DESCARTES MODEL D’ EXAMEN PAU PER FER A CASA CURS 2016-17 ALUMNE IVÁN GARCÍA. INS CAMPS BLANCS

 DESCARTES

MODEL D’ EXAMEN PAU PER FER A CASA 

CURS 2016-17

Proves d’accés a la universitat

Convocatòria 2014

Història de la filosofia

Sèrie 3

OPCIÓ B

“Suposem, doncs, que estem adormits i que totes aquestes particularitats, és a dir, que obrim els ulls, que belluguem el cap, que estenem les mans i altres coses semblants, no són més que falses il·lusions; i pensem que potser ni les nostres mans ni tot el nostre cos són tal com nosaltres els veiem.

[...] tot i que aquestes coses generals, és a dir, ulls, cap, mans i coses semblants, poden ser imaginàries, cal afirmar que hi ha coses encara més simples i més universals que són vertaderes i existents, amb la mescla de les quals es formen —ni més ni menys com passa amb la barreja d’alguns colors veritables— totes les imatges de les coses que, vertaderes o reals, fingides o fantàstiques, ocupen els nostres pensaments. D’aquest gènere de coses n’és la naturalesa corporal en general i la seva extensió, així com la figura de les coses extenses, la seva quantitat o magnitud i el seu nombre, i també el lloc on es troben, el temps amb què es mesura la seva duració, i altres coses semblants.

Potser per això no seria una mala conclusió dir que la física, l’astronomia, la medicina i totes les altres ciències que depenen de la consideració de les coses compostes són molt dubtoses i insegures; però que l’aritmètica, la geometria i les altres ciències d’aquest gènere, que no tracten sinó de coses molt simples i molt generals, sense preocupar-se gaire si són a la natura o si no hi són, contenen coses certes i indubtables. Perquè tant si vetllo com si dormo, dos més tres faran sempre cinc [...].

Tanmateix, fa molt de temps que tinc en el meu esperit una certa opinió segons la qual hi ha un Déu que ho pot tot [...]. Ara, qui em pot assegurar que aquest Déu no ha fet precisament que no hi hagi ni terra ni cel, ni cap cos extens ni cap figura, ni magnitud ni lloc, i que, així i tot, jo tingui les sensacions d’aquestes coses, i que tot em sembli existir tal com jo ho veig? [...] Potser Déu no ha volgut que jo m’enganyi d’aquesta manera, ja que es diu que és supremament bo. [...]

Suposaré, doncs, que hi ha, no precisament un Déu [...] sinó un geni maligne, tan poderós com astut, que ha posat tot el seu enginy a enganyar-me. Pensaré que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són més que enganys i il·lusions que ell aprofita per sorprendre la meva credulitat. [...]

Suposo, doncs, que totes les coses que veig són falses; em persuadeixo que no ha existit mai res de tot allò que em representa la meva memòria, plena de mentides; penso que no tinc sentits; crec que el cos, la figura, l’extensió, el moviment i el lloc no són més que ficcions del meu esperit.”

René Descartes. Meditacions metafísiques, I i II

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

Tal com es pot visualitzar, en primer lloc es fa referència al dubte metòdic (o hiperbòlic) on el mateix filòsof es qüestionava la veracitat dels sentits (al text referit com: “ni les mans ni tot el nostre cos són tal com els veiem”), la presència del món extern, el dubte al propi coneixement i el de l’existència d’un geni maligne. A continuació, esmenta l’accepció de substància*, és a dir tracta la idea en tant que és real, perquè prové de Déu, i distinta, per tant vertadera, basant-se en la Mathesis Universalis (“l’aritmètica, la geometria i les altres ciències [...] contenen coses certes i indubtables”). Per últim, deixa de banda l’existència del Déu supremament bo per definir el solipsisme, és a dir queda atrapat en el “jo mental” (“penso que no tinc sentits; crec que el cos [...] no és més que ficció del meu esperit”).

2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots o les expressions següents: [1 punt]

a)«extensió» Atribut essencial del res extensa, una de les substàncies en la filosofia cartesiana.

b)«geni maligne» Un dels fonaments del dubte hiperbòlic, fa creure que la mentida és veritat.

3.Considereu les afirmacions següents de René Descartes en la segona meditació: «Suposo, doncs, que totes les coses que veig són falses» i «crec que el cos, la figura, l’extensió, el moviment i el lloc no són més que ficcions del meu esperit». Expliqueu les raons que té Descartes per a fer aquestes afirmacions en aquest punt de les Meditacions i exposeu breument quina resposta hi dóna en la resta de les Meditacions. (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

René Descartes té una raó fonamental per fer aquestes afirmacions sorgida pels estudis que va fer a La Fleche, una de les millors alternatives d’estudi d’aquell temps, (després també estudiarà dret i s’allistarà a l’exercit a propòsit del seu rebel esperit) on va qüestionar-se els ensenyaments oferts per la institució. Arrel d’això desenvoluparà el Dubte Hiperbòlic, a partir de noves teories llegides per ell (tenia molt de temps lliure al patir diverses malalties) i amb el suport moral de l’Època de la Revolució Científica (on no podríem oblidar la condemna de Galileu per la Inquisició). A partir d’aquest fonament, creurà en la Mathesis Universalis per donar així un criteri de veritat inapel·lable la raó humana, i en la qual basarà el seu mètode; de manera explícita, agafarà una sèrie aritmètica de nombres (intuïció) o aplicarà una regla, per exemple n+1 (deducció). Aleshores, si n = x, substituirà

y = x+1 per inventar la funció algebraica i finalment, posarà aquests resultats en un espai bidimensional de coordenades inventant la geometria analítica. Aquesta exemplificació també ens dóna a conèixer el seu Mètode de Pensament, basat en quatre regles, on es segueixen els procediments de la regla de la evidència (que és la intuïció i per tant les idees són clares i distintes, a més de ésser innates perquè l’home és racional; “n” en l’exemple matemàtic) on no s’ha de prendre com a veritable res que arribi a l’esperit a no ser que no sigui evident; els de la regla de l’anàlisi (deducció, “n+1” a l’exemple matemàtic) on s’esmicola quelcom en les seves parts més petites, els de la regla de la síntesi (resultat de la deducció) per la qual s’han de refer els elements per veure com es relacionen i per últim, els de la regla de la enumeració o revisió, que es basarà en les matemàtiques, i a través del mateix es comprovaran els errors del procés analític-sintètic. Així, en la recerca d’uns coneixements vertaders (la qual va sorgir pel dubte metòdic), es presenta la qüestió de com ha de viure el filòsof i per això, respectarà tres regles en relació a la Moral Provisional: La primera, obeir les lleis i costums del meu país; la segona, ser tan ferm i decidit com pegués en les seves accions i la tercera, sempre vèncer-se a sí mateix més aviat que a la fortuna. Una vegada delimitat “el com” seguirà el camí, Descartes delimitarà “el què” d’aquest, en definitiva designarà els fonaments del dubte metòdic. Per tant trobem el dubte dels sentits, perquè els sentits corporals són enganyosos, veiem miratges, com l’home afirmava que la Terra era immòbil (Descartes: “De lluny la torre era rodona, de prop en canvi, quadrada”); trobem també el dubte del món extern, ja que sovint no distingim entre el somni i la vigília, per tant no podem estar segurs de l’existència real del Món Extern, perquè ens arriba a través del coneixement sensible (Descartes: “A vegades m’havia passat que em veia assegut gaudint de la llar de foc i de sobte, em despertava i veia que era al llit); si més no, és present també el dubte del propi coneixement, arrel que ens equivoquem en el propi càlcul matemàtic i no podem afirmar doncs, que bon coneixement denoti bon fonament (L’exemple de Galileu amb el dubte que la Terra és rodona, mai cregut en aquell temps) i l’últim fonament, el dubte del geni maligne, invenció de Descartes (“Meditacions Metafísiques”), consisteix en una mena de “Geni Maligne” que ens fa creure que és veritat allò que no ho és.

A partir d’aquesta fonamentació, Descartes desenvoluparà el seu mètode de pensament per arribar a un paratge que el farà restar en el solipsisme, en el “jo mental”: “Cogito ergo Sum”. Així, qüestions com per què posseeix cos acreditaran aquest solipsisme.

A partir de la Regla de l’Evidència discernirà en el “Cogito” com a pensament. Però què és el pensament? Un conjunt d’idees innates (on troba la idea de substància, és a dir la realitat permanent i estable que existeix per sí mateixa, traduïdes en res infinita, res cogitans i res extensa), adventícies (enteniment a través dels sentits) i artificials (construïdes arbitràriament per combinació d’altres idees, com sirenes o hipogrifs). En aquest àmbit podem destacar la “Primacia del Pensament”, l’exemple de la cera en el rusc: “Quan traiem la cera del rusc percebem sensorialment coses molt diferents a quan l’apropem al foc. Només el pensament (racionalisme), concretament l’enteniment, és l’eina que fa comprendre que la cera roman”.

A continuació, a través de la Regla de la Síntesi, concretarà la Idea de Déu amb dos arguments que afirmen la seva existència. En el primer referirà la Idea susdita com a garantia de coneixement perquè Déu entén una substància infinita, eterna, omniscient i omnipotent per la qual el filòsof mateix i les altres coses han estat creades. Per tant, ell com a substància, no podria pensar en una substància infinita si no hagués estat aquesta posada en ell (“Meditacions Metafísiques, Meditació III”). El segon argument que exposarà serà que “Déu és aquell ésser tan gran que no hi ha cap altre més gran que ell” i que així doncs, només pot donar-se que Déu existeixi perquè no pot estar només a la ment perquè és el més gran (L’argument antològic, segon argument, arrel d’Anselm de Canterbury). Descartes dirà: “És impossible separar de l’essència de Déu la seva existència, com ho és de l’essència d’un triangle rectilini que la magnitud dels seus tres angles sigui igual a dos rectes (“Meditacions Metafísiques, Meditació V”).

En definitiva, arribarà al final de camí a través de les tres substàncies o “res”: Res Infinita, Res Cogitans i Res Extensa. Ho farà, indubtablement, amb la Regla de la Enumeració o Revisió. Com Déu (res infinita) és al causa de l’existència en la persona de la Idea de Déu, de la seva pròpia existència i de l’existència del Món (res extensa) llavors és la causa també del jo (per tant del pensament i com no, de l’ànima; res cogitans) a partir del qual pensem idees innates, adventícies i artificials (continguts de la ment). No oblidar que el Món (res extensa) és també la causa de les idees adventícies i de les qualitats primàries (les aplicables a la matemàtica com l’alçada, el pes) i secundàries (perceptibles amb els sentits). Per tant Déu (res infinita) és atribuït amb la perfecció, l’ànima (res cogitans) amb el pensament i el cos (res extensa), amb l’extensió.

Així, les nostres idees són reals i provenen de Déu en tant que són clares i distintes, per tant non poden ésser sinó vertaderes. Per aquest motiu tinc cos (com també ànima) donat que Déu (que m’ha creat racional) mai no pot permetre que m’enganyi quan faig ús de la meva raó.

4. Compareu la concepció de Descartes sobre la possibilitat d’obtenir coneixement segur amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental (Plató) . [2 punts]

Comparant la concepció cartesiana amb la platònica, es pot afirmar que per Plató aquell que posseïa el coneixement per definició era el filòsof, és a dir aquell que havia percebut la mentida de les ombres del foc a la cova i havia emprès el procés per sortir d’aquesta i veure la llum (la veritat), com per Descartes és passar el procés del mètode de pensament arrel del “Cogito ergo Sum” i així arribar a una veritat inapel·lable com la de Plató. És a dir, per Plató és a Món de les Idees com per Descartes és a Idees Innates, ja que l’existència de Déu per ambdós és verídica. Descartes però, afegirà el mètode matemàtic per dotar la raó humana d’un criteri de veritat mentre que Plató acreditarà la veritat (és a dir, la Idea) arrel de la dialèctica ascendent o inferència inductiva (Descartes dirà que a la filosofia li manca un mètode adequat), com per Plató hi ha unió ànima-cos i per Descartes existeix un dualisme antropològic. Però, no manca en Plató el fet que la matemàtica és símbol de coneixement (per tant de filosofia) ja que el pas de la doxa a l’episteme es realitza amb la “dianoia”, és a dir amb les matemàtiques. Ambdós creuran en el racionalisme, però Descartes aplicarà la matemàtica més profundament. Aquest també relacionarà l’existència de Déu com a garantia de coneixement, com per Plató també existí un Demiürg ordenador que permeté la creació*, a través de la Mathexis, del Món Sensible (sense el qual no hi hauria pas al Món Intel·ligible, és a dir al coneixement vertader). En definitiva, tots dos concorden en les Idees Innates, per Plató és al Món de les Idees i per Descartes és al Déu pròpiament dit, encara que ells concorden en que això serà la base del coneixement. Per Plató, hem estat al Món de les Idees i al néixer ho oblidem, però amb amor a la filosofia recordem el que havíem vist en aquest i per Descartes, la “res infinita” és garantia de coneixement perquè Déu és supremament bo.

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Puc estar segur/a que ara estic fent un examen i que no estic simplement somniant que l’estic fent.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts] 

Estic en desacord, no pel fet perceptible que estic escrivint en aquest mateix instant, sinó perquè a través de l’enteniment i la raó oferta a mi per Déu, puc comprendre que aquest dubte del món extern és completament fals perquè el rebo amb els sentits i aquests, són enganyosos. Si fos una mentida, és a dir un somni, no podria permetre’m el luxe de pensar, ni de ser conscient de la moral de la meva ànima, perquè en tot cas Déu no existiria en dit Món paral·lel. Mai podria assegurar doncs, que 2+2 és igual a 4 (argument racional) ja que el pensament no em correspondria, com tampoc l’existència verídica del meu cos (res extensa) ja que al no existir Déu, em podria enganyar a mi mateix al fer ús de la meva raó. L’essència de l’existència de Déu va lligada a l’essència de la suma de 2+2=4, per tant puc afirmar que procedeixo en el meu pensament racional a través de l’existència de Déu i no m’emparo en el sensacionalisme enganyós, amb el qual no hauria arribar mai a la conclusió que he finalitzat l’examen i que no estic somiant. 

Iván García

B21

PS. 
*En la correcció s' ha demanat a l' alumne que indiqui on surt al text la "substància" (Pregunta 1)
*En la correcció s' ha demanat a l' alumne que canvii Déu "creador" per Déu "ordenador" com planteja Plató que ha de ser el Demiürg. (Pregunta 4)