Filosofía
ANDREA LINARES B-22
Convocatòria 2012
"—[…] Un home serà just si observa el principi que hem exposat tantes vegades. —Així és. —I què? —li vaig dir—. Hi ha alguna cosa que enfosqueixi la nostra visió de la justícia i que faci que sembli diferent de la que se’ns ha revelat a la ciutat? —No ho crec —va dir. —Hi ha una manera —vaig observar— d’assegurar-nos-en completament, si és que encara hi ha algun dubte en la nostra ànima: n’hi haurà prou amb comparar-la amb certes nocions corrents. Per exemple, suposem que a la ciutat o a l’home que per naturalesa i criança s’hi assembla, se li confiés una certa quantitat de diners. Ens semblaria que aquest home se n’apropiaria? […] —No. —I, per tant, no estarà el nostre home ben lluny de cometre sacrilegis, robatoris o traïcions privades o públiques contra els amics o contra les ciutats? —Ben lluny. […] — I la causa de tot això no és que cada part de la seva naturalesa fa el que li toca, tant pel que fa a governar com pel que fa a obeir? —Aquesta n’és la causa i no una altra cosa. —Tractaràs, doncs, d’esbrinar si la justícia és una cosa diferent d’aquesta virtut que produeix tals homes i tals ciutats? —No, per Zeus —va dir. —Hem acomplert del tot, doncs, el nostre somni: aquell pressentiment que ens deia que, quan anéssim fundant la nostra ciutat, podríem, amb l’ajut d’algun déu, trobar un cert principi i imatge de la justícia. Ben cert. —Teníem, efectivament, Glaucó, una certa semblança de la justícia, que, per això, ens ha estat de profit: el principi que qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa, i qui és constructor, construccions, i així tots els altres. —Així sembla. —I en realitat la justícia sembla que és això, però no pel que fa a l’acció exterior de l’home, sinó a la interior sobre si mateix"
1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.
El filòsof Plató a La República, ens diu que:
-L’home just es tracta del filòsof, que ha de governar a la ciutat justa, on cadascú fa allò que ha de fer depenent de la classe social pertanyent on el treballador (ànima concupiscible) treballa, el militar (ànima irascible) protegeix i el governant (ànima racional) governa, ànimes les quals han d’estar en equilibri/harmonia per arribar a la justicia en un Estat aristocràtic governat pel filòsof, ja que ha sortit de la caverna (passa de la doxa a l’episteme).
Convocatòria 2012
 |
| Detall de L'escola d'Atenes, per Rafael |
HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
"—[…] Un home serà just si observa el principi que hem exposat tantes vegades. —Així és. —I què? —li vaig dir—. Hi ha alguna cosa que enfosqueixi la nostra visió de la justícia i que faci que sembli diferent de la que se’ns ha revelat a la ciutat? —No ho crec —va dir. —Hi ha una manera —vaig observar— d’assegurar-nos-en completament, si és que encara hi ha algun dubte en la nostra ànima: n’hi haurà prou amb comparar-la amb certes nocions corrents. Per exemple, suposem que a la ciutat o a l’home que per naturalesa i criança s’hi assembla, se li confiés una certa quantitat de diners. Ens semblaria que aquest home se n’apropiaria? […] —No. —I, per tant, no estarà el nostre home ben lluny de cometre sacrilegis, robatoris o traïcions privades o públiques contra els amics o contra les ciutats? —Ben lluny. […] — I la causa de tot això no és que cada part de la seva naturalesa fa el que li toca, tant pel que fa a governar com pel que fa a obeir? —Aquesta n’és la causa i no una altra cosa. —Tractaràs, doncs, d’esbrinar si la justícia és una cosa diferent d’aquesta virtut que produeix tals homes i tals ciutats? —No, per Zeus —va dir. —Hem acomplert del tot, doncs, el nostre somni: aquell pressentiment que ens deia que, quan anéssim fundant la nostra ciutat, podríem, amb l’ajut d’algun déu, trobar un cert principi i imatge de la justícia. Ben cert. —Teníem, efectivament, Glaucó, una certa semblança de la justícia, que, per això, ens ha estat de profit: el principi que qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa, i qui és constructor, construccions, i així tots els altres. —Així sembla. —I en realitat la justícia sembla que és això, però no pel que fa a l’acció exterior de l’home, sinó a la interior sobre si mateix"
PLATÓ. La República, IV
1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.
El filòsof Plató a La República, ens diu que:
-L’home just es tracta del filòsof, que ha de governar a la ciutat justa, on cadascú fa allò que ha de fer depenent de la classe social pertanyent on el treballador (ànima concupiscible) treballa, el militar (ànima irascible) protegeix i el governant (ànima racional) governa, ànimes les quals han d’estar en equilibri/harmonia per arribar a la justicia en un Estat aristocràtic governat pel filòsof, ja que ha sortit de la caverna (passa de la doxa a l’episteme).
2. Expliqueu breument (entre cinc i
vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el
text els mots següents:
a)«justícia» Harmonia/equilibri entre les parts de
l’ànima (nombrar-les)
b)«part de la seva naturalesa» fragment
de l’ànima tripartida: racional, irascible i concupiscible
3. Per què diu Plató que «la justícia
sembla això que és això, però no pel que fa a l' acció exterior de l' home,
sinó a la interior sobre si mateix.»
El fragment a tractar pertany a La República de Plató, llibre en el qual vol purificar la polis (ciutat d’estat i utopía). Per començar, definiré que enté Plató per home just. Aquest concepte fa referència al filòsof, el qual ha de governar a la ciutat justa. I què és la ciutat justa? És aquella on cadascú fa allò que ha de fer. I què és el que ha de fer? Això depén de la classe social pertanyent on el treballador (ànima conpupiscible, formada per la temperança dels desitjos i la funció de proveïr la polis) treballa; el militar (ànima irascible, caracteritzada per la fortalesa d’ànim amb la funció de proveïr la polis) protegeix i el governant, que és el filòsof (ànima racional, formada per la saviesa i amb la funció de dirigir la polis) governa, ja que és l’home just en un estat (considerat perfecte per Plató) utòpic, aristocràtic, on manen els millors.
En el mateix llibre que el fragment, Plató parla tambè d’altres règims polítics que són quatre possibles malalties de l’Estat on trobem la timocràcia, on governa la classe dels militars i es caracteritza per l’ambició (conquerir per tenir més, prosperiat personal); la oligarquia,en mans dels poderosos adinerats i format per la cobdícia (propi enriquiment a base d’explotació) ; la democràcia, on governa el poble i es caracteritza per la llibertat i la igualtat (caos per Plató i Nietzsche) i la tirania, en mans d’un lider ambiciós i carismàic basada en la política extrema( “salvador” omnipotent que corrompeix i atemoreix la població).
Pel que fa a l’estat utòpic, aquest funciona gràcies a l’harmonia entre les parts de l’ànima.
Des del punt de vista del Mite del carro alat, l’auriga, que es tracta del filòsof, la raó i la saviesa, l’ànima racional, governa per sobre dels cavalls; el cavall blanc (bó), la fortalesa i el valor, l’ànima irascible, obeeix a l’auriga i governa per sobre del cavall negre (dolent), i aquest últim, tractant-se de la temperança i el desig, l’ànima concupiscible, ha d' obeir tant a l’auriga com al cavall blanc,sent l’equilibri entre aquests tres elements el funcionament i sorgiment de la justícia.
I ara ens preguntarem, per què governa el filòsof (l’ànima racional/l’auriga) i no altre?
Des del punt de vista del Mite de la caverna, aquest individu governa perquè ha sortit de la caverna, ha contemplat les coses i la seva essència, ha superat la doxa amb el pensament matemàtic i ha vist la bellesa i la justícia, en altres paraules, passa de la doxa a l’episteme. Veu la idea del Bé, per tant, pot i ha de governar.
Pel que fa a la doxa i l’episteme des del punt de vista del Símil de la línia, quan el filòsof es troba a la doxa (opinió dels mortals), al món visible, primer sorgeix l’eikasia (ombres) on l’home de la caverna observa les ombres i creu que són reals (pístis,creença); en aquest moment l’home es deslliga i creua la franja entre doxa i episteme, passant finalment al món intel·ligible (món de les idees) on troba el coneixement veritable (món universal) i intervé la raó a la dianoia (matemàtiques) fins arribar a la intuició noètica de la idea del Bé (el Sol), noesis, sent aquesta l’última etapa, on el filòsof, ja fora de la caverna, allibera l’ànima del seu cos. El filòsof ha de tornar a entrar a la caverna per alliberar als seus companys presoners.
I ara us preguntareu, d’on provè aquest fet de la caverna? Es tracta d’un mite, també pertanyent a La República basat en un diàleg entre Sòcrates i Glaucó on Plató arriba a la conclusió de que el filòsof és aquell que surt de la caverna i veu la veritat, la qual vol contar encara que a vegades no sigui cregut.
I què és la justícia, al cap i a la fi? En CONCLUSIÓ,es tracta de l’harmonia entre les parts de l’ànima: entre l’ànima concupisciple, la racional i la irascible.
4. Compareu la concepció de Plató sobre què és el que fa que una persona sigui justa amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.
Pel que fa a Nietzsche, a Així Parlà Zarathustra, ens parla de les tres metamorfosi de l’esperit: camell, lleó i nen.
El fragment a tractar pertany a La República de Plató, llibre en el qual vol purificar la polis (ciutat d’estat i utopía). Per començar, definiré que enté Plató per home just. Aquest concepte fa referència al filòsof, el qual ha de governar a la ciutat justa. I què és la ciutat justa? És aquella on cadascú fa allò que ha de fer. I què és el que ha de fer? Això depén de la classe social pertanyent on el treballador (ànima conpupiscible, formada per la temperança dels desitjos i la funció de proveïr la polis) treballa; el militar (ànima irascible, caracteritzada per la fortalesa d’ànim amb la funció de proveïr la polis) protegeix i el governant, que és el filòsof (ànima racional, formada per la saviesa i amb la funció de dirigir la polis) governa, ja que és l’home just en un estat (considerat perfecte per Plató) utòpic, aristocràtic, on manen els millors.
En el mateix llibre que el fragment, Plató parla tambè d’altres règims polítics que són quatre possibles malalties de l’Estat on trobem la timocràcia, on governa la classe dels militars i es caracteritza per l’ambició (conquerir per tenir més, prosperiat personal); la oligarquia,en mans dels poderosos adinerats i format per la cobdícia (propi enriquiment a base d’explotació) ; la democràcia, on governa el poble i es caracteritza per la llibertat i la igualtat (caos per Plató i Nietzsche) i la tirania, en mans d’un lider ambiciós i carismàic basada en la política extrema( “salvador” omnipotent que corrompeix i atemoreix la població).
Pel que fa a l’estat utòpic, aquest funciona gràcies a l’harmonia entre les parts de l’ànima.
Des del punt de vista del Mite del carro alat, l’auriga, que es tracta del filòsof, la raó i la saviesa, l’ànima racional, governa per sobre dels cavalls; el cavall blanc (bó), la fortalesa i el valor, l’ànima irascible, obeeix a l’auriga i governa per sobre del cavall negre (dolent), i aquest últim, tractant-se de la temperança i el desig, l’ànima concupiscible, ha d' obeir tant a l’auriga com al cavall blanc,sent l’equilibri entre aquests tres elements el funcionament i sorgiment de la justícia.
I ara ens preguntarem, per què governa el filòsof (l’ànima racional/l’auriga) i no altre?
Des del punt de vista del Mite de la caverna, aquest individu governa perquè ha sortit de la caverna, ha contemplat les coses i la seva essència, ha superat la doxa amb el pensament matemàtic i ha vist la bellesa i la justícia, en altres paraules, passa de la doxa a l’episteme. Veu la idea del Bé, per tant, pot i ha de governar.
Pel que fa a la doxa i l’episteme des del punt de vista del Símil de la línia, quan el filòsof es troba a la doxa (opinió dels mortals), al món visible, primer sorgeix l’eikasia (ombres) on l’home de la caverna observa les ombres i creu que són reals (pístis,creença); en aquest moment l’home es deslliga i creua la franja entre doxa i episteme, passant finalment al món intel·ligible (món de les idees) on troba el coneixement veritable (món universal) i intervé la raó a la dianoia (matemàtiques) fins arribar a la intuició noètica de la idea del Bé (el Sol), noesis, sent aquesta l’última etapa, on el filòsof, ja fora de la caverna, allibera l’ànima del seu cos. El filòsof ha de tornar a entrar a la caverna per alliberar als seus companys presoners.
I ara us preguntareu, d’on provè aquest fet de la caverna? Es tracta d’un mite, també pertanyent a La República basat en un diàleg entre Sòcrates i Glaucó on Plató arriba a la conclusió de que el filòsof és aquell que surt de la caverna i veu la veritat, la qual vol contar encara que a vegades no sigui cregut.
I què és la justícia, al cap i a la fi? En CONCLUSIÓ,es tracta de l’harmonia entre les parts de l’ànima: entre l’ànima concupisciple, la racional i la irascible.
4. Compareu la concepció de Plató sobre què és el que fa que una persona sigui justa amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.
Pel que fa a Nietzsche, a Així Parlà Zarathustra, ens parla de les tres metamorfosi de l’esperit: camell, lleó i nen.
En relació amb Plató, i més concretament amb el Mite de la caverna, el camell,
l’animal de càrrega (dòcil i submís) que porta al gep l’imperatiu del
deure, s’expressa dins la caverna i la creença en les ombres; el lleó, que es
deslliura de tota imposició exterior i no admet ser domesticat (representa
l’home que es desfà de l’imperatiu moral, de la idea del deure, diu"Déu ha
mort") que fa referència a la lliberació del filòsof de la caverna, i finalment el nen (creativitat), el super-home que té la
tasca de crear valors de la vida a través de la seva pròpia voluntat de poder,
que representa el moment en el que surt de la caverna i veu la veritat, que vol
expressar als demés.
En termes del Símil de la línia, el camell es situa dins la doxa (món sensible i opinió dels mortals) i comprèn l’etapa eikasia; el lleó es tracta de pístis (creença en les ombres) i el nen és el pas de doxa a episteme (coneixement veritable i món intel·ligible) on trobem dianoia (matemàtiques) i noesis (idees), on finalment el filòsof capta la idea del bé (intuició noètica).
El filòsof, a La genealogia de la moral ens diferencia entre la moral dels esclaus i la del noble o del senyor. La moral de l’esclau (sumissos) és la del ressentiment perquè es nega a la vida i reprodueix una “venjança imaginària” (representa el camell, a més del pecat i la culpa). A més, es tracta, en relació amb Plató, de l’ànima racional i irascible, juntament amb l’auriga i el cavall blanc.
La moral del noble diu sí a la vida, sí als instints, sent espontània, confirmant la seva pròpie essència de forma joiosa, gaudint de la vida (representa el nen, superhome). Pel que fa a Plató, es relaciona amb l’ànima concupiscible i amb el cavall negre, mentre que el lleó fa referència al no res.
Nietzsche no creu en la veritat de Plató, diu que no hi ha veritat absoluta i que la vida és un canvi constant, com havia dit el presocràtic Heràclit d' Efes que: “tot flueix i canvia excepte el logos” (llei lògica, tot canvia perquè hi ha una llei que ho canvia) present als seus aforismes com “no ens banyem dos vegades en el mateix riu perquè aigües diferents flueixen cap a nosaltres” afirmant que la vida és un canvi constant.
Encara que tenen diferències, concorden a l’hora de pensar la democràcia es la pitjor forma de govern (per Plató a causa de que regna el poble, l’ànima concupiscible i per Nietzsche fent referència a la moral de l’esclau, basada en els valors que diuen no a la vida.)
Finalment, per a Plató, el que fa que una persona sigui justa és que realitzi allò que ha de fer a la ciutat justa depenent de la seva classe social, ja pot ser treballador (ànima concupiscible) que treballa;militar (ànima irascible) que protegeix o governant, (ànima racional) que governa, ànimes que han d’estar en equilibri per això arribar a la justicia dins l’Estat aristocràtic governat pel filòsof, que ha sortit de la caverna ( de doxa a episteme).
Per a Nietzsche, respecte de la justícia, pensa que vindria a ser una derivació del concepte de la "culpa" (d'ells) per les "deutes" amb la societat. És des de la "culpa" moral produïda pel fet material de tenir "deutes" com la societat genera el concepte de justícia, com una correspondència de la moral de l'individu.
En termes del Símil de la línia, el camell es situa dins la doxa (món sensible i opinió dels mortals) i comprèn l’etapa eikasia; el lleó es tracta de pístis (creença en les ombres) i el nen és el pas de doxa a episteme (coneixement veritable i món intel·ligible) on trobem dianoia (matemàtiques) i noesis (idees), on finalment el filòsof capta la idea del bé (intuició noètica).
El filòsof, a La genealogia de la moral ens diferencia entre la moral dels esclaus i la del noble o del senyor. La moral de l’esclau (sumissos) és la del ressentiment perquè es nega a la vida i reprodueix una “venjança imaginària” (representa el camell, a més del pecat i la culpa). A més, es tracta, en relació amb Plató, de l’ànima racional i irascible, juntament amb l’auriga i el cavall blanc.
La moral del noble diu sí a la vida, sí als instints, sent espontània, confirmant la seva pròpie essència de forma joiosa, gaudint de la vida (representa el nen, superhome). Pel que fa a Plató, es relaciona amb l’ànima concupiscible i amb el cavall negre, mentre que el lleó fa referència al no res.
Nietzsche no creu en la veritat de Plató, diu que no hi ha veritat absoluta i que la vida és un canvi constant, com havia dit el presocràtic Heràclit d' Efes que: “tot flueix i canvia excepte el logos” (llei lògica, tot canvia perquè hi ha una llei que ho canvia) present als seus aforismes com “no ens banyem dos vegades en el mateix riu perquè aigües diferents flueixen cap a nosaltres” afirmant que la vida és un canvi constant.
Encara que tenen diferències, concorden a l’hora de pensar la democràcia es la pitjor forma de govern (per Plató a causa de que regna el poble, l’ànima concupiscible i per Nietzsche fent referència a la moral de l’esclau, basada en els valors que diuen no a la vida.)
Finalment, per a Plató, el que fa que una persona sigui justa és que realitzi allò que ha de fer a la ciutat justa depenent de la seva classe social, ja pot ser treballador (ànima concupiscible) que treballa;militar (ànima irascible) que protegeix o governant, (ànima racional) que governa, ànimes que han d’estar en equilibri per això arribar a la justicia dins l’Estat aristocràtic governat pel filòsof, que ha sortit de la caverna ( de doxa a episteme).
Per a Nietzsche, respecte de la justícia, pensa que vindria a ser una derivació del concepte de la "culpa" (d'ells) per les "deutes" amb la societat. És des de la "culpa" moral produïda pel fet material de tenir "deutes" com la societat genera el concepte de justícia, com una correspondència de la moral de l'individu.
5.Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Perquè una societat sigui justa cal que cadascun dels seus membres es dediqui a allò que, d' acord amb les seves aptituds naturals, sap fer millor»
Estic d’acord amb l’afirmació a tractar pel que fa a la part teòrica.
Quan una persona es dedica a allò que està capacitat a fer rendeix al màxim, ja sigui per les seves pròpies aptituds o per la seva actitud. Llavors la societat té assegurada la implicació de l’individu a l’hora de realitzar allò que ha de fer, la qual cosa seria positiva per aquesta ja que tot estaria en equilibri, i a més, la pròpia persona se sentiria bé amb ella mateixa perquè està fent allò que sap fer millor.
Per altra part, no tan positiva en aquest cas, en seria la part pràctica aplicada a la realitat.
L’equilibri de la societat ( harmonia entre les parts de l’ànima = justícia) la formen totes les persones juntament amb les activitats a les quals s’han de dedicar. on s’han de realitzar totes les activitats.
No totes les aptituds naturals són iguals, de la mateixa forma que algunes activitats socials quedarien buides perquè ningú està destinat a fer-ho. Amb aquest fet sorgeix un estat de desequilibri a la societat, és a dir, no hi hauria justícia.
I com arribar a la justícia, llavors? Des de l’arrel, les aptituds naturals. Perquè hi hagués equilibri, és a dir, que cadascú es dediqués a allò que sap fer millor, la naturalesa hauria de repartir de forma equitativa totes les aptituds, per així omplir tots els càrrecs socials, la qual cosa em sembla quasi impossible, que com a conseqüència, afirma que mai hi haurà una justícia absoluta.
Webgrafia:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Plat%C3%B3
Quan una persona es dedica a allò que està capacitat a fer rendeix al màxim, ja sigui per les seves pròpies aptituds o per la seva actitud. Llavors la societat té assegurada la implicació de l’individu a l’hora de realitzar allò que ha de fer, la qual cosa seria positiva per aquesta ja que tot estaria en equilibri, i a més, la pròpia persona se sentiria bé amb ella mateixa perquè està fent allò que sap fer millor.
Per altra part, no tan positiva en aquest cas, en seria la part pràctica aplicada a la realitat.
L’equilibri de la societat ( harmonia entre les parts de l’ànima = justícia) la formen totes les persones juntament amb les activitats a les quals s’han de dedicar. on s’han de realitzar totes les activitats.
No totes les aptituds naturals són iguals, de la mateixa forma que algunes activitats socials quedarien buides perquè ningú està destinat a fer-ho. Amb aquest fet sorgeix un estat de desequilibri a la societat, és a dir, no hi hauria justícia.
I com arribar a la justícia, llavors? Des de l’arrel, les aptituds naturals. Perquè hi hagués equilibri, és a dir, que cadascú es dediqués a allò que sap fer millor, la naturalesa hauria de repartir de forma equitativa totes les aptituds, per així omplir tots els càrrecs socials, la qual cosa em sembla quasi impossible, que com a conseqüència, afirma que mai hi haurà una justícia absoluta.
Webgrafia:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Plat%C3%B3
No hay comentarios:
Publicar un comentario