POWER-POINT (3) L' ESCOLÀSTICA (S. XII-XV). (NO PAU)

 

L' ESCOLÀSTICA 

( POWER POINT/NO PAU)

L'escolàstica és el moviment teològic i filosòfic que va intentar utilitzar la filosofia grecollatina clàssica per a comprendre la revelació religiosa del cristianisme.

Va dominar les escoles catedralícies i els estudis generals que van donar lloc a les universitats medievals europees, especialment des de mitjan del segle XI fins mitjan del segle XV. La seva formació va ser, no obstant això, heterogènia, ja que va absorbir corrents filosòfics, no només grecollatins, sinó també àrabs i jueus. Això va causar en aquest moviment una fonamental preocupació per consolidar i crear grans sistemes sense contradicció interna que assimilessin tota la tradició filosòfica antiga.

FASE PLATÒNICA:

Unió de Raó i Fe

San Anselm de Canterbury S. XII 

Argument ontològic

L'argument ontològic per a l'existència de Déu va ser proposada per primer cop pel filòsof medieval sant Anselm de Canterbury.

Anselm no proposà exactament un mètode ontològic, és a dir, preocupat per la natura de l'ésser, però la seva argumentació pren com a referència la distinció entre éssers necessaris -coses que no poden no existir- i éssers contingents -coses que poden no existir. L'argument ontològic per a l'existència de Déu en totes les seves interpretacions i formes acaba en una afirmació similar a "Déu existeix ja que és un ésser necessari".

Una versió molt col·loquial de la conclusió d'Anselm és que "Déu no pot no existir". Òbviament, això és una afirmació controvertida, i l'argument ontològic té una llarga història de detractors i defensors.

Argument original d'Anselm de Canterbury

Anselm presenta l'argument ontològic com una part de la pregària adreçada a Déu. Comença amb una definició de Déu, o una suposició necessària sobre la natura de Déu, o potser tot alhora.

"Creiem que Nostre Senyor és una cosa sobre la qual no podem imaginar res més gran."

Llavors, Anselm fa la gran pregunta: Déu existeix?

Per respondre, primer intenta demostrar que "Déu existeix 'en l'enteniment':

"L'impiu dirà que una cosa és existir en l'enteniment (ell diu entendre la idea de "Déu), però això no vol dir que existeixi en realitat"

Anselm justifica la seva suposició, usant l'analogia d'un pintor:

"Quan un pintor imagina el que farà, té a la ment el que encara no ha fet, però encara no és a la realitat. Però quan ho ha pintat, existeix a la realitat i també al seu enteniment".

Així, fins i tot l'impiu ha de reconèixer que a l'enteniment hi existeix quelcom sobre el qual no es pot imaginar res més gran, ja que quan ho sent ho entén, i tot el que s'entén és a l'enteniment."

Ara Anselm introdueix una altra suposició:

"I certament que una cosa sobre la qual no es pot imaginar res de més gran no pot existir només a l'enteniment: també es pot imaginar a la realitat, que és més gran i complet."

Exemple: la major part de la gent preferiria uns 100 € reals a uns 100 € imaginaris

"Així, si allò sobre el qual no es pot imaginar res més gran, només existeix a l'enteniment, es pot imaginar una cosa més gran (aquella que compleix totes les qualitats de la primera i a més existeix). Però això és impossible."

Anselm creu que això és una contradicció. D'aquí, n'extreu la seva conclusió:

"Existeix, llavors, allò sobre què no es pot imaginar res més gran, tant en l'enteniment com a la realitat."

FASE ARISTOTÈLICA

La Fe està per sobre de la Raó. Déu és el tema comú.

Sant Tomàs d' Aquino s. XIII

Saint Thomas Aquinas de Carlo Crivelli 

Tomàs d'Aquino (Rocasecca, Laci, 1225 - Fossanova, 7 de març de 1274) fou un dels filòsofs-teòlegs més important de l'edat mitjana. Va proporcionar bases importants per a la teologia cristiana, en incorporar gran part del llenguatge i les idees aristotèliques. 

Les seves obres més importants foren la Summa Theologica, que quedà inacabada, on feu diversos comentaris a la filosofia d'Aristòtil, la Summa contra gentils, ja esmentada, on s'elabora una defensa (apologètica) de la fe cristiana en contra dels àrabs, i el De ente et essentia, un opuscle.

A "La Divina Comèdia", Dante veu l'esperit gloriós de Tomàs d'Aquino en el cel del Sol, amb els exemplars d'altres grans de la saviesa religiosa. Dante també afirma que Sant Tomàs d'Aquino va morir per enverinament, per ordre de Carles d'Anjou. Cinquanta anys després de la mort de Sant Tomàs d'Aquino, el papa Joan XXII, amb seu a Avinyó, va santificar Tomàs.  La teologia de Sant Tomàs havia començat el seu ascens al prestigi.

Rebutja l'argument ontològic de Sant Anselm, en considerar-lo a priori, i per tant, sense cap aportació real. Proposa, doncs, un argument a posteriori, més fàcil d'entendre i que es basi en la via física, basant-se en el caràcter d'indubtabilitat dels seus raonaments.
Es tracta de les conegudes cinc proves de l'existència de Déu, que són descrites breument a continuació:

1. Prova del moviment. Tot moviment o canvi suposa un moviment precedent. És inadmissible un moviment infinit, pel que cal un primer motor, al qual res no el mogui (tot té principi i final). A aquest primer motor l'anomenem Déu.
2. Per les causes eficients de les coses. Tot efecte pressuposa una causa. No es pot admetre una sèrie infinita d'efectes i causes, de  manera que cal una primera causa eficient: Déu.
3. Per la contingència de les coses. Tot el que rep l'existència d'un altre és contingent, és a dir, no necessari. El que és contingent no té en sí la necessitat, l'existència, més que per un altre. Així, doncs, cal un ésser necessari en forma absoluta per generar tots els contingents.
4. Pels graus de perfecció. Les coses no són perfectes, però participen d'una perfecció. Necessàriament, ha d'haver-hi un ésser en què es concentri tota la perfecció, quelcom que sigui causa de l'ésser, de la bondat, i de totes les perfeccions de què participen els homes i la resta de criatures.
5. Per l'ordre de l'univers. El món revela que hi ha una finalitat intel·ligent en l'univers: els éssers tendeixen a un bé que algú ha hagut de crear, i pel qual totes les coses naturals siguin ordenades per a si. Aquest ordre no pot estar en la naturalesa, sinó que ha de provenir d'una intel·ligència ordenadora, Déu.

FASE NOMINALISTA

 Raó i Fe, van per separat.

Guillem d' Occam. Segle XV

Guillem d’Occam va néixer l’any 1290 a Occam (Surrey) i va morir l’any 1347 a Munic, fou un filòsof i teòleg franciscà anglès.

Aproximadament entre els vuit i els tretze anys va ingressar a l’orde franciscà en un convent de Londres. L’any 1306 va ser nomenat sotsdiaca i cap a l’any 1310 (quan tenia 20 anys) va començar la formació teològica que va acabar l’any 1317 a Oxford. A partir de llavors fins al 1319 ensenyaria a Oxford i a París, tot i que mai va ser nomenat mestre a causa del fet que les seves doctrines eren considerades gairebé herètiques pels membres de la facultat. És possible que fos alumne de John Duns Escot, però no se sap del cert. L’any1321 va tornar al convent franciscà de Londres on romania. Va començar el programa de teologia a Oxford, però no el va acabar mai. Per això se l’anomenava Venerabilis Inceptor(el venerable principiant). L’any 1323 Guillem d’Occam es presentà a la reunió del capítol franciscà de la província, que en aquell any tenia lloc a Bristol, per defensar les seves opinions, ja que era considerat sospitós d’heretgia per alguns dels seus confrares.

Cisma amb el papa

El maig de l’any 1324 va ser cridat per la cúria papal d’Avinyó per respondre a acusacions d’heretgia fetes per un antic canceller d’Oxford (John Lutterel). Va romandre a Avinyó sota arrest. Després de dos anys el papa acorda una sentència massa benigna en la opinió de l’acusador i el papa torna a revisar el cas. No va ser mai condemnat. Mentrestant, l’any1327 l’emperador Lluís de Baviera declarava el seu poder per sobre del del papa Joan XXII(el poder civil per sobre de l’eclesiàstic) i els franciscans espirituals s’enfrontaven amb aquest a causa del fet que el papa rebutjava la seva doctrina de pobresa segons la qual Crist i els apòstols no havien posseït mai res i per tant totes les propietats havien d’estar “en ús”.Michele de Cesena, llavors el màxim dirigent de l’orde franciscà, es coneix amb Guillem d’Occam i aquest s’adhereix al moviment espiritual franciscà, donant-los suport. Lluís de Baviera i l’antipapa Nicolau V (nomenat pel mateix emperador) adonant-se que els espirituals poden ser uns bons aliats, els recolzen. El 26 de maig de 1328, Guillem d’Occam, juntament amb alguns altres espirituals i representants imperials fuig d’Avinyó sentint-se amenaçat i se’n van a Pisa, en aquell moment, propietat de Baviera, on l’emperador els acull i els protegeix. Hi ha una llegenda que diu que Occam es va posar sota la seva protecció dient: “Oh, emperador, protegeix-me amb l’espasa, que jo et protegiré amb la paraula” (En llatí: O imperator, defende me gladio, et ego defendam te verbo). El juny del mateix any Guillem d’Occam és excomunicat per abandonar Avinyósense el permís del papa. L’any 1329 se’n va a Munic amb Lluís de Baviera perquè l’emperador no pot controlar als senyors italians del lloc. No es mourà més de Munic. Guillem d’Occam i els franciscans acusaran al papa d’heresiarca. Des d’allí s’enfrontaran obertament a Joan XXII. Ell, escriurà obres de crítica contra el papa i diversos tractats que analitzen el poder civil i l’eclesiàstic. Tot i que l’any 1334 Joan XXII mor, Guillem d’Occam i els franciscans espirituals continuen enfrontant-se amb el seu successor Benet XII. Michele de Cesena mor l’any 1342 i Guillem es converteix en el cap dels espirituals oposats al papa ja que el seu antecessor l’havia nomenat vicari. Lluís de Baviera és destituït l’any1346 i mor l’any següent. L’any 1348 Guillem demanà el perdó del papa Climent VI. El papa li exigí una sèrie de condicions a canvi. No se sap si li fou concedit. Guillem morirà aMunic l’any 1347 víctima de la pesta negra. Va ser readmès a l’església l’any 1359 pel papaInnocenci VI.

Obres

Les obres de Guillem d’Occam es poden dividir entre filosòfiques, teològiques i polítiques. Aquestes són les principals:

Filosòfiques i teològiques

• Opera philosophica et theologica
  • Summa logicae (1328): Tractat de lògica dividit en tres parts (Pars prima, Pars secunda i Pars tertia).
  • Quodlibeta septem (1327): Comentari de les Sentències de Pere Llombart
• Quaestiones in octo libros physicorum (1324): Tractat de física i principal obra d’Occam en aquesta matèria
• Major summa logices

Polítiques

• Dialogus super dignitate papali regia (1338): Explica, amb forma de diàleg, la autoritat eclesiàstica de la cort pontifícia.
• Tractatus de imperatorum et pontificum potestate (1347); On explica els poders de l’emperador i els del papa, segons com hauria de ser en la seva opinió.
• Compendium errorum Johannis Papae XXII (1334): On enumera tots els errors del pontífex
• Dialogus in tres partes diatinctus (1343)

Doctrina filosòfica

En el debat dels Universals adopta una posició nominalista:

• L’Univers no existeix en si mateix ni en cap altra cosa, només existeixen els individus singulars dotats de qualitats també singulars.
• L’Univers és un concepte mental amb el que ens referim a una pluralitat d’individus semblants.
• És un signe que ens remet i es refereix a les coses o entitats individuals.
• Apunta directament a la cosa i no al concepte, encara que hi estigui subordinat.

Occam proposa una veritable reducció lingüística i conceptual (Navalla d’Occam) de tot el que no és prou clar, com per exemple, els conceptes metafísics.

Amb diferents variants, el nominalisme d’Occam es va difondre arreu d’Europa, i constituí una interpretació moderna que s’enfrontava a la ja antiga de Sant Tomàs d’Aquino.

- Pel·lícula: El nombre de la rosa 

WEBGRAFIA:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Escol%C3%A0stica

http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Anselm_of_Canterbury.jpg

http://ca.wikipedia.org/wiki/Argument_ontol%C3%B2gic

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:St-thomas-aquinas.jpg

http://ca.wikipedia.org/wiki/Tom%C3%A0s_d'Aquino

http://ca.wikipedia.org/wiki/Tom%C3%A0s_d%27Aquino 

http://blocs.xtec.cat/histfilosofiaiesbaixmontseny/f

POWER-POINT (2) PERIODE HEL·LENÍSTIC: EPICUR (NO PAU)

 PERIODE HEL·LENÍSTIC 

del segle IV aC al segle I aC)

Epicur

El 10 de juny del -323 moria Alexandre Magne a Pèrsia, amb 33 anys, potser com a conseqüència de malària, d'un verí o -segons els malpensats- d'una borratxera. Aquest fet va canviar el curs de la història antiga. Un adversari d'Alexandre, el polític atenès Demóstenes, ja havia avisat que: la sentor d'aquest cadàver omplirà l'univers i així va ser. Els generals d'Alexandre, anomenats diàdocs (successors), comencen tot un seguit de guerres per intentar fer-se amb el control de l'imperi més extens que havien vist els segles. Moltes de les ciutats que ell havia conquerit van intentar recuperar les seves llibertats i desfer-se del jou macedònic. La situació política porta inseguretat i misèria al poble... S'iniciava -sense que els contemporanis en fossin gaire conscients- l'època hel·lenística, caracteritzada per l'anorreament del més gran descobriment espiritual grec: la polis. Epicur de Samos (341-270 aC) és un personatge inseparable d'aquesta crisi intel·lectual. Serà ell qui posi els fonaments filosòfics de l'individualisme en una època de crisi. En aquest sentit, la seva filosofia moral va més enllà del seu moment històric i és encara la guia de la teoria individualista i de les actituds utilitaristes contemporànies.

Comprà un terreny, anomenat El jardí i s'hi instal·la, no amb la pretensió de fer grans teories sinó per viure una vida modesta i harmònica en amistat. A més, no reclutà la seva clientela entre els poderosos, sinó que decretà l'absoluta igualtat entre tots els seus deixebles. Lactanci a les Divinae institutiones diu que: «Epicur va fer extensiva la seva crida també als incultes». Segons el testimoni de Ciceró, que va visitar Atenes l'any 78 aC, el Jardí, en grecKepos, era més aviat un hort al voltant d'una petita edificació gens luxosa. Al Jardí també eren admesos esclaus i dones, llavors marginades de la filosofia. Segons la tradició entre els deixebles hi havia àdhuc una prostituta, Leontion, amant del mestre; però coneixent la misogínia de l'Antiguitat, és possible que ella fos només una dona lliure que hom volgués desprestigiar per dedicar-se a una activitat que el masclisme de l'època considerava incompatible amb la feminitat.

Concepte de filosofia a Epicur

La idea central de l'ètica epicúria és pot resumir gairebé en una fórmula:

Hedoné (plaer) = Makarion (beatitud, benaventurança; l'estadi dels déus).

 És a dir, es tracta de fer una filosofia utilitària (fer-nos feliços a través de desangoixar-nos) i de buscar una determinada mena d'home que visqui amb impertorbabilitat i amistat a través de les contingències doloroses de la vida.

A més, Hegel descobreix el fil que lliga Epicur amb els autors posteriors: «Quan avui s'afirma que el sentiment és la base de la conducta (...) això és filosofia epicúria» (pàg. 396). Cal tenir present que així com Aristòtil i Plató són fèrriament racionalistes, amb Epicur comença la tendència emotivista (pròpia del que hem anomenat ètiques no-cognitives; les que tendeixen més al sentiment que a la raó). Per altra banda Epicur és utilitarista: la filosofia no serveix només per especular; serveix per viure més feliç.

Per a Epicur el món pateix una mena d'epidèmia de pesta crònica [aquest tema apareix sobretot a l'epicureisme romà: Diògenes d'Enoanda i Lucreci: De natura rerum, VI, v. 1138 i ss.] La por és la pesta de l'ànima: ens mata i es contagia arreu. De la mateixa manera que podem identificar els enemics de la salut del cos (el menjar massa, l'aigua, l'aire...) i practicar una higiene corporal, també podem identificar els enemics de la salut de l'ànima. (la por als déus, a la mort i al dolor físic) i practicar una higiene de l'esperit. La diferència és que la causa del dolor físic és real (el reuma, la gota...) en canvi la causa del dolor espiritual és falsa; textualment «no és res». I per això la filosofia ens ha de des-enganyar. Ha de denunciar l'engany i la mentida que hi ha rera la por.

L'amistat

El mot philia, tradicionalment traduït per «amistat», designa per a un grec tot sentiment de lligam i de vinculació amb els altres. En el filòsof atomista Empèdocles, philia era, fins i tot, la força natural de l'atracció universal. Fou Aristòtil qui va restringir el tema de la philia a les relacions humanes, com una qüestió privada o íntima, però llunyana al sentiment amorós. Cal insistir en un fet: l'amistat no és considerada mai per Epicur entre els plaers «naturals i necessaris»: l'home no està obligat a tenir amics. Fins i tot, i a l'extrem, l'amistat sembla contradictòria amb la regla epicúria per ser feliç, que és la de evitar al màxim la dependència. Tenir amics significa ser-ne depenent i implica també un cert "interès". Sembla que sigui contradictori el desinterès que se li demana al savi i l'interès utilitari que implica l'amistat. Podríem preguntar-nos també si no estaria millor per ser feliç viure sense amics -i, per tant, sense problemes. Però el problema és que la vida humana no té sentit en solitud; sinó que és correspondència i gratificació, que no podríem ni sabríem trobar mai tots sols, sinó només entre els amics, és a dir, entre els savis que són semblants a nosaltres. De fet, l'amistat és el fonament de la vida en comú al Jardí epicuri. És el sentiment que estreny els llaços entre els savis i fa la vida plaent, digna de ser viscuda i plenament humana. Amistat i saviesa van de bracet.

 Mai no es repeteix prou que el plaer per a Epicur, no és qualsevol plaer i que, per contra, només és valuós allò que augmenta la nostra felicitat sense provocar un augment del dolor. No tots els plaers són bons perquè, en aplicació del que Bentham anomenaria un càlcul felicitari, n'hi ha que, simplement no surten a compte. Un exemple interessant és el de l'homosexualitat. A la Carta a Meneceu condemna el plaer que cerquen els dissoluts i els cràpules i les festes contínues que comporten gaudir de jovenets. Per a Epicur l'amor de tipus sexual no és en general recomanable en la mesura que el plaer autèntic no és de caire físic, sinó espiritual. El savi no s'ha de deixar arrossegar per cap passió (i això inclou l'enamorament). Tampoc no és vàlid el model d'amor platònic dels noiets, perquè constitueix una mena de paternitat espiritual que Epicur rebutja: els savis són amics i, per tant, es consideren de igual a igual. El savi epicuri busca la mesura i un plaer sense discerniment no seria autèntic. La sexualitat ha de ser, també, usada amb moderació, com el menjar i com totes les altres coses bones de la vida.

Si Epicur està contra Plató ha de concloure necessàriament que no hi ha cap eidos [idea, forma pura] de la justícia.

El desig

Per Epicur hi ha diversos tipus de desig:

- El desig natural i necessari com ara menjar, beure o dormir

- El desig ni natural ni necessari com el sexe

- El desig ni natural ni necessari com ara la fama. 

- A la sèrie Merlí: Epicur 

WEBGRAFIA CONSULTADA:

http://www.alcoberro.info/planes/epicur.

POWER-POINT (1). ELS PRESOCRÀTICS FINS DESCARTES: ARISTÒTIL (NO PAU) (1)

 

Aristòtil 

 

(Estagira, Grècia, 384 aC - Eubea, Grècia, 322 aC) va ser un filòsof grec. Se'l considera com un dels grans pensadors de la humanitat. El seu pensament en lògica, naturalisme i ètica dominaren en el pensament europeu fins ben entrat el segle XVI.

Aristòtil va néixer a Estageira, a la Península Calcídica, el 384 aC, a uns 55 quilòmetres a l'est de la moderna Salònica.^[4] El seu pare Nicòmac era el metge personal del rei Amintes III de Macedònia. Aristòtil va ser entrenat i educat com un membre de l'aristocràcia. A l'edat de divuit anys, es va traslladar a Atenes per continuar la seva educació a l'Acadèmia platònica i Plató va ser el seu mestre. Aristòtil va romandre a l'Acadèmia durant gairebé vint anys, primer com a alumne i posteriorment com a professor, fins després de la mort de Plató el 347 aC.

 Aristòtil va ser designat com a cap de la Reial Acadèmia de Macedònia. Durant aquest temps donà lliçons no només a Alexandre, sinó també a altres dos futurs reis: Ptolemeu i Cassandre. A l'obra Política, Aristòtil afirma que només una cosa podria justificar la monarquia, i que era si la virtut del rei i la seva família eren més gran que la virtut de la resta dels ciutadans en el seu conjunt. Amb molt de tacte, va incloure el jove príncep i el seu pare en aquesta categoria. Aristòtil va encoratjar Alexandre en la gran conquesta oriental, i la seva actitud cap a Pèrsia era descaradament etnocèntrica. En un exemple famós, aconsellava Alexandre perquè fos "un líder per als grecs i un dèspota per als bàrbars, per tenir cura dels primers com a amics i familiars, i fer front als altres com la que es té amb els animals o les plantes"
L'any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, la que es coneix com a Liceu.

Després de la mort d'Alexandre, el sentiment contra els macedonis a Atenes va augmentar. Aristòtil va haver de marxar a la propietat de la família de la seva mare a Calcis, i comentà: "No vaig permetre que als atenencs pequessin dues vegades contra la filosofia";^[9] una referència a l'anterior judici execució de Sòcrates pels atenencs. Va morir a l'illa d'Eubea de causes naturals l'any 322 aC, a l'edat de 62 anys. ç

 Cosmologia

Segons la cosmologia aristotèlica, el cosmos és finit, ordenat, esfèric, ple, geocèntric, geoestàtic. Dividit en dues regions clarament diferenciades pels elements materials amb les que estan constituïdes i pel tipus de moviment:

• Regió supralunar (el cel), formada per esferes concèntriques d'èter, matèria incorruptible (eterna) i amb moviment circular.
• Regió sublunar (la terra, esfèrica^[11][12]), quieta al mig de l'univers, formada per terra esfèrica, aigua, aire i foc, en moviment lineal, i la matèria és corruptible, es fa malbé.

Aristòtil considera que el coneixement és un procés ascendent que va de l'objecte al concepte, de les coses a les causes. Distingeix dos grans nivells de coneixement: el nivell sensitiu i el nivell intel·lectual. Si bé accepta com el seu mestre Plató que la doxa o opinió comuna és errònia perquè es queda amb l'aparença de la veritat, sí que contempla l'endoxar com a coneixement fiable: l'endoxa és l'opinió comuna refrendada per l'autoritat i el debat públic
El coneixement intel·lectual es transmet sobretot a partir del llenguatge i la reflexió. El llenguatge al·ludeix a veritats universals, al món i les seves maneres d'éssers, i per aquest motiu és comprensible  per qualsevol ésser humà, el que varien són les llengües particulars, subjectes a convencions.

Metafísica

Plató i Aristòtil, per Raffaello Sanzio (detall de L'escola d'Atenes, 1509)

És la ciència de l'ésser en tant que ésser, és a dir, considera la realitat i les coses en allò que totes tenen en comú, el fet d'ésser, existir.

• Categories de l'ésser. Ésser és un concepte analògic, té molt sentits o categories, però totes es refereixen a la substància; el que existeix per si mateix, individualment. El que acompanya i determina la substància, però que no existeix per si mateix individualment, i són els accidents. Les 10 categories són:

1. Substància
2. Quantitat
3. Qualitat
4. Relació
5. Lloc
6. Temps
7. Posició
8. Possessió
9. Acció
10. Passió

• Teoria hilemòrfica. La substància és un compost de matèria (hylé) i forma (morphé). La matèria és pura i indeterminada, la forma és la que la determina i el que fa que una cosa sigui el que és.

• Teoria de la causalitat. Res esdevé per atzar. Tot té una causa que pot ser:
  • material, la matèria de què està feta.
  • formal, la forma que té.
  • eficient, qui l'ha feta.
  • final, perquè l'ha feta.

• Dinamisme de l'ésser. La forma d'una cosa en un moment donat és el seu acte (energia), el qual activa la possibilitat o potència de la matèria de canviar de forma; totes les coses contenen en elles mateixes els principis dels seus propis camins. El canvi implica el moviment i aquest el pas del temps.

Política

 

L'home és un animal polític. El bé de l'individu depèn del bé de la comunitat. La finalitat de la política és l'organització de l'estat de manera que garanteixi les condicions necessàries per a la vida feliç. Per això cal un govern recte i una organització de l'estat que en fonaments és un sistema educatiu que atengui la formació moral dels ciutadans. Considera l'home un ésser cívic, mentre que animals i déus resulten incívics. Segons Aristòtil hi ha 3 tipus de govern positiu: la monarquia (el poder està en mans d'algú que té el vistiplau del poble), l'aristocràcia (el poder el té gent de qualitat) i la democràcia moderada (segons Aristòtil aquesta és la millor forma de govern, sempre que es busqui el bé comú). També hi ha formes de govern negatives: la tirania, l'oligarquia i la democràcia radical o demagògia (en tots aquests casos hi ha un abús de poder i en cap moment es busca afavorir a la comunitat). Sobre política, Aristòtil, escrigué Política (Aristòtil) i la Constitució dels atenencs (Athenaion Politeia).

Psicologia aristotèlica

 

En l'estudi dels éssers vius, Aristòtil els descriu com un conjunt hilemòrfic de cos (matèria) i ànima(forma). Atès que l'ànima és el principi de tota activitat dels éssers vius, l'ànima preval sobre el cos; però no totes les ànimes poden realitzar les mateixes funcions:

• vegetativa → nutrició i reproducció, orientada a la conservació → Plantes
• sensitiva → funció sensorial, orientada al moviment → Animals
• intel·lectiva → funció intel·lectual, orientada al pensament → Persones

Les quatre causes aristotèliques

WEBGRAFIA:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Arist%C3%B2til
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Aristoteles_Louvre.jpg
http://www.astronoo.com/images/soleil/monde-geocentrique.jpg
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Sanzio_01_Plato_Aristotle.jpg
http://i1.ytimg.com/vi/YOJ4qZaiQUU/0.jpg
http://ca.wikipedia.org/wiki/Arist%C3%B2til

PLATÓ: L' ANELL DE GIGES.

 PLATÓ:

 L' ANELL DE GIGES.

"La del Anillo de Giges es una leyenda mitológica mencionada por el filósofo ateniense Platón en el libro II de La república. Guarda vaga relación con el Giges histórico de que habla Heródoto.

Narra la historia de Giges, un pastor que tras una tormenta y un terremoto encontró, en el fondo de un abismo, un caballo de bronce con un cuerpo sin vida en su interior. Este cuerpo tenía un anillo de oro y el pastor decidió quedarse con él. Lo que no sabía Giges es que era un anillo mágico, que cuando le daba la vuelta, le volvía invisible. En cuanto hubo comprobado estas propiedades del anillo, Giges lo usó para seducir a la reina y, con ayuda del ella, matar al rey, para apoderarse de su reino.

Glaucón (hermano de Platón) hace referencia a esta leyenda para ejemplificar su teoría de que todas las personas por naturaleza son injustas. Sólo son justas por miedo al castigo de la ley o por obtener algún beneficio por ese buen comportamiento. Si fuéramos "invisibles" a la ley como Giges con el anillo, seríamos injustos por nuestra naturaleza.

Este mito ha tenido gran influencia en la filosofía, ya que da a entender que el ser humano hace el bien hasta que puede hacer el mal cuando «se hace invisible», y puede acceder a cosas que no son suyas, con lo que llevado por esas circunstancias la persona se corrompe irremediablemente. Según este supuesto, la persona no sería libre. Es interesante ver cómo Tolkien, en su famosa obra El Señor de los anillos da otro planteamiento a la negatividad que encierra los poderes del anillo..."

Pel·lícula recomanada:

"Delitos y faltas" de Woody Allen

Hem vist aquests vídeos: 

¿Las personas son buenas porque no pueden ser malas? El anillo de Giges - Platón

Gandalf explica a Frodo la historia del Anillo, escena HD

Bibliografia de referència:

• Platón: La república, II, 359a - 360d.

Webgrafia:

http://es.wikipedia.org/wiki/Anillo_de_Giges

http://p7.metroflog.net/pictures/949/42/6/11642949_PWNDDXTT.jpg

https://www.youtube.com/watch?v=p3f7YYGDgMc

https://www.youtube.com/watch?v=BDByRzLp7ww

PLATÓ: L' APOLOGIA DE SÒCRATES. (EL JUDICI A SÒCRATES)

 L' APOLOGIA DE SÒCRATES, DE PLATÓ

JUDICI DE SÒCRATES

* Recordeu llegir la nota al peu 3 del Dossier que està penjat al Class-Room 

Tenia 70 anys quan Anit, Melet i Licó, membres del partit democràtic, l'acusaren de corrompre els joves amb ensenyaments contraris a la pietat i a l'Estat.

Plató ens explica el desenvolupament del judici i la seva defensa al diàleg Apologia de Sòcrates. Sòcrates es va defensar explicant la seva trajectòria vital. Quan era jove tenia tantes preguntes al cap que no parava de cercar algun savi que els les pogués respondre, però no trobava cap home que pogués resoldre satisfactòriament les seves qüestions. Ell no es considerava savi, però no desaprofitava cap ocasió per dialogar amb tothom que volgués reflexionar sobre qüestions filosòfiques. Explica que el seu amic Querofont, que era precisament del partit democràtic, com els seus acusadors, va atrevir-se a demanar a l'oracle del déu Apol.lo, al temple de Delfos, si hi havia a Grècia algun home més savi que Sòcrates, i l'oracle va respondre que no.

Fixeu-vos que qui s'escolta i consulta als déus no pot ser tingut per descregut i impius. Però el més paradoxal era que ell fóra el més savi quan, precisament, era ben conscient de la seva ignorància. Com podia ser el més savi quan l'únic que sabia era que no sabia res? Només hi havia una resposta: els altres grecs no sabien ni tan sols que no sabien res! (Fixeu-vos que ara estava qualificant d'ignorants a tots els seus jutges!). Si no sabia res, difícilment podia ensenyar res, i per tant els seus ensenyaments no podien ser pas perjudicials per als joves.

Sòcrates va respondre provocativament, fins a l'extrem que un judici que podia no haver tingut cap transcendència va acabar amb condemna a mort. Va ser declarat culpable per un marge molt petit de vots. Després de ser declarat culpable calia decidir la pena. Ell va manifestar que estava disposat a complir la condemna que li imposessin, però que es mereixia més un homenatge. El van condemnar a mort. Va poder fugir de la presó, però ho va trobar indigne i incoherent amb una vida dedicada a la justícia i al respecte a la llei.

Mort de Sòcrates, pintat per David (neoclasicisme francès)

SÒCRATES I ELS SOFISTES. ELS CONCEPTES UNIVERSALS

Sòcrates es va oposar frontalment als sofistes. Ell no es presentava com a sofista, sinó com a filòsof, és a dir, ell no es considerava savi, sinó enamorat de la saviesa. Com que no era savi, no pretenia ensenyar res, i per tant no cobrava per parlar amb els seus seguidors.

Sòcrates estava interessat a trobar definicions universals de conceptes morals, és a dir, vàlides per a tots, i no pas relatives com les dels sofistes. Pretenia trobar la definició universal de justícia, bé, bellesa, virtut, amistat... En les definicions es posa de manifest l'essència o naturalesa de la cosa, el que la cosa és en si mateixa. El relativisme dels sofistes només és una manifestació de la seva ignorància de les definicions universals: com que no saben trobar-les, creuen que les definicions universals no existeixen.

Per descobrir les definicions universals hem de fer servir la raó. Cal oblidar la retòrica i optar per la racionalitat. La raó ens conduirà a la veritat.

En què consisteixen aquestes essències? No ho sabem. Aquest serà un problema clau en la filosofia de Plató.

EL MÈTODE: IRONIA I MAIÈUTICA

Sòcrates tenia seguidors, però no cobrava perquè no ensenyava res. Simplement interrogava i dialogava amb els que es trobava. En el diàleg amb els seus seguidors hi havia dos moments diferenciats: la ironia i la maièutica

La ironia consisteix a fer reconèixer a l'interlocutor que és un ignorant, és a dir, que el que es pensa que sap en realitat ho ignora. Està clar que aquesta actitud pot reportar més enemics que no pas adeptes. Es tracta d'un mètode negatiu però alliberador. En el reconeixement de la ignorància donem el primer pas per alliberar-nos-en. Només el que reconeix que no sap procura aprendre, i així inicia el camí cap a la veritat. "Només sé que no sé res”, la sentència més emblemàtica de Sócrates, apunta en aquesta direcció.

La maièutica és l'art de les llevadores: dones que ja han superat l’edat de parir els seus propis fills i que ajuden a parir a les altres (la mare de Sòcrates, Fenarete, n'era). Sòcrates és estèril per a descobrir per si sol cap veritat, però és capaç de fer néixer veritats en els altres homes. Es tracta d'un “part intel.lectual”. Això implica que la veritat no es pot trobar investigant la natura que ens envolta, com havien intentat els físics pressocràtics. No hem de cercar al cel ni a la terra les causes i les explicacions que cerquem. La veritat es troba al  nostre interior, i és per això que cal recórrer un camí d'introspecció. Veiem així com la reflexió filosòfica decanta de l'estudi de la natura cap a la dimensió moral.

L'important per a obtenir un resultat fructífer no és la capacitat de convèncer a l'altre sinó la sinceritat plena amb un mateix i amb els altres. Per això cal que ens coneixem primer a nosaltres mateixos. "Coneix-te a tu mateix". Aquesta frase no és seva, sinó que estava inscrita a l’entrada del temple de Delfos. Sòcrates va convertir aquesta inscripció dèlfica en la màxima del seu filosofar. Per trobar la veritat cal començar per conèixer-nos a nosaltres mateixos. El primer que descobrirem serà la pròpia ignorància. Després serem conscients que cal un esforç de reflexió profunda. Cal rebutjar la falsa saviesa dels sofistes que ens ofereixen el camí planer de l'aparença i l'opinió, i perseguir amb esforç la veritat.

L'home només es desenvolupa plenament en societat. La veritat neix del diàleg i de la cooperació. El diàleg pot ser intern, però la seva manifestació més autèntica és col·lectiva.

Mireu aquest vídeo:

http://www.youtube.com/watch?v=DHgyVyj1G7I

EXERCICI

Mira el capítol de la primera temporada de House: "Mètode socràtic". Contesta després les preguntes següents: Què en pensa el Dr.House de Sòcrates i del seu mètode? Cerca dos exemples on House posi en pràctica la ironia socràtica. Busca un exemple on House posa en pràctica la maièutica. Quins són els factors clau necessaris perquè els ajudants de House acabin trobant la resposta?

L’INTEL.LECTUALISME ÈTIC

Per a Sòcrates, l’areté (virtut) no és una qualitat exclusiva de la noblesa, ni una habilitat política, sinó una qualitat basada en valors intel·lectuals i morals. L’home és bo o dolent no pel reconeixement públic ni pels guanys materials que hagi assolit, sinó per la seva justícia. Però això esdevé una qüestió de consciència. Per a Sòcrates és més important la pròpia consciència que l’opinió dels altres.

La virtut és el coneixement del què és millor per a nosaltres, del que ens porta a assolir la felicitat. La felicitat no equival a èxit polític sinó a justícia i equilibri. Hi ha més plaer en ser just que en manar i tenir poder. La justícia és el màxim plaer i la filosofia ens ensenya el camí de la justícia.

Si la saviesa ens porta a la justícia i al bé, aleshores caldrà admetre que la injustícia i el mal és fruit de la ignorància. Només és injust aquell que no sap que el més gran plaer és el de la justícia. Perquè, qui es perjudicaria a si mateix conscientment?

Aquesta concepció es coneix com intel.lectualisme: n'hi ha prou a conèixer el que està bé per a desitjar-ho (unió d'intel.ligència i voluntat o de ciència i virtut)

Nietzsche l'acusarà de voler reduir l'instint a la raó i, per tant, d'empobrir la vida. La vida és segurament molt més complexa que l'esquema que planteja Sòcrates.

 ROSSELLINI VA PORTAR AL CINEMA LA VIDA DE SÒCRATES.

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=qixfEOavcqE

Veure també:
"El mundo de Sofía"

 WEBGRAFIA:

http://www.xtec.cat/~fvilasec/presocratics/socrates.htm

http://www.youtube.com/watch?v=JaCX-8e6AxY 

http://www.youtube.com/watch?v=DHgyVyj1G7I

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=qixfEOavcqE

https://www.youtube.com/watch?v=pfKJL4YeZC8