NIETZSCHE: 6 "AIXÍ PARLÀ ZARATUSTRA" : EL SUPERHOME (EL NEN)

NIETZSCHE

6. "AIXÍ PARLÀ ZARATUSTRA" 

El camell, el lleó i el nen

Els grans temes de Zaratustra  • Zarathustra —o Zoroastre, per als grecs— va viure entre els anys 700-630 (o 600). Als trenta anys va rebre la seva primera revelació religiosa. La seva doctrina es troba recollida en disset cants. La part essencial del missatge de Zarathustra és un monoteisme, que conté un dualisme: la lluita entre els dos Manyu, o «esperits», el del bé  i el del mal. Nietzsche escull la figura de Zarathustra, ja que hi veu el «creador de la moral» —la contraposició bé/mal—; per això mateix, invertint la seva significació històrica, el converteix en qui supera la moral, en qui va «més enllà del bé i del mal». Així parlà Zaratustra ha esdevingut el llibre més llegit i l'obra central de Nietzsche. La seva crítica radical a la religió, a la metafísica, a la moral es complementen amb la part més positiva de la seva filosofia. Zaratustra dirà sí a la vida i establirà la nova taula de valors. Quatre grans temes apareixen en un primer pla: La mort de Déu. Tots els valors de la nostra cultura descansen en la pressuposició que el sentit d'aquest món està fora d'ell. Déu personifica aquesta pressuposició. Amb la mort de Déu s'enfonsen tots els ideals, fins i tot l'ideal de la ciència, car la ciència es basa en la pressuposició d'un sentit únic i fix de les coses que el concepte pot agafar. Ens precipitem en el nihilisme. El superhome. La doctrina del superhome es fonamenta en la mort de Déu. El superhome serà el nou «déu terrenal», serà el «sentit de la terra»; el pol oposat al «darrer home». El superhome esdevindrà el gran creador de valors. La voluntat de poder. Amb que compta el superhome per operar la transvaloració? Únicament amb la voluntat de poder. La voluntat de poder (mot semblant a vida) expressa una energia sempre inquieta que crea incessantment noves formes de vida, però que també les destrueix; una inquietud sense descans que només s'assossega una mica per la creació de noves formes de vida. Voluntat de poder és l'imperatiu nietzscheà. L'etern retorn. Etern retorn o «circularitat del temps» mostra que la distinció entre pretèrit i futur no la fa el mateix temps, sinó cadascú de nosaltres des del seu propi punt de vista. El que a algú apareix com a pretèrit, per un altre apareix com a futur. El que compta és que en cada instant creador s'il·lumina el paisatge sencer del temps, com un llampec, i s'interpreta que sempre passa el mateix, la creació i mort de noves formes.

. El superhome i les transformacions de l' esperit

A Així Parlà Zarathustra, ens parla de les tres metamorfosi de l’esperit: camell, lleó i nen.

El camell és l’animal de càrrega, dòcil i submís, que porta al gep l’imperatiu del deure.

El lleó es deslliura de tota imposició exterior, no admet que se’l domestiqui. El lleó representa l’home que es desfà de l’imperatiu moral, de la idea del deure.

Però encara cal el nen, el nadó, perquè allò que és propi del nen és la creativitat. Quan l’home prescindeixi dels deures i dels presumptes valors ja donats, caldrà que sigui ell mateix, la pròpia voluntat de poder, que en creï de nous. Aquesta es la tasca del super-home: crear valors de la vida a través de la seva pròpia voluntat de poder.

Zarathustra és el profeta del super-home. El super-home és la superació de l’home, de la mateixa manera que l’home és la superació de l’animal. El super-home representa la fidelitat a la terra, a la vida, al contrari dels cristians, que representen la negació de la vida. Podria ser (en paraules del propi Nietzsche) Goethe i Napoleó en una sola persona, o Cèsar amb l’ànima de Crist. És l’home lliure i independent, que està més enllà del bé i del mal. És apassionat, alegre, hàbil, físicament fort, amb caràcter. L’únic que detesta és la debilitat.

De fet és el que Nietzsche, que era malaltís, solitari, turmentat i oblidat hauria volgut ser. Només Nietzsche? Possiblement tots nosaltres. Per això el super-home és el sentit de la terra.

La segona dissertació de la Genealogia de la Moral acaba amb una descripció del super-home:

“Per tal d’aconseguir aquell objectiu, caldria una mena d’esperits diferents dels que són possibles concretament en aquesta època: esperits enfortits per guerres i victòries, per als quals la conquesta, l’aventura, el perill i fins i tot el dolor hagin esdevingut una necessitat. Per tal d’aconseguir aquell objectiu, caldria haver-se acostumat a l’aire fred de les altures, a les excursions hivernals, al gel i a les muntanyes de tota mena. Caldria a més a més una mena de perversitat sublim, una darrera temeritat del coneixement, molt autoconvençuda, que pertany a la gran salut. Caldria precisament, dit en un mot i prou malament, aquesta gran salut...! (...) Aquest home del futur, que ens alliberarà tant de l’ideal que ha existit fins ara com d’allò que n’ha hagut de néixer i de sorgir, de la gran repugnància, de la voluntat del no-res, del nihilisme, aquest toc de campana del migdia i de la gran decisió que allibera altra vegada la voluntat, que retorna a la terra el seu objectiu i a l’home la seva esperança, aquest anticrist i antinihilista, aquest que venç Déu i també el no-res, aquest home que ha de venir qualque vegada...”

Sovint s’ha dit que Nietzsche era un moralista. Possiblement en la seva profecia del super-home hi perviu l’ideal kantià d’una ètica autònoma: l’home crea els valors a partir de si mateix. Però aquesta autonomia no seria l’autonomia de la raó sinó l’autonomia de la voluntat. A més, cal excloure’n la idea de deure universal. En paraules del propi Nietzsche, Kant era un imbècil.

"He de decir, todavía, dos palabras más contra Kant moralista. Una virtud ha de ser nuestra invención, nuestra defensa y nuestra necesidad personal; tomada en cualquier otro sentido no es más que un peligro. Todo aquello que no sea una condición vital es perjudicial para la vida: una virtud que existe sólo por efecto del sentimiento de respeto a la idea de la virtud, como quería Kant, es peligrosa. La virtud, el deber, el bien en sí, el bien con el carácter de impersonalidad, de regla general, no son otra cosa que utopías que expresan la degeneración, la debilitación última de la vida, las bufonadas de Königsberg (la ciutat de Kant) . Las leyes más profundas de la conservación y del crecimiento exigen lo contrario: que cada uno invente su virtud, su imperativo categórico. Un pueblo deja de existir como tal cuando confunde su deber con el concepto general del deber. El deber impersonal, el sacrificio ante el dios Moloch de la abstracción, es lo que más profunda y radicalmente destruye; me asombra en gran manera que no se haya visto todavía lo peligroso que es el imperativo categórico de Kant. Sólo el instinto teológico ha podido tomarle bajo su protección. Un acto provocado por el instinto de la vida demuestra su valor por la alegría que le acompaña, y aquel nihilista de entrañas cristianas y dogmáticas consideraba la alegría como una objeción. ¿Hay algo que debilite más que trabajar, pensar, sentir, sin necesidad interior, sin una íntima elección personal, sin alegría, como un autómata del deber? Esta es, en cierto modo, la receta para llegar a la decadencia y hasta a la imbecilidad. Kant se volvió imbécil, ¡y era un contemporáneo de Goethe!¡Y esta araña fue y continúa siendo considerada como un filósofo alemán por excelencia! Ya me guardaré bastante de decir lo que pienso de los alemanes."

F.Nietzsche, L’Anticrist

La idea d’un Nietzsche moralista es completa amb la intuïció de l’etern retorn.

Webgrafia:

www.xtec.cat/~jcampman/Nie56.pdf‎  
http://2.bp.blogspot.com/_Ct_JvLiwK_g/SpvPW-8RLyI/AAAAAAAAAps/PBUID0tqhAk/s400/friedrich-nietzsche+6.jpg
http://www.xtec.cat/~lvallmaj/barrinou/nietzsch.htm
http://www.xtec.cat/~fvilasec/nietzsche/superhome.htm