DESCARTES MEDITACIONS METAFÍSIQUES. MEDITACIÓ CINQUENA (PAU)

DESCARTES
MEDITACIONS METAFÍSIQUES

Traducció de Robert Veciana i Tormo

MEDITACIÓ CINQUENA

De l’essència de les coses materials; i de bell nou de Déu, que existeix.

Em resten moltes altres coses a examinar, respecte als atributs de Déu, i la meva pròpia natura, és a dir, la del meu esperit: però en reprendré potser un altre cop la recerca. Ara (després d’haver-me adonat del que cal per arribar al coneixement de la veritat), el que haig de fer principalment és tractar de sortir i desembarassar-me de tots els dubtes en que he caigut aquests darrers dies, i veure si hom no pot conèixer res del cert respecte de les coses materials.

(Què podem conèixer amb certesa de les idees distintes de l' esperit) 

Però, abans que examini si aquestes coses existeixen fora de mi, haig de considerar llurs idees en tant que son en el meu pensament, i veure quines son les que son distintes i quines les que son confuses.

En primer lloc imagino distintament la quantitat que els filòsofs anomenen vulgarment la quantitat continua, o be l’extensió en longitud, llargada i profunditat, que és en aquesta quantitat, o més ben dit en la cosa a la qual hom l’atribueix. A mes, puc numerar en ella moltes diverses parts i atribuir a cadascuna d’aquestes parts tota mena de grandàries, figures, situacions i moviments; i, en fi, puc assignar a cadascun d’aquests moviments tota mena de duració.

I no conec pas solament aquestes coses amb distinció, quan les considero en general, sinó que fins i tot, per poc que hi apliqui la meva atenció, concebo una infinitat de particularitats respecte deis nombres, les figures, els moviments, i d’altres coses semblants, la veritat de les quals apareix amb tanta evidència i s’acorda tan be amb la meva natura que, quan començo a descobrir-les, em sembla que no aprenc res de nou, sinó més aviat que recordo el que sabia abans, és a dir, que percebe coses que ja eren en el meu esperit, tot i que encara no hagués dirigit el meu pensament vers elles.

I el que aquí trobo de més consideració, és que trobo en mi una infinitat d’idees d’unes coses que no poden pas ésser estimades com un pur no-res encara que potser no tenen cap existència fora del meu pensament, i que no son pas fingides per mi, tot i que és en la meva llibertat pensar-les o no pensar-les; però tenen les seves natures veritables i immutables. Com, per exemple, quan imagino un triangle, encara que potser no hi ha enlloc del món, fora del meu pensament, una figura així, i no n’hi ha hagut mai, no deixa tan mateix d’haver-hi una certa natura, o forma, o essència determinada d’aquesta figura, la qual és mmutable i eterna, que jo no he inventat de cap manera, i que no depèn de cap manera del meu esperit; com sembla que hom pot demostrar diferents propietats d’aquest triangle, a saber, que els seus tres angles són iguals a dos rectes, que l’angle més gran és sostingut pel costal més gran, i d’altres semblants, les quals ara, ho vulgui o no, reconec que són en ell molt clarament i molt evidentment, encara que no hi hagi pensat abans de cap manera, quan m’he imaginat un triangle per primer cop; i per tant, hom no pot dir que les hagi fingides i inventades.

I aquí no tinc més a fer que objectar-me que potser aquesta idea del triangle ha vingut al meu esperit mitjançant els meus sentits, perquè de vegades he vist cossos de figura triangular; car puc formar en el meu esperit una infinitat d’altres figures, de les quals hom no pot tenir la menor sospita que mai no m’han caigut sota els sentits, i en canvi, no deixo pas de poder demostrar diverses propietats sobre llur natura, com respecte a la del triangle: les quals han d’ésser totes veritables, puix que les concebo clarament. I per tant son alguna cosa, i no pas un pur no-res; car és molt evident que tot el que és veritable és alguna cosa, i ja he demostrat amplament abans que totes les coses que conec clarament i distintament són veritables. I encara que no ho hagués demostrat, tanmateix la natura del meu esperit és tal, que no sabria impedir d’estimar-les veritables, mentre les concebo clarament i distintament. I recordo que, àdhuc quan eslava fortament lligat ais objectes deis sentits, havia tingut entre el nombre de les veritats més constants aquestes que concebia clarament i distintament pel que fa a les figures, els nombres i les altres coses que pertanyien a l’aritmètica i a la geometria.

(Possibilitat d' un argument sobre l' existència de Déu) 

Ara bé, si només del fet que puc treure del meu pensament la idea d’alguna cosa, se’n segueix que tot el que reconec que pertany clarament i distintament a aquesta cosa li pertany efectivament, no puc treure d’això un argument que és una prova demostrativa de l’existència de Déu? És cert que no trobo pas menys en mi la seva idea, és a dir, la idea d’un ésser sobiranament perfecte, que la de la figura o nombre que sigui. I no conec pas menys clarament i distintament que una existència actual i eterna pertany a la seva natura, que conec que tot el que puc demostrar d’alguna figura o d’algun nombre, pertany veritablement a la natura d’aquesta figura o d’aquest nombre. I, per tant, encara que tot el que he conclòs en les meditacions precedents no fos pas veritable, l’existència de Déu ha de passar en el meu esperit si més no per tan certa, com ja he estimat fins aquí totes les veritats de les matemàtiques, que no es refereixen més que ais nombres i les figures: be que de veritat això no sembla completament manifest, sinó que sembla tenir alguna aparença de sofisma. Car havent-se acostumat en totes les altres coses a fer la distinció entre essència i existència, em persuadeixo fàcilment que l’existència pot ésser separada de l’essència de Déu i que així hom pot concebre Déu com no essent actualment. Però tanmateix, quan hi penso amb una mica més d’atenció, trobo manifestament que l’existència no pot tampoc ésser més separada de l’essència de Déu que de l’essència d’un triangle que la grandària deis seus tres angles és igual a dos rectes, o be de la idea d'una muntanya la idea d'una valí; de manera que no hi ha menys repugnància de concebre un Déu (és a dir, un ésser sobiranament perfecte) al qual manca l’existència (es a dir, al qual manca alguna perfecció), que de concebre una muntanya que no tingui vall.

Però encara que en efecte no pugui concebre un Déu sense existència, ni tampoc una muntanya sense vall, tanmateix, com només del fet que jo concebí una muntanya amb una vall no se segueix que hi hagi cap muntanya al món, igualment també, quant que concebo Déu amb existència, sembla que no se’n segueix que n’hi hagi un que existeix; car el meu

pensament no imposa cap necessitat a les coses; i com no depèn de mi imaginar un cavall alat, encara que no n’hi hagi cap que tingui ales, així podria atribuir l’existència a Déu, encara que no hi hagi cap Déu que existeixi.

 Tant se val, és aquí on hi ha un sofisma amagat sota l’aparença d’aquesta objecció: car del fet que jo no puc concebre una muntanya sense vall, no se’n segueix que hi hagi cap muntanya al món, ni cap vall, sinó solament que la muntanya i la vall, sia que n’hi hagi, sia que no n’hi hagi pas, no es poden separar l’una de l’altra de cap manera, en tant que, només del fet que no puc concebre Déu sense existència se’n segueix que l’existència és inseparable d'ell, i per tant que existeix veritablement: no pas perquè el meu pensament pugui fer que això sigui d’aquesta manera i que imposi cap necessitat a les coses; sinó, al contrari, perquè la necessitat de la cosa mateixa, a saber, de l’existència de Déu, determina el meu pensament a concebre-la d’aquesta manera. Car no és en la meva llibertat concebre un Déu sense existència (es a dir, un ésser sobiranament perfecte sense una perfecció sobirana) com m’és lliure imaginar un cavall sense ales o amb ales.

 I hom no ha de dir pas aquí que és de veritat necessari que accepti que Déu existeix, després que he suposat que posseeix tota mena de perfeccions, puix que l’existència n’és una, sinó que en efecte la meva primera suposició no és necessària; igual que no és necessari pensar que totes les figures de quatre costats es poden inscriure en el cercle, sinó que, suposant que tingui aquest pensament, estic obligat a confessar que el rombe es pot inscriure en el cercle, puix que és una figura de quatre costats, i així seria forcat a admetre una cosa falsa. Hom no ha, dic, d’al·legar això: car, encara que no sigui necessari que caigui mai en cap pensament de Déu, tanmateix, totes les vegades que penso en un ésser primer i sobirà, i trec, per dir-ho així, la seva idea del tresor del meu esperit, és necessari que li atribueixi tota mena de perfeccions, encara que no arribi a nombrar-les totes, a aplicar la meva atenció sobre cadascuna d’elles en particular. I aquesta necessitat és suficient per fer-me concloure (després que he reconegut que l’existència és una perfecció) que aquest ésser primer i sobirà existeix veritablement: igual que no és necessari que imagini mai cap triangle, però que totes les vegades que vull considerar una figura rectilínia composta solament de tres angles, és absolutament necessari que l' atribueixi totes les coses que serveixen per concloure que els seus tres angles no són més grans que dos rectes, encara que potser no consideri aleshores això en particular. Però, quan examino quines figures son capaces d’ésser inscrites en el cercle, no és de cap manera necessari que pensi que totes les figures de quatre costats son d’aquest nombre: al contrari, no puc ni tan sols fingir que sigui així, en tant que no voldria rebre en el meu pensament res més que alio que podria concebre clarament ¡ distintament. I per consegüent hi ha una gran diferencia entre les falses suposicions, com és aquesta, i les veritables idees, que són nascudes amb mi, de les quals la primera i principal és aquesta de Déu.

Car en efecte reconec de moltes maneres que aquesta idea no és pas cap cosa fingida o inventada, depenent solament del meu pensament, sinó que és la imatge d'una veritable ¡ immutable natura. Primerament, perquè no sabria concebre altra cosa llevat solament de Déu, a l’essència de la qual l’existència pertanyi amb necessitat. I també perquè no m’és pas possible concebre dos o més Déus de la mateixa manera. I, ates que n’hi hagi un que ara existeixi, veig clarament que és necessari que hagi estat abans en tota l’eternitat i que sigui eternament en l’avenir. I en fi, perquè conec una infinitat d’altres coses en Déu, de les quals no puc disminuir ni canviar res. 

(De nou, el criteri de certesa) 

Pel que fa a la resta, de qualsevol prova i argument que em serveixi, cal sempre tornar aquí, que no hi ha sinó les coses que concebo clarament i distintament que tinguin la forca de persuadir-me completament. I, com que entre les coses que concebo d’aquesta manera n’hi ha en veritat algunes manifestament conegudes per qualsevol, i que n’hi ha d’altres també que no es descobreixen sinó a aquells que les consideren de més a prop i que les examinen més exactament; tanmateix, després que són descobertes un cop, no són estimades com menys certes les unes que les altres. Com per exemple, en tot triangle

rectangle, encara que no aparegui  pas tan fàcilment que el quadrat de la base és igual al

quadrat deis dos altres costats, com és evident que aquesta base és oposada a l’angle més

gran, tanmateix, un cop això ha estat reconegut, hom és tan persuadit de la veritat d'una cosa com de l’altra. I pel que fa a Déu, certament, si el meu esperit no fos previngut de cap prejudici, i el meu pensament no es trobés gens distret per la presència continuada de les imatges de les coses sensibles, no hi hauria cap cosa que conegués més aviat i més fàcilment que ell. Car hi ha res per si més ciar i més manifest  que pensar que hi ha un Déu, és a dir, un ésser sobirà i perfecte, Púnic en la idea del qual és compresa l’existència necessària o eterna, i per consegüent que existeix?

I com que, per a concebre be aquesta veritat, he tingut necessitat d'una gran aplicació de

l’esperit, tanmateix al moment pressent no me’n quedo solament tan segur com de tot el que em sembla més cert: sinó, ultra això, m’adono que la certesa de totes les altres coses en depèn tan absolutament, que sense aquest coneixement és impossible de poder mai saber perfectament res.

Car, encara que jo sigui de tal natura que, tan aviat com comprenc quelcom forca clarament i forca distintament, sóc naturalment portat a creure-ho veritable, tanmateix, perquè sóc també d'una natura tal, que no puc pas tenir l’esperit sempre lligat a una mateixa cosa, i que sovint em recordo d’haver jutjat que una cosa és veritable; així que deixo de considerar les raons que m’han obligat a jutjar-la així, es pot esdevenir en aquest temps que es presentin a mi altres raons, les quals cm faran fàcilment canviar d’opinió, si ignores que hi ha un Déu. I, així, no tindria mai una ciència veritable i certa de cap cosa qualsevol, sinó solament opinions vagues i inconstants.

Com per exemple, quan considero la natura del triangle, conec evidentment, jo que sóc una

mica versat en geometria, que els seus tres angles son iguals a dos rectes, i no m’és pas possible no creure-ho, mentre que aplico el meu pensament a la demostració; però tan aviat com la hi desvio, encara que em recordo d’haver-la compresa clarament, tanmateix es pot esdevenir fàcilment que dubti de la seva veritat, si jo ignoro que hi ha un Déu. Car jo no puc persuadir-me d’haver estat fet tal per la natura, que podria equivocar-me fàcilment, fins i tot en les coses que crec comprendre amb més evidencia i certesa; vist principalment que recordo haver estimat sovint moltes coses com a veritables i certes, les quals després altres raons m’han dut a jutjar absolutament falses.

(Déu, garant del criteri de certesa) 

Però després he reconegut que hi ha un Déu, perquè al mateix temps he reconegut també que totes les coses depenen d'ell i que ell no és pas enganyador, i que després d’això he jutjat que tot el que concebo clarament i distintament no pot deixar d’ésser veritable, encara que no pensi més en les raons per les quals he jutjat això veritable, ates que recordo haver-ho compres clarament i distintament, hom no pot aportar cap raó contrària que m’ho faci mai posar en dubte; i així en tinc una ciència veritable i certa. I aquesta mateixa ciència s’estén també a totes les coses que recordo haver demostrat abans, com les veritats de la geometria i d’altres semblants: car que se’m pot objectar, per obligar-me a posar-les en dubte? Hom em dirà que la meva natura és tal que sóc molt propens u l’error? Però ja sé que no puc enganyar-me en els judicis deis quals conec clarament les raons. Hom em dirà que he tingut abans moltes coses com a veritables i certes, les quals he reconegut després que eren falses? Però no havia conegut clarament ni distintament cap d’aquestes coses, i, no sabent encara aquesta regla per la qual m’asseguro la veritat, havia estat portat a creure-les per raons que després he reconegut que eren menys fortes que no me les havia imaginades. Que se’m podrà objectar? Que potser dormo (com m’ho he objectat a mi mateix abans), o be que tots els pensaments que tinc ara no son pas més veritables que els somnis que imaginem quan dormim? Però, fins i tot si jo dormís, tot el que es presenta al meu esperit amb evidencia és absolutament cert. I així reconec molt clarament que la certesa i la veritat de tota ciència depenen de l’únic coneixement del veritable Déu: de manera que, abans que el conegués, no podia conèixer cap cosa perfectament. I, ara que el conec, tinc el mitja d’adquirir una ciència perfecta respecte d'una infinitat de coses, no solament d’aquelles que són en ell, sinó també d’aquelles que pertanyen a la natura corporal, en tant que ella pot servir d’objecte a les demostracions dels geòmetres, les quals no prenen gens en consideració la seva existència. 

Bibliografia: 

BOSCH VECIANA, Antoni i altres autors: Atena. Lectures de filosofia batxillerat 2012-2013. Editorial La Magrana: Barcelona 2012 (pàgines )

Webgrafia: 
http://blocs.xtec.cat/enraonar/files/2011/08/DESCARTES-MEDITACIONS-METAF%C3%8DSIQUES.pdf
http://www.aldeaglobal.net/filosofia6/descartes/action%20descartes%202.JPG

DESCARTES MEDITACIONS METAFÍSIQUES. MEDITACIÓ SEGONA. (PAU)

DESCARTES
MEDITACIONS METAFÍSIQUES

Traducció de Robert Veciana i Tormo

MEDITACIÓ SEGONA.

De la natura de l’esperit humà; i que és més fàcil de conèixer que el cos

La Meditació que vaig fer ahir m’ha omplert l’esperit de tants dubtes que ja no és en el meu poder oblidar-los. I, tanmateix, no veig de quina manera els podria resoldre; i com si de cop hagués caigut en aigües molt profundes, estic tan sorprès, que no puc ni assegurar els peus al fons ni nedar per sostenir-me a dalt. M’esforçaré, però, i seguiré la mateixa via on vaig entrar ahir, allunyant-me de tot allò de què podria imaginar el menor dubte, com si conegués que això fos absolutament fals; i continuaré sempre per aquest camí, fins que hauré trobat alguna cosa certa o, si més no, si no puc cap altra cosa, fins que hauré après amb certesa que no hi ha res de cert al món. 

Arquímedes no demanava res més que un punt que fos fix i segur per moure el globus terraqui del seu lloc i transportar-lo a un altre lloc. Així, jo tindria dret de concebre grans esperances si fos prou afortunat de trobar solament una cosa que fos certa i indubtable

.
[Punt de partida]

Suposo doncs que totes les coses que veig són falses, em persuadeixo que res de tot el que la meva memòria plena de mentides em representa no ha estat mai; penso que no tinc cap sentit, crec que el cos, la figura, l’extensió, el moviment i el lloc no són més que ficcions del meu esperit. Què és el que podrà ésser considerat veritable? Potser cap altra cosa llevat que no hi ha res de cert al món.

[Si m' enganya, existeixo]

Però què sé jo si no hi ha alguna altra cosa diferent de les que acabo de jutjar incertes, de la qual hom no pugui tenir el menor dubte? No hi ha Déu, o algun altre poder, que em posa a l’esperit aquests pensaments? Això no és necessari; atès que potser jo sóc capaç de produir-los per mi mateix. Jo, si més no, no sóc alguna cosa? Però ja he negat que tingués cap sentit ni cap cos. Dubto ara, perquè, què se’n segueix d’aquí? Sóc jo de tal manera depenent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense ells? Però jo m’he persuadit que no hi havia res de res al món, que no hi havia cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m’he persuadit doncs també que jo no era? No, certament, jo era sense dubte, si m’he persuadit, o solament si he pensat alguna cosa.  Però hi ha una mena, no sé quina, d’enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo sóc, si ell m’enganya; i que m’enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que desprès d’haver-hi pensat bé i d’haver examinat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició "Jo sóc, jo existeixo", és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la concebo en el meu esperit.

Però jo no conec encara prou clarament què sóc, jo que estic cert que sóc, de manera que, en endavant, cal que em posi en guàrdia acuradament per tal de no prendre imprudentment cap altra cosa per mi, i així de no equivocar-me en aquest coneixement, que sostinc que és més cert i més evident que tots els que he tingut abans.

Per això consideraré de bell nou això que jo creia ésser abans que entrés en aquests darrers pensaments; tallaré de les meves velles opinions tot allò que pugui ésser combatut per les raons que he al·legat, de manera que no resti precisament res més que allò que és que era un home. Però què és un home? Diré que és un animal racional? No, certament, car caldria a continuació esbrinar què és animal i què és racional, i així, d'una sola qüestió cauríem en una infinitud d’altres de més difícils i enganyadores, i jo no voldria abusar del poc temps i lleure que em resta, emprant-lo a aclarir32 subtileses semblants. Més aviat, però, m’aturaré a 

considerar aquí els pensaments que naixien aquí davant d’ells mateixos al meu esperit, i que no em foren inspirats més que per la meva sola natura, quan jo m’aplicava a la consideració del meu ésser. Considerava, en primer lloc, que tenia un rostre, unes mans, i tota aquesta màquina composta d’os i carn, tal i com apareix en un cadàver, la qual designava amb el nom de cos. Considerava, ultra això, que m’alimentava, que caminava, que sentia i que pensava, i relacionava totes, aquestes accions amb l’ànima; però no m’aturava gens a pensar què era aquesta ànima, o bé, si m’hi aturava, imaginava que era alguna cosa extremament rara i subtil, com un vent, una flama o un aire molt delicat, que estava insuflat i estès per les meves parts més grolleres. Pel que feia al cos, no dubtava de cap manera sobre la seva natura, car pensava que la coneixia molt distintament, i si l’hagués volguda explicar seguint les nocions que en tenia, l’hauria descrita així: pel cos entenc tot el que pot ésser acabat en una figura; que pot ésser comprès en un lloc i omplir un espai de manera que un altre cos en sigui exclòs; que pot ésser sentit, o pel tacte o per la vista, o per l’oïda o pel gust o per l’olor; que pot ésser mogut de diverses maneres, no per ell mateix, sinó per alguna cosa aliena per la qual sigui tocat i de la qual rebi la impressió. Perquè tenir la facultat de moure’s, de sentir i de pensar, són 

avantatges que no creia de cap manera que es poguessin atribuir a la naturalesa corporal; al contrari, em sorprenia que facultats semblants es trobessin en alguns cossos.

.[Primera veritat: primer principi de la filosofia]

Però jo, què sóc jo, ara que suposo que hi ha algú que és extremament poderós i, si goso dirho, maliciós i astut, que empra totes les seves forces i la seva indústria a enganyar-me? Puc assegurar-me de tenir la mínima de les coses que suara he atribuït a la natura corporal? M’aturo a pensar-ho amb atenció, passo i repasso totes aquestes coses en el meu esperit, i no en trobo cap que pugui dir que és en mi. No és necessari que m’aturi a enumerar-les. Passem doncs als atributs de l’ànima, i vegem si n’hi ha alguns que siguin en mi. Els primers són alimentar-me i caminar; però, si és veritat que no tinc cos, també és veritat que no puc caminar ni alimentar-me. Un altre és sentir, però hom no pot sentir sense el cos; tota una altra cosa és
que he pensat que sentia, antigament, durant el somni, moltes coses que he reconegut no haver sentit en despertar. Un altre és pensar; i trobo aquí que el pensament és un atribut que em pertany . Només ell no pot ésser separat de mi. "Jo sóc, jo existeixo": això és cert; però quant de temps? A saber, tant de temps com jo penso. Car podria ser que, si deixés de pensar, deixés al mateix temps d’ésser o existir. No admeto ara res que no sigui necessàriament veritable: no sóc, doncs, parlant amb precisió, res més que una cosa que pensa  , és a dir, un esperit, un enteniment o una raó, que són termes la significació dels quals m’era abans desconeguda. Per tant, sóc una cosa veritable, i veritablement existent. Però quina cosa? Ho he dit: una cosa que pensa. I què, de més? Excitaré encara la meva imaginació per buscar si no sóc alguna cosa més. Jo no sóc pas aquest conjunt de membres que hom anomena cos humà; jo no sóc pas un aire delicat i penetrant, expandit per tots aquests membres; jo no sóc pas un vent, un alè, un vapor, ni res de tot això que puc fingir i imaginar, perquè jo he suposat que tot això era no res i que, sense canviar aquesta suposició, trobo que no deixo pas d’ésser cert que sóc alguna cosa. Però també pot passar que aquestes mateixes coses que suposo que no són res, perquè em són desconegudes, no siguin de fet diferents de mi, que conec. No en sé res; no discuteixo ara això, no puc donar el meu judici més que a les coses que em són conegudes: he reconegut

que jo era, i busco ara què sóc jo, jo que he reconegut ésser40. Ara bé, és molt cert que aquestanoció i coneixement de mi mateix, pres precisament així41 no depèn gens de coses l’existència de les quals no m’és encara coneguda; ni, per consegüent, i amb més raó, de cap d’aquelles que són fingides i inventades per la imaginació. I fins i tot aquests termes de fingir i imaginar m’avisen del meu error; car jo fingiria, en efecte, si imaginés ésser alguna cosa, perquè imaginar no és sinó contemplar la figura o la imatge d'una cosa corporal. Ara bé, jo sé certament que jo sóc i que, tot plegat, hom pot fer que totes aquestes imatges, i generalment
totes les coses que hom relaciona amb la natura del cos, no siguin més que somnis o quimeres. En vista d’això, veig clarament que tindria tan poca raó dient: excitaré la meva imaginació per conèixer més distintament què sóc, com si digués: jo que ara estic despert, i percebo alguna cosa real i veritable; però com no la percebo encara prou clarament, m’adormiré expressament, amb el fi que els meus somnis em representin això mateix amb més veritat i evidència. I així reconec certament que res d’allò que jo pugui comprendre per mitjà de la imaginació no pertany a aquest coneixement que tinc de mi mateix i que cal cridar de bell nou i desviar el seu esperit d’aquesta manera de concebre, perquè pugui ell mateix reconèixer ben distintament la seva natura.
Però què és doncs el que sóc? Una cosa que pensa. Què és una cosa que pensa? És a dir, una cosa que dubta, que concep que afirma, que nega, que vol, que no vol, que també imagina, i que sent. Certament no és poc si totes aquestes coses pertanyen a la meva natura. Però, per què no hi haurien de pertànyer? No sóc jo encara aquest mateix que dubta de gairebé tot, qui tanmateix comprèn i concep algunes coses, qui assegura i afirma que només aquestes són veritables, qui nega totes les altres, qui vol i desitja conèixer-ne més, qui no vol ésser equivocat, qui imagina moltes coses, fins i tot de vegades a desgrat de mi mateix, i qui en sent també moltes, com per mitjà dels òrgans del cos? Hi ha res de tot això que no sigui tan veritable com és cert que jo sóc, i que existeixo, fins i tot encara que dormís sempre i que aquest que m’ha donat l’ésser se servís de totes les seves forces per a equivocar-me? Hi ha també algun d’aquests atributs que pugui ésser distingit del meu pensament i que hom pugui dir separat de mi mateix? Car és en si mateix tan evident que sóc jo qui dubta, entén i qui desitja que no cal afegir res aquí per a explicar-ho. I jo tinc també el poder d’imaginar; puix que encara que pogués passar (com he suposat abans) que les coses que imagino no siguin
veritables, tanmateix aquest poder d’imaginar no deixa pas d’ésser en mi i d’ésser part de mi mateix. Finalment sóc el mateix que sent, és a dir, que rep i coneix les coses com pels òrgans dels sentits, puix que, efectivament veig la llum, sento el brogit i sento la calor. Però hom dirà que aquestes aparences són falses i que dormo. Que sigui així; de tota manera, si més no, és molt cert que em sembla que hi veig, que hi sento i que m’escalfo; i és pròpiament això el que en mi s’anomena sentir, i això, pres així precisament, no és cap altra cosa que pensar. D'on començo a conèixer què sóc, amb una mica més de llum i distinció que abans.
Però jo no em puc impedir creure que les coses corporals, les imatges de les quals es formen pel meu pensament, i que cauen sota els sentits no siguin conegudes amb més distinció que aquesta part, no sé quina, de mi mateix que no cau pas sota la imaginació; perquè en efecte fóra una cosa ben estranya que coses que trobo dubtoses i llunyanes fossin més clarament i més distintament conegudes per mi que aquelles que són veritables i certes, i que pertanyen a la meva natura. Però veig bé què és: el meu esperit es complau a extraviar-se, i encara no es pot contenir en els límits justos de la veritat. Afluixem-li doncs encara un cop les regnes, per tal que, tornant després a subjectar-les lentament i a propòsit, el puguem dirigir i conduir més
fàcilment.

[L’exemple del tros de cera]

 Comencem per la consideració de les coses més comunes, i que creiem comprendre més distintament, a saber, els cossos que toquem i veiem. No vull parlar dels cossos en general, car les nocions generals són normalment més confuses, sinó d’algun en particular. Prenem, per exemple aquest tros de cera que acaba d’ésser tret del rusc: encara no ha perdut la dolçor de la mel que contenia, té encara alguna cosa de l’olor de les flors de les quals fou recollit; el seu color, la seva figura, la seva grandària, són aparents 4 9 ; és dur, és fred, hom el toca, i, si li doneu un cop, farà algun so. En fi, totes les coses que poden fer conèixer un cos distintament, es troben en aquest.
Però heus ací que mentre jo parlo, hom l’apropa al foc: allò que li restava de gust s’exhala, l’olor s’esvaeix, el seu color canvia, la seva figura es perd, la seva grandària augmenta, esdevé líquid, s’escalfa, hom no pot a penes tocar-lo, i per molt que hom el copegi, no farà cap so. Roman la mateixa cera després d’aquest canvi? Cal reconèixer que roman i ningú no ho pot negar . Què coneixia hom doncs amb tanta distinció d’aquest tros de cera? Certament no pot ésser res de tot això que hi he observat mitjançant els sentits, puix que totes les coses que queien sota el gust, o l’olfacte, o la vista, o el tacte, o l’oïda, es troben canviades, però la mateixa cera roman . Potser era això que penso ara, a saber, que la cera no era pas n i aquesta dolçor de la mel, ni aquesta agradable olor de les flors, ni aquesta blancor, ni aquesta figura, ni aquest so, sinó solament un cos que una mica abans se m’apareixia sota aquestes formes, i que ara es fa observar sota unes altres. Però què imagino, parlant amb precisió, quan la concebo d’aquesta manera? Considerem-ho atentament, i allunyant totes les coses que no pertanyen a la cera, vegem què en resta. Certament, no hi resta res més que quelcom extens, flexible i mudable. Però què és això: flexible i mudable? No és que jo imagini que aquesta cosa essent rodona,és capaç d’esdevenir quadrada, i de passar del quadrat a una figura triangular? No, certament, no és això, puix que la concebo capaç de rebre una infinitat de canvis semblants, i no sabria tanmateix recórrer aquesta infinitat amb la meva imaginació, i, per consegüent, aquesta concepció55 que tinc de la cera no s’obté per la facultat d’imaginar. Què és ara aquesta extensió? No és pas tan desconeguda, puix que la cera que es fon augmenta, i es troba encara més gran quan és completament fosa, i molt més encara quan el calor augmenta? I no concebria pas clarament i segons la veritat què és la cera, si no pensés que és capaç de rebre més varietats segons l’extensió que les que jo hagi imaginat mai. Cal doncs que acordi que no podria ni tan sols concebre què és aquesta cera per la imaginació, i que no és més que el meu enteniment sol qui la concep. Dic aquest tros de cera en particular, car per la cera en general és encara més evident. Ara bé, quina és aquesta cera, que no pot ésser concebuda per l’enteniment o l’esperit? Certament és la mateixa que veig, que toco, que imagino, i la mateixa que coneixia des del principi. Però cal notar, que la seva percepció, o bé l’acció per la qual hom la percep, no és pas una visió, ni un tacte, ni una imaginació, i no ho ha estat mai, per molt que ho semblés abans, sinó solament una inspecció de l’esperit, la qual pot ésser imperfecta i confusa, com era abans, o bé clara i distinta, com és ara, segons que la meva atenció es posi més o menys en les coses que són en ella i de les quals és composta.

[Conèixer és una inspecció de la ment]

Tanmateix, no m’admiraria massa, quan considero quanta feblesa té el meu esperit, i propensió que la duu insensiblement a l’error60. Ja que, encara que sense parlar, considero tot això en mi mateix, les paraules m’aturen, tanmateix, i gairebé m’erro pels termes del llenguatge ordinari; car diem que veiem la mateixa cera, si hom ens la presenta, i no pas que jutgem que és la mateixa, perquè té el mateix color i la mateixa figura61, si és present, i no pas que jutgem, a partir del color o la figura, (que ella és present); d'on voldria gairebé concloure que hom coneix la cera per la visió dels ulls, i no per la sola inspecció de l’esperit, si per atzar no mirés per una finestra els homes que passen pel carrer, a la vista dels quals, no deixo pas de dir que veig homes, igual que dic que veig la cera; i tanmateix, què veig per la finestra, sinó barrets i abrics, que poden cobrir62 espectres o homes fingits que es mouen per ressorts. Però jutjo que són veritables homes; i així comprenc, pel sol poder de judicar que resideix al meu esperit, això que creia veure amb els meus ulls. Qui intenti d’elevar el seu coneixement més enllà del que sol fer la gent ha d’avergonyir-se d’extreure ocasions de dubte de les formes comunes de parlar; jo m’estimo més passar de llarg i considerar si jo concebia amb més evidència i perfecció què era la cera quan primer jo l’he percebuda, i he cregut conèixer-la mitjançant els sentits exteriors o, si més no, del sentit comú, que així l’anomenen, és a dir, de la potència de la imaginació, que no la concebo al moment present, després d’haver examinat més exactament què és i de quina manera pot ésser coneguda. Fóra ridícul posar tot això en dubte. Car què hi havia en aquesta primera percepció que fos distint i evident, i que no pogués de la mateixa manera caure en el sentit del menor dels
animals? Però quan jo distingeixo la cera de les seves formes exteriors, i que, igual que si li hagués tret tots els seus vestits, i la considero tota nua, certament, tot i que es pugui trobar encara algun error en el meu judici, jo no la puc concebre d’aquesta manera sense un esperit humà.
Però a la fi, què diré d’aquest esperit, és a dir, de mi mateix? Puix que fins aquí no admeto en mi altra cosa que un esperit. Què diré, dic, de mi, que semblo concebre amb tanta netedat i distinció aquest tros de cera? No em conec a mi mateix, no solament amb força més veritat i certesa, sinó també amb més distinció i netedat? Car si jutjo que la cera és, o existeix del fet que la veig, certament se’n segueix força més evidentment del fet que la veig que jo mateix sóc o existeixo. Car pot passar que el que veig no sigui, en efecte, cera; pot també passar fins i tot que jo no tingui ulls per veure cap cosa; però no pot succeir que, quan jo veig o (això, ja no ho distingeixo) quan penso veure, jo que penso no sigui alguna cosa. De la mateixa forma, si jutjo que la cera existeix perquè la toco, se’n seguirà encara la mateixa cosa, és a dir, que sóc, i si ho jutjo a partir d’això, que la meva imaginació em persuadeix, o de qualsevol altra cosa que sigui, conclouré sempre la mateixa cosa. I el que he observat aquí de la cera, es pot aplicar a totes les coses que són exteriors a mi, i que es troben fora de mi. Per tant, si la noció o el coneixement de la cera sembla ésser més neta i més distinta, després que ha estat descoberta no solament per la vista o pel tacte, sinó també per moltes altres causes, amb quanta més evidència, distinció i claredat m’haig de conèixer a mi mateix, puix que totes les raons que serveixen per conèixer i concebre la natura de la cera, o de qualsevol altre cos, proven la natura del meu esperit molt més fàcilment i més evidentment? I es troben encara tantes altres coses en el mateix esperit, que aquelles que depenen del cos com aquestes, no mereixen ésser anomenades.
Però heus ací a la fi que he tornat insensiblement on volia; car, puix que hi ha una cosa que m’és ara coneguda, que parlant pròpiament, no concebem els cossos sinó per la facultat d’entendre que és en nosaltres, i no pas per la imaginació ni pels sentits, i no els coneixem perquè els veiem, o els toquem, sinó solament perquè els concebem pel pensament, conec evidentment que no hi ha res més fàcil de conèixer que el meu esperit. Però, com és gairebé impossible desfer-se tan ràpidament d'una vella opinió, serà bo que m’aturi un xic en aquest indret, a fi que, per la durada de la meva meditació, imprimeixi més profundament en la meva memòria aquest nou coneixement.

Bibliografia: 

BOSCH VECIANA, Antoni i altres autors: Atena. Lectures de filosofia batxillerat 2012-2013. Editorial La Magrana: Barcelona 2012 (pàgines 131-140 )

Webgrafia:

http://blocs.xtec.cat/enraonar/files/2011/08/DESCARTES-MEDITACIONS-METAF%C3%8DSIQUES.pdf
http://www.xtec.cat/~mramon/descartes/meditacions/Slide4.png

DESCARTES MEDITACIONS METAFÍSIQUES. MEDITACIÓ PRIMERA (PAU)

DESCARTES
MEDITACIONS METAFÍSIQUES

Traducció de Robert Veciana i Tormo

MEDITACIÓ PRIMERA

De les coses que hom pot posar en dubte

Ja fa algun temps  que m’he adonat que, des dels meus primers anys, havia admès un munt de falses opinions com a veritables i que allò que he fundat des d’aleshores sobre uns principis tan poc assegurats no podia ser més que força dubtós i incert, de manera que em calia endegar seriosament un cop a la vida la tasca de desfer-me de totes les opinions que havia admès fins aleshores en la meva creença i començar-ho tot de bell nou des dels fonaments, si volia establir alguna cosa ferma i constant en les ciències. Però, com que em semblà que aquesta tasca era molt gran, m’he esperat a tenir una edat que fos tan madura que ja no se’n pogués esperar una altra després en la qual jo fos més disposat a executar-la; això és el que m’ho ha fet diferir tant de temps, que, en endavant, creuria cometre una falta si dediqués a deliberar el temps que em queda per a actuar.

[Plantejament general del dubte]

Ara, per tant, que el meu esperit és lliure de tota cura, que m’he procurat un repòs assegurat en una solitud pacífica, m’aplicaré seriosament i amb llibertat a destruir totes les meves velles opinions en general. Però no serà necessari, per a arribar a aquest objectiu, provar que són totes falses, la qual cosa potser mai no arribaria a obtenir, sinó, com que la raó ja em persuadeix que jo no he creure més les coses que no són del tot certes i indubtables, que aquelles que ens sembla que són manifestament falses , el mínim motiu per a dubtar-ne que hi trobi serà suficient per a fer-me-les rebutjar totes. I per això no és necessari que les examini

d'una en una particularment, la qual cosa fóra un treball infinit, sinó que, com la ruïna dels fonaments comporta necessàriament amb ella la ruïna de la resta de l’edifici, m’adreçaré, primer de tot, als principis sobre els quals recolzaven totes les meves antigues opinions.

[Dubtes d’allò que coneixem pels sentits]

Tot allò que jo he admès fins al moment present com allò més veritable i segur, ho he après dels sentits o pels sentits. Ara bé, he comprovat alguna vegada que aquests sentits eren enganyadors, i és usar la prudència no confiar mai del tot en aquells que ens han enganyat un cop.

[Però, i si estic dormint?...]

Però, malgrat que els sentits ens enganyen de vegades, pel que fa a les coses poc sensibles i molt allunyades, se’n troben potser moltes altres de les quals hom no pot dubtar raonablement encara que les coneguem per llur mitjà. Per exemple, que jo sóc aquí, assegut a prop del foc, vestit amb una bata, amb aquest paper a les mans, i altres coses d’aquesta natura? I com podria negar que aquestes mans i aquest cos són meus?, si no és, potser, que em comparo amb aquests insensats11 el cervell dels quals es troba tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors de la bilis, que asseguren contínuament que són reis, quan són molt pobres, que vesteixen or i porpra, quan van tots nus, o que s’imaginen que són càntirs o que tenen el cos de vidre. Però, i què, són folls i jo no seria pas menys extravagant si em regís segons llur exemple. Tanmateix, aquí cal que consideri que sóc un home, i, per consegüent, que tinc el costum de dormir i representar-me en els meus somnis12 les mateixes coses, o de vegades de menys versemblants, que aquests insensats, quan vetllen. Quants cops m’ha passat que somiava, de nit, que era en aquest lloc, que anava vestit, que era a prop del foc, encara que anava nu dins del llit? Em sembla ara que no és pas amb els ulls adormits que miro aquest paper. Que aquest

cap que remoc no està gens endormiscat, que és amb intenció i amb un propòsit deliberat que estenc aquesta mà i que la sento: el que s’esdevé durant el somni no sembla ni tan clar ni tan distint com tot això. Però, pensant-hi acuradament, recordo haver estat equivocat sovint, mentre dormia, per il·lusions semblants. I aturant-me en aquest pensament veig tan clarament que no hi ha indicis concloents ni marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb netedat la vetlla del somni, que resto tot astorat, i la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me que dormo.

[Si dormim, també hi ha coses certes...]

Suposem, per tant, que estem adormits i que totes aquestes particularitats, és a dir, que obrim els ulls, que movem el cap, que estenem les mans, i coses semblants no són més que falses il·lusions i pensem que, potser, les nostres mans i el nostre cos no són com els veiem. Tanmateix, cal si més no reconèixer que les coses que ens són representades en somnis són com quadres o pintures, que no poden ésser formades altrament que per semblança a alguna cosa real i veritable. I que, així, si més no, aquestes coses generals, és a dir, els ulls, el cap, les mans, i tota la resta del cos, no són coses imaginàries, sinó veritables i existents. Perquè certament els pintors, fins i tot quan es dediquen amb el més gran artifici a representar sirenes i

sàtirs amb formes extraordinàries, no poden tanmateix atribuir-los formes i natures completament noves, sinó que fan una mena de barreja i composició de membres de diferents animals o bé, potser si la seva imaginació és prou extravagant per a inventar una cosa tan nova que no hàgim vist res de semblant, i que així la seva obra ens representi una cosa purament fingida i absolutament falsa, certament si més no els colors dels quals ells ho componen han d’ésser veritables.

I per la mateixa raó, encara que aquestes coses generals, és a dir, els ulls, el cap, les mans i d’altres de semblants, poguessin ésser imaginàries, cal, tanmateix, reconèixer que encara hi ha coses més simples i més universals, que són veritables i existents, de la barreja de les quals ni més ni menys que d’alguns dels colors veritables, són formades totes aquestes imatges de les coses que, siguin veritables i reals, siguin fingides i fantàstiques, resideixen en el nostre pensament. D’aquest gènere de coses és la natura corporal en general i la seva extensió; el conjunt de la figura de les coses extenses, llur quantitat o grandària i llur nombre; com també el lloc on són, el temps que mesura la seva duració i d’altres de semblants. 

És per això, potser, que no conclourem malament aquí si diem que la física, l’astronomia, la medicina i totes les altres ciències que depenen de la consideració de les coses compostes són força dubtoses i incertes; però que l’aritmètica, la geometria, i les altres ciències d’aquesta natura  que tracten

de coses força simples i força generals, sense fer gaire problema sobre si són a la natura o no

hi són, contenen alguna cosa certa i indubtable. Perquè, tant si vetllo com si dormo, dos i tres

sempre sumaran cinc, i el quadrat no tindrà mai més de quatre costats; i no sembla pas

possible que aquestes veritats tan aparents puguin ésser sospitoses d’alguna falsedat o

incertesa.

[I si hi ha un Déu enganyador?]

Tanmateix, fa molt de temps que tinc al meu esperit certa opinió, que hi ha un Déu que ho pot tot, i pel qual jo he estat creat i produït tal i com jo sóc. Per tant, qui em pot assegurar que aquest Déu no hagi fet que no hi hagi cap terra, cap cel, cap cos extens, cap figura, cap grandària, cap lloc i que, tanmateix, jo tingui els sentiments de totes aquestes coses, i que tot això no em sembli existir altrament a com jo ho veig? I, fins i tot, com jo jutjo de vegades que els altres s’enganyen, àdhuc en les coses que pensen saber amb la màxima certesa, potser ell ha volgut que m’equivoqui totes les vegades que jo faig la suma de dos més tres, o que compto els costats d’un quadrat, o que jutjo sobre alguna cosa encara més fàcil, si és que hom pot imaginar res encara més fàcil que això. Però potser Déu no ha volgut pas que jo sigui decebut d’aquesta manera, ja que hom diu que és sobiranament bo. Tanmateix, si el fet que jo m’errés sempre repugnaria a la seva bondat, també semblaria ésser-li contrari permetre que m’equivoqui de vegades, i això, no ho dubto, ho ha permès. 

Hi haurà potser aquí persones que s’estimaran més negar l’existència d’un Déu tan poderós que creure que totes les altres coses no són certes. Però no ens hi oposem de moment, i suposem en llur favor que tot el que s’ha dit aquí de Déu sigui una faula. Tanmateix, de la manera que ells suposen que jo he arribat a l’estat i l’ésser que posseeixo, sigui que ells l’atribueixin a algun destí o fatalitat, sigui que ho refereixin a l’atzar, sigui que vulguin que això sigui per un continu seguit i lligam de les coses, és segur que, atès que errar i equivocar-se és una espècie d’imperfecció, tant menys poderós serà l’autor del meu origen com més probable serà que jo sigui tan imperfecte que m’equivoqui sempre. A les quals raons no tinc certament res a respondre, però estic obligat a reconèixer que, de totes les opinions que havia admès antigament com a veritables, no n’hi ha una de la qual jo no pugui ara dubtar, no per alguna manca de consideració o lleugeresa, sinó per raons molt fortes i seriosament considerades: de manera que és necessari que aturi i suspengui, d’ara endavant, el meu judici  sobre aquests pensaments i que no els doni pas més creença de la que donaria a les coses que em semblessin evidentment falses, si desitjo trobar alguna cosa constant i assegurada en les ciències.

Però haver fet aquestes observacions no és suficient, encara cal que prengui cura de recordarme’n; perquè aquestes opinions velles i ordinàries em tornen sovint al pensament; el tracte llarg i familiar que han tingut amb mi els dóna dret a ocupar el meu esperit contra la meva voluntat i a tornar-se quasi mestresses de la meva creença20. I jo no em trec el costum de consentir-hi, i de confiar en elles, mentre no les consideri tal i com són de fet, és a dir, d’alguna manera dubtoses, com acabo de mostrar, i tanmateix força probables, de manera que hom té molta més raó de creure-les que de negar-les. És per això que penso que en faré un ús més prudent si, prenent el partit contrari, empro tots els meus esforços a enganyar-me a mi mateix, fingint

que tots aquests pensaments són falsos i imaginaris21; fins que, havent equilibrat els meus prejudicis, fent que no puguin inclinar la meva opinió més d’un costat que de l’altre, el meu judici no sigui des d’aleshores més dominat pels mals usos i desviat del camí recte que el pugui conduir al coneixement de la veritat22. Ja que estic segur que, malgrat tot, no hi pot haver perill ni error en aquesta via i que jo no sabria atorgar massa a la meva desconfiança, atès que no es tracta encara d’actuar, sinó de meditar i de conèixer.

[El “geni maligne”]

Suposaré doncs que hi ha, no un Déu veritable, que és la font sobirana de la veritat, sinó cert geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós, que ha emprat tota la seva indústria a enganyar-me. Pensaré que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són altra cosa que il·lusions i enganys, dels quals se serveix per sorprendre la meva credulitat. Consideraré que jo mateix no tinc mans, ulls, carn, sang, que no tinc cap sentit, sinó que crec falsament que tinc totes aquestes coses.

Romandré obstinadament lligat a aquest pensament; i si, per aquest mitjà, no és pas al meu poder arribar al coneixement de cap veritat, si més no és al meu abast suspendre el meu judici. És per això que em posaré en guàrdia acuradament per no admetre en la meva creença cap falsedat i prepararé tan bé el meu esperit per a totes les astúcies d’aquest gran enganyador, que, per poderós i astut que sigui, mai no em podrà imposar res.

Però aquest designi és penós i laboriós, i una certa mandra m’arrossega inadvertidament al tarannà de la meva vida ordinària. I igual que un esclau que gaudís en somnis d'una llibertat imaginària, tan bon punt com comença a sospitar que la seva llibertat no és més que un somni,tem ésser despertat i conspira amb les seves il·lusions agradables per veure’s enganyat més temps, així jo torno a caure sense adonar-me’n en les meves velles opinions i temo despertar d’aquesta somnolència, per por que les vigílies laborioses que seguiran la tranquil·litat d’aquest repòs, en lloc d’aportar-me claror de dia i alguna llum amb el coneixement de la veritat, no siguin suficients per aclarir totes les tenebres que acaben d’ésser agitades.

Bibliografia: 

BOSCH VECIANA, Antoni i altres autors: Atena. Lectures de filosofia batxillerat 2012-2013. Editorial La Magrana: Barcelona 2012 (pàgines 124-130)

Webgrafia:

http://blocs.xtec.cat/enraonar/files/2011/08/DESCARTES-MEDITACIONS-METAF%C3%8DSIQUES.pdf

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEifznW8aKWB6hZnjkcwBvhOAO5tlTKtx8Oj1DRLO1btpb0G4qc5Nbi0VNy-c8quuVXtGCj-02MzHKnq9DfiLqy0qP8cA8SXtPGD9gHFUHIBZjc1asRVGDreOwdZplx_wDHjRwKGYR5w4m0/s400/dubte.jpg

DESCARTES: LAS TRES SUBSTANCIAS, PENSANTE, INFINITA Y EXTENSA (REGLA DE LA ENUMERACIÓN)

DESCARTES: 

LAS TRES SUBSTANCIAS, PENSANTE, INFINITA Y EXTENSA (REGLA DE LA ENUMERACIÓN)

 

 

Entre las ideas innatas se encuentra, según Descartes, la idea de sustancia. Por sustancia entiende aquella realidad permanente y estable que existe por sí misma, con independencia de cualquier otra cosa y que sirve de base a las diversas cualidades. No tenemos noticia de la idea de sustancia por la experiencia sensible (por lo que los empiristas negarán su validez), pero eso lo que demuestra es que es una idea innata, una idea que pertenece a la propia razón.
Nuestro pensamiento descubre la idea no de una sustancia, sino de tres tipos de sustancia: pensante, extensa e infinita.

En primer lugar descubrimos la idea de sustancia pensante, el yo que hemos encontrado como primera evidencia indudable de nuestra búsqueda. Pero ese descubrimiento no nos permite salir de nosotros mismos. Soy pensamiento y tengo pensamientos. En eso consiste mi ser o sustancia. No obstante, no puedo saber si esos pensamientos se corresponden con alguna cosa fuera de mí mismo. No sé con certeza, por ejemplo, si, además de pensamiento tengo cuerpo. 

Esa idea, la de cuerpo, la de sustancia extensa, que correspondería a los objetos exteriores, es la segunda de las ideas que Descartes considera innatas. La característica que define esta idea es la extensión, la propiedad de coupar un espacio. 

Pero que tengamos la idea de sustancia extensa en nuestra mente no demuestra que los cuerpos tengan realmente una existencia fuera de nosotros. El puente por el cual Descartes conseguirá pasar del mundo de la conciencia al mundo exterior, del pensamiento a la realidad, será la tercera manifestación de la idea de sustancia que Descartes descubre en el análisis de su conciencia: la sustancia infinita, la idea de Dios. 

Sustancia propiamente hablando sólo lo es Dios, ya que la existencia de la sustancia pensante y de la sustancia extensa se deben a que Dios las mantiene en la existencia. Los atributos de cada una de las 3 sustancias están recogidos en su nombre: el atributo del yo es el pensamiento, el de la materia la extensión, el de Dios la perfección. 

El DUALISMO CARTESIANO Y SUS CONSECUENCIAS 

En el análisis de la conciencia hemos descubierto que el pensamiento es incorpóreo. La naturaleza de lo sensible, en cambio, consiste en su extensión. Así pues, estamos ante una concepción dualista del ser humano: somos una mente o espíritu (sustancia pensante) distinta y hasta cierto punto independiente, de nuestro cuerpo material (sustancia extensa) 
Pero, de tan distintas como Descartes las ha concebido, no se encuentra la manera de poner en contacto las dos sustancias. ¿Cómo puede influir el pensamieno sobre la extensión y viceversa?
Descartes se referirá a la glándula pineal, en la base del cerebro, como punto de encuentro entre ambas, pero esa solución no es satisfactoria. Decir que esta relación se produce en un lugar determinado, pero no explicar cómo dos sustancia tan radicalmente distintas pueden interactuar, no resuelve nada.
Posteriormente, Leibniz optará por la acción mediadora de la sustancia infinita: es Dios quién pone en conexión cuerpo y alma. Spinoza, en cambio, eliminará el problema renunciando al dualismo y considerando cuerpo y alma como amnifestaciones de una misma sustancia única que es Dios. 

Webgrafia:

http://filosofialarraona.wikispaces.com/Descartes,+las+tres+sustancias,+resumen 

http://www.pensament.com/filoxarxa/imatges/tres-susbtancies

DESCARTES: LA IDEA INNATA DE DIOS Y LOS DOS ARGUMENTOS QUE AFIRMAN SU EXISTENCIA. (REGLA DE LA SÍNTESIS)

DESCARTES:

 LA IDEA INNATA DE DIOS Y LOS DOS ARGUMENTOS QUE AFIRMAN SU EXISTENCIA.

(REGLA DE LA SÍNTESIS) 

La idea innata de Dios y los dos argumentos que demuestran su existencia objetiva.

Al examinar la idea innata de Dios ─idea que, desde el plano subjetivo, denota un ser infinito, omnipotente, omnisciente y sumamente bondadoso, el cual existe por sí mismo y del cual depende nuestra existencia y la del resto del mundo─, Descartes descubre que esta idea no sólo existe de manera subjetiva, sino también objetivamente.

A) Primer argumento sobre la existencia de Dios.

En efecto, la idea de Dios es una idea innata, pues, según Descartes, no puede proceder de los sentidos, ya que éstos jamás han percibido algo tan perfecto en el mundo exterior. Ahora bien, aunque pertenece a nuestro entendimiento por nacimiento, es evidente que alguien ha tenido que poner esta idea en nosotros al crearnos, pues si procediera de nuestra conciencia no se podría explicar por qué tal idea denota más realidad y perfección de la que hay en nosotros mismos. Efectivamente, la causa de una idea debe de tener por lo menos tanta realidad y perfección como ella misma. Es evidente que el “yo” de mi ser ─dirá Descartes─ no es ni infinito, ni omnipotente, ni omnisciente, etc. Por lo tanto, una idea como la de Dios sólo puede provenir de Él mismo, pues, en caso contrario, si la idea de un ser así procediese de mí, habría que concluir que “yo” soy infinito, omnipotente, omnisciente,... y eso no es cierto. Así, pues, sólo la existencia objetiva de Dios puede explicar la existencia de la idea de Dios que hay en nosotros.

«Bajo el nombre de Dios entiendo una sustancia infinita, eterna, inmutable, independiente, omnisciente, omnipotente, por la cual yo mismo y todas las demás cosas que existen (si existen algunas) han sido creadas y producidas. Ahora bien: tan grandes y eminentes son estas ventajas, que cuanto más atentamente las considero, menos me convenzo de que la idea que de ellas tengo puede tomar su origen en mí. Y, por consiguiente, es necesario concluir de lo anteriormente dicho que Dios existe; pues si bien hay en mí la idea de la sustancia, siendo yo una, no podría haber en mí la idea de una sustancia infinita, siendo yo un ser finito, de no haber sido puesta en mí por una sustancia que sea verdaderamente infinita»; Descartes, Meditaciones metafísicas, meditación tercera.

«[...] para que una idea contenga tal realidad objetiva en vez de tal otra, debe sin duda haberla recibido de alguna causa, en la que habrá, por lo menos, tanta realidad formal como hay realidad objetiva en la idea»; Descartes, Meditaciones metafísicas, meditación tercera.

B) Segundo argumento: argumento ontológico sobre la existencia de Dios.

Este segundo argumento, conocido como prueba ontológica, fue ya empleado por san Anselmo. Descartes, por lo tanto, se limita a plantearlo de nuevo tal y como sigue. Al igual que no puede concebirse un triángulo donde la suma de sus tres ángulos sea distinta de 180º, ni una montaña sin su valle, tampoco se puede pensar a Dios desprovisto de existencia, pues en Él esencia y existencia son inseparables. Por ello, siendo la idea de Dios la única en cuya esencia va unida su existencia, ¿cómo no podría existir Dios y, aun así, ser pensado?

«[...] encuentro manifiestamente que es tan imposible separar de la esencia de Dios su existencia, como de la esencia de un triángulo rectilíneo el que la magnitud de sus tres ángulos sea igual a dos rectos, o bien de la idea de una montaña la idea de un valle; de suerte que no hay menos repugnancia en concebir un Dios, esto es, un ser sumamente perfecto, a quien faltare la existencia, esto es, a quien faltare una perfección, que en concebir una montaña sin valle. Pero aun cuando efectivamente no pueda yo concebir a Dios sin la existencia, como tampoco una montaña sin valle, sin embargo, porque yo conciba una montaña con valle, no por eso se infiere en consecuencia que exista montaña alguna en el mundo; del mismo modo, pues, aunque yo conciba a Dios como existente, no se sigue por ello, al parecer, que Dios exista [...]. Mas ello no es así ni mucho menos; aquí es donde hay un sofisma oculto, bajo la apariencia de esa objeción, pues porque yo no pueda concebir una montaña sin valle, no se infiere que halla en el mundo montaña y valle, sino sólo que la montaña y el valle, existan o no, son inseparables una de otro; mientras que, puesto que no puedo concebir a Dios sino como existente, se infiere que la existencia es inseparable de Él y, por lo tanto, que existe verdaderamente»; Descartes, Meditaciones metafísicas, meditación quinta.

Webgrafia: 
http://lotofagos-island.blogspot.com.es/2013/05/descartes-de-las-ideas-innatas-la.html

DESCARTES: DEL SOLIPSISMO A LAS IDEAS INNATAS (REGLA DEL ANÁLISIS)

DESCARTES:

 DEL SOLIPSISMO A LAS IDEAS INNATAS (REGLA DEL ANÁLISIS)

 

Escapando del solipsismo.

Tras alcanzar la certeza fundamental, a saber, “yo pienso; yo existo”, Descartes corre el riesgo de quedar estancado en el solipsismo, pues podría suceder que el “yo” no pudiera dar cuenta de la existencia de todo aquello que se supone ajeno y externo a él mismo. Ciertamente, nuestro entendimiento opera con ideas cuya existencia subjetiva no puede ser puesta en duda, mas ¿hemos de decir lo mismo de aquello que representan tales ideas? Es decir, ¿representan nuestras ideas realidades objetivas e independientes de nuestra conciencia?

«[...] en lo que concierne a las ideas, si se consideran solamente en sí mismas, sin referencia a otra cosa, no pueden, hablando con propiedad, ser falsas, pues ora imagine una cabra o una quimera, no es menos cierto que imagino una u otra. [...] el error principal y más ordinario que puede encontrarse [...] es juzgar que las ideas, que están en mí, son semejantes o conformes a cosas que están fuera de mí»; Descartes, Meditaciones metafísicas, meditación tercera.

Para responder a este interrogante Descartes se propone examinar la naturaleza de las ideas distinguiéndolas en función de su procedencia.

Ideas innatas, adventicias y artificiales.

De acuerdo con su procedencia, Descartes reconoce tres clases de ideas: a) las ideas innatas, nacidas en el “yo” junto con la conciencia ─tales como la idea de Dios, la de conciencia (res cogitans) y la de cuerpo (res extensa)─; b) las ideas adventicias, que llegan al entendimiento a través de los sentidos; y c) las ideas artificiales, construidas quimérica y arbitrariamente por el sujeto por combinación de otras ideas.

«Pues bien: entre esas ideas unas me parecen nacidas conmigo, y otras extrañas y oriundas de fuera, y otras hechas e inventadas por mí mismo. Pues si tengo la facultad de concebir qué sea lo que, en general, se llama cosa o verdad o pensamiento, paréceme que no lo debo sino a mi propia naturaleza; pero si oigo ahora un ruido, si veo el sol, si siento el calor, he juzgado siempre que esos sentimientos procedían de algunas cosas existentes fuera de mí; y, por último, me parece que las sirenas, los hipogrifos y otras fantasías por el estilo son ficciones o invenciones del espíritu»; Descartes, Meditaciones metafísicas, meditación tercera.

Todas éstas, aunque no difieren entre sí desde el punto de vista de su realidad subjetiva, ¿podrían hacerlo en cuanto a la realidad objetiva de aquello que representan? Ciertamente, la realidad objetiva de aquello que representan las ideas adventicias y artificiales puede ser puesta en duda perfectamente, pues Descartes, en ese momento de su exposición, aún no ha demostrado la existencia objetiva del mundo. Pero ¿y las ideas innatas? ¿Existe la posibilidad de que alguna de éstas exista independientemente de nuestro pensamiento?

«[...] si la realidad o perfección objetiva de alguna de mis ideas es tanta que claramente conozco que esa misma realidad o perfección no está en mí formal o eminentemente, y, por consiguiente, que no puedo ser yo mismo la causa de esa idea, se seguirá necesariamente que no estoy solo en el mundo, sino que hay alguna otra cosa que existe y es causa de esa idea»; Descartes, Meditaciones metafísicas, meditación tercera.

La idea innata de Dios y los dos argumentos que demuestran su existencia objetiva.

Al examinar la idea innata de Dios ─idea que, desde el plano subjetivo, denota un ser infinito, omnipotente, omnisciente y sumamente bondadoso, el cual existe por sí mismo y del cual depende nuestra existencia y la del resto del mundo─, Descartes descubre que esta idea no sólo existe de manera subjetiva, sino también objetivamente.

Webgrafia:

http://lotofagos-island.blogspot.com.es/2013/05/descartes-de-las-ideas-innatas-la.html