DESCARTES
MEDITACIONS METAFÍSIQUES
MEDITACIO SISENA
De l’existència de les coses materials i de la distinció real entre l’ànima i el cos de l’home.
(Si hi ha coses materials)
No em resta ara més que examinar si hi ha coses materials: i certament si més no sé ara l’objecte de les demostracions de geometria, vist que d’aquesta manera les concebo forca clarament i forca distintament. Car no hi ha cap dubte que Déu no tingui el poder de produir totes les coses que jo sóc capaç; de concebre amb distinció; i no he jutjat mai que li fos impossible de fer alguna cosa, llevat de quan trobava contradicció a poder concebre-la bé. A més, la facultat d’imaginar que és en mi, i de la qual veig per experiència que em serveixo quan m’aplico a la consideració de les coses materials, és capaç de persuadir-me de la seva existència: car, quan considero atentament què és la imaginació, trobo que no és altra cosa que una certa aplicació de la facultat que coneix al cos que li és íntimament present i, per tant, que existeix .
(Diferència entre la imaginació i la intel·lecció)
I per fer això més manifest faig notar primer la diferència que hi ha entre la imaginació i la pura intel·lecció o concepció. Per exemple, quan imagino un triangle, no el concebo pas solament com una figura composta i que compren tres línies, sinó que, a més d’això, considero aquestes tres línies com a presents per la força i aplicació interior del meu esperit ; i és això pròpiament el que anomeno imaginar. Que si vull pensar en un quilògon concebo ben de veritat que és una figura de mil costats, tan fàcilment com concebo que un triangle és compost de tres costats solament; però no puc imaginar pas els mil costats d’un quilògon, com faig els tres d’un triangle, ni, per dir-ho així, mirar-los com a presents amb els ulls del meu esperit. I encara que, tot seguint el costum de la meva imaginació, quan penso en les coses corporals, s’esdevé que concebent un quilògon em represento confusament alguna figura, tanmateix és molt evident que aquesta figura no és un quilògon, puix que no difereix pas de la que em representada si pensés en un miriàgon, o en qualsevol figura de molts costats; i que no serveix de cap manera per a descobrir les propietats que fan la diferencia del quilògon amb altres polígons.
Que si és qüestió de considerar un pentàgon, és ben cert que puc concebre la seva figura, tan bé com la d’un quilògon, sense el concurs de la imaginació; però la puc també imaginar aplicant l’atenció del meu esperit a cadascun deis seus cinc costats, i tot junt també amb l’àrea, o l’espai que tanquen. Així conec que tinc necessitat d'una particular contenció de l'esperit per a imaginar, de la qual no em serveixo gens per a concebre; i aquesta particular contenció de l’esperit mostra evidentment la diferència que hi ha entre la imaginació i la intel·lecció o concepció pura .
M’adono a més d’això que aquesta virtut d’imaginar que és en mi, en tant que difereix de la potencia de concebre, no és de cap manera necessària a la meva natura o essència, és a dir, a l’essència del meu esperit. I concebo fàcilment que si existeix algun cos, al qual el meu esperit sigui conjuntat i unit de manera que es pugui aplicar a considerar-lo quan li plagui, es pot esdevenir que per aquest mitjà imagini les coses corporals: de manera que aquesta manera de pensar difereix solament de la pura intel·lecció, en que l’esperit en concebre es gira d’alguna manera cap a si mateix, i considera alguna de les idees que hi ha en ell; però imaginant es gira vers el cos, i hi considera alguna cosa conforme a la idea que té formada per si mateix o que ha rebut pels sentits. Concebo, dic, fàcilment, que la imaginació es pot fer d’aquesta manera, si és veritable que hi ha cossos; i perquè no puc trobar cap altra via per explicar com es fa, conjecturo d’aquí probablement que n’hi ha; però això només probablement, i encara que examini acuradament totes les coses, no trobo tanmateix que d’aquesta idea distinta de la natura corporal, que tinc en el meu esperit, pugui treure cap argument que conclogui amb necessitat l’existència d’algun cos.
Ara bé, m’he acostumat a imaginar moltes altres coses, ultra aquesta natura corporal que és l’objecte de la geometria, és a dir, els colors, els sons, els sabors, el dolor, i d’altres coses semblants, encara menys distintament. I en tant que percebo molt millor aquestes coses pels sentits, mitjançant els quals, i de la memòria, semblen ésser arribades fins a la meva imaginació, crec que, per examinar-les més còmodament, s’escau que examini al mateix temps què és sentir, i que vegi si de les idees que rebo en el meu esperit per aquesta manera de pensar, que anomeno sentir, puc treure alguna prova certa de l’existència de les coses corporals.
(Què podem saber amb certesa de les coses materials)
I primerament duré a la meva memòria quines són les coses que fins aquí he tingut per veritables, com havent-les rebudes pels sentits, i sobre quins fonaments estava recolzada la meva creença. I després examinaré les raons que més tard m’han obligat a revocar-les al dubte. I, en fi, consideraré què n’haig de creure ara.
Primerament doncs he sentit que tenia un cap, unes mans, uns peus, i tols els altres membres dels quals és compost el cos que considerava com una part de mi mateix, o potser també el tot. A més he sentit que aquest cos eslava situat entre molts d’altres, deis quals era capaç de rebre diverses comoditats i incomoditats, i notava aquestes comoditats per un cert sentiment de plaer o voluptuositat, i les incomoditats per un sentiment de dolor. I, ultra aquest plaer i aquest dolor, sentia també en mi la fam, la set, i d’altres apetits semblants, com també certes inclinacions corporals cap a la joia, la tristesa, la colera, i d’altres passions semblants. I a fora, ultra l’extensió, les figures, els moviments deis cossos, notava en ells la duresa, la calor i totes les altres qualitats que cauen sota el tacte. A més jo hi notava la llum, els colors, les olors, els sabors i els sons, la varietat deis quals em donava el mitja de distingir el cel, la terra, la mar, i generalment tots els altres cossos uns dels altres.
I certament, considerant les idees de totes aquestes qualitats que es presentaven al meu pensament, les quals soles sentia pròpiament i immediatament, no era pas sense raó que creia sentir coses completament diferents del meu pensament, és a dir, cossos d'on precedien aquestes idees. Car jo experimentava que es presentaven a ell, sense que hi fos requerit el meu consentiment, de manera que no podia sentir cap objecte, per voluntat que en tingues si no es trobava present a l’òrgan d’un dels meus sentits; i no era de cap manera en el meu poder no sentir-lo, quan s’hi trobava present. I perquè les idees que rebia deis sentits eren molt més vives, més expresses, i fins i tot a llur manera més distintes que les que jo mateix podia fingir per mi mateix, o be que trobava impreses en la meva memòria, semblava que no podien procedir del meu esperit; de manera que era necessari que fossin causades en mi per algunes altres coses. No tenint d’aquestes coses cap coneixement, sinó aquell que em donaven aquestes mateixes idees, no podia venir cap altra cosa a l’esperit, sinó que aquestes coses eren semblants a les idees que causaven.
I perquè recordava també que m’havia servit més aviat deis sentits que de la raó, i que reconeixia que les idees que formava de mi mateix no eren pas tan expresses com aquelles que rebia pels sentits, i fins i tot que eren molt sovint compostes de parts d’aquestes, em persuadia fàcilment que no tenia cap idea al meu esperit236 que no hagués passat abans pels meus sentits.
No era tampoc sense raó que creia que aquest cos (el qual per un cert dret particular anomenava meu) em pertanyia més pròpiament i més estretament que no pas un altre. Car en efecte no en podia estar separat mai com d’altres cossos; sentia en ell i per ell tots els meus apetits i les meves afeccions; i en fi era tocat pels sentiments de plaer i dolor en les seves parts, i no pas en les d’altres cossos que en són separats.
Però quan examinava per que a no sé quin sentiment de dolor segueix la tristesa en l’esperit, i del sentiment de plaer neix la joia, o be per què aquesta no sé quina emoció en l’estómac, que anomeno fam ens fa tenir desig de menjar, i la sequedat de la gola ens fa tenir desig de beure, i així la resta, no en podia donar cap raó, sinó que la natura m’ho ensenyava així, car no hi ha del cert cap afinitat ni cap lligam (si més no que jo pugui comprendre) entre aquesta emoció de l’estómac i el desig de menjar, ni tampoc entre el sentiment de la cosa que causa el dolor, i el pensament de tristesa que fa néixer aquest sentiment. I de la mateixa manera em semblava que havia aprés de la natura totes les altres coses que jutjava respecte dels objectes deis meus sentits; perquè m’adonava que els judicis que tenia el costum de fer d’aquests objectes es formaven en mi abans que tingues el lleure de pesar i considerar quines raons em podien obligar a fer-los.
(Dubtes)
Però després moltes experiències han arruïnat a poc a poc tota la creença que havia afegit als sentits. Car he observat moltes vegades que les torres que de lluny m’havien semblat rodones, de més a prop em semblaven quadrades, i que els colossos elevats sobre les més altes d’aquestes torres em semblaven petites estàtues en mirar-les de baix estant; i així, en una infinitat d’altres ocasions m’he trobat l’error en els judicis sobre els sentits exteriors. I no pas solament sobre els sentits exteriors, sinó també sobre els interiors: car hi ha una cosa més íntima o més interior que el dolor? I tanmateix he aprés d’altres persones que tenien els braços o les cames tallades que els semblava encara que de vegades sentien el dolor en la part que els havia estat tallada; això cm clonava motiu de pensar que no podia tampoc estar segur de tenir mal en algun deis membres, encara que hi sentís dolor.
I a aquestes raons de dubtar n’he afegides poc després dues altres de força generals. La primera és que no he cregut mai sentir res estant despert que no pogués també creure sentir de vegades quan dormo; i com que no crec que les coses que em sembla que sento dormint procedeixin d’alguns objectes fora de mi, no veia tampoc per què hauria de tenir aquesta creença respecte d’aquelles que em sembla que sento estant despert. I la segona, que, no coneixent encara, o més ben dit, fingint no conèixer l’autor del meu ésser, no veia res que pogués impedir que hagués estat fet tal per la natura, que m’equivoqués fins i tot en les coses que em semblen més veritables.
I per les raons que m’havien persuadit abans de la veritat de les coses sensibles no tenia gaire pena de respondre-hi. Car la natura em semblava portar-me a moltes coses de les quals la raó em separava, i així no creia que calgués confiar gaire en els ensenyaments d’aquesta natura. I, encara que les idees que rebo dels sentits no depenen de la meva voluntat, no pensava pas que hom hagi de concloure per això que procedeixen de coses diferents de mi, puix que potser es pot trobar en mi alguna facultat (bé que m’hagi estat fins ara desconeguda) que en sigui la causa, ¡ que les produeixi.
(Rebuig dels dubtes)
Però, ara que començo a conèixer-me millor a mi mateix i a descobrir més clarament l’autor del meu origen, no penso de veritat que hagi d’admetre temeràriament totes les coses que els sentits semblen ensenyar-nos, sinó que tampoc no penso pas que les hagi de revocar totes en general en el dubte.
I primerament, com que sé que totes les coses que concebo clarament i distintament poden ésser produïdes per Déu tal i com jo les concebo, n’hi ha prou que pugui concebre clarament i distintament una cosa sense l’altra, per ésser cert que una és distinta o diferent de l’altra, perquè poden ésser pensades separadament si més no per l’omnipotència de Déu; i no importa per quina potencia es faci aquesta separació, per obligar-me a jutjar-les diferents. I, per tant, justament perquè conec amb certesa que existeixo, i que tanmateix no m’adono que pertanyi necessariament a la meva natura o a la meva essència una altra cosa, llevat que sóc una cosa que pensa, concloc forca be que la meva existència consisteix en això només, que sóc una cosa que pensa, o una substancia la natura o l’essència de la qual no és sinó pensar. I encara que potser (o millor dit certament, com ho diré aviat), jo tinc un cos al qual sóc estretament conjuntat, tanmateix, com d'una banda tinc una idea clara i distinta de mi mateix, en tant que sóc solament una cosa que pensa i no extensa i que d'una altra tinc una idea distinta del cos, en tant que és solament una cosa extensa i que no pensa de cap manera, és cert que aquest jo, és a dir, la meva ànima, per la qual sóc el que sóc, és completament i veritablement distinta del meu cos, i que pot ésser o existir sense ell.
A més, trobo en mi facultats de pensar, tot particulars i distintes de mi , és a dir, les facultats d’imaginar i sentir, sense les quals puc be concebre’m clarament i distintament tot complet, però no pas elles sense mi, és a dir, sense una substància intel·ligent a la qual són lligades. Car en la noció que tenim d’aquestes facultats o (per servir-me dels termes de l'Escolàstica) en llur concepte formal, elles inclouen alguna mena d’intel·lecció: d'on jo concebo que són distintes de mi, com les figures, els moviments i els altres modes o accidents del cos ho són dels cossos mateixos que les sostenen.
Reconec també en mi algunes altres facultats com, canviar de lloc, posar-me en diferents posicions i altres de semblants, que no poden ésser concebudes, més que les precedents, sense alguna substància a la qual estiguin lligades, ni per consegüent existir sense elles; però és molt evident que aquestes facultats, si és veritat que existeixen, han d’ésser relacionades amb alguna substància corporal o extensa, i no pas amb una substància intel·ligent, puix que, en el seu concepte ciar i distint, hi ha ben be alguna mena d’extensió que s’hi troba continguda, però cap intel·ligència. A més es troba en mi una certa facultat passiva de sentir, és a dir, de rebre i conèixer les idees de les coses sensibles; però em seria inútil, i no me’n podria servir de cap manera, si no hi hagués en mi, o en un altre, una altra facultat activa capaç de formar i produir aquestes idees. Ara be, aquesta facultat activa no pot ésser en mi en tant que no sóc més que una cosa que pensa, ates que no pressuposa gens el meu pensament i també que aquestes idees em son representades sovint sense que jo hi contribueixi de cap manera, i fins tot a desgrat meu; cal dones necessariament que sigui en alguna substància diferent de mi, en la qual tota la realitat que és objectivament en les idees que en són produïdes sigui continguda formalment o eminentment (com he notat abans). I aquesta substància és o un cos, és a dir, una natura corporal en la qual és contingut formalment i en efecte tot el que és objectivament i per representació en les idees; o be és Déu mateix o alguna altra criatura més noble que el cos, en la qual es troba això mateix contingut eminentment .
Ara be, no essent Déu gens enganyador, és ben manifest que no m’envia pas aquestes idees immediatament per ell mateix, ni tampoc mitjançant alguna criatura, dins de la qual llur realitat no sigui pas continguda formalment, sinó solament eminentment251. Car, no havent-me donat cap facultat per a conèixer que això sigui així, sinó al contrari, una gran inclinació a creure que son enviades o que venen de les coses corporals, no veig pas com hom podria excusar-lo de l’engany, si en efecte aquestes idees venien o eren produïdes per unes altres causes que no pas per coses corporals. I per tant cal confessar que hi ha coses corporals que existeixen .
Tanmateix potser no són pas completament com les percebem pels sentits, car aquesta percepció dels sentits és forca obscura i confusa en moltes coses; però si més no cal admetre que totes les coses que hi concebo clarament i distintament, és a dir, totes les coses, parlant en general, que són compreses en l’objecte de la Geometria especulativa, s’hi troben veritablement. Però pel que fa a les altres coses, les quals o són solament particulars, per exemple, que el sol sigui de tal grandària, i de tal figura, etc., o bé són concebudes menys clarament i menys distintament, com la llum, el so, el dolor, i altres de semblants, és cert que encara que siguin força dubtoses i incertes, tanmateix només del fet que Déu no és pas enganyador, i que per consegüent no ha permès gens que hi pugui haver cap falsedat en les meves opinions, sense que m’hagi donat també alguna facultat capaç de corregir-la, crec poder concloure amb seguretat que tinc en mi els mitjans de conèixer-les amb certesa .
(Què ens ensenya una naturalesa creada per un Déu que no enganya)
I primerament no hi ha cap dubte que tot el que la natura m’ensenya conté alguna veritat. Car per la natura, considerada en general, no entenc ara altra cosa que Déu mateix, o be l’ordre i la disposició que Déu ha establert en les coses creades. I, per la meva natura en particular, no entenc altra cosa que la complexió o l’encaix de totes les coses que Déu m’ha donat. Ara bé, no hi ha res que aquesta natura m’ensenyi més expressament, ni més sensiblement, sinó que tinc un cos que està mal disposat quan sento el dolor, que té necessitat de menjar o de beure, quan tinc els sentiments de la fam o de la set, etc. I, per tant, no haig de dubtar de cap manera que en això no hi hagi alguna veritat. La natura m’ensenya també per aquests sentiments de dolor, de fam, de set, etc., que no sóc pas solament allotjat dins del meu cos, així com un pilot dins del seu navili, sinó, en lloc d’això, que hi sóc conjuntat molt estretament i tan confós i barrejat, que componc com un sol tot amb ell. Car, si això no fos així, quan el meu cos és ferit, no sentiria per això dolor, jo que no sóc més que una cosa que pensa, sinó que percebria aquesta ferida per l’enteniment sol, com un pilot percep per la vista si alguna cosa es trenca en el seu vaixell; i, quan el meu cos té la necessitat de beure o de menjar, coneixeria això mateix, sense ésser-ne advertit pels sentiments confusos de fam, de set i de dolor. Car, en efecte, tots aquests sentiments de fam, de set, de dolor, etc., no son altra cosa que certes maneres confuses de pensar, que provenen i depenen de la unió i com de la barreja de l’esperit amb el cos.
Ultra això, la natura m’ensenya que existeixen molts altres cossos al voltant del meu, entre els quals haig de perseguir-ne uns i defugir els altres. I certament, del fet que sento diferents menes de colors, d’olors, de sabors, de sons, de calor, de duresa, etc., concloc forca be que hi ha en els cossos, d'on provenen totes aquestes diverses percepcions deis sentits, algunes varietats que s’hi corresponen, encara que potser aquestes varietats no siguin en efecte gens semblants. I també del fet que entre aquestes diverses percepcions deis sentits, les unes siguin agradables i les altres desagradables, en puc treure una conseqüència del tot certa, que el meu cos (o més aviat jo mateix tot sencer, en tant que sóc compost del cos i de l’ànima) pot rebre diverses comoditats i incomoditats deis altres cossos que l’envolten.
Però hi ha moltes altres coses que sembla que la natura m’hagi ensenyat, les quals tanmateix no he rebut veritablement d'ella, sinó que s’han introduït en el meu esperit per un cert costum que tinc de jutjar les coses inconsideradament; i així es pot fàcilment esdevenir que continguin alguna falsedat. Com, per exemple, l’opinió que tinc que tot l’espai en el qual no hi ha res que es mogui, i faci impressió sobre els meus sentits, sigui buit; que en un cos que és calent hi hagi alguna cosa de semblant a la idea de calor que és en mi; que en un cos blanc o negre hi hagi la mateixa blancor o negror que sento; que en un cos amargant o dolç hi hagi el mateix gust o el mateix sabor; i així les altres; que els astres, les torres i tots els altres cossos allunyats siguin de la mateixa figura i grandària que semblen de lluny ais nostres ulls, etc.
(Precisant conceptes)
Però, a fi que no hi hagi res en això que jo no concebí distintament, he de definir precisament que entenc pròpiament quan dic que la natura m’ensenya alguna cosa. Car prenc aquí natura en una significació més estreta que quan l’anomeno un encaix o una complexió de totes les coses que Déu m’ha donat; ates que aquest encaix o complexió compren moltes coses que només pertanyen a l’esperit sol, de les quals no pretenc parlar aquí, en parlar de la natura; com, per exemple, la noció que tinc d’aquesta veritat, que "allò que ha estat fet una vegada no pot no haver estat fet mai", i una infinitat d’altres de semblants, que conec per la llum natural, sense l’ajut del cos, i que ell en compren també moltes altres que no pertanyen més que al cos sol, i no són tampoc aquí gens contingudes sota el nom de natura: com la qualitat que té d’ésser pesant, i d’altres moltes de semblants, de les quals tampoc no parlo, sinó solament de les coses que Déu m’ha donat, com essent compost de l’esperit i del cos. Ara bé, aquesta natura m’ensenya be a defugir les coses que causen en mi el sentiment del dolor, i a dur-me vers aquelles que em comuniquen algun sentiment de plaer; però jo no veig de cap manera que d’aquestes diversos percepcions deis sentits nosaltres n'hagim de concloure res de les coses que son fora de nosaltres, sense que l’esperit les hagi examinades acuradament i amb maduresa. Car es, això em sembla, a l’esperit sol, i no al compost de l’esperit i el cos, que pertoca de conèixer la veritat d’aquestes coses.
Així, tot i que un estel no faci més impressió en el meu ull que el foc d'una petita espelma, no hi ha tanmateix en mi cap facultat real o natural que em porti a creure que no és més gran que aquest foc, sinó que l’he jutjat així des deis meus primers anys sense cap fonament raonable. I tot i que en apropar-me al foc sento la calor, i fins i tot que apropant-m’hi una mica massa sento el dolor, no hi ha tanmateix cap raó que em pugui persuadir que hi ha en el foc alguna cosa de semblant a aquesta calor, ni tampoc a aquest dolor; sinó que solament tinc raó de creure que hi ha alguna cosa en ell, sigui la que pugui ésser, que excita en mi aquests sentiments de calor o de dolor.
De la mateixa manera també, tot i que hi hagi espais dins deis quals no trobo res que exciti i mogui els meus sentits, no haig pas de concloure per això que aquests espais no continguin en ells algun cos; ans veig que, tant en això com en moltes d’altres coses semblants, m’he acostumat a pervertir i a confondre l’ordre de la natura, perquè aquests sentiments o percepcions deis sentits que no han estat posats en mi sinó per significar al meu esperit quines coses son convenients o nocives al compost del qual és part, i, essent fins aquí prou clares i prou distintes, me’n serveixo com si fossin unes regles molt certes, per les quals jo pogués conèixer immediatament l’essència i la natura deis cossos que son fora de mi, do la qual nogensmenys no em poden ensenyar res que no sigui forca obscur i confús.
Però ja ho examinat prou abans com, malgrat la sobirana bondat de Déu, s’esdevé que hi hagi falsedat en els judicis d’aquesta mena que faig. Es presenta encara aquí una dificulta! respecte de los coses que la natura m’ensenya que han d’ésser seguides o evitades, i també deis sentiments interiors que ha posat en mi; car em sembla haver-hi notat de vegades l'error i així que sóc enganyat por la meva natura. Com. por exemple, el gust agradable d’alguna vianda en la qual algú haurà barrejat metzina pot convidar-me a prendre aquesta metzina, i així enganyar-me. És veritat tanmateix que en això la natura pot ésser excusada, car ella em duu només a desitjar la vianda en la qual trobo un gust agradable, i no pas a desitjar el verí, el qual li és desconegut; de manera que no puc concloure d’aquí sinó que la meva natura no coneix completament i universalment totes les coses: en la qual cosa no hi ha res de que sorprendre's, puix que l’home, essent d'una natura finita, no pot també tenir més que un coneixement d'una perfecció limitada.
Però ens enganyem també prou sovint, fins i tot en les coses a les quals som portats directament per la natura, com s’esdevé ais malalts, quan desitgen menjar o beure coses que els poden perjudicar. Hom dirà potser aquí que la causa que s’equivoquin és que la seva natura és corrupta; però això no elimina la dificultat, perquè un home malalt no és menys veritablement la criatura de Déu que l’home que és en plena salut; i, per tant, repugna tant a la bondat divina que tingui una natura enganyadora i fal·lible, com l’altre. I com un rellotge, compost de rodes i contrapesos, no observa menys exactament totes les lleis de la natura, quan està mal fet i no dona bé les hores, que quan satisfà completament el desig de l’artesà; de la mateixa manera, si considero el cos d’un home com una màquina així construïda i composta d’ossos, de nervis, de músculs, de venes, de sang i de pell, que, malgrat que no hi hagués en ell cap esperit, no deixés pas de moure’s de totes les mateixes maneres que ho fa ara, quan no es mou en la direcció de la seva voluntat, ni per consegüent per l’ajut de l’esperit, sinó solament per la disposició deis seus òrgans, reconec fàcilment que seria tan natural a aquest cos, essent, per exemple, hidròpic, sofrir la sequedat de la gola, que té el costum de significar a l’esperit el sentiment de la set, i d’ésser disposat a moure els seus nervis i les seves altres parts de la manera que cal per a beure, i així augmentar el seu mal i perjudicar-se a si mateix, com li és natural, quan no té cap indisposició, d’ésser portat a beure per la seva utilitat per una semblant sequedat de la gola. I tot i que, mirant l’ús al qual ha estat destinat el rellotge pel seu artífex, podria dir que es desvia de la seva natura, quan no marca be les hores; i que de la mateixa manera, considerant la màquina del cos humà com havent estat formada per Déu per tenir en si tols els moviments que tenen el costum de ser-hi, tinc motiu de pensar que no segueix l’ordre de la seva natura, quan la seva gola és seca, i que beure perjudica la seva conservació; reconec tanmateix que aquesta darrera manera d’explicar la natura és molt diferent de l’altra. Car aquesta no és altra cosa que una simple denominació, la qual depèn completament del meu pensament, que compara un home malalt i un rellotge mal fet, amb la idea que tinc d’un home sa i d’un rellotge ben fet, i la qual no significa res que es trobi en la cosa de la qual es diu; enlloc que, per l’altra manera d’explicar la natura, entenc alguna cosa que es troba veritablement en les coses, i per tant que no és sense alguna veritat.
Però certament, tot i que pel que fa al cos hidròpic, això no sigui més que una denominació exterior, quan hom diu que la seva natura és corrupta, ates que, sense tenir necessitat de beure, no deixa de tenir la gola seca i àrida; tanmateix, pel que fa a tol el compost, és a dir, de l’esperit o de l’ànima unida a aquest cos, no és una pura denominació, més aviat un veritable error de la natura, ates que té set, quan li és molt nociu beure; i, per tant, resta encara per examinar com la bondat de Déu no impedeix que la natura de l’home, presa d’aquesta manera, sigui fal·lible i enganyadora.
(Malgrat la bondat de Déu, la naturalesa està sotmesa a error)
Per començar dones aquest examen, m’adono aquí, primerament, que hi ha una gran diferència entre l’esperit i el cos, en tant que el cos, per la seva natura, és sempre divisible, i que l’esperit és completament indivisible. Car en efecte, quan considero el meu esperit, és a dir, a mi mateix en tant que jo sóc solament una cosa que pensa, no hi puc distingir cap parí, sinó que em concebo com una cosa sola i sencera. I encara que tot l’esperit sembla ésser unit a tot el cos, tanmateix, si un peu, o un braç, o qualsevol altra part és separada del meu cos, és cert que per això no hi haurà res escurçat al meu esperit. I les facultats de voler, de sentir, de concebre, etc., no poden ésser dites pròpiament les seves parts: car el mateix esperit s’empra tot sencer a voler, i també a sentir, a concebre, etc. Però és tot el contrari en les coses corporals o extenses. Car no n’hi ha cap que no faci fàcilment peces pel meu pensament, que el meu esperit no divideixi forca fàcilment en moltes parts i per consegüent que no conegui com essent divisible. La qual cosa serà suficient per a ensenyar-me que l’esperit o l’ànima de l’home és completament diferent del cos, si d’altra banda no ho hagués aprés prou. M’adono també que l’esperit no rep immediatament la impressió de totes les parts del seu cos, sinó solament del cervell, o potser fins i tot d'una de les seves parts més petites, és a dir, d’aquella on s’exerceix aquesta facultat que anomenen sentit comú, la qual, totes les vegades que està disposada de la mateixa manera, fa sentir la mateixa cosa a l’esperit, tot i que tanmateix les altres parts del cos puguin estar disposades diversament, com ho testimonien una infinitat d’experiències, les quals no cal aquí recordar. M’adono també, ultra això, que la natura del cos és tal, que cap de les seves parts no pot ésser moguda per una part una mica allunyada, d'una manera que no ho pugui ésser també per cadascuna de les parts que són entre totes dues, tot i que aquesta part més allunyada no actuï. Com, per exemple, en la corda A B C D, que és completament tensa, si hom acaba de tibar i moure l’ultima part D, la primera A no serà pas moguda d'una manera diferent, que hom la podria també moure si tibés una de les parts intermèdies, B o C, i la darrera D restés tanmateix immòbil. I de la mateix manera, quan sento dolor al peu, la Física m’ensenya que aquest sentiment es comunica mitjançant els nervis dispersats en el peu, que en trobar-se estesos com cordes des d’allà fins el cervell, quan son tibats al peu, tiben també al mateix temps de l'indret del cervell d'on venen i al qual arriben i hi exciten un cert moviment, que la natura ha instituït per fer sentir el dolor a l’esperit, com si aquest dolor fos al peu. Però, com que aquests nervis han de passar per la cama, per la cuixa, pels ronyons, per l’esquena i pel coll, per estendre’s des del peu fins al cervell, es pot esdevenir que encara que llurs extrems que són al peu no siguin gens moguts, sinó solament algunes de les seves parts que passen pels ronyons o pel coll, això tanmateix exciti els mateixos moviments en el cervell, que hi podrien ésser excitats per una ferida rebuda al peu, per la qual cosa serà necessari que l’esperit senti en el peu el mateix dolor que si hi hagués rebut una ferida. Cal jutjar de manera semblant sobre totes les altres percepcions dels nostres sentits.
En fi, m’adono que, puix que de tots els moviments que es fan a la part del cervell de la qual l’esperit rep immediatament la impressió, cadascun causa només un cert sentiment, hom no pot desitjar ni imaginar res de millor sinó que aquest moviment faci sentir a l’esperit, entre tots els sentiments que és capaç de causar, aquest que és el més propi i el més útil normalment per a la conservació del cos humà, quan és del tot sa. Ara bé, l’experiència ens fa conèixer que tots els sentiments que la natura ens dona son com els acabo de dir; i per tant, no s’hi troba res que no faci aparèixer el poder i la bondat de Déu que els ha produïts.
Així, per exemple, quan els nervis que són en el peu són fortament moguts, passant pel moll de l’espina dorsal fins al cervell, fa una impressió en l’esperit que el fa sentir alguna cosa, és a dir el dolor, com si fos al peu, per la qual l’esperit és advertit i excitat a fer el que pugui per trobar-ne la causa, com molt perillosa i nociva per al peu.
És veritat que Déu podria establir la natura de l’home de manera tal, que aquest moviment en el cervell fes sentir tota una altra cosa en l’esperit, per exemple, que es fes sentir a si mateix, en tant que és al cervell, o al peu o be en algun altre indret entre el peu i el cervell o en fi qualsevol altra cosa que pugui ésser; però res de tot això no hauria contribuït tan bé a la conservació del cos, com el que li fa sentir.
De la mateixa manera, quan tenim necessitat de beure, neix d’aquí una certa sequedat a la gola, que mou els seus nervis, i per llur mitjà, les parts interiors del cervell; i aquest moviment fa sentir a l’esperit el sentiment de la set, perquè en aquesta ocasió no hi ha res que ens sigui més útil que saber que tenim necessitat de beure, per a la conservació de la nostra salut, i així els altres.
D'on és completament manifest que, malgrat la sobirana bondat de Déu, la natura de l’home, en tant que és composta de l’esperit i del cos, de vegades no pot no ésser fal·lible i enganyadora.
Car si hi ha alguna causa que excita no en el peu, sinó en alguna part del nervi que s’estén del peu fins al cervell, o fins i tol en el cervell, el mateix moviment que es fa normalment quan el peu és en mala disposició, hom sentirà el dolor com si fos al peu, i el sentit serà naturalment enganyat; ates que un mateix moviment causa en l’esperit un mateix sentiment, i aquest sentiment és excitat molt més sovint per una causa que fereix el peu que per una altra que és en un altre lloc, és força més raonable que dugui a l’esperit el dolor del peu que el d’alguna altra part. I, tot i que la sequedat a la gola no ve sempre, com normalment, del fet que beure és necessari per a la salut del cos, sinó de vegades d'una causa del tot contrària, com experimenten els hidròpics, tanmateix és molt millor que s’enganyi en aquesta ocasió, que si, al contrari, s’enganyés sempre quan el cos és en bona disposició; i així els altres.
(Rebuig dels dubtes hiperbòlics i ridículs)
I certament aquesta consideració em serveix forca, no solament per a reconèixer tots els errors als quals la meva natura és subjecta, sinó també per evitar-los, o per corregir-los més fàcilment: car, sabent que tots els meus sentits em signifiquen més ordinàriament el veritable que el fals, pel que fa a les coses que es refereixen a les comoditats i incomoditats del cos, i podent gairebé sempre servir-me de molts entre ells per a examinar una mateixa cosa, i ultra això, podent usar la meva memòria per lligar i ajuntar els coneixements presents ais passats, i el meu enteniment que ja ha descobert totes les causes deis meus errors, ja no cal que temi en endavant que es trobi falsedat en les coses que em son representades habitualment pels meus sentits. I haig de rebutjar tots els dubtes d’aquests dies passats com a hiperbòlics i ridículs , particularment aquesta incertesa tan general respecte al somni, que no podia distingir de la vetlla: car en el present trobo una notable diferència, en el fet que la nostra memòria no pot lligar i ajuntar els nostres somnis els uns amb els altres i amb el seguit de la nostra vida, com té el costum d’ajuntar les coses que ens esdevenen quan estem desperts. I, en efecte, si algú, mentre estic despert, se m’aparegués de sobte i desaparegués igual, com fan les imatges que veig dormint, de manera que no pogués adonar-me ni d'on venia, ni on anava, no seria pas sense raó que estimaria que és un espectre o un fantasma format dins del meu cervell, i semblant als que s’hi formen quan dormo, més que no pas un veritable home. Però quan percebo coses de les quals conec distintament el lloc d'on venen, i el lloc on són, i el temps en el qual se m’apareixen, i que, sense cap interrupció, jo puc lligar el sentiment que en tinc amb el seguit de la resta de la meva vida, estic completament segur que les percebo en la vetlla, i no pas en el somni. I no haig de dubtar de cap manera de la veritat d’aquestes coses, si després d’haver cridat tots els meus sentits, la meva memòria i el meu enteniment per a examinar-les, res no m’ha estat dit per cap d’ells, que sigui repugnant al que em diuen els altres. Car del fel que Déu no és enganyador, se’n segueix necessàriament que en això no sóc pas enganyat.
Però, com que la necessitat deis afers ens obliga sovint a decidir-nos, abans que hàgim tingut el lleure d’examinar-los prou acuradament, cal admetre que la vida de l’home és subjecta a equivocar-nos forca sovint en les coses particulars, i, en fi, cal reconèixer la fragilitat i la feblesa de la nostra natura.
Bibliografia:
BOSCH VECIANA, Antoni i altres autors: Atena. Lectures de filosofia batxillerat 2012-2013. Editorial La Magrana: Barcelona 2012 (pàgines 149-166)
Webgrafia:
