual al concepte “útil”, “convenient”, de manera que en els judicis referents a allò que és “bo” i a allò que és “dolent” la humanitat hauria assumit i sancionat veritablement les seves experiències indoblidades i inoblidables pel que fa a allò que és útil i convenient, pel que fa a allò que és perjudicial i inconvenient. Segons aquesta teoria, és bo allò que des de sempre s’ha palesat com a útil. Per això pot acreditar-se com una cosa “valuosa en grau suprem, com una cosa “valuosa en ella mateixa”. Com hem dit, també aquest procés explicatiu és fals. Però, si més no, l’explicació en ella mateixa és raonable i sostenible des del punt de vista psicològic.

4

[Genealogia de bo i dolent]

La indicació de quin era el bon camí me la donà la pregunta sobre quin significat tenienpròpiament des del punt de vista etimològic els termes referents a allò que és “bo”, encunyats per les diverses llengües. En aquest punt vaig descobrir que tots ells es referien a la mateixa transformació del concepte, que a tot arreu “noble”, “distingit”, en el sentit corporatiu era el concepte fonamental a partir del qual s’havia desenvolupat el terme “bo” en el sentit de “psíquicament noble”, de “generós”, de “psíquicament distingit”, de “psíquicament privilegiat”. Aquesta transformació, duta a terme d’una forma inevitable, va sempre acompanyada d’unaforma paral·lela d’aquella altra transformació que obliga els mots “vulgar”, “plebeu”, “baix” a convertir-se al cap i a la fi en el concepte “dolent”. L’exemple més eloqüent pel que fa a aquest darrer punt és el mateix mot alemany “schlecht”, que significa “dolent”. En essència és igual al mot “schlicht” que significa “simple”, “senzill” -compareu-lo amb els mots “schlechtweg” i“schlechterdings” que signifiquen “senzillament” i “simplement”-, i que originàriament qualificava l’home senzill, vulgar, sense que encara impliqués una sospitosa mirada de reüll, sinó la simple intenció de contraposar-lo al noble. A l’època de la guerra dels trenta anys, si fa no fa, és a dir, bastant tard, aquest sentit es canvià en el que s’empra actualment. Pel que fa a la genealogia de la moral, em sembla que això constitueix un coneixement essencial. El fet que s’hagi descobert tan tard es deu a la influència repressiva que dins del món modern exerceix el prejudici democràtic sobre totes les qüestions que es refereixen a l’origen de les coses. Es tracta d’un prejudici que s’immisceix fins i tot en l’àmbit tan objectiu en aparença com el de les ciències naturals i de la fisiologia, que basta aquí com exemple. Tanmateix, l’abús que pot causar aquest prejudici, un cop s’ha convertit d’una manera desbridada en odi, principalment tocant a la moral i a la història, es manifesta en el cas tristament famós de Buckle. El plebeisme de l’esperit modern, que té un origen anglès, esclatà de bell nou en aquest cas a la seva terra pàtria amb la mateixa força d’un volcà enllacat i amb aquella eloqüència turbulenta, estentòria i vulgar amb què fins ara han parlat tots els volcans.

Bibliografia: 
BOSCH-VECIANA, Antoni i VVAA: Atena. Lectures de filosofia.  Barcelona: Editorial La Magrana, 2012 (pàgines 353-358)

Webgrafia:

http://www.xtec.cat/~mcodina3/Filosofia2/genealogia-1-2-cat.pdf