Algunes influències que Nietzsche rebutjà
Nietzsche, referint-se a ell mateix a Ecce homo diu
que és un destí. Més que no pas una filosofia, ell considera que està
fent una "genealogia". La genealogia no és exactament una història de la
moral o de les idees tristes (nihilistes). Més aviat consisteix en un
diagnòstic: una dramatúrgia de les idees. El genealogista no fa història
de les idees: s’esforça per mostrar què hi ha de viu i de mort en cada
vida i en cada afirmació dels homes actuals. La genealogia mostra com el
passat es fa present. Les idees tristes i angoixades que avui pensem
han estat originades en l’ahir (socràtic, platònic, cristià, kantià…).
Com Marx i com molts filòsofs de finals del XIX –els tòpicament
anomenats "filòsofs de la sospita"- Nietzsche considera que el pes mort
de l’ahir encara és viu en l’avui. Vet aquí que tota la filosofia
occidental està malalta i és còmplice d’un error: el teoricisme
nihilista, la profunda incapacitat de les idees per tal de "dir" la
vida. El que cal fer és denunciar aquest error que ens fa més tristos i
angoixats.
Per
això comprendre qui i per què és rebutjat en el món intel·lectual
nietzschià significa comprendre l’abast del seu projecte. Com diu
Heidegger, amb Nietzsche acaba la metafísica de les Idees i comença la
metafísica de la vida. Nietzsche rebutja el que li sembla mancat de vida
i assumeix –ulls clucs- tot el que li sembla expressió de la voluntat
de poder. Molt en resum Nietzsche rebutja:
1. La tradició socràtica i platònica.
2. El cristianisme.
3. Descartes i la tradició racionalista.
4. L’imperatiu categòric kantià.
5. L’utilitarisme.
● Sòcrates i Plató:
Sòcrates és el pare de la moral entesa com a repressió dels instints.
Vitals: prefereix morir, nega la vida per tal de fer que les seves idees
visquin eternament. Així comença el gran combat de la raó contra la
vida. Plató continua aquesta línia negant la virtut del món sensible i
subordinant-ho tot al món intel·ligible. Plató és el pare del nihilisme
perquè consuma la subordinació de la vida a les Idees i afirma que el
món suprasensible és no tan sols la millor realitat sinó l’única. A la
Genealogia de la moral ho planteja estrictament: Plató contra Homer:
heus aquí l’antagonisme autèntic i total (Tercera dissertació, paràgraf
25) Homer és el gran mitògraf, el creador d’un món heroic. Plató –en
canvi- és el negador de la vida. La lluita entre el món homèric (vital) i
el món platònic (antivital) prefigura el debat de la voluntat de poder
contra el nihilisme.
● Cristianisme:
és el model de la moral d’esclau. Fa a tothom igual perquè considera
tothom pecador. Predica la submissió, l’acceptació del dolor, el
sacrifici… És un platonisme per al poble. Això significa que el cel
cristià no és sinó el món de les Idees platòniques però rebaixat,
disminuït, perquè per arribar a les Idees calia ser, en certa manera un
aristòcrata, un home capaç de perfeccionar l’ànima, mentre que per
entrar al cel cristià tan sols cal viure resignat i penedit del pecat.
El cristianisme és una ideologia de consolació. Com diu a La genealogia:
Déu és la mentida més duradora (nº 24). L’home incapaç de suportar la
vida necessita un déu que li faci suportable el fet de viure.
● Descartes i la tradició racionalista:
Identifiquen ser i pensar, error greu perquè la vida està més enllà del
pensament, que només és una de les seves expressions multiformes. El
pensament per a Nietzsche no és una instància autònoma, sinó que està
subordinat a la vida. Pensar és una funció del viure i no al revés. A La
voluntat de poder (llibre II, paràgraf 342) insisteix a afirmar Tot el
que pot ser explicat i concebut és de poc valor… la lògica i la mecànica
només són aplicables als fets superficials. Per a Nietzsche allò
important és sempre "una intensitat", quelcom qualitatiu i que no es pot
expressar en termes quantitatius.
● Ètica kantiana: Kant
és per a Nietzsche el xinès de Köenigsberg, és a dir, un personatge
obsessionat pel deure i incapaç de crear. Amb l’imperatiu categòric,
expressió del deure pel deure, el nihilisme ha arribat a la seva
culminació. Kant insulta la vida perquè la sotmet a la moral. La
filosofia kantiana defensa el tu has, en canvi a l’origen de la moral
nietzschiana hi ha el jo vull. A La genealogia (Segona dissertació, nº
6) afirma que: l’imperatiu categòric put a crueltat. És cruel subordinar
la vida i la diferència al deure i a la moralitat gris i pesada.
● L’utilitarisme:
És una moral per a les masses, purament quantitativa, calculadora i,
per tant, oposada a la vida superior que es dóna sense càlcul, que
s’entrega gratuïtament i que només pot ser autènticament degustada pels
millors. L’utilitarisme és purament pragmàtic, llunyà a l’aristocràcia
dels afirmadors de la vida. A La genealogia (Primera dissertació,
paràgraf 2) afirma que: El punt de vista de la utilitat resulta el més
estrany i el més poc escaient, precisament quan es tracta de la déu
ardent dels judicis de valor, ordenador del rang. Una concepció
utilitarista és ben lluny de l’aristocratisme que Nietzsche predica.
Les influències que Nietzsche assumeix.
 |
| Nietzsche i Schopenhauer |
Nietzsche
parla sovint dels "esperits lliures", aquells no contaminats pel
nihilisme, als quals adreça la seva reflexió o, quasi millor, la seva
prèdica. Són els marginats pel corrent oficial, els qui han propugnat
que la vida –entesa com a joc i com a festa- tingui un lloc en la
filosofia. A grans trets, Nietzsche assumeix una línia materialista i
sensualista de la filosofia occidental que te quatre grans moments:
1. Els presocràtics i els sofistes.
2. L’esquerra hegeliana.
3. Schopenhauer.
4. Wagner.
En
certa manera es podria afegir una influència disputada i
contradictòria: Darwin. I certament convindria no passar per alt les
referències que sovint fa als moralistes francesos dels segles XVII i
XVIII, especialment François de La Rochefoucauld i a Voltaire que li
interessen tant pel seu pessimisme irònic com pel seu aristocratisme i
pel menyspreu a la massa. No és inútil observar que Nietzsche assumeix
la influència de filòsofs que són també, a més, grans escriptors perquè
l’estil literari és per a Nietzsche una prova de la veritat del
pensament.
●
Presocràtics i sofistes: Analitzen el món amb un llenguatge encara no
colonitzat per la moral. Els interessa el canvi i el moviment (Heràclit)
que és una característica essencial de la vida. Nietzsche reivindica la
sofística perquè assumeix el seu concepte de pensament com un joc
d’opinions agosarades. Els sofistes no tenen una concepció unívoca de la
veritat, com la que després imposaran Sòcrates i Plató sinó que són
pluralistes.
●
Esquerra hegeliana: Feuerbach i Strauss li interessen per la crítica
materialista i atea. En recull la idea que "Déu ha mort", però la
desenvolupa d’una manera creativa i nova. Feuerbach havia afirmat que la
teologia és en realitat una antropologia. És l’home qui crea Déu com un
negatiu fotogràfic de la misèria humana (l’home és mortal, Déu és
immortal; l’home és egoista, Déu és amor…). Analitzant què és Déu només
podem saber què voldrien ser (i què no són) els humans. Per a Nietzsche,
la mort de Déu és l’esdeveniment sorollós, la condició necessària –però
no suficient- per tal que l’home pugui ser creador de valors i de
sentit.
●
Schopenhauer: És el mestre de Nietzsche i de la filosofia alemanya
després 1848, quan fracassa la revolució burgesa i es posa de moda el
pessimisme estetitzant. Schopenhauer afirma que la voluntat és l’eix de
la vida humana –plantejament que Nietzsche assumeix- però la voluntat
schopenhauriana és tràgica, perquè al final tot l’esforç de la voluntat
és nul perquè acaba essent derrotada per la mort. En última instància la
vida per a Schopenhauer és vel de Maia, pura il·lusió. Nietzsche recull
la idea de "voluntat de vida" que transforma en "voluntat de poder"
perquè el poder és l’expressió central de la vida, però critica el
pessimisme schopenhaurià Per a Nietzsche, al final, el poder de la vida
–en totes les seves múltiples disfresses- és més fort que el poder de la
mort.
●
Wagner: Com a músic defineix l’òpera en termes d’obra d’art total.
Nietzsche recull aquesta intuïció en el Superhome que és també un "home
total", un home fet tot ell "obra d’art". Però, a partir de la
Tetralogia, Wagner esdevé l’apòstol del pangermanisme i Nietzsche trenca
amb ell perquè considera que ha esdevingut un "patriota", un
"nacionalista" i, per tant, ha esdevingut incompatible amb l’element
dionisíac i festiu del Superhome. En el fons, Wagner és per a Nietzsche
un pessimista. En canvi, l’esposa de Wagner –Cosima- serà sempre
Ariadna, representant de l’home superior. Ariadna ens condueix pel
laberint (com havia fet Teseu en la mitologia clàssica) i ens salva.
L’amor innocent i platònic de Nietzsche per Cosima converteix Ariadna en
un dels símbols més rics perquè ens acosta a Dionís, el déu de la
sensualitat. Per a una lectura feminista de Nietzsche no està de més
observar que els Superhomes que Nietzsche ha tractat a la vida real
(Cosima, Lou…) són… dones.
●
Darwin, una influència discutida: És segur que Nietzsche havia llegit
L’evolució de les espècies i que admirava l’espectacle estètic de la
selecció natural i la lluita per la vida. A La genealogia esmenta la
hipòtesi de la bèstia darwiniana (pròleg, paràgraf 7), però sense fer-ne
cap especial elogi. Com a teoria científica, el darwinisme té poca
influència sobre el Superhome, malgrat que sovint Nietzsche empri la
paraula "raça" (perquè aquest mot a principis del XIX i del XX tenia una
significació que ultrapassava el sentit biològic i, a l’engròs,
significava "grup humà" i "fraternitat"). El Superhome no és mai una
raça biològica (a més Nietzsche es considerava antigermànic admirava els
esforços de Polònia per la independència), sinó una exigència vital, el
nou principi de valoració moral. El principi de selecció natural no
funciona en el Superhome, que té una significació clarament
crítico-moral i no biològica. Els més poderosos d’un règim polític o de
la biologia no són necessàriament "els forts" de la concepció
nietzschiana, perquè la noció de poder en Nietzsche no és equivalent a
domini. El domini és el "mal" poder, el poder que ofega la vida.
* * *
El
Nietzsche jove és seduït profundament per dos personatges claus de la
cultura alemanya de la seva època: Wagner (1813-83) i Schopenhauer
(1788-1860) ambdós de Leipzig. Nietzsche manté una relació personal molt
estreta amb el matrimoni Wagner i Còsima. La música de Wagner és
escènica i èpica i recrea els mites populars alemanys. Això el
converteix, als ulls de Nietzsche, en l’esperança del canvi cultural, en
el prototipus de l’artista creador, comparable amb els pares del teatre
grec i en el representant de l’esperit lliure i revelador del misteri
de la vida. Però, queda decebut quan apareix Parsifal, —la llegenda del
S. Grial— perquè creu que contribueix com tants altres, a l’enganyifa
cristiana.
Schopenhauer,
filòsof del pessimisme, fou el seu mestre intel·lectual des que
descobrí la seva obra El món com a voluntat i representació en la qual
defensa:
"La
història de la humanitat no manifesta un progrés real sinó una monòtona
representació del mateix drama, “un somni del nostre cervell”, o com
diu, un món de les representacions però qualsevol representació del món
val igual que una altra: totes són somni En contraposició amb aquest món
fals, hi ha la vertadera realitat que no és representada —per la raó—
sinó viscuda —per la voluntat— en el nostre interior. Aquesta voluntat
és còsmica i material —un destí— que ens domina i s’objectiva en
diversos graus des dels éssers inanimats, —passant per les plantes i els
animals—, fins l’home. Aquesta voluntat és una “força sense meta”,
irracional. Però, malgrat que el món de les representacions és carcassa
buida. La voluntat està condemnada a materialitzar-se en
representacions, per tan, qualsevol esforç de la voluntat és igual
d’inútil. L’home està condemnat al fracàs. Únicament l’art i,
concretament la música, —en manifestar el misteri de la vida— apropen
l’home a la voluntat lliure i l’alliberen del pessimisme anihilador. La
música és el consol del filòsof."
Nietzsche
cita sovint, i amb respecte, Kant. Però s’oposa a ell perquè creu que
la raó no pot funcionar en el buit sinó que ha de servir la vida.
Altres
autors que el van influir vénen del camp de la literatura: per exemple,
Goethe (1749-1832); el poeta Enric Beine (1797-1856), jueu que criticà
la Il·lustració, la qual Nietzsche admira i rebutja alhora;
l’historiador i novel·lista Tomás Carlyle (1795-1881) autor d’Els
Herois. És un entusiasta lector de Dostoweski (1831-1881) i admirador de
Voltaire (1694-78). Stirner (1806-56), autor de L‘únic i la seva
propietat on ataca durament la moral, la política i la religió burgeses i
defensa un individualisme brutal i primari, fruit d'una llibertat sense
límits que no coneix cap tipus de cadenes (morals, polítiques,
religioses).
Els
tres filòsofs “de la sospita” són Nietzsche, Marx i Freud. A finals del
segle XIX i principis del XX apareixen tres pensadors que comparteixen
la crítica sistemàtica i radical vers les institucions i els valors
considerats tradicionals.
•
Marx sospita que el món es mou per l’economia i no per les idees però
que la burgesia les ha utilitzat per mantenir formes de poder (política,
religió, moral).
• Nietzsche sospita dels valors tradicionals i culturals considerats “sagrats i inviolables”.
•
Freud (1856-1939) sospita que hi ha un món inconscient, on es refugien
els instints i desitjos, que governa els nostres actes i la nostra
“reprimida” cultura.
Webgrafia:
