NIETZSCHE
VERITAT I MENTIDA EN SENTIT EXTRAMORAL
1
( Una faula)
“En un remot racó dʼaquest univers
centellejant que sʼexpandeix en innombrables sistemes solar, hi
havia una vegada un astre on animals intel·ligents inventaren el
coneixement. Va ser el moment més pretensiós i mentider de la
“història universal”: només va sre un moment. Al cap dʼuns
quants esbufecs de la natura, lʼastre es glaçà i aquells animals
intel·ligents moriren sense remei. Qualsevol podria haver inventat
aquesta faula i tanmateix podria no haver il·lustrat prou bñe
lʼaspecte lamentable, vague, inútil i arbitrari que pren dins la
naturalesa lʼenteniment humà. No hi ha hagut enteniment
durant eternitats; i, quan desaparegui de nou, res no haurà
passat. Perquè un enteniment no té cap missió per dur a terme que
ultrapassi el límit de la vida humana. Lʼenteniment només és
humà, i només qui en té un i lʼha generat seʼl pren com si fos
la cosa més important del món: com si els eixos de lʼunievrs
haguessin de girar al seu voltant. Si ens poguéssim comunicar amb un
mosquit, ens adonaríem que també ell vola per lʼaire amb aquests
sentiments i es creu ser el centre volant del mateix món. Res
ni hi ha en la natura que sigui tan menyspreable i insignificant
que no es pugui inflar de sobte com un globus per una breu alenada de
la força del coneixement; i així com qualsevol traginer vol tenir
el seu admirador incondicional, també els més superb dels homes, el
filòsof, creu que de totes bandes els ulls de lʼunivers es troben
telescòpicament orientats envers la seva manera de fer i de pensar.”
(L' art de la disfressa)
“Lʼenteniment, com a mitjà destinat
a la conservació de lʼindividu, desplega les seves màximes
energies en lʼart de la disfressa:
perquè aquest és el mitjà gràcies al qual es mantenen en peu els
individus més dèbils i menys robusts,
ja que els ha estat negada lʼoportunitat de lluitar per la seva
existència amb la cornamenta i
lʼesmolada mossegada de la fera salvatge. Aquesta art de la
disfressa
arriba en el cas de lʼhome al màximum:
aquí lʼengany, lʼadulació, la mentida i la impostura, el xerrar a
esquena dʼaltri, el fingir, el viure una falsa vida de luxe,
lʼemmascarament, lʼacord encobridor, el fer comèdia davant els
altres i davant dʼun mateix, en una paraula, el continu giravoltar
entorn dʼuna flema de fatuïtat és tan habitual i gairabé no hi
ha res més inconcebible que imaginar que pugui fer acte de presència
entre els homes lʼimpuls sincer i pur de la veritat. Estan
pregonament immersos en il·lusions i imatges de somnis, la seva
mirada llisca només per la superfície de les coses i solament hi
veu “formes”, el seu sentiment mai no el duu cap a la veritat, i
en té prou amb rebre estímuls i, com qui diu, amb jugar a les
fosques dʼesquena a les coses”
(La veritat social)
“Com que lʼindividu vol
conservar-se, per sobre de qualsevol altre individu, en una situació
natural de les coses utilitza lʼenteniment gairabé només per a
fingir: però com que lʼhome alhora, tant per necessitat com per
avorriment, vol existir socialment, a guisa de ramat, li cal un acord
de pau i, en conseqüència, sʼesforça per fer desaparèixer del
seu món almenys el bellum omnium contra omnes més exagerat. Aquests
acord de pau implica quelcom que sembla el primer pas per aconseguir
aquell misteriós impuls envers la veritat. En aquest moment queda
fixat el que dʼ ara endavant ha de ser “veritat”, és a dir,
sʼinventa una denominació de les coses, uniformement vigent i
obligatòria, i aquesta norma lingüística promulga les primeres
lleis del que cal entendre com a “veritat”, perquè aquí sorgeix
per primera vegada el contrast entre veritat i mentida”
(La veritat, una construcció social de l' enteniment)
(La veritat, una construcció social de l' enteniment)
"Aleshores, què és la veritat? Una
munió inconstant de metàfores, metonímies, antropomorfismes, en
resum, un conjunt de relacions humanes poèticament i retòricament
forçades, transmeses i embellides, i que després dʼ haver estat
usades durant molt de temps, a un poble li semblen fixes, canòniques
i obligatòries: les veritats són il·lusions que ignorem que ho
són, metàfores gastades i sense cap referència al món sensible,
monedes que han perdut la seva imatge gravada i que, ara ja no són
monedes sinó simplement metall.”
(El món percebut)
“Només oblidant aquest món primitiu
de metàfores, només per la petrificació i encarcarament dʼallò
que originàriament era una massa dʼ imatges que brollava amb
impetuosa fluïdesa de la capacitat original dʼimaginació humana,
només per la creença invencible que aquest Sol, aquesta finestra,
aquesta taula són una veritat en si; en resum, només perquè
sʼoblida dʼell mateix com a subjecte, a saber, com a subjecte que
crea artísticament, pot viure lʼhome amb certa tranquil·litat,
seguretat i coherència: si per un instant pogués escapar.se
dʼaquests murs de creença que lʼempresonen, la seva autoconsciència
quedaria immediatament destruïda. Prou li costa reconèixer que
lʼensecte o lʼocell perceben un altre món totalment diferents del
que ell percep, i que la pregunta sobre quina dʼaquestes dues
percepcions del món és la correcta no té cap sentit, perquè, per
a contestar-la, hauríem dʼaplicar el criteri de la percepció
correcte, és a dir, un criteri que no es troba al nostre abast.”
Bibliografia:
BOSCH-VECIANA, Antoni i VVAA: Atena. Lectures de filosofia. Barcelona: Editorial La Magrana, 2012 (pàgines 376-386)
Bibliografia:
BOSCH-VECIANA, Antoni i VVAA: Atena. Lectures de filosofia. Barcelona: Editorial La Magrana, 2012 (pàgines 376-386)
Webgrafia:
http://www.google.cat/#q=en+un++remot+rac%C3%B3+d%27+aquest+univers+
http://llor.files.wordpress.com/2011/06/veritatmentida1.jpg
No hay comentarios:
Publicar un comentario