L' amor o Eros platònic, d’ una manera vitalista és, en la "mystiké epopteia", on obté el moment de màxima creació del filòsof, ja que ple de Bé i Bellesa, ho distribueix a mans plenes en les ànimes dels seus deixebles.
No és una altra la meva intenció amb la creació d’ aquest bloc, tenir una eina tecnològica nova, per a il·luminar les ments dels meus estimats alumnes. Per això m’ ha semblat adient el nom de "mystiké epopteia" pel meu bloc, que aviat espero que sigui de tots.
Tenia 70 anys quan Anit, Melet i Licó, membres del partit democràtic, l'acusaren de corrompre els joves amb ensenyaments contraris a la pietat i a l'Estat.
Plató ens explica el desenvolupament del judici i la seva defensa al diàleg Apologia de Sòcrates. Sòcrates es va defensar explicant la seva trajectòria vital. Quan era jove tenia tantes preguntes al cap que no parava de cercar algun savi que els les pogués respondre, però no trobava cap home que pogués resoldre satisfactòriament les seves qüestions. Ell no es considerava savi, però no desaprofitava cap ocasió per dialogar amb tothom que volgués reflexionar sobre qüestions filosòfiques. Explica que el seu amic Querofont, que era precisament del partit democràtic, com els seus acusadors, va atrevir-se a demanar a l'oracle del déu Apol.lo, al temple de Delfos, si hi havia a Grècia algun home més savi que Sòcrates, i l'oracle va respondre que no.
Fixeu-vos que qui s'escolta i consulta als déus no pot ser tingut per descregut i impius. Però el més paradoxal era que ell fóra el més savi quan, precisament, era ben conscient de la seva ignorància. Com podia ser el més savi quan l'únic que sabia era que no sabia res? Només hi havia una resposta: els altres grecs no sabien ni tan sols que no sabien res! (Fixeu-vos que ara estava qualificant d'ignorants a tots els seus jutges!). Si no sabia res, difícilment podia ensenyar res, i per tant els seus ensenyaments no podien ser pas perjudicials per als joves.
Sòcrates va respondre provocativament, fins a l'extrem que un judici que podia no haver tingut cap transcendència va acabar amb condemna a mort. Va ser declarat culpable per un marge molt petit de vots. Després de ser declarat culpable calia decidir la pena. Ell va manifestar que estava disposat a complir la condemna que li imposessin, però que es mereixia més un homenatge. El van condemnar a mort. Va poder fugir de la presó, però ho va trobar indigne i incoherent amb una vida dedicada a la justícia i al respecte a la llei.
Mort de Sòcrates, pintat per David (neoclasicisme francès)
SÒCRATES I ELS SOFISTES. ELS CONCEPTES UNIVERSALS
Sòcrates es va oposar frontalment als sofistes. Ell no es presentava com a sofista, sinó com a filòsof, és a dir, ell no es considerava savi, sinó enamorat de la saviesa. Com que no era savi, no pretenia ensenyar res, i per tant no cobrava per parlar amb els seus seguidors.
Sòcrates estava interessat a trobar definicions universals de conceptes morals, és a dir, vàlides per a tots, i no pas relatives com les dels sofistes. Pretenia trobar la definició universal de justícia, bé, bellesa, virtut, amistat... En les definicions es posa de manifest l'essència o naturalesa de la cosa, el que la cosa és en si mateixa. El relativisme dels sofistes només és una manifestació de la seva ignorància de les definicions universals: com que no saben trobar-les, creuen que les definicions universals no existeixen.
Per descobrir les definicions universals hem de fer servir la raó. Cal oblidar la retòrica i optar per la racionalitat. La raó ens conduirà a la veritat.
En què consisteixen aquestes essències? No ho sabem. Aquest serà un problema clau en la filosofia de Plató.
EL MÈTODE: IRONIA I MAIÈUTICA
Sòcrates tenia seguidors, però no cobrava perquè no ensenyava res. Simplement interrogava i dialogava amb els que es trobava. En el diàleg amb els seus seguidors hi havia dos moments diferenciats: la ironia i la maièutica
La ironia consisteix a fer reconèixer a l'interlocutor que és un ignorant, és a dir, que el que es pensa que sap en realitat ho ignora. Està clar que aquesta actitud pot reportar més enemics que no pas adeptes. Es tracta d'un mètode negatiu però alliberador. En el reconeixement de la ignorància donem el primer pas per alliberar-nos-en. Només el que reconeix que no sap procura aprendre, i així inicia el camí cap a la veritat. "Només sé que no sé res”, la sentència més emblemàtica de Sócrates, apunta en aquesta direcció.
La maièutica és l'art de les llevadores: dones que ja han superat l’edat de parir els seus propis fills i que ajuden a parir a les altres (la mare de Sòcrates, Fenarete, n'era). Sòcrates és estèril per a descobrir per si sol cap veritat, però és capaç de fer néixer veritats en els altres homes. Es tracta d'un “part intel.lectual”. Això implica que la veritat no es pot trobar investigant la natura que ens envolta, com havien intentat els físics pressocràtics. No hem de cercar al cel ni a la terra les causes i les explicacions que cerquem. La veritat es troba al nostre interior, i és per això que cal recórrer un camí d'introspecció. Veiem així com la reflexió filosòfica decanta de l'estudi de la natura cap a la dimensió moral.
L'important per a obtenir un resultat fructífer no és la capacitat de convèncer a l'altre sinó la sinceritat plena amb un mateix i amb els altres. Per això cal que ens coneixem primer a nosaltres mateixos. "Coneix-te a tu mateix". Aquesta frase no és seva, sinó que estava inscrita a l’entrada del temple de Delfos. Sòcrates va convertir aquesta inscripció dèlfica en la màxima del seu filosofar. Per trobar la veritat cal començar per conèixer-nos a nosaltres mateixos. El primer que descobrirem serà la pròpia ignorància. Després serem conscients que cal un esforç de reflexió profunda. Cal rebutjar la falsa saviesa dels sofistes que ens ofereixen el camí planer de l'aparença i l'opinió, i perseguir amb esforç la veritat.
L'home només es desenvolupa plenament en societat. La veritat neix del diàleg i de la cooperació. El diàleg pot ser intern, però la seva manifestació més autèntica és col·lectiva.
Mira el capítol de la primera temporada de House: "Mètode socràtic". Contesta després les preguntes següents: Què en pensa el Dr.House de Sòcrates i del seu mètode? Cerca dos exemples on House posi en pràctica la ironia socràtica. Busca un exemple on House posa en pràctica la maièutica. Quins són els factors clau necessaris perquè els ajudants de House acabin trobant la resposta?
L’INTEL.LECTUALISME ÈTIC
Per a Sòcrates, l’areté (virtut) no és una qualitat exclusiva de la noblesa, ni una habilitat política, sinó una qualitat basada en valors intel·lectuals i morals. L’home és bo o dolent no pel reconeixement públic ni pels guanys materials que hagi assolit, sinó per la seva justícia. Però això esdevé una qüestió de consciència. Per a Sòcrates és més important la pròpia consciència que l’opinió dels altres.
La virtut és el coneixement del què és millor per a nosaltres, del que ens porta a assolir la felicitat. La felicitat no equival a èxit polític sinó a justícia i equilibri. Hi ha més plaer en ser just que en manar i tenir poder. La justícia és el màxim plaer i la filosofia ens ensenya el camí de la justícia.
Si la saviesa ens porta a la justícia i al bé, aleshores caldrà admetre que la injustícia i el mal és fruit de la ignorància. Només és injust aquell que no sap que el més gran plaer és el de la justícia. Perquè, qui es perjudicaria a si mateix conscientment?
Aquesta concepció es coneix com intel.lectualisme: n'hi ha prou a conèixer el que està bé per a desitjar-ho (unió d'intel.ligència i voluntat o de ciència i virtut)
Nietzsche l'acusarà de voler reduir l'instint a la raó i, per tant, d'empobrir la vida. La vida és segurament molt més complexa que l'esquema que planteja Sòcrates.
ROSSELLINI VA PORTAR AL CINEMA LA VIDA DE SÒCRATES.
El Menó. Teoria de la reminiscència: Conèixer és recordar.
Plató: la reminiscència en el Menó
Sòcrates: Els sacerdots i els poetes diuen que l’ànima de l’home és immortal, i que unes vegades li arriba el fi -al que anomenen morir- i altres neix novament; però que mai es destrueixen [...] Així, ja que l’ànima és immortal i neix molts cops, ha vist totes les coses abans, tant les d’aquí com les de l’Hades. Així que no hi ha res que no hagi après i no és estrany que sigui capaç de recordar el que sap sobre la virtut i sobre altres qüestions, que ja coneixia anteriorment Ja que tota la natura és homogènia i l’ànima ho ha après tot, res impedeix que, de recordar una sola cosa -a la qual cosa els homes anomenen aprendre- pugui descobrir totes les altres, si és decidit i no defalleix en la recerca: perquè indagar i aprendre és, en definitiva, recordar [...] Aquesta actitud ens fa actius i curiosos. I com crec que és cert, vull indagar amb tu què és la virtut.
Menó: D’acord, Sòcrates. Però, com és això que dius, que no agafem, sinó que és recordar el que anomenem aprendre? Pots ensenyar-me com és això?
Sòcrates: Ja t’he dit fa un moment, Menó, que ets molt astut: jo he dit que no s’aprèn, es recorda. I ara tu em preguntes si puc ensenyar-te, per agafar-me en contradicció.
Menó: Per Zeus, no, Sòcrates! No ho he dit amb aquesta intenció, ho he dit per costum. Però si tens alguna forma de fer-me veure el que dius, dona-me-la.
Sòcrates: És que no és fàcil. Però, per tu, estic disposat. A veure, feis venir a un dels molts esclaus que t’acompanyen, al qui tu vulguis, i t’ho demostraré amb ell.
Menó: Magnífic. (A un esclau) Vine aquí!
Sòcrates: És grec i parla grec?
Menó: A la perfecció, ha nascut a casa.
Sòcrates: I tu estiguis atent a veure si és que recorda o si aprèn de mi.
Menó: Molt bé.
Sòcrates: (A l’esclau) A veure, digues-me, noi: tu saps que un quadrat és una figura així?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Un quadrat és, per tant, una figura que té quatre línies iguals?
Esclau: Exactament.
Sòcrates: No té també iguals aquestes que el creuen?
Esclau: Sí.
Sòcrates: No pot una figura així ser major o menor?
Esclau: Per descomptat.
Sòcrates: Si aquest costat tingués dos peus i aquest altres dos, quants peus tindria la superfície? Però mira-ho d’aquesta manera: si aquest tingués dos peus i en canvi aquest només un, la figura, no tindria un cop dos peus?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Però ja que aquest també té dos peus, no ha de tenir 2x2, dos cops dos?
Esclau: Això és.
Sòcrates: Així és que, té dos cops dos peus?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Quants són dos cops dos peus? Pensa-ho i diguem-ho.
Esclau: Quatre, Sòcrates.
Sòcrates: Es podria fer un altre quadrat que fora el doble d’aquest, però semblant a aquest, amb totes les línies iguals, com aquest?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I quants peus tindrà?
Esclau: Vuit.
Sòcrates: Vingui llavors. Tracta de dir-me quina longitud tindrà cadascuna de les seves línies. Les d’aquest tenen dos peus. I les del doble d’aquest?
Esclau: Evidentment, seran dobles, Sòcrates.
Sòcrates: Ho veus, Menó, com jo no li ensenyo res i que l’hi ho pregunto tot? I ara ell creu saber com és el costat de què resultarà el quadrat de vuit peus. O no estàs conforme?
Menó: Sí.
Sòcrates: Així que ho sap ?
Menó: No, no, què va.
Sòcrates: Doncs observa a continuació com cal recordar. I tu, digues-me, creus que el quadrat doble resulta de la línia doble? Com aquest dic, no amb un costat llarg i l’altre curt. Ha de ser per tot arreu igual a aquest, només que el doble, de vuit peus. Mira a veure si encara et sembla que ha de ser del costat doble.
Esclau: Doncs, sí.
Sòcrates: Aquest costat, no resulta doble d’aquest, si li afegim un altre igual?
Esclau: Per descomptat.
Sòcrates: I tu dius que d’aquesta línia resultarà el quadre doble, si en tenim quatre iguals?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Llavors, tracem quatre línies iguals a aquesta. És aquest el quadre que tu dius que tindria vuit peus, o no?
Esclau: Exactament.
Sòcrates: Veritat que en aquest hi ha aquests quatre, que són iguals al de quatre peus?
Esclau: Si.
Sòcrates: I quina grandària té? No és quatre vegades major?
Esclau: Com no !
Sòcrates: Així que el doble és quatre vegades major?
Esclau: No, per Zeus !
Sòcrates: Doncs, què és?
Esclau: Quàdruple.
Sòcrates: Llavors, noi, de la línia doble no resulta un quadrat doble sinó quàdruple.
Esclau: És veritat.
Sòcrates: I això perquè quatre vegades quatre són setze, no?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Llavors, el de vuit peus, de quina línia serà? Veritat que d'aquesta resulta quàdrupla?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I que d’aquesta línia, la meitat de l’altra, resulta un quadrat de quatre peus?
Esclau. Sí.
Sòcrates: Bé. Però el quadrat de vuit peus, no ha de ser el doble del primer i la meitat del segon?
Esclau: Sí.
Sòcrates: No haurà de tenir el costat major que el d’aquest i menor que el d’aquest? O no?
Esclau: A mi em sembla que sí.
Sòcrates: Molt bé. Perquè has de respondre el que a tu et sembla. Digues-me: no tenia aquest dos peus i l’altre quatre?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Llavors, el costat del quadrat de vuit peus ha de ser una línia de més de dos peus i de menys de quatre.
Esclau: Forçosament.
Sòcrates: Intenta dir quina longitud penses que ha de tenir.
Esclau: Tres peus.
Sòcrates: Perquè tingui tres peus, veritat que hem d’afegir-li la meitat d’aquesta i així tindrà tres peus? Perquè això són dos peus i això un I per aquí el mateix: aquí dos, i aquí un. I així resulta el quadrat que dius
Esclau: Sí.
Sòcrates: ¿Però no es veritat que, si per aquí té tres peus i per aquí uns altres tres, la figura sencera tindrà tres vegades tres peus?
Esclau: Evidentment.
Sòcrates: Quant són tres vegades tres peus?
Esclau: Nou
Sòcrates: I de quants peus ha de ser l’espai doble?
Esclau: De vuit.
Sòcrates: El quadrat de vuit peus no es forma llavors tampoc amb la línia de tres peus.
Esclau: No, veritablement.
Sòcrates: Bé, perquè llavors, amb quina línia es forma? Intenta dir-nos-ho amb exactitud. I si no vols calcular, assenyala-ho aquí.
Esclau: Però és que, per Zeus, el que és jo, Sòcrates, no ho sé.
Sòcrates: Et dones compte, Menó? Aquest ja està en camí del record. Perquè al principi no sabia quin era el costat del quadrat de vuit peus, com tampoc no ho sap ara. Però és que llavors creia saber-ho i contestava amb la seguretat d’aquell qui sap, perquè pensava que no tindria dificultats. En canvi, ara, ja veu que sí, i com que no ho sap, tampoc creu saber-ho.
Menó: Tens tota la raó.
Sòcrates: I no és veritat que ara està en millor situació que abans, respecte a la cosa que no sabia?
Menó: A mi també m’ho sembla.
Sòcrates: Llavors, en fer-li dubtar i en entrebancar-li com un torpede, potser l’hem perjudicat?
Menó: No, no crec.
Sòcrates: Un servei és el que li hem fet, pel que s’ha vist: perquè ara, al no saber-ho, fins i tot indagarà amb gust, mentre que llavors no li costava creure, amb públic i repetidament, que estava en el ben cert en dir del quadrat doble que havia de tenir un costat doble de longitud.
Menó: Així és, pel que s’ha vist.
Sòcrates: I tu creus que s’hagués posat a indagar o a aprendre una cosa que, encara que no la sabia, ell creia saber-la, abans que ensopegués amb la dificultat i es donés compte que no ho sabia i desitgés saber-ho?
Menó: Clar que no, Sòcrates.
Sòcrates: Ha guanyat llavors d’entrebancar-se?
Menó: Crec que sí.
Sòcrates: Perquè fixa’t en el que a partir d’aquesta dificultat descobrirà, indagant amb mi. Jo no faré més que preguntar sense ensenyar-li absolutament res. Tu, estigues-te atent, per si m’agafes ensenyant-li o explicant-li quelcom, en comptes de preguntar-li les seves opinions. I tu, digues-me: no hem quedat que aquest és el quadrat de quatre peus? Em segueixes ?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Podem afegir-li aquest un altre igual?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I aquest tercer, igual que als anteriors?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Veritat que podem completar-ho amb aquest de la cantonada?
Esclau: Per descomptat.
Sòcrates: I no resulten iguals les quatre figures ?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I per consegüent, quantes vegades major que aquest és el conjunt?
Esclau: Quatre vegades.
Sòcrates: No obstant això, havia de ser doble. O és que no et recordes?
Esclau: Clar que sí.
Sòcrates: Veritat que aquesta línia que va d’angle a angle talla en dues cadascuna d’aquestes figures?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Veritat que són quatre aquestes línies iguals, que forma aquesta figura?
Esclau: Efectivament.
Sòcrates: Fixa’t ara: quina grandària té aquesta figura?
Esclau: No ho sé.
Sòcrates: Cadascuna d’aquestes línies, no ha tallat cap a dintre la meitat d’aquests quatre? O no?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Bé, doncs, quantes d’aquestes meitats hi ha en aquesta figura?
Esclau: Quatre.
Sòcrates: I en aquesta?
Esclau: Dues.
Sòcrates: I quatre, què és de dos?
Esclau: El doble.
Sòcrates: Llavors, aquesta figura, quants peus té?
Esclau: Vuit peus.
Sòcrates: I, de quina línia resulta?
Esclau: D’aquesta.
Sòcrates: De la línia que va d’un angle a un altre del quadrat de quatre peus?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Aquesta és la línia que els sofistes anomenen diagonal. I, si aquest és el seu nom, de la diagonal, doncs, resulta, segons tu, noi, la superfície doble.
Esclau: Efectivament, Sòcrates.
Sòcrates: Què et sembla, Menó? Ha respost quelcom que no sortís d’ell mateix?
Menó: No, tot ha sortit d’ell mateix.
Sòcrates: I , no obstant això, abans hem dit que no ho sabia.
Menó: És veritat.
Sòcrates: Llavors, aquestes opinions es trobaven ja en ell, no?
Menó: Sí.
Sòcrates: En aquest cas, el que no sap pot tenir en si opinions vertaderes precisament sobre les coses que no sap?
Menó: Segons sembla, sí.
Sòcrates: I, ara, aquestes opinions s’han reactivat en ell, com en un son. i, si algú continua fent-li preguntes sobre aquests mateixos temes, tingues per segur que acabarà per conèixer-los tan bé com al que més.
Menó: Probablement.
Sòcrates: De manera que, sense que ningú li ensenyi, només fent-li preguntes,arribarà a saber, perquè extraurà de si mateix el coneixement?
Menó: Sí.
Sòcrates: I extreure coneixements d’un mateix, no és recordar?
Menó: Exactament.
Sòcrates: I aquest coneixement que ara posseeix, una de dos: o ho ha adquirit en algun moment o l’ha posseït sempre.
Menó: Sí.
Sòcrates: Si l’ha posseït sempre, ha estat savi sempre. si, en canvi, l'ha adquirit en algun moment, no pot haver estat en la vida present, perquè, li ha ensenyat algú geometria? tingues en compte que farà el mateix amb tota la geometria, i també amb les altres ciències. Així doncs, li han ensenyat tot? tu ets el més indicat per saber-ho, ja que ha nascut i s’ha criat en casa teva.
Menó: Estic completament segur que mai ha estat ensenyat.
Sòcrates: Però, té o no aquestes opinions?
Menó: Clar que sí.
Sòcrates: Si no les ha adquirit en la vida present, evidentment ja ho sabia i ho tenia après en algun altre temps anterior.
Menó: Segons sembla, sí.
Sòcrates: I aquest temps anterior, no ha de ser quan encara no era home ?
Menó: Sí.
Sòcrates: Doncs bé, si tant en la seva vida com abans de ser home, ha d’haver-hi en ell opinions vertaderes, que, despertades per les preguntes, es converteixen en ciències, veritat que l’ànima ha de saber-ho tot des de sempre? Perquè, evidentment, al llarg de tot el temps, s’és o no s’és home.
Menó: Sí.
Sòcrates: Per tant, si des de sempre tenim en l’ànima la veritat de tot allò existent, llavors l’ànima ha de ser immortal. De forma que és necessari ser decidit i fer el que es pugui per buscar i recordar el que un actualment no sap, és a dir, allò que no recorda.
SÓCRATES: Los sacerdotes y los poetas dicen que el alma del hombre es inmortal, y que unas veces le llega el fin -a lo que llaman morir- y otras nace de nuevo; pero que jamás se destruyen [...] Así, puesto que el alma es inmortal y nace muchas veces, ha visto todas las cosas antes, tanto las de aquí como las del Hades. Así que no hay nada que no haya aprendido y no es extraño que sea capaz de recordar lo que sabe sobre la virtud y sobre otras cuestiones, que ya conocía anteriormente Puesto que toda la naturaleza es homogénea y el alma lo ha aprendido todo, nada impide que, con recordar una sola cosa -a lo cual los hombres llaman aprender- pueda descubrir todas las demás, si es decidido y no desfallece en la búsqueda: porque indagar y aprender es, en definitiva, recordar [...] Esta actitud nos hace activos y curiosos. Y como creo que es cierto, quiero indagar contigo qué es la virtud.
Menón: De acuerdo, Sócrates. Pero, ¿cómo es eso que dices, que no prendemos, sino que es recordar lo que llamamos aprender? Puedes enseñarme cómo es eso? SÓCRATES: Ya te he dicho hace un momento, Menón, que eres muy astuto: yo he dicho que no se aprende, se recuerda. Y ahora tú me preguntas si puedo enseñarte, para cogerme en contradicción. MENÓN: ¡Por Zeus, no, Sócrates! No lo he dicho con esa intención, lo he dicho por costumbre. Pero si tienes alguna forma de hacerme ver lo que dices, dímela.
Sócrates: Es que no es fácil. Pero, por ti, estoy dispuesto. A ver, haz venir a uno de los muchos esclavos que te acompañan, al que tú quieras, y te lo demostraré con él. MENÓN: Magnífico. (A un esclavo) Ven aquí. Sócrates: ¿Es griego y habla griego? MENÓN: A la perfección, ha nacido en casa. Sócrates: Y tú estate atento a ver si es que recuerda o si aprende de mí. MENÓN: Muy bien. Sócrates: (Al esclavo) A ver, dime, chico: ¿tú sabes que un cuadrado es una figura así?
Esclavo: Sí. Sócrates: ¿Un cuadrado es, por tanto, una figura que tiene cuatro líneas iguales? Esclavo: Exactamente. Sócrates: ¿No tiene también iguales éstas que lo cruzan? Esclavo: Sí. Sócrates: ¿No puede una figura así ser mayor o menor? Esclavo: Desde luego. Sócrates: Si este ludo tuviera dos pies y éste otros dos, ¿cuántos pies tendría la superficie? Pero míralo de esta forma: si éste tuviera dos pies y en cambio éste sólo uno, la figura, ¿no tendría una vez dos pies?
Esclavo: Sí. Sócrates: Pero puesto que éste también tiene dos pies, ¿no ha de tener 2x2, dos veces dos? Esclavo: Eso es. Sócrates: Así es que, ¿tiene dos veces dos pies? Esclavo: Sí. Sócrates: ¿Cuántos son dos veces dos pies? Piénsalo y dímelo. Esclavo: Cuatro, Sócrates. Sócrates: ¿Se podría hacer otro cuadrado que fuera el doble de éste, pero semejante a éste, con todas las líneas iguales, como éste?
Esclavo: Sí. Sócrates: ¿Y cuántos pies tendrá? Esclavo: Ocho. Sócrates: Venga entonces. Trata de decirme qué longitud tendrá cada una de sus líneas. Las de éste tienen dos pies. ¿Y las del doble de éste? Esclavo: Evidentemente, serán dobles, Sócrates. Sócrates: ¿Lo ves, Menón, como yo no le enseño nada y que se lo pregunto todo? Y ahora él cree saber cómo es el lado del que resultará el cuadrado de ocho pies. ¿O no estás conforme?
Menón: Sí. Sócrates: ¿Así que lo sabe ? Menón: No, no, qué va. Sócrates: Pues observa a continuación cómo hay que recordar. Y tú, dime, ¿crees que el cuadrado doble resulta de la línea doble? Como éste digo, no con un lado largo y el otro corto. Ha de ser por todas partes igual a éste, sólo que el doble, de ocho pies. Mira a ver si todavía te parece que ha de ser del lado doble. Esclavo: Pues, sí. Sócrates: Este lado, ¿no resulta doble de éste, si le añadimos otro igual?
Esclavo: Desde luego. Sócrates: ¿Y tú dices que de esta línea resultará el cuadro doble, si tenemos cuatro iguales? Esclavo: Sí. Sócrates: Entonces, tracemos cuatro líneas iguales a ésta. ¿Es éste el cuadro que tú dices que tendría ocho pies, o no? Esclavo: Exactamente. Sócrates: ¿Verdad que en éste hay estos cuatro, que son iguales al de cuatro pies? Esclavo: Si. Sócrates: ¿Y qué tamaño tiene? ¿No es cuatro veces mayor?
Esclavo: ¡ Cómo no ! Sócrates: ¿Así que el doble es cuatro veces mayor? Esclavo: ¡ No, por Zeus ! Sócrates: Pues, ¿qué es? Esclavo: Cuádruple. Sócrates: Entonces, chico, de la línea doble no resulta un cuadrado doble sino cuádruple. Esclavo: Es verdad. Sócrates: Y eso porque cuatro veces cuatro son dieciséis, ¿no? Esclavo: Sí. Sócrates: Entonces, el de ocho pies, ¿de qué línea será? ¿Verdad que de
ésta resulta cuádruple? Esclavo: Sí. Sócrates: ¿Y que de esta línea, la mitad de la otra, resulta un cuadrado de cuatro pies? Esclavo. Sí. Sócrates: Bien. Pero el cuadrado de ocho pies, ¿no ha de ser el doble del primero y la mitad del segundo? Esclavo: Sí. Sócrates: ¿No tendrá que tener el lado mayor que el de éste y menor que el de éste? ¿O no? Esclavo: A mí me parece que sí. Sócrates: Muy bien. Porque tienes que responder lo que a ti te parece. Dime: ¿no tenía éste dos pies y el otro cuatro?
Esclavo: Sí . Sócrates: Entonces, el lado del cuadrado de ocho pies tiene que ser una línea de más de dos pies y de menos de cuatro. Esclavo: Forzosamente. Sócrates: Intenta decir qué longitud piensas que ha de tener. Esclavo: Tres pies. Sócrates: Para que tenga tres pies, ¿verdad que hemos de añadirle la mitad de ésta y así tendrá tres pies? Porque esto son dos pies y esto uno. Y por aquí lo ismo: esto dos, y esto uno. Y así resulta el cuadrado que dices.
Esclavo: Sí. Sócrates: ¿Pero no es verdad que, si por aquí tiene tres pies y por aquí otros tres, la figura entera tendrá tres veces tres pies? Esclavo: Evidentemente. Sócrates: ¿Cuánto son tres veces tres pies? Esclavo: Nueve Sócrates: ¿Y de cuántos pies debe ser el espacio doble? Esclavo: De ocho. Sócrates: El cuadrado de ocho pies no se forma entonces tampoco con la línea de tres pies. Esclavo: No, verdaderamente.
Sócrates: Bueno, pues entonces, ¿con qué línea se forma? Intenta decírnoslo con exactitud. Y si no quieres calcular, señálalo aquí. Esclavo: Pero es que, por Zeus, lo que es yo, Sócrates, no lo sé. Sócrates: ¿Te das cuenta, Menón? Este ya está en camino del recuerdo. Porque al principio no sabía cuál era el lado del cuadrado de ocho pies, como tampoco lo sabe ahora. Pero es que entonces creía saberlo y contestaba con la seguridad del que sabe, porque pensaba que no tendría dificultades. En cambio, ahora, ya ve que sí, y como que no lo sabe, tampoco cree saberlo.
Menón: Tienes toda la razón. Sócrates: ¿Y no es verdad que ahora está en mejor situación que antes, respecto a la cosa que no sabía? Menón: A mí también me lo parece. Sócrates: Entonces, al hacerle dudar y al entorpecerle como un torpedo, ¿acaso le hemos perjudicado? Menón: No, no creo. Sócrates: Un servicio es lo que le hemos hecho, por lo visto: porque ahora, al no saberlo, hasta indagará con gusto, mientras que entonces no le costaba creer, con público y repetidamente, que estaba en lo cierto al decir del cuadrado doble que debía tener un lado doble de longitud.
MENÓN: Así es, por lo visto. Sócrates: ¿Y tú crees que se hubiera puesto a indagar o a aprender una cosa que, aunque no la sabía, él creía saberla, antes de que tropezara con la dificultad y se diera cuenta de que no lo sabía y deseara saberlo? MENÓN: Claro que no, Sócrates. Sócrates: ¿Ha ganado entonces con entorpecerse? MENÓN: Creo que sí. Sócrates: Pues fíjate en lo que a partir de esta dificultad va a descubrir, indagando conmigo. Yo no haré más que preguntar sin enseñarle absolutamente nada. Tú, estáte atento, por si me coges enseñándole o explicándole algo, en vez de preguntarle sus opiniones. Y tú, dime: ¿ no hemos quedado en que éste es el cuadrado de cuatro pies? ¿Me sigues ?
Esclavo: Sí. Sócrates: ¿Podemos añadirle este otro igual? Esclavo: Sí. Sócrates: ¿Y este tercero, igual que a los anteriores? Esclavo: Sí. Sócrates: ¿Verdad que podemos completarlo con éste de la esquina? Esclavo: Desde luego. Sócrates: ¿Y no resultan iguales las cuatro figuras ? Esclavo: Sí. Sócrates: ¿Y por consiguiente, cuántas veces mayor que éste es el conjunto? Esclavo: Cuatro veces.
Sócrates: Sin embargo, tenía que ser doble. ¿O es que no te acuerdas? Esclavo: Claro que sí. Sócrates: ¿Verdad que esta línea que va de ángulo a ángulo corta en dos cada una de estas figuras? Esclavo: Sí. Sócrates: ¿Verdad que son cuatro estas líneas iguales, que forma esta figura? Esclavo: Efectivamente. Sócrates: Fíjate ahora: ¿qué tamaño tiene esta figura? Esclavo: No lo sé. Sócrates: Cada una de estas líneas, ¿no ha cortado hacia adentro la mitad de estos cuatro? ¿O no?
Esclavo: Sí. Sócrates: Bueno, pues, ¿cuántas de esas mitades hay en esta figura? Esclavo: Cuatro. Sócrates: ¿Y en ésta? Esclavo: Dos Sócrates: Y cuatro, ¿qué es de dos? Esclavo: El doble. Sócrates: Entonces, esta figura, ¿cuántos pies tiene? Esclavo: Ocho pies. Sócrates: Y, ¿de qué línea resulta? Esclavo: De ésta. Sócrates: ¿De la línea que va de un ángulo a otro del cuadrado de cuatro pies?
Esclavo: Sí. Sócrates: Esta es la línea que los sofistas llaman diagonal. Y, si éste es su nombre, de la diagonal, pues, resulta, según tú, muchacho, la superficie doble. Esclavo: Efectivamente, Sócrates. Sócrates: ¿Qué te parece, Menón? ¿Ha respondido algo que no saliera de él mismo? MENÓN: No, todo ha salido de él mismo. Sócrates: Y , sin embargo, antes hemos dicho que no lo sabía. MENÓN: Es verdad.
Sócrates: Entonces, estas opiniones se encontraban ya en él, ¿no? MENÓN: Sí. Sócrates: En ese caso, ¿el que no sabe puede tener en sí opiniones verdaderas precisamente sobre las cosas que no sabe? Menón: Al parecer, sí. Sócrates: Y, ahora, estas opiniones se han reactivado en él, como en un sueño. y, si alguien continúa haciéndole preguntas sobre estos mismos temas, ten por seguro que acabará por conocerlos tan bien como el que más.
Menón: Probablemente. Sócrates: De modo que, sin que nadie le enseñe, con sólo hacerle preguntas, ¿llegará a saber, porque extraerá de sí mismo el conocimiento? Menón: Sí. Sócrates: Y extraer conocimientos de uno mismo, ¿no es recordar? Menón: Exactamente. Sócrates: Y este conocimiento que ahora posee, una de dos: o lo ha adquirido en algún momento o lo ha poseído siempre. Menón: Sí. Sócrates: Si lo ha poseído siempre, ha sido sabio siempre. si, en cambio, lo ha adquirido en algún momento, no puede haber sido en la vida presente. porque, ¿le ha enseñado alguien geometría? ten en cuenta que hará lo mismo con toda la geometría, y también con las demás ciencias. Así pues, ¿le han enseñado todo? tú eres el más indicado para saberlo, puesto que ha nacido y se ha criado en tu casa.
Menón: Estoy completamente seguro de que nunca se lo han enseñado. Sócrates: Pero, ¿tiene o no estas opiniones? Menón: Claro que sí. Sócrates: Si no las ha adquirido en la vida presente, evidentemente ya lo sabía y lo tenía aprendido en algún otro tiempo anterior. Menón: Al parecer, sí. Sócrates: Y este tiempo anterior, ¿no ha de ser cuando todavía no era hombre ? Menón: Sí. Sócrates: Pues bien, si tanto en su vida como antes de ser hombre, ha de haber en él opiniones verdaderas, que, despertadas por las preguntas, se convierten en ciencias, ¿verdad que el alma tiene que saberlo todo desde siempre? Porque, evidentemente, a lo largo de todo el tiempo, se es o no se es hombre.
Menón: Sí. Sócrates: Por lo tanto, si desde siempre tenemos en el alma la verdad de todo lo existente, entonces el alma ha de ser inmortal. De forma que es preciso ser decidido y hacer lo posible por buscar y recordar lo que uno actualmente no sabe, es decir, lo que no recuerda.
"—[…] Un home serà just si observa el principi que hem exposat tantes vegades. —Així és. —I què? —li vaig dir—. Hi ha alguna cosa que enfosqueixi la nostra visió de la justícia i que faci que sembli diferent de la que se’ns ha revelat a la ciutat? —No ho crec —va dir. —Hi ha una manera —vaig observar— d’assegurar-nos-en completament, si és que encara hi ha algun dubte en la nostra ànima: n’hi haurà prou amb comparar-la amb certes nocions corrents. Per exemple, suposem que a la ciutat o a l’home que per naturalesa i criança s’hi assembla, se li confiés una certa quantitat de diners. Ens semblaria que aquest home se n’apropiaria? […] —No. —I, per tant, no estarà el nostre home ben lluny de cometre sacrilegis, robatoris o traïcions privades o públiques contra els amics o contra les ciutats? —Ben lluny. […] — I la causa de tot això no és que cada part de la seva naturalesa fa el que li toca, tant pel que fa a governar com pel que fa a obeir? —Aquesta n’és la causa i no una altra cosa. —Tractaràs, doncs, d’esbrinar si la justícia és una cosa diferent d’aquesta virtut que produeix tals homes i tals ciutats? —No, per Zeus —va dir. —Hem acomplert del tot, doncs, el nostre somni: aquell pressentiment que ens deia que, quan anéssim fundant la nostra ciutat, podríem, amb l’ajut d’algun déu, trobar un cert principi i imatge de la justícia. Ben cert. —Teníem, efectivament, Glaucó, una certa semblança de la justícia, que, per això, ens ha estat de profit: el principi que qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa, i qui és constructor, construccions, i així tots els altres. —Així sembla. —I en realitat la justícia sembla que és això, però no pel que fa a l’acció exterior de l’home, sinó a la interior sobre si mateix"
PLATÓ. La República, IV
1. Expliqueu breument (entre seixanta i
cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. El filòsof Plató a La República,ens
diu que:
-L’home just es tracta del filòsof, que ha de governar a la ciutat justa, on
cadascú fa allò que ha de fer depenent de la classe social pertanyent on el
treballador (ànima concupiscible) treballa, el militar (ànima irascible)
protegeix i el governant (ànima racional) governa, ànimes les quals han d’estar
en equilibri/harmonia per arribar a la justicia en un Estat aristocràtic
governat pel filòsof, ja que ha sortit de la caverna (passa de la doxa a l’episteme).
2. Expliqueu breument (entre cinc i
vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el
text els mots següents:
a)«justícia» Harmonia/equilibri entre les parts de
l’ànima (nombrar-les)
b)«part de la seva naturalesa» fragment
de l’ànima tripartida: racional, irascible i concupiscible
3. Per què diu Plató que «la justícia
sembla això que és això, però no pel que fa a l' acció exterior de l' home,
sinó a la interior sobre si mateix.» El fragment a
tractar pertany a La República de
Plató, llibre en el qual vol purificar la polis (ciutat d’estat i utopía). Per
començar, definiré que enté Plató per home
just. Aquest concepte fa referència al filòsof, el qual ha de governar a la
ciutat justa. I què és la ciutat justa? És aquella on cadascú fa allò que ha de
fer. I què és el que ha de fer? Això depén de la classe social pertanyent on el
treballador (ànima conpupiscible, formada per la temperança dels desitjos i la
funció de proveïr la polis) treballa; el militar (ànima irascible,
caracteritzada per la fortalesa d’ànim amb la funció de proveïr la polis)
protegeix i el governant, que és el filòsof (ànima racional, formada per la
saviesa i amb la funció de dirigir la polis) governa, ja que és l’home just en
un estat (considerat perfecte per Plató) utòpic, aristocràtic, on manen els
millors.
En el mateix llibre que el fragment, Plató parla tambè d’altres règims polítics
que són quatre possibles malalties de l’Estat on trobem la timocràcia, on
governa la classe dels militars i es caracteritza per l’ambició (conquerir per
tenir més, prosperiat personal); la oligarquia,en mans dels poderosos adinerats
i format per la cobdícia (propi enriquiment a base d’explotació) ; la
democràcia, on governa el poble i es caracteritza per la llibertat i la
igualtat (caos per Plató i Nietzsche) i la tirania, en mans d’un lider ambiciós
i carismàic basada en la política extrema( “salvador” omnipotent que corrompeix
i atemoreix la població).
Pel que fa a l’estat utòpic, aquest funciona gràcies a l’harmonia entre les
parts de l’ànima.
Des del punt de vista del Mite del carro
alat, l’auriga, que es tracta del filòsof, la raó i la saviesa, l’ànima
racional, governa per sobre dels cavalls; el cavall blanc (bó), la fortalesa i
el valor, l’ànima irascible, obeeix a l’auriga i governa per sobre del cavall
negre (dolent), i aquest últim, tractant-se de la temperança i el desig,
l’ànima concupiscible, ha d' obeir tant a l’auriga com al cavall blanc,sent
l’equilibri entre aquests tres elements el funcionament i sorgiment de la
justícia.
I ara ens preguntarem, per què governa el filòsof (l’ànima racional/l’auriga) i
no altre?
Des del punt de vista del Mite de la
caverna, aquest individu governa perquè ha sortit de la caverna, ha
contemplat les coses i la seva essència, ha superat la doxa amb el pensament
matemàtic i ha vist la bellesa i la justícia, en altres paraules, passa de la
doxa a l’episteme. Veu la idea del Bé, per tant, pot i ha de governar.
Pel que fa a la doxa i l’episteme des del punt de vista del Símil de la línia, quan el filòsof es
troba a la doxa (opinió dels mortals), al món visible, primer sorgeix l’eikasia
(ombres) on l’home de la caverna observa les ombres i creu que són reals
(pístis,creença); en aquest moment l’home es deslliga i creua la franja entre
doxa i episteme, passant finalment al món intel·ligible (món de les idees) on
troba el coneixement veritable (món universal) i intervé la raó a la dianoia
(matemàtiques) fins arribar a la intuició noètica de la idea del Bé (el Sol),
noesis, sent aquesta l’última etapa, on el filòsof, ja fora de la caverna,
allibera l’ànima del seu cos. El filòsof ha de tornar a entrar a la caverna per alliberar als seus companys presoners.
I ara us preguntareu, d’on provè aquest fet de la caverna? Es tracta d’un mite,
també pertanyent a La República basat
en un diàleg entre Sòcrates i Glaucó on Plató arriba a la conclusió de que el
filòsof és aquell que surt de la caverna i veu la veritat, la qual vol contar
encara que a vegades no sigui cregut.
I què és la justícia, al cap i a la
fi? En CONCLUSIÓ,es tracta de l’harmonia entre les parts de l’ànima: entre
l’ànima concupisciple, la racional i la irascible.
4. Compareu la concepció de Plató sobre
què és el que fa que una persona sigui justa amb la concepció sobre aquesta
mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia
occidental.
Pel que fa a Nietzsche, a Així Parlà
Zarathustra, ens parla de les tres metamorfosi de l’esperit: camell, lleó i
nen.
En relació amb Plató, i més concretament amb el Mite de la caverna, el camell,
l’animal de càrrega (dòcil i submís) que porta al gep l’imperatiu del
deure, s’expressa dins la caverna i la creença en les ombres; el lleó, que es
deslliura de tota imposició exterior i no admet ser domesticat (representa
l’home que es desfà de l’imperatiu moral, de la idea del deure, diu"Déu ha
mort") que fa referència a la lliberació del filòsof de la caverna, i finalment el nen (creativitat), el super-home que té la
tasca de crear valors de la vida a través de la seva pròpia voluntat de poder,
que representa el moment en el que surt de la caverna i veu la veritat, que vol
expressar als demés.
En termes del Símil de la línia, el
camell es situa dins la doxa (món sensible i opinió dels mortals) i comprèn
l’etapa eikasia; el lleó es tracta de pístis (creença en les ombres) i el nen
és el pas de doxa a episteme (coneixement veritable i món intel·ligible) on
trobem dianoia (matemàtiques) i noesis (idees), on finalment el filòsof capta
la idea del bé (intuició noètica).
El filòsof, a La genealogia de la moral ens
diferencia entre la moral dels esclaus i la del noble o del senyor. La moral de
l’esclau (sumissos) és la del ressentiment perquè es nega a la vida i reprodueix una
“venjança imaginària” (representa el camell, a més del pecat i la culpa). A
més, es tracta, en relació amb Plató, de l’ànima racional i irascible,
juntament amb l’auriga i el cavall blanc.
La moral del noble diu sí a la vida, sí als instints, sent espontània,
confirmant la seva pròpie essència de forma joiosa, gaudint de la vida
(representa el nen, superhome). Pel que fa a Plató, es relaciona amb l’ànima
concupiscible i amb el cavall negre, mentre que el lleó fa referència al no res.
Nietzsche no creu en la veritat de Plató, diu que no hi ha veritat absoluta i
que la vida és un canvi constant, com havia dit el presocràtic Heràclit d' Efes que: “tot
flueix i canvia excepte el logos” (llei lògica, tot canvia perquè hi ha una
llei que ho canvia) present als seus aforismes com “no ens banyem dos vegades en el mateix riu perquè aigües diferents
flueixen cap a nosaltres” afirmant
que la vida és un canvi constant.
Encara que tenen diferències, concorden a l’hora de pensar la democràcia es la pitjor forma de govern
(per Plató a causa de que regna el poble, l’ànima concupiscible i per Nietzsche
fent referència a la moral de l’esclau, basada en els valors que diuen no a la
vida.)
Finalment, per a Plató, el que fa que una persona sigui justa és que realitzi
allò que ha de fer a la ciutat justa depenent de la seva classe social, ja pot
ser treballador (ànima concupiscible) que treballa;militar (ànima irascible)
que protegeix o governant, (ànima
racional) que governa, ànimes que han d’estar en equilibri per això arribar a
la justicia dins l’Estat aristocràtic governat pel filòsof, que ha sortit de la
caverna ( de doxa a episteme).
Per a Nietzsche, respecte de la justícia, pensa que vindria a ser una derivació
del concepte de la "culpa" (d'ells) per les "deutes" amb la
societat. És des de la "culpa" moral produïda pel fet material de
tenir "deutes" com la societat genera el concepte de justícia, com
una correspondència de la moral de l'individu.
5.Expliqueu si esteu d’acord o en
desacord amb l’afirmació següent: «Perquè una societat sigui justa cal que
cadascun dels seus membres es dediqui a allò que, d' acord amb les seves
aptituds naturals, sap fer millor»
Estic d’acord amb l’afirmació a tractar pel que fa a la part teòrica.
Quan una persona es dedica a allò que està capacitat a fer rendeix al màxim, ja
sigui per les seves pròpies aptituds o per la seva actitud. Llavors la societat
té assegurada la implicació de l’individu a l’hora de realitzar allò que ha de
fer, la qual cosa seria positiva per aquesta ja que tot estaria en equilibri, i
a més, la pròpia persona se sentiria bé amb ella mateixa perquè està fent allò
que sap fer millor.
Per altra part, no tan positiva en aquest cas, en seria la part pràctica
aplicada a la realitat.
L’equilibri de la societat (harmonia
entre les parts de l’ànima = justícia) la formen totes les persones juntament
amb les activitats a les quals s’han de dedicar. on s’han de realitzar totes
les activitats.
No totes les aptituds naturals són iguals, de la mateixa forma que algunes
activitats socials quedarien buides perquè ningú està destinat a fer-ho. Amb
aquest fet sorgeix un estat de desequilibri a la societat, és a dir, no hi
hauria justícia.
I com arribar a la justícia, llavors? Des de l’arrel, les aptituds naturals.
Perquè hi hagués equilibri, és a dir, que cadascú es dediqués a allò que sap
fer millor, la naturalesa hauria de repartir de forma equitativa totes les
aptituds, per així omplir tots els càrrecs socials, la qual cosa em sembla
quasi impossible, que com a conseqüència, afirma que mai hi haurà una justícia
absoluta.
