LOCKE
SEGON TRACTAT SOBRE EL GOVERN CIVIL.
ASSAIG SOBRE L' ORIGEN, ELS LÍMITS I ELS FINS VERITABLES DEL GOVERN CIVIL.
CAPÍTOLS I, II, III
Segon tractat
sobre el govern civil
J. Locke
CAPÍTOL I
Del poder polític
1. En el discurs precedent (Primer tractat sobre el govern. An Essay Concerning Certain False Principles)
hem vist que:
Adam no tingué, ni sobre els seus fills ni sobre el món, cap autoritat
ni cap domini adquirits per dret natural de paternitat ni per donació positiva
de Deu, com s'ha volgut fer veure.
Cas que n'hi hagués tingut, fou un dret que no va passar als seus
hereus.
Suposant que hagués passat als hereus, no havent-hi cap llei natural ni
cap llei divina positiva que determini quin és l'hereu adient en tots els casos
que puguin sorgir, el dret de successió i, consegüentment, de regnar, no pogué
ser determinat amb certesa.
Si fins això hagués estat determinat, com que fa tant de temps que es
perdé per complet el coneixement de quina és la línia primogènita d'Adam, entre
les races del gènere humà i les famílies del món no n'hi ha cap en la qual
pugui subsistir, per damunt de les altres, la menor pretensió de ser la casa primogènita
ni de tenir el dret d'heretatge.
Havent deixat, al meu parer, ben clares totes aquestes premisses, és
impossible que els actuals governants de la Terra treguin cap profit o
obtinguin la menor ombra d'autoritat d’allò que alguns consideren la font de
tot poder: el domini privat i la jurisdicció paterna d'Adam; de manera que, si hom no vol donar ocasió a pensar que tots els
governs del món son nomes producte de la força i de la violència, i que els
homes no conviuen sota altres regles que les de les bèsties, segons les quals
el més fort és qui venç, i assenten els fonaments del desordre i del mal
perpetus, del tumult, la sedició i la rebel·lió (coses contra les quals criden
tan fort els seguidors d'aquella hipòtesi), haurà de trobar necessàriament un
altre origen per al govern i per al poder polític, i una altra manera de designar
i de conèixer les persones que l'han de detenir, tal com Sir Robert F. ens ha ensenyat.
(Definició de poder polític)
2. Per a tal propòsit, crec que no fora desencertat de precisar allò
que jo entenc per poder polític. El poder d'un magistrat sobre un súbdit cal
distingir-ho del d'un pare sobre els seus fills, del d'un amo sobre el seu
criat, del d'un marit sobre la seva muller i del d'un senyor sobre el seu
esclau. Donant-se, de vegades, tots aquests poders distints en un mateix home
alhora, si el considerem sota aquestes relacions diferents això ens pot ajudar
a distingir aquests poders l'un de l'altre i ens pot mostrar la diferència
entre un governant de l'Estat, un pare de família i un capità de galera.
3. Entenc, doncs, per poder polític, el dret a dictar lleis,
incloent-hi la pena de mort i, consegüentment, totes les penes inferiors, per a
la regulació i salvaguarda de la propietat, i a emprar la força de la comunitat en l'execució de tals
lleis i en la defensa de L’Estat contra agressions forasteres, i tot això únicament
en pro del bé públic.
CAPÍTOL II
De l’estat de natura
4. Per a entendre
correctament el poder polític i derivar-lo del seu origen, hem de considerar en
quin estat es troben els homes naturalment, i aquest és un estat de perfecta llibertat
per a ordenar llurs actes i disposar de llurs propietats i de les persones que
creguin convenient, dins dels límits de la llei natural, sense demanar permís
ni dependre de la voluntat de cap altre home.
És, així mateix, un estat d'igualtat, on tot el poder i la jurisdicció
són recíprocs i ningú no té més que els altres; per tal com no hi ha res més
evident que el fet que criatures de la mateixa espècie i condició, nascudes
promíscuament amb els mateixos avantatges naturals i amb l'ús de les mateixes facultats, han
de ser també iguals entre si sense subordinació ni subjecció, a menys que l'Amo
i Senyor de totes, per declaració manifesta de la seva voluntat, en situés unes
per damunt de les altres o els conferís, per clar i evident decret, un dret
indiscutible de domini i de sobirania.
5. Aquesta igualtat dels homes per naturalesa, l'assenyat Hooker la considera tan evident en si mateixa, i tan
fora de tota qüestió, que en fa la base de L’obligació d'amor mutu entre els
homes, sobre la qual edifica els deures d'uns envers els altres, i de la qual
deriva les grans màximes de justícia i caritat. Aquestes són les seves
paraules:
«La mateixa inducció natural ha
guiat els homes a saber que llur deure és d'estimar els altres no menys que a
si mateixos, perquè si són iguals en totes aquestes coses caldrà una mateixa
mesura per a tots; si jo no puc menys que desitjar de rebre, de mans dels
altres, tot el benefici que l'ànima d'un home pugui anhelar, ¿com puc pretendre
de veure satisfeta ni una part del meu desig si jo mateix no tinc cura de
satisfer el que tenen, sens dubte, els altres homes, i que és d'una sola i
igual naturalesa? Qualsevol cosa contrària a aquest desig ha d’afligir-los
necessariament, tant com a mi, de manera que, si jo faig mal, caldrà que
sofreixi, perquè no hi ha cap motiu pel qual els altres hagin de mostrar major
grau d'amor envers mi del que jo mostri envers ells. En conseqüència, el meu
desig d'ésser estimat tant com sigui possible pels que em són iguals per
naturalesa imposa damunt meu un deure natural de tolerància envers ells, un
afecte absolutament igual; i d'aquesta relació d'igualtat entre nosaltres
i ells, que són iguals a nosaltres, i dels diversos cànons i regles que la raó
natural n'ha derivat per a dirigir la vida, cap home no n'és ignorant.» (HOOKER, Ecclesiastical Pollty, lib. 1.)
6. Però si bé aquest és un estat de llibertat, no és tanmateix un estat
de llicència; encara que l'home hi tingui una llibertat incontrolable per a
disposar de la seva persona i dels seus bens, no en té en canvi per a
destruir-se a si mateix o destruir qualsevol altra criatura que li pertanyi, si
no és que ho requereix un fi més noble que la seva mera conservació. L'estat de
natura té una llei natural que el governa, la qual obliga tothom. Aquesta llei,
que és la raó, ensenya a tot el gènere humà que, essent tots iguals i
independents, ningú no ha d'atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni
les possessions d'un altre. Tots els homes són obra d'un únic, omnipotent i
infinitament savi Creador; per tant, tots els servents d'aquest únic amo sobirà,
enviats al món per ordre seva i segons el seu pla, són propietat seva, com a
obra d'Ell que són, i no han estat pas creats perquè la vida d'uns depengui de
la voluntat dels altres, sinó perquè la de tots depengui només d'Ell. I essent
dotats amb semblants facultats, i constituint tots una mateixa comunitat
natural, ningú no pot invocar cap mena de subordinació entre nosaltres que ens
autoritzi a destruir-nos mútuament, com si haguéssim estat creats per fer ús
els uns dels altres, com fem amb les criatures de rang inferior. Cadascú està
destinat a defensar-se a si mateix, però no a abandonar voluntàriament el lloc
que ocupa; de la mateixa manera, doncs, que és inqüestionable la seva pròpia
protecció, cal que cadascú, tant com li sigui possible, protegeixi la resta de
la humanitat, i, si no és per fer justícia a un malfactor, no podrà arrabassar
ni danyar la vida ni res d'allò que tendeix a la protecció de la vida, la llibertat, la
salut, els membres o els bens d'un altre.
7. I per tal que sigui interdit a tots els homes d'envair els drets
d'altre i de fer-se mal els uns als altres, i perquè sigui observada la llei
natural, que aspira a la pau i a la defensa de tot el gènere humà, l'execució
d'aquesta llei en l'estat de natura s'ha deixat en mans de tots els homes.
D'aquesta manera, tothom té dret a castigar els transgressors de la llei
natural en grau suficient per a prevenir-ne la violació. Perquè aquesta llei,
igual com totes les altres que concerneixen l'home en aquest món, fóra en va si
no hi hagués ningú que, en l'estat de natura, tingués poder per a executar-la,
i consegüentment per a protegir l'innocent i reprimir els delinqüents; si
qualsevol, doncs, en aquest estat, pot castigar algú altre per un dany que ha
comès, cal que així ho faci. Per tal com en l'estat de perfecta igualtat, on no
hi ha, naturalment, cap superioritat ni jurisdicció dels uns sobre els altres,
tothom ha de tenir dret a fer el que calgui en pro del compliment de
l'esmentada llei.
8. Així és com, en l'estat de natura, uns homes poden adquirir poder
sobre uns altres; però no pas un poder absolut o arbitrari que hom pugui
imposar a un criminal, si li cau a les mans, seguint l'exaltació,
l'apassionament o l’extravagància il·limitada de la seva pròpia voluntat, sinó
que sigui emprat únicament per retornar-li, fins on dictin la raó i la consciència,
quelcom proporcional a la seva infracció, és a dir, en la mesura necessària per
a la reparació i la repressió. Aquestes són les dues úniques raons per les
quals un home pot legítimament fer mal a un altre, que és allò que anomenem càstig.
En transgredir la llei natural, l'infractor demostra viure segons una norma
contrària a la de la raó i la comuna equitat, que és la mesura que Déu ha
assignat a les accions dels homes per a llur mútua protecció, i d'aquesta
manera esdevé perillós per a la humanitat, ja que ha menystingut i trencat el
nus que protegeix els homes d'ultratges i violències. La qual cosa, essent una
agressió contra la pau i la seguretat de tota l'espècie, prevista per la llei
natural, pot ésser reprimida per qualsevol home pel dret que té a protegir tots
els homes en general i a destruir, si fa al cas, tota cosa que els sigui
nociva; així, un hom podrà infligir a qui hagi transgredit aquesta llei tant de
dany com sigui necessari per a fer-lo penedir del que ha fet i en conseqüència
dissuadir-lo, i amb el seu exemple dissuadir els altres, de tornar a cometre el
mateix greuge. I en aquest cas, i per aquest motiu, tot home té dret a castigar
el malfactor i a ésser executor de la llei natural.
9. Sens dubte, a alguns homes aquesta doctrina els semblarà molt
estranya. Abans, però, de condemnar-la, desitjaria que m'aclarissin amb quin
dret cap príncep o Estat pot, en el seu territori, condemnar a mort o castigar
un estranger per un crim que hi hagi comes. És evident que les lleis, per molt
que siguin rectificades per la voluntat promulgada del poder legislatiu, no
atenyen els forasters. No s'hi adrecen en absolut, però encara que ho fessin,
ells no tindrien cap obligació de fer-ne cas. L'autoritat legislativa, que dóna
força a les lleis sobre tots els súbdits d'un Estat, no té cap poder damunt
dels que no ho són. Aquells qui tenen el poder suprem de dictar lleis a
Anglaterra, França o Holanda, són, per a un indi, homes sense cap autoritat, iguals a la
resta; consegüentment, si cap home no té poder per a castigar les infraccions
de la llei natural segons el que cregui, rigorosament, que requereix cada cas
en qüestió, no veig com els magistrats de cap comunitat podran castigar un súbdit
d'un país estranger, donat que no tenen envers ells cap més poder que el que
tot home pugui tenir, de manera natural, sobre un altre.
10. Ultra el crim que representa violar la llei i desviar-se dels
justos preceptes de la raó, amb la qual cosa l'home es degenera i demostra
abandonar els principis de la natura humana i esdevenir una criatura nociva, hi
ha generalment un greuge infligit sobre alguna persona o altra, i en aquest cas
qui hagi resultat perjudicat per la infracció té, a més, el dret de càstig, comú
a tots els homes, i en particular el dret a exigir una reparació d'aquell qui
n'hagi estat l'autor. I qualsevol altra persona que ho trobi just podrà així
mateix fer costat a qui hagi estat agreujat i ajudar-lo a rebre, de l'ofensor,
reparació proporcional al dany sofert.
11. D'aquests dos drets distints —l'un, el de castigar el crim per tal
de reprimir-lo i prevenir-ne la repetició, dret que tothom posseeix; l'altre,
el de rebre reparació, que correspon només a la part ultratjada— es desprèn que
el magistrat, qui, com a tal, té a les mans el dret normal de castigar, sovint
pot, quan el bé comú no requereix l'execució de la llei, remetre càstigs per delictes
criminals amb la seva sola autoritat, però tanmateix no podrà mai eludir la
satisfacció deguda a cap individu particular pel dany que hagi rebut. Això únicament
té dret a remetre-ho, en nom propi, la persona que ha sofert el perjudici en qüestió;
la persona damnificada té poder per a aprofitar-se dels bens o del servei de
l'ofensor, en virtut del dret d'autodefensa (així com tot home té poder per a
castigar un crim a fi d'evitar que es torni a cometre, pel dret que té de
defensar tota la humanitat), i per a fer tot el que pugui, i sigui raonable,
per assolir tal fi. Resulta, doncs, que en l'estat de natura tot home té poder
per a matar un homicida, i així dissuadir-ne d'altres de cometre el mateix delicte
-el qual no hi ha reparació que pugui compensar- amb l'exemple d'un càstig que
és aplicable a tothom, i a la vegada resguardar els homes de les agressions
d'un criminal que, havent renunciat a la raó, la norma comuna i la mesura que
Déu ha donat a la humanitat, bo i agredint injustament i assassinant un sol
home ha declarat la guerra a tot el gènere humà, i per tant cal que sigui
destruït com un lleó o un tigre, aquestes bèsties salvatges amb les quals els
homes no poden tenir cap mena de convivència pacífica. I en això es fonamenta
la gran llei natural que diu: «Qui vessi la sang de l'home, per l'home serà
vessada la seva sang.» I Caïm estava tan absolutament convençut que tothom
tenia dret a matar un criminal com ell, que, després d'assassinar el seu germà,
exclamà: «Qualsevol qui em trobi em matarà.» Amb aquesta claredat estava escrit
en els cors de tots els homes.
12. Pel mateix motiu un home, en l'estat de natura, ha de poder
castigar fins les infraccions més petites de la llei natural. Potser hom em
preguntarà: ¿Amb la mort? I jo li respondré: Cada infracció cal que sigui
castigada en la mesura i amb la severitat suficients perquè resulti
contraproduent per a l'infractor, li doni motiu per a penedir-se i atemoreixi
els altres perquè no facin el mateix. Cada delicte que sigui comès en l'estat
de natura, cal que en el mateix estat de natura sigui castigat, però de la
mateixa manera i amb la mateixa extensió amb que ho seria en qualsevol
comunitat política. Ara no entra dins dels meus propòsits deturar-me en els
detalls de la llei natural ni en les seves mesures de càstig, però és ben cert
que aquesta llei existeix, i que és tan intel·ligible i tan òbvia per a
qualsevol criatura racional i per a qualsevol estudiós d'aquesta llei com les lleis
positives dels Estats (i àdhuc més clara i tot). Així com la raó és més fàcil d'entendre que no pas els
intricats artificis dels homes que segueixen interessos hostils amagats darrera
la lletra de la llei, les lleis interiors dels països només seran justes en la
mesura en que es fonamentin en la llei natural, segons la qual han d'ésser
regulades i interpretades.
( L' estranya doctrina del poder executiu)
13. No tinc cap dubte que, a aquesta estranya doctrina que tothom té
poder executiu en l'estat de la natura, hi haurà qui m'hi objectarà que no és raonable
que els homes siguin jutges en llurs pròpies causes, perquè l'amor propi els
farà parcials envers ells mateixos i els seus amics i, en canvi, la mala
consciència, la passió i l'afany de revenja els durien massa lluny en castigar
els altres, i per tant no se'n derivaria més que confusió i desordre. És per això,
sens dubte, que Déu ha designat un govern: per refrenar la parcialitat i la
violència dels homes. Admeto fàcilment que el govern civil és el remei apropiat
per a les inconveniències de l'estat de natura, les quals, certament, deuen ser
molt greus atès que els homes poden ser jutges en llurs pròpies causes, ja que
és fàcil d'imaginar que, aquell qui ha estat prou injust per a perjudicar un
seu germà, difícilment serà prou just per a condemnar-se a si mateix pel que ha
fet. Però desitjaria que, aquells qui em fan aquesta objecció, recordessin que
els monarques absoluts no són més que homes, i que si el govern ha de ser el
remei per a aquests mals que són conseqüència necessària del fet que els homes
siguin jutges de llurs pròpies causes i, en conseqüència, L’estat de natura no
és acceptable, em fessin saber de quina mena és, i fins a quin punt és millor
que l'estat de natura, aquell govern on un home que governa una multitud té llibertat
per a ser jutge en la seva pròpia causa, i pot fer als seus súbdits tot allò
que li plagui sense que ningú tingui la menor llibertat per a qüestionar o
controlar aquells qui executen els seus designis, i si cal que hom s'hi sotmeti
en tot allò que faci, ja sigui fruit de la raó, de l'error o de l'apassionament. És molt millor
l'estat de natura, on els homes no estan obligats a sotmetre's a la voluntat
injusta d'altri; i on, si aquell qui jutja ho fa erradament, en la seva pròpia
causa o en qualsevol altra, n'és responsable davant la resta del gènere humà.
14. Hom fa sovint una important objecció: ¿On hi ha, o hi ha hagut mai,
homes en aquest estat de natura? A la qual, actualment, n'hi ha prou amb
respondre que, atès que tots els prínceps i governants dels governs
independents d'arreu del món són dins l'estat de natura, és ben clar que al món
sempre hi ha hagut i hi haurà innombrables homes en aquest estat. Em refereixo
als governants de comunitats independents, tant si són aliats com d'altres com
si no ho són; perquè no pas tota mena de pacte pot posar fi a l'estat de natura
entre els homes, sinó únicament el mutu i comú assentiment d'entrar en una
comunitat i de formar un sol cos polític. I hi ha també d'altres promeses i
pactes que els homes poden fer els uns amb els altres, sense que per això
deixin d'estar dins l'estat de natura. Les promeses i bescanvis fets, per
exemple, entre els dos homes en una illa deserta que esmenta Garcilaso de la
Vega a la seva història del Perú, o entre un suïs i un indi a les selves d'Amèrica,
els comprometen entre si tot i que es troben en un estat de natura. Perquè la
veritat i la salvaguarda de la fe pertanyen als homes com a homes, no com a
membres de la societat.
15. A aquells qui diuen que no hi ha hagut mai cap home en l'estat de natura,
jo oposaré l'autoritat de l'assenyat Hooker (Eccl, Pol., I, 10), que diu que «les
lleis que han estat fins aquí citades» —ço és, les lleis naturals— «obliguen
totalment els homes, com a tals, encara que mai no hagin establert cap mena de
mancomunitat ni cap acord solemne entre ells respecte a que cal fer i que cal
no fer, però, com que nosaltres no ens bastem sols per assortir-nos de totes
les provisions necessàries per a la vida que la nostra naturalesa desitja, una
vida adequada a la dignitat de l'home, i, per tal de suplir aquestes deficiències
i imperfeccions que patim si vivim absolutament sols, tendim de manera natural
a cercar la comunió i la confraternitat amb els altres, aquesta fou la causa
que els homes s'unissin inicialment en societats polítiques». I jo afegiré, a més,
que tots els homes es troben naturalment en tal estat, i hi romanen fins que,
per propi assentiment, esdevenen membres d'alguna societat política. Això no
dubto que quedarà ben clar en la continuació d'aquest discurs.
CAPÍTOL III
De l' estat de guerra
16. L'estat de guerra és un estat d'enemistat i de destrucció; consegüentment,
qui declari, de paraula o d'obra, qualsevol intenció —no pas apassionada ni
precipitada, sinó equànime i serena— contra la vida d'un altre home, es posarà
en estat de guerra amb aquell contra el qual hagi declarat tal intenció, i
exposarà així la seva vida a ésser-li llevada pel poder de l'altre o de
qualsevol que li faci costat i defensi la seva querella; perquè és raonable i
just que jo tingui dret a destruir allò que m'amenaça amb
destruir-me. Segons la llei natural fonamental, cal que l'home es defensi tant com
sigui possible, i, quan hom no pot protegir-ho tot, la salvaguarda de
l'innocent ha de tenir preferència. I un hom pot destruir aquell qui li faci la
guerra, o hagi demostrat alguna hostilitat a la seva persona, pel mateix motiu
que pot matar un llop o un lleó; homes així no són vinculats a la llei comuna
de la raó, i no tenen altra regla que la de la força i la violència, per la
qual cosa han de ser tractats com besties de rapinya, aquestes criatures perilloses
i nocives que, si hom cau en llur poder, el destruiran amb tota seguretat.
17. D' aquí es desprèn que, aquell qui intenti de sotmetre un altre
home al seu poder absolut, s'hi posarà en estat de guerra; cosa que caldrà
interpretar com una declaració de propòsits en contra de la seva vida. Tinc raons
per pensar que, aquell qui em sotmetés al seu poder sense el meu consentiment,
quan m'hi tingues faria de mi allò que li semblés i fins i tot em destruiria
quan li vingués de gust; perquè ningú no pot pretendre de sotmetre'm al seu
poder absolut si no és obligant-m'hi amb la força. I això va contra el meu dret
a la llibertat, és a dir, fa de mi un esclau. Essent lliure de tal força és l'única
manera com puc garantir la meva seguretat, i la raó m'ordena que consideri com
un enemic de la meva seguretat aquell qui em prengui la dita llibertat, la qual
n'és la tanca protectora; aquell qui faci qualsevol intent d'esclavitzar-me es
posa, consegüentment, en estat de guerra amb mi. Qui, en l'estat de natura,
usurpi la llibertat que pertany a cadascun dins d'aquest estat, és de suposar
que tindrà la intenció d'usurpar la resta, ja que la llibertat és el fonament
de totes les altres coses. Així, aquell qui, en un estat de societat, usurpi la
llibertat que pertany a tots els membres d'aquella societat o comunitat política,
cal suposar que intentarà de prendre'ls totes les altres coses, i per tant haurà de ser considerat
en estat de guerra.
18. Això fa que sigui lícit per a un home matar un lladre que, no
havent-lo ferit en absolut ni havent declarat cap propòsit contrari a la seva
vida, tanmateix haurà fet ús de la força per sotmetre'l al seu poder i prendre-li
els diners o tot all que li plagui. Donat que ha fet ús de la força per
sotmetre'm al seu poder quan no hi tenia cap dret, sigui quina sigui la seva
pretensió no tinc cap motiu per suposar que, si m'ha pres la llibertat, no m'ho
hagi de prendre tot una vegada em tingui sotmès. I m'és lícit, doncs, de
considerar-lo en estat de guerra amb mi i de matar-lo si puc; perquè és ell mateix
qui, havent implantat un estat de guerra en constituir-se en agressor, s'exposa
merescudament a tal risc.
(Diferencia entre l' estat de natura i l' estat de guerra)
19. I heus aquí l'evident diferència entre l'estat de natura i l'estat
de guerra, els quals, si bé alguns homes els han confosos, són tan distants
l'un de l'altre com un estat de pau, bona voluntat, mútua assistència i
seguretat i un estat d'enemistat, malícia, violència i mútua destrucció. La
convivència dels homes d'acord amb la raó, sense cap senyor comú a la Terra amb
autoritat per a jutjar-los, és pròpiament l'estat de natura. Però la força, o
la intenció declarada d'exercir la força contra la persona d'un altre, quan no
hi ha cap senyor comú a la Terra a qui demanar auxili, és l'estat de guerra; i és la manca
d'aquest auxili allò que dóna a l'home el dret de guerra contra un agressor,
encara que sigui súbdit d'una mateixa societat. Així, un lladre, a qui,
havent-me robat tot allò que posseïa, no puc fer cap dany si no és apel·lant a
la llei, jo el puc matar en el moment en que m'escomet, encara que només sigui
per robar-me el cavall o l'abric. La llei fou feta per a la meva protecció, i
per això, allí on no pot intervenir per defensar d'una força immediata la meva
vida —la qual, un cop perduda, és irrecuperable—, m'autoritza a la defensa pròpia
i em concedeix el dret de guerra i la llibertat de matar l'agressor, ja que
aquest no em dóna temps per a recórrer al nostre jutge comú ni per a esperar la
decisió de la llei, com a reparació per a aquells casos en que el dany podria
ser irreparable. La manca d'un jutge comú amb autoritat posa tots els homes en
un estat de natura; la força il·legítima damunt d'una persona crea un estat de
guerra, tant si hi ha jutge comú com si no n'hi ha.
20. Ara: quan la força pròpiament dita arriba a la fi, s'acaba l'estat de guerra i ambdues parts
queden subjectes al just determini de la llei, perquè aleshores resta obert el
recurs d'apel·lar per la passada ofensa i prevenir futures agressions. Però
quan no hi ha, com a l’estat de natura, tal recurs d'apel·lació per manca de
lleis positives i de jutges amb autoritat a qui recórrer, l'estat de guerra
continua, i la part innocent té dret a destruir l'altra sempre que pugui fins
que aquesta no desitgi la pau i la reconciliació en uns termes que permetin de
reparar tot el mal que ja ha causat i de garantir per al futur la seguretat de
l'innocent. I, cas que resti obert el recurs d'apel·lació a la llei i als
jutges constituïts però la reparació sigui denegada per una perversió manifesta
de la justícia i una descarada tergiversació de les lleis, és certament difícil
d'imaginar altra cosa, per tal de protegir i indemnitzar contra la violència i
els ultratges, que un estat de guerra. La violència i l'agressió, encara que
vinguin de mans autoritzades per a administrar la justícia, no deixen de ser violència i
agressió, per molt acolorides que estiguin amb el nom, les pretensions o les formes
de la llei; d'on es desprèn que l'objectiu final és protegir i indemnitzar
l'innocent amb una aplicació imparcial de la llei damunt tots aquells que hi són
subjectes. Sempre que no s'actua amb bona
fide, hom declara la guerra als que en pateixen les conseqüències, als
quals, mancats d'un guiatge terrenal, no resta més que l'únic remei en aquests
casos: l'apel·lació al Cel.
21. La
prevenció d'aquest estat de guerra (on no hi ha altre recurs que acudir al Cel,
i que pot sorgir de la menor discrepància, no havent-hi autoritat per a decidir
entre els contendents) és una raó cabdal perquè els homes s'agrupin en societat
i abandonin l'estat de natura. On hi hagi un poder i una autoritat terrenals
dels quals ho m pugui obtenir reparació mitjançant recurs, la continuïtat de
l'estat de guerra hi restarà exclosa i serà aquell poder qui resoldrà la
controvèrsia. Si hi hagués hagut algun tribunal d'aquesta mena, alguna jurisdicció
superior a la Terra per a determinar el dret entre Jefté i els ammonites, no haurien arribat mai a un
estat de guerra; però sabem que ell és veié obligat a apel·lar al Cel. «Que
Jahvè, ell que és jutge», diu Jefté, «judiqui entre israelites i ammonites» (Jt
11:27), i tot seguit, refiant-se d'aquest recurs, prossegueix i mena el seu
exercit a la batalla. Per tant, en aquestes controvèrsies,
plantejada la qüestió «qui serà el jutge?», hom no vol pas dir qui resoldrà la
controvèrsia; tothom sap que és el que Jefté ens diu aquí: que «Jahvè, ell que
és jutge», serà qui judicarà. Quan no hi ha jutge terrenal, cal apel·lar a la
Divina Providència. La pregunta, doncs, no pot pas significar «qui judicarà?».
Si un altre home s'ha posat en estat de guerra amb mi, (cal que jo faci com feu
Jefté, recórrer al cel? Sobre això, només jo mateix puc ser jutge en la meva
consciència, i n'hauré de respondre, el gran dia, davant del jutge suprem de
tots els homes
No hay comentarios:
Publicar un comentario