KANT: UN HOME IL·LUSTRAT. LA METAFÍSICA NO ÉS CIÈNCIA

KANT UN HOME IL·LUSTRAT

 

LA METAFÍSICA NO ÉS CIÈNCIA.

 Immanuel Kant [AFI: ɪˌmɑnʊ̯ɛl^[1] ˈkʰant'] (22 d'abril de 1724 - 12 de febrer de 1804) fou un destacat filòsof prussià. Fill d'un modest guarnicioner, Immanuel Kant va ser educat en el pietisme. El 1740 va ingressar a la Universitat de Königsberg com a estudiant de Teologia, on va ser alumne de Martin Knutzen, qui el va introduir en la filosofia racionalista de Leibniz i Wolff i li va imbuir així mateix l'interès per la ciència natural, en particular per la mecànica d'Newton. La seva existència va transcórrer únicament i pràctica a la seva ciutat natal, de la que Kant no va arribar a allunyar-se més d'un centenar de quilòmetres quan va residir per uns mesos en Arnsdorf com a preceptor, activitat a la que va dedicar per guanyar-se el suport després de la mort del seu pare (1746).

El pensament de Kant

Influències

Kant va integrar en el seu pensament les aportacions de nombrosos filòsofs anteriors, fent sovint una síntesi de corrents contraposades com el racionalisme i l'empirisme, entre d'altres.

De Plató rescata el dualisme ontològic i epistemològic, identificant un món amb l'abast del sensible, com feia Plató amb el món terrenal, però afirmant que és l'únic que es pot conèixer, a diferència de l'autor grec, el qual pensava que l'autèntic coneixement era precisament aquell que o estava limitat pels sentis. De Plató també reprèn el caràcter abstracte de les idees metafísiques.

D'Aristòtil aprofita l'hilemorfisme, afirmant que les dades de la sensibilitat són la matèria del coneixement, que forneixen les formes a priori, tant de l'espai i el temps com posteriorment de l'enteniment. Extrapola aquesta dualitat a l'àmbit moral, contraposant les ètiques materials a la formal (la seva). Reformula les categories d'Aristòtil que identifiquen les maneres de ser, i les relaciona amb la ciència com feia el pensador clàssic.

S'alinea explícitament amb Copèrnic per explicar el seu canvi de paradigma: si Copèrnic considerava que s'havia de canviar el centre del model de cosmos, Kant pren el subjecte com a centre de l'acte de conèixer i no l'objecte com la tradició anterior.

Les tres idees bàsiques del noümen són l'ànima, el món i Déu, essent una continuació de les tres substàncies de Descartes (tot i que el francès anomenava jo o ment a l'ànima). D'ell i d'altres racionalistes pren el paper predominant de la raó per arribar a un coneixement veritable (com altres coetanis de la Il·lustració).

De Hume hereta el rebuig cap al caràcter científic de la metafísica, ja que aquesta disciplina no es basa en dades que provenen dels sentits i per tant comprovables. Aquesta importància de l'experiència, ja reivindicada pels empiristes, l'allunya dels idealistes purs.

Origen del criticisme i les preguntes kantianes

Segons Kant, si no sabem què és la raó, no tenim cap possibilitat de determinar com han d'actuar i de viure els éssers humans. Kant fa notar que ni el racionalisme ni l'empirisme han resolt el problema: el racionalisme ens aboca al dogmatisme i l'empirisme a l'escepticisme. Per tant, l'única posició vàlida és el criticisme: cal sotmetre la raó humana a la crítica, cal determinar quines són les possibilitats i els límits del coneixement.

La raó ha de definir les formes d'actuar i de viure dels homes. Kant anomena a aquestes ocupacions, els interessos essencials de la raó i n'assenyala tres en forma de pregunta:

• Què puc saber? (Pregunta epistemològica)
• Què he de fer? (Pregunta ètica)
• Què puc esperar? (Pregunta religiosa)

Però totes aquestes es resumeixen en una sola pregunta, el veritable propòsit de Kant: Què és l'home?

El gir copernicà en el coneixement

Kant parteix del convenciment que a la metafísica li cal un canvi metodològic, un gir copernicà com el de la física:

«

Fins ara s'ha suposat que tot el nostre coneixement s'ha de regir pels objectes… Intentem, per una vegada, veure si no avançaríem més en la tasca de la metafísica suposant que els objectes s'han d'ajustar al nostre coneixement.

»

Aquest relleu que Kant reserva al subjecte i a les formes a priori en el procés de coneixement ha fet que la seva filosofia es conegui com a Idealisme trascendental. Idealisme perquè només les idees o estructures mentals del subjecte (espai, temps i les categories) permeten el coneixement; i, trascendental, perquè aquestes idees són trascendentals, és a dir, són universals i transcendeixen el cas concret, ja que tenen caràcter a priori.

Les condicions de possibilitat de la ciència

Totes les ciències expressen els seus continguts en judicis, però un judici científic ha de complir dues condicions:

• Que augmenti el nostre coneixement.
• Que tingui validesa universal i necessària.

Considerant que els judicis són una atribució d'un P (Predicat)  a un S (Subjecte), tenim:

En contra de l'opinió general, que consideraven analítics a priori de judicis de la matemàtica i sintètics a posterior: els de la física, Kant afirma que ambdues ciències es fonamenten en judicis sintètics a priori, atès que el vostre coneixement sobre les coses (síntesi) s'ha d'ajustar a les condicions del coneixement (a priori)

La impossibilitat de la metafísica com a ciència

Reprenent la qüestió inicial, Kant conclou que les matemàtiques i la física són ciències perquè poden resoldre les qüestions formulant judicis sintètics a priori i fonamentar empíricament els seus anunciats. La metafísica, pel fet d'ocupar-se de les idees transcendentals de la raó, és a dir, la idea d' Ànima, la idea de Món i la idea de Déu,  de les que no en tenim cap experiència, esdevé impossible com a ciència. Considerant que les idees de la Raó Pura són il·lusions inevitables, es pregunta si tenen alguna funció, arribant a la conclusió que tenen una funció reguladora:

• Assenyalant els límits que les ciències no poden traspassar.
• Oferint una explicació global de la veritat.

També assenyala que la Raó Pura té un ús pràctic en la moral.

L'home, subjecte moral autònom

La Crítica de la raó pràctica constitueix la resposta de Kant a la pregunta "què ha de fer?" i tracta els temes relacionats amb l'ètica. Distingeix dos tipus d'imperatius morals (normes que orienten l'ésser humà en l'elecció dels seus actes dins l'exercici de la seva llibertat): els hipotètics i els categòrics. Els primers són els habituals de la majoria de propostes ètiques, són normes concretes que s'han de seguir  si es vol aconseguir l'objectiu últim, com per exemple els manaments judeocristians, base de la conducta per assolir la salvació de l'ànima.

Kant proposa un imperatiu categòric, que no depèn de cap postulat i que fa referència al deure. És una norma general aplicable a qualsevol situació i que es basa en la següent premissa: fes allò que voldries que esdevingués una llei universal d'actuació. Seguint aquest imperatiu l'home esdevé autònom, ja que no depèn de voler aconseguir uns determinats fins o bé de normes dictades per institucions externes, sinó únicament de la seva raó que analitza cada cas per veure si cal fer una cosa o una altra.

VÍDEO Has sentit mai Kant a ritme de trap?

https://www.naciodigital.cat/noticia/175450/video/has/sentit/mai/kant/ritme/trap

Archivo

Kant y los macarras del tranvía

Hace unas semanas, a un joven publicista se le ocurrió utilizar a Kant en una campaña contra las conductas incívicas en el tranvía de Barcelona. En un divertido vídeo, el filósofo prusiano del XVIII, con monopatín bajo el brazo, «rapea» aquello de «no hagas a los demás lo que no quieres que te hagan a ti».

La campaña está muy bien. Pero peca de ingenua. El macarra que pone los pies en los asientos o te atrona con la música en el tranvía dispone de un poderoso argumento con el que replicar a Kant: «¿Qué pasa si soy tan chulo que me puedo permitir hacer a los demás lo que no permito que me hagan a mi (porque si lo intentan les parto la crisma)?» –réplica que no es sino una versión de la «regla de oro» del abusón: «si puedes aprovecharte de la gente sin correr demasiados riesgos (porque no puedan corresponderte con la misma moneda), ¿cómo vas a ser tan tonto de no hacerlo?»–. Esta última regla no solo justifica al pobre macarra de tranvía, sino a todos los potentados de este mundo, para los que presenta, además, una «extended version» conocida como la «ley del embudo»: «¿Qué pasa si soy tan poderoso que me puedo saltar las leyes que no se pueden saltar los otros?»…

¿Entonces? ¿Gana el macarra incívico? No tan rápido. Veamos con detalle lo que tiene que decir a todo esto el bueno de Kant… Si alargásemos el rap, lo primero que diría el filósofo es que las personas somos fundamentalmente racionales. Esto no admite mucha discusión. Fíjense que nadie se priva de justificarse –hasta el que niega la racionalidad humana lo hace razonándolo–, ni nadie, tampoco, soporta fácilmente que le quiten la razón. Normal: en ello (en tener razones) nos va lo que somos.

Ahora bien –seguiría el rap–, si somos racionales, hacer lo que debemos tendría que comenzar por actuar de acuerdo a la razón, es decir, según leyes morales que –como las de la ciencia, o más– puedan ser reconocidas como válidas por cualquier otro ser racional (aquí el famoso «imperativo categórico» kantiano).

Sin embargo, esta formulación del imperativo sirve de poco si el macarra del tranvía se empeña en lo propio: «¿Por qué va a ser irracional que cada uno vaya a lo suyo y se imponga el interés del más fuerte o astuto?» Al fin –dirá– esto no es solo la ley fundamental del abusón, sino la ley misma que rige el mundo.

Para responder al empecinado abusón, el rap (que es ya un combate de gallos) podría introducir el otro termino de la ecuación moral kantiana: el de libertad. El ser humano –cantaría Kant– es un ser innegablemente libre –un ser sobrenaturalmente desgajado del mecanicismo natural–, por lo que no se le puede imponer el interés de otros sin atentar a la vez contra su dignidad (y aquí resonaría esa otra formulación del imperativo: «no trates a ninguna persona como medio, sino como un fin»…). A todo lo cual, claro, el macarra tranviario objetaría que no hay nada más guay que ser un hombre libre rodeado de esclavos. «Utiliza a los demás para alcanzar tus metas, y que gane el mejor» –diría, reformulando, también él, su propio imperativo ultraliberal–.

A Kant solo le quedaría entonces –antes de encomendarse a Dios y la metafísica– esta última estrofa rapera: «trata a los demás como a personas –no como esclavos– porque solo así contribuirás a crear un mundo –racional y libre– en que las personas –también tú– se puedan realizar». Así soñaba Kant la Ilustración, no como un logro individual –o puramente intelectual–, sino como un proceso político para el que la educación y el diálogo con otras personas eran condición necesaria.

Este era el sueño de la razón kantiano. ¿Y el monstruo? El monstruo no es el macarra del tranvía, sino las razones que justifican que te ponga las piernas encima. Razones según las cuales la propia razón no sería más que un medio para fines (pasiones, gustos, deseos) que poco tienen que ver ni con la razón ni con la realización humana, ni siquiera con la de los abusones. Y me refiero ahora a los de verdad, a esos bien trajeados que, si alguna vez subieran a un tranvía, cederían amablemente su silla a algún anciano. Tal vez a uno con peluca dieciochesca y acento extranjero.

Autor: Víctor Bermúdez. Fuente: El Periódico (27/03/2019)

Bibliografia: 

VALLMAJÓ, Llorenç: Història de la filosofia. Barcelona: Editorial Edebé, 2007

(pàgines 256, 271) 

Webgrafia:

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/en/3/3f/Immanuel_Kant_3.jpg 

https://www.storyboardthat.com/storyboards/wigetta/immanuel-kant2
http://redfilosofia.es/blog/2019/03/31/kant-y-los-macarras-del-tranvia/