COM. TEXT DESCARTES, PER MÍRIAM MARTÍNEZ DÍAZ, 2n Batx B (curs 2012-2013) "Aquesta naturalesa que Déu..."

Miriam Martínez Díaz.

2n Batxillerat B.

Entrega: 13-02-2013

COMENTARI DE TEXT: DESCARTES.

Aquesta naturalesa [que Déu m’ha donat com a ésser compost de cos i ment] m’ensenya prou bé a fugir de les coses que em causen una sensació de dolor i a buscar les que em transmeten alguna sensació de plaer; però no veig que a part d’això m’ensenyi que d’aquestes diferents percepcions dels sentits hàgim de concloure res tocant a les coses que hi ha fora de nosaltres sense que la ment les hagi examinat curosament i amb molta atenció. Ja que és només a la ment, em sembla, i no al compost de ment i cos, que pertany el coneixement de la veritat d’aquestes coses.

Així, tot i que una estrella no em produeixi una impressió més gran en l’ull que el foc d’una petita espelma, no hi ha en mi cap facultat real o natural que m’indueixi a creure que no és més gran que aquest foc, sinó que simplement ho he jutjat així des de petit sense cap fonament racional. I si bé quan m’acosto al foc sento calor, i si m’hi acosto una mica més també sento dolor, no hi ha cap raó que em pugui convèncer que en el foc hi hagi cap cosa semblant a aquesta calor que sento, ni tampoc a aquest dolor.

DESCARTES. Meditacions metafísiques, VI

1)      Expliqueu breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.

El text pertany a Descartes, filòsof francès racionalista del s. XVII. L’autor té com a idea central que el coneixement verdader prové de la ment, és a dir de la “res cogitans”, perquè és allà on s’assenta la raó. No obstant, Déu, com a ésser perfecte i infinit, ha creat l’home unint cos i ment. Aquest vincle contribueix en el saber si quelcom que rebem de l’exterior és bo o dolent, és a dir, si ens proporcionarà dolor o plaer, perquè captem aquestes percepcions a través dels sentits; aquests es troben en el binomi que complementa la ment: el cos o “res extensam”. Rebem les sensacions un cop el cos ha enviat la informació al cervell.

D’aquesta manera, Descartes exemplifica la seva concepció afirmant que, podem veure de la mateixa mida una estrella i el foc d’una espelma i ens pot semblar que en el foc hi hagi calor i dolor, però, això és només la nostra percepció, és producte dels sentits. Per tant, hem de dubtar del sentits (la vista i el tacte en aquest cas) perquè ens poden mostrar la realitat erròniament. Ell sap des de petit que és molt més gran una estrella que el foc d’una espelma i que el dolor i la calor no estan en el foc; ha arribat a aquesta veritat perquè el fet de dubtar l’ha fet arribar a una idea evident i indubtable “cogito ergo sum” –penso, aleshores sóc-. ( si penso en dubtar, el que no puc dubtar és que estic pensant en dubtar).

2)      Posa-li un títol adient.

Res cogitans: l’ arrel del coneixement vertader.

3)      Expliqueu el sentit de la frase següent del text: “Ja que és només a la ment (...) i no al compost de ment i cos, que pertany el coneixement de la veritat d’aquestes coses”.

Descartes defensa que els coneixements de la veritat  estan únicament a la ment. Amb aquesta afirmació, defensa que ment i cos són elements que van separats. Arriba a aquesta intuïció aplicant el dubte metòdic, el qual, consisteix en:

a)      Dubtar dels sentits. Ens poden enganyar i fer-nos veure la falsa realitat.

b)      Dubtar de la tradició. No totes les creences del passat són certes. Aristòtil defensava la teoria del geocentrisme (Terra=centre de l’Univers) i era totalment incorrecta. Descartes sap de  la condemna a Galileu per part de la Inquisició.

c)      Dubtar de la certesa del somni/ vigília. Podem pensar que estem desperts quan realment estem somiant i creure que hem viscut quelcom que ha estat un somni.

d)     Dubtar d’un Geni Maligne. Ens pot fer creure que aquest món és real i potser no ho és.

A través d’aquests dubtes, aplica quatre regles basades en la geometria analítica (a través d’aquesta va arribar a la funció algebraica i va descobrir la importància de la inducció i la deducció).

La primera d’aquestes regles és la regla de l’evidència. És aquí on justifica que hi ha quelcom indubtable: “cogito ergo sum” (penso, aleshores sóc) que apareix de manera clara, distinta i evident en el nostre esperit. En el text, Descartes assegura que tot i que una estrella pugui semblar de la mateixa mida que la flama d’una espelma, realment no és així, no hem de fiar-nos dels sentits. A partir d’aquí, dubtem i per tant, si dubtem no podem dubtar en que estem pensant en dubtar. El dubte ens demostra que hi ha una ment pensant.

Descartes s’adona que també és un cos, que té braços, mans, cames... però com és possible? Com pot sortir del Solipsisme, és a dir del “únicament jo”? És aquí on aplica la segona regla: la regla de l’anàlisi. Per dur-la a terme, es pregunta què és el pensament. Arriba a la conclusió que és un conjunt d’idees de tres tipus: adventícies       –casa- (les que percebem a través dels sentits, provenen de l’exterior), factícies –sirena- (producte de la imaginació) i les innates –cogito, Déu- (aquelles que tenim des de que naixem, no ens cal experiència per obtenir-les). El cogito és una evidència i una intuïció  i Déu és un ésser perfecte i infinit. Tal i com apareix al text, Déu és el creador dels homes i ell ha decidit que els éssers humans han d’estar compostos per ment i cos. Arrel de la creença en un ésser perfecte, Descartes es pregunta el perquè si ell és un ésser imperfecte i finit, té la idea d’un ésser perfecte i infinit. Passem doncs a la tercera regla:

La regla de la síntesi. La resposta és la següent: Déu és garantia de coneixement i no m’enganya.  Aquest idea l’agafa de Sant Anselm de Canterbury, filòsof i teòleg italià del segle XI-XII. Sant Anselm va publicar un argument ontològic on va argumentar que Déu està per sobre de qualsevol cosa, i per tant és l’ésser que aglutina la màxima perfecció; no hi ha ningú per sobre d’ell.  A partir d’aquí pot superar la idea del Geni Maligne.

Arribats a aquest punt, només cal ordenar-ho tot: regla de l’enumeració. Evidentment, segons Descartes hi ha tres parts, o com diu ell, tres substàncies. La substància pensant “res cogitans” és el jo, és a dir, la ment que raona. La substància infinita  “res infinitam” és Déu, aquell super-ésser infinit que està per sobre de tots. Finalment, la substància extensa “res extensam” són les coses. Aquestes es classifiquen segons les qualitats: primàries (pes, alçada) o secundàries (olor, gust). Tot i que no apareix especificat al text, per a Descartes, el cos (res extensam) es pot dividir en parts; però la ment (res cogitans) és indivisible. Aquests dos membres estan units per la glàndula pineal perquè Déu ho ha volgut d’aquesta manera.

En conclusió, arribem a la raó gràcies a la ment i no als sentits, -els quals es troben al cos-. Aquesta ment és indivisible, tot i que té una sèrie d’idees que es poden agrupar segons la seva provinença. El cos és divisible. Si ens manqués una cama, continuaríem sent els mateixos,  perquè aquesta cama només és una part del cos que s’uneix amb la ment per donar lloc al conjunt de l’ésser humà.

4)      Compareu la concepció de Descartes del paper de la raó i dels sentits en el coneixement amb una altra concepció del paper de la raó i dels sentits en el coneixement que es pugui trobar en la història de la filosofia occidental.

Tant Descartes com Plató, són filòsofs racionalistes i per tant,  creuen que la base del coneixement la trobem a la raó i no en els sentits. Descartes desconfia dels sentits (provenen del cos –res extensam-) i aplica el dubte metòdic per arribar a l’evidència del Cogito. Creu que els sentits ens poden enganyar i per tant, és la ment (res cogitans) la que ens dóna el coneixement.  Plató defensa que els sentits provenen del món sensible (còpia imperfecta del món de les idees), així que, són només una opinió “doxa”. Segons Plató la veritat la trobem al món de les idees, perquè és aquí on està la veritat universal, la idea del bé. Va exemplificar aquesta teoria en el “mite de la caverna”.

Ambdós  filòsofs són dualistes. Parteixen de la concepció que l’ésser humà està compost per cos i ànima. Plató considera que l’ànima és divisible; en el “mite del carro alat” apareix aquesta divisió en tres parts: racional (auriga), irascible (cavall bo) i concupiscible (cavall dolent). Descartes no divideix l’ànima, o ment com explica ell. Per a ell, només es pot dividir el cos, tot i que aplicant la regla de l’anàlisi al Cogito, s’adona que el pensament es pot agrupar en diferents idees (les adventícies, les factícies i les innates).  

Descartes defensa que els coneixements que tenim són innats. Hi ha un ésser perfecte i infinit (Déu) que ens les ha col·locat a la ment. Plató, en canvi, creu que les idees provenen de l’experiència, les sabem d’abans i les coneixem a través de la reminiscència o record. Ell creu profundament en la reencarnació. Per els dos filòsofs el cos és mortal i l’ànima és immortal.

Plató, en el “Menó”, explica com es pot arribar a la veritat universal a través de la maièutica socràtica (noesis, dialèctica). Dialogant els uns amb els altres, es pot arribar al món de les idees. Descartes creu que s’arriba al coneixement establint les quatre regles basades en la geometria analítica (model matemàtic), i abans ha d’haver tingut lloc el dubte metòdic. Així doncs, Plató creu en el mètode dialèctic i Descartes en el mètode cartesià, que ell parteix construeix a partir de la geometria analítica.

Els dos filòsofs creuen que hi ha un ésser que posa ordre. Per a Descartes, és l’existència d’un Déu cristià, perfecte, infinit. Plató creu en una ment ordenadora que col·loca les idees al seu lloc, és el Demiürg.

En certa manera, els dos filòsofs creuen en el dubte. Plató creu que necessitem dialogar per recordar i arribar a la idea de la veritat. Descartes creu que dubtem perquè els sentits, la tradició, el somni o un geni maligne, ens poden enganyar. A través d’aquest dubte, arribarem a l’evidència indubtable “cogito ergo sum”.

5)      Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: “Hi ha coses que sé, que no les puc haver après a partir de l’experiència”. Argumenteu la resposta.

Estic d’acord amb aquesta afirmació perquè és impossible que tots els nostres coneixements hagin estat experimentats abans. Hi ha una gran quantitat d’ enteniments innats que són assimilats per la nostra ment de forma automàtica sense que intervingui cap tipus d’exercici intel·lectual. Per a alguns aquesta saviesa innata pot provenir d’un ésser superior, com afirmava Descartes, Déu; per uns altres pot ser quelcom més mundà o pagà, com la pròpia naturalesa;  però el cas és que adquirim coneixements de manera inevitable, en moltes ocasions sense voler-ho i sense poder-ho evitar. Per exemple, un home sap que les mares tenen un instint maternal desenvolupat, no obstant, un home mai podrà experimentar les sensacions d’una dona, els éssers humans saben que la gran majoria dels animals maten per alimentar-se i no obstant, molts individus no maten a altres éssers humans amb els mateixos objectius, els éssers humans sabem que l’univers és infinit i no obstant, això no és més que una teoria científica de molt difícil explicació empírica i acceptada, perquè explica allò que és  inexplicable.

Així, podria seguir enumerant exemples de coneixements que adquirim de forma natural i innata, sense que intervingui l’exercici humà de l’experiència i l’aprenentatge, simplement perquè alguna cosa ha fet que això sigui així.