D' ARISTÒTIL A DESCARTES. PERIODE HEL·LENÍSTIC: EPICUR (NO PAU)

PERIODE HEL·LENÍSTIC 
del segle IV aC al segle I aC)

Epicur

El 10 de juny del -323 moria Alexandre Magne a Pèrsia, amb 33 anys, potser com a conseqüència de malària, d'un verí o -segons els malpensats- d'una borratxera. Aquest fet va canviar el curs de la història antiga. Un adversari d'Alexandre, el polític atenès Demóstenes, ja havia avisat que: la sentor d'aquest cadàver omplirà l'univers i així va ser. Els generals d'Alexandre, anomenats diàdocs (successors), comencen tot un seguit de guerres per intentar fer-se amb el control de l'imperi més extens que havien vist els segles. Moltes de les ciutats que ell havia conquerit van intentar recuperar les seves llibertats i desfer-se del jou macedònic. La situació política porta inseguretat i misèria al poble... S'iniciava -sense que els contemporanis en fossin gaire conscients- l'època hel·lenística, caracteritzada per l'anorreament del més gran descobriment espiritual grec: la polis. Epicur de Samos (341-270 aC) és un personatge inseparable d'aquesta crisi intel·lectual. Serà ell qui posi els fonaments filosòfics de l'individualisme en una època de crisi. En aquest sentit, la seva filosofia moral va més enllà del seu moment històric i és encara la guia de la teoria individualista i de les actituds utilitaristes contemporànies.

Comprà un terreny, anomenat El jardí i s'hi instal·la, no amb la pretensió de fer grans teories sinó per viure una vida modesta i harmònica en amistat. A més, no reclutà la seva clientela entre els poderosos, sinó que decretà l'absoluta igualtat entre tots els seus deixebles. Lactanci a les Divinae institutiones diu que: «Epicur va fer extensiva la seva crida també als incultes». Segons el testimoni de Ciceró, que va visitar Atenes l'any 78 aC, el Jardí, en grecKepos, era més aviat un hort al voltant d'una petita edificació gens luxosa. Al Jardí també eren admesos esclaus i dones, llavors marginades de la filosofia. Segons la tradició entre els deixebles hi havia àdhuc una prostituta, Leontion, amant del mestre; però coneixent la misogínia de l'Antiguitat, és possible que ella fos només una dona lliure que hom volgués desprestigiar per dedicar-se a una activitat que el masclisme de l'època considerava incompatible amb la feminitat.

Concepte de filosofia a Epicur

La idea central de l'ètica epicúria és pot resumir gairebé en una fórmula:

Hedoné (plaer) = Makarion (beatitud, benaventurança; l'estadi dels déus).

 És a dir, es tracta de fer una filosofia utilitària (fer-nos feliços a través de desangoixar-nos) i de buscar una determinada mena d'home que visqui amb impertorbabilitat i amistat a través de les contingències doloroses de la vida.

A més, Hegel descobreix el fil que lliga Epicur amb els autors posteriors: «Quan avui s'afirma que el sentiment és la base de la conducta (...) això és filosofia epicúria» (pàg. 396). Cal tenir present que així com Aristòtil i Plató són fèrriament racionalistes, amb Epicur comença la tendència emotivista (pròpia del que hem anomenat ètiques no-cognitives; les que tendeixen més al sentiment que a la raó). Per altra banda Epicur és utilitarista: la filosofia no serveix només per especular; serveix per viure més feliç.

Per a Epicur el món pateix una mena d'epidèmia de pesta crònica [aquest tema apareix sobretot a l'epicureisme romà: Diògenes d'Enoanda i Lucreci: De natura rerum, VI, v. 1138 i ss.] La por és la pesta de l'ànima: ens mata i es contagia arreu. De la mateixa manera que podem identificar els enemics de la salut del cos (el menjar massa, l'aigua, l'aire...) i practicar una higiene corporal, també podem identificar els enemics de la salut de l'ànima. (la por als déus, a la mort i al dolor físic) i practicar una higiene de l'esperit. La diferència és que la causa del dolor físic és real (el reuma, la gota...) en canvi la causa del dolor espiritual és falsa; textualment «no és res». I per això la filosofia ens ha de des-enganyar. Ha de denunciar l'engany i la mentida que hi ha rera la por.

L'amistat

El mot philia, tradicionalment traduït per «amistat», designa per a un grec tot sentiment de lligam i de vinculació amb els altres. En el filòsof atomista Empèdocles, philia era, fins i tot, la força natural de l'atracció universal. Fou Aristòtil qui va restringir el tema de la philia a les relacions humanes, com una qüestió privada o íntima, però llunyana al sentiment amorós. Cal insistir en un fet: l'amistat no és considerada mai per Epicur entre els plaers «naturals i necessaris»: l'home no està obligat a tenir amics. Fins i tot, i a l'extrem, l'amistat sembla contradictòria amb la regla epicúria per ser feliç, que és la de evitar al màxim la dependència. Tenir amics significa ser-ne depenent i implica també un cert "interès". Sembla que sigui contradictori el desinterès que se li demana al savi i l'interès utilitari que implica l'amistat. Podríem preguntar-nos també si no estaria millor per ser feliç viure sense amics -i, per tant, sense problemes. Però el problema és que la vida humana no té sentit en solitud; sinó que és correspondència i gratificació, que no podríem ni sabríem trobar mai tots sols, sinó només entre els amics, és a dir, entre els savis que són semblants a nosaltres. De fet, l'amistat és el fonament de la vida en comú al Jardí epicuri. És el sentiment que estreny els llaços entre els savis i fa la vida plaent, digna de ser viscuda i plenament humana. Amistat i saviesa van de bracet.

 Mai no es repeteix prou que el plaer per a Epicur, no és qualsevol plaer i que, per contra, només és valuós allò que augmenta la nostra felicitat sense provocar un augment del dolor. No tots els plaers són bons perquè, en aplicació del que Bentham anomenaria un càlcul felicitari, n'hi ha que, simplement no surten a compte. Un exemple interessant és el de l'homosexualitat. A la Carta a Meneceu condemna el plaer que cerquen els dissoluts i els cràpules i les festes contínues que comporten gaudir de jovenets. Per a Epicur l'amor de tipus sexual no és en general recomanable en la mesura que el plaer autèntic no és de caire físic, sinó espiritual. El savi no s'ha de deixar arrossegar per cap passió (i això inclou l'enamorament). Tampoc no és vàlid el model d'amor platònic dels noiets, perquè constitueix una mena de paternitat espiritual que Epicur rebutja: els savis són amics i, per tant, es consideren de igual a igual. El savi epicuri busca la mesura i un plaer sense discerniment no seria autèntic. La sexualitat ha de ser, també, usada amb moderació, com el menjar i com totes les altres coses bones de la vida.

Si Epicur està contra Plató ha de concloure necessàriament que no hi ha cap eidos [idea, forma pura] de la justícia.

El desig

Per Epicur hi ha diversos tipus de desig:

- El desig natural i necessari com ara menjar, beure o dormir

- El desig ni natural ni necessari com el sexe

- El desig ni natural ni necessari com ara la fama. 

- A la sèrie Merlí: Epicur 

WEBGRAFIA CONSULTADA:

http://www.alcoberro.info/planes/epicur.

POWER-POINT DE TALES A ARISTÒTIL (NO PAU)

Aristòtil 

 

(Estagira, Grècia, 384 aC - Eubea, Grècia, 322 aC) va ser un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. El seu pensament en lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu fins ben entrat el segle XVI.

Aristòtil va néixer a Estageira, a la Península Calcídica, el 384 aC, a uns 55 quilòmetres a l'est de la moderna Salònica.^[4] El seu pare Nicòmac era el metge personal del rei Amintes III de Macedònia. Aristòtil va ser entrenat i educat com un membre de l'aristocràcia. A l'edat de divuit anys, es va traslladar a Atenes per continuar la seva educació a l'Acadèmia platònica i Plató va ser el seu mestre. Aristòtil va romandre a l'Acadèmia durant gairebé vint anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor, fins després de la mort de Plató el 347 aC.

 Aristòtil va ser designat com a cap de la Reial Acadèmia de Macedònia. Durant aquest temps donà lliçons no només a Alexandre, sinó també a altres dos futurs reis: Ptolemeu i Cassandre. A l'obra Política, Aristòtil afirma que només una cosa podria justificar la monarquia, i que era si la virtut del rei i la seva família eren més gran que la virtut de la resta dels ciutadans en el seu conjunt. Amb molt de tacte, va incloure el jove príncep i el seu pare en aquesta categoria. Aristòtil va encoratjar Alexandre en la gran conquesta oriental, i la seva actitud cap a Pèrsia era descaradament etnocèntrica. En un exemple famós, aconsellava Alexandre perquè fos "un líder per als grecs i un dèspota per als bàrbars, per tenir cura dels primers com a amics i familiars, i fer front als altres com la que es té amb els animals o les plantes"
L'any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, la que es coneix com a Liceu.

Després de la mort d'Alexandre, el sentiment contra els macedonis a Atenes va augmentar. Aristòtil va haver de marxar a la propietat de la família de la seva mare a Calcis, i comentà: "No vaig permetre que als atenencs pequessin dues vegades contra la filosofia";^[9] una referència a l'anterior judici execució de Sòcrates pels atenencs. Va morir a l'illa d'Eubea de causes naturals l'any 322 aC, a l'edat de 62 anys. ç

 Cosmologia

Segons la cosmologia aristotèlica, el cosmos és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:

• Regió supralunar (el cel), formada per esferes concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular.
• Regió sublunar (la terra, esfèrica^[11][12]), quieta al mig de l'univers, formada per terra esfèrica, aigua, aire i foc, en moviment lineal, i la matèria és corruptible, es fa malbé.

Aristòtil considera que el coneixement és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: el nivell sensitiu i el nivell intel·lectual. Si bé accepta com el seu mestre Plató que la doxa o opinió comuna és errònia perquè es queda amb l'aparença de la veritat, sí que contempla l'endoxar com a coneixement fiable: l'endoxa és l'opinió comuna refrendada per l'autoritat i el debat públic
El coneixement intel·lectual es transmet sobretot a partir del llenguatge i la reflexió. El llenguatge al·ludeix a veritats universals, al món i les seves maneres d'éssers, i per aquest motiu és comprensible  per qualsevol ésser humà, el que varien són les llengües particulars, subjectes a convencions.

Metafísica

Plató i Aristòtil, per Raffaello Sanzio (detall de L'escola d'Atenes, 1509)

És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú, el fet d'ésser, existir.

• Categories de l'ésser. Ésser és un concepte analògic, té molt sentits o categories, però totes es refereixen a la substància; el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment, i són els accidents. Les 10 categories són:

1. Substància
2. Quantitat
3. Qualitat
4. Relació
5. Lloc
6. Temps
7. Posició
8. Possessió
9. Acció
10. Passió

• Teoria hilemòrfica. La substància és un compost de matèria (hylé) i forma (morphé). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.

• Teoria de la causalitat. Res esdevé per atzar. Tot té una causa que pot ser:
  • material, la matèria de què està feta.
  • formal, la forma que té.
  • eficient, qui l'ha feta.
  • final, perquè l'ha feta.

• Dinamisme de l'ésser. La forma d'una cosa en un moment donat és el seu acte (energia), el qual activa la possibilitat o potència de la matèria de canviar de forma; totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

Política

 

L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat. La finalitat de la política és l'organització de l'estat de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans. Considera l'home un ésser cívic, mentre que animals i déus resulten incívics. Segons Aristòtil hi ha 3 tipus de govern positiu: la monarquia (el poder està en mans d'algú que té el vistiplau del poble), l'aristocràcia (el poder el té gent de qualitat) i la democràcia moderada (segons Aristòtil aquesta és la millor forma de govern, sempre que es busqui el bé comú). També hi ha formes de govern negatives: la tirania, l'oligarquia i la democràcia radical o demagògia (en tots aquests casos hi ha un abús de poder i en cap moment es busca afavorir a la comunitat). Sobre política, Aristòtil, escrigué Política (Aristòtil) i la Constitució dels atenencs (Athenaion Politeia).

Psicologia aristotèlica

 

En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (matèria) i ànima(forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:

• vegetativa → nutrició i reproducció, orientada a la conservació → Plantes
• sensitiva → funció sensorial, orientada al moviment → Animals
• intel·lectiva → funció intel·lectual, orientada al pensament → Persones

Les quatre causes aristotèliques

WEBGRAFIA:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Arist%C3%B2til
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Aristoteles_Louvre.jpg
http://www.astronoo.com/images/soleil/monde-geocentrique.jpg
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Sanzio_01_Plato_Aristotle.jpg
http://i1.ytimg.com/vi/YOJ4qZaiQUU/0.jpg
http://ca.wikipedia.org/wiki/Arist%C3%B2til

COMENT TEXT A CASA 2014 (OBLIGATORI) PER 29-30 OCTUBRE 2018

Proves d’accés a la universitat

Convocatòria 2014

Història de la filosofia

Sèrie 5

Escolliu

UNA

de les dues opcions (A o B).

OPCIÓ A

—Per tant, tenim totalment acomplert el nostre somni: aquell pressentiment que ens deia que, tan bon punt comencéssim a fundar la nostra ciutat, trobaríem, amb l’ajut d’algun déu, un principi i model de la justícia.

—Doncs sí, és així.

—El nostre principi que el qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no pas res més, i el qui és constructor, construccions, ha resultat ser una semblança de la  justícia; i, per això, ens ha estat profitós.

—Ho sembla.

—I la justícia sembla una cosa d’aquesta mena, però no pel que fa a les accions exteriors de l’home, sinó en relació amb l’activitat interior, de cara a l’individu en si mateix. L’home just no permet que cap de les parts de la seva ànima faci allò que és propi de les altres, i tot posant ordre en la sevapròpia casa, l’individu es domina i s’ordena, i és amic de si mateix, i es posa les tres parts en concòrdia, ordenadament com els tres termes d’una harmonia, el to baix, l’alt i el mitjà, i els que hi hagi encara entre aquests. Quan ho hagi enllaçat tot en un to temperat i ple d’harmonia, i sigui una unitati no una multiplicitat, aleshores podrà fer allò que li calgui fer, ja sigui treballar per enriquir-se, otenir cura del seu cos, o actuar en política. En tots aquests afers anomenarà justa i bona l’acció que produeix i conserva aquest estat de l’ànima; i anomenarà saviesa el saber que inspira aquesta acció; contràriament, anomenarà injusta l’acció que destrueix aquest estat, i ignorància l’opinió que inspira aquesta acció.

—Tens tota la raó, Sòcrates —va dir ell.

—D’acord —vaig dir—; crec que si afirmem que hem descobert l’home just i la ciutat justa i

la justícia que hi ha en ells, de cap manera no es podria dir que mentim.

—No, per Zeus! —va dir ell.

—Ho afirmem, doncs?

—Ho afirmem.

Plató

PLATÓ, La República. Llibre IV

Pla

1.Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hiapareixen relacionades.[2 punts]
2.Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen enel text els mots o les expressions següents:[1 punt]

a)«ànima»

b)«la seva pròpia casa»

3.Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató, de la frase següent del text: «[...] si afirmem que hem descobert l’home just i la ciutat justa i la justícia que hi ha en ells, de cap manera no es podria dir que mentim.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament dePlató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en eltext.)[3 punts]

4.Compareu la concepció de Plató sobre què és el que fa que una societat sigui justa ambla concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.[2 punts]. L' autor ha de ser Nietzsche.

5.Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «És millor viure en una societat on a cadascú se li assigni una feina que es correspongui amb les seves capacitatsnaturals i la seva educació, que no en una societat on cadascú faci la feina que vulgui ol’interessi, tant si està capacitat per a fer-la com si no.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

La pregunta 5 ja va ser lliurada. Es pot tornar a repetir. Si no és així s' ha d' explicitar. 


Dates de lliurament:

B21
Dimarts 30 Octubre 2018 +1 punt a afegir a la nota del Comentari lliurat a classe.
Dimecres 31 Octubre 2018  +0,5 punt a afegir a la nota del Comentari lliurat a classe.
Dijous 1 Novembre 2018 Cap punt a afegir a la nota del Comentari lliurat a sgil4@inscampsblancs.cat
Divendres -1 a restar a la nota del Comentari lliurat a sgil4@inscampsblancs.cat

B22
Dilluns 29 Octubre 2018 +1 punt a afegir a la nota del Comentari lliurat
Dimecres 31 Octubre 2018  +0,5 punt a afegir a la nota del Comentari lliurat a classe.
Dijous 1 Novembre 2018 Cap punt a afegir a la nota del Comentari lliurat a sgil4@inscampsblancs.cat
Divendres -1 a restar a la nota del Comentari lliurat a sgil4@inscampsblancs.cat

Es recorda que on-line s' ha de lliurar com arxiu adjunt, mai com a Drive. No es poden fer fotografies amb poca visibilitat i per tant, il·legibles. 

Aquells alumnes que ho lliurin on-line hauran d' entregar-ho imprès dilluns 5 novembre 2018, juntament amb els 4 treballs opcionals d' 0,25p. cadascun d' ells,  que haurà d' entregar tot el grup/classe. 

FORA D' AQUESTES DATES EL TREBALL O TREBALLS QUE NO SIGUIN LLIURATS CONSTARAN COM A NO AVALUATS. 

PLATÓ: L' APOLOGIA DE SÒCRATES, JUDICI DE SÒCRATES

L' APOLOGIA DE SÒCRATES, DE PLATÓ
JUDICI DE SÒCRATES

Tenia 70 anys quan Anit, Melet i Licó, membres del partit democràtic, l'acusaren de corrompre els joves amb ensenyaments contraris a la pietat i a l'Estat.

Plató ens explica el desenvolupament del judici i la seva defensa al diàleg Apologia de Sòcrates. Sòcrates es va defensar explicant la seva trajectòria vital. Quan era jove tenia tantes preguntes al cap que no parava de cercar algun savi que els les pogués respondre, però no trobava cap home que pogués resoldre satisfactòriament les seves qüestions. Ell no es considerava savi, però no desaprofitava cap ocasió per dialogar amb tothom que volgués reflexionar sobre qüestions filosòfiques. Explica que el seu amic Querofont, que era precisament del partit democràtic, com els seus acusadors, va atrevir-se a demanar a l'oracle del déu Apol.lo, al temple de Delfos, si hi havia a Grècia algun home més savi que Sòcrates, i l'oracle va respondre que no.

Fixeu-vos que qui s'escolta i consulta als déus no pot ser tingut per descregut i impius. Però el més paradoxal era que ell fóra el més savi quan, precisament, era ben conscient de la seva ignorància. Com podia ser el més savi quan l'únic que sabia era que no sabia res? Només hi havia una resposta: els altres grecs no sabien ni tan sols que no sabien res! (Fixeu-vos que ara estava qualificant d'ignorants a tots els seus jutges!). Si no sabia res, difícilment podia ensenyar res, i per tant els seus ensenyaments no podien ser pas perjudicials per als joves.

Sòcrates va respondre provocativament, fins a l'extrem que un judici que podia no haver tingut cap transcendència va acabar amb condemna a mort. Va ser declarat culpable per un marge molt petit de vots. Després de ser declarat culpable calia decidir la pena. Ell va manifestar que estava disposat a complir la condemna que li imposessin, però que es mereixia més un homenatge. El van condemnar a mort. Va poder fugir de la presó, però ho va trobar indigne i incoherent amb una vida dedicada a la justícia i al respecte a la llei.

Mort de Sòcrates, pintat per David (neoclasicisme francès)

SÒCRATES I ELS SOFISTES. ELS CONCEPTES UNIVERSALS

Sòcrates es va oposar frontalment als sofistes. Ell no es presentava com a sofista, sinó com a filòsof, és a dir, ell no es considerava savi, sinó enamorat de la saviesa. Com que no era savi, no pretenia ensenyar res, i per tant no cobrava per parlar amb els seus seguidors.

Sòcrates estava interessat a trobar definicions universals de conceptes morals, és a dir, vàlides per a tots, i no pas relatives com les dels sofistes. Pretenia trobar la definició universal de justícia, bé, bellesa, virtut, amistat... En les definicions es posa de manifest l'essència o naturalesa de la cosa, el que la cosa és en si mateixa. El relativisme dels sofistes només és una manifestació de la seva ignorància de les definicions universals: com que no saben trobar-les, creuen que les definicions universals no existeixen.

Per descobrir les definicions universals hem de fer servir la raó. Cal oblidar la retòrica i optar per la racionalitat. La raó ens conduirà a la veritat.

En què consisteixen aquestes essències? No ho sabem. Aquest serà un problema clau en la filosofia de Plató.

EL MÈTODE: IRONIA I MAIÈUTICA

Sòcrates tenia seguidors, però no cobrava perquè no ensenyava res. Simplement interrogava i dialogava amb els que es trobava. En el diàleg amb els seus seguidors hi havia dos moments diferenciats: la ironia i la maièutica

La ironia consisteix a fer reconèixer a l'interlocutor que és un ignorant, és a dir, que el que es pensa que sap en realitat ho ignora. Està clar que aquesta actitud pot reportar més enemics que no pas adeptes. Es tracta d'un mètode negatiu però alliberador. En el reconeixement de la ignorància donem el primer pas per alliberar-nos-en. Només el que reconeix que no sap procura aprendre, i així inicia el camí cap a la veritat. "Només sé que no sé res”, la sentència més emblemàtica de Sócrates, apunta en aquesta direcció.

La maièutica és l'art de les llevadores: dones que ja han superat l’edat de parir els seus propis fills i que ajuden a parir a les altres (la mare de Sòcrates, Fenarete, n'era). Sòcrates és estèril per a descobrir per si sol cap veritat, però és capaç de fer néixer veritats en els altres homes. Es tracta d'un “part intel.lectual”. Això implica que la veritat no es pot trobar investigant la natura que ens envolta, com havien intentat els físics pressocràtics. No hem de cercar al cel ni a la terra les causes i les explicacions que cerquem. La veritat es troba al  nostre interior, i és per això que cal recórrer un camí d'introspecció. Veiem així com la reflexió filosòfica decanta de l'estudi de la natura cap a la dimensió moral.

L'important per a obtenir un resultat fructífer no és la capacitat de convèncer a l'altre sinó la sinceritat plena amb un mateix i amb els altres. Per això cal que ens coneixem primer a nosaltres mateixos. "Coneix-te a tu mateix". Aquesta frase no és seva, sinó que estava inscrita a l’entrada del temple de Delfos. Sòcrates va convertir aquesta inscripció dèlfica en la màxima del seu filosofar. Per trobar la veritat cal començar per conèixer-nos a nosaltres mateixos. El primer que descobrirem serà la pròpia ignorància. Després serem conscients que cal un esforç de reflexió profunda. Cal rebutjar la falsa saviesa dels sofistes que ens ofereixen el camí planer de l'aparença i l'opinió, i perseguir amb esforç la veritat.

L'home només es desenvolupa plenament en societat. La veritat neix del diàleg i de la cooperació. El diàleg pot ser intern, però la seva manifestació més autèntica és col·lectiva.

Mireu aquest vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=DHgyVyj1G7I

EXERCICI

Mira el capítol de la primera temporada de House: "Mètode socràtic". Contesta després les preguntes següents: Què en pensa el Dr.House de Sòcrates i del seu mètode? Cerca dos exemples on House posi en pràctica la ironia socràtica. Busca un exemple on House posa en pràctica la maièutica. Quins són els factors clau necessaris perquè els ajudants de House acabin trobant la resposta?

L’INTEL.LECTUALISME ÈTIC

Per a Sòcrates, l’areté (virtut) no és una qualitat exclusiva de la noblesa, ni una habilitat política, sinó una qualitat basada en valors intel·lectuals i morals. L’home és bo o dolent no pel reconeixement públic ni pels guanys materials que hagi assolit, sinó per la seva justícia. Però això esdevé una qüestió de consciència. Per a Sòcrates és més important la pròpia consciència que l’opinió dels altres.

La virtut és el coneixement del què és millor per a nosaltres, del que ens porta a assolir la felicitat. La felicitat no equival a èxit polític sinó a justícia i equilibri. Hi ha més plaer en ser just que en manar i tenir poder. La justícia és el màxim plaer i la filosofia ens ensenya el camí de la justícia.

Si la saviesa ens porta a la justícia i al bé, aleshores caldrà admetre que la injustícia i el mal és fruit de la ignorància. Només és injust aquell que no sap que el més gran plaer és el de la justícia. Perquè, qui es perjudicaria a si mateix conscientment?

Aquesta concepció es coneix com intel.lectualisme: n'hi ha prou a conèixer el que està bé per a desitjar-ho (unió d'intel.ligència i voluntat o de ciència i virtut)

Nietzsche l'acusarà de voler reduir l'instint a la raó i, per tant, d'empobrir la vida. La vida és segurament molt més complexa que l'esquema que planteja Sòcrates.

 ROSSELLINI VA PORTAR AL CINEMA LA VIDA DE SÒCRATES.

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=qixfEOavcqE

Veure també:
"El mundo de Sofía"

 WEBGRAFIA:

http://www.xtec.cat/~fvilasec/presocratics/socrates.htm

http://www.youtube.com/watch?v=JaCX-8e6AxY 

http://www.youtube.com/watch?v=DHgyVyj1G7I

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=qixfEOavcqE

https://www.youtube.com/watch?v=pfKJL4YeZC8

PLATÓ: EL MITE DEL DEMIÜRG Diàleg "El Timeu"

PLATÓ

 

EL MITE DEL DEMIÜRG

Diàleg "El Timeu"

Mitjançant aquest mite Plató explica d’una manera molt gràfica la relació que existeix entre el món sensible i el món de les idees.

El mite es refereix que en l’origen hi havia el món de les idees, el Demiürg (suprem artesà o faedor), i una massa caòtica i informe (sense forma). Aquesta matèria desordenada, com que posseeix per naturalesa una tendència al canvi perpetu i atzarós, és imperfecta. Doncs bé, explica el mite que el Demiürg, prenent el món de les idees com a model, va anar treballant igual que un escultor sobre aquesta massa caòtica, introduint-hi l’ordre i harmonia pròpies d’allò que és intel•ligible. Va anar introduint l’estructura del món dels arquetips eterns i ideals en aquesta matèria informe, de manera que va anar generant el que ara anomenem món sensible.

Del mite, se’n deriva el fet que el nostre món no és cap més cosa que una còpia imperfecta del món de les idees, efectuada pel Demiürg. El nostre món sensible no és un caos (desordre), sinó un cosmos (ordre), ja que està organitzat segons l’harmonia matemàtica que regna en el pla intel•ligible. D’aquesta manera, cal entendre cada objecte físic com una materialització particular d’una idea universal eterna i immutable, com la rèplica en matèria d’una idea immaterial.

Ara bé, el Demiürg platònic introdueix en les coses una finalitat, una teleologia, una aspiració o fam que les porta a buscar el seu ple desenvolupament, la seva pròpia perfecció, el seu propi bé. Podem relacionar aquesta aspiració de tots els éssers per assolir la seva màxima plenitud o bé amb el fet que situï com a idea màxima de la jerarquia de l’intel•ligible la idea de Bé o Bellesa. Aquesta aspiració envers el Bé és el que Plató va qualificar com a impuls amorós en el seu diàleg de maduresa El Banquet, i que en el pla intel•lectual fa referència a la dialèctica, en quant a procés racional que permet d’elevar-se progressivament cap al coneixement de les idees superior.

Plató diu en aquest mateix mite que el temps comença a existir a la vegada que el Demiürg introdueix en la matèria caòtica elements d’ordre, en particular moviments regulars planetaris, a partir del quals pot ser mesurat l’abans i el després. L’ordre diví es troba a fora de l’espai i del temps, de manera que l’eternitat dels déus i intel•ligible consisteixen, més que a existir en tot temps, a ser-ne fora. D’aquesta manera, la qüestió sobre què passava un minut abans en el món abans que el Demiürg ordenés la matèria és una pregunta sense sentit, ja que prèviament a aquesta ordenació no existia el temps...

Aquesta concepció del temps té similituds amb la concepció del temps que s’expressa en l’actual teoria del big bang. No té sentit preguntar-se sobre el que passava en el Cosmos un minut o un segons abans que tingués lloc la gran explosió.

Teoria de l’arkhé.

En la seva teoria, Plató mostra una clara influència pitagòrica, ja que explica la seva comprensió de la realitat material en termes d’estructures matemàtiques.

Plató assenyalarà com arkhé no un únic principi, sinó diversos i, a més, els vincularà amb l’existència dels cinc únics poliedres regulars que existeixen: tetraedre, cub, octaedre, icosaedre i dodecaedre. Mitjançant l’associació de matemàtiques i realitat, entendrà que els quatre primers poliedres corresponen a la manera de ser del foc, la terra, l’aigua i l’aire, respectivament. L’assignació té a veure amb les qualitats físiques dels elements. Així, al foc li correspon el tetraedre, per exemple, perquè aquest poliedre és el més petit, mòbil i agut dels cinc, de manera que pot penetrar més fàcilment en totes les coses i provocar-ne l’alteració. En canvi, el cub és el que presenta més estabilitat i, per tant, correspon a la terra, principi menys actiu.

El dodecaedre serveix a Plató per a descriure quina és l’estructura del Cosmos, considerat en la seva totalitat. S’associava el dodecaedre amb l’esfera;M per tant, el Cosmos serà er a Plató una esfera que gira de manera que les partícules no es poden escapar del seu embolcall, sinó que tornen sobre elles mateixes, xocant i empenyent-se mútuament sense parar.

Hem de considerar que l’Univers total al qual es refereix Plató s’ha d’entendre com una realitat vivent. El Cosmos posseeix una ànima, a més d’un cos material, una ment, que és la responsable del seu moviment circular. Aquest moviment estableix el sentit de tots els altres moviments, de manera que governa el món en virtut de la seva intel•ligència i saviesa. Per a Plató, el Cosmos és un immens organisme vivent i intel•ligent. L’ànima còsmica va ordenar el moviment atzarós propi de la matèria caòtica original (mite del Demiürg), i el va convertir en un moviment harmònic, pel fet que imita la perfecció pròpia del món de les Idees.

Tot i que Plató parli de partícules, la seva teoria no és atomista, ja que les partícules de què parla sí que es poden dividir en formes encara més simples. Les superfícies de tres dels quatre poliedres que Plató ha assignat a algun element són de forma triangular i, en conseqüència, es poden veure com a diferents combinacions de petits triangles.

Aquest recurs a la figura triangular com a autèntic substrat dels elements permet a Plató de defensar la possibilitat que un element es pugui transformar en un altre. Si una partícula d’aire, que posseeix la forma d’un poliedre regular de vint cares, per la seva configuració i es descompon en els triangles que el conformen, i alguns s’organitzen formant un octaedre, la descomposició d’una partícula d’aire haurà permès que es generi una partícula d’aigua. Unes partícules poden originar-ne d’altres, uns elements es poden convertir en uns altres (aire, aigua i foc poden procedir els uns dels altres).
- "El show de Truman" i el Mite de la caverna i el Mite del Demiürg de Plató

  - Mireu també:

http://elordenmundial.com/2014/03/el-show-de-truman-falso-mundo-real/

WEBGRAFIA:

http://www.xtec.cat/~jortiz15/mites.htm 

http://www.nodo50.org/filosofem/local/cache-vignettes/L250xH160/platotimeup-bba6c.jpg

https://www.youtube.com/watch?v=jrxDDlDdCDI

PLATÓ: L' ANELL DE GIGES.

PLATÓ:

 L' ANELL DE GIGES.

"La del Anillo de Giges es una leyenda mitológica mencionada por el filósofo ateniense Platón en el libro II de La república. Guarda vaga relación con el Giges histórico de que habla Heródoto.

Narra la historia de Giges, un pastor que tras una tormenta y un terremoto encontró, en el fondo de un abismo, un caballo de bronce con un cuerpo sin vida en su interior. Este cuerpo tenía un anillo de oro y el pastor decidió quedarse con él. Lo que no sabía Giges es que era un anillo mágico, que cuando le daba la vuelta, le volvía invisible. En cuanto hubo comprobado estas propiedades del anillo, Giges lo usó para seducir a la reina y, con ayuda del ella, matar al rey, para apoderarse de su reino.

Glaucón (hermano de Platón) hace referencia a esta leyenda para ejemplificar su teoría de que todas las personas por naturaleza son injustas. Sólo son justas por miedo al castigo de la ley o por obtener algún beneficio por ese buen comportamiento. Si fuéramos "invisibles" a la ley como Giges con el anillo, seríamos injustos por nuestra naturaleza.

Este mito ha tenido gran influencia en la filosofía, ya que da a entender que el ser humano hace el bien hasta que puede hacer el mal cuando «se hace invisible», y puede acceder a cosas que no son suyas, con lo que llevado por esas circunstancias la persona se corrompe irremediablemente. Según este supuesto, la persona no sería libre. Es interesante ver cómo Tolkien, en su famosa obra El Señor de los anillos da otro planteamiento a la negatividad que encierra los poderes del anillo..."

Pel·lícula recomanada:

"Delitos y faltas" de Woody Allen

Hem vist aquests vídeos: 

¿Las personas son buenas porque no pueden ser malas? El anillo de Giges - Platón

Gandalf explica a Frodo la historia del Anillo, escena HD

Bibliografia de referència:

• Platón: La república, II, 359a - 360d.

Webgrafia:

http://es.wikipedia.org/wiki/Anillo_de_Giges

http://p7.metroflog.net/pictures/949/42/6/11642949_PWNDDXTT.jpg

https://www.youtube.com/watch?v=p3f7YYGDgMc

https://www.youtube.com/watch?v=BDByRzLp7ww