ELS PRESOCRÀTICS: PITAGÒRICS

PITAGÒRICS

Pitàgores de Samos (582 aC – 496 aC, en grec: Πυθαγόρας) va ser un filòsof imatemàtic grec. El seu nom ha estat associat al teorema de Pitàgores.Va néixer en l’illa de Samos al Dodecanès. Sent molt jove va viatjar a Mesopotàmia, Egipte i molt possiblement a l’Índia, on va rebre els seus estudis bàsics i on possiblement va fundar la seva primera escola.

Durant aquestos viatges assimilà coneixements matemàtics, astronòmics i religiosos. Curiosament va ser contemporani de Buda, Confuci i Lao Tse, per tant, el seu segle va ser molt important per al desenvolupament de la religió, a banda de, evidentment, lamatemàtica.

Problemes polítics el van obligar a mudar-se a Crotona(a la Magna Grècia), en el sud d’Itàlia, on va fundar la seva segona escola, una societat secreta amb bases matemàtiques ifilosòfiques. Les doctrines d’aquest centre cultural eren regides per regles molt estrictes de conducta. La seva escola estava oberta a homes i dones indistintament, i la conducta discriminatòria estava prohibida. Els seus estudiants pertanyien a totes les races, religions iestrat econòmic i social.

Els motius de què Pitàgores sigui per a nosaltres una figura tan fosca són diversos:

• D’una banda s’han perdut documents de la seva època i entre ells biografies seves (una d’elles feta per Aristòtil).
• D’altra banda, l’orde fundada per ell era de tipus comunal i secret. Els coneixements i les propietats eren mantingudes en règim de comunitat i, per tant, no es podia atribuir un descobriment a cap membre concret de l’escola. Així, no parlarem de l’obra de Pitàgores sinó de les contribucions dels pitagòrics, encara que en l’antiguitat li les atribuïen totes a ell.

La seva escola de pensament afirmava que l’estructura de l’univers era aritmètica igeomètrica, a partir de tot això les matemàtiques es van convertir en una disciplina fonamental per a tota investigació científica. De fet, el lema de l’escola pitagòrica era el de “tot és nombre”.

Políticament l’escola pitagòrica era conservadora i tots ells seguien un codi de conductamolt estricte. Eren vegetarians perquè creien en la transmigració de les ànimes i, per tant, no s’havia que sacrificar cap animal perquè podia ser la nova morada d’un amic mort. Els pitagòrics confiaven molt en la prossecució dels estudis filosòfics i matemàtics com a basemoral per a la direcció de la vida.

Pitàgores impartia dos tipus diferents d’ensenyança: un per als membres de l’escola i l’altre per la resta de comunitat ciutadana. És de suposar que les contribucions a la matemàtica les feia al primer tipus.

El vertader nou èmfasi en la matemàtica grega va ser debut als pitagòrics, amb ells la matemàtica es relacionà més estretament amb l’amor per la saviesa que amb les exigències de la vida pràctica, i des d’aleshores roman viva fins a hui aquesta tendència.

La purificació de l’ànima dels pitagòrics s’aconseguia d’una banda amb un estricte règim físic i d’altra banda amb ritus que recorden als dels adoradors d’Orfeu i de Dionís, però les harmonies i misteris de la filosofia i de la matemàtica també eren parts essencials d’aquest ritual.

Mai abans ni després ha jugat la matemàtica un paper tan important en la vida i en la religió com entre els pitagòrics.

Pitàgores pot ser considerat la persona més influent de la història universal, passa per ser l’introductor de pesos i mesures, descobridor de la teoria musical, inventor de la geometriai l’aritmètica teòrica; el primer a sostenir la forma esfèrica de la terra, a parlar de “teoria” i de “filòsofs“, a postular el buit, a canalitzar el fervor religiós en fervor intel·lectual, a usar el racionament i la definició, a considerar que l’univers era una obra només desxifrable per mitjans matemàtics.

A Pitàgores de Samos i a Tales de Milet se’ls atribueix el començament de la sistematització de la Matemàtica, iniciant els estudis de caire teòric, és a dir, les demostracions basades en lemes i axiomes.

El pentàgon pitagòric

 

Pentàgon pitagòric

És l’estrella de cinc puntes que es forma al traçar les cinc diagonals d’un pentàgon regular. Aquesta figura va ser el símbol de l’escola pitagòrica. En l’art babiloni ja havia aparegut anteriorment aquest pentàgon estrellat.

Una de les qüestions més debatudes de la geometria pitagòrica es refereix a la construcció i propietats del pentàgon estrellat. Al seu estudi apareix la “secció àuria” (sectio aurea).

Lògica del nombre

Per a Pitàgores l’Arkhé (ἀρχή) de l’univers és el número. Aquest s’identifica amb el punt geomètric (espai) i amb l’àtom físic. Cada cos ve determinat per un conjunt de punts (unitats o àtoms), separats pel buit:

• 1 → el punt
• 2 → la línia
• 3 → el pla
• 4 → el volum

Del punt se’n deriva la línia, de les linies la superfície, de la superfície els sòlids, dels sòlids els elements i d’aquests totes les altres coses.

El trànsit de la superfície a la solidesa en representa la pluralitat, la suma d’1, 2, 3 i 4 dóna 10 (tetraktys – τετρακτύς), la dècada, que representa l’harmonia, el contingut de la qual és la progressió lògica que porta a ella, i des de la qual es reinicia tot moviment.

L’ambigüitat pitagòrica

Constituïda com a secta religiosa encarregada de vetllar pels misteris revelats a Pitàgores, i dividida en membres parcialment iniciats, com el rapsode Leurípides de Kalamata o Telodedor de Samos, (els “acusmàtics“) i totalment iniciats (els “matemàtics“), el cos de rigorosos coneixements científics d’aquesta escola es mescla amb idees místiques i supersticioses populars molt antigues, vinculades a la màgia numèrica. Aquest tractamentlitúrgic justifica la famosa aberració als nombres reals, com ara π o l’arrel quadrada de dos.

El Teorema de Pitàgores

Teorema de Pitàgores

El teorema que té associat el nom de Pitàgores procedeix dels babilonis, però s’ha suggerit, com a justificació del seu nom que els pitagòrics van ser els primers a donar una demostració, encara que això no es pot comprovar.

El teorema de Pitàgores estableix que en un triangle rectangle la suma dels quadrats delscatets (els costats que formen l’angle recte) és igual al quadrat de la hipotenusa (l’altre costat).

Expressat matemàticament;

a2 + b2 = c2

El misticisme numèric

No va ser tampoc precisament una creació original dels pitagòrics, per exemple, el nombre set ha sigut destacat des de l’antiguitat per un temor reverent, probablement perquè són set les estrelles errants o planetes, dels quals es derivà la setmana i, per tant, els nostres noms per als dies de la setmana.

Els pitagòrics no van ser els únics que imaginaren que els nombres senars tenien característiques mascles i els parells femelles.

Els pitagòrics portaven el culte als nombres al seu extrem, basant en ells tant la seua filosofia com el seu mètode de vida.

Per a ells:

• El nombre u és el generador dels nombres i el nombre de la raó.
• El nombre dos és el primer nombre parell o femella i el nombre de l’opinió.
• El tres és el primer nombre mascle pròpiament dit o el nombre de l’harmonia, estant composat de la unitat i de la diversitat.
• El quatre és el nombre de la justícia o de la retribució, i indica l’arranjament de comptes.
• El cinc és el nombre del matrimoni, unió dels dos primers nombres mascle i femella pròpiament dits.
• El sis és el nombre de la creació.
• El deu o “tetractys” (τετρακτύς) era el nombre més sagrat de tots, ja que representava el nombre de l’Univers i incloïa la suma de totes les possibles dimensionsgeomètriques. S’ha de considerar com un tribut a l’abstracció en la matemàtica pitagòrica el fet que la veneració pel nombre deu no estiguera dictat per l’anatomia de les mans o peus de l’home.

Aritmètica i cosmologia

Els pitagòrics no només establiren l’aritmètica com una branca de la filosofia, sino que pareixien haver-la considerat com la base d’una possible unificació de tots els aspectes delmon al seu voltant.

Filolau (mort cap al 390 aC) va ser un pitagòric que compartia la veneració per latetractys o dècada. Aquesta concepció del nombre deu com el nombre perfecte sembla haver sigut l’inspiradora del primer sistema astronòmic no geocèntric. Filolau suposava que al centre de l’Univers hi havia un foc central al voltant del qual giraven uniformement la Terra i els set planetes (inclosos el Sol i la Lluna). Com només tenia així nou cossos celestes a banda de l’esfera de les estrelles fixes, el sistema de Filolau suposava l’existència d’un desè cos, una “contra-terra” alineada sempre amb la Terra i amb el foc central, i amb el mateix període de revolució diària al voltant del foc central que la Terra. El Sol girava al voltant del foc central amb un període d’un any, les estrelles fixes romanien estacionàries i la Terra tenia durant el seu moviment el mateix hemisferi deshabitat cap al foc central, de manera que els homes mai podien veure el foc central ni la contra-terra.

La hipòtesi del moviment circular uniforme que formularen per primera vegada els pitagòrics anava a dominar el pensament astronòmic durant més de 2000 anys i, precisament Copèrnic, quasi 2000 anys més tard, acceptà aquesta hipòtesi sense discussió, i es va referir als pitagòrics per a demostrar que la seua teoria del moviment no era tan nova ni revolucionària.

- Pel·lícules recomanades: 

1.-"Caótica Ana" de Julio Medem

"¿Puedo ser sincera? No sé por donde empezar.

¿Cómo se describe de forma entendible y objetiva, la sensación al ver una película de que algo en ella te está partiendo por la mitad? ¿Cómo describir la grandeza de una historia, que habla de la MUJER, en mayúsculas, de su energía, de su pasado y su destino?.

Intentar explicar por qué me ha gustado Caótica Ana, sería (aunque suene cursi, no me importa) como intentar explicar por qué te enamoras de alguien.

Caótica Ana o se siente, o no se entiende, como he podido leer en multitud de comentarios.

Ni panfleto político, ni tetas y culos, ni discurso anti irak ¡El film está muy por encima de todo eso! ¡A años luz! La lucha de la energía femenina a través de los siglos, de la paloma contra el halcón, del débil contra el poderoso, de la luz contra la oscuridad, es la lucha que la protagonista lleva dentro." Teresa Morales

2.-"Los hijos del ayer" de Marcus Cole

Sinopsis: Desde la infancia, Jenny tiene extraños sueños que parecen evocar una existencia anterior vivida a principios de siglo en un pequeño pueblo irlandés. Desde que está nuevamente embarazada, percibe con más intensidad los recuerdos de esa vida pasada, en la que se ve identificada con una mujer, madre de cuatro niños y sometida a un marido despiadado. Jenny, que nunca estuvo en Irlanda, decide viajar a ese país para seguir la pista de esa mujer. (FILMAFFINITY)

3.- "Hereafter"= "Más allá de la vida" de Clint Eastwood

Sinopsis: Narra paralelamente la historia de tres personajes que han tenido algún tipo de contacto con la muerte: una periodista francesa (Cécile de France), que estuvo a punto de morir durante el tsunami que asoló el Sudeste asiático en las Navidades de 2004; un niño inglés (George McLaren) que pierde a su hermano gemelo en un terrible accidente y que busca respuestas, y un norteamericano (Matt Damon) que tiene el don de comunicarse con los muertos. (FILMAFFINITY)

Conferència recomanada: "Mis encuentros con lo insólito" per la periodista, Sol Blanco Soler

Sol Blanco-Soler es licenciada en Ciencias de la Información por la Universidad Complutense de Madrid y máster en Comunidades Europeas por la Universidad San Pablo CEU y la Pontificia de Salamanca. Pertenece a la Sociedad Española de Parapsicología de Madrid y al Grupo Hepta para la investigación de fenómenos paranormales. 
Durante tres años colaboró en el programa de Radio 5 La hora bruja. Es conferenciante habitual sobre temas de parapsicología y publica artículos en varias revistas especializadas. 
Ha escrito, en coautoría, Las 7 palabras clave en parapsicología y es autora del libro: ¿Hay alguien ahí? 
Actualmente participa en el programa televisivo de Iker Jiménez Cuarto milenio.

Webgrafia:

http://blocs.xtec.cat/histfilosofiaiesbaixmontseny/quant-a/pitagorics/https://www.youtube.com/watch?v=KH038jHrIpMhttp://www.blogdecine.com/criticas/caotica-ana-muy-por-encima-de-todo
https://www.youtube.com/watch?v=BKCOBfNyXPU
http://www.filmaffinity.com/es/film974878.html 
https://www.youtube.com/watch?v=pLzRtJUzvSA
http://www.filmaffinity.com/es/film108067.html
http://www.lecturalia.com/autor/12712/sol-blanco-soler
http://www.compartelibros.com/autor/sol-blanco+soler/1

ELS PRESOCRÀTICS. ELS MILESIS: TALES, ANAXIMANDRE I ANAXÍMENES DE MILET

ELS MILESIS 

 Els hereus de la tradició autòctona: l'Escola de Milet. 

 Un nou saber per a una nova societat.

Amb les revoltes del segle VII aC havia començat l'enfrontament entre dos sectors de la societat grega. El dominant fins llavors, la noblesa terratinent, mantenia una estructura feudal fonamentada sobre la ideologia mítica que exaltava els valors heroics (la fortalesa, la capacitat de domini, etc.) i era, per tant, conservadora. Els menestrals i els comerciants, però, que havien anat adquirint poder econòmic i valoraven, per tant, el treball i l'esforç personal, exigien un canvi d'estructures i una visió més lliure del món que possibilités el desenvolupament de les seves activitats. Aquest enfrontament va fer trontollar el dogmatisme i maneres de pensar i entendre la realitat. Les diferents polis anaven canviant les seves estructures. Les primeres foren les de la costa jònica, sobretot Milet i Efès. En el segle VI aC, Milet era una de les ciutats més pròsperes i expansives de la Mediterrània. La seva gran efervescència productiva i comercial generava tot un seguit de problemes tècnics, la solució dels quals exigia un estudi de la realitat diferent de la que possibilitaven els esquemes mítics. Calia recercar a través de l'experimentació les causes dels fenòmens. Per això, els primers filòsofs foren, bàsicament, homes pràctics i no purament teòrics, una mena d'enginyers que intentaven solucionar els problemes concrets que comportava la gran activitat econòmica de l'època.

Així, TALES, a través de la triangulació, inventà un sistema per determinar les distàncies dels vaixells a alta mar, aplicà la climatologia a l'agricultura, predí, fins i tot, un eclipsi de sol; AXAXIMANDRE construí un rellotge de sol amb un gnomon, i confeccionà mapes del cel i de les terres conegudes; ANAXIMENES donà explicacions raonades de diferents fenòmens meteorològics i geològics, etc..

Aquests tres filòsofs, que formen l'anomenada ESCOLA DE MILET, formularen també teories generals sobre la naturalesa. Aquestes, però, eren diferents en cada un d'ells, i això ens mostra una de les característiques del pensament racional: el deixeble pot defensar punts de vista diferents dels del mestre. Això vol dir que els ensenyaments d'aquest no es presentaven com a indiscutibles, com en el mite, sinó que davant ells hi cabia la crítica i el dissentiment. 

TALES DE MILET

TALES considerà que l'arjé de totes les coses era l'aigua. Segurament arribà a aquesta conclusió, com ens diu ARISTOTIL, de l'observació que tot allò que brota i neix ho fa en medis humits, i que, en definitiva, sense aigua no hi ha vida. Podríem afegir, a més, que l'aigua és l'únic element que es presenta normalment a la naturalesa amb els tres estats d'agregació de la matèria. El més important és que aquest principi originari és despersonificat, i que, per tant, la naturalesa pot explicar-se per si mateixa: l'aigua és un element natural com tota la resta de components de la naturalesa; i ella mateixa no necessita cap més explicació: és el fons permanent d'on tot sorgeix i a on tot torna i que té, per tant, la capacitat d'autotransformar-se. Això ho suggereix el fet que l'aigua és en permanent moviment; tan sols cal fixar-se en el continu onatge del mar o en el constant cicle d'evaporació, liquació i evaporació. 

ANAXIMANDRE DE MILET

La teoria de TALES fou criticada pel seu deixeble ANAXIMANDRE. Si l'aigua és l'origen dels restants elements de la naturalesa (la terra, el foc, etc.), resulta difícil explicar com s'esdevé la transformació d'una cosa en el seu contrari: com, per exemple, de la humitat pot sorgir la sequedat, de la tenebra la llum... L'aigua no és més que una de les substàncies que formen l'univers. Totes elles han d'haver sorgit d'un principi que no és cap dels elements determinats, sinó d'una substància indeterminada que, com que no és res concret, tant pot esdevenir una cosa com una altra: és el que podríem dir la matèria "en general", sense cap determinació concreta, i que ANAXIMANDRE anomenà "apeiron", paraula que té un doble significat: indeterminat i infinit. Aquesta substància primitiva i originària conté en si mateixa totes les formes de ser possibles. D'ella sorgeixen les determinacions o qualitats contràries entre elles: calent-fred, sec-humit, llum-tenebra, etc., que s'aniran concretant, esdevenint foc, aire, terra, etc. i s'iniciarà entre elles un procés 

d'invasió mútua, invasions que se succeiran en un cicle en què dominaran alternativament unes qualitats i les seves contràries. Mai, però, cap d'elles no podrà desplaçar completament l'altra, perquè, com diu un dels únics fragments escrits 10 que ens resten pel propi ANAXIMANDRE: 

"... d'on les coses tenen el seu origen cap 

allí retornen quan finen segons la necessitat: 

ja que es reten mútuament justícia i es paguen 

retribució per la seva injustícia segons la 

disposició del temps".

És a dir, la relació en què són entre ells els contraris no és estàtica, ocupant cadascun una zona, sinó que s'envaeixen alternativament, i aquesta és una llei inalterable "segons la disposició del temps". Això es veu clar en el pas del dia i de la nit, de les estacions, etc.

ANAXIMANDRE, però, no es limità a investigar quin era el principi de tot i per quina llei es regia, sinó que intentà reconstruir el procés pel qual des de l'apeiron indeterminat s'havia arribat a l'estat actual de la "naturalesa". Ens exposa una cosmogonia evolucionista, amb la qual s'avançà, fins i tot, a DARWIN, ja que ens diu que l'home ha evolucionat a partir d'altres espècies animals.

Així doncs, a més del canvi de registre (d'éssers divins a forces naturals) ja realitzat per TALES, en ANAXIMANDRE trobem, com a mínim, dos nous progressos de la raó. Per una banda, la capacitat de superar les dades dels sentits i arribar a l'abstracció màxima i, per l'altra, la intuïció que la naturalesa és regida per una llei universal interna a ella mateixa que ho governa tot absolutament, i al domini de la qual res no pot escapar, malgrat que sembli que en un moment determinat impera el desordre -res no resta impune a la justícia del temps. 

ANAXIMENES DE MILET.

Tampoc ANAXIMENES restà satisfet de la teoria del seu mestre. Per a ell l'explicació del trànsit de l'apeiron a les substàncies determinades per la separació dels contraris no era satisfactòria. Com es pot justificar el pas d'allò que és abstracte a allò que són elements determinats? Si realment l'arjé de la físis ha d'ésser única i, per tant, tota la multiplicitat aparent no és res més que les diferents formes en què es pot presentar aquesta sola substància sense deixar de ser allò que és, ni sorgeix res de nou, cal que les diferències es puguin explicar purament per la distinta quantitat o disposició de l'única cosa existents. TALES considerà que, de totes les coses que trobem a la naturalesa, una d'elles era la bàsica i aquesta tenia la capacitat de "produir" totes les restants per autotransformació, però no pogué justificar en què consistia aquesta "producció". 

Tampoc ANAXIMANDRE, malgrat la seva agosarada teoria, no acabà d'aclarir com l'indeterminat apeiron, sense deixar de ser el que era, esdevenia una cosa determinada. Per salvar aquest inconvenient, ANAXIMENES afirmà que el principi havia d'ésser determinat i d'una naturalesa tal que, per un simple mecanisme quantitatiu, s'havia de poder explicar les diferents formes com es presentava. 

Cregué que la substància que satisfeia aquests requisits era l'aire, - que ell entén com una mena de vapor aquós-, i això per vàries raons: 

a) L'aire ho engloba tot, podríem dir que és a tot arreu i, més encara, és allò que ho manté tot unit, ja que un animal que no respira es descompon -recordem que, com a jònic, el seu model explicatiu és el biològic.

b) Té la possibilitat de contraure's i de dilatar-se, a la qual cosa ell anomenà "condensació" i "rarefacció". La diferència entre l'aire condensat i l'enrarit és solament de quantitat ("condensat" vol dir molt aire en poc espai, i "enrarit", al revés). Com observà ANAXIMENES, les pures diferències quantitatives fan  aparèixer qualitats diferents, com el fred i la calor. Ell mateix ens proposa de fer la prova: si en la respiració traiem l'aire amb la boca oberta, aquest surt calent i, en canvi, si ho fem amb els llavis gairebé junts, en estar més "condensat" (contret), surt més fred. Aquest serà, doncs, el mecanisme que ens donarà la clau explicativa de la multiplicitat qualitativa de la naturalesa: un simple canvi de quantitat de la mateixa substància. Tota diferència qualitativa dependrà, per tant, d'una de 

quantitativa (més o menys condensació o rarefacció). Tot és, doncs, aire més o menys condensat. 

c) L'aire, a més, és en constant moviment. Recordem que el principi de totes les coses no ha d'ésser solament el fonament, l'ésser íntim de totes elles, sinó, al mateix temps, el principi dinàmic d'autotransformació, i l'aire és, per naturalesa, mòbil, mai no està quiet. 

Webgrafia:

http://www.xtec.cat/~jbosquet/Historiafilosofia/Presocratics/Resumpresocratics.htm

http://www.filosofia.com.br/figuras/biblioteca/Sofilosofia%20-%20Mileto.jpg

http://ca.wikipedia.org/wiki/Tales_de_Milet#mediaviewer/File:Thales.jpg

http://www.xtec.cat/~jortiz15/manualestudiantsegonbatx.pdf

http://ca.wikipedia.org/wiki/Anaximandre_de_Milet

http://ca.wikipedia.org/wiki/Anax%C3%ADmenes_de_Milet#mediaviewer/File:Anaximenes.jpg

ELS PRESOCRÀTICS: RESUM ESQUEMÀTIC

RESUM ESQUEMÀTIC DELS PRE-SOCRÀTICS

MILESIS (Tales, Anaximandre, Anaxímenes)

1. Concepció de la naturalesa
• Racional (La formació del món s'ha convertit en un esdeveniment purament natural: s'ha eliminat el conflicte de poders sobrenaturals)
• Evolucionista (No creacionista)
• Hilozoista (El món i la matèria vistos com un organisme viu. Per als milesis, la unió de matèria i esperit en una substància material és una suposició que sorgeix espontàniament i que no necessita argumentació)

1. Són materialistes. Aquest corrent o línia de pensament culminarà en Demòcrit.
2. Són materialistes monistes (arkhé únic). L'arkhé és:
   • L'origen a partir del qual es produeixen tots els éssers.
   • El substrat permanent de tot canvi.
   • La causa explicativa de totes les transformacions i canvis de l'univers.

PITÀGORES

1. Obre una altra via o corrent de pensament: el formalisme (els materialistes milesis estaven especialment preocupats per la pregunta: ¿d'on, de quin material sorgeixen les coses? Ara, el formalistes pitagòrics s'interroguen sobre ¿quina és la forma o estructura de les coses? El formalisme pitagòric significa l'abandó de l'experiència i l'oposició irreductible entre raó i sentits.
2. Aquesta línia de pensament culminarà en Plató.

HERÀCLIT

1. Manifesta poc interès per l'observació directa dels fenòmens naturals. Considera més important pensar i reflexionar que observar o experimentar. Sembla que les seves teories foren fruit més aviat de reflexions personals que d'induccions a partir del coneixement empíric.
2. No arriba, com farà Parmènides, a desqualificar les dades dels sentits (<<prefereixo les coses que es poden veure, oir i percebre>>). Les considerarà, però, només com el punt de partença, ja que cal penetrar més profundament amb la raó (el logos) i entendre per què la realitat és així.

PARMÈNIDES

1. L'oposició entre sensació i raó mai no havia estat tan radicalment plantejada (i mai no tornarà a ser-ho, ni tan sols en Plató). S'estableix un abisme profund entre raó i sentits. Els sentits només ens mostren il.lusions sobre les coses.
2. Monisme estàtic. Tot canvi suposa admetre el principi de contradicció. Implica la presència dels contraris i, per tant del no-ésser. I això suposa una interpretació irracional i il.lògica de la realitat.

ELS PLURALISTES (Empèdocles, Anaxàgores, Leucip, Demòcrit)

1. Després de Parmènides, les teories monistes foren abandonades, ja que és impossible (sense caure en contradicció) explicar la pluralitat i el moviment a partir d'un principi únic.
2. Nova premissa en què es basaran els pluralistes: el dogma racional de Parmènides, de la unitat no pot resultar més que la unitat. I això implica:
• La pluralitat només pot sorgir d'una pluralitat primera i original.
• La distinció entre element material i causa eficient. Foren els primers a introduir-la.

Webgrafia:

http://www.fotosimagenes.org/imagenes/filosofo-presocratico-5.jpg

THOREAU. "DESOBEDIÈNCIA CIVIL" (Per a la pregunta 5 de LOCKE. PAU 2012-2013)

HENRY DAVID THOREAU

DESOBEDIENCIA CIVIL

A final de cuentas, una vez que el poder está en manos del pueblo, la razón práctica por la cual se permite que una mayoría mande, y por mucho tiempo, no es porque ésta tienda más a estar en la correcto ni porque esto parezca más justo a la minoría, sino porque físicamente es más fuerte. Pero un gobierno donde la mayoría manda en todos los casos, no puede basarse en la justicia ni siquiera hasta donde los hombres la comprendan. ¿No puede haber un gobierno en el que las mayorías decidan virtualmente según su conciencia y no en relación a lo correcto e incorrecto? o ¿en el que las mayorías decidan únicamente sobre aquellas cuestiones a las cuales es aplicable la regla de la conveniencia? ¿Debe el ciudadano renunciar a su conciencia, siquiera por un momento o en el menor grado a favor del legislador? ¿Entonces porque el hombre tiene conciencia ? Pienso que debemos primero ser hombres y luego súbditos. No es deseable cultivar tanto respeto por la ley como por lo correcto. La única obligación que tengo derecho de asumir es la de hacer en todo momento lo que creo correcto. Se ha dicho con bastante verdad que una corporación no tiene conciencia, pero una corporación de hombres conscientes es una corporación con conciencia. La ley jamás hizo a los hombres ni un ápice más justos; además, gracias a su respeto por ella hasta los más generosos son convertidos día a día en agentes de injusticia. Un resultado común y natural del indebido respeto por la ley es que se puede ver una fila de soldados: coronel, capitán, cabo, soldados, dinamiteros y todo, marchar en admirable orden cruzando montes y valles hacia las guerras, contra su voluntad, sí, contra su propio sentido común y su conciencia, lo que convierte esto, de veras, en una ardua marcha de corazones palpitantes. No abrigan la menor duda de que están desempeñando una ocupación detestable teniendo todos inclinaciones pacíficas. Ahora bien, ¿qué son? ¿Son acaso hombres? ¿O son pequeños fuertes y polvorines portátiles al servicio de algún inescrupuloso hombre en el poder? Visitemos el Astillero de la Marina y contemplemos a un marino, un hombre tal como lo puede hacer un gobierno norteamericano, o tal como puede hacer a un hombre este gobierno con su magia negra -sombra y reminiscencia- de humanidad, un hombre muerto en vida, de pie, y ya, para así decirlo, sepultado con sus armas y acompañamientos fúnebres, aunque podría ser que,

Ningún tambor se oyó, tampoco una nota fúnebre Not a drum was heard, not a funeral note,
Cuando transportamos su caballo hacia el fuerte; As his horse to the rampart we hurried;
Ningún soldado disparó una salva de adiós Not a soldier discharged his farewell shot
Ante la tumba donde enterramos a nuestro héroe. 0'er the grave where our hero we burried

La masa de hombres sirve al Estado así: no como hombres principalmente sino como máquinas, con sus cuerpos. Son el ejército regular y la milicia, los carceleros, los guardias civiles, la fuerza pública, etc. En la mayoría de los casos no hay libre ejercicio, ni de juicio ni de sentido moral, sino que se colocan en el mismo plano que la madera, la tierra y las piedras; y quizá se pudieran fabricar hombres de madera que sirviesen tan bien a ese fin. Esto no merece más respeto que el que merece un espantapájaros o un puñado de inmundicia. Tienen el mismo valor que los caballos y los perros. Sin embargo a gente como ésta se les tiene comúnmente por buenos ciudadanos. Otros -como la mayoría de los legisladores, políticos, abogados, ministros y funcionarios- sirven al Estado principalmente con la cabeza, y así como raras veces hacen una distinción moral, se prestan, sin proponérselo, a servir tanto al demonio como a dios. Muy pocos -como héroes, patriotas, mártires, reformadores en amplio sentido, y hombres- sirven al Estado también con su conciencia, por lo tanto necesariamente en su mayor parte le resisten, y comúnmente el Estado los trata como enemigos. Un hombre sabio sólo como hombre será útil y no se prestará a ser arcilla, ni a tapar un agujero para que no pase el viento sino que al menos dejará ese oficio a sus cenizas:

Descendiente de inmigrantes franceses, nace el 12 de julio de 1817 Henry David Thoreau en Concord, Massachusetts; la ciudad que fue el sitio de las primeras batallas de la guerra de independencia de los Estados Unidos, en Lexington precisamente el 19 de abril de l775 y que posteriormente iba a ser -gracias a Emerson y al mismo Thoreau- la cuna del renacimiento cultural de Nueva Inglaterra.

A los dieciséis años, Henry David ingresa a la Universidad de Harvard. Después de obtener su bachillerato en Artes, regresa en agosto de 1837 a su pueblo natal, en donde al mes siguiente inicia su labor de maestro, por cierto muy revolucionaria y en consecuencia cortísima ya que pensaba ser compañero de sus alumnos... y abolir los castigos corporales ; teoría pedagógica inadmisible para aquellos años y para los miembros del consejo de la escuela pública de Concord.

Sin embargo al año siguiente, en 1838, con su hermano John abre una escuela privada en donde desarrollarían sus propios métodos de enseñanza basados en el estudio directo de la naturaleza y evidentemente omitiendo los castigos corporales, algo así como la antesala de las escuelas racionalistas. Pero a pesar del éxito de la escuela y de sus métodos, Thoreau la abandona después de trabajar en ella durante dos años como maestro de matemáticas, griego y latín.

Pocos años antes, se había instalado en Concord Ralf Waldo Emerson, quien influiría en la formación intelectual de Thoreau a través del Club Trascendentalista, que constituyó el punto de partida del movimiento filosófico-literario que se extendió entre 1830 y 1860 en Estados Unidos y que fue la más alta expresión del idealismo romántico: panteísta, individualista y democrático en su rechazo al conformismo social, al formalismo en la religión y al autoritarismo en la política.

Después de vivir algún tiempo en casa de la familia Emerson y de permanecer luego en Nueva York, regresa a su casa dedicándose a ayudar a su padre en la fabricación de lápices; trabajo fructífero ya que Henry David descubriría un peculiar proceso que permitió elaborar grafito de gran calidad, lo que daría a conocer en el mercado a los lápices de los Thoreau como los mejores.

A raíz de este éxito industrial sufre un auge económico y percatándose de que esta bonanza podía distraerle del camino que se había trazado abandonó esta actividad y cualquiera que pudiera sujetarle a una rutina.

No fue hecho para enajenarse ;
Nunca se casó, vivió solo;
Nunca fue a la iglesia;
Nunca votó, rehusó pagar
impuestos al Estado.
No comió carne.
Ni bebió vino.
Ni fumó.
y aunque fue naturalista,
Jamás utilizó una trampa o un fusil.
Escogió para sí,
Inteligentemente sin duda,
ser amante del pensamiento
y de la naturaleza...

escribió Ralf Waldo Emerson.

Finalmente en 1845, en un terreno propiedad de Emerson construye su cabaña en la ribera del Estanque Walden en donde viviría durante dos años de acuerdo a sus propias normas, escribiría su bellísimo Walden o la vida en los bosques y elaboraría el texto que ahora presentamos, el cual fue publicado en mayo de 1849, o sea tres años después de haber pasado una noche en la cárcel de su pueblo natal por rehusar pagar el impuesto personal, ya que se oponía tanto a la guerra que los Estados Unidos habían declarado a México el 13 de mayo de 1846 por conducto del entonces presidente norteamericano James Polk, así como al esclavismo. Es importante agregar que su acentuado odio hacia la esclavitud le llevó a participar activamente en el funcionamiento del llamado tren subterráneo por medio del cual se transportaba a los esclavos hacia su libertad: el Canadá.

Durante la década de 1850 su vida está basada en la búsqueda de medios de subsistencia sin que por ello tenga que enajenarse. Así, se vuelve deslindador de terrenos en Concord; actividad que le permite estar en contacto con la naturaleza, escribir, meditar y viajar.

En 1857 conocería a John Brown -el célebre luchador antiesclavista- a quien admiraba profundamente, tan es así que el 30 de octubre de 1860, Henry David Thoreau leería su discurso La Oración por John Brown el día anterior al asesinato legal de este hombre -ejecutado en la horca-, defensor de las libertades humanas.

A finales de 1860, Thoreau tuvo que guardar cama, enfermó supuestamente de bronquitis; después del invierno, se levantó débil decidiendo ir a Minnesota donde pensaba erróneamente que su estado de salud podría mejorar. Pero cuando regresó estaba aún más débil, hasta que poco a poco sus fuerzas le abandonaron y por la mañana del 6 de mayo de 1862 cerró para siempre sus ojos a la naturaleza que tanto amó y tanto disfrutó.

La lectura de Desobediencia civil nos conlleva a ubicar claramente al pensamiento de la corriente más humanitaria y positiva del pueblo de los Estados Unidos de Norteamérica. Si realmente el pensamiento de individuos como Henry David Thoreau siempre ha sido minoritario en el seno del pueblo norteamericano, esto no constituye razón para despojarle o minimizarle su inmenso valor en la cotidiana lucha, emprendida desde hace siglos, en pro del irrestricto respeto a la personalidad humana, al reconocimiento total y completo de la individualidad.

Thoreau se sitúa en el campo del liberalismo radical, de aquí su apasionado individualismo racional y su negación a la existencia de un poder capaz de someter al individuo. Los visos de un anarquismo filosófico son constantes en la presente obra, visos que bien podrían interpretarse como los puntos básicos de evolución del liberalismo hacia el anarquismo.

Cabe destacar, y para nosotros esto es fundamental, las razones que llevaron a Thoreau a escribir su Desobediencia civil, mismas que él expresó al sentenciar: el pueblo norteamericano tiene que cesar de tener esclavos y de hacer la guerra a México, aunque le cueste su existencia como pueblo. El plantea el derecho a la revolución, a una revolución pacífica que se iniciaría con la negación al pago de impuestos por parte de la población. Esto, teóricamente, supondría la limitación de recursos al gobierno norteamericano en su agresiva guerra contra México. Resulta lógico y es hasta necio el decirlo que el pueblo norteamericano o por lo menos su abrumadora mayoría, no hizo caso de tal consejo. Este resultado seguramente era previsto por Thoreau, quizá por esta razón se preguntaba y respondía: ¿Cuántos hombres hay por cada mil millas cuadradas en este país? Difícilmente uno.

Este ensayo es terriblemente crítico, corrosivo. El discurso en pro de la subversión es evidente y directo. Rápidamente llega al punto culminante: En verdad -proclama-, declaro en silencio la guerra al Estado a mi manera, aunque siempre haré el uso y conseguiré la ventaja que de él pueda.

Así, la actitud de Thoreau es desafiante. A él no le importan las mayorías ni las minorías; le importa la labor del hombre consecuente con su hombría; del individuo consecuente con su individualidad. Porque -como muy acertadamente señala- no importa lo pequeño que parezca el comienzo: lo que se hace bien una vez, está hecho para siempre.

Chantal López y Omar Cortés.

Webgrafia:

 http://www.antorcha.net/biblioteca_virtual/politica/desobediencia/desobediencia.html

 

Soy de cuna demasiado noble para ser reducido a propiedad. I am too high-born to be propertied,
Para ser un subalterno sometido a tutela, To be a secondary at control,
un útil servidor y un instrumento Or useful serving-man and instrument
de no importa que Estado soberano en el mundo. To any sovereign state throughout the world.

La vida y la muerte del rey Juan, Acto V. Escena 2, W. Shakespeare.

MODEL PAU 2012-2013. LOCKE "Segon tractat sobre el govern civil, cap. XIX"

Proves d’Accés a la Universitat. Curs 2012-2013

Història de la filosofia

Sèrie 4

Escolliu UNA de les dues opcions (A o B).

 

OPCIÓ A
A ningú no se li acudiria pensar que la voluntat de la societat pugui ser que el poder legislatiu tingui facultat per a destruir allò que hom havia previst que protegís, i per la qual cosa els homes entraren en societat i se sotmeteren a uns legisladors designats per ells mateixos. Sempre que els legisladors  intentin d’arrabassar i de destruir la propietat del poble, o de reduir els homes a la condició d’esclaus sota un poder arbitrari, es posen en estat de guerra amb el poble, i aquest, a partir d’aleshores, resta eximit de tota obediència i pot acollir-se al refugi comú que Déu ha ofert a tots els homes contra la força i la violència. Sempre, doncs, que el poder legislatiu transgredeixi aquesta norma fonamental de la societat, i, ja sigui per ambició, per por, per insensatesa o per corrupció, intenti d’atribuir-se o de lliurar a mans d’un altre un poder absolut damunt les vides, les llibertats i els béns del poble, haurà traït la confiança atorgada i haurà posat el poder que el poble li havia concedit al servei d’objectius ben oposats, de tal manera que el poble recuperarà aquell poder i tindrà dret a recobrar la llibertat inicial, i, amb la designació d’un nou cos legislatiu (el que cregui més convenient), procurar per la seva pròpia seguretat i protecció, ja que és amb aquest fi que els homes són dins la societat.

John Locke, Segon tractat sobre el govern civil, capítol xix

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com
hi apareixen relacionades.
[2 punts]
2
2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en
el text les expressions següents:
[1 punt]
a) «poder legislatiu»
b) «estat de guerra»
3. Expliqueu el sentit de la frase següent del text i les raons de John Locke per a afirmar-la:
«Sempre, doncs, que el poder legislatiu transgredeixi aquesta norma fonamental […]
haurà posat el poder que el poble li havia concedit al servei d’objectius ben oposats, de
tal manera que el poble recuperarà aquell poder i tindrà dret a recobrar la llibertat inicial
[…]» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Locke que siguin
pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)
[3 punts]
4. Compareu la concepció de Locke sobre què dóna legitimitat a un govern amb la concepció
sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia
occidental.
[2 punts]
5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Si cadascú pensés
que té dret a desobeir el govern sempre que cregui que el govern no actua d’acord amb
les finalitats per a les quals es va establir, tothom trobaria sempre excuses per a desobeir,
i el govern seria feble i incapaç de proporcionar seguretat i estabilitat als ciutadans.»
Responeu d’una manera raonada.
[2 punts]

- Per contestar aquesta pregunta, mireu Desobediència civil d' Henry David Thoreau en una altra entrada.