NIETZSCHE
GENEALOGIA DE LA MORAL
1ª DISSERTACIÓ "BO I PERVERS", "BO I DOLENT"
5
Tocant al nostre problema, que per bons motius pot anomenar-se un problema íntim i que s’adreça de forma delicada només a unes quantes oïdes, és ben interessant de constatar el fet que en aquells mots i en aquelles arrels que serveixen per a indicar allò que és “bo” encara es trasllueix de moltes maneres la relació cabdal per la qual els nobles es consideraven precisament com a persones de rang superior. Sens dubte, en els casos més corrents potser es posen un nom que es refereix simplement a la seva superioritat pel que fa al poder (es qualifiquen de “poderosos”, “senyors”, “dominadors”) o bé al distintiu més patent d’aquesta superioritat, com és ara “els rics”, “els propietaris” (aquest és el sentit d’àrya, com s’esdevé igualment a l’irànic i a l’eslau). Però també es posen un nom que es refereix a un tret típic del caràcter, i aquest és el cas que aquí ens interessa. S’anomenen, per exemple “els veraços”, com ho feu primerament l’aristocràcia grega el poeta de la qual fou Teognis, el poeta de Mègara. El mot encunyat en aquest sentit, ̉εσθλός2, significa d’arrel un que existeix, que té realitat, que és real, que és veritable. Més tard, per un canvi subjectiu, l’ésser real es considerà com a ésser veraç. En aquesta fase de la transformació del concepte, el mot es converteix en tòpic i nom distintiu de l’aristocràcia i passa a tenir per complet el sentit “d’aristocràtic”, a fi d’assenyalar el límit respecte de la persona vulgar i mentidera, tal com la pren i la descriu Teognis. Finalment, després de la decadència de l’aristocràcia, el mot acaba essent un qualificatiu de la noblesa psíquica, fent-se alhora madur i dolç. En el mot κακός, com també en δειλός (el plebeu en contraposició a ̉αγαθός) es remarca la covardia. Això pot indicar tal vegada en quina direcció cal cercar l’origen etimològic del terme ̉̉αγαθός, interpretable de diverses formes. En llatí, el mot malus (al costat del qual poso el terme μέλας6) pogué qualificar l’home vulgar com a persona de color fosc, sobretot com a persona de cabells negres (“hic niger est”), com a ocupant preari de la terra italiana que es distingia pel color, com a signe més palès, de la raça conqueridora de color ros, d’aquella que s’havia convertit en dominadora, és a dir, la raça ària. Si més no, el gaèlic m’ha proporcionat el cas que correspon exactament a aquesta idea. Finn (com, per exemple, en el nom Finn-Gal) és el terme distintiu de l’aristocràcia, que al cap i a la fi significa el bo, el noble, el pur. Al principi, tanmateix, significava el cap ros, en contraposició als habitants primitius que eren de pell fosca i tenien els cabells negres. Els celtes, diguem-ho de passada, eren una raça perfectament rossa. Hom comet una injustícia quan aquelles faixes de població que tenia els cabells essencialment foscos, tal com pot constatar-se en certs mapes etnogràfics d’Alemanya acuradament traçats, es relacionen amb cert origen cèltic i amb una barreja sanguínia, com encara ho fa Wirchow7. Més aviat, en aquests llocs apareix la població preària. (El mateix fenomen pot constatar-se a gairebé tota Europa. En essència, la raça sotmesa s’ha imposat finalment altra vegada, amb el seu color, amb la curtària del seu crani, fins i tot probablement amb els seus instints socials i intel·lectuals. Qui ens assegura que la democràcia moderna, l’anarquisme encara més modern i particularment aquella inclinació per la “commune”, que és la forma de societat més primitiva i amb la qual estan d’acord actualment tots els socialistes, no representen fonamentalment una reacció d’immenses proporcions? Qui ens assegura que la raça dominadora i conqueridora, la dels aris, no és sotmesa i abatuda fins i tot des del punt de vista psicològic?) Crec que puc interpretar el mot llatí bonus com aquell que fa la guerra, en el pressupòsit que atribueixo amb raó el terme bonus a un més antic que era duonus (compareu bellum amb duellum i duen-lum, on sembla que es conté aquell duonus). Bonus seria, per tant, l’home del desacord, de la desunió (duo), l’home de la guerra. Hom veu allò que a la Roma antiga feia en un home la seva “bondat”. Considerem el mateix mot alemany “gut”. ¿No podria significar l’home diví (“göttlich”), l’home de raça divina? No podria ser el mateix mot que el nom popular (originàriament aristocràtic) dels gots? Exposar els motius d’aquest pressupòsit no pertany a la finalitat d’aquesta exposició...
6
[Genealogia de bo i pervers]
Pel que fa a aquesta norma, referent al fet que el concepte de primacia política sempre es converteix en un concepte de primacia psíquica, no és pas de bell antuvi una excepció (per bé que dóna peu a les excepcions) que la casta suprema fos ensems la casta sacerdotal i que, consegüentment, preferís com a qualificació general de la seva casta un predicat que recordés la seva funció sacerdotal. Aquí s’enfronten per primera vegada, per exemple, els mots “pur” i “impur” com a signes distintius de l’estat o de la condició socials. Igualment es desenvolupen aquí més tard un “bo” i un “dolent” en un sentit que ja no es refereix a l’estat o a la condició. A més a més, hom ha de prevenir-se contra el fet de prendre per endavant aquests conceptes de “pur” i “impur” d’una manera massa generosa, massa àmplia i completament simbòlica. Més aviat, tots els conceptes de la humanitat més antiga foren concebuts de bon començament, en una mesura que gairebé no podem imaginar-nos, d’una forma tosca, barroera, superficial, esquifida, completament i especialment contrària a qualsevol simbolisme. El “pur” és de bell principi simplement un home que es renta, que s’absté de certs menjars que comporten algunes malalties de la pell, que no dorm amb les dones brutes del poble baix, que avorreix la sang. És això i res més, no gaire més. D’altra banda, per tota la mena d’una aristocràcia essencialment sacerdotal s’aclareix sens dubte perquè precisament en aquest punt pogueren aguditzar-se i fer-se íntimes d’una forma perillosa les contraposicions de valors. De fet, a causa d’aquestes contraposicions s’obriren a l’últim avencs entre home i home que ni tan sols un Aquil·les del lliure pensament aconseguiria de superar sense esgarrifar-se. De bon començament hi hagué quelcom que no era sa en aquelles aristocràcies sacerdotals i en els costums que imperaven en el seu interior, costums apartats de l’acció, en part tramadors i en part explosius pel que fa al sentiment, la conseqüència dels quals és aquella neurastènia i aquella afecció intestinal que afecten gairebé d’una forma inevitable els sacerdots de totes les èpoques. Nogensmenys, pel que fa a allò que ells mateixos van descobrir com a remei contra aquesta afecció llur, ¿no cal dir que en els seus efectes s’ha manifestat al capdevall cent vegades més perillós que la malaltia que havia de guarir? La mateixa humanitat encara pateix els efectes d’aquest tractament eixalavat dels sacerdots. Pensem, per exemple, en certes formes de dieta (prohibició de menjar carn), en el dejuni, en la continència sexual, en la “fugida al desert” (isolament practicat per Weir Mitchell, per bé que certament sense la cura posterior d’engreixament i sobrealimentació en què es basa l’antídot més eficaç contra qualsevol histèria de l’ideal ascètic). A això s’afegeix tota la metafísica dels sacerdots, enemiga dels sentits, capaç de crear éssers refinats i corromputs, el seu poder d’hipnotitzar-se a l’estil del faquir i del brahman –Brahma emprat com a botó de vidre i idea fixa- i el sadollament darrer que només es pot comprendre en conjunt en relació amb la seva cura radical, amb el no-res (o Déu, ja que el desig d’una unió mystica amb Déu és el mateix que el desig que tenen els budistes del no res, de la nirvana). Entre els sacerdots, tot esdevé concretament més perillós, no solament la medicina i els remeis, sinó també l’orgull, la venjança, la sagacitat, el llibertinatge, l’amor, l’afany de poder, la virtut, la malaltia. Tanmateix, amb cert esperit de justícia podria afegir-se també que només en el camp d’aquesta forma existencial de l’home essencialment perillosa, la sacerdotal, l’home ha esdevingut en general una bèstia interessant i que només aquí l’ànima humana ha aconseguit una fondària en un sentit superior, fent-se perversa. Heus ací les dues formes fonamentals de la superioritat que ha tingut fins ara l’home sobre qualsevol altra bèstia...!
7
[La revolta dels esclaus]
“Hom ja haurà endevinat amb quina facilitat la forma de valoració sacerdotal pot separar-se de la forma de valoración cavallerosa i aristocràtica, i convertir-se més tard en la seva contraposició. Això es fonamenta especialment cada vegada que sʼenfronten per gelosia la casta dels sacerdots i la casta dels guerrers, i no es volen posar dʼacord pel que fa a lʼhonor de la glòria. Els judicis de valor dels cavallers i dels aristòcrates tenen com a pressupòsit una corporalitat plena de vigor, una salut florent, rica, fins i tot sobreïxent, juntament amb allò que requereix la seva conservació: la guerra, lʼaventura, la caça, la dansa, els torneigs i, en general, tot allò que implica en ell mateix una acció vigorosa, lliure, vivaç i alegre. La forma de valoració de la noblesa sacerdotal té, com ja hem vist, uns pressupòsits diferents: quan es tracte de guerra tot li va malament! Com ja se sap els sacerdots són els enemics més perversos. Per quina raó? Perquè són els més impotents. A partir dʼaquesta impotència, lʼodi esdevé en ells una cosa monstruosa i inquietant, es converteix en la cosa més espectral i verinosa.”
10
[El ressentiment creador]
“La revolta dels esclaus en la moral comença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera valors, el ressentiment dʼaquells éssers privats de la veritable reacció, la de lʼactivitat, que només es consideren recompensats per una venjança imaginària. Mentre que qualsevol moral noble sorgeix dʼuna autoafirmació triomfant, la moral dels esclaus nega, de bon començament, qualsevol cosa «externa», «diferent», «aliena a la pròpia essència», i aquest fet de negar és el seu acte creador.
Aquesta manera de capgirar el punt de vista des dʼon hom estableix valors —aquest dirigir-senecessàriament cap a lʼexterior, en lloc de dirigir-se cap a la pròpia essència— pertany específicament al ressentiment. Per tal de néixer, la moral dels esclaus requereix sempre en primer lloc un món contrari i extern.”
Bibliografia:
BOSCH-VECIANA, Antoni i VVAA: Atena. Lectures de filosofia. Barcelona: Editorial La Magrana, 2014 (pàgines 359-367)
Webgrafia:
No hay comentarios:
Publicar un comentario