DESCARTES
MEDITACIONS METAFÍSIQUES
Traducció de Robert Veciana i Tormo
MEDITACIÓ PRIMERA
De les coses que hom pot posar en dubte
Ja fa algun temps que m’he adonat que, des dels meus primers anys, havia admès un munt de falses opinions com a veritables i que allò que he fundat des d’aleshores sobre uns principis tan poc assegurats no podia ser més que força dubtós i incert, de manera que em calia endegar seriosament un cop a la vida la tasca de desfer-me de totes les opinions que havia admès fins aleshores en la meva creença i començar-ho tot de bell nou des dels fonaments, si volia establir alguna cosa ferma i constant en les ciències. Però, com que em semblà que aquesta tasca era molt gran, m’he esperat a tenir una edat que fos tan madura que ja no se’n pogués esperar una altra després en la qual jo fos més disposat a executar-la; això és el que m’ho ha fet diferir tant de temps, que, en endavant, creuria cometre una falta si dediqués a deliberar el temps que em queda per a actuar.
[Plantejament general del dubte]
Ara, per tant, que el meu esperit és lliure de tota cura, que m’he procurat un repòs assegurat en una solitud pacífica, m’aplicaré seriosament i amb llibertat a destruir totes les meves velles opinions en general. Però no serà necessari, per a arribar a aquest objectiu, provar que són totes falses, la qual cosa potser mai no arribaria a obtenir, sinó, com que la raó ja em persuadeix que jo no he creure més les coses que no són del tot certes i indubtables, que aquelles que ens sembla que són manifestament falses , el mínim motiu per a dubtar-ne que hi trobi serà suficient per a fer-me-les rebutjar totes. I per això no és necessari que les examini
d'una en una particularment, la qual cosa fóra un treball infinit, sinó que, com la ruïna dels fonaments comporta necessàriament amb ella la ruïna de la resta de l’edifici, m’adreçaré, primer de tot, als principis sobre els quals recolzaven totes les meves antigues opinions.
[Dubtes d’allò que coneixem pels sentits]
Tot allò que jo he admès fins al moment present com allò més veritable i segur, ho he après dels sentits o pels sentits. Ara bé, he comprovat alguna vegada que aquests sentits eren enganyadors, i és usar la prudència no confiar mai del tot en aquells que ens han enganyat un cop.
[Però, i si estic dormint?...]
Però, malgrat que els sentits ens enganyen de vegades, pel que fa a les coses poc sensibles i molt allunyades, se’n troben potser moltes altres de les quals hom no pot dubtar raonablement encara que les coneguem per llur mitjà. Per exemple, que jo sóc aquí, assegut a prop del foc, vestit amb una bata, amb aquest paper a les mans, i altres coses d’aquesta natura? I com podria negar que aquestes mans i aquest cos són meus?, si no és, potser, que em comparo amb aquests insensats11 el cervell dels quals es troba tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis, que asseguren contínuament que són reis, quan són molt pobres, que vesteixen or i porpra, quan van tots nus, o que s’imaginen que són càntirs o que tenen el cos de vidre. Però, i què, són folls i jo no seria pas menys extravagant si em regís segons llur exemple. Tanmateix, aquí cal que consideri que sóc un home, i, per consegüent, que tinc el costum de dormir i representar-me en els meus somnis12 les mateixes coses, o de vegades de menys versemblants, que aquests insensats, quan vetllen. Quants cops m’ha passat que somiava, de nit, que era en aquest lloc, que anava vestit, que era a prop del foc, encara que anava nu dins del llit? Em sembla ara que no és pas amb els ulls adormits que miro aquest paper. Que aquest
cap que remoc no està gens endormiscat, que és amb intenció i amb un propòsit deliberat que estenc aquesta mà i que la sento: el que s’esdevé durant el somni no sembla ni tan clar ni tan distint com tot això. Però, pensant-hi acuradament, recordo haver estat equivocat sovint, mentre dormia, per il·lusions semblants. I aturant-me en aquest pensament veig tan clarament que no hi ha indicis concloents ni marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb netedat la vetlla del somni, que resto tot astorat, i la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me que dormo.
[Si dormim, també hi ha coses certes...]
Suposem, per tant, que estem adormits i que totes aquestes particularitats, és a dir, que obrim els ulls, que movem el cap, que estenem les mans, i coses semblants no són més que falses il·lusions i pensem que, potser, les nostres mans i el nostre cos no són com els veiem. Tanmateix, cal si més no reconèixer que les coses que ens són representades en somnis són com quadres o pintures, que no poden ésser formades altrament que per semblança a alguna cosa real i veritable. I que, així, si més no, aquestes coses generals, és a dir, els ulls, el cap, les mans, i tota la resta del cos, no són coses imaginàries, sinó veritables i existents. Perquè certament els pintors, fins i tot quan es dediquen amb el més gran artifici a representar sirenes i
sàtirs amb formes extraordinàries, no poden tanmateix atribuir-los formes i natures completament noves, sinó que fan una mena de barreja i composició de membres de diferents animals o bé, potser si la seva imaginació és prou extravagant per a inventar una cosa tan nova que no hàgim vist res de semblant, i que així la seva obra ens representi una cosa purament fingida i absolutament falsa, certament si més no els colors dels quals ells ho componen han d’ésser veritables.
I per la mateixa raó, encara que aquestes coses generals, és a dir, els ulls, el cap, les mans i d’altres de semblants, poguessin ésser imaginàries, cal, tanmateix, reconèixer que encara hi ha coses més simples i més universals, que són veritables i existents, de la barreja de les quals ni més ni menys que d’alguns dels colors veritables, són formades totes aquestes imatges de les coses que, siguin veritables i reals, siguin fingides i fantàstiques, resideixen en el nostre pensament. D’aquest gènere de coses és la natura corporal en general i la seva extensió; el conjunt de la figura de les coses extenses, llur quantitat o grandària i llur nombre; com també el lloc on són, el temps que mesura la seva duració i d’altres de semblants.
És per això, potser, que no conclourem malament aquí si diem que la física, l’astronomia, la medicina i totes les altres ciències que depenen de la consideració de les coses compostes són força dubtoses i incertes; però que l’aritmètica, la geometria, i les altres ciències d’aquesta natura que tracten
de coses força simples i força generals, sense fer gaire problema sobre si són a la natura o no
hi són, contenen alguna cosa certa i indubtable. Perquè, tant si vetllo com si dormo, dos i tres
sempre sumaran cinc, i el quadrat no tindrà mai més de quatre costats; i no sembla pas
possible que aquestes veritats tan aparents puguin ésser sospitoses d’alguna falsedat o
incertesa.
[I si hi ha un Déu enganyador?]
Tanmateix, fa molt de temps que tinc al meu esperit certa opinió, que hi ha un Déu que ho pot tot, i pel qual jo he estat creat i produït tal i com jo sóc. Per tant, qui em pot assegurar que aquest Déu no hagi fet que no hi hagi cap terra, cap cel, cap cos extens, cap figura, cap grandària, cap lloc i que, tanmateix, jo tingui els sentiments de totes aquestes coses, i que tot això no em sembli existir altrament a com jo ho veig? I, fins i tot, com jo jutjo de vegades que els altres s’enganyen, àdhuc en les coses que pensen saber amb la màxima certesa, potser ell ha volgut que m’equivoqui totes les vegades que jo faig la suma de dos més tres, o que compto els costats d’un quadrat, o que jutjo sobre alguna cosa encara més fàcil, si és que hom pot imaginar res encara més fàcil que això. Però potser Déu no ha volgut pas que jo sigui decebut d’aquesta manera, ja que hom diu que és sobiranament bo. Tanmateix, si el fet que jo m’errés sempre repugnaria a la seva bondat, també semblaria ésser-li contrari permetre que m’equivoqui de vegades, i això, no ho dubto, ho ha permès.
Hi haurà potser aquí persones que s’estimaran més negar l’existència d’un Déu tan poderós que creure que totes les altres coses no són certes. Però no ens hi oposem de moment, i suposem en llur favor que tot el que s’ha dit aquí de Déu sigui una faula. Tanmateix, de la manera que ells suposen que jo he arribat a l’estat i l’ésser que posseeixo, sigui que ells l’atribueixin a algun destí o fatalitat, sigui que ho refereixin a l’atzar, sigui que vulguin que això sigui per un continu seguit i lligam de les coses, és segur que, atès que errar i equivocar-se és una espècie d’imperfecció, tant menys poderós serà l’autor del meu origen com més probable serà que jo sigui tan imperfecte que m’equivoqui sempre. A les quals raons no tinc certament res a respondre, però estic obligat a reconèixer que, de totes les opinions que havia admès antigament com a veritables, no n’hi ha una de la qual jo no pugui ara dubtar, no per alguna manca de consideració o lleugeresa, sinó per raons molt fortes i seriosament considerades: de manera que és necessari que aturi i suspengui, d’ara endavant, el meu judici sobre aquests pensaments i que no els doni pas més creença de la que donaria a les coses que em semblessin evidentment falses, si desitjo trobar alguna cosa constant i assegurada en les ciències.
Però haver fet aquestes observacions no és suficient, encara cal que prengui cura de recordarme’n; perquè aquestes opinions velles i ordinàries em tornen sovint al pensament; el tracte llarg i familiar que han tingut amb mi els dóna dret a ocupar el meu esperit contra la meva voluntat i a tornar-se quasi mestresses de la meva creença20. I jo no em trec el costum de consentir-hi, i de confiar en elles, mentre no les consideri tal i com són de fet, és a dir, d’alguna manera dubtoses, com acabo de mostrar, i tanmateix força probables, de manera que hom té molta més raó de creure-les que de negar-les. És per això que penso que en faré un ús més prudent si, prenent el partit contrari, empro tots els meus esforços a enganyar-me a mi mateix, fingint
que tots aquests pensaments són falsos i imaginaris21; fins que, havent equilibrat els meus prejudicis, fent que no puguin inclinar la meva opinió més d’un costat que de l’altre, el meu judici no sigui des d’aleshores més dominat pels mals usos i desviat del camí recte que el pugui conduir al coneixement de la veritat22. Ja que estic segur que, malgrat tot, no hi pot haver perill ni error en aquesta via i que jo no sabria atorgar massa a la meva desconfiança, atès que no es tracta encara d’actuar, sinó de meditar i de conèixer.
[El “geni maligne”]
Suposaré doncs que hi ha, no un Déu veritable, que és la font sobirana de la veritat, sinó cert geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós, que ha emprat tota la seva indústria a enganyar-me. Pensaré que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són altra cosa que il·lusions i enganys, dels quals se serveix per sorprendre la meva credulitat. Consideraré que jo mateix no tinc mans, ulls, carn, sang, que no tinc cap sentit, sinó que crec falsament que tinc totes aquestes coses.
Romandré obstinadament lligat a aquest pensament; i si, per aquest mitjà, no és pas al meu poder arribar al coneixement de cap veritat, si més no és al meu abast suspendre el meu judici. És per això que em posaré en guàrdia acuradament per no admetre en la meva creença cap falsedat i prepararé tan bé el meu esperit per a totes les astúcies d’aquest gran enganyador, que, per poderós i astut que sigui, mai no em podrà imposar res.
Però aquest designi és penós i laboriós, i una certa mandra m’arrossega inadvertidament al tarannà de la meva vida ordinària. I igual que un esclau que gaudís en somnis d'una llibertat imaginària, tan bon punt com comença a sospitar que la seva llibertat no és més que un somni,tem ésser despertat i conspira amb les seves il·lusions agradables per veure’s enganyat més temps, així jo torno a caure sense adonar-me’n en les meves velles opinions i temo despertar d’aquesta somnolència, per por que les vigílies laborioses que seguiran la tranquil·litat d’aquest repòs, en lloc d’aportar-me claror de dia i alguna llum amb el coneixement de la veritat, no siguin suficients per aclarir totes les tenebres que acaben d’ésser agitades.
Bibliografia:
BOSCH VECIANA, Antoni i altres autors: Atena. Lectures de filosofia batxillerat 2012-2013. Editorial La Magrana: Barcelona 2012 (pàgines 124-130)
Webgrafia:
https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEifznW8aKWB6hZnjkcwBvhOAO5tlTKtx8Oj1DRLO1btpb0G4qc5Nbi0VNy-c8quuVXtGCj-02MzHKnq9DfiLqy0qP8cA8SXtPGD9gHFUHIBZjc1asRVGDreOwdZplx_wDHjRwKGYR5w4m0/s400/dubte.jpg
