DESCARTES MEDITACIONS METAFÍSIQUES. MEDITACIÓ CINQUENA (PAU)

DESCARTES
MEDITACIONS METAFÍSIQUES

Traducció de Robert Veciana i Tormo

MEDITACIÓ CINQUENA

De l’essència de les coses materials; i de bell nou de Déu, que existeix.

Em resten moltes altres coses a examinar, respecte als atributs de Déu, i la meva pròpia natura, és a dir, la del meu esperit: però en reprendré potser un altre cop la recerca. Ara (després d’haver-me adonat del que cal per arribar al coneixement de la veritat), el que haig de fer principalment és tractar de sortir i desembarassar-me de tots els dubtes en que he caigut aquests darrers dies, i veure si hom no pot conèixer res del cert respecte de les coses materials.

(Què podem conèixer amb certesa de les idees distintes de l' esperit) 

Però, abans que examini si aquestes coses existeixen fora de mi, haig de considerar llurs idees en tant que son en el meu pensament, i veure quines son les que son distintes i quines les que son confuses.

En primer lloc imagino distintament la quantitat que els filòsofs anomenen vulgarment la quantitat continua, o be l’extensió en longitud, llargada i profunditat, que és en aquesta quantitat, o més ben dit en la cosa a la qual hom l’atribueix. A mes, puc numerar en ella moltes diverses parts i atribuir a cadascuna d’aquestes parts tota mena de grandàries, figures, situacions i moviments; i, en fi, puc assignar a cadascun d’aquests moviments tota mena de duració.

I no conec pas solament aquestes coses amb distinció, quan les considero en general, sinó que fins i tot, per poc que hi apliqui la meva atenció, concebo una infinitat de particularitats respecte deis nombres, les figures, els moviments, i d’altres coses semblants, la veritat de les quals apareix amb tanta evidència i s’acorda tan be amb la meva natura que, quan començo a descobrir-les, em sembla que no aprenc res de nou, sinó més aviat que recordo el que sabia abans, és a dir, que percebe coses que ja eren en el meu esperit, tot i que encara no hagués dirigit el meu pensament vers elles.

I el que aquí trobo de més consideració, és que trobo en mi una infinitat d’idees d’unes coses que no poden pas ésser estimades com un pur no-res encara que potser no tenen cap existència fora del meu pensament, i que no son pas fingides per mi, tot i que és en la meva llibertat pensar-les o no pensar-les; però tenen les seves natures veritables i immutables. Com, per exemple, quan imagino un triangle, encara que potser no hi ha enlloc del món, fora del meu pensament, una figura així, i no n’hi ha hagut mai, no deixa tan mateix d’haver-hi una certa natura, o forma, o essència determinada d’aquesta figura, la qual és mmutable i eterna, que jo no he inventat de cap manera, i que no depèn de cap manera del meu esperit; com sembla que hom pot demostrar diferents propietats d’aquest triangle, a saber, que els seus tres angles són iguals a dos rectes, que l’angle més gran és sostingut pel costal més gran, i d’altres semblants, les quals ara, ho vulgui o no, reconec que són en ell molt clarament i molt evidentment, encara que no hi hagi pensat abans de cap manera, quan m’he imaginat un triangle per primer cop; i per tant, hom no pot dir que les hagi fingides i inventades.

I aquí no tinc més a fer que objectar-me que potser aquesta idea del triangle ha vingut al meu esperit mitjançant els meus sentits, perquè de vegades he vist cossos de figura triangular; car puc formar en el meu esperit una infinitat d’altres figures, de les quals hom no pot tenir la menor sospita que mai no m’han caigut sota els sentits, i en canvi, no deixo pas de poder demostrar diverses propietats sobre llur natura, com respecte a la del triangle: les quals han d’ésser totes veritables, puix que les concebo clarament. I per tant son alguna cosa, i no pas un pur no-res; car és molt evident que tot el que és veritable és alguna cosa, i ja he demostrat amplament abans que totes les coses que conec clarament i distintament són veritables. I encara que no ho hagués demostrat, tanmateix la natura del meu esperit és tal, que no sabria impedir d’estimar-les veritables, mentre les concebo clarament i distintament. I recordo que, àdhuc quan eslava fortament lligat ais objectes deis sentits, havia tingut entre el nombre de les veritats més constants aquestes que concebia clarament i distintament pel que fa a les figures, els nombres i les altres coses que pertanyien a l’aritmètica i a la geometria.

(Possibilitat d' un argument sobre l' existència de Déu) 

Ara bé, si només del fet que puc treure del meu pensament la idea d’alguna cosa, se’n segueix que tot el que reconec que pertany clarament i distintament a aquesta cosa li pertany efectivament, no puc treure d’això un argument que és una prova demostrativa de l’existència de Déu? És cert que no trobo pas menys en mi la seva idea, és a dir, la idea d’un ésser sobiranament perfecte, que la de la figura o nombre que sigui. I no conec pas menys clarament i distintament que una existència actual i eterna pertany a la seva natura, que conec que tot el que puc demostrar d’alguna figura o d’algun nombre, pertany veritablement a la natura d’aquesta figura o d’aquest nombre. I, per tant, encara que tot el que he conclòs en les meditacions precedents no fos pas veritable, l’existència de Déu ha de passar en el meu esperit si més no per tan certa, com ja he estimat fins aquí totes les veritats de les matemàtiques, que no es refereixen més que ais nombres i les figures: be que de veritat això no sembla completament manifest, sinó que sembla tenir alguna aparença de sofisma. Car havent-se acostumat en totes les altres coses a fer la distinció entre essència i existència, em persuadeixo fàcilment que l’existència pot ésser separada de l’essència de Déu i que així hom pot concebre Déu com no essent actualment. Però tanmateix, quan hi penso amb una mica més d’atenció, trobo manifestament que l’existència no pot tampoc ésser més separada de l’essència de Déu que de l’essència d’un triangle que la grandària deis seus tres angles és igual a dos rectes, o be de la idea d'una muntanya la idea d'una valí; de manera que no hi ha menys repugnància de concebre un Déu (és a dir, un ésser sobiranament perfecte) al qual manca l’existència (es a dir, al qual manca alguna perfecció), que de concebre una muntanya que no tingui vall.

Però encara que en efecte no pugui concebre un Déu sense existència, ni tampoc una muntanya sense vall, tanmateix, com només del fet que jo concebí una muntanya amb una vall no se segueix que hi hagi cap muntanya al món, igualment també, quant que concebo Déu amb existència, sembla que no se’n segueix que n’hi hagi un que existeix; car el meu

pensament no imposa cap necessitat a les coses; i com no depèn de mi imaginar un cavall alat, encara que no n’hi hagi cap que tingui ales, així podria atribuir l’existència a Déu, encara que no hi hagi cap Déu que existeixi.

 Tant se val, és aquí on hi ha un sofisma amagat sota l’aparença d’aquesta objecció: car del fet que jo no puc concebre una muntanya sense vall, no se’n segueix que hi hagi cap muntanya al món, ni cap vall, sinó solament que la muntanya i la vall, sia que n’hi hagi, sia que no n’hi hagi pas, no es poden separar l’una de l’altra de cap manera, en tant que, només del fet que no puc concebre Déu sense existència se’n segueix que l’existència és inseparable d'ell, i per tant que existeix veritablement: no pas perquè el meu pensament pugui fer que això sigui d’aquesta manera i que imposi cap necessitat a les coses; sinó, al contrari, perquè la necessitat de la cosa mateixa, a saber, de l’existència de Déu, determina el meu pensament a concebre-la d’aquesta manera. Car no és en la meva llibertat concebre un Déu sense existència (es a dir, un ésser sobiranament perfecte sense una perfecció sobirana) com m’és lliure imaginar un cavall sense ales o amb ales.

 I hom no ha de dir pas aquí que és de veritat necessari que accepti que Déu existeix, després que he suposat que posseeix tota mena de perfeccions, puix que l’existència n’és una, sinó que en efecte la meva primera suposició no és necessària; igual que no és necessari pensar que totes les figures de quatre costats es poden inscriure en el cercle, sinó que, suposant que tingui aquest pensament, estic obligat a confessar que el rombe es pot inscriure en el cercle, puix que és una figura de quatre costats, i així seria forcat a admetre una cosa falsa. Hom no ha, dic, d’al·legar això: car, encara que no sigui necessari que caigui mai en cap pensament de Déu, tanmateix, totes les vegades que penso en un ésser primer i sobirà, i trec, per dir-ho així, la seva idea del tresor del meu esperit, és necessari que li atribueixi tota mena de perfeccions, encara que no arribi a nombrar-les totes, a aplicar la meva atenció sobre cadascuna d’elles en particular. I aquesta necessitat és suficient per fer-me concloure (després que he reconegut que l’existència és una perfecció) que aquest ésser primer i sobirà existeix veritablement: igual que no és necessari que imagini mai cap triangle, però que totes les vegades que vull considerar una figura rectilínia composta solament de tres angles, és absolutament necessari que l' atribueixi totes les coses que serveixen per concloure que els seus tres angles no són més grans que dos rectes, encara que potser no consideri aleshores això en particular. Però, quan examino quines figures son capaces d’ésser inscrites en el cercle, no és de cap manera necessari que pensi que totes les figures de quatre costats son d’aquest nombre: al contrari, no puc ni tan sols fingir que sigui així, en tant que no voldria rebre en el meu pensament res més que alio que podria concebre clarament ¡ distintament. I per consegüent hi ha una gran diferencia entre les falses suposicions, com és aquesta, i les veritables idees, que són nascudes amb mi, de les quals la primera i principal és aquesta de Déu.

Car en efecte reconec de moltes maneres que aquesta idea no és pas cap cosa fingida o inventada, depenent solament del meu pensament, sinó que és la imatge d'una veritable ¡ immutable natura. Primerament, perquè no sabria concebre altra cosa llevat solament de Déu, a l’essència de la qual l’existència pertanyi amb necessitat. I també perquè no m’és pas possible concebre dos o més Déus de la mateixa manera. I, ates que n’hi hagi un que ara existeixi, veig clarament que és necessari que hagi estat abans en tota l’eternitat i que sigui eternament en l’avenir. I en fi, perquè conec una infinitat d’altres coses en Déu, de les quals no puc disminuir ni canviar res. 

(De nou, el criteri de certesa) 

Pel que fa a la resta, de qualsevol prova i argument que em serveixi, cal sempre tornar aquí, que no hi ha sinó les coses que concebo clarament i distintament que tinguin la forca de persuadir-me completament. I, com que entre les coses que concebo d’aquesta manera n’hi ha en veritat algunes manifestament conegudes per qualsevol, i que n’hi ha d’altres també que no es descobreixen sinó a aquells que les consideren de més a prop i que les examinen més exactament; tanmateix, després que són descobertes un cop, no són estimades com menys certes les unes que les altres. Com per exemple, en tot triangle

rectangle, encara que no aparegui  pas tan fàcilment que el quadrat de la base és igual al

quadrat deis dos altres costats, com és evident que aquesta base és oposada a l’angle més

gran, tanmateix, un cop això ha estat reconegut, hom és tan persuadit de la veritat d'una cosa com de l’altra. I pel que fa a Déu, certament, si el meu esperit no fos previngut de cap prejudici, i el meu pensament no es trobés gens distret per la presència continuada de les imatges de les coses sensibles, no hi hauria cap cosa que conegués més aviat i més fàcilment que ell. Car hi ha res per si més ciar i més manifest  que pensar que hi ha un Déu, és a dir, un ésser sobirà i perfecte, Púnic en la idea del qual és compresa l’existència necessària o eterna, i per consegüent que existeix?

I com que, per a concebre be aquesta veritat, he tingut necessitat d'una gran aplicació de

l’esperit, tanmateix al moment pressent no me’n quedo solament tan segur com de tot el que em sembla més cert: sinó, ultra això, m’adono que la certesa de totes les altres coses en depèn tan absolutament, que sense aquest coneixement és impossible de poder mai saber perfectament res.

Car, encara que jo sigui de tal natura que, tan aviat com comprenc quelcom forca clarament i forca distintament, sóc naturalment portat a creure-ho veritable, tanmateix, perquè sóc també d'una natura tal, que no puc pas tenir l’esperit sempre lligat a una mateixa cosa, i que sovint em recordo d’haver jutjat que una cosa és veritable; així que deixo de considerar les raons que m’han obligat a jutjar-la així, es pot esdevenir en aquest temps que es presentin a mi altres raons, les quals cm faran fàcilment canviar d’opinió, si ignores que hi ha un Déu. I, així, no tindria mai una ciència veritable i certa de cap cosa qualsevol, sinó solament opinions vagues i inconstants.

Com per exemple, quan considero la natura del triangle, conec evidentment, jo que sóc una

mica versat en geometria, que els seus tres angles son iguals a dos rectes, i no m’és pas possible no creure-ho, mentre que aplico el meu pensament a la demostració; però tan aviat com la hi desvio, encara que em recordo d’haver-la compresa clarament, tanmateix es pot esdevenir fàcilment que dubti de la seva veritat, si jo ignoro que hi ha un Déu. Car jo no puc persuadir-me d’haver estat fet tal per la natura, que podria equivocar-me fàcilment, fins i tot en les coses que crec comprendre amb més evidencia i certesa; vist principalment que recordo haver estimat sovint moltes coses com a veritables i certes, les quals després altres raons m’han dut a jutjar absolutament falses.

(Déu, garant del criteri de certesa) 

Però després he reconegut que hi ha un Déu, perquè al mateix temps he reconegut també que totes les coses depenen d'ell i que ell no és pas enganyador, i que després d’això he jutjat que tot el que concebo clarament i distintament no pot deixar d’ésser veritable, encara que no pensi més en les raons per les quals he jutjat això veritable, ates que recordo haver-ho compres clarament i distintament, hom no pot aportar cap raó contrària que m’ho faci mai posar en dubte; i així en tinc una ciència veritable i certa. I aquesta mateixa ciència s’estén també a totes les coses que recordo haver demostrat abans, com les veritats de la geometria i d’altres semblants: car que se’m pot objectar, per obligar-me a posar-les en dubte? Hom em dirà que la meva natura és tal que sóc molt propens u l’error? Però ja sé que no puc enganyar-me en els judicis deis quals conec clarament les raons. Hom em dirà que he tingut abans moltes coses com a veritables i certes, les quals he reconegut després que eren falses? Però no havia conegut clarament ni distintament cap d’aquestes coses, i, no sabent encara aquesta regla per la qual m’asseguro la veritat, havia estat portat a creure-les per raons que després he reconegut que eren menys fortes que no me les havia imaginades. Que se’m podrà objectar? Que potser dormo (com m’ho he objectat a mi mateix abans), o be que tots els pensaments que tinc ara no son pas més veritables que els somnis que imaginem quan dormim? Però, fins i tot si jo dormís, tot el que es presenta al meu esperit amb evidencia és absolutament cert. I així reconec molt clarament que la certesa i la veritat de tota ciència depenen de l’únic coneixement del veritable Déu: de manera que, abans que el conegués, no podia conèixer cap cosa perfectament. I, ara que el conec, tinc el mitja d’adquirir una ciència perfecta respecte d'una infinitat de coses, no solament d’aquelles que són en ell, sinó també d’aquelles que pertanyen a la natura corporal, en tant que ella pot servir d’objecte a les demostracions dels geòmetres, les quals no prenen gens en consideració la seva existència. 

Bibliografia: 

BOSCH VECIANA, Antoni i altres autors: Atena. Lectures de filosofia batxillerat 2012-2013. Editorial La Magrana: Barcelona 2012 (pàgines )

Webgrafia: 
http://blocs.xtec.cat/enraonar/files/2011/08/DESCARTES-MEDITACIONS-METAF%C3%8DSIQUES.pdf
http://www.aldeaglobal.net/filosofia6/descartes/action%20descartes%202.JPG