L' amor o Eros platònic, d’ una manera vitalista és, en la "mystiké epopteia", on obté el moment de màxima creació del filòsof, ja que ple de Bé i Bellesa, ho distribueix a mans plenes en les ànimes dels seus deixebles.
No és una altra la meva intenció amb la creació d’ aquest bloc, tenir una eina tecnològica nova, per a il·luminar les ments dels meus estimats alumnes. Per això m’ ha semblat adient el nom de "mystiké epopteia" pel meu bloc, que aviat espero que sigui de tots.
John Stuart Mill fou el primer fill de James Mill. Mill fou educat pel seu pare, amb l'ajuda de Jeremy Bentham i Francis Place. Rebé una educació molt rigorosa i fou aïllat deliberadament del contacte amb altres nois de la seva edat. El seu pare, un seguidor de les idees de Bentham i de l'associacionisme, tenia la idea de crear una figura intel·lectual que continués difonent les idees utilitaristes després de les morts de Bentham i d'ell mateix.
Els seus coneixements quan era encara un nen eren excepcionals: als tres anys sabia l'alfabet grec i una llarga llista de paraules gregues amb la seva corresponent traducció a l'anglès, a l'edat de vuit anys les faules d'Hisop, l'Anàbasi de Xenofont i l'Heròdot i tenia coneixements de Luci, Diògenes, Isòcrates d'Atenes i Plató. També tenia força coneixements de la història d'Anglaterra. Als vuit anys, començà a estudiar llatí, geometria i àlgebra i féu de mestre als seus germans més petits. Les seves lectures principals eren sobre temes d'història si bé llegí tots els autors clàssics grecs i llatins que es llegien a les universitats de l'època; així a l'edat de deu anys llegia Demòstenes i Plató amb facilitat. El 1818 el seu pare publicà Història de l'Índia. immediatament després, comença a estudiar lògica i llegeix els tractats d'Aristòtil. En els anys següents, s'introdueix en l'economia política i estudia Adam Smith i David Ricardo.
Mill treballà per la Companyia de les Índies Orientals britànica, però fou també Membre del Parlament pel partit liberal. En la seva obra "Consideracions sobre el govern representatiu", Mill exposa diverses reformes per al parlament i el sistema electoral, especialment en temes de representació proporcional i extensió del dret de sufragi.
El 1851 Mill es casà amb Harriet Taylor després de 21 anys d'amistat. Harriet Taylor tingué una gran influència en l'obra de Mill tant al llarg de la seva amistat com posteriorment durant el matrimoni; n'és un exemple la defensa que fa Mill dels drets de la dona.
La seva obra Sobre la Llibertat fou un llibre de gran transcendència sobre la naturalesa i els límits del poder, el qual podria ser legítimament exercit per la societat sobre l'individu. Un argument bàsic de Mill fou l'anomenat Principi del dany, és a dir, la gent és lliure de fer el que li sembli convenient sempre que això no suposi un dany o perjudici per als altres. Basant-se en aquest argument, Mill defensà que el paper de l'estat hauria de ser la supressió de les barreres a la llibertat, com ara algunes lleis, i reduir-les en base exclusivament al principi del dany. Existeixen dos àmbits de la vida dels ciutadans: la vida privada i la vida pública. Els éssers humans, dins l'àmbit de la vida privada, trien aquells elements que consideren fonamentals per la bona vida, segueixen els principis religiosos que consideren més adients, i tenen les opinions que volen, i l'Estat no ha d'intervenir en aquests afers de la vida privada.
Ara bé, molts dels nostres actes afecten a d'altres persones, i, per tant no poden circumscriure's dins l'àmbit de la vida privada de la persona. És, només en aquestes circumstàncies en les que l'Estat pot intervenir. Cal controlar els Poders de l'Estat, i situar-los, només en l'àmbit de la vida pública. John Stuart Mill valora com un bé preciós la llibertat dins l'àmbit privat: la llibertat de pensament, la llibertat d'expressió són elements de la màxima importància pel seu pensament.
D'acord amb Isaiah Berlin, Mill només parla de llibertat negativa, és a dir, que per a ell la llibertat es defineix com l'absència d'impediments obstacles i/o coerció. Aquesta concepció de la llibertat contrasta amb la idea de llibertat positiva que centra el focus d'atenció en la capacitat d'actuació i en la presència d'oportunitats per exercir la llibertat.
Cal distingir entre allò que desitgem, ja que ens fa feliços, d'allò que desitgem per poder arribar a ser feliços. Les virtuts han de ser considerades com a part del que anomenem Felicitat, són el camí cap a la Felicitat, ja que podem arribar a un major nivell de la comprensió de la Felicitat a través del coneixement i l'experiència.
Així, John Stuart Mill considera que només el plaer és desitjable en ell mateix, i que les accions seran considerades correctes o incorrectes en funció de si proporcionen la Felicitat dels interessats o no. Cal assenyalar que seguim amb la idea, ja assenyalada per Epicur, que considera la Felicitat com la recerca del plaer i la fugida del dolor.
La Felicitat és l'única cosa desitjable com a finalitat, mentre que la resta que és desitjable, ho és com un medi per arribar a la Felicitat. Com ho podem provar? Tenim força problemes per fer-ho a causa de l'evidència del fet. Tothom desitja la seva Felicitat, però això no té per qué significar que la Felicitat sigui bona, tot i que existeix una clara relació entre allò que és bo i allò que és desitjable.
No tots els plaers tenen el mateix valor, ja que hi ha plaers superiors, i plaers inferiors, i les nostres accions han de donar preferència als plaers superiors. Aquí veiem una clara influència del pensament d'Epicur i d'Aristòtil. Els plaers superiors són els que porten al desenvolupament moral propi de l’ésser humà: el coneixement, i el treball intel·lectual. Per això afirmarà: És millor ser una criatura humana insatisfeta que un porc satisfet, i és millor ser Sòcrates insatisfet que un boig satisfet.
L'obra magna de Mill fou Sistema de Lògica, de la qual es realitzaren nombroses edicions. En aquesta obra avalua les categories aristotèliques i proposa el seu propi sistema.
. L' utilitarisme
L'utilitarisme és un marc teòric per a la moralitat, basat en la maximització de la utilitat per a la societat o la humanitat. La moralitat de qualsevol acció o llei ve donada per la seva utilitat per a la societat. De vegades, es resumeix l'utilitarisme a partir del principi d'utilitat com a "el màxim benestar per al màxim nombre de persones"
Les bases filosòfiques de l'utilitarisme es remunten a les obres de Richard Cumberland i David Hume, o fins i tot a l'Antiga Grècia amb Parmènides d'Elea, però formalment el seu pare va ser Jeremy Bentham, que va afirmar que el plaer i el dolor eren els únics absoluts del món: "la naturalesa ha sotmès a l'home al govern de dos sobirans: el plaer i el dolor". Des d'aquesta presumpció va escriure la regla de la utilitat: el benestar és allò que dóna la major felicitat al màxim nombre de persones. Temps després, en adonar-se que la formulació reconeixia dues màximes diferents, i potencialment conflictives, va passar a xerrar simplement del "principi de la màxima felicitat".
Tant la filosofia d'Epicuri com la de Bentham poden considerar-se com dos tipus de conseqüencialisme hedonista, ja que jutgen la correcció de les accions segons la felicitat que aportin, identificant la felicitat amb plaer. La formulació de Bentham no és un hedonisme egoista, ja que mentre Epicuri recomanava fer el que te feia més feliç, Bentham manté que s'ha de fer el que fa feliç a la majoria.
John Stuart Mill, fill del secretari personal de Jeremy Bentham, James Mill, n'és el responsable del concepte d'utilitat, amb el seu famós i breu llibre Utilitarisme. Encara que Mill era un utilitarista, sostenia que no totes les formes de plaer tenien el mateix valor, ja que afirmava que "es millor ser un Sòcrates insatisfet que un idiota satisfet". No estava d'acord amb el càlcul hedonista de Bentham, ja que considerava que la qualitat es millor que la quantitat.
L'utilitarisme influí molt al camp de l'economia, especialment a la teoria de la utilitat, on el concepte també s'utilitza, encara que amb un efecte diferent. Aquest és aplicat de forma mecànica a les teories marginalistes per explicar el comportament econòmic de les persones, així com les mesures més correctes (en general, partidàries del laissez faire).
Al camp de la biologia, es considera el plaer com una guia natural cap a la salut fisiològica i un canvi evolutiu beneficiós. Herbert Spencer, amb el seu Data of Ethics, va formular definitivament els principis de llibertat sobre una base biològico-econòmica, aportant-hi la seva teoria quantitativa de la llibertat: la màxima llibertat per a l'individu és compatible amb igual llibertat per als altres.
Utilitarisme de l'acte envers utilitarisme de les normes
S'han proposat altres formes d'utilitarisme. La tradicional es la de l'utilitarisme de l'acte, que afirma que el millor acte és aquell que aporta la màxima utilitat. Una altra forma de veure-ho es la de l'utilitarisme de les normes, que considera millor l'acte que segueix una norma que aporta la màxima utilitat.
Per a entendre millor els conceptes, es podria considerar els següent escenari: un cirurgià té sis pacients: un necessita un fetge, un altre un pàncrees, el tercer una vesícula biliar i dos en necessiten un ronyó. Finalment, un sisè s'acaba d'operar d'apendicitis. Ha de matar el metge al sisè pacient i trasplantar els seus òrgans als altres? O per contra ha de deixar que es morin els altres cinc? Una concepció clàssica de l'utilitarisme de l'acte ens forçaria a decantar-nos per la primera opció.
Un utilitarista de les normes es fixaria en la norma abans d'en l'acte en si (matar al sisè pacient). En aquest cas la norma seria: "si un cirurgià pot matar a una persona relativament sana per trasplantar els seus òrgans a més d'una persona que els necessiti vitalment, així ho ha de fer". Òbviament, institucionalitzar aquesta norma dins la societat tindria més conseqüències negatives que positives: les persones relativament sanes deixarien d'anar a l'hospital, es realitzarien operacions arriscades, etc. Així doncs, un utilitarista de les normes diria que hem d'implementar una normativa oposada a aquesta, que garantitzi que no es poden fer malbé els òrgans de persones sanes per donar-los a d'altres. Per tant, si el cirurgià matés al sisè pacient, estaria fent l'incorrecte.
Molts utilitaristes argumentarien que l'utilitarisme no només entén d'actes, sinó també de desitjos i disposicions, de premis i de càstigs, de regles i institucions. Una vegada reconegut això, l'utilitarisme es converteix en una teoria moral més complexa i rica, que s'alinea més amb les nostres institucions morals.
Crítics de l'utilitarisme
John Rawls refusa l'utilitarisme, tant el normatiu com el dels actes, ja que aquest fa que els drets depenguin de les bones conseqüències del seu reconeixement, i "això és incompatible amb el liberalisme". Es tracta d'una postura essencialment iusnaturalista, que considera que els drets tenen origen natural. A la crítica iusnaturalista s'argumenta que, per exemple, si l'esclavitut o la tortura fossin beneficioses per tota la població, podrien ser justificades teòricament per l'utilitarisme.
Vídeo:
- Adam Smith, s' equivocava. "Una mente maravillosa"
ROSA PARKS | Desobediencia Civil y Derechos Civiles [subtitulado]
Locke va néixer l' any 1632 a Wrington, prop de Bristol. Fill d' un home de lleis, viurà en un ambient crític i poc conservador que influirà en la seva eduacació. Estudià a l'a Universitat d' Oxford no tan sols filosofia, sinó també ciències naturals com física, química o medicina. En 1667 Locke entaula amistat amb Lord Ashley, comte de Shaftesbury, una amistat i col·laboració que perduraran fins a la seva mort el 1704. L' elevada posició social del comte (arribà a ser canceller d' Anglaterra) li obrí les portes dels ambients socials, polítics i intel.lectuals més prestigiosos d' Anglaterra. Ara bé, aquesta relació que tants beneficis li comportà també li ocasionà greuges quan Lord Ashley entrà en desgràcia a causa de les seves idees polítiques. L' oposició a l' absolutisme reial dels Stuart i el suport a un Parlament fort i amb competències el van dur a l' exili. El 1688, amb la caiguda definitiva dels Stuart (Jaume II), i l' arribada de Guillem d' Orange, que encarnava uns ideals i plantejaments polítics molt més liberals, Locke tornà a Anglaterra. La Revolució Gloriosa, tal com es coneix aquest esdeveniment, fou un cop definitiu contra el poder absolut dels monarques i comportà un enfortiment definitiu del Parlament. L' obra política de Locke, Dos tractats sobre el govern civil , sobretot el seu Assaig sobre el govern civil, es pot interpretar com una justificació o legitimació d' aquest canvi liberal que s' havia cobrat el tron d' un monarca. Les idees bàsiques d' aquets tractats formen part dels orígens de la teoria moderna de l' Estat de dret i, es farà present fins i tot en la Declaració d' independència dels EUA (1776), com testimonia el mateix Thomas Jefferson. Sir Robert Filmer (1588-1653) era un defensor del rei Carles II (germà de Jaume II), que va escriure El patriarca o el poder natural dels reis (1680), una obreta inspirada en Hobbes, en la qual intentava donar fonament al dret diví dels monarques: sostenia que el poder polític derivava del poder paternal, patriarcal, donat per Déu a Adam en els inicis de la humanitat, i que per designi diví passà per herència als reis. Locke argumenta (en el primer tractat) que de les afirmacions de Filmer se'n deriva que, per tant, "tots els homes menys un, han nascut esclaus", i sosté que això no es pot fonamentar "ni en la Sagrada Escriptura ni en la raó". Contra aquesta idea d' una monarquia en què el rei actua com un patriarca amb poder absolut sobre la seva parentela, escriu Locke en els dos tractats.
John Locke és un dels pares del Liberalisme. En un principi accepta la visió del Pacte Social proposada per Hobbes, però amb molts matisos, tants, que la versió de Locke serà irrecognoscible. Hobbes considerava que els homes, per obtenir seguretat, renunciaven a la seva llibertat i capacitat d'autogovern, per permetre que els governants, actuïn en nom dels ciutadans, dels quals en són representants. Però segons John Locke, els éssers humans tenen drets als quals no hi poden renunciar, sent aquesta la base fonamental del sistema liberal: la necessitat de respectar els drets que els homes posseeixen de forma innata. Els governants no poden actuar com vulguin, han de respectar els drets individuals, estant així limitats. El poder no és absolut, sinó que ha de respectar els drets humans.
Hi ha manaments que estan per sobre de les lleis positives i que responen a la pròpia natura humana, descoberta per l'exercici de la raó o per revelació. Aquests manaments obliguen a conservar la pròpia vida i la dels altres, a no robar, a intentar actuar sense violència i respectar els contractes signats o aparaulats.
La filosofia política de Locke és considerada com una etapa fundadora del pensament liberal. Aquesta modernitat és de vegades discutida; les raons d'aquesta discussió seran exposades més a baix.
Al principi, es pot descriure aquesta filosofia política en tres parts :
un estat en el qual els homes es troben com a homes i no com a membres d'una societat.
»
(Tractat del govern civil, §14)
En aquest estat, els homes són lliures i iguals. En efecte, cap home no és sotmès per naturalesa a qualsevol, ja que un no pot ser sotmès a la voluntat arbitrària d'un altre home, ni ser obligat a obeir a lleis que un altre instituiria per a ell: en l'estat salvatge, ningú no té autoritat legislativa. La Igualtat social és una conseqüència d'aquesta llibertat, ja que si no existeix cap relació natural de subjecció personal, és per l'absència de distinció manifesta entre els homes: tots tenen les mateixes facultats.
No obstant això, la llibertat d'aquest estat no és llicenciosa; cadascun és obligat a fer-ne el millor ús exigit per la seva conservació. L'estat salvatge implica doncs ja certes regles. Si no hi ha cap llei humanament instituïda, tots els homes han d'obeir tanmateix a la llei natural, llei descoberta per la raó (o per la revelació) i que és d'origin diví. Aquesta llei prohibeix als homes fer tot el que desitgen; tenen el deure:
de conservar la seva pròpia vida, que és un do de Déu ;
de respectar la vida, la llibertat, els béns de'altri, ja que és necessari per la seva conservació que cadascun vigili la subsistència del gènere humà,una vegada que la seva pròpia és assegurada;
d'esforçar-se a portar una vida tranquil·la i harmoniosa amb els altres; la violència és així prohibida, excepte per defensar-se o defensar altres;
de respectar la paraula donada i d'executar els contractes.
La llibertat està en el respecte d'aquestes obligacions prescrites per les lleis de la naturalesa, ja que obeint-le l'home és portat a fer el que és conforme amb la seva naturalesa i als seus interessos. La llibertat no és doncs una absència d'obstacles exteriors a la realització del seu desig, sinó a l'obediència de les prescripcions divines descobertes per la raó.
La propietat
El pas de la llei natural a la propietat (en un sentit ampli) es fa per dret. En efecte, en la mesura que l'home té deures naturals és igualment portador del dret d'haver de garantir la possibilitat de realitzar els seus deures. Els seus drets són doncs naturaleses, vinculades a la seva persona, ja que estan fundades en la seva naturalesa humana, en el que exigeix la realització del què és naturalment destinat i que li ha revelat la llei divina.
dret al gaudi dels seus béns i sobretot a l'intercanvi.
Aquests drets defineixen un àmbit d'inviolabilitat de la persona humana; el seu caràcter natural exclou que sigui legítim de fer-ne canvis, o de no reconèixer-los segons convencions.
Entre aquests drets que precedeixen totes les institucions humanes, Locke col·loca doncs el gaudi dels béns. En efecte, la propietat privada és necessària per a la conservació de la vida i l'exercici de la seva dignitat humana. Hi ha doncs un dret a posseir tot el que és necessari per la subsistència.
No obstant això, ja que el món ha estat donat als homes per Déu, cal explicar la legitimitat de l'apropiació individual :
«
Tot i que la terra i totes les criatures inferiors pertanyen en comú a tots els homes, cada home és tanmateix propietari de la seva pròpia persona. Cap de diferent d'ell mateix no posseeix un dret sobre ella, el treball del seu cos i l'obra de les seves mans li pertanyen. Barreja el seu treball amb tot el que fa sortir de l'estat en el qual la naturalesa l'ha deixat, i hi posa alguna cosa que és seva. I així ho converteix en la seva propietat. Aquesta cosa és extreta per ell del comú on la naturalesa l'havia posat, el seu treball li afegeix alguna cosa, que exclou el dret comú dels altres homes.
»
(§27)
L'home és doncs l'únic propietari de la seva persona i del seu cos, i gaudeix d'un dret de propietat exclusiva. És igualment propietari del seu treball: una cosa treballada deixa de ser una propietat comuna:
«
Així, l'herba que el meu cavall menja, els terrossos de terra que el meu criat ha arrencat, i els forats que he fet en llocs en els quals tinc un dret comú amb altres, es converteixen en el meu bé i el meu heretatge propi, sense el consentiment de qui sigui.
»
(§28)
Hi ha tanmateix un límit a la legitimitat d'aquesta apropiació privada:
«
si en queda prou, d'una qualitat bona, i fins i tot més que no podien utilitzar els individus que no se n'havien ocupat encara.
»
(§33)
Però, una vegada exposada la idea de propietat pel treball, cal encara explicar com l'home és el propietari de la seva persona. Locke defineix així la persona:
«
És, penso, un ésser que pensa i intel·ligent dotat de raó i de reflexió, i que es pot considerar ell mateix com una mateixa cosa que pensa en diferents temps i llocs. El que prové de manera única d'aquesta consciència (consciousness) és inseparable del pensament, i que és essèncial: ja que és impossible a algú de percebre sense també percebre que percep.
»
(Assaig sobre l'enteniment humà , II, 27, 9).
La identitat personal està fonamentada en la continuïtat de la consciència en el temps, i aquesta consciència constitueix la identitat que, per mitjà de la memòria, es manté en el temps i ens permet reconèixer-nos nosaltres mateixos.
Ara bé, aquesta capacitat de la consciència:
és fonamentalment apropiadora, ja que permet reconèixer accions i pensaments com a seus, per exemple permet identificar un agent responsable enfront dels homes i del creador.
fonamenta la propietat de si mateix, en particular del cos que és el cos d'un, i que es presenta així a la seva consciència (per les seves accions i els seus resultats).
Per resumir el pensament de Locke sobre la propietat, es pot dir que la propietat de les coses no és només requerida per subsistir; la propietat és una extensió de la propietat de la persona. En aquest sentit, la propietat dels béns té el mateix caràcter inviolable que la persona humana. Aquesta persona és concebuda com una relació d'ella a ella mateixa en tant que propietat. Cada home és doncs l'únic propietari de la seva persona, de la seva vida, de la seva llibertat i dels seus bens.
El liberalisme
El pensament de Locke pot ser considerat com el pensament fundador del liberalisme, tant en l'aspecte polític com en l'aspecte econòmic.
El liberalisme, política de Locke
Sobre el liberalisme polític, la pregunta que es fa a Locke és de saber si es pot pensar el poder polític sense que la seva institució no comporti la pèrdua de la llibertat dels individus que hi són sotmesos.
Els homes de l'estat natural són per a Locke propietaris, són compromesos en relacions econòmiques; aquest punt tendeix ja a fer concebre un Estat que es conformaria a garantir el que s'ha guanyat, sense que intervingui en la societat. El poder polític no està doncs considerat per instituir l'ordre social per lleis, sinó que és al servei de la societat per corregir els elements que tendirien a perjudicar-lo.
Es conclou que el poder polític:
troba el seu origen en el consentiment d'aquells sobre els quals s'exercita l'autoritat;
té la seva finalitat en la garantia del respecte dels drets naturals de tot home, que ha d'arbitrar els conflictes i exercir un dret de castigar.
En el Tractat del govern civil , capítol VII, De la societat política o civil ; escriu així:
"Les homes doncs surten de l'estat natural, i entren en una societat política, quan creen i estableixen jutges (poder legislatiu) i sobirans sobre la terra, a qui comuniquen l'autoritat d'acabar tots els conflictes (poder executiu), i de castigar totes les injúries que poden ser fetes a algú pels membres de la societat; i arreu on es veu un cert nombre d'homes, que d'alguna manera s'hagin associat, i entre els quals no es troba un poder decisiu, al qual es pugui apel·lar, s'ha de mirar l'estat on són, com és sempre l'estat natural ”
En la societat política, “cadascun dels membres ha estat desposseït del seu poder natural, i l'ha posat en mans de la societat ”
El poder polític d'aquesta manera és amputat de les seves dimensions ètica i religiosa; no pot prohibir els cultes, no s'ocupa de la salut de l'ànima dels homes ni de la seva perfecció moral. Aquests assumptes són estrictament personals. L'Estat és doncs un instrument i el seu paper és reduït als interessos civils i temporals dels homes dels quals ha de protegir la vida, la llibertat i els béns.
Sent així limitada la seva extensió, Locke proposa una jerarquització dels poders, una organització institucional que permeti controlar el seu exercici, i afirma en conseqüència que el poble té el dret (fins i tot l'obligació) de resistir quan el poder es passa de la ratlla dels límits que li són assignats per la seva funció.
La jerarquització del poder
El contracte social crea una comunitat única posseïdora de tots els poders. Però, no podent exercitar ella mateixa els seus poders, aquests són delegats a magistrats. En tota organització política, existeix una part que defineix allò que cada poder ha de fer, i una part que designa els titulars d'aquests poders als quals s'obeeix.
Mentre que el recurs a la força concerneix els poders executiu i federatiu, el legislatiu pertany a la societat mateixa. El poder legislatiu és per a Locke el poder suprem: aquest poder no pot doncs ser absolut i arbitrari:
el dret positiu és subordinat a les lleis de la naturalesa ;
aquest poder és la posada en comú del poder dels individus: no hi pot haver poder superior;
aquest poder és universal, no s'adreça als particulars com a tals;
és un poder estable i públic, instaura un ordre jurídic regular;
és impossible que el poder legislatiu privi un home dels seus béns, ja que aquesta propietat és inviolable ;
el poder legislatiu no té més que el poder de fer lleis, i és absolutament dependent de la comunitat: sola aquesta última té el dret de designar instàncies legislatives i el dret de controlar-ne l'exercici.
La jerarquització dels poders consistirà llavors per a Locke a sotmetre el poder executiu al poder legislatiu, ja que aquest últim és el poder suprem i és l'expressió de la voluntat d'una comunitat. La norma i el dret tenen doncs la primacia i ningú està sobre la llei. El poder executiu és doncs naturalment inferior, ja que executa només les decisions del poder legislatiu.
Per evitar la concentració dels poders, cal delegar-los a instàncies diferents i fins i tot delegar a diverses instàncies el mateix poder; per exemple, el legislatiu pot pertànyer a una assemblea i al rei. Però és preferible confiar aquest poder totalment o en part a una assemblea escollida i renovable, per tal que cap individu de la societat no sigui privilegiat.
Aquesta organització implica amb tot riscos d'abús, abús tant del poder executiu com del poder legislatiu. Segons Locke, la comunitat és sempre l'única verdadera posseïdora d'aquests poders. En conseqüència, té el dret de controlar-ne l'exercici, i és l'únic jutge en aquest àmbit. Si el poder legislatiu és utilitzat abusivament, la comunitat declara nul·les les decisions de la instància judicial, i aquesta es dissol.
Sessió de la Cambra dels comuns (1710). Parlament de Westminster de Peter Tillemans
En definitiva, la divisió de poders que proposa Locke, per un Estat Liberal, és la següent: Poder Legislatiu: El Parlament elabora les lleis per regular la propietat entre els súbdits Poder Executiu: El monarca o magistrat (nosaltres renunciem al dret natural, a causa del pacte), és qui aplica les lleis i en sanciona l' incompliment Poder Federatiu: S' estableixen les aliances i el seu trencament, ja que és el poder de declarar la guerra i la pau Montesquieu (1689-1755), a L' esperit de les lleis (1748) farà més precisa i moderna aquesta divisió diferenciant els poders legislatiu, l' executiu i el judicial: els poders actualment reconeguts en la societat d' avui dia.
Dret de resistència
Ja que hi pot haver abusos, i ja que la comunitat en cap cas no pot ser privada dels seus drets, cal que la comunitat tingui també un dret de resistència. Locke distingeix tres casos on el dret de resistència s'aplica :
traïció d'un magistrat (per exemple, exercici de la força fora del dret: usurpació, tirania);
quan un magistrat negligeix la seva funció ;
sobre proves d'un projecte de traïció.
Aleshores retorna a la comunitat el dret de jutjar, i, quan algú vol exercitar un poder per al qual no ha estat designat (així quan algú vol exercir un poder que no existeix), la desobediència és legítima.
El consentiment del poble és absolutament esencial per a l' existència de la societat: "la política no pot tenir altre fonament que el consentiment del poble" (XVI, 175). L' Estat, la societat, el poder civil i polític no tenen altra finalitat, i no els justifica res més que el benestar del poble: Salus populi suprema lex, acaba dient Locke recordant Ciceró.
La justícia social
La idea d'un estat natural no és només per a Locke un mitjà de fundar els drets individuals de la propietat; en efecte, aquest dret de propietat, en la seva formulació mateixa, implica certes restriccions que defineixen un deure de caritat que es dedueix del deure de tot home de preservar el gènere humà. Hi ha doncs un límit a aquest dret inviolable de la propietat individual: un propietari, fins i tot si està en el seu dret, té el deure de cedir els béns inútils a la seva subsistència, en la mesura que aquests béns poden ser d'ajuda a individus desproveïts: aquestes persones hi tenen dret, però amb la condició de ser realment en la impossibilitat de proveir les seves pròpies necessitats. Aquest deure de caritat introdueix almenys en l'individualisme possessiu de Locke una solidaritat mínima que el limita. Aquesta caritat és una prescripció universal que crida l'individu propietari a la modèstia, i que ve a temperar el liberalisme individualista de Locke: encara que cadascun pugui reivindicar legítimament els drets que posseeix sobre els seus béns, l'apropiació privada dels béns de la Terra no té al cap i a la fi la seva verdadera legitimitat sinó quan és en benefici de tots, ja que la Terra és comuna, i tot home hi té dret. Així, Locke pensa que el seu sistema liberal pot augmentar els recursos de tots els homes, i omplir aquest deure de caritat:
aquest sistema augmenta els recursos disponibles;
realitza ell mateix una distribució de les riqueses; els menys afavorits d'una societat es troben llavors en una situació millor que si aquesta societat no hagués existit.
La Carta sobre la tolerància
L'argument central de la Carta sobre la tolerància és la distinció de l'Estat i de les esglésies, per les seves diferències pel que fa als seus fins temporals o espirituals i els mitjans utilitzats (forces o persuasió).
Per a Locke, és ben clar que només el magistrat té la càrrega del poder temporal, que consisteix a mantenir per la llei un ordre públic assegurant el ben públic i la pau civil. El magistrat no té cap dret sobre els interessos espirituals dels individus, ja que cadascun és lliure d'escollir la manera de viure que considera que li assegurarà la salvació de l'ànima. Cadascun es pot doncs adherir lliurement als dogmes que li agradin; les societats religioses han de ser lliures i voluntàries, però no tenen cap legitimitat pel que fa a l'ús de la força, i no tenen cap dret d'influenciar les decisions de l'acció política pública.
El poder polític ha de tolerar doncs les sectes sempre que respectin aquestes condicions; la missió temporal de l'Estat exigeix d'ell que protegeixi els drets de tots els homes siguin quines siguin les seves creences, i precisament per que cada home pugui portar la seva vida segons les creences que jutgi millors, i de les quals és de dret l'únic jutge.
A aquesta tolerància política i religiosa, Locke aporta no obstant això diverses restriccions. Aquestes restriccions es desprenen del fet que no concep la tolerància per a ella mateixa, sinó amb l'objectiu de conciliar la preservació de la llibertat individual i la pau civil.
Locke formula quatre restriccions :
no es pot tolerar cap home que estigui contra la societat i els bons costums indispensables al manteniment de la societat civil ;
no es pot tolerar que alguns s'atribueixin privilegis particulars, per a ells o per a la seva secta, perjudicials per a la societat ;
no es pot tolerar una Església sotmesa a una autoritat diferent de la del magistrat (per exemple, al Papa);
finalment, no es poden tolerar els ateus, ja que la seva absència de fe treu segons Locke la necessitat de respectar les institucions del país.
Locke combat així alhora l'autoritarisme dogmàtic que destrueix les condicions de la llibertat de consciència imposant certes concepcions del bé, i l'anomia individualista que construeix les condicions de la vida social per la recerca sense restricció del ben col·lectiu a partir de l'individu no implicat en la societat sense recurs ni al poder ni a la religió ni a la propietat. La llibertat individual en l'àmbit de la religió ha de ser tan gran com possible, ha de ser garantida per lleis, però sempre ha de restar compatible amb les condicions polítiques que li permeten existir.
Model educatiu
Locke exposa les bases del seu pensament sobre l'educació a la seva obra Some Thoughts Concerning Education (1693). Aquesta obra va ser escrita com una sèrie de consells per educar el fill d'un amic aristòcrata, ja que pensava que la dona o els nens de classe baixa requerien un altre tipus de formació.
L'home per a ell neix amb la ment en blanc (tabula rasa) i a través de l'educació arriba a desenvolupar la seva personalitat. És important respectar els gustos de l'infant en la mesura de possible, ja que les vivències de les primeres edats tenen una gran influència en la vida adulta.
Una correcta educació combina el desenvolupament de la intel·ligència, exercici físic i l'aprenentatge dels valors morals considerats desitjables. També ha d'ensenyar com raonar correctament i proporcionar bons hàbits vitals, de tal manera que esdevinguin adults al més aviat possible. - El vídeo (confinament des del 13 Març), també el tindreu penjat al ClassRoom.
Bibliografia: VALLMAJÓ RIERA, Llorenç: Història de la filosofia. Barcelona: Grup Edebé, 2007 (pàgines 214 i 215) MARTÍNEZ RU, Antoni i altres autors: Atena. Lectures de Filosofia. Batxillerat 2014-2015. Barcelona: Editorial RBA, 2014 (pàgines 180-184)
BLOC III UNITAT 12: PODER, ESTAT I FORMES DE GOVERN
THOMAS HOBBES
"La guerra de tots contra tots
És molt coneguda la frase de Hobbes, inclosa en aquest text, segons la qual la condició humana és una guerra de tots contra tots. Però és menys coneguda l' argumentació per la qual Hobbes arriba a aquesta conclusió i les conseqüències que vol extreure d' aquest raonament.
"La Natura ha fet els homes tan iguals en les facultats del cos i de la ment que, encara que de vegades pugui trobar-se un home manifestament més fort de cos o de ment més ràpida que un altre, quan tot es considera en conjunt, la diferència entre home i home no és tan considerable com per a ocasionar que un home pugui reclamar per a si mateix algun benefici que un altre no pugui pretendre tant com ell. Perquè, pel que fa a la força corporal, fins i tot el més dèbil té força per a occir el més fort, ja sigui per una maquinació secreta o bé pel complot amb altres que es troben en el mateix perill que ell.
I pel que fa a les facultats de la ment, (...) trobo encara una major igualtat entre els homes que la que trobava en la força. Perquè la prudència no és més que experiència, que, a igual temps, es dóna per igual en tots els homes, pel que fa a aquelles coses a què es consagren de la mateixa manera. Allò que tal vegada pot fer una tal igualtat increïble no és sinó un concepte vanitós de la pròpia saviesa, la qual quasi tots els homes creuen posseir en un grau major que la plebs, això és, que tothom excepte un mateix i ben pocs altres, els quals hom aprova a causa de la fama o pel fet d' estar-hi d' acord. Perquè és tal la naturalesa dels homes que, a pesar que puguin reconèixer que molts altres són més enginyosos o més eloqüents o més doctes, difícilment creuran que n' hi molts de tan savis com ells, ja que tenen la seva pròpia saviesa a la mà i la dels altres a distància. Això, però, prova més aviat que els homes són iguals en aquest sentit, que no pas desiguals. Perquè generalment no hi ha un signe millor de la distribució equitativa d' una cosa que el fet que cada home s' acontenti amb la seva part.
D' aquesta igualtat de capacitat sorgeix la igualtat en l' esperança d' atènyer els nostres objectius. I, per tant, si dos homes qualsevol desitgen la mateixa cosa, la qual, però no poden posseir ambdós, esdevenen enemics; i en el camí envers el seu objectiu (que és principalment la pròpia conservació i, de vegades, la delectació) s' esforcen a desttruir-se o sotmetre's l' un a l' altre. Heus aquí per què ocorre que allà on invasor no té res a témer llevat del simple poder d' un altre home, si algú planta, sembra, edifica o posseeix un seient adequat, pot esperar-se que altres probablement vinguin preparats amb les forces unides per a desposseir-lo i privar-lo no sols del fruit del seu treball, sinó també de la vida o la llibertat. I, al seu torn, l' invasor es troba en el mateix perill davant un altre. (Per veure el text de René Girard de l' obra Mentira Romántica, verdad novelesca, clicka aquest enllaç: http://mystikeepopteiatreballderecerca.blogspot.com.es/2017/07/r-girard-mentira-romantica-verdad.html?view=mosaic)
Donada aquesta situació de desconfiança múta, no hi ha manera més raonable perquè un home es protegeixi que l' anticipació, és a dir, dominar-ne per la força o per l' astúcia tants com sigui possible fins a l' extrem de no veure cap altre poder que sigui suficientment gran per a posar-lo a ell en perill. I això no és sinó el que la seva pròpia conservació requereix, i allò que tothom accepta. A més, així com hi ha qui es complau de contemplar el propi poder en els actes de conquesta, i duu aquests actes més enllà del que la seva seguretat requereix, uns altres, que en diferents circumstàncies s' acontentarien de romandre tranquls dintre de límits modestos, si no augmentessin el seu poder mitjançant la invasió, no podrien subsistir gaire temps a la defensiva. I, en conseqüència, essent necessari per a la conservació d' un home augmentar el seu domini sobre els alres, això hauria de ser-li permès.
A més a més, els homes no troben cap plaer (sinó, al contrari, una considerable aflicció) de romandre junts on no hi ha poder capaç d' inspirar respecte en tots ells. Perquè cap home no mira que el seu company el valori al nivell que ell mateix es col·loca. I, davant de qualsevol signe de menyspreu o infravaloració, s' esforça naturalment, tant com s' atreveix (cosa que entre aquells que no tenen un poder comú que els mantingui tranquils, és suficient per a fer que es destrueixin mútuament), a obtenir una valoració més alta a través del dany en el cas dels seus rivals,, i dels altres a través de l' exemple.
Així doncs, en la naturalesa de l' home trobem tres causes principals de discòrdia. Primera, la competència; segona, la desconfiança; tercera, la glòria.
La primera fa que els homes envaeixin per guanys; la segona, per seguretat; i la tercera, per reputació. Els primers usen la violència per a fer-se amos de les persones, mullers, fills i bestiar d' altres homes; els segons, per a defensar-los; els tercers, per bagatel·les, com una paraula, un somriure, una opinió diferent i qualsevol altre signe d' infravaloració, sigui directament sobre la seva persona, o per reflex en la família, els amics, la nació, la professió o el nom.
Amb tot això es fa palès que durant el temps en què els homes viuen sense un poder comú que els mantingui en el respecte, es troben en aquella condició que s' anomena guerra, i una guerra de tots contra tots."
HOBBES: Leviatan, XIII
- El 10 Abril 2018 a Caixaforum i dins de l' exposició "Disney, l' art d' explicar històries" es va poder visionar la pel·lícula "La Bella y la bestia" de Cocteau a les 19h a Caixaforum (2€ amb la targeta de La Caixa).
- El "Mite de la caverna" de Plató i Ariel "Que tengo aquí"
- Vídeo durant el confinament iniciat el 13 de març 2020:
BIBLIOGRAFIA UTILITZADA:
ALFARO, Carme i altres autors: Filosofia i Ciutadania. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2008 (Pàgina 214)
https://www.youtube.com/watch?v=4pQJw3hT9HE https://www.youtube.com/watch?v=vRW2oi8AS0M https://www.youtube.com/watch?v=v1cmtVYl6eQ https://www.youtube.com/watch?v=mt76jvt4c74 Vídeo durant el confinament iniciat el 13 de març 2020: https://www.youtube.com/watch?v=LfjlIRo3ouo
