PLATÓ: Timeu. El "Mite del Demiürg"
PLATÓ
EL MITE DEL DEMIÜRG
Diàleg "El Timeu"
Mitjançant
aquest mite Plató explica d’una manera molt gràfica la relació que
existeix entre el món sensible i el món de les idees.
El mite es refereix que en l’origen hi havia el món de les idees, el
Demiürg (suprem artesà o faedor), i una massa caòtica i informe (sense
forma). Aquesta matèria desordenada, com que posseeix per naturalesa una
tendència al canvi perpetu i atzarós, és imperfecta. Doncs bé, explica
el mite que el Demiürg, prenent el món de les idees com a model, va anar
treballant igual que un escultor sobre aquesta massa caòtica, introduint-hi
l’ordre i harmonia pròpies d’allò que és intel•ligible. Va anar
introduint l’estructura del món dels arquetips eterns i ideals en
aquesta matèria informe, de manera que va anar generant el que ara
anomenem món sensible.
Del mite, se’n deriva el fet que el nostre món no és cap més cosa que
una còpia imperfecta del món de les idees, efectuada pel Demiürg. El
nostre món sensible no és un caos (desordre), sinó un cosmos (ordre), ja
que està organitzat segons l’harmonia matemàtica que regna en el pla
intel•ligible. D’aquesta manera, cal entendre cada objecte físic com una
materialització particular d’una idea universal eterna i immutable, com
la rèplica en matèria d’una idea immaterial.
Ara bé, el Demiürg platònic introdueix en les coses una finalitat, una
teleologia, una aspiració o fam que les porta a buscar el seu ple
desenvolupament, la seva pròpia perfecció, el seu propi bé. Podem
relacionar aquesta aspiració de tots els éssers per assolir la seva
màxima plenitud o bé amb el fet que situï com a idea màxima de la
jerarquia de l’intel•ligible la idea de Bé o Bellesa. Aquesta aspiració
envers el Bé és el que Plató va qualificar com a impuls amorós en el seu
diàleg de maduresa El Banquet, i que en el pla intel•lectual fa
referència a la dialèctica, en quant a procés racional que permet
d’elevar-se progressivament cap al coneixement de les idees superior.
Plató diu en aquest mateix mite que el temps comença a existir a la
vegada que el Demiürg introdueix en la matèria caòtica elements d’ordre,
en particular moviments regulars planetaris, a partir del quals pot ser
mesurat l’abans i el després. L’ordre diví es troba a fora de l’espai i
del temps, de manera que l’eternitat dels déus i intel•ligible
consisteixen, més que a existir en tot temps, a ser-ne fora. D’aquesta
manera, la qüestió sobre què passava un minut abans en el món abans que
el Demiürg ordenés la matèria és una pregunta sense sentit, ja que
prèviament a aquesta ordenació no existia el temps...
Aquesta concepció del temps té similituds amb la concepció del temps que
s’expressa en l’actual teoria del big bang. No té sentit preguntar-se
sobre el que passava en el Cosmos un minut o un segons abans que tingués
lloc la gran explosió.
Teoria de l’arkhé.
En la seva teoria, Plató mostra una clara influència pitagòrica, ja que
explica la seva comprensió de la realitat material en termes
d’estructures matemàtiques.
Plató assenyalarà com arkhé no un únic principi, sinó diversos i, a més,
els vincularà amb l’existència dels cinc únics poliedres regulars que
existeixen: tetraedre, cub, octaedre, icosaedre i dodecaedre. Mitjançant
l’associació de matemàtiques i realitat, entendrà que els quatre primers
poliedres corresponen a la manera de ser del foc, la terra, l’aigua i
l’aire, respectivament. L’assignació té a veure amb les qualitats
físiques dels elements. Així, al foc li correspon el tetraedre, per
exemple, perquè aquest poliedre és el més petit, mòbil i agut dels cinc,
de manera que pot penetrar més fàcilment en totes les coses i provocar-ne
l’alteració. En canvi, el cub és el que presenta més estabilitat i, per
tant, correspon a la terra, principi menys actiu.
El dodecaedre serveix a Plató per a descriure quina és l’estructura del
Cosmos, considerat en la seva totalitat. S’associava el dodecaedre amb
l’esfera;M per tant, el Cosmos serà er a Plató una esfera que gira de
manera que les partícules no es poden escapar del seu embolcall, sinó
que tornen sobre elles mateixes, xocant i empenyent-se mútuament sense
parar.
Hem de considerar que l’Univers total al qual es refereix Plató s’ha
d’entendre com una realitat vivent. El Cosmos posseeix una ànima, a més
d’un cos material, una ment, que és la responsable del seu moviment
circular. Aquest moviment estableix el sentit de tots els altres
moviments, de manera que governa el món en virtut de la seva intel•ligència
i saviesa. Per a Plató, el Cosmos és un immens organisme vivent i intel•ligent.
L’ànima còsmica va ordenar el moviment atzarós propi de la matèria
caòtica original (mite del Demiürg), i el va convertir en un moviment
harmònic, pel fet que imita la perfecció pròpia del món de les Idees.
Tot i que Plató parli de partícules, la seva teoria no és atomista, ja
que les partícules de què parla sí que es poden dividir en formes encara
més simples. Les superfícies de tres dels quatre poliedres que Plató ha
assignat a algun element són de forma triangular i, en conseqüència, es
poden veure com a diferents combinacions de petits triangles.
Aquest recurs a la figura triangular com a autèntic substrat dels
elements permet a Plató de defensar la possibilitat que un element es
pugui transformar en un altre. Si una partícula d’aire, que posseeix la
forma d’un poliedre regular de vint cares, per la seva configuració i es
descompon en els triangles que el conformen, i alguns s’organitzen
formant un octaedre, la descomposició d’una partícula d’aire haurà
permès que es generi una partícula d’aigua. Unes partícules poden
originar-ne d’altres, uns elements es poden convertir en uns altres
(aire, aigua i foc poden procedir els uns dels altres).
WEBGRAFIA:
No hay comentarios:
Publicar un comentario