Proves d'accés a la universitat Convocatòria 2015
Història de la Filosofia Sèrie 5
COMPARACIÓ PLATÓ/NIETZSCHE
COMPARACIÓ PLATÓ/NIETZSCHE
"La revolta dels esclaus en la moral comença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera valors, el ressentiment d’aquells éssers privats de la veritable reacció, la de l’activitat, que només es consideren indemnitzats mitjançant una venjança imaginària. Mentre que qualsevol moral noble sorgeix d’una afirmació triomfant de la seva pròpia essència, la moral dels esclaus nega de bon començament qualsevol “exterioritat”, qualsevol “alteritat”, qualsevol “negació de la pròpia essència”, i aquest fet de negar és el seu acte creador. Aquest capgirament de la visió que estableix valors –aquesta direcció necessària devers l’exterior, en lloc de dirigir-se devers la pròpia essència- pertany d’una manera concreta al ressentiment. Per tal de néixer, la moral dels esclaus requereix sempre en primer lloc un món contrari i extern. Psicològicament parlant, requereix estímuls externs per tal d’actuar en general. Radicalment, la seva acció és una reacció. El cas contrari s’esdevé en la forma noble de valoració: actua i creix espontàniament, cerca la seva contraposició únicament per afirmar-se ella mateix d’una manera encara més agraïda, encara més joiosa."
Friedrich W. Nietzsche, La Genealogia de la Moral, part I
1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.
El filòsof Nietzsche a la seva obra la Genealogia de la Moral ens diferencia entre:
- La moral dels esclaus, que són passius i sotmesos. Són ressentits perquè neguen la vida i reprodueixen una ``venjança imaginària´´ (l'eucaristia del Crist crucificat de la religió judeo-cristiana) creant valors com el pecat, la culpa, la sofrença.
- La moral del noble o del senyor que diu sí a la vida, sí als instints. És espontani, confirmant la seva pròpia essència, de forma joiosa: gaudint de la vida.
2. Expliqueu breument el significat que tenen en el context els mots següents:
"ressentiment" és una negació de la vida, que genera valors com pecat, culpa. Pertany a la moral de l'esclau.
"espontàniament" és l'activitat del noble que diu sí a la vida, sí als instints. Pertany a la moral del noble.
3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Nietzsche, de la frase següent del text: « La revolta dels esclaus en la moral comença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera valors.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Nietzsche que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)[3 punts]
4. Compareu la concepció de Nietzsche sobre la possibilitat de tenir coneixement objectiu amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de lafilosofia occidental.[2 punts]
5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Si una persona està convençuda que allò que fa està bé, ho pot seguir fent, encara que la majoria de les altres persones creguin que allò no és moralment acceptable.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]
PER PREPARAR LA PREGUNTA 4. COMPARACIÓ PLATÓ/NIETZSCHE
A LA MANERA D' UN RESUM
(Pàgina 23)
El superhome i les transformacions de l' esperit
A Així Parlà Zarathustra, ens parla de les tres metamorfosi de l’esperit: camell, lleó i nen.
El camell és l’animal de càrrega, dòcil i submís, que porta al gep l’imperatiu del deure.
El lleó es deslliura de tota imposició exterior, no admet que se’l domestiqui. El lleó representa l’home que es desfà de l’imperatiu moral, de la idea del deure. Diu "Déu ha mort".
Però encara cal el nen, el nadó, perquè allò que és propi del nen és la creativitat. Quan l’home prescindeixi dels deures i dels presumptes valors ja donats, caldrà que sigui ell mateix, la pròpia voluntat de poder, que en creï de nous. Aquesta es la tasca del super-home: crear valors de la vida a través de la seva pròpia voluntat de poder.
Zarathustra és el profeta del super-home. El super-home és la superació de l’home, de la mateixa manera que l’home és la superació de l’animal. El super-home representa la fidelitat a la terra, a la vida, al contrari dels cristians, que representen la negació de la vida. Podria ser (en paraules del propi Nietzsche) Goethe i Napoleó en una sola persona, o Cèsar amb l’ànima de Crist. És l’home lliure i independent, que està més enllà del bé i del mal. És apassionat, alegre, hàbil, físicament fort, amb caràcter. L’únic que detesta és la debilitat.
De fet és el que Nietzsche, que era malaltís, solitari, turmentat i oblidat hauria volgut ser. Només Nietzsche? Possiblement tots nosaltres. Per això el super-home és el sentit de la terra.
(Pàgina 22)
La mort de Déu. Tots els valors de la nostra cultura descansen en la pressuposició que el sentit d'aquest món està fora d'ell. Déu personifica aquesta pressuposició.
Amb la mort de Déu s'enfonsen tots els ideals, fins i tot l'ideal de la ciència, car la ciència es basa en la pressuposició d'un sentit únic i fix de les coses que el concepte pot agafar. Ens precipitem en el nihilisme.
Amb la mort de Déu s'enfonsen tots els ideals, fins i tot l'ideal de la ciència, car la ciència es basa en la pressuposició d'un sentit únic i fix de les coses que el concepte pot agafar. Ens precipitem en el nihilisme.
(Pàgina 36)
2. (Crítica a ) La filosofia
Les “martellades” de Nietzsche cauen especialment sobre la filosofia. D’entre els pensadors antics, només se’n salva Heràclit, el filòsof de l’esdevenir; considera, en canvi, responsables de l’esgarriament de la filosofia occidental Sòcrates i Plató, defensors de la immutabilitat d’unes idees, alienes al món.
Els filòsofs, diu, inventen un “món vertader” que té totes les propietats que no té la vida: unitat, identitat, estabilitat, felicitat, veritat i bé. La metafísica és la visió del món al revés. En paraules de Nietzsche, “en dic malvades enemigues de l'home, de totes aquestes doctrines de l'u i el ple i de l'immòbil” (APZ 11); també la noció de “substància” és un producte capgirat de la voluntat de poder que sotmet la realitat al concepte.
La filosofia occidental ha quedat corrompuda —segons Nietzsche— des de Sòcrates i Plató:
— Sòcrates va fer triomfar la raó contra la vida, Apol·lo sobre Dionís;
— Plató, al seu torn, va crear un altre món desvalorant aquest (il·lusió del «món vertader»), a la vegada que «va inventar l’esperit pur i el bé en si».
Ara bé, per a Nietzsche, «en el filòsof res, absolutament res, és impersonal» i tota la veritat filosòfica no fa sinó revelar un instint, un temor o un desig inconfessat. Què s’amaga darrera l’«idealisme» de Sòcrates i de Plató (i, per tant, en tota la metafísica occidental)? L’esperit de decadència, I’odi a la vida i al món, el temor a l’instint:
L’origen real de les societats és la conquesta i no el contracte però els polítics, “hàbils simis grimpadors”, en defensar la seva parcel·la, com els sacerdots, imposen ideals ascètics i ressentiment als altres. Per exemple, dels socialistes del seu temps diu que, amb el seu afany d’igualar, es posarien cadenes a ells mateixos perquè tothom estigués encadenat; prenen a l’home la seva força individual i el transformen d’au de rapinya que és en animal mansuet, civilitzat i massificat. Nietzsche, per la seva actitud anti-igualitaria, es declara anti-demòcrata i gens partidari del sufragi universal de Rousseau.
La justícia és, d’entre les institucions socials, una de les que rep més “martellades”, pel seu supòsit d'igualtat de tots.
Les “martellades” de Nietzsche cauen especialment sobre la filosofia. D’entre els pensadors antics, només se’n salva Heràclit, el filòsof de l’esdevenir; considera, en canvi, responsables de l’esgarriament de la filosofia occidental Sòcrates i Plató, defensors de la immutabilitat d’unes idees, alienes al món.
Els filòsofs, diu, inventen un “món vertader” que té totes les propietats que no té la vida: unitat, identitat, estabilitat, felicitat, veritat i bé. La metafísica és la visió del món al revés. En paraules de Nietzsche, “en dic malvades enemigues de l'home, de totes aquestes doctrines de l'u i el ple i de l'immòbil” (APZ 11); també la noció de “substància” és un producte capgirat de la voluntat de poder que sotmet la realitat al concepte.
La filosofia occidental ha quedat corrompuda —segons Nietzsche— des de Sòcrates i Plató:
— Sòcrates va fer triomfar la raó contra la vida, Apol·lo sobre Dionís;
— Plató, al seu torn, va crear un altre món desvalorant aquest (il·lusió del «món vertader»), a la vegada que «va inventar l’esperit pur i el bé en si».
Ara bé, per a Nietzsche, «en el filòsof res, absolutament res, és impersonal» i tota la veritat filosòfica no fa sinó revelar un instint, un temor o un desig inconfessat. Què s’amaga darrera l’«idealisme» de Sòcrates i de Plató (i, per tant, en tota la metafísica occidental)? L’esperit de decadència, I’odi a la vida i al món, el temor a l’instint:
(Pàgina 37)
• El perspectivisme. Nietzsche, finalment, modifica el concepte de veritat. No solament el seu pensament és un fenomenalisme (el fenomen, o l’aparença, és tot el que hi ha), sinó que no admet «veritats en si», Una veritat «en si» —diu— és una cosa tan absurda com un «sentit en si», Una veritat és «vertadera» pel seu valor pragmàtic: la «voluntat de veritat» no és sinó «voluntat de poder»: és veritat el que augmenta el poder, el que serveix a la vida. I contra el dogmatisme metafísic, Nietzsche defensa un perpectivisme; «no hi ha fets sinó interpretacions (Auslegungen)»; «no hi ha coses sinó perspectives (Perspektiven)»; la pregunta: Què és això? no és més que la pregunta: Què és això per a mi? I la perspectiva és ja una valoració (feta per la voluntat de poder):
. (Crítica a ) L'Estat
L’origen real de les societats és la conquesta i no el contracte però els polítics, “hàbils simis grimpadors”, en defensar la seva parcel·la, com els sacerdots, imposen ideals ascètics i ressentiment als altres. Per exemple, dels socialistes del seu temps diu que, amb el seu afany d’igualar, es posarien cadenes a ells mateixos perquè tothom estigués encadenat; prenen a l’home la seva força individual i el transformen d’au de rapinya que és en animal mansuet, civilitzat i massificat. Nietzsche, per la seva actitud anti-igualitaria, es declara anti-demòcrata i gens partidari del sufragi universal de Rousseau.
La justícia és, d’entre les institucions socials, una de les que rep més “martellades”, pel seu supòsit d'igualtat de tots.
(Página 17)
Nietzsche, s’oposa a la classificació de la història de Grècia, en tres períodes: Una etapa obscura, o la Grècia arcaica, segle VI; una etapa gloriosa o període de Pericles Sòcrates i PIató, segle IV i una última etapa decadent o l’hel·lenisme, segle III i ss. Nietzsche discrepa i defensa que la millor de les tres èpoques és l’arcaica perquè en ella apareix el teatre tràgic -—Esquil i Sòfocles— que és pura creativitat i comunió amb el poble. Sòcrates, a l’instaurar I’optimisme racionalista i uns valors inamovibles i monolítics, inicia la decadència. Aquest problema el planteja mitjançant la lluita entre Apol·lo i Dionís. Trobem Dionís en el fons de la tragèdia i Apol·lo a la superfície.
• Dionís era el déu grec del vi, l’embriaguesa i la vegetació. El seu culte procedia de Tràcia i es va introduir a Grècia en data relativament tardana, però es va estendre molt ràpidament, sobretot per I’Àtica (ss. V-IV), i més tard a Itàlia (s. II a.C.). Rebia nombrosos sobrenoms: Bacus, Ditirambos, Zagreu,... i es pensava que habitava al cim de les muntanyes. Els cultes dionisíacs consistien en orgies místiques, que permetien la unió amb el déu per mitjà del «furor bàquic»; en I’Àtica s’organitzaven a la primavera festes del vi, concursos de poesia ditiràmbica i representacions teatrals (cfr. Eurípides, Les bacants).
• Apol·Io era un déu de I’Olimp, déu del sol, la llum i la claredat; el seu santuari principal es trobava a Delfos. Apol·lo vol superar la realitat amb la creació d’un món d’aparences, lliure i joiós; és el déu de la forma artística; es val, per a la seva creació, de principis racionals com el de contradicció i d’altres irracionals, com el somieig; ambdós plegats el permeten romandre impassible davant l’embat de les ones de la vida perquè ha creat formes estables les quals afermar-se.
Així doncs, en la tragèdia l’heroi únic és Dionís...
«En Sòcrates reconeixem l’adversari de Dionís.» Sòcrates és el gran corruptor: amb ell triomfa l'«home teòric» sobre l'«home tràgic», ell imposa l’optimisme de la ciència; amb ell, el diàleg platònic substitueix la tragèdia grega; amb ell, el saber esdevé medicina universal, i l’error és considerat el suprem mal.
La fidelitat al problema humà de l’art tràgic s’estén també a les altres manifestacions artístiques. Com deia ja Schopenhauer, l'art és més a prop de la realitat que la ciència o la filosofia i per això la manifesta millor”.
Webgrafia:
https://lh6.googleusercontent.com/-amT8d3oAXT4/TYpkVTP6-0I/AAAAAAAAAbo/xHL38rbnlXo/s1600/moral_Nietzsche.jpg
https://rupcultura.wordpress.com/2010/10/26/lo-que-zaratustra-no-aprendio-del-mito-de-la-caverna
