LOCKE
SEGON TRACTAT SOBRE EL GOVERN CIVIL.
ASSAIG SOBRE L' ORIGEN, ELS LÍMITS I ELS FINS VERITABLES DEL GOVERN CIVIL.
Segon tractat
sobre el govern civil
J. Locke
CAPÍTOL XIX
De la dissolució del govern
(De la
dissolució de la societat i dissolució del govern)
211. Tothom qui vulgui parlar amb una mica de claredat
de la dissolució del govern cal que distingeixi, abans que res, entre dissolució
de la societat i dissolució del govern. Allò que origina la comunitat i sostreu
els homes del lliure estat de natura per integrar-los en una societat política és
l'acord que cadascun estableix amb la resta per a unir-se i actuar com un sol
cos, i constituir, així, un Estat diferenciat. La manera habitual —i gairebé
l’única— de dissoldre aquesta unió és la invasió i conquesta de L’Estat per una
força estrangera. En aquest cas (no essent capaços els membres de la comunitat
de mantenir-se com un cos únic i independent), la unió en que és fonamentava
aquell cos polític deixa necessariament d'existir, de manera que cadascú
retorna a l'estat en que es trobava anteriorment i recupera la llibertat de
compondre-se-les tot sol i de procurar-se la pròpia salvaguarda, si ho creu
convenient, en el si d'alguna altra societat. Sempre que una societat és
dissolta, és ben segur que el govern de tal societat no podrà subsistir.
L'espasa del conqueridor sovint escapça de soca-rel els governs i esbocina les
societats, i les multituds, sotmeses o disperses, són privades de la protecció
i de la dependència d'aquella societat que les hauria d'haver defensat contra la
violència. I no cal pas dir res més: el món ja està molt experimentat i molt
avançat per a permetre aquest tipus de dissolució de governs. No són necessaris
gaires arguments per a demostrar que, quan la societat és dissolta, el govern
no pot subsistir. Això fora tan impossible com que l'estructura d'una casa es
mantingués dempeus quan els materials els ha arrossegat i dispersat un remolí
de vent, o després que un terratrèmol els hagués convertit en un confús
amuntegament de runa.
(Dissolució dels governs: primera manera)
212. A més d'aquest
enderrocament des de fora, els governs també poden ésser dissolts des de dins,
en els casos següents:
Primer, quan el
poder legislatiu ha estat alterat. La societat civil suposa la convivència
pacífica dels seus membres; l'estat de guerra en resta exclòs mitjançant
l'arbitratge que han fet recaure en el legislatiu per tal que resolgués
qualsevol diferència que pugui sorgir entre ells. És, doncs, el poder
legislatiu allò que uneix els membres d'un Estat i els aplega en un cos únic i
coherent, i constitueix l'ànima que dóna forma, vida i unitat a l'Estat, i d'on
aquells deriven llur influència, simpatia i connexió mútues. Per tant, en
desintegrar-se o dissoldre's el poder legislatiu, s'esdevenen la dissolució i
la mort de la societat, ja que l'essència i la unió d'aquesta societat
consistien a tenir una voluntat única, i el poder legislatiu, una vegada
establert per la majoria, era qui manifestava i, per dir-ho així, mantenia
aquella voluntat. La constitució del legislatiu és l'acte primer i fonamental
de la societat, perquè garanteix la continuació de la unitat entre els seus
membres sota la direcció de determinades persones i cenyint-se a unes lleis
dictades per legisladors autoritzats, nomenats amb el consentiment del poble,
sense els quals cap home, ni cap grup d'homes, no tenen cap autoritat per a
promulgar lleis que obliguin la resta. Sempre que algú —o algun grup— no
designat pel poble es posi a legislar pel seu compte, estarà dictant lleis
sense autoritat per a fer-ho, i per tant el poble no estarà obligat a
acatar-les i restarà altre cop lliure de submissió, amb plena llibertat per a
assignar-se un nou legislatiu com els sembli millor i per a resistir-se a la
força d'aquells qui els vulguin imposar qualsevol cosa sense autoritat per a
fer-ho. Cadascú restarà a disposició de la seva pròpia voluntat sempre que
aquells que la societat havia delegat per a interpretar la voluntat pública
siguin destituïts per uns altres que, sense autoritat ni delegació, n'usurpin
el lloc.
213. Això és
provocat, habitualment, quan els que detenen el poder en un Estat en fan mal
ús, i és difícil de jutjar correctament i de determinar a qui cal carregar la
responsabilitat sense saber en quin tipus de govern s'ha esdevingut. Suposem,
doncs, que el poder legislatiu es trobi, simultàniament, en mans de tres
persones distintes:
1. Una sola persona
que, per via hereditària, posseeixi el poder executiu constant i suprem, i
alhora la potestat de convocar i dissoldre les altres dues dins uns determinats
períodes de temps.
2. Una assemblea constituïda per la noblesa
hereditària.
3. Una assemblea de
representants elegits pel poble pro
tempore.
Suposant, doncs, un
govern d'aquesta mena, és evident que:
214. Primer: Quan
aquesta persona o monarca imposa la seva voluntat arbitrària en comptes
d'aplicar les lleis que representen la voluntat de la societat, aleshores
modifica el poder legislatiu; per tal com, efectivament, son les normes i les
lleis del poder legislatiu aquelles que cal executar i que requereixen d'ésser
obeïdes, i qualssevol altres lleis i normes que hom pretengui d'imposar per la
força i no provinguin del legislatiu designat per la societat modificaran tal
poder. Tot aquell qui introdueixi noves lleis, no autoritzades prèviament per
designació fonamental de la societat, o subverteixi les ja existents, repudia i
desfà el poder legislatiu i n'implanta un de nou.
215. Segon: Quan el
monarca impedeix al poder legislatiu de reunir-se en el seu moment, o d'actuar
lliurement d'acord amb els fins per que fou constituït, el legislatiu és
alterat. No és el sol fet de reunir-se un nombre determinat de persones allò
que constitueix el poder legislatiu; cal, a més, que tinguin llibertat per a
debatre i llicència per a dur a terme tot el que pugui beneficiar la societat.
Quan és privat d'aquestes atribucions, o li són modificades fins al punt
d'impedir a la societat d'exercir degudament el seu poder, el legislatiu
sofreix una evident alteració. Un govern no el constitueixen simples noms, sinó
l’ús i l’exercici dels poders que es preveien que els havien d'acompanyar, de
manera que tot aquell qui usurpa la llibertat o obstaculitza l’actuació del
poder legislatiu en el seu degut moment, de fet el suprimeix i posa fi al
govern.
216. Tercer: Quan
el poder arbitrari del monarca modifica els electors o els procediments
d'elecció sense el consentiment i contra els interessos del poble, el poder
legislatiu també resulta alterat. Si els que voten no són els autoritzats per la
societat, o ho fan de manera diferent de la prescrita, els elegits no
constituiran un poder legislatiu nomenat pel poble.
217. Quart: El fet
de lliurar el poble a mans d'un poder estranger, ja sigui el monarca o el
legislatiu qui ho faci, produeix també, sens dubte, una modificació del poder
legislatiu, i consegüentment la dissolució del govern. El fi pel qual l'home
constituí una societat fou de mantenir-se sempre com una comunitat integra,
lliure i independent, governada per lleis pròpies; sempre que caigui en mans
d'un altre poder, tot això es malmetrà.
218. El motiu pel
qual, en una constitució d'aquesta mena, la dissolució del govern en casos així
és imputable al monarca, és prou evident: tenint la força, el tresor i
l'aparell administratiu de l'Estat a la seva disposició, i estant sovint
convençut, per ell mateix o per influència d'aduladors, que la seva condició de
magistrat suprem l'eximeix de tot control, nomes ell es troba en una posició
que li permet de produir canvis d'aquesta mena, i té a les mans el poder per a
atemorir o eliminar els seus opositors titllant-los de facciosos, sediciosos i
enemics del govern. Mentre que cap altra part del legislatiu ni del poble no
pot, per si sola, alterar en absolut aquell poder sense recórrer a una
rebel·lió prou manifesta i visible per
ser tinguda en compte, la qual, cas de reeixir, produiria uns efectes ben poc
diferents dels d'una conquesta estrangera. A més, en aquesta forma de govern,
tenint el monarca el poder per a dissoldre les altres parts del poder
legislatiu, convertint-les així en persones privades, aquestes no podran mai,
en oposició a ell o sense la seva aprovació, alterar el legislatiu mitjançant
una llei, ja que és necessari el consentiment del monarca per a ratificar
qualsevol decret. Sempre, però, que les altres parts del legislatiu
col·laborin, d'alguna manera, en qualsevol temptativa contra el govern, tant si
la promouen directament com si no s'hi oposen com caldria, seran culpables
d'haver pres part en allò que és sens dubte el pitjor crim que puguin cometre
uns homes contra uns altres.
219. Hi ha encara una
altra manera de dissoldre un govern, i és quan aquell qui té el poder executiu
suprem negligeix i abandona la seva funció fins al punt que no és possible de
seguir executant les lleis ja existents. Això significa, manifestament,
reduir-ho tot a l’anarquia i fer efectiva la dissolució del govern. Les lleis
no han estat fetes perquè si, sinó perquè llur execució estableixi els límits
de la societat i conservi cada part del cos polític en el seu lloc degut i fent
la funció que li pertoca, i, si deixen de regir, el govern cessarà de manera
visible i el poble esdevindrà una multitud confusa, sense ordre ni connexió.
Quan ja no existeix l'administració de la justícia per a defensar els drets
dels homes, ni resta cap poder, dins la comunitat, que pugui dirigir la força
ni satisfer les necessitats de la població, no hi ha cap dubte que ha deixat
d'existir tota mena de govern. Si hi ha impossibilitat d'executar les lleis és
ben bé com si no existissin, i un govern sense lleis és, suposo, un misteri
polític inconcebible per a l'enteniment humà i incompatible amb la societat
humana.
(La resposta del poble)
220. En aquest cas
i en d'altres de semblants, un cop dissolt el govern el poble resta en
llibertat per a proveir per ales seves pròpies necessitats i per a erigir un
nou poder legislatiu, diferent de l'anterior en persones, forma o ambdues
coses, si hom ho creu convenient per al bé i la seguretat públics. La societat
no ha, de perdre mai, per culpa d'un altre, el dret innat i original que té a
protegir-se a si mateixa, dret que només pot ser satisfet mitjançant un poder
legislatiu establert i una execució justa i imparcial de les lleis que aquell
dicta. Però la situació de la humanitat no és pas tan desgraciada que no
permeti als homes d'emprar aquest remei fins que sigui massa tard per a buscar-ne
un altre. Dir al poble que cal que procurin per ells mateixos tot creant un
nou legislatiu quan l'opressió, l'artifici
el lliurament a mans estrangeres han fet desaparèixer el que hi havia,
no és més que dir-los que poden trobar un remei quan ja és massa tard i el mal
és incurable. Això és, de fet, igual com esclavitzar-los primer i després
dir-los que procurin per la seva llibertat, i, quan tenen les cadenes posades,
dir-los que actuïn com a homes lliures. Si és així, més que un remei serà una burla;
els homes no poden protegir-se mai contra la tirania, si no hi ha mitjans per a
escapar-ne, fins que no hi són ben bé sota. Per això cal que el poble no sols
tingui dret a lliurar-se de la tirania, sinó també a intentar d'evitar-la.
(Dissolució dels governs: segona manera)
221. Hi ha doncs,
en segon lloc, una altra manera de dissoldre un govern: quan el legislatiu, o
el monarca, actuen contràriament a la tasca que els ha estat confiada.
El poder legislatiu
actua contra la tasca que li ha estat confiada si intenta d'envair les
propietats dels súbdits, de manera que els membres d'aquell poder, o qualsevol
altra part de la comunitat, esdevinguin amos o puguin disposar arbitràriament
de les vides, les llibertats o les fortunes de la població.
222. El motiu pel
qual els homes entren en una societat és la salvaguarda de llur propietat, i si
designen i autoritzen un poder legislatiu és perquè hi pugui haver unes lleis i
unes normes que actuïn com a custòdia i mur protector de les propietats de tots
els membres de la comunitat, i que delimitin el poder i moderin el domini de
cada membre i cada part de la societat. A ningú no se li acudirà que la
voluntat de la societat pugui ser que el poder legislatiu tingui facultat per a
destruir allò que hom havia previst que protegís, i per la qual cosa els homes
entraren en societat i se sotmeteren a uns legisladors designats per ells
mateixos. Sempre que els legisladors intentin d'arrabassar i de destruir la
propietat del poble, o de reduir els homes a la condició d'esclaus sot a un
poder arbitrari, es posen en estat de guerra amb el poble, i aquest, a partir
d'aleshores, resta eximit de tota obediència i pot acollir-se al refugi comú
que Déu ha ofert a tots els homes contra la força i la violència. Sempre, doncs,
que el poder legislatiu transgredeixi aquesta norma fonamental de la societat,
i, ja sigui per ambició, per por, per niciesa o per corrupció, intenti
d'atribuir-se o de lliurar a mans d'un altre un poder absolut damunt les vides,
les llibertats i els bens del poble, haurà traït la confiança atorgada i haurà
posat el poder que el poble li havia concedit al servei d'objectius ben
oposats, de tal manera que el poble recuperarà aquell poder i tindrà dret a
recobrar la llibertat inicial, i, amb la designació d'un nou legislatiu (el que
cregui més convenient), procurar per la seva pròpia seguretat i protecció, ja
que és amb aquest fi que els homes són dins la societat. Això que acabo de dir
sobre el poder legislatiu en general és igualment vàlid pel que fa al suprem
executor, el qual, tenint assignades dues missions —participació en el
legislatiu i suprema execució de la llei—, actuarà contra totes dues si pretén
d'imposar la seva voluntat arbitrària com a llei de la societat. Actuarà també
contràriament a la seva missió si fa ús de la força, del tresor o de l'aparell
administratiu de la societat per a corrompre'n els representants i guanyar-los
per als seus propòsits, o bé si compromet d'antuvi els electors i els obliga a
votar a favor d'aquells que s'ha fet seus mitjançant incitació, amenaces, promeses
o qualsevol altre procediment, i li han promès de votar i d'aprovar
determinades lleis. Manipular així candidats i electors i modificar els procediments electorals, ¿què és,
sinó escapçar el govern per les arrels i enverinar la mateixa font de la seguretat
pública? El poble s'ha reservat el dret a triar els representants que han de
defensar les seves propietats, i no ho pot haver fet amb altra intenció que la
de garantir que fossin sempre elegits lliurement, i que, una vegada elegits,
actuessin i dictaminessin lliurement segons que les necessitats de l'Estat i el
bé públic consideressin necessari, després del degut examen i d'una discussió
ponderada. I això no ho poden fer aquells qui voten abans d'haver sentit la
discussió i d'haver sospesat les raons de totes bandes. Qui arranja una
assemblea d'aquest caire i pretén d'imposar els complica, declarats de la seva
pròpia voluntat com a representants legítims del poble i legisladors de la
societat, comet sens dubte la violació més greu de la confiança que hom li ha
donat, i manifesta una intenció de subvertir el govern tan evident que ja no ho
pot ser més. Si hi afegim, a més, el fet de posar premis i càstigs al servei
d'aquest mateix fi, i de fer ús de tots els ardits possibles per a corrompre la
llei i eliminar i destruir tots aquells qui surtin al pas de tals intencions i
no vulguin accedir ni consentir a trair les llibertats del seu país, no ens
restarà pas cap dubte sobre la naturalesa del seu capteniment. És fàcil de
determinar quina mena de poder és aquest que alguns, dins la societat,
utilitzen en contradicció amb la responsabilitat que li és inherent d'ençà de
la seva institució; i és inevitable de concloure que aquell qui ha intentat
això una vegada ja no mereix mai més cap confiança.
223. Potser se'm
dirà que el poble és ignorant i no està mai content, i que fonamentar el govern
en l’opinió inestable i l’humor fluctuant de la gent és exposar-lo a una ruïna
certa, i que cap govern no podrà subsistir gaire temps si el poble ha de
nomenar un nou poder legislatiu cada vegada que es consideri perjudicat per
l'existent. Doncs bé, jo dic que és tot el contrari. La gent no abandona els
antics costums tan fàcilment com algú tendeix a suggerir. És molt difícil de
convèncer-la que cal reparar defectes evidents de l’estructura social a que
estem acostumats. Tant si hi ha defectes de bon principi, com si el temps i la
corrupció n'han introduït, no és gens fàcil aconseguir de corregir-los, encara
que el món sencer ho consideri oportú. Aquesta lentitud i aversió per part del
poble a renunciar a les seves antigues constitucions, tot i les moltes
revolucions que s'han esdevingut en aquest regne en èpoques presents i
passades, ha mantingut sempre —o ens l’ha retornat després d'algun interval de
temptatives infructuoses— el nostre ancestral poder legislatiu compost pel rei,
els lords i els comuns. I per moltes provocacions que hagin desposseït de la
corona alguns dels nostres monarques, el poble no ha arribat mai al punt de
lliurar-la a una altra dinastia.
(La rebel·lió: el poder en mans del poble)
224. Em direu que
aquesta hipòtesi sembra els ferments de la rebel·lió freqüent, a la qual cosa
jo us respondré:
Primer: No pas més
que qualsevol altra hipòtesi. Quan el poble cau en desgràcia i es troba exposat
als excessos d'un poder arbitrari, ja podeu proclamar que els seus governants
son fills de Júpiter, ja podeu dir que són sagrats divins, descendents de Déu o
directament autoritzats pel Cel, ja els podeu equiparar a qui vulgueu: sempre
passarà el mateix. El poble que és habitualment maltractat i governat contràriament
al dret, estarà disposat, a la menor ocasió, a alliberar-se de la feixuga
carrega que duu a sobre; anhelarà i cercarà una oportunitat que, ja sia pels
canvis, per les febleses o pels accidents dels afers humans, no sol trigar
gaire a oferir-se'ls. Ha d'haver viscut molt poc en aquest món qui no hagi vist
cap exemple d'això en el seu temps, i ben poc deu haver llegit qui no pugui
aportar-ne exemples trets de tota mena de governs del món.
225. Segon:
Aquestes revolucions no es produeixen pas arran del menor senyal de desgovern
en els afers públics. El poble està disposat a tolerar greus errors per part de
qui governa, moltes lleis equivocades i inoportunes i totes les relliscades de
la feblesa humana sense murmurar ni sublevar-se, però si una llarga recula
d'abusos, prevaricacions i artificis, tots dirigits a un mateix fi, li posen en
evidència les intencions dels governants i s'adona inevitablement d'allò que
l'oprimeix i d'on el volen menar, no serà gens estrany que es desvetlli i faci
tots els possibles per posar la llei en mans de qui li pugui garantir que perseguirà els
fins pels quals el govern havia estat erigit. Si no és així, els noms antics i
les formes de govern enganyívoles són molt pitjors que l'estat de natura o la
pura anarquia, perquè els inconvenients són igualment greus i immediats, i en
canvi el remei és molt més llunyà i difícil.
226. Tercer:
Aquesta doctrina d'un poder en mans del poble per a recuperar la seguretat tot
nomenant un nou legislatiu quan els legisladors han actuat contràriament a llur
comesa i han envaït les seves propietats, és la millor defensa contra la
rebel·lió i el mitjà més eficaç per a evitar-la. La rebel·lió no és pas una
oposició a les persones, sinó a l'autoritat, i aquesta es basa únicament en les
constitucions i en les lleis del govern: sigui qui sigui aquell qui per la
força les infringeixi i per la força en justifiqui la violació, haurà de ser
considerat verament i pròpiament com un rebel. Atès que els homes, en unir-se
en societat i formar un govern civil, n'han exclòs la força i han introduït
unes lleis per a la defensa de la propietat, de la pau i de la unitat entre
ells, qui vulgui seguir fent ús de la força per a oposar-se a les lleis és
evident que es rebel·la, i que retorna l'estat de guerra, i cal considerar-lo
un veritable rebel. I això són molt propensos a fer-ho els que tenen el poder,
amb tota l'autoritat de que se saben posseïdors, la temptació d'emprar la força
que tenen a les mans i els afalacs dels que els envolten. La manera més adient
per a prevenir el mal és mostrar els perills i la injustícia de tals actituds a
aquells qui estiguin més temptats a
adoptar-les.
227. En tots dos
casos esmentats més amunt, tant en el que consisteix a modificar el legislatiu
com quan els legisladors actuen contra el fi que els fou assignat, els
culpables ho són del delicte de rebel·lió. Tot aquell qui, per la força,
suprimeixi el poder legislatiu de qualsevol societat, i amb ell les lleis
inherents a la seva funció, haurà eliminat amb això l'arbitratge que la gent
havia acceptat perquè resolgués pacíficament les seves controvèrsies i impedís
l'estat de guerra entre ells. Per tant, qui destitueix o modifica el poder
legislatiu s'apropia d'aquell poder decisiu que ningú no pot tenir si no és amb
el nomenament i el consentiment del poble, i, en destruir l'autoritat que el
poble havia establert —i que només ell podia establir— i implantar un poder no
autoritzat pel poble, implanta en realitat un estat de guerra, és a dir, una
situació en que la força s'oposa a l'autoritat. Així, doncs, mitjançant la
destitució del legislatiu nomenat per la societat (a les decisions del qual el
poble assentia unitàriament com si fossin pròpies ), hom desfà els llaços que
unien el poble i l'exposa novament a un estat de guerra. I si els que amb la
força usurpen el poder legislatiu són rebels, els legisladors, com ja hem vist,
no ho seran pas menys si, havent estat designats per a protegir el poble, les
seves llibertats i els seus bens, intenten d'usurpar-los-hi per la força,
perquè d'aquesta manera es posaran en estat de guerra amb aquells que els
havien nomenat protectors i guardians de llur pau i esdevindran autèntics
rebels, rebellantes amb les
circumstancies més agreujants.
228. Però si els
que afirmen que dir al poble que resta eximit d'obediència quan hom atempta
il·legalment contra les seves llibertats i propietats, i que pot reaccionar
contra la violència il·legítima dels seus magistrats si aquests envaeixen les
seves propietats, contràriament a la tasca que tenien assignada, és establir
els fonaments de la rebel·lió, volen dir que pot ocasionar guerres civils o
tumults interns, i que per tant és una doctrina que cal rebutjar com a
destructiva per a la pau del món, també haurien de dir, seguint el mateix
criteri, que els homes honrats no poden plantar cara als lladres ni als pirates
perquè això podria ocasionar desordres o vessament de sang. Qualsevol dany
ocasionat en aquests casos no és pas imputable a aquell qui defensa els seus
propis drets, sinó a aquell qui envaeix els del seu veí. Si L’home honrat i
innocent ha de cedir calladament, en bé de la pau, tot el que té a qui
l'escomet violentament, m'agradaria saber quina mena de pau hi hauria al món si
hagués de recolzar únicament en la violència i en la rapinya, i es mantingués
tan sols en benefici dels lladres i dels opressors. ¿Qui em negarà que no hi
hauria una pau admirable entre el poderós i el dèbil, si l'ovella, sense cap
resistència, oferís el coll a l'imperiós llop perquè l'hi esqueixes? La caverna
de Polifem ens ofereix un exemple perfecte d'aquesta mena de pau, i d'un govern
sota el qual Ulisses i els seus companys no podien fer altra cosa que consentir
quietament d'esser devorats. I no hi ha dubte que Ulisses, que era un home
prudent, predica als seus companys l’obediència passiva i els exhorta a
sotmetre's calladament tot explicant-los com era d'important la pau per a la
humanitat, i fent-los veure les inconveniències que s'originarien si oferien
resistència al poder que Polifem tenia damunt d'ells.
229. Si la finalitat
del govern és el bé de la comunitat, ¿que és millor per als homes, que els
pobles estiguin sempre exposats a la voluntat incontrolada dels tirans, o que
sempre hi hagi la possibilitat d'enfrontar-se als governants si fan un ús
exhorbitant del poder i el posen al servei de la destrucció en comptes
d'aplicar-lo a la protecció dels bens dels súbdits?
JOHN LOCKE, Assaig sobre el govern civil, precedit de la Carta sobre la tolerància, traducció de JAUME MEDINA i JOAN SELLENT, edició a cura de JOSEP RAMONEDA, Editorial Laia (ara al fons d' Edicions 62, S.A), 1983, pàgines 93-109; 158-179; 240-252 (amb alguna lleugera adaptació dels editors d' Atena amb finalitats didàctiques).
CAPÍTOL XIX
De la dissolució del govern
(De la
dissolució de la societat i dissolució del govern)
211. Tothom qui vulgui parlar amb una mica de claredat
de la dissolució del govern cal que distingeixi, abans que res, entre dissolució
de la societat i dissolució del govern. Allò que origina la comunitat i sostreu
els homes del lliure estat de natura per integrar-los en una societat política és
l'acord que cadascun estableix amb la resta per a unir-se i actuar com un sol
cos, i constituir, així, un Estat diferenciat. La manera habitual —i gairebé
l’única— de dissoldre aquesta unió és la invasió i conquesta de L’Estat per una
força estrangera. En aquest cas (no essent capaços els membres de la comunitat
de mantenir-se com un cos únic i independent), la unió en que és fonamentava
aquell cos polític deixa necessariament d'existir, de manera que cadascú
retorna a l'estat en que es trobava anteriorment i recupera la llibertat de
compondre-se-les tot sol i de procurar-se la pròpia salvaguarda, si ho creu
convenient, en el si d'alguna altra societat. Sempre que una societat és
dissolta, és ben segur que el govern de tal societat no podrà subsistir.
L'espasa del conqueridor sovint escapça de soca-rel els governs i esbocina les
societats, i les multituds, sotmeses o disperses, són privades de la protecció
i de la dependència d'aquella societat que les hauria d'haver defensat contra la
violència. I no cal pas dir res més: el món ja està molt experimentat i molt
avançat per a permetre aquest tipus de dissolució de governs. No són necessaris
gaires arguments per a demostrar que, quan la societat és dissolta, el govern
no pot subsistir. Això fora tan impossible com que l'estructura d'una casa es
mantingués dempeus quan els materials els ha arrossegat i dispersat un remolí
de vent, o després que un terratrèmol els hagués convertit en un confús
amuntegament de runa.
(Dissolució dels governs: primera manera)
212. A més d'aquest
enderrocament des de fora, els governs també poden ésser dissolts des de dins,
en els casos següents:
Primer, quan el
poder legislatiu ha estat alterat. La societat civil suposa la convivència
pacífica dels seus membres; l'estat de guerra en resta exclòs mitjançant
l'arbitratge que han fet recaure en el legislatiu per tal que resolgués
qualsevol diferència que pugui sorgir entre ells. És, doncs, el poder
legislatiu allò que uneix els membres d'un Estat i els aplega en un cos únic i
coherent, i constitueix l'ànima que dóna forma, vida i unitat a l'Estat, i d'on
aquells deriven llur influència, simpatia i connexió mútues. Per tant, en
desintegrar-se o dissoldre's el poder legislatiu, s'esdevenen la dissolució i
la mort de la societat, ja que l'essència i la unió d'aquesta societat
consistien a tenir una voluntat única, i el poder legislatiu, una vegada
establert per la majoria, era qui manifestava i, per dir-ho així, mantenia
aquella voluntat. La constitució del legislatiu és l'acte primer i fonamental
de la societat, perquè garanteix la continuació de la unitat entre els seus
membres sota la direcció de determinades persones i cenyint-se a unes lleis
dictades per legisladors autoritzats, nomenats amb el consentiment del poble,
sense els quals cap home, ni cap grup d'homes, no tenen cap autoritat per a
promulgar lleis que obliguin la resta. Sempre que algú —o algun grup— no
designat pel poble es posi a legislar pel seu compte, estarà dictant lleis
sense autoritat per a fer-ho, i per tant el poble no estarà obligat a
acatar-les i restarà altre cop lliure de submissió, amb plena llibertat per a
assignar-se un nou legislatiu com els sembli millor i per a resistir-se a la
força d'aquells qui els vulguin imposar qualsevol cosa sense autoritat per a
fer-ho. Cadascú restarà a disposició de la seva pròpia voluntat sempre que
aquells que la societat havia delegat per a interpretar la voluntat pública
siguin destituïts per uns altres que, sense autoritat ni delegació, n'usurpin
el lloc.
213. Això és
provocat, habitualment, quan els que detenen el poder en un Estat en fan mal
ús, i és difícil de jutjar correctament i de determinar a qui cal carregar la
responsabilitat sense saber en quin tipus de govern s'ha esdevingut. Suposem,
doncs, que el poder legislatiu es trobi, simultàniament, en mans de tres
persones distintes:
1. Una sola persona
que, per via hereditària, posseeixi el poder executiu constant i suprem, i
alhora la potestat de convocar i dissoldre les altres dues dins uns determinats
períodes de temps.
2. Una assemblea constituïda per la noblesa
hereditària.
3. Una assemblea de
representants elegits pel poble pro
tempore.
Suposant, doncs, un
govern d'aquesta mena, és evident que:
214. Primer: Quan
aquesta persona o monarca imposa la seva voluntat arbitrària en comptes
d'aplicar les lleis que representen la voluntat de la societat, aleshores
modifica el poder legislatiu; per tal com, efectivament, son les normes i les
lleis del poder legislatiu aquelles que cal executar i que requereixen d'ésser
obeïdes, i qualssevol altres lleis i normes que hom pretengui d'imposar per la
força i no provinguin del legislatiu designat per la societat modificaran tal
poder. Tot aquell qui introdueixi noves lleis, no autoritzades prèviament per
designació fonamental de la societat, o subverteixi les ja existents, repudia i
desfà el poder legislatiu i n'implanta un de nou.
215. Segon: Quan el
monarca impedeix al poder legislatiu de reunir-se en el seu moment, o d'actuar
lliurement d'acord amb els fins per que fou constituït, el legislatiu és
alterat. No és el sol fet de reunir-se un nombre determinat de persones allò
que constitueix el poder legislatiu; cal, a més, que tinguin llibertat per a
debatre i llicència per a dur a terme tot el que pugui beneficiar la societat.
Quan és privat d'aquestes atribucions, o li són modificades fins al punt
d'impedir a la societat d'exercir degudament el seu poder, el legislatiu
sofreix una evident alteració. Un govern no el constitueixen simples noms, sinó
l’ús i l’exercici dels poders que es preveien que els havien d'acompanyar, de
manera que tot aquell qui usurpa la llibertat o obstaculitza l’actuació del
poder legislatiu en el seu degut moment, de fet el suprimeix i posa fi al
govern.
216. Tercer: Quan
el poder arbitrari del monarca modifica els electors o els procediments
d'elecció sense el consentiment i contra els interessos del poble, el poder
legislatiu també resulta alterat. Si els que voten no són els autoritzats per la
societat, o ho fan de manera diferent de la prescrita, els elegits no
constituiran un poder legislatiu nomenat pel poble.
217. Quart: El fet
de lliurar el poble a mans d'un poder estranger, ja sigui el monarca o el
legislatiu qui ho faci, produeix també, sens dubte, una modificació del poder
legislatiu, i consegüentment la dissolució del govern. El fi pel qual l'home
constituí una societat fou de mantenir-se sempre com una comunitat integra,
lliure i independent, governada per lleis pròpies; sempre que caigui en mans
d'un altre poder, tot això es malmetrà.
218. El motiu pel
qual, en una constitució d'aquesta mena, la dissolució del govern en casos així
és imputable al monarca, és prou evident: tenint la força, el tresor i
l'aparell administratiu de l'Estat a la seva disposició, i estant sovint
convençut, per ell mateix o per influència d'aduladors, que la seva condició de
magistrat suprem l'eximeix de tot control, nomes ell es troba en una posició
que li permet de produir canvis d'aquesta mena, i té a les mans el poder per a
atemorir o eliminar els seus opositors titllant-los de facciosos, sediciosos i
enemics del govern. Mentre que cap altra part del legislatiu ni del poble no
pot, per si sola, alterar en absolut aquell poder sense recórrer a una
rebel·lió prou manifesta i visible per
ser tinguda en compte, la qual, cas de reeixir, produiria uns efectes ben poc
diferents dels d'una conquesta estrangera. A més, en aquesta forma de govern,
tenint el monarca el poder per a dissoldre les altres parts del poder
legislatiu, convertint-les així en persones privades, aquestes no podran mai,
en oposició a ell o sense la seva aprovació, alterar el legislatiu mitjançant
una llei, ja que és necessari el consentiment del monarca per a ratificar
qualsevol decret. Sempre, però, que les altres parts del legislatiu
col·laborin, d'alguna manera, en qualsevol temptativa contra el govern, tant si
la promouen directament com si no s'hi oposen com caldria, seran culpables
d'haver pres part en allò que és sens dubte el pitjor crim que puguin cometre
uns homes contra uns altres.
219. Hi ha encara una
altra manera de dissoldre un govern, i és quan aquell qui té el poder executiu
suprem negligeix i abandona la seva funció fins al punt que no és possible de
seguir executant les lleis ja existents. Això significa, manifestament,
reduir-ho tot a l’anarquia i fer efectiva la dissolució del govern. Les lleis
no han estat fetes perquè si, sinó perquè llur execució estableixi els límits
de la societat i conservi cada part del cos polític en el seu lloc degut i fent
la funció que li pertoca, i, si deixen de regir, el govern cessarà de manera
visible i el poble esdevindrà una multitud confusa, sense ordre ni connexió.
Quan ja no existeix l'administració de la justícia per a defensar els drets
dels homes, ni resta cap poder, dins la comunitat, que pugui dirigir la força
ni satisfer les necessitats de la població, no hi ha cap dubte que ha deixat
d'existir tota mena de govern. Si hi ha impossibilitat d'executar les lleis és
ben bé com si no existissin, i un govern sense lleis és, suposo, un misteri
polític inconcebible per a l'enteniment humà i incompatible amb la societat
humana.
(La resposta del poble)
220. En aquest cas
i en d'altres de semblants, un cop dissolt el govern el poble resta en
llibertat per a proveir per ales seves pròpies necessitats i per a erigir un
nou poder legislatiu, diferent de l'anterior en persones, forma o ambdues
coses, si hom ho creu convenient per al bé i la seguretat públics. La societat
no ha, de perdre mai, per culpa d'un altre, el dret innat i original que té a
protegir-se a si mateixa, dret que només pot ser satisfet mitjançant un poder
legislatiu establert i una execució justa i imparcial de les lleis que aquell
dicta. Però la situació de la humanitat no és pas tan desgraciada que no
permeti als homes d'emprar aquest remei fins que sigui massa tard per a buscar-ne
un altre. Dir al poble que cal que procurin per ells mateixos tot creant un
nou legislatiu quan l'opressió, l'artifici
el lliurament a mans estrangeres han fet desaparèixer el que hi havia,
no és més que dir-los que poden trobar un remei quan ja és massa tard i el mal
és incurable. Això és, de fet, igual com esclavitzar-los primer i després
dir-los que procurin per la seva llibertat, i, quan tenen les cadenes posades,
dir-los que actuïn com a homes lliures. Si és així, més que un remei serà una burla;
els homes no poden protegir-se mai contra la tirania, si no hi ha mitjans per a
escapar-ne, fins que no hi són ben bé sota. Per això cal que el poble no sols
tingui dret a lliurar-se de la tirania, sinó també a intentar d'evitar-la.
(Dissolució dels governs: segona manera)
221. Hi ha doncs,
en segon lloc, una altra manera de dissoldre un govern: quan el legislatiu, o
el monarca, actuen contràriament a la tasca que els ha estat confiada.
El poder legislatiu
actua contra la tasca que li ha estat confiada si intenta d'envair les
propietats dels súbdits, de manera que els membres d'aquell poder, o qualsevol
altra part de la comunitat, esdevinguin amos o puguin disposar arbitràriament
de les vides, les llibertats o les fortunes de la població.
222. El motiu pel
qual els homes entren en una societat és la salvaguarda de llur propietat, i si
designen i autoritzen un poder legislatiu és perquè hi pugui haver unes lleis i
unes normes que actuïn com a custòdia i mur protector de les propietats de tots
els membres de la comunitat, i que delimitin el poder i moderin el domini de
cada membre i cada part de la societat. A ningú no se li acudirà que la
voluntat de la societat pugui ser que el poder legislatiu tingui facultat per a
destruir allò que hom havia previst que protegís, i per la qual cosa els homes
entraren en societat i se sotmeteren a uns legisladors designats per ells
mateixos. Sempre que els legisladors intentin d'arrabassar i de destruir la
propietat del poble, o de reduir els homes a la condició d'esclaus sot a un
poder arbitrari, es posen en estat de guerra amb el poble, i aquest, a partir
d'aleshores, resta eximit de tota obediència i pot acollir-se al refugi comú
que Déu ha ofert a tots els homes contra la força i la violència. Sempre, doncs,
que el poder legislatiu transgredeixi aquesta norma fonamental de la societat,
i, ja sigui per ambició, per por, per niciesa o per corrupció, intenti
d'atribuir-se o de lliurar a mans d'un altre un poder absolut damunt les vides,
les llibertats i els bens del poble, haurà traït la confiança atorgada i haurà
posat el poder que el poble li havia concedit al servei d'objectius ben
oposats, de tal manera que el poble recuperarà aquell poder i tindrà dret a
recobrar la llibertat inicial, i, amb la designació d'un nou legislatiu (el que
cregui més convenient), procurar per la seva pròpia seguretat i protecció, ja
que és amb aquest fi que els homes són dins la societat. Això que acabo de dir
sobre el poder legislatiu en general és igualment vàlid pel que fa al suprem
executor, el qual, tenint assignades dues missions —participació en el
legislatiu i suprema execució de la llei—, actuarà contra totes dues si pretén
d'imposar la seva voluntat arbitrària com a llei de la societat. Actuarà també
contràriament a la seva missió si fa ús de la força, del tresor o de l'aparell
administratiu de la societat per a corrompre'n els representants i guanyar-los
per als seus propòsits, o bé si compromet d'antuvi els electors i els obliga a
votar a favor d'aquells que s'ha fet seus mitjançant incitació, amenaces, promeses
o qualsevol altre procediment, i li han promès de votar i d'aprovar
determinades lleis. Manipular així candidats i electors i modificar els procediments electorals, ¿què és,
sinó escapçar el govern per les arrels i enverinar la mateixa font de la seguretat
pública? El poble s'ha reservat el dret a triar els representants que han de
defensar les seves propietats, i no ho pot haver fet amb altra intenció que la
de garantir que fossin sempre elegits lliurement, i que, una vegada elegits,
actuessin i dictaminessin lliurement segons que les necessitats de l'Estat i el
bé públic consideressin necessari, després del degut examen i d'una discussió
ponderada. I això no ho poden fer aquells qui voten abans d'haver sentit la
discussió i d'haver sospesat les raons de totes bandes. Qui arranja una
assemblea d'aquest caire i pretén d'imposar els complica, declarats de la seva
pròpia voluntat com a representants legítims del poble i legisladors de la
societat, comet sens dubte la violació més greu de la confiança que hom li ha
donat, i manifesta una intenció de subvertir el govern tan evident que ja no ho
pot ser més. Si hi afegim, a més, el fet de posar premis i càstigs al servei
d'aquest mateix fi, i de fer ús de tots els ardits possibles per a corrompre la
llei i eliminar i destruir tots aquells qui surtin al pas de tals intencions i
no vulguin accedir ni consentir a trair les llibertats del seu país, no ens
restarà pas cap dubte sobre la naturalesa del seu capteniment. És fàcil de
determinar quina mena de poder és aquest que alguns, dins la societat,
utilitzen en contradicció amb la responsabilitat que li és inherent d'ençà de
la seva institució; i és inevitable de concloure que aquell qui ha intentat
això una vegada ja no mereix mai més cap confiança.
223. Potser se'm
dirà que el poble és ignorant i no està mai content, i que fonamentar el govern
en l’opinió inestable i l’humor fluctuant de la gent és exposar-lo a una ruïna
certa, i que cap govern no podrà subsistir gaire temps si el poble ha de
nomenar un nou poder legislatiu cada vegada que es consideri perjudicat per
l'existent. Doncs bé, jo dic que és tot el contrari. La gent no abandona els
antics costums tan fàcilment com algú tendeix a suggerir. És molt difícil de
convèncer-la que cal reparar defectes evidents de l’estructura social a que
estem acostumats. Tant si hi ha defectes de bon principi, com si el temps i la
corrupció n'han introduït, no és gens fàcil aconseguir de corregir-los, encara
que el món sencer ho consideri oportú. Aquesta lentitud i aversió per part del
poble a renunciar a les seves antigues constitucions, tot i les moltes
revolucions que s'han esdevingut en aquest regne en èpoques presents i
passades, ha mantingut sempre —o ens l’ha retornat després d'algun interval de
temptatives infructuoses— el nostre ancestral poder legislatiu compost pel rei,
els lords i els comuns. I per moltes provocacions que hagin desposseït de la
corona alguns dels nostres monarques, el poble no ha arribat mai al punt de
lliurar-la a una altra dinastia.
(La rebel·lió: el poder en mans del poble)
224. Em direu que
aquesta hipòtesi sembra els ferments de la rebel·lió freqüent, a la qual cosa
jo us respondré:
Primer: No pas més
que qualsevol altra hipòtesi. Quan el poble cau en desgràcia i es troba exposat
als excessos d'un poder arbitrari, ja podeu proclamar que els seus governants
son fills de Júpiter, ja podeu dir que són sagrats divins, descendents de Déu o
directament autoritzats pel Cel, ja els podeu equiparar a qui vulgueu: sempre
passarà el mateix. El poble que és habitualment maltractat i governat contràriament
al dret, estarà disposat, a la menor ocasió, a alliberar-se de la feixuga
carrega que duu a sobre; anhelarà i cercarà una oportunitat que, ja sia pels
canvis, per les febleses o pels accidents dels afers humans, no sol trigar
gaire a oferir-se'ls. Ha d'haver viscut molt poc en aquest món qui no hagi vist
cap exemple d'això en el seu temps, i ben poc deu haver llegit qui no pugui
aportar-ne exemples trets de tota mena de governs del món.
225. Segon:
Aquestes revolucions no es produeixen pas arran del menor senyal de desgovern
en els afers públics. El poble està disposat a tolerar greus errors per part de
qui governa, moltes lleis equivocades i inoportunes i totes les relliscades de
la feblesa humana sense murmurar ni sublevar-se, però si una llarga recula
d'abusos, prevaricacions i artificis, tots dirigits a un mateix fi, li posen en
evidència les intencions dels governants i s'adona inevitablement d'allò que
l'oprimeix i d'on el volen menar, no serà gens estrany que es desvetlli i faci
tots els possibles per posar la llei en mans de qui li pugui garantir que perseguirà els
fins pels quals el govern havia estat erigit. Si no és així, els noms antics i
les formes de govern enganyívoles són molt pitjors que l'estat de natura o la
pura anarquia, perquè els inconvenients són igualment greus i immediats, i en
canvi el remei és molt més llunyà i difícil.
226. Tercer:
Aquesta doctrina d'un poder en mans del poble per a recuperar la seguretat tot
nomenant un nou legislatiu quan els legisladors han actuat contràriament a llur
comesa i han envaït les seves propietats, és la millor defensa contra la
rebel·lió i el mitjà més eficaç per a evitar-la. La rebel·lió no és pas una
oposició a les persones, sinó a l'autoritat, i aquesta es basa únicament en les
constitucions i en les lleis del govern: sigui qui sigui aquell qui per la
força les infringeixi i per la força en justifiqui la violació, haurà de ser
considerat verament i pròpiament com un rebel. Atès que els homes, en unir-se
en societat i formar un govern civil, n'han exclòs la força i han introduït
unes lleis per a la defensa de la propietat, de la pau i de la unitat entre
ells, qui vulgui seguir fent ús de la força per a oposar-se a les lleis és
evident que es rebel·la, i que retorna l'estat de guerra, i cal considerar-lo
un veritable rebel. I això són molt propensos a fer-ho els que tenen el poder,
amb tota l'autoritat de que se saben posseïdors, la temptació d'emprar la força
que tenen a les mans i els afalacs dels que els envolten. La manera més adient
per a prevenir el mal és mostrar els perills i la injustícia de tals actituds a
aquells qui estiguin més temptats a
adoptar-les.
227. En tots dos
casos esmentats més amunt, tant en el que consisteix a modificar el legislatiu
com quan els legisladors actuen contra el fi que els fou assignat, els
culpables ho són del delicte de rebel·lió. Tot aquell qui, per la força,
suprimeixi el poder legislatiu de qualsevol societat, i amb ell les lleis
inherents a la seva funció, haurà eliminat amb això l'arbitratge que la gent
havia acceptat perquè resolgués pacíficament les seves controvèrsies i impedís
l'estat de guerra entre ells. Per tant, qui destitueix o modifica el poder
legislatiu s'apropia d'aquell poder decisiu que ningú no pot tenir si no és amb
el nomenament i el consentiment del poble, i, en destruir l'autoritat que el
poble havia establert —i que només ell podia establir— i implantar un poder no
autoritzat pel poble, implanta en realitat un estat de guerra, és a dir, una
situació en que la força s'oposa a l'autoritat. Així, doncs, mitjançant la
destitució del legislatiu nomenat per la societat (a les decisions del qual el
poble assentia unitàriament com si fossin pròpies ), hom desfà els llaços que
unien el poble i l'exposa novament a un estat de guerra. I si els que amb la
força usurpen el poder legislatiu són rebels, els legisladors, com ja hem vist,
no ho seran pas menys si, havent estat designats per a protegir el poble, les
seves llibertats i els seus bens, intenten d'usurpar-los-hi per la força,
perquè d'aquesta manera es posaran en estat de guerra amb aquells que els
havien nomenat protectors i guardians de llur pau i esdevindran autèntics
rebels, rebellantes amb les
circumstancies més agreujants.
228. Però si els
que afirmen que dir al poble que resta eximit d'obediència quan hom atempta
il·legalment contra les seves llibertats i propietats, i que pot reaccionar
contra la violència il·legítima dels seus magistrats si aquests envaeixen les
seves propietats, contràriament a la tasca que tenien assignada, és establir
els fonaments de la rebel·lió, volen dir que pot ocasionar guerres civils o
tumults interns, i que per tant és una doctrina que cal rebutjar com a
destructiva per a la pau del món, també haurien de dir, seguint el mateix
criteri, que els homes honrats no poden plantar cara als lladres ni als pirates
perquè això podria ocasionar desordres o vessament de sang. Qualsevol dany
ocasionat en aquests casos no és pas imputable a aquell qui defensa els seus
propis drets, sinó a aquell qui envaeix els del seu veí. Si L’home honrat i
innocent ha de cedir calladament, en bé de la pau, tot el que té a qui
l'escomet violentament, m'agradaria saber quina mena de pau hi hauria al món si
hagués de recolzar únicament en la violència i en la rapinya, i es mantingués
tan sols en benefici dels lladres i dels opressors. ¿Qui em negarà que no hi
hauria una pau admirable entre el poderós i el dèbil, si l'ovella, sense cap
resistència, oferís el coll a l'imperiós llop perquè l'hi esqueixes? La caverna
de Polifem ens ofereix un exemple perfecte d'aquesta mena de pau, i d'un govern
sota el qual Ulisses i els seus companys no podien fer altra cosa que consentir
quietament d'esser devorats. I no hi ha dubte que Ulisses, que era un home
prudent, predica als seus companys l’obediència passiva i els exhorta a
sotmetre's calladament tot explicant-los com era d'important la pau per a la
humanitat, i fent-los veure les inconveniències que s'originarien si oferien
resistència al poder que Polifem tenia damunt d'ells.
229. Si la finalitat
del govern és el bé de la comunitat, ¿que és millor per als homes, que els
pobles estiguin sempre exposats a la voluntat incontrolada dels tirans, o que
sempre hi hagi la possibilitat d'enfrontar-se als governants si fan un ús
exhorbitant del poder i el posen al servei de la destrucció en comptes
d'aplicar-lo a la protecció dels bens dels súbdits?
JOHN LOCKE, Assaig sobre el govern civil, precedit de la Carta sobre la tolerància, traducció de JAUME MEDINA i JOAN SELLENT, edició a cura de JOSEP RAMONEDA, Editorial Laia (ara al fons d' Edicions 62, S.A), 1983, pàgines 93-109; 158-179; 240-252 (amb alguna lleugera adaptació dels editors d' Atena amb finalitats didàctiques).
No hay comentarios:
Publicar un comentario