HISTORIA DE LA FILOSOFIA
Per Júlia Crosas, 2n Batxillerat B. Curs 2012-2013
Opció B
Aquesta naturalesa [que Déu m’ha donat com a ésser compost de cos i ment] m’ensenya prou bé a fugir de les coses que em causen una sensació de dolor i a buscar les que em transmeten alguna sensació de plaer; però no veig que a part d’això m’ensenyi que d’aquestes diferents percepcions dels sentits hàgim de concloure res tocant a les coses que hi ha fora de nosaltres sense que la ment les hagi examinat curosament i amb molta atenció. Ja que és només a la ment, em sembla, i no al compost de ment i cos, que pertany el coneixement de la veritat d’aquestes coses.
Així, tot i que una estrella no em produeixi una impressió més gran en l’ull que el foc d’una petita espelma, no hi ha en mi cap facultat real o natural que m’indueixi a creure que no és més gran que aquest foc, sinó que simplement ho he jutjat així des de petit sense cap fonament racional. I si bé quan m’acosto al foc sento calor, i si m’hi acosto una mica més també sento dolor, no hi ha cap raó que em pugui convèncer que en el foc hi hagi cap cosa semblant a aquesta calor que sento, ni tampoc a aquest dolor.
DESCARTES. Meditacions metafísiques, VI
1. Expliqueu breument (entre vuitanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.
[2 punts]
En aquest text de les Meditacions físiques, Descartes ens parla de que tot i que Déu ens ha format com un compost de cos i ment, aquesta última és l’única que ens conduirà a la veritat i a conèixer el món on vivim. Descartes ens demostra amb l'exemple de la mida de l'estrella i el foc d'una petita espelma, i amb el de la "falsa" calor del foc, que no ens podem fiar del que percebem amb el nostre cos, amb els nostres sentits, ja que no podem saber del cert si aquestes sensacions són les reals o les estem creant nosaltres.
2. Posa-li un títol adient. (1p)
El coneixement veritable de la raó i l'engany dels sentits.
3. Expliqueu el sentit de la frase següent del text: «Ja que és només a la ment […] i no al compost de ment i cos, que pertany el coneixement de la veritat d’aquestes coses».
(En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)
[3 punts]
Descartes, a l’ aplicar el seu dubte metòdic es va adonar que “Cogito Ergo Sum”, penso per tant existeixo. El primer dels punts que formen aquest dubte metòdic és el de dubtar dels sentits, ja que ens enganyen i amb ells no podrem mai arribar a conèixer el món on realment vivim; aquest punt apareix molt clar en el text i en la frase que se’ns demana que comentem en aquesta pregunta, ja que ens diu que tot i que estiguem compostos per la ment i el cos, és només la ment la que ens pot conduir al coneixement veritable, el que percebem amb el cos, és a dir amb els nostres sentits, mai ens podrà conduir al a veritat del món que ens envolta, ja que els sentits ens enganyen.
El segon dels punts d’aquest dubte metòdic és dubtar de la tradició i dels errors del raonament, ja que no sempre les conclusions a les quals arribem mitjançant la raó són sempre les adequades, hi pot haver algun error de raonament i per això s’ha de dubtar de la tradició; Descartes per tant, diu que hem de dubtar (per exemple) d ’Aristòtil i el seu geocentrisme, en el sentit que ell era coneixedor de la teoria de Galileu.
Dubtar si ens trobem en estat de somni o vigília és el tercer punt d’aquest dubte metòdic, ja que és difícil saber del cert si el que veiem és realment la nostra realitat o és un somni i ens ho estem imaginant tot.
Per últim, el quart punt d’aquest dubte metòdic és dubtar de l’existència d’un possible geni maligne, ja que pot ser que aquest ens faci creure que el món en què creiem que vivim és real i realment no ho sigui.
Aplicant la intuïció i la deducció, a les que arriba gràcies a la geometria analítica, Descartes va aconseguir elaborar quatre regles pel seu nou mètode de pensament.
Aquest autor, com ja hem dit abans, diu que dubtant dubtant, va arribar a una regla, la de l’evidència de la qual no podia dubtar “Cogito Ergo Sum”, penso aleshores existeixo; ja que Descartes no podia negar que dubtava i al dubtar estava pensant; per tant, deia que era un ésser que realment existia, encara que només fos com a pensament. Tot i que en el text de les Meditacions físiques Descartes ens digui que Déu ens ha creat com a compost de ment i cos, a la frase que hem observat anteriorment veiem que Descartes creu que l’únic que ens pot portar a un coneixement verdader, és la ment.
Per sortir del solipsisme en el qual havia quedat atrapat Descartes en aquesta regla de l'evidència, va crear la regla de l’anàlisi, dient que el nostre pensament estava format per un conjunt d’idees, que es poden classificar en: adventícies, que serien les que observem amb els sentits, com ara una casa o un arbre; les factícies, que són les que crea la nostra ment, com ara el cavall amb ales; i les innates, com ara la idea de Déu. En la tercera regla, la regla de la síntesi, Descartes ens explica que nosaltres tenim la idea de Déu (un ésser infinit i perfecte) a la nostra ment, en canvi nosaltres som éssers finits i imperfectes, per tant Déu ha d’existir per força a la realitat i és ell el que ha posat la idea d’ell mateix a la nostra ment, igual que és ell el que ens ha creat com a éssers compostos de cos i ment. Déu és garantia de coneixement, per tant amb ell superem el geni maligne i amb el raonament de la ment podem arribar a un coneixement veritable (però no amb el que percebem amb el cos).
La última regla de Descartes és la de la enumeració; en aquesta regla Descartes divideix les substàncies en tres: la res cogitans (substància pensant), que seria la nostra ànima, la nostra ment (són indivisibles), la res infinitam (substància infinita), que seria Déu i la res extensam (substància extensa) que serien les coses que podem observar mitjançant els nostres sentits; aquestes coses són divisibles i estan formades per un conjunt de qualitats primàries (qualitats matemàtiques, com ara el pes, l’alçada, el volum...) i de qualitats secundàries (qualitats subjectives que no es poden matematitzar, com ara la olor i el sabor.
Tornant a la frase que ens presenta aquesta pregunta, la nostra ment (res cogitans) és indivisible i ens permet arribar a un coneixement veritable, perfecte, a l'episteme, en canvi el conjunt de la ment i cos no pot fer perquè el cos (res extensam) és una substància divisible (es pot dividir en braços, cames...) i no ens pot conduir a un coneixement verdader d’altres coses que percebem, d’altres substàncies divisibles (res extensam).
4. Compareu la concepció de Descartes del paper de la raó i dels sentits en el coneixement amb una altra concepció del paper de la raó i dels sentits en el coneixement que es pugui trobar en la història de la filosofia occidental.
[2 punts]
Descartes, en aquest text, ens diu que Déu ens ha format com un compost entre ment i cos, per tant, divideix als humans en dos: la ment (res cogitans, substància pensant) i el cos (res extensam, substància extensa); tot i així, també tenim present a dintre nostre la idea de Déu (res infinitam). Descartes ens explica que aquestes dues substàncies, la ment i el cos només estan unides per la glàndula pineal. Descartes, en el seu dubte metòdic dubte de tot menys d'una cosa: "Cogito Ergo Sum" penso per tant existeixo (almenys com a pensament), ja que al dubtar, sap que està pensant. Tot i que siguem un compost de cos i ment, Descartes només se'n refia dels coneixements que li pugui proporcionar aquesta última ja que creu que la raó és l'únic camí per arribar al coneixement veritable. El que percebem amb el nostre cos, és a dir, a través dels sentits, no podrà ser un coneixement vertader perquè aquests ens poden enganyar molt fàcilment.
Plató ens diu que la nostra ànima es divideix en tres: la part racional (que seria la raó i correspondria al nostre cap, a la nostra ment), la part irascible (els bons sentiments, l'ànim, la voluntat... que l'identificaríem amb el nostre pit) i la part concupiscible (la luxúria, la gula... que es correspondria al nostre baix ventre).
Plató ens diu que hi ha dos mons: el món de les coses, que està format per les diferents coses materials que són mutables, que "neixen i moren" i no són més que una còpia imperfecte de l'altre món: el món de les idees, que és on hi trobem l'episteme, el coneixement imperfecte, perquè està format per idees pures.
El món de les coses de Plató seria la res extensam (substància extensa) de Descartes, a la qual inclouria el cos humà (ja que és una substància divisible i té qualitats primàries i secundàries) i el món de les idees seria una mica on podríem arribar mitjançant la ment (res cogitans), on trobem la raó.
Com podem veure al símil de la línia de Plató, aquest divideix el coneixement en quatre graus: la imaginació (eikasia), la creença (pistis), el pensament (dianoia) i la intel·ligència (noesis). Els dos primers graus de coneixement, són els que adquirim mitjançant els sentits (ja que en el cas de la imaginació veiem ombres o reflexes i en el cas de la creença observem les coses materials), per tant és un coneixement imperfecte (o doxa). Els dos últims graus de coneixement són els que ens porten al món de les idees, per tant, només hi podem arribar mitjançant la raó (ja que el pensament està format per objectes matemàtics i la intel·ligència per la dialèctica, dos graus de coneixement que només són possibles gràcies a l'ús de la raó); de fet, és aquest ús de la raó el que ens porta a l'episteme o coneixement perfecte.
El fet de que la raó ens porta al coneixement veritable (episteme) i els sentits a un coneixement imperfecte (doxa) és una influència de Parmènides que podem arribar a observar en Plató.
Per tant, podem arribar a la conclusió que el paper que Plató donava a la raó i els sentits no és gaire diferent a la que va donar Descartes anys més tard; podem considerar que els dos són filòsofs racionalistes, ja que consideren que la raó és l'única via que ens portarà a un coneixement veritable de les coses.
5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Hi ha coses que sé, que no les puc haver après a partir de l’experiència». Argumenteu la resposta.
[2 punts]
Descartes, quan fa aquesta afirmació i diu que hi ha coses que no les pot haver après de l’experiència, es refereix per exemple, al fet de que existeix com a pensament, ja que això no ho sap gràcies a l’experiència, sinó que Descartes es va adonar que “Cogito Ergo Sum”, penso aleshores existeixo, quan va començar a dubtar i va arribar a la conclusió de que hi havia una cosa de la qual no podia dubtar: ell existia (almenys com a pensament). A aquesta evidència no hi va arribar gràcies a l’experiència sinó mitjançant l’ús de la raó. Descartes considera que la raó és la única font de coneixement fiable, creu que mitjançant la ment i l’ús d’aquesta raó podem arribar a conèixer la realitat i arribar a un coneixement veritable; que el coneixement del qual disposem gràcies a l’experiència no és un coneixement vertader ja que és un coneixement que ens proporcionen els nostres sentits, el nostre cos (res extensam, substància extensa) i aquests, com hem vist en l’aplicació del dubte metòdic de Descartes ens poden enganyar molt fàcilment, ja que pot ser que el que veiem i percebem a partir dels sentits no sigui real i sigui producte de la nostra imaginació, o bé que en realitat no estiguem desperts sinó que ens trobem en estat de somni.
Podem considerar per tant, que Descartes és un filòsof racionalista, ja que creu que la raó és l’única font de coneixement fiable vàlida i objectiva.
Al costat oposat dels filòsofs racionalistes (racionalisme) trobem a els filòsofs empiristes (empirisme), com ara Hume, que creuen que el nostre coneixement prové dels nostres sentits, és a dir de l’experiència.
Kant, amb la seva síntesi kantiana va fer una barreja d’aquestes dos corrents filosòfics i va crear el racionalisme crític, que diu que tant la sensibilitat com les demostracions que fa la raó, són necessàries per arribar al coneixement vertader.
Amb l’afirmació que fa Descartes en la que diu “Hi ha coses que sé, que no les puc haver après a partir de l’experiència”, l’únic que està dient és que hi ha coses que sap que no són gràcies als seus sentits (per tant, podríem descartar la teoria empírica), no descarta que tot i que hi ha coses que sap i no ha estat gràcies a l’experiència, no n’hi hagin algunes que si que les sàpiga gràcies a ella. Tot i així, en el text que hem llegit anteriorment, sobretot amb la frase de "Ja que és només a la ment […] i no al compost de ment i cos, que pertany el coneixement de la veritat d’aquestes coses", veiem que realment Descartes només considera com a coneixement vertader aquell que prové de la ment, és a dir de l'ús de la raó, per tant, sí que podem dir que és un filòsof racionalista.
De les tres teories que hem vist, personalment em decantaria per la última, la de Kant, ja que trobo que per arribar a un coneixement, fa falta la ment i el raonament però també fan falta els sentits i el que percebem amb ells, és a dir l’experiència. A partir de la teoria de Kant, Popper va elaborar el racionalisme crític, el mètode del qual és l'hipotètic deductiu. Pot ser que, com diu Descartes, els sentits ens enganyin i el que percebem a través d'ells no és l’autèntica realitat, però seguint aquest mètode, mitjançant l'ús de la raó podríem arribar a comprovar si el que ens mostren els sentits és la veritat o no. El racionalisme crític de Popper i el mètode que utilitza, ens indiquen que per arribar a la veritat necessitem les dues fonts de coneixement (la raó i els sentits).
El mètode hipotètic deductiu ens diu que primer, mitjançant l'ús dels sentits, hem d'observar la nostra realitat, els diversos fenòmens que tenen lloc, després, mitjançant la raó haurem de formular una hipòtesi sobre un d'aquests determinats fenòmens. Comprovarem la veracitat d'aquesta hipòtesi a partir de l'experiment, de l'experiència (on hi intervenen els sentits), si el resultat d'aquests experiments es corresponen amb la hipòtesi es verificarà la veracitat d'aquesta (tot el contrari que si no la demostren, ja que es descartarà la veracitat de la hipòtesis).
Aquest mètode és el que fa servir la ciència i per tant, el que ens pot conduir al coneixement vertader.
Júlia Crosas
2n BATB
