COMENTARI DE TEXT DE LOCKE D' ALBA LÓPEZ-B22 (Institut Camps Blancs curs 2013-2014)

COMENTARI DE TEXT DE LOCKE D' ALBA LÓPEZ-B22 

(Institut Camps Blancs curs 2013-2014)

(Definició de poder polític)

2. Per a tal propòsit, crec que no fora desencertat de precisar allò que jo entenc per poder polític. El poder d'un magistrat sobre un súbdit cal distingir-ho del d'un pare sobre els seus fills, del d'un amo sobre el seu criat, del d'un marit sobre la seva muller i del d'un senyor sobre el seu esclau. Donant-se, de vegades, tots aquests poders distints en un mateix home alhora, si el considerem sota aquestes relacions diferents això ens pot ajudar a distingir aquests poders l'un de l'altre i ens pot mostrar la diferència entre un governant de l'Estat, un pare de família i un capità de galera.

3. Entenc, doncs, per poder polític, el dret a dictar lleis, incloent-hi la pena de mort i, consegüentment, totes les penes inferiors, per a la regulació i salvaguarda de la propietat, i a emprar la força de la comunitat en l'execució de tals lleis i en la defensa de L’Estat contra agressions forasteres, i tot això únicament en pro del bé públic. 
LOCKE: Segon Tractat sobre govern civil 

QÜESTIONS:
1.- Digues amb les teves pròpies paraules, de què va el text.

Locke en aquest fragment ens parla de la definició de poder polític, que és per a ell el poder polític i sobre qui a de recaure aquest poder. En el primer paràgraf Locke ens parla de que cal distingir els poders, que no tots els poder són iguals, ens posa exemples com el poder pare-fill, marit-muller, senyot-esclau... Tenint clar que hi ha una distinció de poders, que no tots són iguals Locke pot mostrar-nos la distinció entre un governant de l’Estat (poder polític), un pare de família (poder paternal) i un capità galera (poder despòtic).

Així doncs per a Locke la definició de poder polític recau en el governant de l’Estat, un estat el qual ha estat escollit democràticament per part dels ciutadans i que es troba dictat sota unes lleis, unes lleis que incloent-hi la pena de mort i, consegüentment , totes les penes inferiors, el que pretenen és la protecció de la ciutadania i de la propietat privada. Per a Locke la propietat privada és imprescindible en la seva estructura d’Estat.

2.- Posa-li un títol filosòfic diferent. 

Democràcia representativa com a poder polític

3.- Relaciona aquest text amb el seu autor i amb tot allò que sàpigues del tema.

Locke en aquest fragment ens planteja una organització de l’Estat on el governant és escollit democràticament per els ciutadans. Per a Locke l’origen i legitimació de l’Estat també és fruit d’un pacte entre els individus que formen la societat, igual que per a Hobbes. Però ara bé per a Hobbes aquest contracte social es dur a terme amb una finalitat diferent. Per a Hobbes tots els homes som iguals, som esser lliures , el poder no té un origen diví sinó que prové de la voluntat dels homes. Així doncs estableix una relació d’igualtats entre tots els homes, aquestes similar possibilitats d’aconseguir allò que desitgen fa que hi hagi un natural egoisme humà, això farà pensar a Hobbes que la vida sense una autoritat ferma i temuda seria un autèntic infern (L’home és un llop per als homes). D’aquesta situació se’n deriva, juntament amb el desig de viure tranquil·lament en pau i amb seguretat l’anomenat pacte social. Aquest pacte social doncs per a Hobbes ve determinat perquè hi ha un estat de guerra on l’home egoista no sap on estan els límits, per això aquesta situació de guerra constant impediria qualsevol mena d’avenç . Com a conseqüència Hobbes realitza el pacte social, on els individus renuncien a la seva llibertat per aconseguir viure en pau i tranquil·litat, renuncien a la llibertat ja que deixen tot el poder en un monarca absolut , el qual serà l’encarregat de protegir-los. Aquest és l’Estat ideal per a Hobbes, un Estat absolutista que es manté per la por i la força com a únic sistema capaç de mantenir l’ordre i la seguretat.

La teoria política de Locke es troba molt a prop de la de Hobbes però també a les antípodes dels seus absolutisme. Es a dir, per a Locke també ha de haver-hi un pacte social per tal de crear l’Estat. També creu que els individus tenen la capacitat d’organitzar-se i de forma una societat dirigida i establerta per ells mateixos, que el poder no té un origen diví sinó que prové de la voluntat dels homes. Però la finalitat del pacte social és completament diferent. Com bé ens explica el text per a Locke hi ha diferents poders, ell creu que un és l’únic que pot ser capaç de governar la ciutat. Ell distingeix globalment tres poders, el poder paternal, el poder polític i el poder despòtic. Rebutja per complert la idea de que el govern ha de estar governat per el poder despòtic, a diferencia de Hobbes, ja que ell creu que el poder no ha de recaure en una sola personal, una sola persona no pot prendre les decisions sobre la resta individualment, una persona no pot tenir la capacitat de matar a una altre perquè sí. Desprès trobem el poder paternal, el poder paternal com a creador de l’existència humana i per tant màxim poder, Locke no el defensarà, ja que cap persona pot ser governat per el simple fet de que ha estat l’escollit per una força divina, però ara bé pel que fa al poder paternal entre pares i fills, Locke el defensarà, creurà en aquest poder, però fins que el nen compleixi la majoria d’edat establerta, on aleshores passarà a ser un individu completament independent i amb capacitat per decidir per sí mateix. Així doncs Locke només creu com a poder per governar el poder polític, del qual ens parla en el segon paràgraf, aquest poder polític recau sobre el governant de l’estat que ha esta escollit democràticament.

Locke per arribar a aquest Estat on la democràcia representativa és el fonament també va dur a terme un pacte social. Aquest pacte social però diferent al de Hobbes com ja hem mencionat abans. En aquest els individus de la ciutat han de poder conviure i per conviure amb pau i tranquil·litat han d’estar segur de que la propietat privada estarà ven protegida. Locke diu que els homes posseeixen drets naturals  i que tenir drets a tot això no significa que de fet tots aquests dret es respectin ja que en l’estat de naturalesa no hi ha cap força que tingui prou poder per a fer-los respectat. Per això Locke realitza un pacte social amb la intenció de garantir drets, quan els homes decideixen constituir la societat, no renuncien als drets transferint-los al sobirà; en realitat, el que fan és, atorgar als governants el poder necessari perquè els protegeixin. Per conseqüència es crea un Estat liberal, on l’autoritat protegeix els drets dels ciutadans, però ara bé si aquets no compleixen amb la seva funció el poble té dret a la insurrecció i al trencament del pacte. Això és el que Locke ens plasma en aquest fragment la idea de l’Estat on el poble té el poder.

Aquest estat creat per Locke defensa el liberalisme i un dels punts clau per evitar l’absolutisme que defensa Hobbes és la divisió de poder, el poder no es pot concentrar en una sola persona, amb la qual cosa Locke divideix el poder en: legislatiu representat en el Parlament, on s’elaboraran les lleis, executiu representat en el monarca que aplica les lleis i en sanciona l’ incompliment i el federatiu que és on s’estableixen les aliances i el seu trencament.

Per últim cal dir que tant Hobbes com Locke es van veure influenciats pel filòsof Aristòtil, amb la seva filosofia naturalista amb el “ Zoon Politikón”, on defineix a l’home com un animal capaç de crear la seva política i vida social.

4.- Compara el text de Locke amb La República de Plató.

La República de Plató estableix una organització de l’Estat completament diferent a la de Locke. Per a Plató la democràcia que planteja Locke la classifica com a una malaltia de l’Estat, ja que ell basarà la seva estructura d’Estat en l’atorgament de qualitats en el individus segons el seu origen diví. Plató creu que els individus estem destinats a realitzar una funció determinada, classifica la societat en tres grups, el poble (treballadors, artesans o camperols), els militars i els filòsofs. Cada un d’aquest grups ha de desenvolupar la seva funció, la funció del poble és treballar i abastir a la ciutat de primeres mataries per a la subsistència, la de els militar la de protegir la ciutat, vetllar pel bé públic i la dels filòsofs la de governar, ja que per a Plató són els únics capaços de governar ja que són els únics que poder arribar a la veritat absoluta, per tant només ells tenen capacitats per al lideratge. Aquesta distribució de la societat està molt lligada al mite dels metalls, on cada grup té una posició divina que el classifica, els filòsofs correspondria al or, els militar a la plata i el poble al bronze. Per a Plató no tots som iguals i per al bé de la ciutat cal que sigui governada per els bons filòsofs.

 En canvi Locke creu tot el contrari, creu que tots som iguals que els homes tenim la capacitat suficient per a crear la nostra societat i política i que el que necessitem per tenir un bon Estat és una persona o un grup el qual a estat escollit pel poble per tal de que protegeixi els nostres drets, i que el poder resideix en la majoria, en el poble i són ells els encarregats de decidir qui els representarà.

5.- Fes una opinió personal.

Locke planteja una configuració de l’Estat mitjançant la democràcia representativa, avui dia és el sistema que trobem en els països desenvolupats, la democràcia està considerada una manera de govern justa, tot i que avui dia moltes persones ho posarien en dubte. La democràcia facilita la integració i participació dels individus en la societat, els fa participes en la presa de decisions i crea una societat més comunicada. La democràcia et permet expressar allò que desitges, el liberalisme hi és present. Així doncs estic d’acord amb Locke al afirmar que la millor forma de govern és la democràcia. Els individus tenim la capacitat de integrar-nos en el entorn que ens envolta, com per exemple el cas de Victor el nen salvatge, es un nen que es cria des de petit en un entorn animal, sense cap mena de regla o d’ensenyança ha de sobreviure com un animal més, i ho aconsegueix, aquesta capacitat d’adaptació al medi que t’envolta, es pot veure reflectit a l’hora de constituir la teva pròpia societat. Tots els esser humans estan capacitats per crear i adaptar-se al entorn, així doncs la majoria, és a dir, el poble ha de ser el que guiï aquest procés mitjançant la democràcia. Això sí cal uns representants per tal de que estableixin lleis i vetllin per la nostra seguretat.

STUART MILL: BIOGRAFIA I OBRES (PAU)

JOHN STUART MILL

 

John Stuart Mill fou el primer fill de James Mill. Mill fou educat pel seu pare, amb l'ajuda de Jeremy Bentham i Francis Place. Rebé una educació molt rigorosa i fou aïllat deliberadament del contacte amb altres nois de la seva edat. El seu pare, un seguidor de les idees de Bentham i de l'associacionisme, tenia la idea de crear una figura intel·lectual que continués difonent les idees utilitaristes després de les morts de Bentham i d'ell mateix.

Els seus coneixements quan era encara un nen eren excepcionals: als tres anys sabia l'alfabet grec i una llarga llista de paraules gregues amb la seva corresponent traducció a l'anglès, a l'edat de vuit anys les faules d'Hisop, l'Anàbasi de Xenofont i l'Heròdot i tenia coneixements de Luci, Diògenes, Isòcrates d'Atenes i Plató. També tenia força coneixements de la història d'Anglaterra. Als vuit anys, començà a estudiar llatí, geometria i àlgebra i féu de mestre als seus germans més petits. Les seves lectures principals eren sobre temes d'història si bé llegí tots els autors clàssics grecs i llatins que es llegien a les universitats de l'època; així a l'edat de deu anys llegia Demòstenes i Plató amb facilitat. El 1818 el seu pare publicà Història de l'Índia. immediatament després, comença a estudiar lògica i llegeix els tractats d'Aristòtil. En els anys següents, s'introdueix en l'economia política i estudia Adam Smith i David Ricardo.

Mill treballà per la Companyia de les Índies Orientals britànica, però fou també Membre del Parlament pel partit liberal. En la seva obra "Consideracions sobre el govern representatiu", Mill exposa diverses reformes per al parlament i el sistema electoral, especialment en temes de representació proporcional i extensió del dret de sufragi.

El 1851 Mill es casà amb Harriet Taylor després de 21 anys d'amistat. Harriet Taylor tingué una gran influència en l'obra de Mill tant al llarg de la seva amistat com posteriorment durant el matrimoni; n'és un exemple la defensa que fa Mill dels drets de la dona.

La seva obra Sobre la Llibertat fou un llibre de gran transcendència sobre la naturalesa i els límits del poder, el qual podria ser legítimament exercit per la societat sobre l'individu. Un argument bàsic de Mill fou l'anomenat Principi del dany, és a dir, la gent és lliure de fer el que li sembli convenient sempre que això no suposi un dany o perjudici per als altres. Basant-se en aquest argument, Mill defensà que el paper de l'estat hauria de ser la supressió de les barreres a la llibertat, com ara algunes lleis, i reduir-les en base exclusivament al principi del dany. Existeixen dos àmbits de la vida dels ciutadans: la vida privada i la vida pública. Els éssers humans, dins l'àmbit de la vida privada, trien aquells elements que consideren fonamentals per la bona vida, segueixen els principis religiosos que consideren més adients, i tenen les opinions que volen, i l'Estat no ha d'intervenir en aquests afers de la vida privada.

Ara bé, molts dels nostres actes afecten a d'altres persones, i, per tant no poden circumscriure's dins l'àmbit de la vida privada de la persona. És, només en aquestes circumstàncies en les que l'Estat pot intervenir. Cal controlar els Poders de l'Estat, i situar-los, només en l'àmbit de la vida pública. John Stuart Mill valora com un bé preciós la llibertat dins l'àmbit privat: la llibertat de pensament, la llibertat d'expressió són elements de la màxima importància pel seu pensament.

D'acord amb Isaiah Berlin, Mill només parla de llibertat negativa, és a dir, que per a ell la llibertat es defineix com l'absència d'impediments obstacles i/o coerció. Aquesta concepció de la llibertat contrasta amb la idea de llibertat positiva que centra el focus d'atenció en la capacitat d'actuació i en la presència d'oportunitats per exercir la llibertat.

Cal distingir entre allò que desitgem, ja que ens fa feliços, d'allò que desitgem per poder arribar a ser feliços. Les virtuts han de ser considerades com a part del que anomenem Felicitat, són el camí cap a la Felicitat, ja que podem arribar a un major nivell de la comprensió de la Felicitat a través del coneixement i l'experiència.

Així, John Stuart Mill considera que només el plaer és desitjable en ell mateix, i que les accions seran considerades correctes o incorrectes en funció de si proporcionen la Felicitat dels interessats o no. Cal assenyalar que seguim amb la idea, ja assenyalada per Epicur, que considera la Felicitat com la recerca del plaer i la fugida del dolor.

La Felicitat és l'única cosa desitjable com a finalitat, mentre que la resta que és desitjable, ho és com un medi per arribar a la Felicitat. Com ho podem provar? Tenim força problemes per fer-ho a causa de l'evidència del fet. Tothom desitja la seva Felicitat, però això no té per qué significar que la Felicitat sigui bona, tot i que existeix una clara relació entre allò que és bo i allò que és desitjable.

No tots els plaers tenen el mateix valor, ja que hi ha plaers superiors, i plaers inferiors, i les nostres accions han de donar preferència als plaers superiors. Aquí veiem una clara influència del pensament d'Epicur i d'Aristòtil. Els plaers superiors són els que porten al desenvolupament moral propi de l’ésser humà: el coneixement, i el treball intel·lectual. Per això afirmarà: És millor ser una criatura humana insatisfeta que un porc satisfet, i és millor ser Sòcrates insatisfet que un boig satisfet.

L'obra magna de Mill fou Sistema de Lògica, de la qual es realitzaren nombroses edicions. En aquesta obra avalua les categories aristotèliques i proposa el seu propi sistema.

. L' utilitarisme 

 L'utilitarisme és un marc teòric per a la moralitat, basat en la maximització de la utilitat per a la societat o la humanitat. La moralitat de qualsevol acció o llei ve donada per la seva utilitat per a la societat. De vegades, es resumeix l'utilitarisme a partir del principi d'utilitat com a "el màxim benestar per al màxim nombre de persones"

Les bases filosòfiques de l'utilitarisme es remunten a les obres de Richard Cumberland i David Hume, o fins i tot a l'Antiga Grècia amb Parmènides d'Elea, però formalment el seu pare va ser Jeremy Bentham, que va afirmar que el plaer i el dolor eren els únics absoluts del món: "la naturalesa ha sotmès a l'home al govern de dos sobirans: el plaer i el dolor". Des d'aquesta presumpció va escriure la regla de la utilitat: el benestar és allò que dóna la major felicitat al màxim nombre de persones. Temps després, en adonar-se que la formulació reconeixia dues màximes diferents, i potencialment conflictives, va passar a xerrar simplement del "principi de la màxima felicitat".

Tant la filosofia d'Epicuri com la de Bentham poden considerar-se com dos tipus de conseqüencialisme hedonista, ja que jutgen la correcció de les accions segons la felicitat que aportin, identificant la felicitat amb plaer. La formulació de Bentham no és un hedonisme egoista, ja que mentre Epicuri recomanava fer el que te feia més feliç, Bentham manté que s'ha de fer el que fa feliç a la majoria.

John Stuart Mill, fill del secretari personal de Jeremy Bentham, James Mill, n'és el responsable del concepte d'utilitat, amb el seu famós i breu llibre Utilitarisme. Encara que Mill era un utilitarista, sostenia que no totes les formes de plaer tenien el mateix valor, ja que afirmava que "es millor ser un Sòcrates insatisfet que un idiota satisfet". No estava d'acord amb el càlcul hedonista de Bentham, ja que considerava que la qualitat es millor que la quantitat.

L'utilitarisme influí molt al camp de l'economia, especialment a la teoria de la utilitat, on el concepte també s'utilitza, encara que amb un efecte diferent. Aquest és aplicat de forma mecànica a les teories marginalistes per explicar el comportament econòmic de les persones, així com les mesures més correctes (en general, partidàries del laissez faire).

Al camp de la biologia, es considera el plaer com una guia natural cap a la salut fisiològica i un canvi evolutiu beneficiós. Herbert Spencer, amb el seu Data of Ethics, va formular definitivament els principis de llibertat sobre una base biològico-econòmica, aportant-hi la seva teoria quantitativa de la llibertat: la màxima llibertat per a l'individu és compatible amb igual llibertat per als altres.

Utilitarisme de l'acte envers utilitarisme de les normes

S'han proposat altres formes d'utilitarisme. La tradicional es la de l'utilitarisme de l'acte, que afirma que el millor acte és aquell que aporta la màxima utilitat. Una altra forma de veure-ho es la de l'utilitarisme de les normes, que considera millor l'acte que segueix una norma que aporta la màxima utilitat.

Per a entendre millor els conceptes, es podria considerar els següent escenari: un cirurgià té sis pacients: un necessita un fetge, un altre un pàncrees, el tercer una vesícula biliar i dos en necessiten un ronyó. Finalment, un sisè s'acaba d'operar d'apendicitis. Ha de matar el metge al sisè pacient i trasplantar els seus òrgans als altres? O per contra ha de deixar que es morin els altres cinc? Una concepció clàssica de l'utilitarisme de l'acte ens forçaria a decantar-nos per la primera opció.

Un utilitarista de les normes es fixaria en la norma abans d'en l'acte en si (matar al sisè pacient). En aquest cas la norma seria: "si un cirurgià pot matar a una persona relativament sana per trasplantar els seus òrgans a més d'una persona que els necessiti vitalment, així ho ha de fer". Òbviament, institucionalitzar aquesta norma dins la societat tindria més conseqüències negatives que positives: les persones relativament sanes deixarien d'anar a l'hospital, es realitzarien operacions arriscades, etc. Així doncs, un utilitarista de les normes diria que hem d'implementar una normativa oposada a aquesta, que garantitzi que no es poden fer malbé els òrgans de persones sanes per donar-los a d'altres. Per tant, si el cirurgià matés al sisè pacient, estaria fent l'incorrecte.

Molts utilitaristes argumentarien que l'utilitarisme no només entén d'actes, sinó també de desitjos i disposicions, de premis i de càstigs, de regles i institucions. Una vegada reconegut això, l'utilitarisme es converteix en una teoria moral més complexa i rica, que s'alinea més amb les nostres institucions morals.

Crítics de l'utilitarisme

 John Rawls refusa l'utilitarisme, tant el normatiu com el dels actes, ja que aquest fa que els drets depenguin de les bones conseqüències del seu reconeixement, i "això és incompatible amb el liberalisme". Es tracta d'una postura essencialment iusnaturalista, que considera que els drets tenen origen natural. A la crítica iusnaturalista s'argumenta que, per exemple, si l'esclavitut o la tortura fossin beneficioses per tota la població, podrien ser justificades teòricament per l'utilitarisme.

 

Vídeo:

- Adam Smith, s' equivocava. "Una mente maravillosa"

ROSA PARKS | Desobediencia Civil y Derechos Civiles [subtitulado]

 

 

- Vídeo des del confinament (13 de març 20)

Webgrafia:

https://www.youtube.com/watch?v=wS84q1SQwSU 

https://www.youtube.com/watch?v=hE5J9xqoNtY 

http://ca.wikipedia.org/wiki/Utilitarisme 

http://ca.wikipedia.org/wiki/John_Stuart_Mill 

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/99/John_Stuart_Mill_by_London_Stereoscopic_Company,_c1870.jpg

https://www.youtube.com/watch?v=MV5DQuwR2IY

https://www.youtube.com/watch?v=HzRav3EL0BM

LOCKE: EL LIBERALISME POLÍTIC (ENTRA A LES PAU)

LOCKE

 EL LIBERALISME POLÍTIC (ENTRA A LES PAU)

Locke va néixer l' any 1632 a Wrington, prop de Bristol. Fill d' un home de lleis, viurà en un ambient crític i poc conservador que influirà en la seva eduacació. Estudià a l'a Universitat d' Oxford no tan sols filosofia, sinó també ciències naturals com física, química o medicina. En 1667 Locke entaula amistat amb Lord Ashley, comte de Shaftesbury, una amistat i col·laboració que perduraran fins a la seva mort el 1704. L' elevada posició social del comte (arribà a ser canceller d' Anglaterra) li obrí les portes dels ambients socials, polítics i intel.lectuals més prestigiosos d' Anglaterra. Ara bé, aquesta relació que tants beneficis li comportà també li ocasionà greuges quan Lord Ashley entrà en desgràcia a causa de les seves idees polítiques. L' oposició a l' absolutisme reial dels Stuart i el suport a un Parlament fort i amb competències el van dur  a l' exili.
El 1688, amb la caiguda definitiva dels Stuart (Jaume II), i l' arribada de Guillem d' Orange, que encarnava uns ideals i plantejaments polítics molt més liberals, Locke tornà a Anglaterra. La Revolució Gloriosa, tal com es coneix aquest esdeveniment, fou un cop definitiu contra el poder absolut dels monarques i comportà un enfortiment definitiu del Parlament. L' obra política de Locke, Dos tractats sobre el govern civil , sobretot el seu Assaig sobre el govern civil, es pot interpretar com una justificació o legitimació d' aquest canvi liberal que s' havia cobrat el tron d' un monarca. Les idees bàsiques  d' aquets tractats formen part dels orígens de la teoria moderna de l' Estat de dret i, es farà present fins i tot en la Declaració d' independència dels EUA (1776), com testimonia el mateix Thomas Jefferson.
Sir Robert Filmer (1588-1653) era un defensor del rei Carles II (germà de Jaume II), que va escriure El patriarca o el poder natural dels reis (1680), una obreta inspirada en Hobbes, en la qual intentava donar fonament al dret diví dels monarques: sostenia que el poder polític derivava del poder paternal, patriarcal, donat per Déu a Adam en els inicis de la humanitat, i que per designi diví passà per herència als reis. Locke argumenta (en el primer tractat) que de les afirmacions de Filmer se'n deriva que, per tant, "tots els homes menys un, han nascut esclaus", i sosté que això no es pot fonamentar "ni en la Sagrada Escriptura ni en la raó". Contra aquesta idea d' una monarquia en què el rei actua com un patriarca amb poder absolut sobre la seva parentela, escriu Locke en els dos tractats.  

Idees polítiques 

Carta sobre la tolerància

Portada d'una edició de 1765.

John Locke és un dels pares del Liberalisme. En un principi accepta la visió del Pacte Social proposada per Hobbes, però amb molts matisos, tants, que la versió de Locke serà irrecognoscible. Hobbes considerava que els homes, per obtenir seguretat, renunciaven a la seva llibertat i capacitat d'autogovern, per permetre que els governants, actuïn en nom dels ciutadans, dels quals en són representants. Però segons John Locke, els éssers humans tenen drets als quals no hi poden renunciar, sent aquesta la base fonamental del sistema liberal: la necessitat de respectar els drets que els homes posseeixen de forma innata. Els governants no poden actuar com vulguin, han de respectar els drets individuals, estant així limitats. El poder no és absolut, sinó que ha de respectar els drets humans.

Hi ha manaments que estan per sobre de les lleis positives i que responen a la pròpia natura humana, descoberta per l'exercici de la raó o per revelació. Aquests manaments obliguen a conservar la pròpia vida i la dels altres, a no robar, a intentar actuar sense violència i respectar els contractes signats o aparaulats.

La filosofia política de Locke és considerada com una etapa fundadora del pensament liberal. Aquesta modernitat és de vegades discutida; les raons d'aquesta discussió seran exposades més a baix.

Al principi, es pot descriure aquesta filosofia política en tres parts :

• la llei natural
• la propietat
• el liberalisme

La llei natural

Locke descriu així l'estat natural:

«

un estat en el qual els homes es troben com a homes i no com a membres d'una societat.

»

(Tractat del govern civil, §14)

En aquest estat, els homes són lliures i iguals. En efecte, cap home no és sotmès per naturalesa a qualsevol, ja que un no pot ser sotmès a la voluntat arbitrària d'un altre home, ni ser obligat a obeir a lleis que un altre instituiria per a ell: en l'estat salvatge, ningú no té autoritat legislativa. La Igualtat social és una conseqüència d'aquesta llibertat, ja que si no existeix cap relació natural de subjecció personal, és per l'absència de distinció manifesta entre els homes: tots tenen les mateixes facultats.

No obstant això, la llibertat d'aquest estat no és llicenciosa; cadascun és obligat a fer-ne el millor ús exigit per la seva conservació. L'estat salvatge implica doncs ja certes regles. Si no hi ha cap llei humanament instituïda, tots els homes han d'obeir tanmateix a la llei natural, llei descoberta per la raó (o per la revelació) i que és d'origin diví. Aquesta llei prohibeix als homes fer tot el que desitgen; tenen el deure:

• de conservar la seva pròpia vida, que és un do de Déu ;
• de respectar la vida, la llibertat, els béns de'altri, ja que és necessari per la seva conservació que cadascun vigili la subsistència del gènere humà,una vegada que la seva pròpia és assegurada;
• d'esforçar-se a portar una vida tranquil·la i harmoniosa amb els altres; la violència és així prohibida, excepte per defensar-se o defensar altres;
• de respectar la paraula donada i d'executar els contractes.

La llibertat està en el respecte d'aquestes obligacions prescrites per les lleis de la naturalesa, ja que obeint-le l'home és portat a fer el que és conforme amb la seva naturalesa i als seus interessos. La llibertat no és doncs una absència d'obstacles exteriors a la realització del seu desig, sinó a l'obediència de les prescripcions divines descobertes per la raó.

La propietat

El pas de la llei natural a la propietat (en un sentit ampli) es fa per dret. En efecte, en la mesura que l'home té deures naturals és igualment portador del dret d'haver de garantir la possibilitat de realitzar els seus deures. Els seus drets són doncs naturaleses, vinculades a la seva persona, ja que estan fundades en la seva naturalesa humana, en el que exigeix la realització del què és naturalment destinat i que li ha revelat la llei divina.

Locke enuncia tres drets fonamentals :

• dret a la vida i a fundar una família;
• dret a la llibertat ;
• dret al gaudi dels seus béns i sobretot a l'intercanvi.

Aquests drets defineixen un àmbit d'inviolabilitat de la persona humana; el seu caràcter natural exclou que sigui legítim de fer-ne canvis, o de no reconèixer-los segons convencions.

Entre aquests drets que precedeixen totes les institucions humanes, Locke col·loca doncs el gaudi dels béns. En efecte, la propietat privada és necessària per a la conservació de la vida i l'exercici de la seva dignitat humana. Hi ha doncs un dret a posseir tot el que és necessari per la subsistència.

No obstant això, ja que el món ha estat donat als homes per Déu, cal explicar la legitimitat de l'apropiació individual :

«

Tot i que la terra i totes les criatures inferiors pertanyen en comú a tots els homes, cada home és tanmateix propietari de la seva pròpia persona. Cap de diferent d'ell mateix no posseeix un dret sobre ella, el treball del seu cos i l'obra de les seves mans li pertanyen. Barreja el seu treball amb tot el que fa sortir de l'estat en el qual la naturalesa l'ha deixat, i hi posa alguna cosa que és seva. I així ho converteix en la seva propietat. Aquesta cosa és extreta per ell del comú on la naturalesa l'havia posat, el seu treball li afegeix alguna cosa, que exclou el dret comú dels altres homes.

»

(§27)

L'home és doncs l'únic propietari de la seva persona i del seu cos, i gaudeix d'un dret de propietat exclusiva. És igualment propietari del seu treball: una cosa treballada deixa de ser una propietat comuna:

«

Així, l'herba que el meu cavall menja, els terrossos de terra que el meu criat ha arrencat, i els forats que he fet en llocs en els quals tinc un dret comú amb altres, es converteixen en el meu bé i el meu heretatge propi, sense el consentiment de qui sigui.

»

(§28)

Hi ha tanmateix un límit a la legitimitat d'aquesta apropiació privada:

«

si en queda prou, d'una qualitat bona, i fins i tot més que no podien utilitzar els individus que no se n'havien ocupat encara.

»

(§33)

Però, una vegada exposada la idea de propietat pel treball, cal encara explicar com l'home és el propietari de la seva persona. Locke defineix així la persona:

«

És, penso, un ésser que pensa i intel·ligent dotat de raó i de reflexió, i que es pot considerar ell mateix com una mateixa cosa que pensa en diferents temps i llocs. El que prové de manera única d'aquesta consciència (consciousness) és inseparable del pensament, i que és essèncial: ja que és impossible a algú de percebre sense també percebre que percep.

»

(Assaig sobre l'enteniment humà , II, 27, 9).

La identitat personal està fonamentada en la continuïtat de la consciència en el temps, i aquesta consciència constitueix la identitat que, per mitjà de la memòria, es manté en el temps i ens permet reconèixer-nos nosaltres mateixos.

Ara bé, aquesta capacitat de la consciència:

• és fonamentalment apropiadora, ja que permet reconèixer accions i pensaments com a seus, per exemple permet identificar un agent responsable enfront dels homes i del creador.
• fonamenta la propietat de si mateix, en particular del cos que és el cos d'un, i que es presenta així a la seva consciència (per les seves accions i els seus resultats).

Per resumir el pensament de Locke sobre la propietat, es pot dir que la propietat de les coses no és només requerida per subsistir; la propietat és una extensió de la propietat de la persona. En aquest sentit, la propietat dels béns té el mateix caràcter inviolable que la persona humana. Aquesta persona és concebuda com una relació d'ella a ella mateixa en tant que propietat. Cada home és doncs l'únic propietari de la seva persona, de la seva vida, de la seva llibertat i dels seus bens.

El liberalisme

El pensament de Locke pot ser considerat com el pensament fundador del liberalisme, tant en l'aspecte polític com en l'aspecte econòmic.

El liberalisme, política de Locke

Sobre el liberalisme polític, la pregunta que es fa a Locke és de saber si es pot pensar el poder polític sense que la seva institució no comporti la pèrdua de la llibertat dels individus que hi són sotmesos.

Els homes de l'estat natural són per a Locke propietaris, són compromesos en relacions econòmiques; aquest punt tendeix ja a fer concebre un Estat que es conformaria a garantir el que s'ha guanyat, sense que intervingui en la societat. El poder polític no està doncs considerat per instituir l'ordre social per lleis, sinó que és al servei de la societat per corregir els elements que tendirien a perjudicar-lo.

Es conclou que el poder polític:

• troba el seu origen en el consentiment d'aquells sobre els quals s'exercita l'autoritat;
• té la seva finalitat en la garantia del respecte dels drets naturals de tot home, que ha d'arbitrar els conflictes i exercir un dret de castigar.

___________________________________________________________________________________________________

En el Tractat del govern civil , capítol VII, De la societat política o civil ; escriu així:

"Les homes doncs surten de l'estat natural, i entren en una societat política, quan creen i estableixen jutges (poder legislatiu) i sobirans sobre la terra, a qui comuniquen l'autoritat d'acabar tots els conflictes (poder executiu), i de castigar totes les injúries que poden ser fetes a algú pels membres de la societat; i arreu on es veu un cert nombre d'homes, que d'alguna manera s'hagin associat, i entre els quals no es troba un poder decisiu, al qual es pugui apel·lar, s'ha de mirar l'estat on són, com és sempre l'estat natural ”

En la societat política, “cadascun dels membres ha estat desposseït del seu poder natural, i l'ha posat en mans de la societat ”

___________________________________________________________________________________________________

El poder polític d'aquesta manera és amputat de les seves dimensions ètica i religiosa; no pot prohibir els cultes, no s'ocupa de la salut de l'ànima dels homes ni de la seva perfecció moral. Aquests assumptes són estrictament personals. L'Estat és doncs un instrument i el seu paper és reduït als interessos civils i temporals dels homes dels quals ha de protegir la vida, la llibertat i els béns.

Sent així limitada la seva extensió, Locke proposa una jerarquització dels poders, una organització institucional que permeti controlar el seu exercici, i afirma en conseqüència que el poble té el dret (fins i tot l'obligació) de resistir quan el poder es passa de la ratlla dels límits que li són assignats per la seva funció.

La jerarquització del poder

El contracte social crea una comunitat única posseïdora de tots els poders. Però, no podent  exercitar ella mateixa els seus poders, aquests són delegats a magistrats. En tota organització política, existeix una part que defineix allò que cada poder ha de fer, i una part que designa els titulars d'aquests poders als quals s'obeeix.

Mentre que el recurs a la força concerneix els poders executiu i federatiu, el legislatiu pertany a la societat mateixa. El poder legislatiu és per a Locke el poder suprem: aquest poder no pot doncs ser absolut i arbitrari:

• el dret positiu és subordinat a les lleis de la naturalesa ;
• aquest poder és la posada en comú del poder dels individus: no hi pot haver poder superior;
• aquest poder és universal, no s'adreça als particulars com a tals;
• és un poder estable i públic, instaura un ordre jurídic regular;
• és impossible que el poder legislatiu privi un home dels seus béns, ja que aquesta propietat és inviolable ;
• el poder legislatiu no té més que el poder de fer lleis, i és absolutament dependent de la comunitat: sola aquesta última té el dret de designar instàncies legislatives i el dret de controlar-ne l'exercici.

La jerarquització dels poders consistirà llavors per a Locke a sotmetre el poder executiu al poder legislatiu, ja que aquest últim és el poder suprem i és l'expressió de la voluntat d'una comunitat. La norma i el dret tenen doncs la primacia i ningú està sobre la llei. El poder executiu és doncs naturalment inferior, ja que executa només les decisions del poder legislatiu.

Per evitar la concentració dels poders, cal delegar-los a instàncies diferents i fins i tot delegar a diverses instàncies el mateix poder; per exemple, el legislatiu pot pertànyer a una assemblea i al rei. Però és preferible confiar aquest poder totalment o en part a una assemblea escollida i renovable, per tal que cap individu de la societat no sigui privilegiat.

Aquesta organització implica amb tot riscos d'abús, abús tant del poder executiu com del poder legislatiu. Segons Locke, la comunitat és sempre l'única verdadera posseïdora d'aquests poders. En conseqüència, té el dret de controlar-ne l'exercici, i és l'únic jutge en aquest àmbit. Si el poder legislatiu és utilitzat abusivament, la comunitat declara nul·les les decisions de la instància judicial, i aquesta es dissol.

Sessió de la Cambra dels comuns (1710).  Parlament de Westminster de Peter Tillemans

En definitiva, la divisió de poders que proposa Locke, per un Estat Liberal, és la següent:
Poder Legislatiu: El Parlament elabora les lleis per regular la propietat entre els súbdits
Poder Executiu:  El monarca o magistrat (nosaltres renunciem al dret natural, a causa del pacte), és qui aplica les lleis i en sanciona l' incompliment
Poder Federatiu: S' estableixen les aliances i el seu trencament, ja que és el poder de declarar la guerra i la pau

Montesquieu (1689-1755), a L' esperit de les lleis (1748) farà més precisa i moderna aquesta divisió diferenciant els poders legislatiu, l' executiu i el judicial: els poders actualment reconeguts en la societat d' avui dia.

Dret de resistència

Ja que hi pot haver abusos, i ja que la comunitat en cap cas no pot ser privada dels seus drets, cal que la comunitat tingui també un dret de resistència. Locke distingeix tres casos on el dret de resistència s'aplica :

• traïció d'un magistrat (per exemple, exercici de la força fora del dret: usurpació, tirania);
• quan un magistrat negligeix la seva funció ;
• sobre proves d'un projecte de traïció.

Aleshores retorna a la comunitat el dret de jutjar, i, quan algú vol exercitar un poder per al qual no ha estat designat (així quan algú vol exercir un poder que no existeix), la desobediència és legítima.

El consentiment del poble és absolutament esencial per a l' existència de la societat: "la política no pot tenir altre fonament que el consentiment del poble" (XVI, 175). L' Estat, la societat, el poder civil i polític no tenen altra finalitat, i no els justifica res més que el benestar del poble: Salus populi suprema lex, acaba dient Locke recordant Ciceró. 

La justícia social

La idea d'un estat natural no és només per a Locke un mitjà de fundar els drets individuals de la propietat; en efecte, aquest dret de propietat, en la seva formulació mateixa, implica certes restriccions que defineixen un deure de caritat que es dedueix del deure de tot home de preservar el gènere humà. Hi ha doncs un límit a aquest dret inviolable de la propietat individual: un propietari, fins i tot si està en el seu dret, té el deure de cedir els béns inútils a la seva subsistència, en la mesura que aquests béns poden ser d'ajuda a individus desproveïts: aquestes persones hi tenen dret, però amb la condició de ser realment en la impossibilitat de proveir les seves pròpies necessitats. Aquest deure de caritat introdueix almenys en l'individualisme possessiu de Locke una solidaritat mínima que el limita. Aquesta caritat és una prescripció universal que crida l'individu propietari a la modèstia, i que ve a temperar el liberalisme individualista de Locke: encara que cadascun pugui reivindicar legítimament els drets que posseeix sobre els seus béns, l'apropiació privada dels béns de la Terra no té al cap i a la fi la seva verdadera legitimitat sinó quan és en benefici de tots, ja que la Terra és comuna, i tot home hi té dret. Així, Locke pensa que el seu sistema liberal pot augmentar els recursos de tots els homes, i omplir aquest deure de caritat:

• aquest sistema augmenta els recursos disponibles;
• realitza ell mateix una distribució de les riqueses; els menys afavorits d'una societat es troben llavors en una situació millor que si aquesta societat no hagués existit.

La Carta sobre la tolerància 

L'argument central de la Carta sobre la tolerància és la distinció de l'Estat i de les esglésies, per les seves diferències pel que fa als seus fins temporals o espirituals i els mitjans utilitzats (forces o persuasió).

Per a Locke, és ben clar que només el magistrat té la càrrega del poder temporal, que consisteix a mantenir per la llei un ordre públic assegurant el ben públic i la pau civil. El magistrat no té cap dret sobre els interessos espirituals dels individus, ja que cadascun és lliure d'escollir la manera de viure que considera que li assegurarà la salvació de l'ànima. Cadascun es pot doncs adherir lliurement als dogmes que li agradin; les societats religioses han de ser lliures i voluntàries, però no tenen cap legitimitat pel que fa a l'ús de la força, i no tenen cap dret d'influenciar les decisions de l'acció política pública.

El poder polític ha de tolerar doncs les sectes sempre que respectin aquestes condicions; la missió temporal de l'Estat exigeix d'ell que protegeixi els drets de tots els homes siguin quines siguin les seves creences, i precisament per que cada home pugui portar la seva vida segons les creences que jutgi millors, i de les quals és de dret l'únic jutge.

A aquesta tolerància política i religiosa, Locke aporta no obstant això diverses restriccions. Aquestes restriccions es desprenen del fet que no concep la tolerància per a ella mateixa, sinó amb l'objectiu de conciliar la preservació de la llibertat individual i la pau civil.

Locke formula quatre restriccions :

• no es pot tolerar cap home que estigui contra la societat i els bons costums indispensables al manteniment de la societat civil ;
• no es pot tolerar que alguns s'atribueixin privilegis particulars, per a ells o per a la seva secta, perjudicials per a la societat ;
• no es pot tolerar una Església sotmesa a una autoritat diferent de la del magistrat (per exemple, al Papa);
• finalment, no es poden tolerar els ateus, ja que la seva absència de fe treu segons Locke la necessitat de respectar les institucions del país.

Locke combat així alhora l'autoritarisme dogmàtic que destrueix les condicions de la llibertat de consciència imposant certes concepcions del bé, i l'anomia individualista que construeix les condicions de la vida social per la recerca sense restricció del ben col·lectiu a partir de l'individu no implicat en la societat sense recurs ni al poder ni a la religió ni a la propietat. La llibertat individual en l'àmbit de la religió ha de ser tan gran com possible, ha de ser garantida per lleis, però sempre ha de restar compatible amb les condicions polítiques que li permeten existir.

Model educatiu 

Locke exposa les bases del seu pensament sobre l'educació a la seva obra Some Thoughts Concerning Education (1693). Aquesta obra va ser escrita com una sèrie de consells per educar el fill d'un amic aristòcrata, ja que pensava que la dona o els nens de classe baixa requerien un altre tipus de formació.

L'home per a ell neix amb la ment en blanc (tabula rasa) i a través de l'educació arriba a desenvolupar la seva personalitat. És important respectar els gustos de l'infant en la mesura de possible, ja que les vivències de les primeres edats tenen una gran influència en  la vida adulta.

Una correcta educació combina el desenvolupament de la intel·ligència, exercici físic i l'aprenentatge dels valors morals considerats desitjables. També ha d'ensenyar com raonar correctament i proporcionar bons hàbits vitals, de tal manera que esdevinguin adults al més aviat possible.

- El vídeo (confinament des del 13 Març), també el tindreu penjat al ClassRoom. 

Bibliografia: 
VALLMAJÓ RIERA, Llorenç: Història de la filosofia. Barcelona: Grup Edebé, 2007 (pàgines 214 i 215)
MARTÍNEZ RU, Antoni i altres autors: Atena. Lectures de Filosofia. Batxillerat 2014-2015. Barcelona: Editorial RBA, 2014 (pàgines 180-184)

Webgrafia:

http://ca.wikipedia.org/wiki/John_Locke

http://blogs.ua.es/jlocke/files/2011/02/locke.jpg
https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh6nh5L6qE-atLOCIK9ING2uRdm3umjTZ_EqyQzzX4WRChnP_pa2lPRpr-RAT-ewBpMvGG7EW1LVo4EARgnLU6dylJWif7GbxJSEkQ5Tq6xQBXDXbFJJnc37apnKsw1JAvtJMjEvy97Up3W/s1600/Parlament+de+Westminster.jpg