PLATÓ. EL MITE DEL DEMIÜRG I LA PEL·LÍCULA "EL SHOW DE TRUMAN"

PLATÓ

 

EL MITE DEL DEMIÜRG

Diàleg "El Timeu"

Mitjançant aquest mite Plató explica d’una manera molt gràfica la relació que existeix entre el món sensible i el món de les idees.

El mite es refereix que en l’origen hi havia el món de les idees, el Demiürg (suprem artesà o faedor), i una massa caòtica i informe (sense forma). Aquesta matèria desordenada, com que posseeix per naturalesa una tendència al canvi perpetu i atzarós, és imperfecta. Doncs bé, explica el mite que el Demiürg, prenent el món de les idees com a model, va anar treballant igual que un escultor sobre aquesta massa caòtica, introduint-hi l’ordre i harmonia pròpies d’allò que és intel•ligible. Va anar introduint l’estructura del món dels arquetips eterns i ideals en aquesta matèria informe, de manera que va anar generant el que ara anomenem món sensible.

Del mite, se’n deriva el fet que el nostre món no és cap més cosa que una còpia imperfecta del món de les idees, efectuada pel Demiürg. El nostre món sensible no és un caos (desordre), sinó un cosmos (ordre), ja que està organitzat segons l’harmonia matemàtica que regna en el pla intel•ligible. D’aquesta manera, cal entendre cada objecte físic com una materialització particular d’una idea universal eterna i immutable, com la rèplica en matèria d’una idea immaterial.

Ara bé, el Demiürg platònic introdueix en les coses una finalitat, una teleologia, una aspiració o fam que les porta a buscar el seu ple desenvolupament, la seva pròpia perfecció, el seu propi bé. Podem relacionar aquesta aspiració de tots els éssers per assolir la seva màxima plenitud o bé amb el fet que situï com a idea màxima de la jerarquia de l’intel•ligible la idea de Bé o Bellesa. Aquesta aspiració envers el Bé és el que Plató va qualificar com a impuls amorós en el seu diàleg de maduresa El Banquet, i que en el pla intel•lectual fa referència a la dialèctica, en quant a procés racional que permet d’elevar-se progressivament cap al coneixement de les idees superior.

Plató diu en aquest mateix mite que el temps comença a existir a la vegada que el Demiürg introdueix en la matèria caòtica elements d’ordre, en particular moviments regulars planetaris, a partir del quals pot ser mesurat l’abans i el després. L’ordre diví es troba a fora de l’espai i del temps, de manera que l’eternitat dels déus i intel•ligible consisteixen, més que a existir en tot temps, a ser-ne fora. D’aquesta manera, la qüestió sobre què passava un minut abans en el món abans que el Demiürg ordenés la matèria és una pregunta sense sentit, ja que prèviament a aquesta ordenació no existia el temps...

Aquesta concepció del temps té similituds amb la concepció del temps que s’expressa en l’actual teoria del big bang. No té sentit preguntar-se sobre el que passava en el Cosmos un minut o un segons abans que tingués lloc la gran explosió.

Teoria de l’arkhé.

En la seva teoria, Plató mostra una clara influència pitagòrica, ja que explica la seva comprensió de la realitat material en termes d’estructures matemàtiques.

Plató assenyalarà com arkhé no un únic principi, sinó diversos i, a més, els vincularà amb l’existència dels cinc únics poliedres regulars que existeixen: tetraedre, cub, octaedre, icosaedre i dodecaedre. Mitjançant l’associació de matemàtiques i realitat, entendrà que els quatre primers poliedres corresponen a la manera de ser del foc, la terra, l’aigua i l’aire, respectivament. L’assignació té a veure amb les qualitats físiques dels elements. Així, al foc li correspon el tetraedre, per exemple, perquè aquest poliedre és el més petit, mòbil i agut dels cinc, de manera que pot penetrar més fàcilment en totes les coses i provocar-ne l’alteració. En canvi, el cub és el que presenta més estabilitat i, per tant, correspon a la terra, principi menys actiu.

El dodecaedre serveix a Plató per a descriure quina és l’estructura del Cosmos, considerat en la seva totalitat. S’associava el dodecaedre amb l’esfera;M per tant, el Cosmos serà er a Plató una esfera que gira de manera que les partícules no es poden escapar del seu embolcall, sinó que tornen sobre elles mateixes, xocant i empenyent-se mútuament sense parar.

Hem de considerar que l’Univers total al qual es refereix Plató s’ha d’entendre com una realitat vivent. El Cosmos posseeix una ànima, a més d’un cos material, una ment, que és la responsable del seu moviment circular. Aquest moviment estableix el sentit de tots els altres moviments, de manera que governa el món en virtut de la seva intel•ligència i saviesa. Per a Plató, el Cosmos és un immens organisme vivent i intel•ligent. L’ànima còsmica va ordenar el moviment atzarós propi de la matèria caòtica original (mite del Demiürg), i el va convertir en un moviment harmònic, pel fet que imita la perfecció pròpia del món de les Idees.

Tot i que Plató parli de partícules, la seva teoria no és atomista, ja que les partícules de què parla sí que es poden dividir en formes encara més simples. Les superfícies de tres dels quatre poliedres que Plató ha assignat a algun element són de forma triangular i, en conseqüència, es poden veure com a diferents combinacions de petits triangles.

Aquest recurs a la figura triangular com a autèntic substrat dels elements permet a Plató de defensar la possibilitat que un element es pugui transformar en un altre. Si una partícula d’aire, que posseeix la forma d’un poliedre regular de vint cares, per la seva configuració i es descompon en els triangles que el conformen, i alguns s’organitzen formant un octaedre, la descomposició d’una partícula d’aire haurà permès que es generi una partícula d’aigua. Unes partícules poden originar-ne d’altres, uns elements es poden convertir en uns altres (aire, aigua i foc poden procedir els uns dels altres).

- "El show de Truman" i el Mite de la caverna i el Mite del Demiürg de Plató

 

  - Mireu també:

http://elordenmundial.com/2014/03/el-show-de-truman-falso-mundo-real/

WEBGRAFIA:

http://www.xtec.cat/~jortiz15/mites.htm 

http://www.nodo50.org/filosofem/local/cache-vignettes/L250xH160/platotimeup-bba6c.jpg

https://www.youtube.com/watch?v=jrxDDlDdCDI

COMENTARI "Un home serà just si observa el principi..." DEURES PER CASA 19 Octubre

Comentari de text: Plató

Convocatòria 2012 

(Pàgina 79 del dossier) 

—[…] Un home serà just si observa el principi que hem exposat tantes vegades. —Així és. —I què? —li vaig dir—. Hi ha alguna cosa que enfosqueixi la nostra visió de la justícia i que faci que sembli diferent de la que se’ns ha revelat a la ciutat? —No ho crec —va dir. —Hi ha una manera —vaig observar— d’assegurar-nos-en completament, si és que encara hiha algun dubte en la nostra ànima: n’hi haurà prou amb comparar-la amb certes nocions corrents. Per exemple, suposem que a la ciutat o a l’home que per naturalesa i criança s’hi assembla, se li confiés una certa quantitat de diners. Ens semblaria que aquest home se n’apropiaria? […] —No. —I, per tant, no estarà el nostre home ben lluny de cometre sacrilegis, robatoris o traïcions privades opúbliques contra els amics o contra les ciutats? —Ben lluny. […] — I la causa de tot això no és que cada part de la seva naturalesa fa el que li toca, tant pel que fa a governar com pel que fa a obeir? —Aquesta n’és la causa i no una altra cosa. —Tractaràs, doncs, d’esbrinar si la justícia és una cosa diferent d’aquesta virtut que produeix tals homes i tals ciutats? —No, per Zeus —va dir. —Hem acomplertdel tot, doncs, el nostre somni: aquell pressentiment que ens deia que, quan anéssim fundant la nostra ciutat, podríem, amb l’ajut d’algun déu, trobar un cert principi i imatge de la justícia. 2Ben cert. —Teníem, efectivament, Glaucó, una certa semblança de la justícia, que, per això, ens ha estat de profit: el principi que qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa, i qui ésconstructor, construccions, i així tots els altres. —Així sembla. —I en realitat la justícia sembla que és això, però no pel que fa a l’acció exterior de l’home, sinó a la interior sobre si mateix. PLATÓ. La República, IV

 1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.  [2 punts]

  2. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el

text els mots següents:[1 punt]

a)«justícia»

b)«part de la seva naturalesa»

 

   3.Per què diu Plató que «la justícia sembla això que és això, però no pel que fa a l' acció exterior de l' home, sinó a la interior sobre si mateix.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament enel text.)[3 punts]

    4. Compareu la concepció de Plató sobre què és el que fa que una persona sigui justa amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]  L' autor recomenat en aquest cas és Nietzsche.                  
    
5.Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Perquè una societat sigui justa cal que cadascun dels seus membres es dediqui a allò que, d' acord amb les seves aptituds naturals, sap fer millor» Responeu d’una manera raonada. [2 punts] 

      DATES D' ENTREGA 
      B21  
      Dimecres 19 Octubre 2016 s' afegirà +1 d' actitud a la nota del comentari de text
      Dijous 20 Octubre 2016 s' afegirà +0,5 d' actitud a la nota del comentari de text
      Divendres 21 Octubre 2016  s' afegirà 0 d' actitud a la nota del comentari de text
      Dissabte 22 Octubre 2016  s' afegirà -1 d' actitud a la nota del comentari de text


      B22
      Dimecres 19 Octubre 2016 s' afegirà +1 d' actitud a la nota del comentari de text
      Dijous 20 Octubre 2016  s' afegirà +0,5 d' actitud a la nota del comentari de text
      Divendres 21 Octubre 2016  s' afegirà 0 d' actitud a la nota del comentari de text

      Dissabte 22 Octubre 2016  s' afegirà -1 d' actitud a la nota del comentari de text

      El treball que es lliuri divendres o dissabte via e-mail a sgil4@xtec.cat, s' haurà d' entregar 
      en mà a la professora, dilluns dia 24 Octubre a l' hora en què s' imparteix la matèria.
      

COM. DE TEXT DE NIETZSCHE (PER FER PREGUNTA 4 DEL COM. PLATÓ)

Proves d'accés a la universitat Convocatòria 2015

Història de la Filosofia Sèrie 5

 

OPCIÓ B

"La revolta dels esclaus en la moral comença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera valors, el ressentiment d’aquells éssers privats de la veritable reacció, la de l’activitat, que només es consideren indemnitzats mitjançant una venjança imaginària. Mentre que qualsevol moral noble sorgeix d’una afirmació triomfant de la seva pròpia essència, la moral dels esclaus nega de bon començament qualsevol “exterioritat”, qualsevol “alteritat”, qualsevol “negació de la pròpia essència”, i aquest fet de negar és el seu acte creador. Aquest capgirament de la visió que estableix valors –aquesta direcció necessària devers l’exterior, en lloc de dirigir-se devers la pròpia essència- pertany d’una manera concreta al ressentiment. Per tal de néixer, la moral dels esclaus requereix sempre en primer lloc un món contrari i extern. Psicològicament parlant, requereix estímuls externs per tal d’actuar en general. Radicalment, la seva acció és una reacció. El cas contrari s’esdevé en la forma noble de valoració: actua i creix espontàniament, cerca la seva contraposició únicament per afirmar-se ella mateix d’una manera encara més agraïda, encara més joiosa."

Friedrich W. Nietzsche, La Genealogia de la Moral, part I

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.
El filòsof Nietzsche a la seva obra la Genealogia de la Moral ens diferencia entre:
- La moral dels esclaus, que són passius i sotmesos. Són ressentits perquè neguen la vida i reprodueixen una ``venjança imaginària´´ (l'eucaristia del Crist crucificat de la religió judeo-cristiana) creant valors com el pecat, la culpa, la sofrença.
- La moral del noble o del senyor que diu sí a la vida, sí als instints. És espontani, confirmant la seva pròpia essència, de forma joiosa: gaudint de la vida.

2. Expliqueu breument el significat que tenen en el context els mots següents:
"ressentiment" és una negació de la vida, que genera valors com pecat, culpa. Pertany a la moral de l'esclau.
"espontàniament" és l'activitat del noble que diu sí a la vida, sí als instints. Pertany a la moral del noble.

3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Nietzsche, de la frase següent del text: « La revolta dels esclaus en la moral comença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera valors.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Nietzsche que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)[3 punts]

4. Compareu la concepció de Nietzsche sobre la possibilitat de tenir coneixement objectiu amb la concepció  sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de lafilosofia occidental.[2 punts]

  5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Si una persona està convençuda que allò que fa està bé, ho pot seguir fent, encara que la majoria de les altres persones creguin que allò no és moralment acceptable.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

PER PREPARAR LA PREGUNTA 4. COMPARACIÓ PLATÓ/NIETZSCHE

 

 

DOSSIER DE NIETZSCHE
A LA MANERA D' UN RESUM
(Pàgina 23)
El superhome i les transformacions de l' esperit

A Així Parlà Zarathustra, ens parla de les tres metamorfosi de l’esperit: camell, lleó i nen.

El camell és l’animal de càrrega, dòcil i submís, que porta al gep l’imperatiu del deure.

El lleó es deslliura de tota imposició exterior, no admet que se’l domestiqui. El lleó representa l’home que es desfà de l’imperatiu moral, de la idea del deure. Diu "Déu ha mort".

Però encara cal el nen, el nadó, perquè allò que és propi del nen és la creativitat. Quan l’home prescindeixi dels deures i dels presumptes valors ja donats, caldrà que sigui ell mateix, la pròpia voluntat de poder, que en creï de nous. Aquesta es la tasca del super-home: crear valors de la vida a través de la seva pròpia voluntat de poder.

Zarathustra és el profeta del super-home. El super-home és la superació de l’home, de la mateixa manera que l’home és la superació de l’animal. El super-home representa la fidelitat a la terra, a la vida, al contrari dels cristians, que representen la negació de la vida. Podria ser (en paraules del propi Nietzsche) Goethe i Napoleó en una sola persona, o Cèsar amb l’ànima de Crist. És l’home lliure i independent, que està més enllà del bé i del mal. És apassionat, alegre, hàbil, físicament fort, amb caràcter. L’únic que detesta és la debilitat.

De fet és el que Nietzsche, que era malaltís, solitari, turmentat i oblidat hauria volgut ser. Només Nietzsche? Possiblement tots nosaltres. Per això el super-home és el sentit de la terra.

(Pàgina 22)

La mort de Déu. Tots els valors de la nostra cultura descansen en la pressuposició que el sentit d'aquest món està fora d'ell. Déu personifica aquesta pressuposició.
Amb la mort de Déu s'enfonsen tots els ideals, fins i tot l'ideal de la ciència, car la ciència es basa en la pressuposició d'un sentit únic i fix de les coses que el concepte pot agafar. Ens precipitem en el nihilisme. 

(Pàgina 36)

2. (Crítica a ) La filosofia

Les “martellades” de Nietzsche cauen especialment sobre la filosofia. D’entre els pensadors antics, només se’n salva Heràclit, el filòsof de l’esdevenir; considera, en canvi, responsables de l’esgarriament de la filosofia occidental Sòcrates i Plató, defensors de la immutabilitat d’unes idees, alienes al món.
Els filòsofs, diu, inventen un “món vertader” que té totes les propietats que no té la vida: unitat, identitat, estabilitat, felicitat, veritat i bé. La metafísica és la visió del món al revés. En paraules de Nietzsche, “en dic malvades enemigues de l'home, de totes aquestes doctrines de l'u i el ple i de l'immòbil” (APZ 11); també la noció de “substància” és un producte capgirat de la voluntat de poder que sotmet la realitat al concepte.
La filosofia occidental ha quedat corrompuda —segons Nietzsche— des de Sòcrates i Plató:
— Sòcrates va fer triomfar la raó contra la vida, Apol·lo sobre Dionís;
— Plató, al seu torn, va crear un altre món desvalorant aquest (il·lusió del «món vertader»), a la vegada que «va inventar l’esperit pur i el bé en si».
Ara bé, per a Nietzsche, «en el filòsof res, absolutament res, és impersonal» i tota la veritat filosòfica no fa sinó revelar un instint, un temor o un desig inconfessat. Què s’amaga darrera l’«idealisme» de Sòcrates i de Plató (i, per tant, en tota la metafísica occidental)? L’esperit de decadència, I’odi a la vida i al món, el temor a l’instint:

(Pàgina 37)

• El perspectivisme. Nietzsche, finalment, modifica el concepte de veritat. No solament el seu pensament és un fenomenalisme (el fenomen, o l’aparença, és tot el que hi ha), sinó que no admet «veritats en si», Una veritat «en si» —diu— és una cosa tan absurda com un «sentit en si», Una veritat és «vertadera» pel seu valor pragmàtic: la «voluntat de veritat» no és sinó «voluntat de poder»: és veritat el que augmenta el poder, el que serveix a la vida. I contra el dogmatisme metafísic, Nietzsche defensa un perpectivisme; «no hi ha fets sinó interpretacions (Auslegungen)»; «no hi ha coses sinó perspectives (Perspektiven)»; la pregunta: Què és això? no és més que la pregunta: Què és això per a mi? I la perspectiva és ja una valoració (feta per la voluntat de poder):

. (Crítica a ) L'Estat

L’origen real de les societats és la conquesta i no el contracte però els polítics, “hàbils simis grimpadors”, en defensar la seva parcel·la, com els sacerdots, imposen ideals ascètics i ressentiment als altres. Per exemple, dels socialistes del seu temps diu que, amb el seu afany d’igualar, es posarien cadenes a ells mateixos perquè tothom estigués encadenat; prenen a l’home la seva força individual i el transformen d’au de rapinya que és en animal mansuet, civilitzat i massificat. Nietzsche, per la seva actitud anti-igualitaria, es declara anti-demòcrata i gens partidari del sufragi universal de Rousseau.
La justícia és, d’entre les institucions socials, una de les que rep més “martellades”, pel seu supòsit d'igualtat de tots.

(Página 17)

Nietzsche, s’oposa a la classificació de la història de Grècia, en tres períodes: Una etapa obscura, o la Grècia arcaica, segle VI; una etapa gloriosa o període de Pericles Sòcrates i PIató, segle IV i una última etapa decadent o l’hel·lenisme, segle III i ss. Nietzsche discrepa i defensa que la millor de les tres èpoques és l’arcaica perquè en ella apareix el teatre tràgic -—Esquil i Sòfocles— que és pura creativitat i comunió amb el poble. Sòcrates, a l’instaurar I’optimisme racionalista i uns valors inamovibles i monolítics, inicia la decadència. Aquest problema el planteja mitjançant la lluita entre Apol·lo i Dionís. Trobem Dionís en el fons de la tragèdia i Apol·lo a la superfície.

• Dionís era el déu grec del vi, l’embriaguesa i la vegetació. El seu culte procedia de Tràcia i es va introduir a Grècia en data relativament tardana, però es va estendre molt ràpidament, sobretot per I’Àtica (ss. V-IV), i més tard a Itàlia (s. II a.C.). Rebia nombrosos sobrenoms: Bacus, Ditirambos, Zagreu,... i es pensava que habitava al cim de les muntanyes. Els cultes dionisíacs consistien en orgies místiques, que permetien la unió amb el déu per mitjà del «furor bàquic»; en I’Àtica s’organitzaven a la primavera festes del vi, concursos de poesia ditiràmbica i representacions teatrals (cfr. Eurípides, Les bacants).

• Apol·Io era un déu de I’Olimp, déu del sol, la llum i la claredat; el seu santuari principal es trobava a Delfos. Apol·lo vol superar la realitat amb la creació d’un món d’aparences, lliure i joiós; és el déu de la forma artística; es val, per a la seva creació, de principis racionals com el de contradicció i d’altres irracionals, com el somieig; ambdós plegats el permeten romandre impassible davant l’embat de les ones de la vida perquè ha creat formes estables les quals afermar-se.

Així doncs, en la tragèdia l’heroi únic és Dionís...

«En Sòcrates reconeixem l’adversari de Dionís.» Sòcrates és el gran corruptor: amb ell triomfa l'«home teòric» sobre l'«home tràgic», ell imposa l’optimisme de la ciència; amb ell, el diàleg platònic substitueix la tragèdia grega; amb ell, el saber esdevé medicina universal, i l’error és considerat el suprem mal.

La fidelitat al problema humà de l’art tràgic s’estén també a les altres manifestacions artístiques. Com deia ja Schopenhauer, l'art és més a prop de la realitat que la ciència o la filosofia i per això la manifesta millor”.

Webgrafia:

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgydz3dE1-Mfd94cWaIY8WVCncXHlh5cMHAtDbiieczFsHvsYIY3GQ9ZcCUL-fK4s1D42Vaq3htG6k9F908B59DupyiQfcuglrw8We25ACjIqj1Rzh2DlOs7hJNByVxkwPaEas5GRyiN3Q/s1600/platon-nietzsche.jpg

 https://lh6.googleusercontent.com/-amT8d3oAXT4/TYpkVTP6-0I/AAAAAAAAAbo/xHL38rbnlXo/s1600/moral_Nietzsche.jpg

 https://rupcultura.wordpress.com/2010/10/26/lo-que-zaratustra-no-aprendio-del-mito-de-la-caverna/

MODEL D' EXAMEN DE PLATÓ PAU SETEMBRE 2014

Proves d’accés a la universitat

Convocatòria 2014

Història de la filosofia

Sèrie 5

Escolliu

UNA

de les dues opcions (A o B).
 

OPCIÓ A

—Per tant, tenim totalment acomplert el nostre somni: aquell pressentiment que ens deia que, tan bon punt comencéssim a fundar la nostra ciutat, trobaríem, amb l’ajut d’algun déu, un principi i model de la justícia.

—Doncs sí, és així.

—El nostre principi que el qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no pas res més, i el qui és constructor, construccions, ha resultat ser una semblança de la justícia; i, per això, ens ha estat profitós.

—Ho sembla.

—I la justícia sembla una cosa d’aquesta mena, però no pel que fa a les accions exteriors de l’home, sinó en relació amb l’activitat interior, de cara a l’individu en si mateix. L’home just no permet que cap de les parts de la seva ànima faci allò que és propi de les altres, i tot posant ordre en la sevapròpia casa, l’individu es domina i s’ordena, i és amic de si mateix, i es posa les tres parts en concòrdia, ordenadament com els tres termes d’una harmonia, el to baix, l’alt i el mitjà, i els que hi hagi encara entre aquests. Quan ho hagi enllaçat tot en un to temperat i ple d’harmonia, i sigui una unitati no una multiplicitat, aleshores podrà fer allò que li calgui fer, ja sigui treballar per enriquir-se, otenir cura del seu cos, o actuar en política. En tots aquests afers anomenarà justa i bona l’acció que produeix i conserva aquest estat de l’ànima; i anomenarà saviesa el saber que inspira aquesta acció; contràriament, anomenarà injusta l’acció que destrueix aquest estat, i ignorància l’opinió que inspira aquesta acció.

—Tens tota la raó, Sòcrates —va dir ell.

—D’acord —vaig dir—; crec que si afirmem que hem descobert l’home just i la ciutat justa i

la justícia que hi ha en ells, de cap manera no es podria dir que mentim.

—No, per Zeus! —va dir ell.

—Ho afirmem, doncs?

—Ho afirmem.

Plató

PLATÓ, La República. Llibre IV

Pla

1.Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hiapareixen relacionades.[2 punts]
2.Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen enel text els mots o les expressions següents:[1 punt]

a)«ànima»

b)«la seva pròpia casa»

3.Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató, de la frase següent del text: «[...] si afirmem que hem descobert l’home just i la ciutat justa i la justícia que hi ha en ells, de cap manera no es podria dir que mentim.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament dePlató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en eltext.)[3 punts]

4.Compareu la concepció de Plató sobre què és el que fa que una societat sigui justa ambla concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de lafilosofia occidental.[2 punts]
5.Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «És millor viure en una societat on a cadascú se li assigni una feina que es correspongui amb les seves capacitats naturals i la seva educació, que no en una societat on cadascú faci la feina que vulgui ol’interessi, tant si està capacitat per a fer-la com si no.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]


 Webgrafia:

 http://universitatsirecerca.gencat.cat/web/ca/03_ambits_dactuacio/acces_i_admissio_a_la_universitat/.content/acces_i_admissio_a_la_universitat/proves_d_acces_a_la_universitat__pau/examens_i_informacio_de_les_materies/2014/pau_hfil14sl.pdf

 http://image.slidesharecdn.com/platonslideshare-091031145559-phpapp01/95/la-filosofia-de-platon-19-728.jpg?cb=1257001928

iv

EL MITE DEL CARRO ALAT (Diàleg "Fedre", 246a) . CLASSES SOCIALS. MITE DELS METALLS

EL MITE DEL CARRO ALAT
(Diàleg "Fedre", 246a)

Els mites tenen, en el pensament de Plató, el poder d’endinsar-nos en el cor d’una qüestió complexa i de difícil accés. I, certament, la qüestió de l’ànima resulta encara ara un tema complex i difícil d’estudiar. El mite del carro alat apareix en el diàleg de maduresa Fedre.

El mite compara l’ànima humana a un carro alat o “força en la qual van naturalment units un auriga i una parella de cavallats alts” . L’auriga condueix un carro tirat per una parella de cavalls un els quals és blanc, bell i bo; l’altre, negre, lleig i dolent. El cavall blanc simbolitza les tendències positives de l’home, les passions nobles com el coratge o valor, la ira, l’esperança; s’acostuma a anomenar part irascible de l’ànima i està localitzada en el pit. El cavall negre simbolitza les tendències negatives de l’home, els desitjos més baixos, l’instint de conservació, la sexualitat; s’acostuma a anomenar part concupiscible de l’home i està localitzada en el ventre. L’auriga simbolitza la capacitat intel•lectual de l’home o pensament, s’acostuma a anomenar part racional i està localitzada en el cap.

L’ànima, simbolitzada en el carro alat, viu i es mou en el món de les idees; aquest és el seu lloc i casa seva. Si l’auriga controla la parella de cavalls, li serà possible, gràcies al poder propi de les ales, d’enlairar-se ben amunt i gaudir de la contemplació de les idees. Ara bé, si, altrament, els cavalls se li revolten i no sap enlairar-los, ho tindrà tan difícil per contemplar les idees com inepte sigui en la conducció.

De vegades,m una manca de domini de la parella de cavalls fa perdre l’equilibri i l’ànima, perdent també les ales, cau al món de les coses. Allà, “s’agafa a alguna cosa sòlida, on s’estableix, i pren un cos terrestres” (246a). Aquesta ànima caiguda, sense ales i empresonada en un cos terrestre, es troba estranya i fora del seu element. El seu anhel més gran és retornar al seu món original.

El retorn de l’ànima al seu món natural requereix de fer renéixer les ales. Només aquestes ales li permetran d’enlairar-se novament. Però, què fa renéixer les ales? Doncs bé, l’amor té un paper fonamental, ja que no és cap altra cosa que anhel i desig d’allò que no tenim, però que hem tingut.

Ànima tripartida i virtuts ètiques.

El mite del carro alat ens mostra l’ànima com una força, com una entitat dinàmica que integra tres parts: la racional o intel•lectiva, la irascible o de les tendències positives i la concupiscible o de les tendències negatives. Doncs bé, l’ètica platònica es basa en aquesta divisió tripartida de l’ànima. Plató parla de tres virtuts que es corresponen a les tres parts de l’ànima: la saviesa, la fortalesa i la temperança. Finalment, si cada part fa amb excel•lència o virtut allò que li és adequat, aleshores hi ha harmonia en l’ànima. Aquesta harmonia o equilibri entre les parts de l’ànima és el que Plató anomena justícia.

Una ànima té la virtut de la saviesa quan la part racional desenvolupa excel•lentment la seva funció. Una ànima té la virtut de la fortalesa quan la seva part irascible dóna valor a l’ànima i la capacita per a afrontar totes les situacions. Una ànima és temperada quan la seva part concupiscible està controlada i no pertorba l’individu.
 

Menyspreu del cos.

La ciència és possible sense la col•laboració del cos.
La informació sensorial és deficient.
L’ésser humà és bàsicament la seva ànima
No és el cos el que ha de controlar l’ànima, sinó l’ànima la que ha de controlar el cos.Una societat estructurada en classes socials.

Els homes no són éssers autosuficients. L’origen de la polis rau en la impotència individual per a satisfer les pròpies necessitats. Per al grec antic, la societat és la responsable de la supervivència i la felicitat dels ciutadans. Ara bé, la societat no és res més que el conjunt d’individus organitzats i jerarquitzats en classes. A partir d’aquí, Plató parla de la conveniència de tres classes socials: la dels treballadors, la dels militars i la dels governants.
 

Classe	Funció
Treballadors	No exerceix cap activitat política: no és aquesta la seva tasca. Els treballadors han d’oferir a la polis, a la totalitat dels seus membres, els recursos indispensables i suficients, però no més, per a satisfer les necessitats bàsiques. El seu comportament ha d’estar caracteritzat per la temperança en la producció. Artesans, pagesos, pastors i cuiners; comerciants, empresaris i navegants; i també poetes, músics i preceptors; tots plegats constitueixen la classe socials dels treballadors.
Militars	Serà la que protegirà i defensarà la polis tant de qualsevol enemic extern com de qualsevol conflicte o aldarull intern; la seva valentia, l’excel·lència pròpia, farà possible aquesta protecció.
Governants.	Serà l’única que exercirà el poder polític de prendre decisions. La constituirà la classe de les persones sàvies, de les persones que han accedit al coneixement i contemplació de les idees, especialment de la idea de justícia, d’ordre i d’Estat. Aquesta classe es nodrirà de la classe dels militars, d’aquells militars millors, dels qui hagin superat una llarga selecció. És la classe dels governants-filòsofs.

MITE DELS METALLS

La República, III

Però, qui i com determinarà a quina classe pertany cada individu? Segons Plató, la pròpia naturalesa i caràcter personal ens predisposa i ens fa especialment aptes per a un determinat tipus de tasques. Els individus no són iguals, però aquesta desigualtat no es basa en criteris externs, com ara la capacitat econòmica, sinó en criteris més naturals, com la capacitat física i, especialment, la intel•lectual. Amb un altre mite, el dels metalls, Plató defensa la naturalesa diferent de cada individu: hi ha individus formats d’or, altres de plata i altres que tenen una composició de bronze o ferro. Corresponen a cadascuna d’aquestes tipologies d’individus una funció diferent. En això, l’Estat o societat ha de seguir la naturalesa,

En Plató, aquesta estructura tripartida de l’Estat és paral•lela a l’estructura tripartida de l’ànima. En l’ànima hi ha justícia quan cadascuna de les parts que la componen realitza allò que li és propi. Anàlogament, en la polis hi ha justícia quan cada classe realitza, com a membres d’un sol cos, allò que li correspon en funció de la seva pròpia naturalesa. Només aleshores hi haurà a la polis ordre i harmonia.
 

Analogia entre ànima humana (microcosmos) i la polis (macrocosmos)

 

Imatge mítica de l’ànima	Localització anatòmica	Parts de l’ànima	Excel·lència o virtut ètica i política	Classes socials	Funció	Raça mítica
Auriga	Cap	Racional	Saviesa	Governants	Dirigir	D’or
Cavall blanc	Pit	Irascible	Fortalesa	Militars	Protegir	De plata
Cavall negre	Ventre	Concupiscible	Temperança	Treballadors	Proveir	De bronze o ferro

La justícia, màxima virtut, està directament relacionada amb l’harmonia i equilibri de cadascuna de les parts que componen l’individu i la societat. En el cas concret de l’Estat, la justícia dependrà del fet que els governants governin sàviament i que els governats es deixin conduir pels primers. En aquesta harmonia i equilibri resideix la justícia i, per tant, la felicitat, bondat de tots i cadascun dels individus.

La justícia és fer el que toca. Plató diu textualment que “la justícia consisteix a fer cadascú el que li és propi sense barrejar-se en els assumptes dels altres”. (Cada peça al seu lloc)Jerarquia de règims polítics.

L’Estat perfecte que Plató suggereix és un Estat utòpic. Es tracta d’un Estat aristocràtic en el sentit més original del mot aristocràtic: d’aristos, “els millors”, mot emparentat amb areté, “excel•lència”, i de kratós, “poder, força”.

En el llibre VIII de La República parla d’altres règims polítics que són quatre possibles malalties de l’Estat o degeneracions de l’Estat perfecte o aristocràcia.


 

Malaltia de l’Estat
Formes d’Estat	Origen	Governants	Característiques
Timocràcia	Degeneració de l’aristocràcia	Els homes d’acció, la classe dels militars	Es caracteritza per l’ambició de la classe militar que no mira pel bé i la felicitat comuns, sinó per la prosperitat personal
Oligarquia	Degeneració de la timocràcia	La classe dels poderosos i adinerats	Es caracteritza per la cobdícia de la classe dirigent, que només busca el propi enriquiment. Aquesta classe es converteix en explotadora de les altres
Democràcia	Degeneració de l’oligarquia	El poble	Es caracteritza per la llibertat i la igualtat. Això no és positiu, tal com podríem pensar, ja que tothom fa i diu el que vol. A més, els pobres s’igualen als rics, els ignorants als savis, els corruptes als virtuosos. La direcció de l’Estat no es reserva a les mans més preparades i millors.
Tirania	Degeneració de la democràcia	Un líder ambiciós i carismàtic	És la degeneració política extrema, conseqüència de les baralles i guerres civils fruits de la democràcia. En aquest clima d’inestabilitat, s’alça un “salvador” que s’acaba convertint en omnipotent, corrompent i atemorint els altres

WEBGRAFIA: 

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiyZPFMnXE-azLNrLUQxjYgjw7wbZCUG3CSt1KAjgSIphvgATYwlm22R-q8iTLYNEgERhLmGFfUwlhpMDS4aGNDUrhRc9rgt868c3A4bRqAGjGLkQA2e3Fv-5OVFHDVRr-zkpbVUdaZuZpH/s400/florencia+posse.jpg

http://www.xtec.cat/~jortiz15/mites.htm#EL_MITE_DEL_CARRO_ALAT