LOCKE
SEGON TRACTAT SOBRE EL GOVERN CIVIL.
ASSAIG SOBRE L' ORIGEN, ELS LÍMITS I ELS FINS VERITABLES DEL GOVERN CIVIL.
CAPÍTOLS I, II, III
Segon tractat sobre el govern civil
J. Locke
CAPÍTOL I
Del poder polític
1. En el discurs precedent (Primer tractat sobre el govern. An Essay Concerning Certain False Principles) hem vist que:
Adam
no tingué, ni sobre els seus fills ni sobre el món, cap autoritat ni
cap domini adquirits per dret natural de paternitat ni per donació
positiva de Deu, com s'ha volgut fer veure.
Cas que n'hi hagués tingut, fou un dret que no va passar als seus hereus.
Suposant
que hagués passat als hereus, no havent-hi cap llei natural ni cap llei
divina positiva que determini quin és l'hereu adient en tots els casos
que puguin sorgir, el dret de successió i, consegüentment, de regnar, no
pogué ser determinat amb certesa.
Si
fins això hagués estat determinat, com que fa tant de temps que es
perdé per complet el coneixement de quina és la línia primogènita
d'Adam, entre les races del gènere humà i les famílies del món no n'hi
ha cap en la qual pugui subsistir, per damunt de les altres, la menor
pretensió de ser la casa primogènita ni de tenir el dret d'heretatge.
Havent
deixat, al meu parer, ben clares totes aquestes premisses, és
impossible que els actuals governants de la Terra treguin cap profit o
obtinguin la menor ombra d'autoritat d’allò que alguns consideren la
font de tot poder: el domini privat i la jurisdicció paterna d'Adam;
de manera que, si hom no vol donar ocasió a pensar que tots els governs
del món son nomes producte de la força i de la violència, i que els
homes no conviuen sota altres regles que les de les bèsties, segons les
quals el més fort és qui venç, i assenten els fonaments del desordre i
del mal perpetus, del tumult, la sedició i la rebel·lió (coses contra
les quals criden tan fort els seguidors d'aquella hipòtesi), haurà de
trobar necessàriament un altre origen per al govern i per al poder
polític, i una altra manera de designar i de conèixer les persones que
l'han de detenir, tal com Sir Robert F. ens ha ensenyat.
(Definició de poder polític)
2.
Per a tal propòsit, crec que no fora desencertat de precisar allò que
jo entenc per poder polític. El poder d'un magistrat sobre un súbdit cal
distingir-ho del d'un pare sobre els seus fills, del d'un amo sobre el
seu criat, del d'un marit sobre la seva muller i del d'un senyor sobre
el seu esclau. Donant-se, de vegades, tots aquests poders distints en un
mateix home alhora, si el considerem sota aquestes relacions diferents
això ens pot ajudar a distingir aquests poders l'un de l'altre i ens pot
mostrar la diferència entre un governant de l'Estat, un pare de família
i un capità de galera.
3.
Entenc, doncs, per poder polític, el dret a dictar lleis, incloent-hi
la pena de mort i, consegüentment, totes les penes inferiors, per a la
regulació i salvaguarda de la propietat,
i a emprar la força de la comunitat en l'execució de tals lleis i en la
defensa de L’Estat contra agressions forasteres, i tot això únicament
en pro del bé públic.
1. En el discurs precedent (Primer tractat sobre el govern. An Essay Concerning Certain False Principles) hem vist que:
Adam
no tingué, ni sobre els seus fills ni sobre el món, cap autoritat ni
cap domini adquirits per dret natural de paternitat ni per donació
positiva de Deu, com s'ha volgut fer veure.
Cas que n'hi hagués tingut, fou un dret que no va passar als seus hereus.
Suposant
que hagués passat als hereus, no havent-hi cap llei natural ni cap llei
divina positiva que determini quin és l'hereu adient en tots els casos
que puguin sorgir, el dret de successió i, consegüentment, de regnar, no
pogué ser determinat amb certesa.
Si
fins això hagués estat determinat, com que fa tant de temps que es
perdé per complet el coneixement de quina és la línia primogènita
d'Adam, entre les races del gènere humà i les famílies del món no n'hi
ha cap en la qual pugui subsistir, per damunt de les altres, la menor
pretensió de ser la casa primogènita ni de tenir el dret d'heretatge.
Havent
deixat, al meu parer, ben clares totes aquestes premisses, és
impossible que els actuals governants de la Terra treguin cap profit o
obtinguin la menor ombra d'autoritat d’allò que alguns consideren la
font de tot poder: el domini privat i la jurisdicció paterna d'Adam;
de manera que, si hom no vol donar ocasió a pensar que tots els governs
del món son nomes producte de la força i de la violència, i que els
homes no conviuen sota altres regles que les de les bèsties, segons les
quals el més fort és qui venç, i assenten els fonaments del desordre i
del mal perpetus, del tumult, la sedició i la rebel·lió (coses contra
les quals criden tan fort els seguidors d'aquella hipòtesi), haurà de
trobar necessàriament un altre origen per al govern i per al poder
polític, i una altra manera de designar i de conèixer les persones que
l'han de detenir, tal com Sir Robert F. ens ha ensenyat.
(Definició de poder polític)
2.
Per a tal propòsit, crec que no fora desencertat de precisar allò que
jo entenc per poder polític. El poder d'un magistrat sobre un súbdit cal
distingir-ho del d'un pare sobre els seus fills, del d'un amo sobre el
seu criat, del d'un marit sobre la seva muller i del d'un senyor sobre
el seu esclau. Donant-se, de vegades, tots aquests poders distints en un
mateix home alhora, si el considerem sota aquestes relacions diferents
això ens pot ajudar a distingir aquests poders l'un de l'altre i ens pot
mostrar la diferència entre un governant de l'Estat, un pare de família
i un capità de galera.
3.
Entenc, doncs, per poder polític, el dret a dictar lleis, incloent-hi
la pena de mort i, consegüentment, totes les penes inferiors, per a la
regulació i salvaguarda de la propietat,
i a emprar la força de la comunitat en l'execució de tals lleis i en la
defensa de L’Estat contra agressions forasteres, i tot això únicament
en pro del bé públic.
CAPÍTOL II
De l’estat de natura
4.
Per a entendre correctament el poder polític i derivar-lo del seu
origen, hem de considerar en quin estat es troben els homes naturalment,
i aquest és un estat de perfecta llibertat per a ordenar llurs actes i
disposar de llurs propietats i de les persones que creguin convenient,
dins dels límits de la llei natural, sense demanar permís ni dependre de
la voluntat de cap altre home.
És,
així mateix, un estat d'igualtat, on tot el poder i la jurisdicció són
recíprocs i ningú no té més que els altres; per tal com no hi ha res més
evident que el fet que criatures de la mateixa espècie i condició,
nascudes promíscuament amb els mateixos avantatges naturals i amb l'ús
de les
mateixes facultats, han de ser també iguals entre si sense subordinació
ni subjecció, a menys que l'Amo i Senyor de totes, per declaració
manifesta de la seva voluntat, en situés unes per damunt de les altres o
els conferís, per clar i evident decret, un dret indiscutible de domini
i de sobirania.
5. Aquesta igualtat dels homes per naturalesa, l'assenyat Hooker la
considera tan evident en si mateixa, i tan fora de tota qüestió, que en
fa la base de L’obligació d'amor mutu entre els homes, sobre la qual
edifica els deures d'uns envers els altres, i de la qual deriva les
grans màximes de justícia i caritat. Aquestes són les seves paraules:
«La
mateixa inducció natural ha guiat els homes a saber que llur deure és
d'estimar els altres no menys que a si mateixos, perquè si són iguals en
totes aquestes coses caldrà una mateixa mesura per a tots; si jo no puc
menys que desitjar de rebre, de mans dels altres, tot el benefici que
l'ànima d'un home pugui anhelar, ¿com puc pretendre de veure satisfeta
ni una part del meu desig si jo mateix no tinc cura de satisfer el que
tenen, sens dubte, els altres homes, i que és d'una sola i igual
naturalesa? Qualsevol cosa contrària a aquest desig ha d’afligir-los
necessariament, tant com a mi, de manera que, si jo faig mal, caldrà que
sofreixi, perquè no hi ha cap motiu pel qual els altres hagin de
mostrar major grau d'amor envers mi del que jo mostri envers ells. En
conseqüència, el meu desig d'ésser estimat tant com sigui possible pels
que em són iguals per naturalesa imposa damunt meu un deure natural de
tolerància envers ells, un afecte absolutament igual; i d'aquesta
relació d'igualtat
entre nosaltres i ells, que són iguals a nosaltres, i dels diversos
cànons i regles que la raó natural n'ha derivat per a dirigir la vida,
cap home no n'és ignorant.» (HOOKER, Ecclesiastical Pollty, lib. 1.)
(Avantatges i desaventatges de l' estat de natura)
6.
Però si bé aquest és un estat de llibertat, no és tanmateix un estat de
llicència; encara que l'home hi tingui una llibertat incontrolable per a
disposar de la seva persona i dels seus bens, no en té en canvi per a
destruir-se a si mateix o destruir qualsevol altra criatura que li
pertanyi, si no és que ho requereix un fi més noble que la seva mera
conservació. L'estat de natura té una llei natural que el governa, la
qual obliga tothom. Aquesta llei, que és la raó, ensenya a tot el gènere
humà que, essent tots iguals i independents, ningú no ha d'atemptar
contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d'un altre.
Tots els homes són obra d'un únic, omnipotent i infinitament savi
Creador; per tant, tots els servents d'aquest únic amo sobirà, enviats
al món per ordre seva i segons el seu pla, són propietat seva, com a
obra d'Ell que són, i no han estat pas creats perquè la vida d'uns
depengui de la voluntat dels altres, sinó perquè la de tots depengui
només d'Ell. I essent dotats amb semblants facultats, i constituint tots
una mateixa comunitat natural, ningú no pot invocar cap mena de
subordinació entre nosaltres que ens autoritzi a destruir-nos mútuament,
com si haguéssim estat creats per fer ús els uns dels altres, com fem
amb les criatures de rang inferior. Cadascú està destinat a defensar-se a
si mateix, però no a abandonar voluntàriament el lloc que ocupa; de la
mateixa manera, doncs, que és inqüestionable la seva pròpia protecció,
cal que cadascú, tant com li sigui possible, protegeixi la resta de la
humanitat, i, si no és per fer justícia a un malfactor, no podrà
arrabassar ni danyar la vida ni res d'allò que tendeix a la protecció de la vida, la llibertat, la salut, els membres o els bens d'un altre.
7.
I per tal que sigui interdit a tots els homes d'envair els drets
d'altre i de fer-se mal els uns als altres, i perquè sigui observada la
llei natural, que aspira a la pau i a la defensa de tot el gènere humà,
l'execució d'aquesta llei en l'estat de natura s'ha deixat en mans de
tots els homes. D'aquesta manera, tothom té dret a castigar els
transgressors de la llei natural en grau suficient per a prevenir-ne la
violació. Perquè aquesta llei, igual com totes les altres que
concerneixen l'home en aquest món, fóra en va si no hi hagués ningú que,
en l'estat de natura, tingués poder per a executar-la, i consegüentment
per a protegir l'innocent i reprimir els delinqüents; si qualsevol,
doncs, en aquest estat, pot castigar algú altre per un dany que ha
comès, cal que així ho faci. Per tal com en l'estat de perfecta
igualtat, on no hi ha, naturalment, cap superioritat ni jurisdicció dels
uns sobre els altres, tothom ha de tenir dret a fer el que calgui en
pro del compliment de l'esmentada llei.
8.
Així és com, en l'estat de natura, uns homes poden adquirir poder sobre
uns altres; però no pas un poder absolut o arbitrari que hom pugui
imposar a un criminal, si li cau a les mans, seguint l'exaltació,
l'apassionament o l’extravagància il·limitada de la seva pròpia
voluntat, sinó que sigui emprat únicament per retornar-li, fins on
dictin la raó i la consciència, quelcom proporcional a la seva
infracció, és a dir, en la mesura necessària per a la reparació i la
repressió. Aquestes són les dues úniques raons per les quals un home pot
legítimament fer mal a un altre, que és allò que anomenem càstig. En
transgredir la llei natural, l'infractor demostra viure segons una norma
contrària a la de la raó i la comuna equitat, que és la mesura que Déu
ha assignat a les accions dels homes per a llur mútua protecció, i
d'aquesta manera esdevé perillós per a la humanitat, ja que ha
menystingut i trencat el nus que protegeix els homes d'ultratges i
violències. La qual cosa, essent una agressió contra la pau i la
seguretat de tota l'espècie, prevista per la llei natural, pot ésser
reprimida per qualsevol home pel dret que té a protegir tots els homes
en general i a destruir, si fa al cas, tota cosa que els sigui nociva;
així, un hom podrà infligir a qui hagi transgredit aquesta llei tant de
dany com sigui necessari per a fer-lo penedir del que ha fet i en
conseqüència dissuadir-lo, i amb el seu exemple dissuadir els altres, de
tornar a cometre el mateix greuge. I en aquest cas, i per aquest motiu,
tot home té dret a castigar el malfactor i a ésser executor de la llei
natural.
9.
Sens dubte, a alguns homes aquesta doctrina els semblarà molt estranya.
Abans, però, de condemnar-la, desitjaria que m'aclarissin amb quin dret
cap príncep o Estat pot, en el seu territori, condemnar a mort o
castigar un estranger per un crim que hi hagi comes. És evident que les
lleis, per molt que siguin rectificades per la voluntat promulgada del
poder legislatiu, no atenyen els forasters. No s'hi adrecen en absolut,
però encara que ho fessin, ells no tindrien cap obligació de fer-ne cas.
L'autoritat legislativa, que dóna força a les lleis sobre tots els
súbdits d'un Estat, no té cap poder damunt dels que no ho són. Aquells
qui tenen el poder suprem de dictar lleis a Anglaterra, França o Holanda,
són, per a un indi, homes sense cap autoritat, iguals a la resta;
consegüentment, si cap home no té poder per a castigar les infraccions
de la llei natural segons el que cregui, rigorosament, que requereix
cada cas en qüestió, no veig com els magistrats de cap comunitat podran
castigar un súbdit d'un país estranger, donat que no tenen envers ells
cap més poder que el que tot home pugui tenir, de manera natural, sobre
un altre.
10.
Ultra el crim que representa violar la llei i desviar-se dels justos
preceptes de la raó, amb la qual cosa l'home es degenera i demostra
abandonar els principis de la natura humana i esdevenir una criatura
nociva, hi ha generalment un greuge infligit sobre alguna persona o
altra, i en aquest cas qui hagi resultat perjudicat per la infracció té,
a més, el dret de càstig, comú a tots els homes, i en particular el
dret a exigir una reparació d'aquell qui n'hagi estat l'autor. I
qualsevol altra persona que ho trobi just podrà així mateix fer costat a
qui hagi estat agreujat i ajudar-lo a rebre, de l'ofensor, reparació
proporcional al dany sofert.
11.
D'aquests dos drets distints —l'un, el de castigar el crim per tal de
reprimir-lo i prevenir-ne la repetició, dret que tothom posseeix;
l'altre, el de rebre reparació, que correspon només a la part
ultratjada— es desprèn que el magistrat, qui, com a tal, té a les mans
el dret normal de castigar, sovint pot, quan el bé comú no requereix
l'execució de la llei, remetre càstigs per delictes criminals amb la
seva sola autoritat, però tanmateix no podrà mai eludir la satisfacció
deguda a cap individu particular pel dany que hagi rebut. Això únicament
té dret a remetre-ho, en nom propi, la persona que ha sofert el
perjudici en qüestió; la persona damnificada té poder per a aprofitar-se
dels bens o del servei de l'ofensor, en virtut del dret d'autodefensa
(així com tot home té poder per a castigar un crim a fi d'evitar que es
torni a cometre, pel dret que té de defensar tota la humanitat), i per a
fer tot el que pugui, i sigui raonable, per assolir tal fi. Resulta,
doncs, que en l'estat de natura tot home té poder per a matar un
homicida, i així dissuadir-ne d'altres de cometre el mateix delicte -el
qual no hi ha reparació que pugui compensar- amb l'exemple d'un càstig
que és aplicable a tothom, i a la vegada resguardar els homes de les
agressions d'un criminal que, havent renunciat a la raó, la norma comuna
i la mesura que Déu ha donat a la humanitat, bo i agredint injustament i
assassinant un sol home ha declarat la guerra a tot el gènere humà, i
per tant cal que sigui destruït com un lleó o un tigre, aquestes bèsties
salvatges amb les quals els homes no poden tenir cap mena de
convivència pacífica. I en això es fonamenta la gran llei natural que
diu: «Qui vessi la sang de l'home, per l'home serà vessada la seva
sang.» I Caïm estava tan absolutament convençut que tothom tenia dret a
matar un criminal com ell, que, després d'assassinar el seu germà,
exclamà: «Qualsevol qui em trobi em matarà.» Amb aquesta claredat estava
escrit en els cors de tots els homes.
12.
Pel mateix motiu un home, en l'estat de natura, ha de poder castigar
fins les infraccions més petites de la llei natural. Potser hom em
preguntarà: ¿Amb la mort? I jo li respondré: Cada infracció cal que
sigui castigada en la mesura i amb la severitat suficients perquè
resulti contraproduent per a l'infractor, li doni motiu per a penedir-se
i atemoreixi els altres perquè no facin el mateix. Cada delicte que
sigui comès en l'estat de natura, cal que en el mateix estat de natura
sigui castigat, però de la mateixa manera i amb la mateixa extensió amb
que ho seria en qualsevol comunitat política. Ara no entra dins dels
meus propòsits deturar-me en els detalls de la llei natural ni en les
seves mesures de càstig, però és ben cert que aquesta llei existeix, i
que és tan intel·ligible i tan òbvia per a qualsevol criatura racional i
per a qualsevol estudiós d'aquesta llei com les lleis positives dels
Estats (i àdhuc més clara i tot). Així com la
raó és més fàcil d'entendre que no pas els intricats artificis dels
homes que segueixen interessos hostils amagats darrera la lletra de la
llei, les lleis interiors dels països només seran justes en la mesura en
que es fonamentin en la llei natural, segons la qual han d'ésser
regulades i interpretades.
( L' estranya doctrina del poder executiu)
13.
No tinc cap dubte que, a aquesta estranya doctrina que tothom té poder
executiu en l'estat de la natura, hi haurà qui m'hi objectarà que no és
raonable que els homes siguin jutges en llurs pròpies causes, perquè
l'amor propi els farà parcials envers ells mateixos i els seus amics i,
en canvi, la mala consciència, la passió i l'afany de revenja els durien
massa lluny en castigar els altres, i per tant no se'n derivaria més
que confusió i desordre. És per això, sens dubte, que Déu ha designat un
govern: per refrenar la parcialitat i la violència dels homes. Admeto
fàcilment que el govern civil és el remei apropiat per a les
inconveniències de l'estat de natura, les quals, certament, deuen ser
molt greus atès que els homes poden ser jutges en llurs pròpies causes,
ja que és fàcil d'imaginar que, aquell qui ha estat prou injust per a
perjudicar un seu germà, difícilment serà prou just per a condemnar-se a
si mateix pel que ha fet. Però desitjaria que, aquells qui em fan
aquesta objecció, recordessin que els monarques absoluts no són més que
homes, i que si el govern ha de ser el remei per a aquests mals que són
conseqüència necessària del fet que els homes siguin jutges de llurs
pròpies causes i, en conseqüència, L’estat de natura no és acceptable,
em fessin saber de quina mena és, i fins a quin punt és millor que
l'estat de natura, aquell govern on un home que governa una multitud té
llibertat per a ser jutge en la seva pròpia causa, i pot fer als seus
súbdits tot allò que li plagui sense que ningú tingui la menor llibertat
per a qüestionar o controlar aquells qui executen els seus designis, i
si cal que hom s'hi sotmeti en tot allò que faci, ja sigui fruit de la
raó, de l'error o de l'apassionament.
És molt millor l'estat de natura, on els homes no estan obligats a
sotmetre's a la voluntat injusta d'altri; i on, si aquell qui jutja ho
fa erradament, en la seva pròpia causa o en qualsevol altra, n'és
responsable davant la resta del gènere humà.
14.
Hom fa sovint una important objecció: ¿On hi ha, o hi ha hagut mai,
homes en aquest estat de natura? A la qual, actualment, n'hi ha prou amb
respondre que, atès que tots els prínceps i governants dels governs
independents d'arreu del món són dins l'estat de natura, és ben clar que
al món sempre hi ha hagut i hi haurà innombrables homes en aquest
estat. Em refereixo als governants de comunitats independents, tant si
són aliats com d'altres com si no ho són; perquè no pas tota mena de
pacte pot posar fi a l'estat de natura entre els homes, sinó únicament
el mutu i comú assentiment d'entrar en una comunitat i de formar un sol
cos polític. I hi ha també d'altres promeses i pactes que els homes
poden fer els uns amb els altres, sense que per això deixin d'estar dins
l'estat de natura. Les promeses i bescanvis fets, per exemple, entre
els dos homes en una illa deserta que esmenta Garcilaso de la Vega a la
seva història del Perú, o entre un suïs i un indi a les selves
d'Amèrica, els comprometen entre si tot i que es troben en un estat de
natura. Perquè la veritat i la salvaguarda de la fe pertanyen als homes
com a homes, no com a membres de la societat.
15. A aquells qui diuen que no hi ha hagut mai cap home
en l'estat de natura, jo oposaré l'autoritat de l'assenyat Hooker
(Eccl, Pol., I, 10), que diu que «les lleis que han estat fins aquí
citades» —ço és, les lleis naturals— «obliguen totalment els homes, com a
tals, encara que mai no hagin establert cap mena de mancomunitat ni cap
acord solemne entre ells respecte a que cal fer i que cal no fer, però,
com que nosaltres no ens bastem sols per assortir-nos de totes les
provisions necessàries per a la vida que la nostra naturalesa desitja,
una vida adequada a la dignitat de l'home, i, per tal de suplir aquestes
deficiències i imperfeccions que patim si vivim absolutament sols,
tendim de manera natural a cercar la comunió i la confraternitat amb els
altres, aquesta fou la causa que els homes s'unissin inicialment en
societats polítiques». I jo afegiré, a més, que tots els homes es troben
naturalment en tal estat, i hi romanen fins que, per propi assentiment,
esdevenen membres d'alguna societat política. Això no dubto que quedarà
ben clar en la continuació d'aquest discurs.
CAPÍTOL II
De l’estat de natura
4.
Per a entendre correctament el poder polític i derivar-lo del seu
origen, hem de considerar en quin estat es troben els homes naturalment,
i aquest és un estat de perfecta llibertat per a ordenar llurs actes i
disposar de llurs propietats i de les persones que creguin convenient,
dins dels límits de la llei natural, sense demanar permís ni dependre de
la voluntat de cap altre home.
És,
així mateix, un estat d'igualtat, on tot el poder i la jurisdicció són
recíprocs i ningú no té més que els altres; per tal com no hi ha res més
evident que el fet que criatures de la mateixa espècie i condició,
nascudes promíscuament amb els mateixos avantatges naturals i amb l'ús
de les
mateixes facultats, han de ser també iguals entre si sense subordinació
ni subjecció, a menys que l'Amo i Senyor de totes, per declaració
manifesta de la seva voluntat, en situés unes per damunt de les altres o
els conferís, per clar i evident decret, un dret indiscutible de domini
i de sobirania.
5. Aquesta igualtat dels homes per naturalesa, l'assenyat Hooker la
considera tan evident en si mateixa, i tan fora de tota qüestió, que en
fa la base de L’obligació d'amor mutu entre els homes, sobre la qual
edifica els deures d'uns envers els altres, i de la qual deriva les
grans màximes de justícia i caritat. Aquestes són les seves paraules:
«La
mateixa inducció natural ha guiat els homes a saber que llur deure és
d'estimar els altres no menys que a si mateixos, perquè si són iguals en
totes aquestes coses caldrà una mateixa mesura per a tots; si jo no puc
menys que desitjar de rebre, de mans dels altres, tot el benefici que
l'ànima d'un home pugui anhelar, ¿com puc pretendre de veure satisfeta
ni una part del meu desig si jo mateix no tinc cura de satisfer el que
tenen, sens dubte, els altres homes, i que és d'una sola i igual
naturalesa? Qualsevol cosa contrària a aquest desig ha d’afligir-los
necessariament, tant com a mi, de manera que, si jo faig mal, caldrà que
sofreixi, perquè no hi ha cap motiu pel qual els altres hagin de
mostrar major grau d'amor envers mi del que jo mostri envers ells. En
conseqüència, el meu desig d'ésser estimat tant com sigui possible pels
que em són iguals per naturalesa imposa damunt meu un deure natural de
tolerància envers ells, un afecte absolutament igual; i d'aquesta
relació d'igualtat
entre nosaltres i ells, que són iguals a nosaltres, i dels diversos
cànons i regles que la raó natural n'ha derivat per a dirigir la vida,
cap home no n'és ignorant.» (HOOKER, Ecclesiastical Pollty, lib. 1.)
(Avantatges i desaventatges de l' estat de natura)
(Avantatges i desaventatges de l' estat de natura)
6.
Però si bé aquest és un estat de llibertat, no és tanmateix un estat de
llicència; encara que l'home hi tingui una llibertat incontrolable per a
disposar de la seva persona i dels seus bens, no en té en canvi per a
destruir-se a si mateix o destruir qualsevol altra criatura que li
pertanyi, si no és que ho requereix un fi més noble que la seva mera
conservació. L'estat de natura té una llei natural que el governa, la
qual obliga tothom. Aquesta llei, que és la raó, ensenya a tot el gènere
humà que, essent tots iguals i independents, ningú no ha d'atemptar
contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d'un altre.
Tots els homes són obra d'un únic, omnipotent i infinitament savi
Creador; per tant, tots els servents d'aquest únic amo sobirà, enviats
al món per ordre seva i segons el seu pla, són propietat seva, com a
obra d'Ell que són, i no han estat pas creats perquè la vida d'uns
depengui de la voluntat dels altres, sinó perquè la de tots depengui
només d'Ell. I essent dotats amb semblants facultats, i constituint tots
una mateixa comunitat natural, ningú no pot invocar cap mena de
subordinació entre nosaltres que ens autoritzi a destruir-nos mútuament,
com si haguéssim estat creats per fer ús els uns dels altres, com fem
amb les criatures de rang inferior. Cadascú està destinat a defensar-se a
si mateix, però no a abandonar voluntàriament el lloc que ocupa; de la
mateixa manera, doncs, que és inqüestionable la seva pròpia protecció,
cal que cadascú, tant com li sigui possible, protegeixi la resta de la
humanitat, i, si no és per fer justícia a un malfactor, no podrà
arrabassar ni danyar la vida ni res d'allò que tendeix a la protecció de la vida, la llibertat, la salut, els membres o els bens d'un altre.
7.
I per tal que sigui interdit a tots els homes d'envair els drets
d'altre i de fer-se mal els uns als altres, i perquè sigui observada la
llei natural, que aspira a la pau i a la defensa de tot el gènere humà,
l'execució d'aquesta llei en l'estat de natura s'ha deixat en mans de
tots els homes. D'aquesta manera, tothom té dret a castigar els
transgressors de la llei natural en grau suficient per a prevenir-ne la
violació. Perquè aquesta llei, igual com totes les altres que
concerneixen l'home en aquest món, fóra en va si no hi hagués ningú que,
en l'estat de natura, tingués poder per a executar-la, i consegüentment
per a protegir l'innocent i reprimir els delinqüents; si qualsevol,
doncs, en aquest estat, pot castigar algú altre per un dany que ha
comès, cal que així ho faci. Per tal com en l'estat de perfecta
igualtat, on no hi ha, naturalment, cap superioritat ni jurisdicció dels
uns sobre els altres, tothom ha de tenir dret a fer el que calgui en
pro del compliment de l'esmentada llei.
8.
Així és com, en l'estat de natura, uns homes poden adquirir poder sobre
uns altres; però no pas un poder absolut o arbitrari que hom pugui
imposar a un criminal, si li cau a les mans, seguint l'exaltació,
l'apassionament o l’extravagància il·limitada de la seva pròpia
voluntat, sinó que sigui emprat únicament per retornar-li, fins on
dictin la raó i la consciència, quelcom proporcional a la seva
infracció, és a dir, en la mesura necessària per a la reparació i la
repressió. Aquestes són les dues úniques raons per les quals un home pot
legítimament fer mal a un altre, que és allò que anomenem càstig. En
transgredir la llei natural, l'infractor demostra viure segons una norma
contrària a la de la raó i la comuna equitat, que és la mesura que Déu
ha assignat a les accions dels homes per a llur mútua protecció, i
d'aquesta manera esdevé perillós per a la humanitat, ja que ha
menystingut i trencat el nus que protegeix els homes d'ultratges i
violències. La qual cosa, essent una agressió contra la pau i la
seguretat de tota l'espècie, prevista per la llei natural, pot ésser
reprimida per qualsevol home pel dret que té a protegir tots els homes
en general i a destruir, si fa al cas, tota cosa que els sigui nociva;
així, un hom podrà infligir a qui hagi transgredit aquesta llei tant de
dany com sigui necessari per a fer-lo penedir del que ha fet i en
conseqüència dissuadir-lo, i amb el seu exemple dissuadir els altres, de
tornar a cometre el mateix greuge. I en aquest cas, i per aquest motiu,
tot home té dret a castigar el malfactor i a ésser executor de la llei
natural.
9.
Sens dubte, a alguns homes aquesta doctrina els semblarà molt estranya.
Abans, però, de condemnar-la, desitjaria que m'aclarissin amb quin dret
cap príncep o Estat pot, en el seu territori, condemnar a mort o
castigar un estranger per un crim que hi hagi comes. És evident que les
lleis, per molt que siguin rectificades per la voluntat promulgada del
poder legislatiu, no atenyen els forasters. No s'hi adrecen en absolut,
però encara que ho fessin, ells no tindrien cap obligació de fer-ne cas.
L'autoritat legislativa, que dóna força a les lleis sobre tots els
súbdits d'un Estat, no té cap poder damunt dels que no ho són. Aquells
qui tenen el poder suprem de dictar lleis a Anglaterra, França o Holanda,
són, per a un indi, homes sense cap autoritat, iguals a la resta;
consegüentment, si cap home no té poder per a castigar les infraccions
de la llei natural segons el que cregui, rigorosament, que requereix
cada cas en qüestió, no veig com els magistrats de cap comunitat podran
castigar un súbdit d'un país estranger, donat que no tenen envers ells
cap més poder que el que tot home pugui tenir, de manera natural, sobre
un altre.
10.
Ultra el crim que representa violar la llei i desviar-se dels justos
preceptes de la raó, amb la qual cosa l'home es degenera i demostra
abandonar els principis de la natura humana i esdevenir una criatura
nociva, hi ha generalment un greuge infligit sobre alguna persona o
altra, i en aquest cas qui hagi resultat perjudicat per la infracció té,
a més, el dret de càstig, comú a tots els homes, i en particular el
dret a exigir una reparació d'aquell qui n'hagi estat l'autor. I
qualsevol altra persona que ho trobi just podrà així mateix fer costat a
qui hagi estat agreujat i ajudar-lo a rebre, de l'ofensor, reparació
proporcional al dany sofert.
11.
D'aquests dos drets distints —l'un, el de castigar el crim per tal de
reprimir-lo i prevenir-ne la repetició, dret que tothom posseeix;
l'altre, el de rebre reparació, que correspon només a la part
ultratjada— es desprèn que el magistrat, qui, com a tal, té a les mans
el dret normal de castigar, sovint pot, quan el bé comú no requereix
l'execució de la llei, remetre càstigs per delictes criminals amb la
seva sola autoritat, però tanmateix no podrà mai eludir la satisfacció
deguda a cap individu particular pel dany que hagi rebut. Això únicament
té dret a remetre-ho, en nom propi, la persona que ha sofert el
perjudici en qüestió; la persona damnificada té poder per a aprofitar-se
dels bens o del servei de l'ofensor, en virtut del dret d'autodefensa
(així com tot home té poder per a castigar un crim a fi d'evitar que es
torni a cometre, pel dret que té de defensar tota la humanitat), i per a
fer tot el que pugui, i sigui raonable, per assolir tal fi. Resulta,
doncs, que en l'estat de natura tot home té poder per a matar un
homicida, i així dissuadir-ne d'altres de cometre el mateix delicte -el
qual no hi ha reparació que pugui compensar- amb l'exemple d'un càstig
que és aplicable a tothom, i a la vegada resguardar els homes de les
agressions d'un criminal que, havent renunciat a la raó, la norma comuna
i la mesura que Déu ha donat a la humanitat, bo i agredint injustament i
assassinant un sol home ha declarat la guerra a tot el gènere humà, i
per tant cal que sigui destruït com un lleó o un tigre, aquestes bèsties
salvatges amb les quals els homes no poden tenir cap mena de
convivència pacífica. I en això es fonamenta la gran llei natural que
diu: «Qui vessi la sang de l'home, per l'home serà vessada la seva
sang.» I Caïm estava tan absolutament convençut que tothom tenia dret a
matar un criminal com ell, que, després d'assassinar el seu germà,
exclamà: «Qualsevol qui em trobi em matarà.» Amb aquesta claredat estava
escrit en els cors de tots els homes.
12.
Pel mateix motiu un home, en l'estat de natura, ha de poder castigar
fins les infraccions més petites de la llei natural. Potser hom em
preguntarà: ¿Amb la mort? I jo li respondré: Cada infracció cal que
sigui castigada en la mesura i amb la severitat suficients perquè
resulti contraproduent per a l'infractor, li doni motiu per a penedir-se
i atemoreixi els altres perquè no facin el mateix. Cada delicte que
sigui comès en l'estat de natura, cal que en el mateix estat de natura
sigui castigat, però de la mateixa manera i amb la mateixa extensió amb
que ho seria en qualsevol comunitat política. Ara no entra dins dels
meus propòsits deturar-me en els detalls de la llei natural ni en les
seves mesures de càstig, però és ben cert que aquesta llei existeix, i
que és tan intel·ligible i tan òbvia per a qualsevol criatura racional i
per a qualsevol estudiós d'aquesta llei com les lleis positives dels
Estats (i àdhuc més clara i tot). Així com la
raó és més fàcil d'entendre que no pas els intricats artificis dels
homes que segueixen interessos hostils amagats darrera la lletra de la
llei, les lleis interiors dels països només seran justes en la mesura en
que es fonamentin en la llei natural, segons la qual han d'ésser
regulades i interpretades.
( L' estranya doctrina del poder executiu)
13.
No tinc cap dubte que, a aquesta estranya doctrina que tothom té poder
executiu en l'estat de la natura, hi haurà qui m'hi objectarà que no és
raonable que els homes siguin jutges en llurs pròpies causes, perquè
l'amor propi els farà parcials envers ells mateixos i els seus amics i,
en canvi, la mala consciència, la passió i l'afany de revenja els durien
massa lluny en castigar els altres, i per tant no se'n derivaria més
que confusió i desordre. És per això, sens dubte, que Déu ha designat un
govern: per refrenar la parcialitat i la violència dels homes. Admeto
fàcilment que el govern civil és el remei apropiat per a les
inconveniències de l'estat de natura, les quals, certament, deuen ser
molt greus atès que els homes poden ser jutges en llurs pròpies causes,
ja que és fàcil d'imaginar que, aquell qui ha estat prou injust per a
perjudicar un seu germà, difícilment serà prou just per a condemnar-se a
si mateix pel que ha fet. Però desitjaria que, aquells qui em fan
aquesta objecció, recordessin que els monarques absoluts no són més que
homes, i que si el govern ha de ser el remei per a aquests mals que són
conseqüència necessària del fet que els homes siguin jutges de llurs
pròpies causes i, en conseqüència, L’estat de natura no és acceptable,
em fessin saber de quina mena és, i fins a quin punt és millor que
l'estat de natura, aquell govern on un home que governa una multitud té
llibertat per a ser jutge en la seva pròpia causa, i pot fer als seus
súbdits tot allò que li plagui sense que ningú tingui la menor llibertat
per a qüestionar o controlar aquells qui executen els seus designis, i
si cal que hom s'hi sotmeti en tot allò que faci, ja sigui fruit de la
raó, de l'error o de l'apassionament.
És molt millor l'estat de natura, on els homes no estan obligats a
sotmetre's a la voluntat injusta d'altri; i on, si aquell qui jutja ho
fa erradament, en la seva pròpia causa o en qualsevol altra, n'és
responsable davant la resta del gènere humà.
14.
Hom fa sovint una important objecció: ¿On hi ha, o hi ha hagut mai,
homes en aquest estat de natura? A la qual, actualment, n'hi ha prou amb
respondre que, atès que tots els prínceps i governants dels governs
independents d'arreu del món són dins l'estat de natura, és ben clar que
al món sempre hi ha hagut i hi haurà innombrables homes en aquest
estat. Em refereixo als governants de comunitats independents, tant si
són aliats com d'altres com si no ho són; perquè no pas tota mena de
pacte pot posar fi a l'estat de natura entre els homes, sinó únicament
el mutu i comú assentiment d'entrar en una comunitat i de formar un sol
cos polític. I hi ha també d'altres promeses i pactes que els homes
poden fer els uns amb els altres, sense que per això deixin d'estar dins
l'estat de natura. Les promeses i bescanvis fets, per exemple, entre
els dos homes en una illa deserta que esmenta Garcilaso de la Vega a la
seva història del Perú, o entre un suïs i un indi a les selves
d'Amèrica, els comprometen entre si tot i que es troben en un estat de
natura. Perquè la veritat i la salvaguarda de la fe pertanyen als homes
com a homes, no com a membres de la societat.
15. A aquells qui diuen que no hi ha hagut mai cap home
en l'estat de natura, jo oposaré l'autoritat de l'assenyat Hooker
(Eccl, Pol., I, 10), que diu que «les lleis que han estat fins aquí
citades» —ço és, les lleis naturals— «obliguen totalment els homes, com a
tals, encara que mai no hagin establert cap mena de mancomunitat ni cap
acord solemne entre ells respecte a que cal fer i que cal no fer, però,
com que nosaltres no ens bastem sols per assortir-nos de totes les
provisions necessàries per a la vida que la nostra naturalesa desitja,
una vida adequada a la dignitat de l'home, i, per tal de suplir aquestes
deficiències i imperfeccions que patim si vivim absolutament sols,
tendim de manera natural a cercar la comunió i la confraternitat amb els
altres, aquesta fou la causa que els homes s'unissin inicialment en
societats polítiques». I jo afegiré, a més, que tots els homes es troben
naturalment en tal estat, i hi romanen fins que, per propi assentiment,
esdevenen membres d'alguna societat política. Això no dubto que quedarà
ben clar en la continuació d'aquest discurs.
CAPÍTOL III
De l' estat de guerra
16.
L'estat de guerra és un estat d'enemistat i de destrucció;
consegüentment, qui declari, de paraula o d'obra, qualsevol intenció —no
pas apassionada ni precipitada, sinó equànime i serena— contra la vida
d'un altre home, es posarà en estat de guerra amb aquell contra el qual
hagi declarat tal intenció, i exposarà així la seva vida a ésser-li
llevada pel poder de l'altre o de qualsevol que li faci costat i defensi
la seva querella; perquè és raonable i just que jo tingui
dret a destruir allò que m'amenaça amb destruir-me. Segons la llei
natural fonamental, cal que l'home es defensi tant com sigui possible,
i, quan hom no pot protegir-ho tot, la salvaguarda de l'innocent ha de
tenir preferència. I un hom pot destruir aquell qui li faci la guerra, o
hagi demostrat alguna hostilitat a la seva persona, pel mateix motiu
que pot matar un llop o un lleó; homes així no són vinculats a la llei
comuna de la raó, i no tenen altra regla que la de la força i la
violència, per la qual cosa han de ser tractats com besties de rapinya,
aquestes criatures perilloses i nocives que, si hom cau en llur poder,
el destruiran amb tota seguretat.
17.
D' aquí es desprèn que, aquell qui intenti de sotmetre un altre home al
seu poder absolut, s'hi posarà en estat de guerra; cosa que caldrà
interpretar com una declaració de propòsits en contra de la seva vida.
Tinc raons per pensar que, aquell qui em sotmetés al seu poder sense el
meu consentiment, quan m'hi tingues faria de mi allò que li semblés i
fins i tot em destruiria quan li vingués de gust; perquè ningú no pot
pretendre de sotmetre'm al seu poder absolut si no és obligant-m'hi amb
la força. I això va contra el meu dret a la llibertat, és a dir, fa de
mi un esclau. Essent lliure de tal força és l'única manera com puc
garantir la meva seguretat, i la raó m'ordena que consideri com un
enemic de la meva seguretat aquell qui em prengui la dita llibertat, la
qual n'és la tanca protectora; aquell qui faci qualsevol intent
d'esclavitzar-me es posa, consegüentment, en estat de guerra amb mi.
Qui, en l'estat de natura, usurpi la llibertat que pertany a cadascun
dins d'aquest estat, és de suposar que tindrà la intenció d'usurpar la
resta, ja que la llibertat és el fonament de totes les altres coses.
Així, aquell qui, en un estat de societat, usurpi la llibertat que
pertany a tots els membres d'aquella societat o comunitat política, cal
suposar que intentarà de prendre'ls totes les altres coses, i per tant haurà de ser considerat en estat de guerra.
18.
Això fa que sigui lícit per a un home matar un lladre que, no havent-lo
ferit en absolut ni havent declarat cap propòsit contrari a la seva
vida, tanmateix haurà fet ús de la força per sotmetre'l al seu poder i
prendre-li els diners o tot all que li plagui. Donat que ha fet ús de la
força per sotmetre'm al seu poder quan no hi tenia cap dret, sigui
quina sigui la seva pretensió no tinc cap motiu per suposar que, si m'ha
pres la llibertat, no m'ho hagi de prendre tot una vegada em tingui
sotmès. I m'és lícit, doncs, de considerar-lo en estat de guerra amb mi i
de matar-lo si puc; perquè és ell mateix qui, havent implantat un estat
de guerra en constituir-se en agressor, s'exposa merescudament a tal
risc.
(Diferència entre l' estat de natura i l' estat de guerra)
19.
I heus aquí l'evident diferència entre l'estat de natura i l'estat de
guerra, els quals, si bé alguns homes els han confosos, són tan distants
l'un de l'altre com un estat de pau, bona voluntat, mútua assistència i
seguretat i un estat d'enemistat, malícia, violència i mútua
destrucció. La convivència dels homes d'acord amb la raó, sense cap
senyor comú a la Terra amb autoritat per a jutjar-los, és pròpiament
l'estat de natura. Però la força, o la intenció declarada d'exercir la
força contra la persona d'un altre, quan no hi ha cap senyor comú a la
Terra a qui demanar auxili, és l'estat de guerra;
i és la manca d'aquest auxili allò que dóna a l'home el dret de guerra
contra un agressor, encara que sigui súbdit d'una mateixa societat.
Així, un lladre, a qui, havent-me robat tot allò que posseïa, no puc fer
cap dany si no és apel·lant a la llei, jo el puc matar en el moment en
que m'escomet, encara que només sigui per robar-me el cavall o l'abric.
La llei fou feta per a la meva protecció, i per això, allí on no pot
intervenir per defensar d'una força immediata la meva vida —la qual, un
cop perduda, és irrecuperable—, m'autoritza a la defensa pròpia i em
concedeix el dret de guerra i la llibertat de matar l'agressor, ja que
aquest no em dóna temps per a recórrer al nostre jutge comú ni per a
esperar la decisió de la llei, com a reparació per a aquells casos en
que el dany podria ser irreparable. La manca d'un jutge comú amb
autoritat posa tots els homes en un estat de natura; la força
il·legítima damunt d'una persona crea un estat de guerra, tant si hi ha
jutge comú com si no n'hi ha.
20.
Ara: quan la força pròpiament dita arriba a la fi, s'acaba l'estat de
guerra i ambdues parts queden subjectes al just determini de la llei,
perquè aleshores resta obert el recurs d'apel·lar per la passada ofensa i
prevenir futures agressions. Però quan no hi ha, com a l’estat de
natura, tal recurs d'apel·lació per manca de lleis positives i de jutges
amb autoritat a qui recórrer, l'estat de guerra continua, i la part
innocent té dret a destruir l'altra sempre que pugui fins que aquesta no
desitgi la pau i la reconciliació en uns termes que permetin de reparar
tot el mal que ja ha causat i de garantir per al futur la seguretat de
l'innocent. I, cas que resti obert el recurs d'apel·lació a la llei i
als jutges constituïts però la reparació sigui denegada per una
perversió manifesta de la justícia i una descarada tergiversació de les
lleis, és certament difícil d'imaginar altra cosa, per tal de protegir i
indemnitzar contra la violència i els ultratges, que un estat de
guerra. La violència i l'agressió, encara que vinguin de mans
autoritzades per a administrar la justícia, no deixen
de ser violència i agressió, per molt acolorides que estiguin amb el
nom, les pretensions o les formes de la llei; d'on es desprèn que
l'objectiu final és protegir i indemnitzar l'innocent amb una aplicació
imparcial de la llei damunt tots aquells que hi són subjectes. Sempre
que no s'actua amb bona fide, hom declara la guerra als que en
pateixen les conseqüències, als quals, mancats d'un guiatge terrenal, no
resta més que l'únic remei en aquests casos: l'apel·lació al Cel.
21.
La prevenció d'aquest estat de guerra (on no hi ha altre recurs que
acudir al Cel, i que pot sorgir de la menor discrepància, no havent-hi
autoritat per a decidir entre els contendents) és una raó cabdal perquè
els homes s'agrupin en societat i abandonin l'estat de natura. On hi
hagi un poder i una autoritat terrenals dels quals ho m pugui obtenir
reparació mitjançant recurs, la continuïtat de l'estat de guerra hi
restarà exclosa i serà aquell poder qui resoldrà la controvèrsia. Si hi
hagués hagut algun tribunal d'aquesta mena, alguna jurisdicció superior a
la Terra per a determinar el dret entre Jefté i els ammonites, no
haurien arribat mai a un estat de guerra; però sabem que ell és veié
obligat a apel·lar al Cel. «Que Jahvè, ell que és jutge», diu Jefté,
«judiqui entre israelites i ammonites» (Jt 11:27), i tot seguit,
refiant-se d'aquest recurs, prossegueix i mena el seu exercit a la
batalla. Per tant, en aquestes controvèrsies,
plantejada la qüestió «qui serà el jutge?», hom no vol pas dir qui
resoldrà la controvèrsia; tothom sap que és el que Jefté ens diu aquí:
que «Jahvè, ell que és jutge», serà qui judicarà. Quan no hi ha jutge
terrenal, cal apel·lar a la Divina Providència. La pregunta, doncs, no
pot pas significar «qui judicarà?». Si un altre home s'ha posat en estat
de guerra amb mi, (cal que jo faci com feu Jefté, recórrer al cel?
Sobre això, només jo mateix puc ser jutge en la meva consciència, i
n'hauré de respondre, el gran dia, davant del jutge suprem de tots els
homes
No hay comentarios:
Publicar un comentario