Plató diu en aquest mateix mite que el temps comença a existir a la vegada que el Demiürg introdueix en la matèria caòtica elements d’ordre, en particular moviments regulars planetaris, a partir del quals pot ser mesurat l’abans i el després. L’ordre diví es troba a fora de l’espai i del temps, de manera que l’eternitat dels déus i intel•ligible consisteixen, més que a existir en tot temps, a ser-ne fora. D’aquesta manera, la qüestió sobre què passava un minut abans en el món abans que el Demiürg ordenés la matèria és una pregunta sense sentit, ja que prèviament a aquesta ordenació no existia el temps...
Aquesta concepció del temps té similituds amb la concepció del temps que s’expressa en l’actual teoria del big bang. No té sentit preguntar-se sobre el que passava en el Cosmos un minut o un segons abans que tingués lloc la gran explosió.
Teoria de l’arkhé.
En la seva teoria, Plató mostra una clara influència pitagòrica, ja que explica la seva comprensió de la realitat material en termes d’estructures matemàtiques.
Plató assenyalarà com arkhé no un únic principi, sinó diversos i, a més, els vincularà amb l’existència dels cinc únics poliedres regulars que existeixen: tetraedre, cub, octaedre, icosaedre i dodecaedre. Mitjançant l’associació de matemàtiques i realitat, entendrà que els quatre primers poliedres corresponen a la manera de ser del foc, la terra, l’aigua i l’aire, respectivament. L’assignació té a veure amb les qualitats físiques dels elements. Així, al foc li correspon el tetraedre, per exemple, perquè aquest poliedre és el més petit, mòbil i agut dels cinc, de manera que pot penetrar més fàcilment en totes les coses i provocar-ne l’alteració. En canvi, el cub és el que presenta més estabilitat i, per tant, correspon a la terra, principi menys actiu.
El dodecaedre serveix a Plató per a descriure quina és l’estructura del Cosmos, considerat en la seva totalitat. S’associava el dodecaedre amb l’esfera;M per tant, el Cosmos serà er a Plató una esfera que gira de manera que les partícules no es poden escapar del seu embolcall, sinó que tornen sobre elles mateixes, xocant i empenyent-se mútuament sense parar.
Hem de considerar que l’Univers total al qual es refereix Plató s’ha d’entendre com una realitat vivent. El Cosmos posseeix una ànima, a més d’un cos material, una ment, que és la responsable del seu moviment circular. Aquest moviment estableix el sentit de tots els altres moviments, de manera que governa el món en virtut de la seva intel•ligència i saviesa. Per a Plató, el Cosmos és un immens organisme vivent i intel•ligent. L’ànima còsmica va ordenar el moviment atzarós propi de la matèria caòtica original (mite del Demiürg), i el va convertir en un moviment harmònic, pel fet que imita la perfecció pròpia del món de les Idees.
Tot i que Plató parli de partícules, la seva teoria no és atomista, ja que les partícules de què parla sí que es poden dividir en formes encara més simples. Les superfícies de tres dels quatre poliedres que Plató ha assignat a algun element són de forma triangular i, en conseqüència, es poden veure com a diferents combinacions de petits triangles.
No hay comentarios:
Publicar un comentario