PLATÓ
EL MITE DEL DEMIÜRG
Diàleg "El Timeu"
Mitjançant
aquest mite Plató explica d’una manera molt gràfica la relació que
existeix entre el món sensible i el món de les idees.
El
mite es refereix que en l’origen hi havia el món de les idees, el
Demiürg (suprem artesà o faedor), i una massa caòtica i informe (sense
forma). Aquesta matèria desordenada, com que posseeix per naturalesa una
tendència al canvi perpetu i atzarós, és imperfecta. Doncs bé, explica
el mite que el Demiürg, prenent el món de les idees com a model, va anar
treballant igual que un escultor sobre aquesta massa caòtica,
introduint-hi l’ordre i harmonia pròpies d’allò que és intel•ligible. Va
anar introduint l’estructura del món dels arquetips eterns i ideals en
aquesta matèria informe, de manera que va anar generant el que ara
anomenem món sensible.
Del
mite, se’n deriva el fet que el nostre món no és cap més cosa que una
còpia imperfecta del món de les idees, efectuada pel Demiürg. El nostre
món sensible no és un caos (desordre), sinó un cosmos (ordre), ja que
està organitzat segons l’harmonia matemàtica que regna en el pla
intel•ligible. D’aquesta manera, cal entendre cada objecte físic com una
materialització particular d’una idea universal eterna i immutable, com la rèplica en matèria d’una idea immaterial.
Ara
bé, el Demiürg platònic introdueix en les coses una finalitat, una
teleologia, una aspiració o fam que les porta a buscar el seu ple
desenvolupament, la seva pròpia perfecció, el seu propi bé. Podem
relacionar aquesta aspiració de tots els éssers per assolir la seva
màxima plenitud o bé amb el fet que situï com a idea màxima de la
jerarquia de l’intel•ligible la idea de Bé o Bellesa. Aquesta aspiració
envers el Bé és el que Plató va qualificar com a impuls amorós en el seu
diàleg de maduresa El Banquet, i que en el pla intel•lectual fa
referència a la dialèctica, en quant a procés racional que permet
d’elevar-se progressivament cap al coneixement de les idees superior.
Plató
diu en aquest mateix mite que el temps comença a existir a la vegada
que el Demiürg introdueix en la matèria caòtica elements d’ordre, en
particular moviments regulars planetaris, a partir del quals pot ser
mesurat l’abans i el després. L’ordre diví es troba a fora de l’espai i
del temps, de manera que l’eternitat dels déus i intel•ligible
consisteixen, més que a existir en tot temps, a ser-ne fora. D’aquesta
manera, la qüestió sobre què passava un minut abans en el món abans que
el Demiürg ordenés la matèria és una pregunta sense sentit, ja que
prèviament a aquesta ordenació no existia el temps...
Aquesta
concepció del temps té similituds amb la concepció del temps que
s’expressa en l’actual teoria del big bang. No té sentit preguntar-se
sobre el que passava en el Cosmos un minut o un segons abans que tingués
lloc la gran explosió.
Teoria de l’arkhé.
En
la seva teoria, Plató mostra una clara influència pitagòrica, ja que
explica la seva comprensió de la realitat material en termes
d’estructures matemàtiques.
Plató
assenyalarà com arkhé no un únic principi, sinó diversos i, a més, els
vincularà amb l’existència dels cinc únics poliedres regulars que
existeixen: tetraedre, cub, octaedre, icosaedre i dodecaedre. Mitjançant
l’associació de matemàtiques i realitat, entendrà que els quatre
primers poliedres corresponen a la manera de ser del foc, la terra,
l’aigua i l’aire, respectivament. L’assignació té a veure amb les
qualitats físiques dels elements. Així, al foc li correspon el
tetraedre, per exemple, perquè aquest poliedre és el més petit, mòbil i
agut dels cinc, de manera que pot penetrar més fàcilment en totes les
coses i provocar-ne l’alteració. En canvi, el cub és el que presenta més
estabilitat i, per tant, correspon a la terra, principi menys actiu.
El
dodecaedre serveix a Plató per a descriure quina és l’estructura del
Cosmos, considerat en la seva totalitat. S’associava el dodecaedre amb
l’esfera;M per tant, el Cosmos serà er a Plató una esfera que gira de
manera que les partícules no es poden escapar del seu embolcall, sinó
que tornen sobre elles mateixes, xocant i empenyent-se mútuament sense
parar.
Hem
de considerar que l’Univers total al qual es refereix Plató s’ha
d’entendre com una realitat vivent. El Cosmos posseeix una ànima, a més
d’un cos material, una ment, que és la responsable del seu moviment
circular. Aquest moviment estableix el sentit de tots els altres
moviments, de manera que governa el món en virtut de la seva
intel•ligència i saviesa. Per a Plató, el Cosmos és un immens organisme
vivent i intel•ligent. L’ànima còsmica va ordenar el moviment atzarós
propi de la matèria caòtica original (mite del Demiürg), i el va
convertir en un moviment harmònic, pel fet que imita la perfecció pròpia
del món de les Idees.
Tot
i que Plató parli de partícules, la seva teoria no és atomista, ja que
les partícules de què parla sí que es poden dividir en formes encara més
simples. Les superfícies de tres dels quatre poliedres que Plató ha
assignat a algun element són de forma triangular i, en conseqüència, es
poden veure com a diferents combinacions de petits triangles.
Aquest
recurs a la figura triangular com a autèntic substrat dels elements
permet a Plató de defensar la possibilitat que un element es pugui
transformar en un altre. Si una partícula d’aire, que posseeix la forma
d’un poliedre regular de vint cares, per la seva configuració i es
descompon en els triangles que el conformen, i alguns s’organitzen
formant un octaedre, la descomposició d’una partícula d’aire haurà
permès que es generi una partícula d’aigua. Unes partícules poden
originar-ne d’altres, uns elements es poden convertir en uns altres
(aire, aigua i foc poden procedir els uns dels altres).
- "El show de Truman" i el Mite de la caverna i el Mite del Demiürg de Plató
- "El show de Truman" i el Mite de la caverna i el Mite del Demiürg de Plató
No hay comentarios:
Publicar un comentario