EL RACIONALISME DE
GOTTFRED WILHELM LEIBNIZ
Va néixer a
Leipzig el 1646 i morí a Hannover el 1716. Va ser un gran matemàtic: va
inventar el càlcul infinitesimal (10 anys més tard que Newton, però sembla que
sense saber-ho). Precursor de la lògica matemàtica actual, amb la seva
"art combinatòria" inspirada en Ramon Llull. Va intentar crear una
organització universal de les ciències, una xarxa mundial de col·laboració dels
investigadors. Les seves obres principals són:
- Discurs de Metafísica
- Nou Assaig de l'Enteniment Humà (rèplica a Locke)
- Teodicea
- Monadologia
1.1.1
L’ ordre i la finalitat
Entre els diversos ordres possibles Déu va crear el millor dels
possibles. Vivim doncs en el millor dels mons possibles. Déu crea
lliurement. L'ordre, és a dir, la raó del món, és la llibertat
divina que s'orienta seguint el principi del millor. Heus
aquí la reintroducció del finalisme en l'explicació de la realitat física. Allò
que existeix és una possibilitat realitzada, però no totes les possibilitats es
realitzen: només es realitzen si hi ha una raó suficient per a
realitzar-se, és a dir, una finalitat que ho expliqui.
La finalitat
més general és la realització del "millor dels mons possibles".
Aquest
optimisme metafísic va ser ironitzat per Voltaire al conte "Càndid o
l'optimisme".
3.2.2 La llibertat individual
La metafísica
de Leibniz justifica plenament la llibertat de Déu. Déu hauria pogut crear el
món d'una altra manera o no crear-lo. No és impossible un món diferent. Per
això diem que el món és contingent, i no necessari com creia Spinoza.
Necessitat significa
impossibilitat del contrari.
Contingència significa
que el contrari és possible.
Nosaltres no
podem deduir geomètricament l'ordre del món perquè és contingent. Però Déu si
que ho sap tot, perquè ho ha creat, perquè ha fet realitat una de les
possibilitats infinites.
Déu sap
perfectament i des de l'inici de la creació el que faré en cada instant. Tot
està predeterminat, la qual cosa nega el lliure arbitri de
l’home. Però nosaltres no podem deduir geomètricament el que ens passarà i,
per tant, això no ens ha de preocupar. Simplement hem d'intentar complir
el nostre deure.
3.2.3 Veritats
de raó i veritats de fet
*Les veritats
de raó són A PRIORI, és a dir, les coneixem per l'exercici de la raó pura, és a
dir, de la intuïció intel·lectual. En canvi, les veritats de fet són A
POSTERIORI, és a dir, provenen de l'experiència.
*Les veritats
de raó són INNATES i les de fet ADQUIRIDES (si bé això caldrà matisar-ho
posteriorment)
*Les veritats
de raó són ANALÍTIQUES (el subjecte conté el predicat) Per exemple: "el tot
és més gran que les parts". Les veritats de fet no són analítiques (Kant
en dirà SINTÈTIQUES), és a dir, el subjecte no conté el predicat. Exemple:
Aníbal travessà els Pirineus.
*Les VR són
NECESSÀRIES, és a dir, la contrària implica contradicció (és doncs impossible).
Per això no necessiten demostració empírica. Les VF són CONTINGENTS, és a dir,
la contrària és possible. Per això necessiten demostració empírica.
*Les VR es
fonamenten en els principis:
- D'IDENTITAT: "tot ésser
és idèntic a si mateix" o també "tot ésser és el que és"
- De CONTRADICCIÓ: "una
proposició no pot ser certa i falsa a la vegada".
Les VF es
fonamenten en el PRINCIPI DE RAÓ SUFICIENT: "tot el que existeix té una
raó d'existir".
*Les VR són
certes encara que no existeixi el subjecte. Les VF només són certes si el
subjecte existeix.
*Les VR són les
veritats de la lògica i la matemàtica. Les VF fonamenten el coneixement de tot
el que no és lògica o matemàtica.
3.2.4 El dinamisme. Les mònades
El mecanicisme
cartesià i spinozià no li semblaven suficientment explicatius.
Si considerem
la matèria com extensió no podem explicar el moviment.
L'explicació geomètrica de la naturalesa dóna com a resultat una imatge
estàtica. Leibniz substituirà aquesta concepció estàtica de la naturalesa per una
concepció dinàmica.
La matèria
és dinamis (reapareix el vell concepte aristotèlic de
“potència”), entès com a força. No ho traduïm com a
"potència" perquè no és només "capacitat", sinó també
"esforç", "tendència a l'acció".
Les unitats
de força són les mònades. Les mònades són les substàncies
individuals i són infinites. Cada mònada és un individu diferent.
El concepte de
mònada unifica el món físic i espiritual. Nega així el dualisme cartesià, però
sense arribar al monisme spinozià. Les substàncies no són ni una ni tres sinó infinites.
La mònada és
una mena de àtom de força. Es simple, no té parts. Per tant:
- no es poden dividir
(indivisibles).
- no es poden descomposar
(incorruptibles).
- són inextenses, per tant no
tenen figura.
- són immaterials, són formes
o essències.
- no n'hi ha dues d'iguals.
- són completament
independents les unes de les altres.
- només Déu pot crear-les o
aniquilar-les.
3.2.5 La causalitat. L’ harmonia preestablerta.
Leibniz
afirmava que les mònades no tenen "finestres" per on res pugui entrar
o sortir. Això significa que les mònades no poden influir-se les unes a les
altres.
Experiment:
Penso que vull moure la cartera. Hi acosto la mà i es mou. Sembla que la causa del
moviment de la cartera és el moviment de la mà, que és causat per la meva
voluntat. La cartera, la mà i la meva voluntat estan formades per mònades
diferents. Com es produeix la influència causal si són incomunicables?
No es produeix cap influència causal, solament ho sembla.
Per entendre el
que passa podem fer una comparació amb un conjunt de rellotges perfectament
sincronitzats de tal manera que quan soni un sonin els altres. Això només
significa que el rellotger ha establert una harmonia entre els moviments dels
rellotges. De la mateixa manera que el rellotger, Déu ha preestablert
l'harmonia de la creació des de l'inici. Això s'anomena teoria de l'harmonia
preestablerta. Déu ja havia previst que jo voldria moure la cartera, que la
mà es mouria i que la cartera es mouria. Ja estava programat.
La conseqüència
antropològica principal és la negació de la llibertat. A més, la distinció
entre veritats de raó i de fet queda matisada: podem mantenir la diferència
"necessitat-contingència", però la diferència "a priori - a
posteriori" és només aparent: si les mònades no poden influir-se, les
"coses" no poden causar les "sensacions".
D'aquesta
manera, totes les idees serien innates, si bé les veritats contingents són
percebudes simultàniament a la producció del fenomen que aparentment les causa.
Webgrafia:
https://psicologiaymente.com/biografias/gottfried-leibniz
http://www.xtec.cat/~fvilasec/racionalistes/leibniz.htm
No hay comentarios:
Publicar un comentario