LOCKE: ASSAIG SOBRE L' ENTENIMENT HUMÀ.LLIBRE I. CAP. II. NO AL INNATISME.

LOCKE: Assaig sobre l' enteniment humà

Jean Itard ensenya al petit salvatge Víctor de l' Aveyron a la pel.lícula de Truffaut

LLIBRE I. CAPÍTOL II. NO HI HA PRINCIPIS INNATS EN LA MENT

1. La forma en què nosaltres adquirim un coneixement qualsevol és  suficient per provar que aquest no és innat. És una opinió establerta  entre alguns homes que hi ha certs principis innats en l’enteniment: unes nocions primàries, caràcters impresos en la ment de l'home, que l'ànima rep al començament de la seva existència i que porta al món amb ella. Per convèncer un lector sense prejudicis de la falsedat d'aquesta suposició, em bastaria mostrar (com espero fer a les parts següents d'aquest Discurs) de quina manera els homes poden aconseguir tot el coneixement que posseeixen, solament amb l'ús de les seves facultats naturals i sense l'ajuda de cap impressió innata, i poden arribar a la certesa, sense tal mena de principis o nocions innats. Perquè imagino que tothom reconeixerà l’absurditat de suposar que són innates les idees de color en una criatura a qui Déu va dotar de la vista i del poder de rebre sensacions per mitjà dels ulls a partir dels objectes externs. I seria igualment absurd atribuir algunes veritats a certes impressions de la naturalesa i a certs caràcters innats, quan podem observar en nosaltres mateixos facultats adequades per aconseguir tan fàcilment i segurament un coneixement d'aquelles veritats com si originàriament haguessin estat impreses en la nostra ment. No obstant això, com que a un home no li és permès de seguir impunement els seus propis pensaments en la recerca de la veritat quan aquests el condueixen, per poc que sigui, fora del camí habitual, exposaré les raons que em van fer dubtar de la veritat d'aquella opinió per tal que serveixin d'excusa a la meva equivocació, si en ella he incorregut, la qual cosa deixo al judici de qui estigui disposat, com jo, a abraçar la veritat allà on es trobi.

2. L'assentiment general constitueix el principal argument. No hi ha  supòsit més comú que la idea que hi ha uns certs principis, tant especulatius com pràctics (car es parla de tots dos), universalment acceptats per tota la humanitat. D'aquí s'infereix que han de ser unes impressions permanents que reben les ànimes dels homes al començament de la seva existència, i que les porten al món amb elles d'una manera tan necessària i real com en el cas de les seves propietats inherents.

3. El consens universal no prova que hi hagi res innat. Aquest argument, extret del consens universal, té l’inconvenient següent: que encara que fos cert que hi ha de fet unes veritats assentides per tota la humanitat, això no provaria que són innates, mentre hi hagi una altra manera d’explicar la forma en què els homes han pogut arribar a aquest acord universal sobre aquestes coses que tots accepten; la qual cosa penso que pot ser demostrada.

4. “El que és, és”; i “És impossible que la mateixa cosa sigui i no sigui” no són proposicions acceptades per tothom. Però el que és pitjor, aquest argument del consens universal, que s'ha utilitzat per provar els principis innats, em sembla que és una demostració que no existeixen tals principis innats, perquè no hi ha cap principi al qual tota la humanitat concedeixi un assentiment universal. Començaré amb els principis especulatius, exemplificant l'argument en aquests celebrats principis de demostració, "tota cosa que és, és” i “és impossible que la mateixa cosa sigui i no sigui”, que em sembla que, entre tots, tindrien el dret més gran al títol d'innats. Gaudeixen d'una reputació tan sòlida de ser principis universals que em semblaria certament estrany que algú els posés en dubte. No obstant això, em prenc la llibertat d'afirmar que aquestes proposicions són tan lluny de gaudir d’un assentiment universal que gran part de la humanitat no en sap res, d’elles.

5. Aquests principis no són principis impresos en l'ànima naturalment, perquè els desconeixen els nens, els idiotes, etc.... Perquè, primer, és evident que els nens i els idiotes no tenen la més mínima aprehensió o pensament d'aquestes proposicions, i tal mancança basta per destruir l’assentiment universal, que per força ha de ser el concomitant necessari de tota veritat innata: em sembla gairebé contradictori dir que hi ha veritats impreses en l'ànima que aquesta no percep ni entén, ja que “estar impreses” vol dir precisament que determinades veritats són percebudes, perquè imprimir alguna cosa en la ment sense que la ment la percebi em sembla poc intel·ligible. Si, per tant, els nens i els idiotes tenen ànima, vol dir que tenen ments amb aquestes impressions, i haurien de percebre-les i, per necessitat, conèixer-les i assentir-hi; però com que això no succeeix, és evident que no existeixen tals impressions. Perquè si no són nocions naturalment impreses, aleshores, com poden ser innates? I si efectivament són nocions impreses, com poden ser desconegudes? Dir que una noció està impresa en la ment, i afirmar al mateix temps que la ment la ignora i que fins i tot no l'adverteix, és igual que reduir aquesta impressió al no-res. No pot dir-se de cap proposició que està en ment sense que aquesta en tingui notícia i en sigui conscient. Perquè, si es pogués afirmar tal cosa de cap proposició, llavors, per la mateixa raó, podria dir-se que estan impreses i estan en la ment totes les proposicions vertaderes i a les quals la ment és capaç d'assentir. Ja que, si pogués dir-se d'alguna que està en la ment sense que aquesta la conegui, hauria de ser només perquè és capaç de conèixer-la –un capacitat que la ment té respecte a totes les veritats que arribarà a conèixer. Però, encara més, segons això podria haver-hi veritats impreses en la ment sense que aquesta en tingui o pugui tenir-ne mai cap coneixement; perquè un home pot viure molt i finalment pot morir en la ignorància de moltes veritats que la seva ment hagués estat capaç de conèixer, i de conèixer amb certesa. Així, doncs, si la capacitat de conèixer és l'argument en favor de la impressió natural, s’hauria d’acceptar que totes les veritats que un home arriba a conèixer han de ser innates: i aquesta gran afirmació no passa de ser una manera impròpia de parlar, que no diu res diferent del que diuen els qui neguen els principis innats, encara que vulgui afirmar el contrari. Perquè ningú ha negat mai que la ment sigui capaç de conèixer diverses veritats. Diem que la capacitat és innata i el coneixement és adquirit.

Aleshores, quina és la raó de tan gran obstinació en favor de certs principis innats? Si les veritats poden imprimir-se en l'enteniment sense ser percebudes, no arribo a veure quina diferència pot existir, pel que fa al seu origen, entre les veritats que la ment és capaç de conèixer. Forçosament totes són innates o totes són adquirides, i serà inútil intentar distingir-les. Per tant, qui parli de nocions innates en l’enteniment, no pot voler dir (si es refereix a una certa classe de veritats ) que tals nocions són estan en l’enteniment de tal manera que aquest no les ha percebudes mai, i n’és un ignorant total. Perquè, si les paraules “estar en l'enteniment” tenen algun sentit recte, signifiquen ser enteses. De tal forma que estar en l'enteniment i no ser entès, estar en la ment i no mai ser percebut, és tant com dir que una cosa està i no està en la ment o en l'enteniment. Per tant, si aquestes dues proposicions “qualsevol cosa que és, és”, i “és impossible que la mateixa cosa sigui i no sigui”, haguessin estat impreses per la naturalesa, els nens no podrien ignorar-les. Els petits i tots els dotats d'ànima haurien de posseir-les en el seu enteniment, conèixer-les com a veritables, i atorgar-hi el seu assentiment.

Bibliografia:

Llibre I. Capítol II

BOSCH-VECIANA, Antoni i altres autors: Atena. Lectures de Filosofia. Barcelona: Editorial La Magrana, 2014 (pàgines 185 fins 189)

Webgrafia: 

www.xtec.cat/~mcodina3/Filosofia2/Locke%20Assaig.pdf‎

http://image.slidesharecdn.com/lempirisme-de-john-locke-innatisme-11358-120905172310-phpapp02/95/slide-1-728.jpg?cb=1346885087

LOCKE. L' ANGLATERRA EMPIRISTA. TEORIA DEL CONEIXEMENT

LOCKE. L' ANGLATERRA EMPIRISTA.

TEORIA DEL CONEIXEMENT 

John Locke (Wrington, a prop de Bristol, 29 d'agost de 1632 – Oates, Essex, 28 d'octubre 1704) fou un filòsof empirista anglès que va treballar sobretot amb temes relacionats amb el govern i l'epistemologia.

Locke estudià medicina a la Universitat d'Oxford, ingressà al cos diplomàtic la qual cosa li va permetre residir a França un cert temps i contactar amb els cartesians. El 1683 es refugià a Holanda per evitar represàlies polítiques. Després de la Revolució Gloriosa de 1688 tornà al seu país i va publicar les seves obres més importants:

• Assaig sobre l'enteniment humà (de caràcter empirista).
• Assaig sobre el govern civil (considerada el manifest del liberalisme modern).

L'Assaig sobre l'enteniment humà comença amb una crítica demolidora a l'afirmació de l'existència d'idees innates en l'enteniment, preconitzada pels racionalistes: quan es neix, l'enteniment és com una pàgina en blanc o tabula rasa. Com que no hi ha idees innates en l'home, aquestes no poden fonamentar la comprensió del món. Com la resta d'empiristes, Locke considerarà que el coneixement s'extreu de l'experiència (empiria en grec), a través dels sentits.

Bases del pensament de John Locke

La seva epistemologia és sensualista, no creu en cap innatisme o determinisme. Considera que el coneixement es basa damunt les observacions fetes amb els sentits, pel que rebutja la idea d'una veritat absoluta a favor de la probabilitat matemàtica. Per Locke, el coneixement només avarca a les relacions entre els fets, al com, no al perquè. Per altra part creu percebre una harmonia global, recolzat en creences i supòsits evidents per si mateixos, pel que els seus pensaments també contenen elements propis del racionalisme i el mecanicisme.

Creu en un Déu creador proper a la concepció calvinista del gran rellotger, basant la seva argumentació en la nostra pròpia existència i la impossibilitat del no-res de produir ser, un Déu tal qual com el descriu el pensador del racionalisme Descartes a el Discurs del mètode, a la tercera part del mateix. De l'essència divina només poden ser coneguts els accidents i els seus designis només es poden advertir a través de les lleis naturals.

Tracta la religió com un assumpte privat i individual, que afecta només a la relació de l'home amb Déu, no les relacions humanes. En virtut d'aquesta privatització, l'home s'allibera de la seva dependència de la disciplina i imposicions eclesiàstiques, i sostrau la legitimitat confessional de l'autoritat política, ja que no considera que no hi ha cap base bíblica per a justificar un estat cristià.

Considera la llei natural com un decret diví que imposa l'harmonia global a través d'una disposició mental (reverència, temor a déu, afecte filial natural, amor al pròxim), concretada en accions prohibides (robar, matar i en definitiva tota violació de la llibertat aliena), que obliguen a favor de la convivència.

Teoria del coneixement

Malgrat que no accepta les idees innates, sí que accepta la divisió cartesiana de la realitat: pensament (jo), infinitud (Déu), extensió (Món) i afirma que les nostres idees són un reflex de la realitat del món, però que cal veure què són i com s'originen en l'enteniment.

Les idees són "tot allò que la ment percep en si mateixa o és objecte de percepció, pensament o enteniment", és a dir, qualsevol contingut mental és una idea, que són un reflex del món.

L'origen de totes les idees és l'experiència, que pot ser externa (de sensació) o bé interna (de reflexió), i ens informen del món mitjançant les idees que aquest produeix en nosaltres, i que anomenem "idees simples".

La ment, a més, té la capacitat d'associar i combinar aquestes idees simples, produint així les "idees complexes", que poden ser:

• de substància - coses individuals que existeixen.
• de mode - les que no existeixen en si mateixes sinó en una substància.
• de relacions - que descriuen associacions d'idees.

Només coneixem idees i aquest coneixement té dues vessants:

• La passiva - consciència dels continguts mentals.
• L'activa - anàlisi que en fa la ment.

En tots dos casos, l'experiència esdevé l'element determinant i com a font de les idees, determina la possibilitat del coneixement i també els seus límits; i com a únic element de contrastació de les idees, és el que legitima el coneixement.

Locke estava atret per certs aspectes de la ciència nova, sobretot el racionalisme cartesià, i no veia gaire utilitat a les discussions escolàstiques que tenien lloc en els estudis a la universitat d'Oxford.

L'objectiu de Locke i el seu mètode

Per problemes morals i religiosos, Locke s'introdueix en una anàlisi crítica dels poders de l' enteniment, per tal de determinar l'extensió del coneixement humà. Locke es posarà com a objectiu de determinar l’origen, els graus de certesa i l’extensió dels coneixements humans, els seus fonaments i els graus de fe que se’ls pot concedir, les opinions i els assentiments que es poden tenir.

Aquest pas exclou d'entrada els especulacions cartesianes sobre la naturalesa de l' ànima i les seves relacions amb els moviments fisiològics. En efecte, l’examen es refereix només a les facultats de l'home i sobre els objectes que es presenten al seu esperit. Aquest mètode hauria de permetre així comprendre com l’enteniment forma idees de les coses, i per allà, veure quines són les fites del coneixement humà.

El mètode consistirà a observar els fets de l'ànima i a descriure l’experiència de la interioritat. L’anàlisi psicològic lockià serà així un estudi de les idees. Aquesta empresa és la primera formulació precisa i rigorosa del problema crític.

Les idees

Tots els nostres coneixements són fets d’idees, per exemple, en un sentit ampli, «tot objecte que l' esperit distingeix immediatament »,^[6] o «el que pugui ser el que ocupa el nostre esperit quan pensa. », que és una definició molt propera de la de Descartes.

Es pot resumir en dues qüestions la seva anàlisi en lAssaig sobre l’enteniment humà  :

• com es formen les nostres idees?
• quina relació tenen les nostres idees amb les coses?

Però Locke procedeix en principi a una llarga crítica de la Teoria de les idees innates.

La crítica de les idees innates

Ja que Locke es proposa cercar l’origen de les nostres idees, la teoria de les idees innates es presenta de forma natural a l'esperit. Ara bé, per a Locke, totes les nostres idees deriven en realitat de l’experiència dels nostres sentits i de la nostra reflexió. La refutació de l’inneisme li permetrà justificar la seva tesi.

Primer de tot, segons l'inneisme, hi ha idees que són universals: el principi d’identitat, el principi de contradicció, la idea que tenim de Déu, etc. Però l’experiència ens ensenya de manera evident el contrari: els nens no tenen consciència d’aquestes idees, i en altres civilitzacions diferents a la nostra de les preteses idees morals innates són totalment absents. Des d'aquest punt de vista, l’inneisme és insostenible.

Però una idea innata és igualment una idea que es troba en l’enteniment. Ara bé, si és en l'enteniment, ha de ser percebuda; d’aquí es conclou que tots els homes haurien de tenir consciència de les idees innates des del seu naixement, que aquestes idees haurien de ser totes les seves primeres idees, l’objecte primer del seu esperit, cosa que és manifestament absurda. En efecte: o bé una idea no percebuda per l’enteniment mai no ha estat en l’enteniment, o bé ha estat percebuda i ha de ser per tant coneguda. Una idea no pot doncs ser a l'ànima sense ser-hi objecte de l’enteniment. Per definició, la idea és el que és en l’esperit; sostenir que una idea és en l'anima sense ser concebuda, és dir que aquesta idea no és una idea. Cal doncs que tota idea innata sigui immediatament detectada. Aquí apareixen dues objeccions: una, ja evocada, la ignorància de les idees innates en la qual es troba una gran part de la humanitat, i l'altra: si alguns homes no coneixen les idees innates, no les reconeixeran – quan es presentin a l’enteniment i no són enteses immediatament (cosa que succeeix en l’aprenentatge) llavors aquestes idees mostren el seu caràcter no innat.

El que és doncs criticat per Locke, és la teoria que la nostra ànima contindria passivament idees independentment de l’experiència. Aquesta teoria criticada no és la de Descartes; en efecte, per a Descartes, les idees innates són idees que resulten de l’activitat de l’enteniment. Al final, no se sap gaire a qui Locke adreça les seves crítiques, potser als platònics de Cambridge.

Origen de les nostres idees

Si no hi ha idea innata, com doncs formem les nostres idees? Locke formula sobre aquest punt la metàfora de la tabula rasa («White paper») per descriure l'esperit humà abans del seu contacte amb el món. L’esperit no conté doncs cap caràcter, cap idea. No queda més que l’experiència i l’enveja: només l’experiència pot ser el fonament dels nostres coneixements. La matèria del nostre esperit és doncs o bé els objectes exteriors (idees que vénen dels sentits) o bé les operacions del pensament mateix (idees que vénen de resultes de l'acció de la reflexió): en tots dos casos, les idees provenen de l’experiència. Pels sentits, una excitació o un moviment sobre el cos ens fa percebre qualitats sensibles; per la reflexió, l'anima rep la impressió de la seva pròpia activitat quan percep les coses del món exterior.

Aquestes idees de la sensació i de la reflexió són de dues menes: simples o complexes.

Les idees simples

Segons Locke les idees simples són indivisibles i completes, però no són sempre clares; són sense barreja, homogènies i inanalitzables: no es pot doncs ni definir-les ni explicar-les. No es pot tampoc comunicar-les, ni conèixer-les sense experiència personal. Dades immediates de l’experiència, aquestes idees són només els materials del nostrepensament.

Locke distingeix dos tipus d’idees simples: les idees simples de la sensació i les idees simples de la reflexió.

Les idees simples de la sensació entren pels sentits sense cap barreja, i són totes diferents. Algunes d’aquestes idees arriben en un sol sentit, com el so, el gust, etc. D’altres ens vénen de diversos sentits alhora: el moviment, l'espai, l'extensió, etc. A propòsit de les qualitats que percebem així, Locke fa tres distincions :

Hi ha qualitats primàries, que no podem separar dels cossos: per exemple, la solidesa, el moviment, etc. Aquestes qualitats són realment en la matèria.

Les qualitats secundàries són la potència que tenen els cossos de produir en nosaltres sensacions per les seves qualitats primàries: la transferència tèrmics, el color, etc. Els percebem directament. Aquestes qualitats no són realment als cossos, i les seves aparences varien amb l'abast dels nostres sentits. Encara que jutgem naturalment que aquestes qualitats siguin als cossos, quan no són percebudes, aquestes qualitats no existeixen. Sense un cos i una ànima per a percebre’ls, la calor, el dolor, etc. no existirien en el món.

Locke distingeix una tercera mena de qualitat: la potència que posseeixen els cossos de produir o de rebre efectes o canvis com els que en resulten per a nosaltres de les alteracions de les nostres percepcions. El foc transforma per exemple la matèria, que percebem llavors de forma diferent. Aquestes qualitats estan percebudes indirectament i no les atribuïm naturalment als cossos.

Les idees simples de la sensació i de la reflexió són idees que resulten d’aquestes dues formes d’experiència: per a Locke, són: el plaer i el dolor, units l'un amb l’altre en gairebé totes les nostres idees; la inquietud (uneasiness ); la potència; l'existència i la unitat que concebem en totes les percepcions d’objectes i per tota idea.

Les idees de reflexió poden ser dividides seguint dos tipus d’acció; es tracta de veure si es poden descobrir en cadascun idees simples:

• l'enteniment, que comprèn la percepció (tenir una idea), la retenció (recordar les seves idees que, fora d’aquest acte, no són enlloc) i la distinció (capacitat de concebre una idea, d’abstreure, d’aquí el caràcter fictici de les idees generals que no tenen existència més que en el nostre esperit).
• la voluntat: en aquest cas, no sembla haver-hi idees simples.

Així, en resum, les nostres idees simples, per exemple indivisibles, entren al nostre esperit passiu per un o diversos sentits alhora, o són obtingudes per la impressió d’una reflexió sola, o finalment per una reflexió i una sensació.

Les idees complexes

Les idees complexes són una combinació d’idees simples. Locke distingeix tres tipus d’idees complexes.

Els modes són idees complexes que no subsisteixen per elles mateixes, però són com afeccions de les substàncies. Les modes es divideixen al seu torn en diversos tipus:

• els modes compostes d’un sol tipus d’idees simples. Són modificacions d’una idea simple: per exemple, dos és la unitat repetida. L’espai ve de la idea simple d’extensió: és la idea sensible elaborada de distància. La durada ens ve de la idea de successió; el nombre, que implica una unitat estrictament determinada; l’infinit que es forma per l’addició sense fi del finit.
• els modes de pensada: l’esperit percep una gran varietat de les seves pròpies modificacions quan reflexiona sobre ell mateix. Es troba la percepció, la memòria, l'atenció, etc.
• els modes de la voluntat: el poder, la llibertat com a poder de començar o no començar una acció, de perseguir-la o no.
• modes mixtes: són idees independents que l’esperit uneix sense que aquestes modes tinguin existència sensible real (ex.: la mentida).

Les substàncies són idees constantment reunides considerades com pertanyent a un objecte. La substància és un tot existint per ell mateix, però no tenim idea precisa de la substància en general.

La relació és una comparació com l’examen d’una cosa que conté la consideració d’una diferent. Les principals relacions són la causalitat, la Identitat i la diversitat.

El coneixement

Locke ha establert doncs, per aquesta anàlisi de les idees, que tots els nostres coneixements tenen sobre les nostres idees, sobre les relacions que tenen entre elles i sobre les seves modificacions. El coneixement consisteix doncs en la percepció que tenim de la conveniència o la no conveniència que les nostres idees tenen entre elles. Conèixer, és comparar idees, descobrir quines són les seves relacions, i jutjar.

Què és conèixer. Els graus de coneixement

Fins ara, Locke ha establert que l’experiència és la font d’on procedeix tot el material del nostre coneixement o idees; ara bé, l’experiència no és el coneixement mateix. Locke dedica el llibre IV de l’Assaig, el més extens i significatiu de l’obra, a l’estudi de la naturalesa, graus, extensió, realitat... del coneixement.

En primer lloc, Locke defineix el coneixement com la percepció per part de la ment de l’acord o desacord d’unes idees amb d’altres. Conèixer és comparar idees, descobrir quines són les seves relacions, i  jutjar. Locke redueix a quatre les formes en que les idees poden concordar o no concordar entre sí.

• identitat o diversitat (lògica); per exemple, “allò blau no és groc”, que indica una no concordança d’identitat;
• relació (matemàtica); per exemple, “dos triangles de bases iguals entre dos costats paral•lels són iguals”, que assenyala una relació entre dues idees;
• coexistència o connexió necessària (física); per exemple, “el ferro és susceptible d’impressions magnètiques”, on la ment percep que certes idees coexisteixen amb d’altres en el mateix subjecte;
• existència real (metafísica); per exemple, “Déu existeix”, que implica la percepció de la existència real d’una idea fora de la ment.

Si la concordança o no concordança entre idees és percebuda per la ment de mode immediat, llavors tenim el primer grau de coneixement, el coneixement intuïtiu.

El coneixement intuïtiu és la percepció immediata de la concordança o de la no concordança de les idees entre elles, sense recórrer a cap idea intermediària. Aquesta intuïció és evident, i produeix lacertesa. Així, totes les idees clares i distintes, fins i tot les idees abstractes, són evidents; l’esperit concep immediatament que cada idea concorda amb ella mateixa i que aquesta no concorda amb totes les altres. Nogensmenys, aquestes idees no són pas axiomes del pensament i de les ciències, car aquests axiomes són inútils per copsar proposicions particulars, i poden induir-nos a l’error. Les idees abstractes són evidents pel fet que són obra nostra, no tenen pas necessitat de ser demostrades.

Quan la ment no percep l’acord o desacord entre idees de manera immediata, sinó que necessita de la intervenció d’altres idees intermèdies per descobrir-lo, llavors es té el segon grau de coneixement, el coneixement demostratiu.

El coneixement demostratiu consisteix a comparar idees i a percebre’n la conveniència o la desconveniència per mitjà d’altres idees que són proves per a la demostració. És la raó qui percep aquests lligams entre les idees, seguint-ne el fil de la deducció. La deducció comprèn diversos graus:

• descobrir proves;
• ordenar les idees amb claredat i convenientment de manera que les connexions apareguin amb evidència;
• percebre aquestes connexions;
• finalment, concloure.

En el domini de la demostració, les matemàtiques proporcionen el grau més alt de la certesa. El coneixement intuïtiu és, segons Locke, el més cert i clar perquè, encara que el coneixement demostratiu és cert, ja que en ell l’acord o desacord entre les idees arriba a percebre’s finalment; no obstant, això no té lloc sinó després d’un gran esforç i atenció, i, en el processos llargs, l’error és possible. A més, el coneixement intuïtiu constitueix el fonament de la certesa de tot el nostre coneixement: així, en el coneixement demostratiu, la intuïció ha de donar-se en cadascun dels passos intermitjos.

Finalment, Locke parla d’un tercer grau de coneixement, el sensitiu; és a dir, el coneixement de l’existència d’objectes particulars exteriors a nosaltres, que es fonamenta en la percepció o consciència de la ment de rebre idees procedents d’objectes externs.

Tipus de coneixement

 Coneixement intuïtiu

El coneixement intuïtiu és la percepció immediata de la conveniència o de la desconveniència de les idees entre elles, sense idea intermediària. Aquesta intuïció és evident, i produeix la certesa. Així, totes les idees clares i distintes, i.e. les idees
abstractes són evidents; l’esperit concep immediatament que cada idea convé amb ella mateixa i que aquesta desconvé amb totes les altres. Nogensmenys, aquestes idees no són pas axiomes del pensament i de les ciències, car aquests axiomes són inútils per copsar proposicions particulars, i poden induir-nos a l’error. Les idees abstractes són evidents pel fet que són obra nostra, no tenen pas necessitat de ser demostrades. Per exemple:

«Pel que fa a la nostra existència, la percebem amb tanta d’evidència i de certesa que no cal pas que sigui demostrada per cap prova. Jo penso, jo raono, jo sento plaer i dolor; cap d’aquestes coses no em pot ser més evident que la meva pròpia existència? Si dubto de qualsevol altra cosa, aquest mateix dubte em convenç de la meva pròpia existència i no em permet pas que en dubti. [...] En cada acte de sensació, de raonament o de pensament, som convençuts interiorment en nosaltres mateixos del nostre propi ésser, i arribem pel que fa a això al més alt de certesa que sigui possible d’imaginar.»

 Coneixement demostratiu

El coneixement demostratiu consisteix a comparar idees i a percebre’n la conveniència o la desconveniència per mitjà d’altres idees que són proves per a la demostració. És la raó qui percep aquests lligams entre les idees, seguint-ne el fil de la deducció. La deducció comprèn diversos graus:

* descobrir proves;
* ordenar les idees amb claredat i convenientment de manera que les connexions apareguin amb evidència;
* percebre aquestes connexions;
* finalment, concloure.

En el domini de la demostració, són les matemàtiques que són el grau més alt de la certesa, car aquesta comporta aquests quatre graus. Nosaltres concebem intuïtivament les idees abstractes de les matemàtiques, i aquestes intuïcions clares i distintes permeten de deduir-ne propietats. Per contra, el domini de l’experiència no forneix pas aquestes idees, no s’hi troba res de cert i d’universal, tot hi és contingent. En el domini de la demostració, Locke situa igualment la prova de l’existència de Dëu; és, segons ell, l’única existència que pugui ésser provada i això, amb una certesa igual a la de les matemàtiques. En efecte, si considerem la nostra existència, sabem que algun ésser real existeix: ara bé, si el no-ésser no pot produir res, aleshores hi ha un ésser que existeix des de tota l’eternitat.

 Coneixement sensitiu

Nosaltres tenim un coneixement intuïtiu de la nostra existència i un coneixement demostratiu de l’existència de Déu. Totes les altres existències les coneixem mitjançant els sentits. La idea que tenim d’una cosa no manté cap connexió necessària amb l’existència mateixa d’aquesta cosa; per tant, la deducció de la idea a l’existència és impossible. Cal la presència d’un objecte perquè puguem conèixer-ne l’existència.

Webgrafia:

http://www.pensament.com/filoxarxa/imatges/ideeslocke.jpg
http://ca.wikipedia.org/wiki/John_Locke

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:John_Locke.jpg
blocs.xtec.cat/.../files/2009/.../Teoria-del-coneixement-de-John-Locke.do...

http://www.filosofar.cat/index.php/historia-de-la-filosofia/filosofia-moderna/93-locke/395-que-es-coneixer-els-graus-de-coneixement

https://www.youtube.com/watch?v=AH5zYB3MJHs

DESCARTES: COMENTARI PER FER A CASA CURS 2017-2018

DESCARTES

Proves d’accés a la universitat 
Història de la filosofia 
Sèrie 5 
Convocatòria 2017 
Escolliu UNA de les dues opcions (A o B). 
OPCIÓ A 

"Per tant, he de rebutjar tots els dubtes d’aquests dies passats considerant-los hiperbòlics i ridículs, especialment aquella incertesa tan general referent al somni, que no podia distingir de la vetlla: ja que ara hi trobo una diferència molt gran, i és que la nostra memòria mai no pot lligar i unir els nostres somnis els uns amb els altres i amb tot el continu de la nostra vida, tal com ho sol fer unint les coses que esdevenen quan estem desperts. En efecte, si quan estic despert tot de sobte se m’aparegués i em desaparegués algú, com passa amb les imatges que veig dormint, de manera que no pogués adonar-me ni d’on ve ni a on va, amb raó el consideraria un espectre o un fantasma format en el meu cervell com els que s’hi formen quan dormo, i no pas una persona de veritat. Però quan percebo coses que sé distintament d’on vénen i on són, i quan se m’apareixen, i puc lligar sense interrupció la sensació actual amb la resta de la meva vida, estic completament segur que les he percebut estant despert i no en somnis. I no he de dubtar de cap manera de la veritat d’aquestes coses, si després d’haver apeŀlat a tots els meus sentits, a la meva memòria i al meu enteniment per a examinar-les, cap d’ells no m’ha informat de res que estigui en contradicció amb cap dels altres. I és que del fet que Déu no enganya, se’n segueix necessàriament que en això no estic enganyat. Però com que la necessitat dels afers pràctics ens obliga sovint a prendre decisions abans d’haver tingut temps d’examinar-los curosament, s’ha d’admetre que la vida humana sovint és susceptible d’errar en coses particulars […]." 
René Descartes. Meditacions metafísiques, vi 

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts] 

2. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots següents: [1 punt] 
a) «hiperbòlics» 
b) «contradicció» 

3. Expliqueu el sentit de la frase següent del text i les raons de René Descartes per a afirmar-la en aquest punt de les Meditacions metafísiques (al final de la meditació vi): «Però com que la necessitat dels afers pràctics ens obliga sovint a prendre decisions abans d’haver tingut temps d’examinar-los curosament, s’ha d’admetre que la vida humana sovint és susceptible d’errar en coses particulars.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts] 

4. Compareu la concepció de Descartes sobre la relació entre cos i ment (o ànima) amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts] 

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Sabem que les taules i les cadires estan fetes d’electrons, protons i neutrons, que són partícules que no podem veure; per tant, el fonament per al nostre coneixement d’aquestes entitats no és en els sentits, sinó en la raó, que ens permet fer raonaments que justifiquen la nostra creença que aquestes partícules subatòmiques existeixen.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts] 


DATES D' ENTREGA DEL COMENTARI DE TEXT DE DESCARTES
B21 I B22

DIJOUS 8 FEBRER 2018. Es sumarà un +1 punt d' actitud. S' envia a sgil4@xtec.cat
DIVENDRES 9 FEBRER 2018. Es sumarà +0,5 punts d' actitud. S' envia a sgil4@xtec.cat
DISSABTE 10 FEBRER 2018. No suma ni baixa la nota de l' exercici. S' envia a sgil4@xtec.cat
DIUMENGE 11 FEBRER 2018. Es restarà un punt a la nota de l' exercici. S' envia a sgil4@xtec.cat

B21
DIMECRES 14 FEBRER 2018, LA PROFESSORA RECOLLIRÀ EN MÀ TOTS ELS EXERCICIS IMPRESSOS.

B22
DIVENDRESS 16 FEBRER 2018, LA PROFESSORA RECOLLIRÀ EN MÀ TOTS ELS EXERCICIS IMPRESSOS.

SI EL COMENTARI DE TEXT FET A CASA, ÉS A DIR L' EXERCICI, NO S' ENTREGA EN FORMAT PAPER, CONSTARÀ COM A NO AVALUAT. 


RECORDEU QUE AQUEST COMENTARI VAL EL 50% DE LA NOTA DEL TRIMESTRE. 

B21 I B22

DIVENDRES 16 FEBRER 2018 LA PROFESSORA RECOLLIRÀ ELS 4 TREBALLS OPCIONALS QUE TENEN UNA VÀLUA DE 0,25 PUNTS A AFEGIR A LA NOTA DE L' EXAMEN TRIMESTRAL. SI NO HI HA WEBGRAFIA, VALDRÀ 0,10 PUNTS. NOMÉS UN FULL PER CADA TREBALL. 

DESCARTES. MODEL PAU 2014 FET PER IVÁN GARCÍA (2016-2017)

DESCARTES

MODEL D’ EXAMEN PAU PER FER A CASA 

CURS 2016-17

Proves d’accés a la universitat

Convocatòria 2014

Història de la filosofia

Sèrie 3

OPCIÓ B

“Suposem, doncs, que estem adormits i que totes aquestes particularitats, és a dir, que obrim els ulls, que belluguem el cap, que estenem les mans i altres coses semblants, no són més que falses il·lusions; i pensem que potser ni les nostres mans ni tot el nostre cos són tal com nosaltres els veiem.

[...] tot i que aquestes coses generals, és a dir, ulls, cap, mans i coses semblants, poden ser imaginàries, cal afirmar que hi ha coses encara més simples i més universals que són vertaderes i existents, amb la mescla de les quals es formen —ni més ni menys com passa amb la barreja d’alguns colors veritables— totes les imatges de les coses que, vertaderes o reals, fingides o fantàstiques, ocupen els nostres pensaments. D’aquest gènere de coses n’és la naturalesa corporal en general i la seva extensió, així com la figura de les coses extenses, la seva quantitat o magnitud i el seu nombre, i també el lloc on es troben, el temps amb què es mesura la seva duració, i altres coses semblants.

Potser per això no seria una mala conclusió dir que la física, l’astronomia, la medicina i totes les altres ciències que depenen de la consideració de les coses compostes són molt dubtoses i insegures; però que l’aritmètica, la geometria i les altres ciències d’aquest gènere, que no tracten sinó de coses molt simples i molt generals, sense preocupar-se gaire si són a la natura o si no hi són, contenen coses certes i indubtables. Perquè tant si vetllo com si dormo, dos més tres faran sempre cinc [...].

Tanmateix, fa molt de temps que tinc en el meu esperit una certa opinió segons la qual hi ha un Déu que ho pot tot [...]. Ara, qui em pot assegurar que aquest Déu no ha fet precisament que no hi hagi ni terra ni cel, ni cap cos extens ni cap figura, ni magnitud ni lloc, i que, així i tot, jo tingui les sensacions d’aquestes coses, i que tot em sembli existir tal com jo ho veig? [...] Potser Déu no ha volgut que jo m’enganyi d’aquesta manera, ja que es diu que és supremament bo. [...]

Suposaré, doncs, que hi ha, no precisament un Déu [...] sinó un geni maligne, tan poderós com astut, que ha posat tot el seu enginy a enganyar-me. Pensaré que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són més que enganys i il·lusions que ell aprofita per sorprendre la meva credulitat. [...]

Suposo, doncs, que totes les coses que veig són falses; em persuadeixo que no ha existit mai res de tot allò que em representa la meva memòria, plena de mentides; penso que no tinc sentits; crec que el cos, la figura, l’extensió, el moviment i el lloc no són més que ficcions del meu esperit.”

René Descartes. Meditacions metafísiques, I i II

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

Tal com es pot visualitzar, en primer lloc es fa referència al dubte metòdic (o hiperbòlic) on el mateix filòsof es qüestionava la veracitat dels sentits (al text referit com: “ni les mans ni tot el nostre cos són tal com els veiem”), la presència del món extern, el dubte al propi coneixement i el de l’existència d’un geni maligne. A continuació, esmenta l’accepció de substància*, és a dir tracta la idea en tant que és real, perquè prové de Déu, i distinta, per tant vertadera, basant-se en la Mathesis Universalis (“l’aritmètica, la geometria i les altres ciències [...] contenen coses certes i indubtables”). Per últim, deixa de banda l’existència del Déu supremament bo per definir el solipsisme, és a dir queda atrapat en el “jo mental” (“penso que no tinc sentits; crec que el cos [...] no és més que ficció del meu esperit”).

2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots o les expressions següents: [1 punt]

a)«extensió» Atribut essencial del res extensa, una de les substàncies en la filosofia cartesiana.

b)«geni maligne» Un dels fonaments del dubte hiperbòlic, fa creure que la mentida és veritat.

3.Considereu les afirmacions següents de René Descartes en la segona meditació: «Suposo, doncs, que totes les coses que veig són falses» i «crec que el cos, la figura, l’extensió, el moviment i el lloc no són més que ficcions del meu esperit». Expliqueu les raons que té Descartes per a fer aquestes afirmacions en aquest punt de les Meditacions i exposeu breument quina resposta hi dóna en la resta de les Meditacions. (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

René Descartes té una raó fonamental per fer aquestes afirmacions sorgida pels estudis que va fer a La Fleche, una de les millors alternatives d’estudi d’aquell temps, (després també estudiarà dret i s’allistarà a l’exercit a propòsit del seu rebel esperit) on va qüestionar-se els ensenyaments oferts per la institució. Arrel d’això desenvoluparà el Dubte Hiperbòlic, a partir de noves teories llegides per ell (tenia molt de temps lliure al patir diverses malalties) i amb el suport moral de l’Època de la Revolució Científica (on no podríem oblidar la condemna de Galileu per la Inquisició). A partir d’aquest fonament, creurà en la Mathesis Universalis per donar així un criteri de veritat inapel·lable la raó humana, i en la qual basarà el seu mètode; de manera explícita, agafarà una sèrie aritmètica de nombres (intuïció) o aplicarà una regla, per exemple n+1 (deducció). Aleshores, si n = x, substituirà

y = x+1 per inventar la funció algebraica i finalment, posarà aquests resultats en un espai bidimensional de coordenades inventant la geometria analítica. Aquesta exemplificació també ens dóna a conèixer el seu Mètode de Pensament, basat en quatre regles, on es segueixen els procediments de la regla de la evidència (que és la intuïció i per tant les idees són clares i distintes, a més de ésser innates perquè l’home és racional; “n” en l’exemple matemàtic) on no s’ha de prendre com a veritable res que arribi a l’esperit a no ser que no sigui evident; els de la regla de l’anàlisi (deducció, “n+1” a l’exemple matemàtic) on s’esmicola quelcom en les seves parts més petites, els de la regla de la síntesi (resultat de la deducció) per la qual s’han de refer els elements per veure com es relacionen i per últim, els de la regla de la enumeració o revisió, que es basarà en les matemàtiques, i a través del mateix es comprovaran els errors del procés analític-sintètic. Així, en la recerca d’uns coneixements vertaders (la qual va sorgir pel dubte metòdic), es presenta la qüestió de com ha de viure el filòsof i per això, respectarà tres regles en relació a la Moral Provisional: La primera, obeir les lleis i costums del meu país; la segona, ser tan ferm i decidit com pegués en les seves accions i la tercera, sempre vèncer-se a sí mateix més aviat que a la fortuna. Una vegada delimitat “el com” seguirà el camí, Descartes delimitarà “el què” d’aquest, en definitiva designarà els fonaments del dubte metòdic. Per tant trobem el dubte dels sentits, perquè els sentits corporals són enganyosos, veiem miratges, com l’home afirmava que la Terra era immòbil (Descartes: “De lluny la torre era rodona, de prop en canvi, quadrada”); trobem també el dubte del món extern, ja que sovint no distingim entre el somni i la vigília, per tant no podem estar segurs de l’existència real del Món Extern, perquè ens arriba a través del coneixement sensible (Descartes: “A vegades m’havia passat que em veia assegut gaudint de la llar de foc i de sobte, em despertava i veia que era al llit); si més no, és present també el dubte del propi coneixement, arrel que ens equivoquem en el propi càlcul matemàtic i no podem afirmar doncs, que bon coneixement denoti bon fonament (L’exemple de Galileu amb el dubte que la Terra és rodona, mai cregut en aquell temps) i l’últim fonament, el dubte del geni maligne, invenció de Descartes (“Meditacions Metafísiques”), consisteix en una mena de “Geni Maligne” que ens fa creure que és veritat allò que no ho és.

A partir d’aquesta fonamentació, Descartes desenvoluparà el seu mètode de pensament per arribar a un paratge que el farà restar en el solipsisme, en el “jo mental”: “Cogito ergo Sum”. Així, qüestions com per què posseeix cos acreditaran aquest solipsisme.

A partir de la Regla de l’Evidència discernirà en el “Cogito” com a pensament. Però què és el pensament? Un conjunt d’idees innates (on troba la idea de substància, és a dir la realitat permanent i estable que existeix per sí mateixa, traduïdes en res infinita, res cogitans i res extensa), adventícies (enteniment a través dels sentits) i artificials (construïdes arbitràriament per combinació d’altres idees, com sirenes o hipogrifs). En aquest àmbit podem destacar la “Primacia del Pensament”, l’exemple de la cera en el rusc: “Quan traiem la cera del rusc percebem sensorialment coses molt diferents a quan l’apropem al foc. Només el pensament (racionalisme), concretament l’enteniment, és l’eina que fa comprendre que la cera roman”.

A continuació, a través de la Regla de la Síntesi, concretarà la Idea de Déu amb dos arguments que afirmen la seva existència. En el primer referirà la Idea susdita com a garantia de coneixement perquè Déu entén una substància infinita, eterna, omniscient i omnipotent per la qual el filòsof mateix i les altres coses han estat creades. Per tant, ell com a substància, no podria pensar en una substància infinita si no hagués estat aquesta posada en ell (“Meditacions Metafísiques, Meditació III”). El segon argument que exposarà serà que “Déu és aquell ésser tan gran que no hi ha cap altre més gran que ell” i que així doncs, només pot donar-se que Déu existeixi perquè no pot estar només a la ment perquè és el més gran (L’argument antològic, segon argument, arrel d’Anselm de Canterbury). Descartes dirà: “És impossible separar de l’essència de Déu la seva existència, com ho és de l’essència d’un triangle rectilini que la magnitud dels seus tres angles sigui igual a dos rectes (“Meditacions Metafísiques, Meditació V”).

En definitiva, arribarà al final de camí a través de les tres substàncies o “res”: Res Infinita, Res Cogitans i Res Extensa. Ho farà, indubtablement, amb la Regla de la Enumeració o Revisió. Com Déu (res infinita) és al causa de l’existència en la persona de la Idea de Déu, de la seva pròpia existència i de l’existència del Món (res extensa) llavors és la causa també del jo (per tant del pensament i com no, de l’ànima; res cogitans) a partir del qual pensem idees innates, adventícies i artificials (continguts de la ment). No oblidar que el Món (res extensa) és també la causa de les idees adventícies i de les qualitats primàries (les aplicables a la matemàtica com l’alçada, el pes) i secundàries (perceptibles amb els sentits). Per tant Déu (res infinita) és atribuït amb la perfecció, l’ànima (res cogitans) amb el pensament i el cos (res extensa), amb l’extensió.

Així, les nostres idees són reals i provenen de Déu en tant que són clares i distintes, per tant non poden ésser sinó vertaderes. Per aquest motiu tinc cos (com també ànima) donat que Déu (que m’ha creat racional) mai no pot permetre que m’enganyi quan faig ús de la meva raó.

4. Compareu la concepció de Descartes sobre la possibilitat d’obtenir coneixement segur amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental (Plató) . [2 punts]

Comparant la concepció cartesiana amb la platònica, es pot afirmar que per Plató aquell que posseïa el coneixement per definició era el filòsof, és a dir aquell que havia percebut la mentida de les ombres del foc a la cova i havia emprès el procés per sortir d’aquesta i veure la llum (la veritat), com per Descartes és passar el procés del mètode de pensament arrel del “Cogito ergo Sum” i així arribar a una veritat inapel·lable com la de Plató. És a dir, per Plató és a Món de les Idees com per Descartes és a Idees Innates, ja que l’existència de Déu per ambdós és verídica. Descartes però, afegirà el mètode matemàtic per dotar la raó humana d’un criteri de veritat mentre que Plató acreditarà la veritat (és a dir, la Idea) arrel de la dialèctica ascendent o inferència inductiva (Descartes dirà que a la filosofia li manca un mètode adequat), com per Plató hi ha unió ànima-cos i per Descartes existeix un dualisme antropològic. Però, no manca en Plató el fet que la matemàtica és símbol de coneixement (per tant de filosofia) ja que el pas de la doxa a l’episteme es realitza amb la “dianoia”, és a dir amb les matemàtiques. Ambdós creuran en el racionalisme, però Descartes aplicarà la matemàtica més profundament. Aquest també relacionarà l’existència de Déu com a garantia de coneixement, com per Plató també existí un Demiürg ordenador que permeté la creació*, a través de la Mathexis, del Món Sensible (sense el qual no hi hauria pas al Món Intel·ligible, és a dir al coneixement vertader). En definitiva, tots dos concorden en les Idees Innates, per Plató és al Món de les Idees i per Descartes és al Déu pròpiament dit, encara que ells concorden en que això serà la base del coneixement. Per Plató, hem estat al Món de les Idees i al néixer ho oblidem, però amb amor a la filosofia recordem el que havíem vist en aquest i per Descartes, la “res infinita” és garantia de coneixement perquè Déu és supremament bo.

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Puc estar segur/a que ara estic fent un examen i que no estic simplement somniant que l’estic fent.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts] 

Estic en desacord, no pel fet perceptible que estic escrivint en aquest mateix instant, sinó perquè a través de l’enteniment i la raó oferta a mi per Déu, puc comprendre que aquest dubte del món extern és completament fals perquè el rebo amb els sentits i aquests, són enganyosos. Si fos una mentida, és a dir un somni, no podria permetre’m el luxe de pensar, ni de ser conscient de la moral de la meva ànima, perquè en tot cas Déu no existiria en dit Món paral·lel. Mai podria assegurar doncs, que 2+2 és igual a 4 (argument racional) ja que el pensament no em correspondria, com tampoc l’existència verídica del meu cos (res extensa) ja que al no existir Déu, em podria enganyar a mi mateix al fer ús de la meva raó. L’essència de l’existència de Déu va lligada a l’essència de la suma de 2+2=4, per tant puc afirmar que procedeixo en el meu pensament racional a través de l’existència de Déu i no m’emparo en el sensacionalisme enganyós, amb el qual no hauria arribar mai a la conclusió que he finalitzat l’examen i que no estic somiant. 

Iván García

B21

PS. 
*En la correcció s' ha demanat a l' alumne que indiqui on surt al text la "substància" (Pregunta 1)
*En la correcció s' ha demanat a l' alumne que canvii Déu "creador" per Déu "ordenador" com planteja Plató que ha de ser el Demiürg. (Pregunta 4)