NIETZSCHE
9. TRANSMUTACIÓ DELS VALORS
La transmutació dels valors
Quan Nietzsche parla de transmutació de valors cal tenir en compte dues coses prèvies:
• Primera: La transmutació de valors no és una inversió: si això era “bo”, ara és “dolent”. Parlar així, segons Nietzsche, és seguir parlant amb les mateixes categories. El que ell vol es “trencar” amb els valors i instaurar una nova cultura, una nova fe, encara que laica.
• Segona: Dir que “no hi ha valors”, en la ploma de Nietzsche, és afirmar que els que tenim són relatius i els punts de referència “han cedit”: Déu, moral, raó, ciència. Per tant, cal buscar uns valors que valguin per si mateixos, sense necessitat de referents. La nova categoria en la qual s’han de fonamentar, segons, Nietzsche, és la vida.
El pensament de Nietzsche és també un «etern retorn»; torna contínuament sobre els mateixos temes; i tots els temes es redueixen a un de sol —l’afirmació de la vida, Per això, la »inversió dels valors» —o, més exactament, la re-valoració o trans-valoració dels valors— no n’és sinó una altra «perspectiva». Fins ara —diu Nietzsche— la Humanitat ha valorat tot el que s’oposa a la vida, i la moral vigent procedeix d’un esperit malalt i decadent. Cal, doncs, invertir els valors, valorar i afirmar altre cop la vida. «Transvaloració de tots els valors, aquesta és la meva fórmula». Només en aquest sentit Nietzsche s’anomena a si mateix «immoralista» i afirma que cal recuperar la innocència primitiva i estar «més enllà del bé i del mal»: .
EL superhome i la "mort de Déu"
EL superhome que anuncia Zarathustra no és, doncs, sinó el nou home. Però és, fonamentalment, un tipus moral. Nietzsche no és racista —fins i tot menysprea «el que és alemany»—, ni pensa que el superhome hagi d’aparèixer com a resultat de l’evolució biològica. En el Pròleg de Així parlà Zarathustra es limita a anunciar-lo, contraposant-lo a l'«últim home», és a dir, «a l’home més menyspreable, l’incapaç de menysprear-se a si mateix». Però l’anunci de Zarathustra només provoca la burla de la multitud: «Dóna’ns aquest últim home, Zarathustra —cridaven—, fes de nosaltres aquests últims homes! El superhome te’l regalem!» (PròI.) Per tant, no és una cosa que tothom pugui entendre.
De quina manera apareixerà el superhome és una cosa que Nietzsche no explica. Potser cal entendre que el portarà l’etern retorn i que el superhome és l’«home primer», l’innocent home primitiu que encara perdura en els pre-socràtics. En qualsevol cas, Nietzsche presenta el superhome com el fruit de «tres transformacions»: «Com l’esperit es converteix en camell, el camell en lleó i el lleó, a la fi, en nen.»
• En un primer estadi l’home és un camell, que, com l’ase, tira dòcilment del carro i transporta la seva càrrega.
• Desprès el camell es transforma en lleó i utilitza la seva força per a oposar-se a qui l’oprimia; així esdevé lliure; per a Nietzsche el geni ve representat pel lleó o el llop solitari.
• Però el lleó no és encara lliure del tot perquè busca dominar i necessita l'altre. Només quan es transforma en nen, actua sense coaccions i tot el que fa és igualment valuós.
«Digueu-me, germans meus, què és capaç de fer el nen que ni tan sols el lleó ha pogut fer? Per què el lleó rapaç ha de convertir-se encara en nen?
Innocència és el nen, i oblit, un nou començament, un joc, una roda que es mou per si mateixa, un primer moviment, un sant dir sí.
Sí, germans meus, per al joc del crear cal un sant dir sí: l’esperit vol ara la seva voluntat, el retirat del món conquereix ara el seu món [...].
Així parlà Zarathustra.»
NIETZSCHE, Així parlà Zarathustra.
● L’home superior i el darrer home
D’entre tots els homes superiors, a qui ha arribat més lluny en aquesta tasca destructiva de valors, l’anomena Nietzsche “el darrer home”. D’ell diu que converteix el no-sentit en beatífica quietud. És feliç en veure que no hi ha resposta a les preguntes. “Hem inventat la felicitat —diuen els últims homes— i fan l'ullet”. “Han abandonat les contrades on viure era dur (...)
L’home superior i el darrer home tenen encara la moral de l’esclau. Tots els homes superiors són nihilistes positius i són els qui inicien el pont cap al superhome.
L’home negatiu, en distingir el bé del mal, menyspreava la vida: “no facis”, “és dolent això" , etc; el mateix feia el reactiu: “substituirem un manament repressiu” (dolent), “hem de combatre” (l’enemic) etc.
L’últim home, se n’adona que ja no hi ha “més enllà”, només queda la remor profunda de la vida, on ha de tornar, més enllà del bé i del mal. La mort del Déu implica la fi de l’optimisme i del pessimisme i l’acceptació de la realitat sense jutjar-la.
El pas de l’home superior a superhome comporta una transmutació dels valors, i que des de “la mitjanit” del nihilisme absolut, ens tornem de bell nou afirmatius, tancant el cercle.
● El pont cap al superhome
Des de l’home superior i la debilitat de l’últim home, animal de ramat uniformitzat apareix el superhome d’una manera fulgurant. Amb el superhome es trenquen totes les imatges d’home, perquè serà tan diferent de l’home, diu Nietzsche, com l’home de l’animal. En passar del darrer home al superhome es trenca la continuïtat i cal fer “un salt”; el mateix que succeeix en passar de l'home reactiu (esclau) a l’autosuficient (amo).
El superhome és afirmatiu, només segueix la naturalesa i es mou per la vida; busca dominar sense referències als altres; és com un llampec que només fa mal de forma innocent, com a conseqüència del seu propi esclat; és com un déu d’Epicur que no es preocupa de la resta dels mortals; no es mou per compassió ni solidaritat, sentiments reactius i negatius. El superhome és el sentit de la terra; és l’egoisme sa del nen que sempre vol transformar-se en vida. L’home superior és l’heroi clàssic que Nietzsche s’estima però que ha de morir; hem de renunciar a nosaltres mateixos per buscar quelcom diferent.
El superhome, per tant, posseeix la innocència del nen, està més enllà del bé i del mal, és «el primer home» —un nou principi en l’etern retorn—, posseeix el poder de crear valors, viu fidel a la terra... En resum, el superhome no és sinó l’encarnació de tot el missatge de Nietzsche. No és un personatge terrible: és un nen. Tradueix un fragment d’Heràclit que Nietzsche no es cansa de citar, explícitament o implícita: «El temps és un nen que mou les peces del joc: govern d’un nen!» (Fr. 52.)
Nietzsche assenyala, com a condició per l'aparició del superhome, «la mort de déu». «Déu ha mort, fem que visqui el superhome.»
● La mort de Déu
La “mort de Déu” era ja un fet històric a l’època de Nietzsche, un resultat lògic de les contradiccions del propi concepte de “Déu”. Déu venia agonitzant des de lluny: els sofistes, el mestre Eckhart, el Renaixement, la Il·lustració, etc. Com diu el Dr. Valls, “Nietzsche no mata Déu, sinó que només publica l’acta de defunció”
Els il·lustrats, i podríem recordar Hume, ja havien criticat l’existència de Déu i denunciat la inconsistència de la metafísica. Nietzsche —juntament amb ell, altres contemporanis seus com Feuerbach (1804-72) i Marx—, veu Déu com una “alienació” de l’home. L’home, diu, situa Déu fora del món i en “Déu” hi projecta els propis ideals, —fent-se ressò de Feuerbach— “no és Déu que crea els homes, sinó els homes qui es creen els seus déus”. En la seva obra L'Anticrist, Nietzsche explica que la creença en Déu significa un menyspreu a la terra i al propi home.
Nietzsche només constata que Déu “ha mort”, és a dir, “ja no és present” a la nostra cultura perquè la societat ja no es mou per sentiments religiosos sinó per motivacions polítiques, econòmiques o científiques, etc.. Per això Nietzsche no ataca, mai, expressament la creença en Déu; només mira de treure’n les conseqüències. El problema ara, diu, són els substituts que hem posat en el lloc deixat buit per Déu, perquè ens costa de viure sense cap mena de transcendència.
No hi ha Déu, però encara creiem que algunes coses que es fonamentaven en ell, tenen sentit i seguim respectant els seus valors. L’home viu nostàlgics records de Déu i de la transcendència: quantes vegades pensem en el més enllà?. “M’he despertat d’un somni, però m’he despertat per assabentar-me que he de seguir somniant” (Gaia ciència, aforisme 54). Doncs bé, malgrat és difícil, la mort de Déu, hauria de constituir també la mort de tot allò transcendent que hem situat en el seu lloc: identitats, gèneres, valors, i, en una paraula, tot allò projectat cap a un món apartat, superior i diferent d’aquest. Hem de retornar a la terra el que li hem robat i hem situat en la transcendència, doncs buscar el sentit de la vida en quelcom extern és menysprear-la.
"Déu" representa l’antinòmia de la vida i la negació de la «innocència» de l’home: «EL concepte "Déu”, inventat com a concepte antitètic de la vida —en aquest concepte, concentrat, en horrorosa unitat, tot el que és nociu, enverinador, difamador, l’entera hostilitat a mort contra la vida!»
NIETZSCHE, Ecce homo.
D’aquesta manera, la «mort de Déu», la destrucció del «cristianisme —entès com a concentració de tota la cultura decadent— és la condició negativa de l’aparició del superhome. En la seva crítica contra la civilització occidental Nietzsche no tindrà cap pietat.
La genealogia de la moral
L’exposa en la seva obra La genealogia de la moral, escrita per aclarir punts foscos d’una obra anterior, Més enllà del bé i del mal. La genealogia de la moral és el llibre més sistemàtic de Nietzsche i constitueix un penetrant anàlisi del tipus d’home negatiu i reactiu.
En La genealogia de la moral (1887) Nietzsche aborda la critica de la moral vigent a partir de l’estudi de l’origen dels prejudicis morals. Per això, empra el mètode genealògic, consistent en una investigació etimològica i històrica de l’evolució dels conceptes morals» (cal recordar que Nietzsche era filòleg). L’obra es divideix en tres tractats que resumim tot seguit:
9.1. (Primera part de la Genealogia de la moral.)
“Bo i pervers”.
Nietzsche afirma que la seva investigació filològica en diverses llengües el va conduir al següent resultat: en totes les llengües «bo» (gut) va significar primitivament «allò noble i aristocràtic», contraposat a «dolent» (schlecht) en el sentit —no moral— de «simple, vulgar, plebeu». Aquestes dues denominacions «bo-dolent» són creades, doncs, pels nobles i poderosos, en la mesura que són ells els que tenen el poder de donar-se i donar noms.
«A tot arreu “noble”, “distingit” en el sentit corporatiu, era el concepte fonamental a partir del qual s’havia desenvolupat el terme "bo" en el sentit de “psíquicament noble”, de “generós”, de “psíquicament distingit”, de “psíquicament privilegiat”. Aquesta transformació, duta a terme d’una forma inevitable, va sempre acompanyada d’una forma paral·lela d’aquella altra transformació que obliga els mots “vulgar”, “plebeu”, “baix” a convertir-se al cap i a la fi en el concepte “dolent". L’exemple més eloqüent pel que fa a aquest darrer punt és el mateix mot alemany "Schlecht”, que significa “dolent”. En essència, és igual al mot "Schlicht", que significa “simple”, “senzill” (...), i que originàriament qualificava l’home senzill, vulgar, sense que encara impliqués una sospitosa mirada de reüll, sinó la simple intenció de contraposar-lo al noble. A l’època de la Guerra dels Trenta Anys si fa no fa, és a dir, bastant tard, aquest sentit es canvià en el que s’empra actualment.»
NIETZSCHE, Genealogia, I, 4.
Malgrat tot, més tard sorgeix una altra contraposició: la de «bo» (gut) i «malvat» (böse), ja de caràcter moral. Aquesta nova contraposició s’enfronta a l’anterior, i la desplaça. L’origen històric (ja no etimològic) de tal desplaçament és, segons Nietzsche, el següent: els que eren considerats «dolents» (en el sentit de «baixos, plebeus») es rebel·len, s’anomenen a si mateixos «bons» i parlen dels «nobles» com a «malvats» (böse). Aquesta transformació va ser realitzada pels jueus, i els cristians la van prosseguir. És a dir, els nobles passen ara a ser «malvats», i els «bons» són ara els que abans eren denominats pels nobles com a «dolents» (plebeus):
«Han estat els jueus aquells qui amb una conseqüència aterridora i amb els ullals de l’odi més abismal (l’odi de la impotència) han gosat d’establir i de mantenir la inversió de l’equivalència aristocràtica dels valors (bo = noble = poderós = bell = feliç = estimat per Déu), és a saber: “Els bons només són els desgraciats. Els bons només són els pobres, els febles, els humils. Els pietosos i els beneïts per Déu també són només els qui pateixen, els desposseïts, els malalts, els lletjos. Només ells obtindran la felicitat eterna, Al contrari, vosaltres que sou nobles i poderosos sereu per sempre els perversos, els cruels, els cobejosos, els insaciables, els ateus. Vosaltres sereu també eternament els dissortats, els maleïts i els condemnats... »
NIETZSCHE, Genealogia, I, 7.
Així doncs, la moral sorgeix com a resultat de la «rebel·lió dels esclaus» i és producte d’una «actitud reactiva», del ressentiment. El ressentiment és qui va crear els valors morals d’Occident i és el responsable de l'aparició d'una civilització enemiga de la vida i d'un home «incurablement mediocre».
Denominació creada pels nobles
Denominació creada pels jueus i cristians
Noble = bo
Plebeu = dolent
Malvat = noble
Bo = plebeu
• Moral dels amos i dels esclaus.
— En l’inici de la nostra cultura l'«amo» o “ben nascut”, era feliç. S’oposava a tot el que era baix i mesquí perquè obstaculitzava el seu propi desplegament, no perquè volgués venjar-se de ningú, ja que “l’amo” més que amo de l’esclau, és amo d’ell mateix. Allò bo, per a ell, era aristòcrata i noble i pensava espontàniament així: “Si jo sóc bo, tu ets dolent”.
— L’esclau, en canvi, no era autòcrata ja que sempre estava pendent de l’amo al qual s’oposava; raonava així: “tu ets dolent i per tant jo sóc bo”. Qui és “esclau”, mai manté amb l’amo una relació d’autèntica reciprocitat ja que rebutja la moral de l’amo pel sol fet de ser desitjada per ell i no poder-la posseir. Aquesta referència constant de l’esclau a quelcom exterior fa que la força mai li surti lliure i espontània sinó sempre reactiva i condicionada. No pot estimar, respectar i admirar, és passiu i imputa els mals als altres. El sentiment que mou “l’esclau” és el ressentiment. La revolta dels esclaus es produeix quan el ressentiment esdevé creador. Amb aquest fet es “capgira la mirada” i l’esclau passa a ser l’home bo i moral.
• El sacerdot jueu. Pel sacerdot jueu només són bons els miserables. La gènesi del seu adoctrinament col·lectiu és el següent: allò que abans era desagradable i dolent per a nosaltres (Slecht) ara és malvat (Wöise) o sigui, provinent d’una culpa que, per al sacerdot jueu, ve dels altres. Sovint el sacerdot mateix no és decadent, però ell és qui introdueix en la massa el ressentiment. Nietzsche odia i admira alhora els sacerdots jueus que han “capgirat” la mirada del món. El poble jueu, adoctrinat per llurs sacerdots, és un poble que tendeix a la destrucció, la mort i l’anorreament i que odia els forts i els fa culpables de ser-ho. Diu que els nobles seran condemnats i els que pateixen tindran la felicitat eterna; per això rebutja les pulsions més afirmatives com són la sexualitat, l’egoisme, l’agressivitat i la crueltat i defensa les pulsions decadents.
9.2. (Segona part de la Genealogia de la moral.)
El sacerdot cristià: origen de la culpa i la mala consciència
En la segona part de La genealogia es descriu un nou viarany seguit pel ressentiment. A causa de les dificultats que l’agressivitat contra els altres comporta, el sacerdot cristià en canvia la direcció. No són els altres els culpables del nostre patiment sinó nosaltres mateixos; a aquesta nova mena de «ressentiment» l’anomena Nietzsche «mala consciència». El ressentiment del jueu deia als altres “és culpa teva”; la mala consciència dels cristians diu: “és culpa meva”.
El cristià es representa a si mateix com a pecador que ha comès una falta; per redimir-la —el cristianisme és com una farmaciola— cal patir. D’aquí prové el sentiment roent de culpa que és el càstig que un mateix s’ha imposat. Però aquest “remei” és equivocat, diu Nietzsche. Vigilar-se, compadir els altres i autocompadir-se, que és el que fan els cristians, només referma el sentiment d’infelicitat.
En efecte, diu, si bé Crist de fet representa la negació de l’ordre jeràrquic del judaisme, i és un ésser dolç i vital, Sant Pau el malinterpreta i, després de cobrar força de l'odi dels jueus, munta sobre aquestes bases una nova religió, hostil a la vida. Per a Sant Pau un “Déu d’amor” és víctima de l’odi dels altres als quals, en canvi, ell no odia (no és un ressentit); aleshores carrega sobre si el pecat aliè fins a patir i morir pels altres (mala consciència). El patiment (“per amor de Déu”) és l’obligació del cristià. Pels cristians, l’home moral és qui reconeix i purga els seus pecats i, per això, queda net d’ells i mereix “la salvació’.
9.3. (Tercera part de la Genealogia de la moral.)
Els ideals del sacerdot ascètic: la ciència, la filosofia i l’Estat
El substitut del sacerdot cristià és el “sacerdot ascètic” que predica entre els ressentits que cerquen Déu sense trobar-lo, els aplega i els fomenta els sentiments gregaris. L’home ascètic és l’ateu que es comporta amb una escrupolosa sinceritat i honestedat intel·lectual perquè, portat per l'ideal de veritat, en el lloc buit de Déu hi posa la seva negació. L’asceta representa la manera de morir en vida; si abans la vida se sacrificava a Déu, i després als seus substituts, l’asceta conseqüent ho fa al seu lloc buit, a res. És el vertader nihilista.
1. (Crítica a ) La ciència
Hi ha dues maneres de considerar la ciència: com a útil i servidora de la vida o de forma racionalista, com a portadora de veritats eternes. En la segona època, Nietzsche defensa la ciència entesa en el primer sentit, o sigui, com a útil per a la vida i instrument de poder; no considera, per tant, les seves veritats com inamovibles. Defensa la concepció dels sofistes així com també l’empirisme, què neguen la metafísica i fan dependre la ciència i el saber de la naturalesa humana.
En l’última època, en canvi, Nietzsche “martelleja” la ciència, que entén en el segon dels sentits esmentats o sigui com a portadora de veritats eternes. En aquest sentit es pren el saber com a “ideal ascètic” i es posa en el lloc que Déu ha deixat buit. Algunes de les crítiques que fa Nietzsche a la ciència racionalista són:
a) Segueix el nefast mite d’un coneixement pur que penetra fins el fons de les coses i les reflecteix. Es va de la lògica, útil però falsificadora de la veritat; la realitat és a l’inrevés del que pensen els racionalistes: allò més real no és allò més racional sinó que a mida que racionalitzem ens allunyem de la realitat.
b) Fer ciència és buscar lleis universals i necessàries, aplicables a tots els éssers. Així, als ulls de Nietzsche, és negatiu perquè ens anivella i iguala i ens fa perdre de vista l’individu i el cas particular
2. (Crítica a ) La filosofia
Les “martellades” de Nietzsche cauen especialment sobre la filosofia. D’entre els pensadors antics, només se’n salva Heràclit, el filòsof de l’esdevenir; considera, en canvi, responsables de l’esgarriament de la filosofia occidental Sòcrates i Plató, defensors de la immutabilitat d’unes idees, alienes al món.
Els filòsofs, diu, inventen un “món vertader” que té totes les propietats que no té la vida: unitat, identitat, estabilitat, felicitat, veritat i bé. La metafísica és la visió del món al revés. En paraules de Nietzsche, “en dic malvades enemigues de l'home, de totes aquestes doctrines de l'u i el ple i de l'immòbil” (APZ 11); també la noció de “substància” és un producte capgirat de la voluntat de poder que sotmet la realitat al concepte.
La filosofia occidental ha quedat corrompuda —segons Nietzsche— des de Sòcrates i Plató:
— Sòcrates va fer triomfar la raó contra la vida, Apol·lo sobre Dionís;
— Plató, al seu torn, va crear un altre món desvalorant aquest (il·lusió del «món vertader»), a la vegada que «va inventar l’esperit pur i el bé en si».
Ara bé, per a Nietzsche, «en el filòsof res, absolutament res, és impersonal» i tota la veritat filosòfica no fa sinó revelar un instint, un temor o un desig inconfessat. Què s’amaga darrera l’«idealisme» de Sòcrates i de Plató (i, per tant, en tota la metafísica occidental)? L’esperit de decadència, I’odi a la vida i al món, el temor a l’instint:
«El fanatisme amb què la reflexió grega sencera es llança a la racionalitat delata una situació difícil: s’estava en perill, es tenia una sola elecció: o bé perir o bé ser absurdament racionals... El moralisme dels filòsofs grecs a partir de Plató té uns condicionaments patològics; i el mateix el seu afecte a la dialèctica, Raó = virtut = felicitat significa simplement: cal imitar Sòcrates i implantar de manera permanent contra els apetits obscurs una llum diürna —la llum diürna de la raó. Cal ser intel·ligents, clars, lúcids a tot preu; tota concessió als instints, al que és inconscient, condueix cap a baix... [...]. EL que ells escullen com a remei, com a salvació, no és a la vegada, més que una expressió de la décadence [...]. La llum diürna més enlluernadora, la racionalitat a tot preu, la vida lúcida, freda, previsora, conscient, sense instint, en oposició als instints, tot això era només una malaltia diferent —i de cap manera un camí de retorn a la virtut”, a la "salut”, a la felicitat... Haver de combatre els instints —aquesta és la fórmula de décadence: mentre la vida ascendeix, la felicitat és igual a instint»
NIETZSCHE. Crepuscle dels Ídols, «EL problema de Sòcrates».
Nietzsche no perdona quasi res a la filosofia occidental —només sembla salvar Heràclit—: «Tot el que els filòsofs han anat manipulant des de fa mil·lennis són mòmies conceptuals; de les seves mans no va sortir viu res de real.» Així, ataca els principals conceptes metafísics com a enganys gramaticals o del llenguatge. EL pitjor de tots ells és el concepte d’«ésser», una ficció buida. Igualment rebutja els conceptes de «jo» (Descartes), «cosa en si» (Kant), substància, causa, etc. Tots aquests conceptes —diu Nietzsche— procedeixen d’una desestimació del valor dels sentits i una sobreestimació de la raó. Tot al contrari, Nietzsche afirma que hem d’acceptar el testimoni dels sentits: el que és real és l’esdevenir (Heràclit), el fenomen de l’aparença.
En definitiva, el suprem error de la metafísica és haver admès un «món veritable» enfront d’un «món aparent», quan només aquest últim és el real. La història de la filosofia pot ser considerada, doncs, com una història de l’alliberament del fantasma del «món veritable» (Text 1).
• El perspectivisme. Nietzsche, finalment, modifica el concepte de veritat. No solament el seu pensament és un fenomenalisme (el fenomen, o l’aparença, és tot el que hi ha), sinó que no admet «veritats en si», Una veritat «en si» —diu— és una cosa tan absurda com un «sentit en si», Una veritat és «vertadera» pel seu valor pragmàtic: la «voluntat de veritat» no és sinó «voluntat de poder»: és veritat el que augmenta el poder, el que serveix a la vida. I contra el dogmatisme metafísic, Nietzsche defensa un perpectivisme; «no hi ha fets sinó interpretacions (Auslegungen)»; «no hi ha coses sinó perspectives (Perspektiven)»; la pregunta: Què és això? no és més que la pregunta: Què és això per a mi? I la perspectiva és ja una valoració (feta per la voluntat de poder):
«L’esperit humà no pot fer una altra cosa que veure’s a si mateix en les seves pròpies perspectives. Ens és impossible sortir del nostre angle visual [...], EL món s’ha tornat per segona vegada infinit per a nosaltres, ja que no podem refutar la possibilitat que sigui susceptible d’interpretacions infinites.»
NIETZSCHE, La gaia ciència
3. (Crítica a ) L'Estat
L’origen real de les societats és la conquesta i no el contracte però els polítics, “hàbils simis grimpadors”, en defensar la seva parcel·la, com els sacerdots, imposen ideals ascètics i ressentiment als altres. Per exemple, dels socialistes del seu temps diu que, amb el seu afany d’igualar, es posarien cadenes a ells mateixos perquè tothom estigués encadenat; prenen a l’home la seva força individual i el transformen d’au de rapinya que és en animal mansuet, civilitzat i massificat. Nietzsche, per la seva actitud anti-igualitaria, es declara anti-demòcrata i més partidari del despotisme il·lustrat de Voltaire que del sufragi universal de Rousseau.
La justícia és, d’entre les institucions socials, una de les que rep més “martellades”, pel seu supòsit d'igualtat de tots.
