NIETZSCHE
VERITAT I MENTIDA EN SENTIT EXTRAMORAL
1
( Una faula)
“En un remot racó dʼaquest univers centellejant que sʼexpandeix en innombrables sistemes solar, hi havia una vegada un astre on animals intel·ligents inventaren el coneixement. Va ser el moment més pretensiós i mentider de la “història universal”: només va sre un moment. Al cap dʼuns quants esbufecs de la natura, lʼastre es glaçà i aquells animals intel·ligents moriren sense remei. Qualsevol podria haver inventat aquesta faula i tanmateix podria no haver il·lustrat prou bñe lʼaspecte lamentable, vague, inútil i arbitrari que pren dins la naturalesa lʼenteniment humà. No hi ha hagut enteniment durant eternitats; i, quan desaparegui de nou, res no haurà passat. Perquè un enteniment no té cap missió per dur a terme que ultrapassi el límit de la vida humana. Lʼenteniment només és humà, i només qui en té un i lʼha generat seʼl pren com si fos la cosa més important del món: com si els eixos de lʼunievrs haguessin de girar al seu voltant. Si ens poguéssim comunicar amb un mosquit, ens adonaríem que també ell vola per lʼaire amb aquests sentiments i es creu ser el centre volant del mateix món. Res ni hi ha en la natura que sigui tan menyspreable i insignificant que no es pugui inflar de sobte com un globus per una breu alenada de la força del coneixement; i així com qualsevol traginer vol tenir el seu admirador incondicional, també els més superb dels homes, el filòsof, creu que de totes bandes els ulls de lʼunivers es troben telescòpicament orientats envers la seva manera de fer i de pensar.”
(L' art de la disfressa)
“Lʼenteniment, com a mitjà destinat a la conservació de lʼindividu, desplega les seves màximes
energies en lʼart de la disfressa: perquè aquest és el mitjà gràcies al qual es mantenen en peu els
individus més dèbils i menys robusts, ja que els ha estat negada lʼoportunitat de lluitar per la seva
existència amb la cornamenta i lʼesmolada mossegada de la fera salvatge. Aquesta art de la disfressa
arriba en el cas de lʼhome al màximum: aquí lʼengany, lʼadulació, la mentida i la impostura, el xerrar a esquena dʼaltri, el fingir, el viure una falsa vida de luxe, lʼemmascarament, lʼacord encobridor, el fer comèdia davant els altres i davant dʼun mateix, en una paraula, el continu giravoltar entorn dʼuna flema de fatuïtat és tan habitual i gairabé no hi ha res més inconcebible que imaginar que pugui fer acte de presència entre els homes lʼimpuls sincer i pur de la veritat. Estan pregonament immersos en il·lusions i imatges de somnis, la seva mirada llisca només per la superfície de les coses i solament hi veu “formes”, el seu sentiment mai no el duu cap a la veritat, i en té prou amb rebre estímuls i, com qui diu, amb jugar a les fosques dʼesquena a les coses”
(La veritat social)
“Com que lʼindividu vol conservar-se, per sobre de qualsevol altre individu, en una situació natural de les coses utilitza lʼenteniment gairabé només per a fingir: però com que lʼhome alhora, tant per necessitat com per avorriment, vol existir socialment, a guisa de ramat, li cal un acord de pau i, en conseqüència, sʼesforça per fer desaparèixer del seu món almenys el bellum omnium contra omnes més exagerat. Aquests acord de pau implica quelcom que sembla el primer pas per aconseguir aquell misteriós impuls envers la veritat. En aquest moment queda fixat el que dʼ ara endavant ha de ser “veritat”, és a dir, sʼinventa una denominació de les coses, uniformement vigent i obligatòria, i aquesta norma lingüística promulga les primeres lleis del que cal entendre com a “veritat”, perquè aquí sorgeix per primera vegada el contrast entre veritat i mentida”
(La veritat, una construcció social de l' enteniment)
"Aleshores, què és la veritat? Una munió inconstant de metàfores, metonímies, antropomorfismes, en resum, un conjunt de relacions humanes poèticament i retòricament forçades, transmeses i embellides, i que després dʼ haver estat usades durant molt de temps, a un poble li semblen fixes, canòniques i obligatòries: les veritats són il·lusions que ignorem que ho són, metàfores gastades i sense cap referència al món sensible, monedes que han perdut la seva imatge gravada i que, ara ja no són monedes sinó simplement metall.”
(El món percebut)
“Només oblidant aquest món primitiu de metàfores, només per la petrificació i encarcarament dʼallò que originàriament era una massa dʼ imatges que brollava amb impetuosa fluïdesa de la capacitat original dʼimaginació humana, només per la creença invencible que aquest Sol, aquesta finestra, aquesta taula són una veritat en si; en resum, només perquè sʼoblida dʼell mateix com a subjecte, a saber, com a subjecte que crea artísticament, pot viure lʼhome amb certa tranquil·litat, seguretat i coherència: si per un instant pogués escapar.se dʼaquests murs de creença que lʼempresonen, la seva autoconsciència quedaria immediatament destruïda. Prou li costa reconèixer que lʼensecte o lʼocell perceben un altre món totalment diferents del que ell percep, i que la pregunta sobre quina dʼaquestes dues percepcions del món és la correcta no té cap sentit, perquè, per a contestar-la, hauríem dʼaplicar el criteri de la percepció correcte, és a dir, un criteri que no es troba al nostre abast.”
Bibliografia:
BOSCH-VECIANA, Antoni i VVAA: Atena. Lectures de filosofia. Barcelona: Editorial La Magrana, 2014 (pàgines 388-400)
Webgrafia:
No hay comentarios:
Publicar un comentario