LOCKE EL LIBERALISME POLÍTIC (ENTRA A LES PAU)

 

LOCKE

 EL LIBERALISME POLÍTIC (ENTRA A LES PAU)

Locke va néixer l' any 1632 a Wrington, prop de Bristol. Fill d' un home de lleis, viurà en un ambient crític i poc conservador que influirà en la seva eduacació. Estudià a l'a Universitat d' Oxford no tan sols filosofia, sinó també ciències naturals com física, química o medicina. En 1667 Locke entaula amistat amb Lord Ashley, comte de Shaftesbury, una amistat i col·laboració que perduraran fins a la seva mort el 1704. L' elevada posició social del comte (arribà a ser canceller d' Anglaterra) li obrí les portes dels ambients socials, polítics i intel.lectuals més prestigiosos d' Anglaterra. Ara bé, aquesta relació que tants beneficis li comportà també li ocasionà greuges quan Lord Ashley entrà en desgràcia a causa de les seves idees polítiques. L' oposició a l' absolutisme reial dels Stuart i el suport a un Parlament fort i amb competències el van dur  a l' exili.
El 1688, amb la caiguda definitiva dels Stuart (Jaume II), i l' arribada de Guillem d' Orange, que encarnava uns ideals i plantejaments polítics molt més liberals, Locke tornà a Anglaterra. La Revolució Gloriosa, tal com es coneix aquest esdeveniment, fou un cop definitiu contra el poder absolut dels monarques i comportà un enfortiment definitiu del Parlament. L' obra política de Locke, Dos tractats sobre el govern civil , sobretot el seu Assaig sobre el govern civil, es pot interpretar com una justificació o legitimació d' aquest canvi liberal que s' havia cobrat el tron d' un monarca. Les idees bàsiques  d' aquets tractats formen part dels orígens de la teoria moderna de l' Estat de dret i, es farà present fins i tot en la Declaració d' independència dels EUA (1776), com testimonia el mateix Thomas Jefferson.
Sir Robert Filmer (1588-1653) era un defensor del rei Carles II (germà de Jaume II), que va escriure El patriarca o el poder natural dels reis (1680), una obreta inspirada en Hobbes, en la qual intentava donar fonament al dret diví dels monarques: sostenia que el poder polític derivava del poder paternal, patriarcal, donat per Déu a Adam en els inicis de la humanitat, i que per designi diví passà per herència als reis. Locke argumenta (en el primer tractat) que de les afirmacions de Filmer se'n deriva que, per tant, "tots els homes menys un, han nascut esclaus", i sosté que això no es pot fonamentar "ni en la Sagrada Escriptura ni en la raó". Contra aquesta idea d' una monarquia en què el rei actua com un patriarca amb poder absolut sobre la seva parentela, escriu Locke en els dos tractats.  

Idees polítiques 

Carta sobre la tolerància

Portada d'una edició de 1765.

John Locke és un dels pares del Liberalisme. En un principi accepta la visió del Pacte Social proposada per Hobbes, però amb molts matisos, tants, que la versió de Locke serà irrecognoscible. Hobbes considerava que els homes, per obtenir seguretat, renunciaven a la seva llibertat i capacitat d'autogovern, per permetre que els governants, actuïn en nom dels ciutadans, dels quals en són representants. Però segons John Locke, els éssers humans tenen drets als quals no hi poden renunciar, sent aquesta la base fonamental del sistema liberal: la necessitat de respectar els drets que els homes posseeixen de forma innata. Els governants no poden actuar com vulguin, han de respectar els drets individuals, estant així limitats. El poder no és absolut, sinó que ha de respectar els drets humans.

Hi ha manaments que estan per sobre de les lleis positives i que responen a la pròpia natura humana, descoberta per l'exercici de la raó o per revelació. Aquests manaments obliguen a conservar la pròpia vida i la dels altres, a no robar, a intentar actuar sense violència i respectar els contractes signats o aparaulats.

La filosofia política de Locke és considerada com una etapa fundadora del pensament liberal. Aquesta modernitat és de vegades discutida; les raons d'aquesta discussió seran exposades més a baix.

Al principi, es pot descriure aquesta filosofia política en tres parts :

• la llei natural
• la propietat
• el liberalisme

La llei natural

Locke descriu així l'estat natural:

«

un estat en el qual els homes es troben com a homes i no com a membres d'una societat.

»

(Tractat del govern civil, §14)

En aquest estat, els homes són lliures i iguals. En efecte, cap home no és sotmès per naturalesa a qualsevol, ja que un no pot ser sotmès a la voluntat arbitrària d'un altre home, ni ser obligat a obeir a lleis que un altre instituiria per a ell: en l'estat salvatge, ningú no té autoritat legislativa. La Igualtat social és una conseqüència d'aquesta llibertat, ja que si no existeix cap relació natural de subjecció personal, és per l'absència de distinció manifesta entre els homes: tots tenen les mateixes facultats.

No obstant això, la llibertat d'aquest estat no és llicenciosa; cadascun és obligat a fer-ne el millor ús exigit per la seva conservació. L'estat salvatge implica doncs ja certes regles. Si no hi ha cap llei humanament instituïda, tots els homes han d'obeir tanmateix a la llei natural, llei descoberta per la raó (o per la revelació) i que és d'origin diví. Aquesta llei prohibeix als homes fer tot el que desitgen; tenen el deure:

• de conservar la seva pròpia vida, que és un do de Déu ;
• de respectar la vida, la llibertat, els béns de'altri, ja que és necessari per la seva conservació que cadascun vigili la subsistència del gènere humà,una vegada que la seva pròpia és assegurada;
• d'esforçar-se a portar una vida tranquil·la i harmoniosa amb els altres; la violència és així prohibida, excepte per defensar-se o defensar altres;
• de respectar la paraula donada i d'executar els contractes.

La llibertat està en el respecte d'aquestes obligacions prescrites per les lleis de la naturalesa, ja que obeint-le l'home és portat a fer el que és conforme amb la seva naturalesa i als seus interessos. La llibertat no és doncs una absència d'obstacles exteriors a la realització del seu desig, sinó a l'obediència de les prescripcions divines descobertes per la raó.

La propietat

El pas de la llei natural a la propietat (en un sentit ampli) es fa per dret. En efecte, en la mesura que l'home té deures naturals és igualment portador del dret d'haver de garantir la possibilitat de realitzar els seus deures. Els seus drets són doncs naturaleses, vinculades a la seva persona, ja que estan fundades en la seva naturalesa humana, en el que exigeix la realització del què és naturalment destinat i que li ha revelat la llei divina.

Locke enuncia tres drets fonamentals :

• dret a la vida i a fundar una família;
• dret a la llibertat ;
• dret al gaudi dels seus béns i sobretot a l'intercanvi.

Aquests drets defineixen un àmbit d'inviolabilitat de la persona humana; el seu caràcter natural exclou que sigui legítim de fer-ne canvis, o de no reconèixer-los segons convencions.

Entre aquests drets que precedeixen totes les institucions humanes, Locke col·loca doncs el gaudi dels béns. En efecte, la propietat privada és necessària per a la conservació de la vida i l'exercici de la seva dignitat humana. Hi ha doncs un dret a posseir tot el que és necessari per la subsistència.

No obstant això, ja que el món ha estat donat als homes per Déu, cal explicar la legitimitat de l'apropiació individual :

«

Tot i que la terra i totes les criatures inferiors pertanyen en comú a tots els homes, cada home és tanmateix propietari de la seva pròpia persona. Cap de diferent d'ell mateix no posseeix un dret sobre ella, el treball del seu cos i l'obra de les seves mans li pertanyen. Barreja el seu treball amb tot el que fa sortir de l'estat en el qual la naturalesa l'ha deixat, i hi posa alguna cosa que és seva. I així ho converteix en la seva propietat. Aquesta cosa és extreta per ell del comú on la naturalesa l'havia posat, el seu treball li afegeix alguna cosa, que exclou el dret comú dels altres homes.

»

(§27)

L'home és doncs l'únic propietari de la seva persona i del seu cos, i gaudeix d'un dret de propietat exclusiva. És igualment propietari del seu treball: una cosa treballada deixa de ser una propietat comuna:

«

Així, l'herba que el meu cavall menja, els terrossos de terra que el meu criat ha arrencat, i els forats que he fet en llocs en els quals tinc un dret comú amb altres, es converteixen en el meu bé i el meu heretatge propi, sense el consentiment de qui sigui.

»

(§28)

Hi ha tanmateix un límit a la legitimitat d'aquesta apropiació privada:

«

si en queda prou, d'una qualitat bona, i fins i tot més que no podien utilitzar els individus que no se n'havien ocupat encara.

»

(§33)

Però, una vegada exposada la idea de propietat pel treball, cal encara explicar com l'home és el propietari de la seva persona. Locke defineix així la persona:

«

És, penso, un ésser que pensa i intel·ligent dotat de raó i de reflexió, i que es pot considerar ell mateix com una mateixa cosa que pensa en diferents temps i llocs. El que prové de manera única d'aquesta consciència (consciousness) és inseparable del pensament, i que és essèncial: ja que és impossible a algú de percebre sense també percebre que percep.

»

(Assaig sobre l'enteniment humà , II, 27, 9).

La identitat personal està fonamentada en la continuïtat de la consciència en el temps, i aquesta consciència constitueix la identitat que, per mitjà de la memòria, es manté en el temps i ens permet reconèixer-nos nosaltres mateixos.

Ara bé, aquesta capacitat de la consciència:

• és fonamentalment apropiadora, ja que permet reconèixer accions i pensaments com a seus, per exemple permet identificar un agent responsable enfront dels homes i del creador.
• fonamenta la propietat de si mateix, en particular del cos que és el cos d'un, i que es presenta així a la seva consciència (per les seves accions i els seus resultats).

Per resumir el pensament de Locke sobre la propietat, es pot dir que la propietat de les coses no és només requerida per subsistir; la propietat és una extensió de la propietat de la persona. En aquest sentit, la propietat dels béns té el mateix caràcter inviolable que la persona humana. Aquesta persona és concebuda com una relació d'ella a ella mateixa en tant que propietat. Cada home és doncs l'únic propietari de la seva persona, de la seva vida, de la seva llibertat i dels seus bens.

El liberalisme

El pensament de Locke pot ser considerat com el pensament fundador del liberalisme, tant en l'aspecte polític com en l'aspecte econòmic.

El liberalisme, política de Locke

Sobre el liberalisme polític, la pregunta que es fa a Locke és de saber si es pot pensar el poder polític sense que la seva institució no comporti la pèrdua de la llibertat dels individus que hi són sotmesos.

Els homes de l'estat natural són per a Locke propietaris, són compromesos en relacions econòmiques; aquest punt tendeix ja a fer concebre un Estat que es conformaria a garantir el que s'ha guanyat, sense que intervingui en la societat. El poder polític no està doncs considerat per instituir l'ordre social per lleis, sinó que és al servei de la societat per corregir els elements que tendirien a perjudicar-lo.

Es conclou que el poder polític:

• troba el seu origen en el consentiment d'aquells sobre els quals s'exercita l'autoritat;
• té la seva finalitat en la garantia del respecte dels drets naturals de tot home, que ha d'arbitrar els conflictes i exercir un dret de castigar.

___________________________________________________________________________________________________

En el Tractat del govern civil , capítol VII, De la societat política o civil ; escriu així:

"Les homes doncs surten de l'estat natural, i entren en una societat política, quan creen i estableixen jutges (poder legislatiu) i sobirans sobre la terra, a qui comuniquen l'autoritat d'acabar tots els conflictes (poder executiu), i de castigar totes les injúries que poden ser fetes a algú pels membres de la societat; i arreu on es veu un cert nombre d'homes, que d'alguna manera s'hagin associat, i entre els quals no es troba un poder decisiu, al qual es pugui apel·lar, s'ha de mirar l'estat on són, com és sempre l'estat natural ”

En la societat política, “cadascun dels membres ha estat desposseït del seu poder natural, i l'ha posat en mans de la societat ”

___________________________________________________________________________________________________

El poder polític d'aquesta manera és amputat de les seves dimensions ètica i religiosa; no pot prohibir els cultes, no s'ocupa de la salut de l'ànima dels homes ni de la seva perfecció moral. Aquests assumptes són estrictament personals. L'Estat és doncs un instrument i el seu paper és reduït als interessos civils i temporals dels homes dels quals ha de protegir la vida, la llibertat i els béns.

Sent així limitada la seva extensió, Locke proposa una jerarquització dels poders, una organització institucional que permeti controlar el seu exercici, i afirma en conseqüència que el poble té el dret (fins i tot l'obligació) de resistir quan el poder es passa de la ratlla dels límits que li són assignats per la seva funció.

La jerarquització del poder

El contracte social crea una comunitat única posseïdora de tots els poders. Però, no podent  exercitar ella mateixa els seus poders, aquests són delegats a magistrats. En tota organització política, existeix una part que defineix allò que cada poder ha de fer, i una part que designa els titulars d'aquests poders als quals s'obeeix.

Mentre que el recurs a la força concerneix els poders executiu i federatiu, el legislatiu pertany a la societat mateixa. El poder legislatiu és per a Locke el poder suprem: aquest poder no pot doncs ser absolut i arbitrari:

• el dret positiu és subordinat a les lleis de la naturalesa ;
• aquest poder és la posada en comú del poder dels individus: no hi pot haver poder superior;
• aquest poder és universal, no s'adreça als particulars com a tals;
• és un poder estable i públic, instaura un ordre jurídic regular;
• és impossible que el poder legislatiu privi un home dels seus béns, ja que aquesta propietat és inviolable ;
• el poder legislatiu no té més que el poder de fer lleis, i és absolutament dependent de la comunitat: sola aquesta última té el dret de designar instàncies legislatives i el dret de controlar-ne l'exercici.

La jerarquització dels poders consistirà llavors per a Locke a sotmetre el poder executiu al poder legislatiu, ja que aquest últim és el poder suprem i és l'expressió de la voluntat d'una comunitat. La norma i el dret tenen doncs la primacia i ningú està sobre la llei. El poder executiu és doncs naturalment inferior, ja que executa només les decisions del poder legislatiu.

Per evitar la concentració dels poders, cal delegar-los a instàncies diferents i fins i tot delegar a diverses instàncies el mateix poder; per exemple, el legislatiu pot pertànyer a una assemblea i al rei. Però és preferible confiar aquest poder totalment o en part a una assemblea escollida i renovable, per tal que cap individu de la societat no sigui privilegiat.

Aquesta organització implica amb tot riscos d'abús, abús tant del poder executiu com del poder legislatiu. Segons Locke, la comunitat és sempre l'única verdadera posseïdora d'aquests poders. En conseqüència, té el dret de controlar-ne l'exercici, i és l'únic jutge en aquest àmbit. Si el poder legislatiu és utilitzat abusivament, la comunitat declara nul·les les decisions de la instància judicial, i aquesta es dissol.

Sessió de la Cambra dels comuns (1710).  Parlament de Westminster de Peter Tillemans

En definitiva, la divisió de poders que proposa Locke, per un Estat Liberal, és la següent:
Poder Legislatiu: El Parlament elabora les lleis per regular la propietat entre els súbdits
Poder Executiu:  El monarca o magistrat (nosaltres renunciem al dret natural, a causa del pacte), és qui aplica les lleis i en sanciona l' incompliment
Poder Federatiu: S' estableixen les aliances i el seu trencament, ja que és el poder de declarar la guerra i la pau

Montesquieu (1689-1755), a L' esperit de les lleis (1748) farà més precisa i moderna aquesta divisió diferenciant els poders legislatiu, l' executiu i el judicial: els poders actualment reconeguts en la societat d' avui dia.

Dret de resistència

Ja que hi pot haver abusos, i ja que la comunitat en cap cas no pot ser privada dels seus drets, cal que la comunitat tingui també un dret de resistència. Locke distingeix tres casos on el dret de resistència s'aplica :

• traïció d'un magistrat (per exemple, exercici de la força fora del dret: usurpació, tirania);
• quan un magistrat negligeix la seva funció ;
• sobre proves d'un projecte de traïció.

Aleshores retorna a la comunitat el dret de jutjar, i, quan algú vol exercitar un poder per al qual no ha estat designat (així quan algú vol exercir un poder que no existeix), la desobediència és legítima.

El consentiment del poble és absolutament esencial per a l' existència de la societat: "la política no pot tenir altre fonament que el consentiment del poble" (XVI, 175). L' Estat, la societat, el poder civil i polític no tenen altra finalitat, i no els justifica res més que el benestar del poble: Salus populi suprema lex, acaba dient Locke recordant Ciceró. 

La justícia social

La idea d'un estat natural no és només per a Locke un mitjà de fundar els drets individuals de la propietat; en efecte, aquest dret de propietat, en la seva formulació mateixa, implica certes restriccions que defineixen un deure de caritat que es dedueix del deure de tot home de preservar el gènere humà. Hi ha doncs un límit a aquest dret inviolable de la propietat individual: un propietari, fins i tot si està en el seu dret, té el deure de cedir els béns inútils a la seva subsistència, en la mesura que aquests béns poden ser d'ajuda a individus desproveïts: aquestes persones hi tenen dret, però amb la condició de ser realment en la impossibilitat de proveir les seves pròpies necessitats. Aquest deure de caritat introdueix almenys en l'individualisme possessiu de Locke una solidaritat mínima que el limita. Aquesta caritat és una prescripció universal que crida l'individu propietari a la modèstia, i que ve a temperar el liberalisme individualista de Locke: encara que cadascun pugui reivindicar legítimament els drets que posseeix sobre els seus béns, l'apropiació privada dels béns de la Terra no té al cap i a la fi la seva verdadera legitimitat sinó quan és en benefici de tots, ja que la Terra és comuna, i tot home hi té dret. Així, Locke pensa que el seu sistema liberal pot augmentar els recursos de tots els homes, i omplir aquest deure de caritat:

• aquest sistema augmenta els recursos disponibles;
• realitza ell mateix una distribució de les riqueses; els menys afavorits d'una societat es troben llavors en una situació millor que si aquesta societat no hagués existit.

La Carta sobre la tolerància 

L'argument central de la Carta sobre la tolerància és la distinció de l'Estat i de les esglésies, per les seves diferències pel que fa als seus fins temporals o espirituals i els mitjans utilitzats (forces o persuasió).

Per a Locke, és ben clar que només el magistrat té la càrrega del poder temporal, que consisteix a mantenir per la llei un ordre públic assegurant el ben públic i la pau civil. El magistrat no té cap dret sobre els interessos espirituals dels individus, ja que cadascun és lliure d'escollir la manera de viure que considera que li assegurarà la salvació de l'ànima. Cadascun es pot doncs adherir lliurement als dogmes que li agradin; les societats religioses han de ser lliures i voluntàries, però no tenen cap legitimitat pel que fa a l'ús de la força, i no tenen cap dret d'influenciar les decisions de l'acció política pública.

El poder polític ha de tolerar doncs les sectes sempre que respectin aquestes condicions; la missió temporal de l'Estat exigeix d'ell que protegeixi els drets de tots els homes siguin quines siguin les seves creences, i precisament per que cada home pugui portar la seva vida segons les creences que jutgi millors, i de les quals és de dret l'únic jutge.

A aquesta tolerància política i religiosa, Locke aporta no obstant això diverses restriccions. Aquestes restriccions es desprenen del fet que no concep la tolerància per a ella mateixa, sinó amb l'objectiu de conciliar la preservació de la llibertat individual i la pau civil.

Locke formula quatre restriccions :

• no es pot tolerar cap home que estigui contra la societat i els bons costums indispensables al manteniment de la societat civil ;
• no es pot tolerar que alguns s'atribueixin privilegis particulars, per a ells o per a la seva secta, perjudicials per a la societat ;
• no es pot tolerar una Església sotmesa a una autoritat diferent de la del magistrat (per exemple, al Papa);
• finalment, no es poden tolerar els ateus, ja que la seva absència de fe treu segons Locke la necessitat de respectar les institucions del país.

Locke combat així alhora l'autoritarisme dogmàtic que destrueix les condicions de la llibertat de consciència imposant certes concepcions del bé, i l'anomia individualista que construeix les condicions de la vida social per la recerca sense restricció del ben col·lectiu a partir de l'individu no implicat en la societat sense recurs ni al poder ni a la religió ni a la propietat. La llibertat individual en l'àmbit de la religió ha de ser tan gran com possible, ha de ser garantida per lleis, però sempre ha de restar compatible amb les condicions polítiques que li permeten existir.

Model educatiu 

Locke exposa les bases del seu pensament sobre l'educació a la seva obra Some Thoughts Concerning Education (1693). Aquesta obra va ser escrita com una sèrie de consells per educar el fill d'un amic aristòcrata, ja que pensava que la dona o els nens de classe baixa requerien un altre tipus de formació.

L'home per a ell neix amb la ment en blanc (tabula rasa) i a través de l'educació arriba a desenvolupar la seva personalitat. És important respectar els gustos de l'infant en la mesura de possible, ja que les vivències de les primeres edats tenen una gran influència en  la vida adulta.

Una correcta educació combina el desenvolupament de la intel·ligència, exercici físic i l'aprenentatge dels valors morals considerats desitjables. També ha d'ensenyar com raonar correctament i proporcionar bons hàbits vitals, de tal manera que esdevinguin adults al més aviat possible.

- El vídeo (confinament des del 13 Març), també el tindreu penjat al ClassRoom. 

Bibliografia: 
VALLMAJÓ RIERA, Llorenç: Història de la filosofia. Barcelona: Grup Edebé, 2007 (pàgines 214 i 215)
MARTÍNEZ RU, Antoni i altres autors: Atena. Lectures de Filosofia. Batxillerat 2014-2015. Barcelona: Editorial RBA, 2014 (pàgines 180-184)

Webgrafia:

http://ca.wikipedia.org/wiki/John_Locke

http://blogs.ua.es/jlocke/files/2011/02/locke.jpg
https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh6nh5L6qE-atLOCIK9ING2uRdm3umjTZ_EqyQzzX4WRChnP_pa2lPRpr-RAT-ewBpMvGG7EW1LVo4EARgnLU6dylJWif7GbxJSEkQ5Tq6xQBXDXbFJJnc37apnKsw1JAvtJMjEvy97Up3W/s1600/Parlament+de+Westminster.jpg