Influències en l'obra de Nietzsche
Algunes influències que Nietzsche rebutjà
Nietzsche, referint-se a ell mateix a Ecce homo diu que és un destí. Més que no pas una filosofia, ell considera que està fent una "genealogia". La genealogia no és exactament una història de la moral o de les idees tristes (nihilistes). Més aviat consisteix en un diagnòstic: una dramatúrgia de les idees. El genealogista no fa història de les idees: s’esforça per mostrar què hi ha de viu i de mort en cada vida i en cada afirmació dels homes actuals. La genealogia mostra com el passat es fa present. Les idees tristes i angoixades que avui pensem han estat originades en l’ahir (socràtic, platònic, cristià, kantià…). Com Marx i com molts filòsofs de finals del XIX –els tòpicament anomenats "filòsofs de la sospita"- Nietzsche considera que el pes mort de l’ahir encara és viu en l’avui. Vet aquí que tota la filosofia occidental està malalta i és còmplice d’un error: el teoricisme nihilista, la profunda incapacitat de les idees per tal de "dir" la vida. El que cal fer és denunciar aquest error que ens fa més tristos i angoixats.
Per això comprendre qui i per què és rebutjat en el món intel·lectual nietzschià significa comprendre l’abast del seu projecte. Com diu Heidegger, amb Nietzsche acaba la metafísica de les Idees i comença la metafísica de la vida. Nietzsche rebutja el que li sembla mancat de vida i assumeix –ulls clucs- tot el que li sembla expressió de la voluntat de poder. Molt en resum Nietzsche rebutja:
1. La tradició socràtica i platònica.
2. El cristianisme.
3. Descartes i la tradició racionalista.
4. L’imperatiu categòric kantià.
5. L’utilitarisme.
● Sòcrates i Plató: Sòcrates és el pare de la moral entesa com a repressió dels instints. Vitals: prefereix morir, nega la vida per tal de fer que les seves idees visquin eternament. Així comença el gran combat de la raó contra la vida. Plató continua aquesta línia negant la virtut del món sensible i subordinant-ho tot al món intel·ligible. Plató és el pare del nihilisme perquè consuma la subordinació de la vida a les Idees i afirma que el món suprasensible és no tan sols la millor realitat sinó l’única. A la Genealogia de la moral ho planteja estrictament: Plató contra Homer: heus aquí l’antagonisme autèntic i total (Tercera dissertació, paràgraf 25) Homer és el gran mitògraf, el creador d’un món heroic. Plató –en canvi- és el negador de la vida. La lluita entre el món homèric (vital) i el món platònic (antivital) prefigura el debat de la voluntat de poder contra el nihilisme.
● Cristianisme: és el model de la moral d’esclau. Fa a tothom igual perquè considera tothom pecador. Predica la submissió, l’acceptació del dolor, el sacrifici… És un platonisme per al poble. Això significa que el cel cristià no és sinó el món de les Idees platòniques però rebaixat, disminuït, perquè per arribar a les Idees calia ser, en certa manera un aristòcrata, un home capaç de perfeccionar l’ànima, mentre que per entrar al cel cristià tan sols cal viure resignat i penedit del pecat. El cristianisme és una ideologia de consolació. Com diu a La genealogia: Déu és la mentida més duradora (nº 24). L’home incapaç de suportar la vida necessita un déu que li faci suportable el fet de viure.
● Descartes i la tradició racionalista: Identifiquen ser i pensar, error greu perquè la vida està més enllà del pensament, que només és una de les seves expressions multiformes. El pensament per a Nietzsche no és una instància autònoma, sinó que està subordinat a la vida. Pensar és una funció del viure i no al revés. A La voluntat de poder (llibre II, paràgraf 342) insisteix a afirmar Tot el que pot ser explicat i concebut és de poc valor… la lògica i la mecànica només són aplicables als fets superficials. Per a Nietzsche allò important és sempre "una intensitat", quelcom qualitatiu i que no es pot expressar en termes quantitatius.
● Ètica kantiana: Kant és per a Nietzsche el xinès de Köenigsberg, és a dir, un personatge obsessionat pel deure i incapaç de crear. Amb l’imperatiu categòric, expressió del deure pel deure, el nihilisme ha arribat a la seva culminació. Kant insulta la vida perquè la sotmet a la moral. La filosofia kantiana defensa el tu has, en canvi a l’origen de la moral nietzschiana hi ha el jo vull. A La genealogia (Segona dissertació, nº 6) afirma que: l’imperatiu categòric put a crueltat. És cruel subordinar la vida i la diferència al deure i a la moralitat gris i pesada.
● L’utilitarisme: És una moral per a les masses, purament quantitativa, calculadora i, per tant, oposada a la vida superior que es dóna sense càlcul, que s’entrega gratuïtament i que només pot ser autènticament degustada pels millors. L’utilitarisme és purament pragmàtic, llunyà a l’aristocràcia dels afirmadors de la vida. A La genealogia (Primera dissertació, paràgraf 2) afirma que: El punt de vista de la utilitat resulta el més estrany i el més poc escaient, precisament quan es tracta de la déu ardent dels judicis de valor, ordenador del rang. Una concepció utilitarista és ben lluny de l’aristocratisme que Nietzsche predica.
Les influències que Nietzsche assumeix.
 |
| Nietzsche i Schopenhauer |
Nietzsche parla sovint dels "esperits lliures", aquells no contaminats pel nihilisme, als quals adreça la seva reflexió o, quasi millor, la seva prèdica. Són els marginats pel corrent oficial, els qui han propugnat que la vida –entesa com a joc i com a festa- tingui un lloc en la filosofia. A grans trets, Nietzsche assumeix una línia materialista i sensualista de la filosofia occidental que te quatre grans moments:
1. Els presocràtics i els sofistes.
2. L’esquerra hegeliana.
3. Schopenhauer.
4. Wagner.
En certa manera es podria afegir una influència disputada i contradictòria: Darwin. I certament convindria no passar per alt les referències que sovint fa als moralistes francesos dels segles XVII i XVIII, especialment François de La Rochefoucauld i a Voltaire que li interessen tant pel seu pessimisme irònic com pel seu aristocratisme i pel menyspreu a la massa. No és inútil observar que Nietzsche assumeix la influència de filòsofs que són també, a més, grans escriptors perquè l’estil literari és per a Nietzsche una prova de la veritat del pensament.
● Presocràtics i sofistes: Analitzen el món amb un llenguatge encara no colonitzat per la moral. Els interessa el canvi i el moviment (Heràclit) que és una característica essencial de la vida. Nietzsche reivindica la sofística perquè assumeix el seu concepte de pensament com un joc d’opinions agosarades. Els sofistes no tenen una concepció unívoca de la veritat, com la que després imposaran Sòcrates i Plató sinó que són pluralistes.
● Esquerra hegeliana: Feuerbach i Strauss li interessen per la crítica materialista i atea. En recull la idea que "Déu ha mort", però la desenvolupa d’una manera creativa i nova. Feuerbach havia afirmat que la teologia és en realitat una antropologia. És l’home qui crea Déu com un negatiu fotogràfic de la misèria humana (l’home és mortal, Déu és immortal; l’home és egoista, Déu és amor…). Analitzant què és Déu només podem saber què voldrien ser (i què no són) els humans. Per a Nietzsche, la mort de Déu és l’esdeveniment sorollós, la condició necessària –però no suficient- per tal que l’home pugui ser creador de valors i de sentit.
● Schopenhauer: És el mestre de Nietzsche i de la filosofia alemanya després 1848, quan fracassa la revolució burgesa i es posa de moda el pessimisme estetitzant. Schopenhauer afirma que la voluntat és l’eix de la vida humana –plantejament que Nietzsche assumeix- però la voluntat schopenhauriana és tràgica, perquè al final tot l’esforç de la voluntat és nul perquè acaba essent derrotada per la mort. En última instància la vida per a Schopenhauer és vel de Maia, pura il·lusió. Nietzsche recull la idea de "voluntat de vida" que transforma en "voluntat de poder" perquè el poder és l’expressió central de la vida, però critica el pessimisme schopenhaurià Per a Nietzsche, al final, el poder de la vida –en totes les seves múltiples disfresses- és més fort que el poder de la mort.
● Wagner: Com a músic defineix l’òpera en termes d’obra d’art total. Nietzsche recull aquesta intuïció en el Superhome que és també un "home total", un home fet tot ell "obra d’art". Però, a partir de la Tetralogia, Wagner esdevé l’apòstol del pangermanisme i Nietzsche trenca amb ell perquè considera que ha esdevingut un "patriota", un "nacionalista" i, per tant, ha esdevingut incompatible amb l’element dionisíac i festiu del Superhome. En el fons, Wagner és per a Nietzsche un pessimista. En canvi, l’esposa de Wagner –Cosima- serà sempre Ariadna, representant de l’home superior. Ariadna ens condueix pel laberint (com havia fet Teseu en la mitologia clàssica) i ens salva. L’amor innocent i platònic de Nietzsche per Cosima converteix Ariadna en un dels símbols més rics perquè ens acosta a Dionís, el déu de la sensualitat. Per a una lectura feminista de Nietzsche no està de més observar que els Superhomes que Nietzsche ha tractat a la vida real (Cosima, Lou…) són… dones.
● Darwin, una influència discutida: És segur que Nietzsche havia llegit L’evolució de les espècies i que admirava l’espectacle estètic de la selecció natural i la lluita per la vida. A La genealogia esmenta la hipòtesi de la bèstia darwiniana (pròleg, paràgraf 7), però sense fer-ne cap especial elogi. Com a teoria científica, el darwinisme té poca influència sobre el Superhome, malgrat que sovint Nietzsche empri la paraula "raça" (perquè aquest mot a principis del XIX i del XX tenia una significació que ultrapassava el sentit biològic i, a l’engròs, significava "grup humà" i "fraternitat"). El Superhome no és mai una raça biològica (a més Nietzsche es considerava antigermànic admirava els esforços de Polònia per la independència), sinó una exigència vital, el nou principi de valoració moral. El principi de selecció natural no funciona en el Superhome, que té una significació clarament crítico-moral i no biològica. Els més poderosos d’un règim polític o de la biologia no són necessàriament "els forts" de la concepció nietzschiana, perquè la noció de poder en Nietzsche no és equivalent a domini. El domini és el "mal" poder, el poder que ofega la vida.
* * *
El Nietzsche jove és seduït profundament per dos personatges claus de la cultura alemanya de la seva època: Wagner (1813-83) i Schopenhauer (1788-1860) ambdós de Leipzig. Nietzsche manté una relació personal molt estreta amb el matrimoni Wagner i Còsima. La música de Wagner és escènica i èpica i recrea els mites populars alemanys. Això el converteix, als ulls de Nietzsche, en l’esperança del canvi cultural, en el prototipus de l’artista creador, comparable amb els pares del teatre grec i en el representant de l’esperit lliure i revelador del misteri de la vida. Però, queda decebut quan apareix Parsifal, —la llegenda del S. Grial— perquè creu que contribueix com tants altres, a l’enganyifa cristiana.
Schopenhauer, filòsof del pessimisme, fou el seu mestre intel·lectual des que descobrí la seva obra El món com a voluntat i representació en la qual defensa:
"La història de la humanitat no manifesta un progrés real sinó una monòtona representació del mateix drama, “un somni del nostre cervell”, o com diu, un món de les representacions però qualsevol representació del món val igual que una altra: totes són somni En contraposició amb aquest món fals, hi ha la vertadera realitat que no és representada —per la raó— sinó viscuda —per la voluntat— en el nostre interior. Aquesta voluntat és còsmica i material —un destí— que ens domina i s’objectiva en diversos graus des dels éssers inanimats, —passant per les plantes i els animals—, fins l’home. Aquesta voluntat és una “força sense meta”, irracional. Però, malgrat que el món de les representacions és carcassa buida. La voluntat està condemnada a materialitzar-se en representacions, per tan, qualsevol esforç de la voluntat és igual d’inútil. L’home està condemnat al fracàs. Únicament l’art i, concretament la música, —en manifestar el misteri de la vida— apropen l’home a la voluntat lliure i l’alliberen del pessimisme anihilador. La música és el consol del filòsof."
Nietzsche cita sovint, i amb respecte, Kant. Però s’oposa a ell perquè creu que la raó no pot funcionar en el buit sinó que ha de servir la vida.
Altres autors que el van influir vénen del camp de la literatura: per exemple, Goethe (1749-1832); el poeta Enric Beine (1797-1856), jueu que criticà la Il·lustració, la qual Nietzsche admira i rebutja alhora; l’historiador i novel·lista Tomás Carlyle (1795-1881) autor d’Els Herois. És un entusiasta lector de Dostoweski (1831-1881) i admirador de Voltaire (1694-78). Stirner (1806-56), autor de L‘únic i la seva propietat on ataca durament la moral, la política i la religió burgeses i defensa un individualisme brutal i primari, fruit d'una llibertat sense límits que no coneix cap tipus de cadenes (morals, polítiques, religioses).
Els tres filòsofs “de la sospita” són Nietzsche, Marx i Freud. A finals del segle XIX i principis del XX apareixen tres pensadors que comparteixen la crítica sistemàtica i radical vers les institucions i els valors considerats tradicionals.
• Marx sospita que el món es mou per l’economia i no per les idees però que la burgesia les ha utilitzat per mantenir formes de poder (política, religió, moral).
• Nietzsche sospita dels valors tradicionals i culturals considerats “sagrats i inviolables”.
• Freud (1856-1939) sospita que hi ha un món inconscient, on es refugien els instints i desitjos, que governa els nostres actes i la nostra “reprimida” cultura.
Webgrafia:
