COMENTARI DE. LOCKE. ENTENIMENT HUMÀ, PER A. MONREAL (A CASA)

COMENTARI TEXT FET A CASA DE
JOHN LOCKE  

Alumna:Andrea Monreal (B21)

Professora: Silvia Gil

JOHN LOCKE : L’ASSAIG SOBRE L' ENTENIMENT
HUMÀ

Proves d’accés a la universitat 
Convocatòria 2015 
Història de la filosofía  Sèrie 5

Escolliu UNA de les dues opcions (A o B).

OPCIÓ A

“De cap proposició no podem dir que la tenim en la ment però que la ment mai no l’ha coneguda i mai no n’ha tingut consciència. Perquè, si això passés en algun cas, aleshores podríem dir, amb la mateixa raó, que totes les proposicions vertaderes, a les quals pot assentir algun dia la raó, les tenim en la ment i que, per això, s’hi troben impreses. En efecte, si d’alguna d’aquestes proposicions podem dir que és en la ment, però que no ha estat mai coneguda, només és perquè la ment és capaç de conèixer-la; així es comporta la ment respecte de totes les veritats que alguna vegada coneixerà. Més encara: així és com poden estar impreses en la ment totes les veritats que la ment mai no ha conegut i mai no podrà conèixer, perquè podem viure molt de temps i morir a la fi ignorant moltes de les veritats que la nostra ment pot conèixer fins i tot amb certesa. De manera que, si la capacitat de conèixer ha de ser la impressió natural que estem discutint, totes i cadascuna de les veritats que podem arribar a conèixer seran, per aquesta raó, innates; i aquesta gran qüestió quedarà reduïda a una manera molt impròpia de parlar perquè, si per una banda pretén afirmar el contrari, per l’altra no diu res de diferent del que diuen els que neguen els principis innats. Perquè ningú, penso jo, no ha negat mai que la ment pot conèixer algunes veritats. És aquesta capacitat, diuen, la que és innata, mentre que el coneixement és adquirit. Però, aleshores, a què treu cap tanta insistència a favor de màximes innates? Perquè si hi ha veritats que poden estar impreses en l’enteniment sense ser percebudes, no sé veure com poden diferir, pel que fa al seu origen, de les veritats que la ment pot conèixer: cal que siguin totes innates o totes adventícies; i és empresa vana voler distingir-les.”

 John Locke. Assaig sobre l’enteniment humà, llibre I, capítol II

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

En aquest text es presenta un cas de contraposició entre el que serien les idees innates i les empíriques. En primer lloc parla sobre la impossibilitat de que existeixi una idea innata que no s’ha conegut prèviament, ja que llavors no seria innata, parlaríem doncs d’una impressió a la ment, que no ha estat mai coneguda però hi és a la ment perquè es reconeix com a tal. En segon lloc, parla sobre l’origen de les veritats innates i les adquirides o adventícies, que és el mateix i per tant es parlaria de la inexistència de l’innatisme, doncs en aquest cas es contradiu a sí mateix. Locke conclou amb que si fos això veritat, no sabria amb quina raó diferenciar les idees innates de les adventícies i que totes les existents han de ser d’un tipus o d’un altre.

2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions següents: [1 punt]

Capacitat innata: Capacitat de coneixement que es posseeix des del naixement.

Veritats adventícies: Veritats adquirides a través de l’experiència.

3. Expliqueu el punt de vista de John Locke sobre el tema que s’analitza en el text i per què fa l’afirmació següent al final: «si hi ha veritats que poden estar impreses en l’enteniment sense ser percebudes, no sé veure com poden diferir, pel que fa al seu origen, de les veritats que la ment pot conèixer: cal que siguin totes innates o totes adventícies; i és empresa vana voler distingir-les». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Locke que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

Locke és un filòsof empirista, la qual cosa vol dir que per a ell quan naixem l’enteniment esdevé com una pàgina en blanc on les experiències són les que faran adquirir a la persona idees, per tant podem afirmar que s’oposa a la teoria innatista. Les idees que es formen a través d’aquesta experiència són definides com qualsevol contingut mental reflex del món, i poden ser de dos tipus: simples o complexes. Les simples són aquelles que no es poden dividir, que provenen d’una experiència interna o externa i que s’adquireixen passivament; les complexes són fruit de l’associació d’idees simples i s’adquireixen de forma activa. Un exemple molt clar seria el de la poma (idea complexa), la qual esta formada per idees simples (color, sabor, forma, tacte i grandària).

Basant-se en aquesta teoria empirista, Locke farà una gran crítica de l’innatisme. Primerament dirà que si existeixen idees innates, aquestes com és que no són reflectides en tots els llocs? Per exemple, la idea de Déu que tenen els cristians, segons Descartes, és una idea innata, però si coneixem una tribu indígena podrem comprovar que per a ells aquesta idea és absent. Per tant podem afirmar que no existeix l’innatisme perquè no hi ha universalitat en ell. Aquest fet també és comparable a la pel·lícula de Víctor de l’Aveyron. El nen salvatge no posseeix unes idees innates, ja que si fos així, el seu comportament seria com el d’un nen normal i no com el d’una bèstia. Podem afirmar que el seu comportament és com el d’una bèstia perquè s’ha format a través de les experiències rebudes al bosc. Serà finalment on a través de l’experiència adquireixi una educació i el nen ja pugui relacionar les coses amb les paraules.

Altra crítica, que es relaciona bastant amb el text, és en la qual afirma que el mateix racionalisme es contradiu i esdevé com una paradoxa. Aquesta afirmació es basa en que si veritablement existeix una idea innata ha d’existir prèviament un coneixement que expliqui el que és innatisme, i per tant com diu Locke, mai es sabria quina és la veritable idea innata.

En la seva obra també defineix el concepte de substància, que segons l’autor és una idea complexa a la qual li atribuïm un nom. A aquesta substància esdevé a més com una realitat material que actua com un suport de les idees que tenim a la nostra ment. Però aquesta substància és inaprehensible i incognoscible, ja que segons Locke no és l’objecte o la matèria el que ens aporta l’experiència. Encara que no puguem tenir experiències de les substàncies, per necessitat hem de creure en l’existència de realitats objectives. Per exemple, una cullera es coneix i percep com a tal perquè universalment se li ha donat aquest nom, unes certes idees i una forma material determinada per tal de que tothom conegui la cullera de la mateixa manera.

Locke, igual que han fet altres autors, establirà els graus de coneixement. En primer lloc, coneixement és la percepció per part de la ment de l’acord o desacord d’unes idees amb altres. Cal relacionar i comparar idees per tal d’arribar al veritable coneixement, hi ha quatre formes de fer concordar les idees: identitat (a través de la lògica), relació (relació entre dues idees amb la qual s’arriba al coneixement matemàtic), coexistència (on idees coexisteixen amb altres en el mateix subjecte i s’arriba a la física) i per últim la existència real (percepció de l’existència real degut a que una idea no només es troba a la nostra ment sinó que també a l’exterior). A partit d’aquí estableix el primer grau del coneixement intuïtiu, que consisteix en la percepció immediata de una idea sense recórrer a la seva demostració. La intuïció condueix a la certesa. Per exemple, els instints permeten que una idea sigui certa per a nosaltres, aquesta seria l’única idea certa fins que es compara amb una altra idea externa, en aquest moment ja es podria posar en dubte la seva certesa. Quan s’arriba a aquest punt de comparació, és la raó la que a partir d’un mètode demostratiu percep quina de les idees es certa o falsa, fins arribar a la deducció, aquest és el segon grau del coneixement demostratiu. Finalment està el tercer grau del coneixement sensitiu, on a través dels sentits que ens proporciona un objecte sabem quin objecte és.

El filòsof va considerar que hi ha qualitats primàries i secundàries. Les primàries són aquelles atribuïdes als cossos i esdevenen inseparables d’ell, es a dir, dona igual l’estat en que es trobi aquest cos que si nosaltres apliquem força i l’alterem, aquest seguirà conservant les seves qualitats. Un exemple és el d’un gra de blat, que per molt que el dividim cada part d’aquest cereal tindrà la mateixa solidesa, extensió, forma i mobilitat. Les secundàries són aquelles que tenen el poder de produir en nosaltres diverses sensacions a través de les qualitats primàries del cos, series per exemple el color, el so o el sabor. Un exemple seria el del foc, on a través de les seves qualitats primàries (volum, textura i moviment) produeix en mi la sensació de calor.

Per respondre al dubte del qual Locke parla dir que el per què es troba en l’origen de les veritats innates (aquelles que són a l’enteniment sense ser percebudes) i en el de les veritats adquirides (aquelles adventícies i que per tant la ment pot conèixer). Aquesta és la gran contradicció que mostra Locke. El filòsof conclou el text amb aquesta afirmació perquè segons ell, els principis podrien ser innats, però si es així, la ment pot trigar temps a reconèixer-los. Si diem això, aleshores no hi ha cap diferència entre els principis innats i qualsevol altre principi vertader que algú pugui arribar a conèixer al llarg de la seva vida.

4. Compareu la concepció de Locke sobre si és possible el coneixement del món material amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

Locke i Descartes són dos filòsofs amb teories que difereixen notablement. Aquest fet es deu a que d'una banda Locke era empirista i creia en el coneixement a través de l'experiència, al contrari de Descartes que creurà en el principi de innatisme.

Basant-se en el criteri de l'experiència com a únic fonament del coneixement, el empirisme porta a terme una crítica radical als conceptes metafísics, com ara el concepte de substància. Per al empirisme més radical mai es pot anar més enllà del que és donat pels sentits, de manera que posa en dubte tots els conceptes i principis en què fins ara s'havia basat el coneixement.

Locke concedeix una importància fonamental a la noció de substància, entenent com a tal tot allò que existeix de tal manera que no necessita de cap altra cosa per existir. Pel que discrepen els diferents filòsofs racionalistes és en les seves diverses teories particulars sobre la substància. Així, Descartes pensava que existien tres substàncies: res infinita (Déu), res extensa (el Món) i res cogitans (jo pensant).

Aquesta demostració de Descartes sobre les tres substàncies serà rebutjada per Locke ja que no accepta la idea que es dedueixin simplement d'un raonament, pensa que han d'estar basades en l'experiència. Però tampoc rebutja aquestes qüestions, sinó que proposa una idea d'elles més empírica. Respecta el cogito cartesià i el compara amb la seva concepció: Penso, per tant existeixo. Llavors, del "Jo" tenim una certesa intuïtiva. De Déu no tenim una idea innata però la seva existència es pot demostrar mitjançant la causalitat, perquè és el creador del món i de nosaltres; tenim, doncs, certesa demostrativa (no ho veiem, però veiem les seves conseqüències). Del Món tenim la certesa que és la causa de la nostra impressions; es tracta doncs d'una certesa sensitiva.

Descartes critica l'escolàstica i l'Empirisme, ja que considera que no es pot demostrar l'existència de Déu a través de l'experiència, ja que Déu és un ésser de naturalesa immaterial al qual només es pot accedir a través de la raó. D'altra banda dirà, Cogito Ergo Sum, penso per tant existeixo i llavors sóc una substància. L'experiència de la qual parla Locke mostra que la substància de les coses és incognoscible. A més, aquest autor respecte de Decartes, té un pensament materialista, empíric, on la realitat és el visible, i per tant el coneixement del món material és també el visible.

Una altra diferència és el concepte d'ànima, Descartes la considera una substància ànima i cos que són indissolubles, compost per la res cogitans i res extensa (cosa extensa i material); mentre Locke basat en el pensament atomista, diu que tot és canviant, la matèria canvia i per tant també el món material i llavors les coses no tenen identitat, és així com arbre, no és el mateix arbre al següent instant, com l'ésser no és el mateix ser al següent instant.

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Per a saber, per exemple, que 890 + 120 fan 1.010, no em cal anar a mirar com és el món; ho puc calcular mentalment, sense dependre de cap observació empírica; per tant, hi ha algunes veritats que conec de manera innata.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

Des del meu punt de vista la present afirmació és falsa perquè penso que una persona no pot néixer amb la capacitat innata de saber sumar, crec que és mitjançant un procés i una observació empírica com s’arriba al coneixement, es a dir, a través de les experiències educatives que rebem des de que anem a l’escola i les quals ens permeten adquirir coneixement veritable. De fet, si fos cert que no cal mirar com és el món i que existeix l’innatisme, per a que servirien els centres educatius? No tindria sentit crear llocs on la gent pogués aprendre si aquest aprenentatge ja l’ha adquirit des del naixement.

Aquest fet es pot comparar amb la pel·lícula "El nen salvatge" sobre Victor de l' Aveyron, de François Truffaut. En aquesta pel·lícula el protagonista és un nen que no te el mateix pensament que el que tindria un nen normal, això ja ens indica que no hi ha universalitat en quan a l’innatisme,  per tant si no tothom té idees innates es perquè aquest innatisme no existeix, ja que com bé diu Locke, en el món no hi poden coexistir alhora veritats innates i veritats adventícies. Llavors ens podríem preguntar, per què Victor actua com una bèstia i no com una persona? Perquè les experiències que Victor ha rebut durant tota la seva vida al bosc han creat una ment pròpia d’un animal irracional, i en conseqüència no sap caminar recte, no sap sumar, no sap llegir ni menjar correctament. Victor adquirirà aquests coneixements quan Jean Itard utilitzi el mètode empirista per educar-lo. Amb aquest mètode aconseguirà que el nen aprengui que cada objecte te una paraula associada i que llavors pugui desenvolupar l’escriptura i altres idees adventícies.