PLATÓ: L' ANELL DE GIGES. "La República" Capítol II

PLATÓ:

 L' ANELL DE GIGES.

"La del Anillo de Giges es una leyenda mitológica mencionada por el filósofo ateniense Platón en el libro II de La república. Guarda vaga relación con el Giges histórico de que habla Heródoto.

Narra la historia de Giges, un pastor que tras una tormenta y un terremoto encontró, en el fondo de un abismo, un caballo de bronce con un cuerpo sin vida en su interior. Este cuerpo tenía un anillo de oro y el pastor decidió quedarse con él. Lo que no sabía Giges es que era un anillo mágico, que cuando le daba la vuelta, le volvía invisible. En cuanto hubo comprobado estas propiedades del anillo, Giges lo usó para seducir a la reina y, con ayuda del ella, matar al rey, para apoderarse de su reino.

Glaucón (hermano de Platón) hace referencia a esta leyenda para ejemplificar su teoría de que todas las personas por naturaleza son injustas. Sólo son justas por miedo al castigo de la ley o por obtener algún beneficio por ese buen comportamiento. Si fuéramos "invisibles" a la ley como Giges con el anillo, seríamos injustos por nuestra naturaleza.

Este mito ha tenido gran influencia en la filosofía, ya que da a entender que el ser humano hace el bien hasta que puede hacer el mal cuando «se hace invisible», y puede acceder a cosas que no son suyas, con lo que llevado por esas circunstancias la persona se corrompe irremediablemente. Según este supuesto, la persona no sería libre. Es interesante ver cómo Tolkien, en su famosa obra El Señor de los anillos da otro planteamiento a la negatividad que encierra los poderes del anillo..."

Pel·lícula recomanada:

"Delitos y faltas" de Woody Allen

Bibliografia de referència:

• Platón: La república, II, 359a - 360d.

Webgrafia:

http://es.wikipedia.org/wiki/Anillo_de_Giges

http://p7.metroflog.net/pictures/949/42/6/11642949_PWNDDXTT.jpg

PLATÓ: Timeu. El "Mite del Demiürg"

PLATÓ

 

EL MITE DEL DEMIÜRG
Diàleg "El Timeu"
Mitjançant aquest mite Plató explica d’una manera molt gràfica la relació que existeix entre el món sensible i el món de les idees.

El mite es refereix que en l’origen hi havia el món de les idees, el Demiürg (suprem artesà o faedor), i una massa caòtica i informe (sense forma). Aquesta matèria desordenada, com que posseeix per naturalesa una tendència al canvi perpetu i atzarós, és imperfecta. Doncs bé, explica el mite que el Demiürg, prenent el món de les idees com a model, va anar treballant igual que un escultor sobre aquesta massa caòtica, introduint-hi l’ordre i harmonia pròpies d’allò que és intel•ligible. Va anar introduint l’estructura del món dels arquetips eterns i ideals en aquesta matèria informe, de manera que va anar generant el que ara anomenem món sensible.

Del mite, se’n deriva el fet que el nostre món no és cap més cosa que una còpia imperfecta del món de les idees, efectuada pel Demiürg. El nostre món sensible no és un caos (desordre), sinó un cosmos (ordre), ja que està organitzat segons l’harmonia matemàtica que regna en el pla intel•ligible. D’aquesta manera, cal entendre cada objecte físic com una materialització particular d’una idea universal eterna i immutable, com la rèplica en matèria d’una idea immaterial.

Ara bé, el Demiürg platònic introdueix en les coses una finalitat, una teleologia, una aspiració o fam que les porta a buscar el seu ple desenvolupament, la seva pròpia perfecció, el seu propi bé. Podem relacionar aquesta aspiració de tots els éssers per assolir la seva màxima plenitud o bé amb el fet que situï com a idea màxima de la jerarquia de l’intel•ligible la idea de Bé o Bellesa. Aquesta aspiració envers el Bé és el que Plató va qualificar com a impuls amorós en el seu diàleg de maduresa El Banquet, i que en el pla intel•lectual fa referència a la dialèctica, en quant a procés racional que permet d’elevar-se progressivament cap al coneixement de les idees superior.

Plató diu en aquest mateix mite que el temps comença a existir a la vegada que el Demiürg introdueix en la matèria caòtica elements d’ordre, en particular moviments regulars planetaris, a partir del quals pot ser mesurat l’abans i el després. L’ordre diví es troba a fora de l’espai i del temps, de manera que l’eternitat dels déus i intel•ligible consisteixen, més que a existir en tot temps, a ser-ne fora. D’aquesta manera, la qüestió sobre què passava un minut abans en el món abans que el Demiürg ordenés la matèria és una pregunta sense sentit, ja que prèviament a aquesta ordenació no existia el temps...

Aquesta concepció del temps té similituds amb la concepció del temps que s’expressa en l’actual teoria del big bang. No té sentit preguntar-se sobre el que passava en el Cosmos un minut o un segons abans que tingués lloc la gran explosió.

Teoria de l’arkhé.

En la seva teoria, Plató mostra una clara influència pitagòrica, ja que explica la seva comprensió de la realitat material en termes d’estructures matemàtiques.

Plató assenyalarà com arkhé no un únic principi, sinó diversos i, a més, els vincularà amb l’existència dels cinc únics poliedres regulars que existeixen: tetraedre, cub, octaedre, icosaedre i dodecaedre. Mitjançant l’associació de matemàtiques i realitat, entendrà que els quatre primers poliedres corresponen a la manera de ser del foc, la terra, l’aigua i l’aire, respectivament. L’assignació té a veure amb les qualitats físiques dels elements. Així, al foc li correspon el tetraedre, per exemple, perquè aquest poliedre és el més petit, mòbil i agut dels cinc, de manera que pot penetrar més fàcilment en totes les coses i provocar-ne l’alteració. En canvi, el cub és el que presenta més estabilitat i, per tant, correspon a la terra, principi menys actiu.

El dodecaedre serveix a Plató per a descriure quina és l’estructura del Cosmos, considerat en la seva totalitat. S’associava el dodecaedre amb l’esfera;M per tant, el Cosmos serà er a Plató una esfera que gira de manera que les partícules no es poden escapar del seu embolcall, sinó que tornen sobre elles mateixes, xocant i empenyent-se mútuament sense parar.

Hem de considerar que l’Univers total al qual es refereix Plató s’ha d’entendre com una realitat vivent. El Cosmos posseeix una ànima, a més d’un cos material, una ment, que és la responsable del seu moviment circular. Aquest moviment estableix el sentit de tots els altres moviments, de manera que governa el món en virtut de la seva intel•ligència i saviesa. Per a Plató, el Cosmos és un immens organisme vivent i intel•ligent. L’ànima còsmica va ordenar el moviment atzarós propi de la matèria caòtica original (mite del Demiürg), i el va convertir en un moviment harmònic, pel fet que imita la perfecció pròpia del món de les Idees.

Tot i que Plató parli de partícules, la seva teoria no és atomista, ja que les partícules de què parla sí que es poden dividir en formes encara més simples. Les superfícies de tres dels quatre poliedres que Plató ha assignat a algun element són de forma triangular i, en conseqüència, es poden veure com a diferents combinacions de petits triangles.

Aquest recurs a la figura triangular com a autèntic substrat dels elements permet a Plató de defensar la possibilitat que un element es pugui transformar en un altre. Si una partícula d’aire, que posseeix la forma d’un poliedre regular de vint cares, per la seva configuració i es descompon en els triangles que el conformen, i alguns s’organitzen formant un octaedre, la descomposició d’una partícula d’aire haurà permès que es generi una partícula d’aigua. Unes partícules poden originar-ne d’altres, uns elements es poden convertir en uns altres (aire, aigua i foc poden procedir els uns dels altres).

 

WEBGRAFIA:

http://www.xtec.cat/~jortiz15/mites.htm 

http://www.nodo50.org/filosofem/local/cache-vignettes/L250xH160/platotimeup-bba6c.jpg

PLATÓ: "El convit o de l' Amor".

PLATÓ: El convit o de l' Amor. 

 

Del diàleg El banquet En l’antropologia platònica destaca el tema de l’amor o eros. En el diàleg El banquet o Simposi (en grec Συμπόσιον, Sympósion i que significa trobada de bevedors ) s’endinsa en el tema fent, donada la complexitat de la qüestió, sis aproximacions. Els sis convidats en un banquet són els sis protagonistes que elogien l’amor, tot exposant-ne, successivament, les seves corresponents concepcions. Tal com és habitual en els diàlegs platònics, la darrera paraula la té Sòcrates, portaveu de la visió més genuïnament platònica. Per Plató, amor i coneixement són inseparables: l’anhel d’anar més enllà del sensible i intuir les idees, la vertadera realitat. No només en El banquet ens parla de l’amor, també en el diàleg Fedre, on exposa que la passió amorosa és allò que fa créixer ales a l’ànima i, tot trencant amb el sensible o món de les coses, és eleva vers la contemplació de les idees.

Els sis protagonistes del diàleg El banquet són: Fedre, Pausànies, Erixímac, Aristòfanes, Agató i Sòcrates.

Fedre:

Elogia l’amor i en parla des de la perspectiva de l’amant, no pas de l’amat. L’amant està posseït per una força divina que el fa capaç de realitzar proeses; en conseqüència, l'amor és la força inspiradora de grans gestes.

Pausànies:

L’amor és la força transformadora de pròpia personalitat. L'enamorat se sent estimulat a desenvolupar, guiat per l'amat, la seva persona.

Erixímac:

Des d'una perspectiva mèdica i biològica, elogia el poder o força generadora de l'amor: tota la natura, diu, està impregnada d'amor.

Aristòfanes:

Veu l'amor com el desig de trobar el que ens manca, la recerca d’una unitat perduda.
L'amor neix de la mancança i de la nostàlgia, ens veiem incomplets i necessitem l'altre: som un fragment que aspira a la seva totalitat. Il·lustra la seva visió amb el mite de les tres classes d'amor.
Al començament, diu, existien tres tipus d'humans de constitució doble a la dels actuals humans: homes (dos homes actuals), dones (dues dones) i andrògins (un home i una dona actuals). La seva potència i atreviment eren tals que, aviat, el potent Zeus s'enfurismà i, com a càstig, els debilità tot partint-los en dos. Per això, des d'aleshores, cada meitat cerca la seva altra meitat. L'amor es el desig de tornar a la pròpia situació originària; jo només seré feliç si trobo la meva autèntica meitat, la meitat que em manca.

Agatò:

Parla de l'amor des de la perspectiva passiva de l'amat; el banquet o trobada es feia en honor seu i ell veu l'amor com el desig de rebre, propi de les persones que es creuen dignes de ser estimades.

Sòcrates:

És el darrer a parlar i, tot evocant un diàleg amb una dona sàvia anomenada Diotima, afirma que l'amor es un desig del que no es té i es anhelat com el més sublim i bell; és, diu, un impuls cap a la plena realització humana. L'amor que neix com a desig que desvetllen els cossos bells que m'envolten és tan sols una primera i primitiva forma d'amor. Després, s'ennobleix i es transforma en anhel envers les ànimes justes i belles. I així, progressivament, fins a l'autèntic i perfecte amor, el que se sent envers les idees, sobretot la de Be i Bellesa. Aquesta forma superior i sublim d'amor (amor platònic) pot fer renéixer les ales perdudes de l'ànima perquè s'enlairi fins al món de les idees.

 

WEBGRAFIA:

http://www.xtec.cat/~lvallmaj/barriant/platoamo.htm
http://www.samaelgnosis.net/revista/ser11/androgino.gif 

Altres adreçes d' interès:

http://aquileana.wordpress.com/2007/07/29/el-mito-del-androgino/

PLATÓ: "El Menó". Teoria de la reminiscència: Conèixer és recordar.

 PLATÓ

 El Menó. Teoria de la reminiscència: Conèixer és recordar.

 

 Plató: la reminiscència en el Menó

Sòcrates: Els sacerdots i els poetes diuen que l’ànima de l’home és immortal, i que unes vegades li arriba el fi -al que anomenen morir- i altres neix novament; però que mai es destrueixen [...] Així, ja que l’ànima és immortal i neix molts cops, ha vist totes les coses abans, tant les d’aquí com les de l’Hades. Així que no hi ha res que no hagi après i no és estrany que sigui capaç de recordar el que sap sobre la virtut i sobre altres qüestions, que ja coneixia anteriorment Ja que tota la natura és homogènia i l’ànima ho ha après tot, res impedeix que, de recordar una sola cosa -a la qual cosa els homes anomenen aprendre- pugui descobrir totes les altres, si és decidit i no defalleix en la recerca: perquè indagar i aprendre és, en definitiva, recordar [...] Aquesta actitud ens fa actius i curiosos. I com crec que és cert, vull indagar amb tu què és la virtut.

Menó: D’acord, Sòcrates. Però, com és això que dius, que no agafem, sinó que és recordar el que anomenem aprendre? Pots ensenyar-me com és això?

Sòcrates: Ja t’he dit fa un moment, Menó, que ets molt astut: jo he dit que no s’aprèn, es recorda. I ara tu em preguntes si puc ensenyar-te, per agafar-me en contradicció.

Menó: Per Zeus, no, Sòcrates! No ho he dit amb aquesta intenció, ho he dit per costum. Però si tens alguna forma de fer-me veure el que dius, dona-me-la.

Sòcrates: És que no és fàcil. Però, per tu, estic disposat. A veure, feis venir a un dels molts esclaus que t’acompanyen, al qui tu vulguis, i t’ho demostraré amb ell.

Menó: Magnífic. (A un esclau) Vine aquí!

Sòcrates: És grec i parla grec?

Menó: A la perfecció, ha nascut a casa.

Sòcrates: I tu estiguis atent a veure si és que recorda o si aprèn de mi.

Menó: Molt bé.

Sòcrates: (A l’esclau) A veure, digues-me, noi: tu saps que un quadrat és una figura així?

Esclau: Sí.
Sòcrates: Un quadrat és, per tant, una figura que té quatre línies iguals?
Esclau: Exactament.
Sòcrates: No té també iguals aquestes que el creuen?
Esclau: Sí.
Sòcrates: No pot una figura així ser major o menor?
Esclau: Per descomptat.
Sòcrates: Si aquest costat tingués dos peus i aquest altres dos, quants peus tindria la superfície? Però mira-ho d’aquesta manera: si aquest tingués dos peus i en canvi aquest només un, la figura, no tindria un cop dos peus?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Però ja que aquest també té dos peus, no ha de tenir 2x2, dos cops dos?
Esclau: Això és.
Sòcrates: Així és que, té dos cops dos peus?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Quants són dos cops dos peus? Pensa-ho i diguem-ho.
Esclau: Quatre, Sòcrates.
Sòcrates: Es podria fer un altre quadrat que fora el doble d’aquest, però semblant a aquest, amb totes les línies iguals, com aquest?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I quants peus tindrà?
Esclau: Vuit.
Sòcrates: Vingui llavors. Tracta de dir-me quina longitud tindrà cadascuna de les seves línies. Les d’aquest tenen dos peus. I les del doble d’aquest?
Esclau: Evidentment, seran dobles, Sòcrates.
Sòcrates: Ho veus, Menó, com jo no li ensenyo res i que l’hi ho pregunto tot? I ara ell creu saber com és el costat de què resultarà el quadrat de vuit peus. O no estàs conforme?
Menó: Sí.
Sòcrates: Així que ho sap ?
Menó: No, no, què va.
Sòcrates: Doncs observa a continuació com cal recordar. I tu, digues-me, creus que el quadrat doble resulta de la línia doble? Com aquest dic, no amb un costat llarg i l’altre curt. Ha de ser per tot arreu igual a aquest, només que el doble, de vuit peus. Mira a veure si encara et sembla que ha de ser del costat doble.
Esclau: Doncs, sí.
Sòcrates: Aquest costat, no resulta doble d’aquest, si li afegim un altre igual?
Esclau: Per descomptat.
Sòcrates: I tu dius que d’aquesta línia resultarà el quadre doble, si en tenim quatre iguals?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Llavors, tracem quatre línies iguals a aquesta. És aquest el quadre que tu dius que tindria vuit peus, o no?
Esclau: Exactament.
Sòcrates: Veritat que en aquest hi ha aquests quatre, que són iguals al de quatre peus?
Esclau: Si.
Sòcrates: I quina grandària té? No és quatre vegades major?
Esclau: Com no !
Sòcrates: Així que el doble és quatre vegades major?
Esclau: No, per Zeus !
Sòcrates: Doncs, què és?
Esclau: Quàdruple.
Sòcrates: Llavors, noi, de la línia doble no resulta un quadrat doble sinó quàdruple.
Esclau: És veritat.
Sòcrates: I això perquè quatre vegades quatre són setze, no?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Llavors, el de vuit peus, de quina línia serà? Veritat que d'aquesta resulta quàdrupla?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I que d’aquesta línia, la meitat de l’altra, resulta un quadrat de quatre peus?
Esclau. Sí.
Sòcrates: Bé. Però el quadrat de vuit peus, no ha de ser el doble del primer i la meitat del segon?
Esclau: Sí.
Sòcrates: No haurà de tenir el costat major que el d’aquest i menor que el d’aquest? O no?
Esclau: A mi em sembla que sí.
Sòcrates: Molt bé. Perquè has de respondre el que a tu et sembla. Digues-me: no tenia aquest dos peus i l’altre quatre?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Llavors, el costat del quadrat de vuit peus ha de ser una línia de més de dos peus i de menys de quatre.
Esclau: Forçosament.
Sòcrates: Intenta dir quina longitud penses que ha de tenir.
Esclau: Tres peus.
Sòcrates: Perquè tingui tres peus, veritat que hem d’afegir-li la meitat d’aquesta i així tindrà tres peus? Perquè això són dos peus i això un I per aquí el mateix: aquí dos, i aquí un. I així resulta el quadrat que dius
Esclau: Sí.
Sòcrates: ¿Però no es veritat que, si per aquí té tres peus i per aquí uns altres tres, la figura sencera tindrà tres vegades tres peus?
Esclau: Evidentment.
Sòcrates: Quant són tres vegades tres peus?
Esclau: Nou
Sòcrates: I de quants peus ha de ser l’espai doble?
Esclau: De vuit.
Sòcrates: El quadrat de vuit peus no es forma llavors tampoc amb la línia de tres peus.
Esclau: No, veritablement.
Sòcrates: Bé, perquè llavors, amb quina línia es forma? Intenta dir-nos-ho amb exactitud. I si no vols calcular, assenyala-ho aquí.
Esclau: Però és que, per Zeus, el que és jo, Sòcrates, no ho sé.
Sòcrates: Et dones compte, Menó? Aquest ja està en camí del record. Perquè al principi no sabia quin era el costat del quadrat de vuit peus, com tampoc no ho sap ara. Però és que llavors creia saber-ho i contestava amb la seguretat d’aquell qui sap, perquè pensava que no tindria dificultats. En canvi, ara, ja veu que sí, i com que no ho sap, tampoc creu saber-ho.
Menó: Tens tota la raó.
Sòcrates: I no és veritat que ara està en millor situació que abans, respecte a la cosa que no sabia?
Menó: A mi també m’ho sembla.
Sòcrates: Llavors, en fer-li dubtar i en entrebancar-li com un torpede, potser l’hem perjudicat?
Menó: No, no crec.
Sòcrates: Un servei és el que li hem fet, pel que s’ha vist: perquè ara, al no saber-ho, fins i tot indagarà amb gust, mentre que llavors no li costava creure, amb públic i repetidament, que estava en el ben cert en dir del quadrat doble que havia de tenir un costat doble de longitud.
Menó: Així és, pel que s’ha vist.
Sòcrates: I tu creus que s’hagués posat a indagar o a aprendre una cosa que, encara que no la sabia, ell creia saber-la, abans que ensopegués amb la dificultat i es donés compte que no ho sabia i desitgés saber-ho?
Menó: Clar que no, Sòcrates.
Sòcrates: Ha guanyat llavors d’entrebancar-se?
Menó: Crec que sí.
Sòcrates: Perquè fixa’t en el que a partir d’aquesta dificultat descobrirà, indagant amb mi. Jo no faré més que preguntar sense ensenyar-li absolutament res. Tu, estigues-te atent, per si m’agafes ensenyant-li o explicant-li quelcom, en comptes de preguntar-li les seves opinions. I tu, digues-me: no hem quedat que aquest és el quadrat de quatre peus? Em segueixes ?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Podem afegir-li aquest un altre igual?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I aquest tercer, igual que als anteriors?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Veritat que podem completar-ho amb aquest de la cantonada?
Esclau: Per descomptat.
Sòcrates: I no resulten iguals les quatre figures ?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I per consegüent, quantes vegades major que aquest és el conjunt?
Esclau: Quatre vegades.
Sòcrates: No obstant això, havia de ser doble. O és que no et recordes?
Esclau: Clar que sí.
Sòcrates: Veritat que aquesta línia que va d’angle a angle talla en dues cadascuna d’aquestes figures?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Veritat que són quatre aquestes línies iguals, que forma aquesta figura?
Esclau: Efectivament.
Sòcrates: Fixa’t ara: quina grandària té aquesta figura?
Esclau: No ho sé.
Sòcrates: Cadascuna d’aquestes línies, no ha tallat cap a dintre la meitat d’aquests quatre? O no?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Bé, doncs, quantes d’aquestes meitats hi ha en aquesta figura?
Esclau: Quatre.
Sòcrates: I en aquesta?
Esclau: Dues.
Sòcrates: I quatre, què és de dos?
Esclau: El doble.
Sòcrates: Llavors, aquesta figura, quants peus té?
Esclau: Vuit peus.
Sòcrates: I, de quina línia resulta?
Esclau: D’aquesta.
Sòcrates: De la línia que va d’un angle a un altre del quadrat de quatre peus?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Aquesta és la línia que els sofistes anomenen diagonal. I, si aquest és el seu nom, de la diagonal, doncs, resulta, segons tu, noi, la superfície doble.
Esclau: Efectivament, Sòcrates.
Sòcrates: Què et sembla, Menó? Ha respost quelcom que no sortís d’ell mateix?
Menó: No, tot ha sortit d’ell mateix.
Sòcrates: I , no obstant això, abans hem dit que no ho sabia.
Menó: És veritat.
Sòcrates: Llavors, aquestes opinions es trobaven ja en ell, no?
Menó: Sí.
Sòcrates: En aquest cas, el que no sap pot tenir en si opinions vertaderes precisament sobre les coses que no sap?
Menó: Segons sembla, sí.
Sòcrates: I, ara, aquestes opinions s’han reactivat en ell, com en un son. i, si algú continua fent-li preguntes sobre aquests mateixos temes, tingues per segur que acabarà per conèixer-los tan bé com al que més.
Menó: Probablement.
Sòcrates: De manera que, sense que ningú li ensenyi, només fent-li preguntes, arribarà a saber, perquè extraurà de si mateix el coneixement?
Menó: Sí.
Sòcrates: I extreure coneixements d’un mateix, no és recordar?
Menó: Exactament.
Sòcrates: I aquest coneixement que ara posseeix, una de dos: o ho ha adquirit en algun moment o l’ha posseït sempre.
Menó: Sí.
Sòcrates: Si l’ha posseït sempre, ha estat savi sempre. si, en canvi, l'ha adquirit en algun moment, no pot haver estat en la vida present, perquè, li ha ensenyat algú geometria? tingues en compte que farà el mateix amb tota la geometria, i també amb les altres ciències. Així doncs, li han ensenyat tot? tu ets el més indicat per saber-ho, ja que ha nascut i s’ha criat en casa teva.
Menó: Estic completament segur que mai ha estat ensenyat.
Sòcrates: Però, té o no aquestes opinions?
Menó: Clar que sí.
Sòcrates: Si no les ha adquirit en la vida present, evidentment ja ho sabia i ho tenia après en algun altre temps anterior.
Menó: Segons sembla, sí.
Sòcrates: I aquest temps anterior, no ha de ser quan encara no era home ?
Menó: Sí.
Sòcrates: Doncs bé, si tant en la seva vida com abans de ser home, ha d’haver-hi en ell opinions vertaderes, que, despertades per les preguntes, es converteixen en ciències, veritat que l’ànima ha de saber-ho tot des de sempre? Perquè, evidentment, al llarg de tot el temps, s’és o no s’és home.
Menó: Sí.
Sòcrates: Per tant, si des de sempre tenim en l’ànima la veritat de tot allò existent, llavors l’ànima ha de ser immortal. De forma que és necessari ser decidit i fer el que es pugui per buscar i recordar el que un actualment no sap, és a dir, allò que no recorda.

__________________________________________________

Menó, 81c-86b.

Veure La reminiscència en el Fedó (72c-77a).

Emilio Lledó: la memòria del logos.

---

(Text en castellà)

Platón: le reminiscencia en el Menón



SÓCRATES: Los sacerdotes y los poetas dicen que el alma del hombre es inmortal, y que unas veces le llega el fin -a lo que llaman morir- y otras nace de nuevo; pero que jamás se destruyen [...] Así, puesto que el alma es inmortal y nace muchas veces, ha visto todas las cosas antes, tanto las de aquí como las del Hades. Así que no hay nada que no haya aprendido y no es extraño que sea capaz de recordar lo que sabe sobre la virtud y sobre otras cuestiones, que ya conocía anteriormente Puesto que toda la naturaleza es homogénea y el alma lo ha aprendido todo, nada impide que, con recordar una sola cosa -a lo cual los hombres llaman aprender- pueda descubrir todas las demás, si es decidido y no desfallece en la búsqueda: porque indagar y aprender es, en definitiva, recordar [...] Esta actitud nos hace activos y curiosos. Y como creo que es cierto, quiero indagar contigo qué es la virtud.

Menón: De acuerdo, Sócrates. Pero, ¿cómo es eso que dices, que no prendemos, sino que es recordar lo que llamamos aprender? Puedes enseñarme cómo es eso?
SÓCRATES: Ya te he dicho hace un momento, Menón, que eres muy astuto: yo he dicho que no se aprende, se recuerda. Y ahora tú me preguntas si puedo enseñarte, para cogerme en contradicción.
MENÓN: ¡Por Zeus, no, Sócrates! No lo he dicho con esa intención, lo he dicho por costumbre. Pero si tienes alguna forma de hacerme ver lo que dices, dímela.

Sócrates: Es que no es fácil. Pero, por ti, estoy dispuesto. A ver, haz venir a uno de los muchos esclavos que te acompañan, al que tú quieras, y te lo demostraré con él.
MENÓN: Magnífico. (A un esclavo) Ven aquí.
Sócrates: ¿Es griego y habla griego?
MENÓN: A la perfección, ha nacido en casa.
Sócrates: Y tú estate atento a ver si es que recuerda o si aprende de mí.
MENÓN: Muy bien.
Sócrates: (Al esclavo) A ver, dime, chico: ¿tú sabes que un cuadrado es una figura así?

Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Un cuadrado es, por tanto, una figura que tiene cuatro líneas iguales?
Esclavo: Exactamente.
Sócrates: ¿No tiene también iguales éstas que lo cruzan?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿No puede una figura así ser mayor o menor?
Esclavo: Desde luego.
Sócrates: Si este ludo tuviera dos pies y éste otros dos, ¿cuántos pies tendría la superficie? Pero míralo de esta forma: si éste tuviera dos pies y en cambio éste sólo uno, la figura, ¿no tendría una vez dos pies?

Esclavo: Sí.
Sócrates: Pero puesto que éste también tiene dos pies, ¿no ha de tener 2x2, dos veces dos?
Esclavo: Eso es.
Sócrates: Así es que, ¿tiene dos veces dos pies?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Cuántos son dos veces dos pies? Piénsalo y dímelo.
Esclavo: Cuatro, Sócrates.
Sócrates: ¿Se podría hacer otro cuadrado que fuera el doble de éste, pero semejante a éste, con todas las líneas iguales, como éste?

Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Y cuántos pies tendrá?
Esclavo: Ocho.
Sócrates: Venga entonces. Trata de decirme qué longitud tendrá cada una de sus líneas. Las de éste tienen dos pies. ¿Y las del doble de éste?
Esclavo: Evidentemente, serán dobles, Sócrates.
Sócrates: ¿Lo ves, Menón, como yo no le enseño nada y que se lo pregunto todo? Y ahora él cree saber cómo es el lado del que resultará el cuadrado de ocho pies. ¿O no estás conforme?

Menón: Sí.
Sócrates: ¿Así que lo sabe ?
Menón: No, no, qué va.
Sócrates: Pues observa a continuación cómo hay que recordar. Y tú, dime, ¿crees que el cuadrado doble resulta de la línea doble? Como éste digo, no con un lado largo y el otro corto. Ha de ser por todas partes igual a éste, sólo que el doble, de ocho pies. Mira a ver si todavía te parece que ha de ser del lado doble.
Esclavo: Pues, sí.
Sócrates: Este lado, ¿no resulta doble de éste, si le añadimos otro igual?

Esclavo: Desde luego.
Sócrates: ¿Y tú dices que de esta línea resultará el cuadro doble, si tenemos cuatro iguales?
Esclavo: Sí.
Sócrates: Entonces, tracemos cuatro líneas iguales a ésta. ¿Es éste el cuadro que tú dices que tendría ocho pies, o no?
Esclavo: Exactamente.
Sócrates: ¿Verdad que en éste hay estos cuatro, que son iguales al de cuatro pies?
Esclavo: Si.
Sócrates: ¿Y qué tamaño tiene? ¿No es cuatro veces mayor?

Esclavo: ¡ Cómo no !
Sócrates: ¿Así que el doble es cuatro veces mayor?
Esclavo: ¡ No, por Zeus !
Sócrates: Pues, ¿qué es?
Esclavo: Cuádruple.
Sócrates: Entonces, chico, de la línea doble no resulta un cuadrado doble sino cuádruple.
Esclavo: Es verdad.
Sócrates: Y eso porque cuatro veces cuatro son dieciséis, ¿no?
Esclavo: Sí.
Sócrates: Entonces, el de ocho pies, ¿de qué línea será? ¿Verdad que de

ésta resulta cuádruple?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Y que de esta línea, la mitad de la otra, resulta un cuadrado
de cuatro pies?
Esclavo. Sí.
Sócrates: Bien. Pero el cuadrado de ocho pies, ¿no ha de ser el doble del primero y la mitad del segundo?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿No tendrá que tener el lado mayor que el de éste y menor que el de éste? ¿O no?
Esclavo: A mí me parece que sí.
Sócrates: Muy bien. Porque tienes que responder lo que a ti te parece. Dime: ¿no tenía éste dos pies y el otro cuatro?

Esclavo: Sí .
Sócrates: Entonces, el lado del cuadrado de ocho pies tiene que ser una línea de más de dos pies y de menos de cuatro.
Esclavo: Forzosamente.
Sócrates: Intenta decir qué longitud piensas que ha de tener.
Esclavo: Tres pies.
Sócrates: Para que tenga tres pies, ¿verdad que hemos de añadirle la mitad de ésta y así tendrá tres pies? Porque esto son dos pies y esto uno. Y por aquí lo ismo: esto dos, y esto uno. Y así resulta el cuadrado que dices.

Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Pero no es verdad que, si por aquí tiene tres pies y por aquí otros tres, la figura entera tendrá tres veces tres pies?
Esclavo: Evidentemente.
Sócrates: ¿Cuánto son tres veces tres pies?
Esclavo: Nueve
Sócrates: ¿Y de cuántos pies debe ser el espacio doble?
Esclavo: De ocho.
Sócrates: El cuadrado de ocho pies no se forma entonces tampoco con la línea de tres pies.
Esclavo: No, verdaderamente.

Sócrates: Bueno, pues entonces, ¿con qué línea se forma? Intenta decírnoslo con exactitud. Y si no quieres calcular, señálalo aquí.
Esclavo: Pero es que, por Zeus, lo que es yo, Sócrates, no lo sé.
Sócrates: ¿Te das cuenta, Menón? Este ya está en camino del recuerdo. Porque al principio no sabía cuál era el lado del cuadrado de ocho pies, como tampoco lo sabe ahora. Pero es que entonces creía saberlo y contestaba con la seguridad del que sabe, porque pensaba que no tendría dificultades. En cambio, ahora, ya ve que sí, y como que no lo sabe, tampoco cree saberlo.

Menón: Tienes toda la razón.
Sócrates: ¿Y no es verdad que ahora está en mejor situación que antes, respecto a la cosa que no sabía?
Menón: A mí también me lo parece.
Sócrates: Entonces, al hacerle dudar y al entorpecerle como un torpedo, ¿acaso le hemos perjudicado?
Menón: No, no creo.
Sócrates: Un servicio es lo que le hemos hecho, por lo visto: porque ahora, al no saberlo, hasta indagará con gusto, mientras que entonces no le costaba creer, con público y repetidamente, que estaba en lo cierto al decir del cuadrado doble que debía tener un lado doble de longitud.

MENÓN: Así es, por lo visto.
Sócrates: ¿Y tú crees que se hubiera puesto a indagar o a aprender una cosa que, aunque no la sabía, él creía saberla, antes de que tropezara con la dificultad y se diera cuenta de que no lo sabía y deseara saberlo?
MENÓN: Claro que no, Sócrates.
Sócrates: ¿Ha ganado entonces con entorpecerse?
MENÓN: Creo que sí.
Sócrates: Pues fíjate en lo que a partir de esta dificultad va a descubrir, indagando conmigo. Yo no haré más que preguntar sin enseñarle absolutamente nada. Tú, estáte atento, por si me coges enseñándole o explicándole algo, en vez de preguntarle sus opiniones. Y tú, dime: ¿ no hemos quedado en que éste es el cuadrado de cuatro pies? ¿Me sigues ?

Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Podemos añadirle este otro igual?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Y este tercero, igual que a los anteriores?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Verdad que podemos completarlo con éste de la esquina?
Esclavo: Desde luego.
Sócrates: ¿Y no resultan iguales las cuatro figuras ?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Y por consiguiente, cuántas veces mayor que éste es el conjunto?
Esclavo: Cuatro veces.

Sócrates: Sin embargo, tenía que ser doble. ¿O es que no te acuerdas?
Esclavo: Claro que sí.
Sócrates: ¿Verdad que esta línea que va de ángulo a ángulo corta en dos cada una de estas figuras?
Esclavo: Sí.
Sócrates: ¿Verdad que son cuatro estas líneas iguales, que forma esta figura?
Esclavo: Efectivamente.
Sócrates: Fíjate ahora: ¿qué tamaño tiene esta figura?
Esclavo: No lo sé.
Sócrates: Cada una de estas líneas, ¿no ha cortado hacia adentro la mitad de estos cuatro? ¿O no?

Esclavo: Sí.
Sócrates: Bueno, pues, ¿cuántas de esas mitades hay en esta figura?
Esclavo: Cuatro.
Sócrates: ¿Y en ésta?
Esclavo: Dos
Sócrates: Y cuatro, ¿qué es de dos?
Esclavo: El doble.
Sócrates: Entonces, esta figura, ¿cuántos pies tiene?
Esclavo: Ocho pies.
Sócrates: Y, ¿de qué línea resulta?
Esclavo: De ésta.
Sócrates: ¿De la línea que va de un ángulo a otro del cuadrado de cuatro pies?

Esclavo: Sí.
Sócrates: Esta es la línea que los sofistas llaman diagonal. Y, si éste es su nombre, de la diagonal, pues, resulta, según tú, muchacho, la superficie doble.
Esclavo: Efectivamente, Sócrates.
Sócrates: ¿Qué te parece, Menón? ¿Ha respondido algo que no saliera de él mismo?
MENÓN: No, todo ha salido de él mismo.
Sócrates: Y , sin embargo, antes hemos dicho que no lo sabía.
MENÓN: Es verdad.

Sócrates: Entonces, estas opiniones se encontraban ya en él, ¿no?
MENÓN: Sí.
Sócrates: En ese caso, ¿el que no sabe puede tener en sí opiniones verdaderas precisamente sobre las cosas que no sabe?
Menón: Al parecer, sí.
Sócrates: Y, ahora, estas opiniones se han reactivado en él, como en un sueño. y, si alguien continúa haciéndole preguntas sobre estos mismos temas, ten por seguro que acabará por conocerlos tan bien como el que más.

Menón: Probablemente.
Sócrates: De modo que, sin que nadie le enseñe, con sólo hacerle preguntas, ¿llegará a saber, porque extraerá de sí mismo el conocimiento?
Menón: Sí.
Sócrates: Y extraer conocimientos de uno mismo, ¿no es recordar?
Menón: Exactamente.
Sócrates: Y este conocimiento que ahora posee, una de dos: o lo ha adquirido en algún momento o lo ha poseído siempre.
Menón: Sí.
Sócrates: Si lo ha poseído siempre, ha sido sabio siempre. si, en cambio, lo ha adquirido en algún momento, no puede haber sido en la vida presente. porque, ¿le ha enseñado alguien geometría? ten en cuenta que hará lo mismo con toda la geometría, y también con las demás ciencias. Así pues, ¿le han enseñado todo? tú eres el más indicado para saberlo, puesto que ha nacido y se ha criado en tu casa.

Menón: Estoy completamente seguro de que nunca se lo han enseñado.
Sócrates: Pero, ¿tiene o no estas opiniones?
Menón: Claro que sí.
Sócrates: Si no las ha adquirido en la vida presente, evidentemente ya lo sabía y lo tenía aprendido en algún otro tiempo anterior.
Menón: Al parecer, sí.
Sócrates: Y este tiempo anterior, ¿no ha de ser cuando todavía no era hombre ?
Menón: Sí.
Sócrates: Pues bien, si tanto en su vida como antes de ser hombre, ha de haber en él opiniones verdaderas, que, despertadas por las preguntas, se convierten en ciencias, ¿verdad que el alma tiene que saberlo todo desde siempre? Porque, evidentemente, a lo largo de todo el tiempo, se es o no se es hombre.

Menón: Sí.
Sócrates: Por lo tanto, si desde siempre tenemos en el alma la verdad de todo lo existente, entonces el alma ha de ser inmortal. De forma que es preciso ser decidido y hacer lo posible por buscar y recordar lo que uno actualmente no sabe, es decir, lo que no recuerda.

__________________________________________________
Menón, 81c_86b.
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

WEBGRAFIA:

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/plat4fn5.htm 

http://farmacon.files.wordpress.com/2008/10/men.jpg

PLATÓ. COM. TEXT: "Considera si el règim de vida..." B21 i B22

NOIS! HAUREM DE PENSAR UNA DATA, PER A QUE FEU UN COMENTARI DE TEXT A CASA, EN SUPORT INFORMÀTIC. LLETRA ARIAL, TAMANY 12, INTERLINEAT 1,5

El text a comentar seria el que es troba a les fotocòpies, pàgina 50 (apartat 5.3)

Diu així:

“-Considera si el règim de vida i la classe d’ habitació que proposo als guardians és l’ adequat. Vull, en primer lloc, que cap d' ells no tingui res propi que no sigui l' absolutament necessari; que no tinguin casa ni rebost on no pugui entrar tothom. Pel que fa a l' aliment, s' ordenarà que rebin de la resta de ciutadans una retribució adequada, ni més gran ni més petita que la que necessiten anualment uns guerrers forts, sobris i valents. Que mengin asseguts en taules comunes i que visquin junts com han de viure els guerrers en campanya. Se'ls farà entendre que els déus han posat en sa ànima or i argent divins i que, per tant, no tenen cap necessitat d' or i argent dels homes; que no els és permès de tacar la possessió d' aquest or immortal amb la barreja d' or terrenal; que l'or que ells tenen és pur, mentre que els dels homes ha estat sempre origen de molts crims; que a ells, a diferència d' altres ciutadans, els està prohibit de manejar i tocar or i argent, guardar-ne per a ells, adornar-se'n els vestits, beure en copes d' aquests metalls. Només així podran salvarse a ells mateixos i salvar la ciutat; perquè si adquireixen terra, casa i diner s' hauran d' anomenar empresaris i pagesos més que no pas guardians, i de defensors dels altres ciutadans, passarien a ser tirans i enemics”

PLATÓ: La República, 417-418

Preguntes:

1.- De què va el text?

2.- Posa-li un títol filosòfic (no superior a una línea)

3.- Relaciona aquest text, amb tot allò que sàpigues de l’autor, fet a classe fins ara: “El Mite de la caverna”, “El mite del carro alat”, “El mite dels metalls”, etc.

4.- Fes una opinió personal del text, relacionant-la amb l’ actualitat de la temàtica

Data d' entrega pel grup B22.

-1r dia d’entrega: Dimarts 12 Novembre 2013 (+1)

-2n dia d’ entrega: Dimecres 13 Novembre 2013 (+0.5)

-3 dia d’ entrega: Divendres 15 Novembre 2013 (+0)

* Si teniu problemes d’ impressió, el podeu enviar per correu electrònic a sgil4@xtec.cat

- 4rt dia d’ entrega: Dimarts 19 Novembre 2013 (-1)

* Si teniu problemes d’ impressió, el podeu enviar per correu electrònic a sgil4@xtec.cat

Data d' entrega pel grup B21.

-1r dia d’entrega: Dilluns 11 Novembre 2013 (+1)

-2n dia d’ entrega: Dimarts 12 Novembre 2013 (+0.5)

-3 dia d’ entrega: Dijous 14 Novembre 2013 (+0)

* Si teniu problemes d’ impressió, el podeu enviar per correu electrònic a sgil4@xtec.cat

- 4rt dia d’ entrega: Dilluns 18 Novembre 2013 (-1)

* Si teniu problemes d’ impressió, el podeu enviar per correu electrònic a sgil4@xtec.cat

ELS TREBALLS QUE NO ESTIGUIN IMPRESSOS I, NOMÉS ENVIATS PER E-MAIL, NO SERÀN AVALUABLES. 

Bibliografia:
VALLMAJÓ RIERA, Llorenç: Història de la filosofia. Barcelona: Editorial Edebé, 2007 (pàgina 50)



 

PLATÓ. La República. "Llevat que els filòsofs..." comentari de J.Z.S. publicat inicialment el 13 Febrer 2013

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA: PLATÓ

Comentari de Text 

"Llevat que els filòsofs governin en els Estats, o que els qui ara són anomenats reis i governants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en una mateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separadament per cadascun d' aquests camins les múltiples naturaleses que actualment ho fan així, no hi haurà, estimat Glaucó, fi dels mals per als Estats ni tampoc, em sembla, per al gènere humà; tampoc abans d' això no es produirà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del Sol, l' organització política que ara acabem de descriure verbalment. Això és el que des de fa una estona vacil·lo a dir, perquè preveia que el meu pensament xocaria amb el dels altres; i és difícil d' advertir que no hi ha cap més manera de ser feliç, tant en la vida privada com en la pública"

PLATÓ, La República, V, 473d-e.

1.- Digues amb les teves pròpies paraules i sense repetir el fragment, què diu Plató en aquest text.

En aquest fragment Plató posa de manifest una de les principals condicions que són necessàries perquè la seva idea d'estat aristocràtic ideal pugui tenir èxit, que és precisament que els governants de la polis (el poder polític) hagin sigut instruïts en la filosofia i és que, segons les idees de Plató, només aquell que gràcies a la filosofia s'ha pogut alliberar de les cadenes que el lliguen al món sensible i ha arribat a conèixer el món de les idees, només aquell que ha pogut contemplar la idea de Bé, podrà arribar a governar d'una manera justa la polis, ja que no treballarà per la cerca del benefici personal, sinó del col·lectiu, conduint-la a la felicitat de la totalitat dels seus habitants i per tant a la justícia i l'harmonia.

Perquè això sigui possible però, altres fets també s'han de donar, com per exemple l'existència d'una societat correctament dividida en tres classes socials, la dels filòsofs governants que esmentàvem abans, la dels guerrers i la dels artesans. Per tal que l'estat funcioni correctament en el sentit que apuntàvem abans, aquestes tres classes han de dur a terme la tasca que els hi correspon (governar, defensar la polis i crear allò que necessita per viure respectivament) i no desviar-se'n. Precisament és quan se n'aparten (quan “marxen separadament”), que sorgeixen les malalties de l'estat, ja que la ideal organització aristocràtica es veu truncada per l'aparició d'altres formes de govern on qui mana no és la classe filosòfico-aristocràtica (timocràcia, democràcia i tirania) o bé la classe aristocràtica és corrompuda i només s'interessa per la prosperitat personal (oligarquia).

Per tant, les dues condicions abans esmentades són per Plató necessàries perquè es doni la organització estatal que ell planteja. A més, però, considera que sense l'eliminació d'aquestes dificultats i la consecució de l'estat aristocràtic, és impossible acabar amb els mals del “gènere humà”, ja que, segons l'ideari platònic, la felicitat i justícia individuals no es poden deslligar dels comuns.

Per últim Plató reconeix l'enorme complexitat que suposa la instauració d'un estat com el que proposa, donades les nombroses malalties que pot patir l'estat per causes molt variades (l'estat de Plató és, de fet, un model utòpic) però posa de manifest que, malgrat la inherent dificultat que pot suposar adonar-se que el seu model és l'únic capaç d'aconseguir la felicitat i justícia individual i comuna, no hi ha cap més manera d'aconseguir-ho.

2.- Posa-li un títol filosòfic.

Les condicions per l'estat ideal i els mals que l'impedeixen

3.- Relaciona aquest text de La República, amb altres teories, mites, obres de Plató com ara Fedre, Menó, l’ Apologia de Sòcrates, El convit, etc.

Com passa en molts casos en l'obra de Plató, les teories que presenta queden totes lligades per la seva particular concepció del món i les idees. De fet, tota la teoria de les idees que construeix i va desenvolupant al llarg de la seva obra té com a objectiu final fonamentar l'estat ideal que precisament ens presenta en el text anterior i al llarg de la obra La República i és que l'obra de Plató està altament influïda per la condemna a mort del seu mestre Sòcrates. Així doncs, Plató desenvoluparà tot un ideari amb el que pretén crear un estat realment just, allunyat d'aquell que va arribar a condemnar a una figura com la del seu mestre. En aquest sentit, Plató considera que el món real no és el sensible que ens arriba a través dels nostres sentits, sinó que és el de les idees, al que podem arribar gràcies a la raó. Precisament ens parla d'això en el mite de la caverna, on es presenta el filòsof com aquell que és capaç de deslligar-se de les cadenes que el mantenen unit al món de les ombres (el món sensible) i el condueixen a un món de veritat universal (el de les idees) on qui governa és precisament el Bé, simbolitzat en el Sol. És per això que qui governa l'estat ha de ser el filòsof, perquè és l'únic que, entre la multitud que viu al món de les ombres, ha pogut contemplar realment el que és el Bé, i per tant és l'únic que pot governar amb justícia i aconseguir que tots els habitants de la polis assoleixin la felicitat. De la mateixa manera, però, és molt difícil per al filòsof explicar allò que ha “experimentat” al món de les idees als seus antics companys que habiten entre les ombres (li és difícil tornar a dins la caverna, i de la mateixa manera quan els hi explica la veritat universal a la resta, se'n riuen i fins i tot poden arribar a intentar matar-lo, en una clara al·lusió al que li havia passat a Sòcrates) i això justificaria certament que qui ha de manar és un reduït grup de filòsofs ja que tampoc poden fer arribar el bé, la veritat, a la resta de persones, que no estan preparades per arribar a comprendre-ho, tal i com s'exposa a l'inici del text.

D'aquesta mateixa manera, Plató considera que l'anima de l'home estaria formada per tres parts, tal i com ens presenta al mite del carro alat de la seva obra Fedre. Aquestes tres parts són, per una banda, la part racional (la conductora de l'auriga) que gràcies al seu coneixement del món de les idees, és capaç de guiar les altres dues parts, la irascible, simbolitzada en un cavall bo i dòcil representant de la valentia i la noblesa, i la concupiscible, que és un cavall indomable, símbol dels desitjos més baixos i materials. No és pas casualitat que aquestes tres parts coincideixin en certa manera amb les tres classes socials que considera Plató han d'integrar l'estat. La raó equivaldria a la classe dels governants filòsofs, ja que són els únics que han contemplat el Bé en el món de les idees i que, per tant, poden fer tirar endavant la ciutat garantint-ne la felicitat dels ciutadans (com comentàvem abans). La classe dels guardians i soldats correspondria a la part irascible i equivaldria al valor. Per últim, la classe dels artesans vindria a ser la part concupiscible, que es deixa portar pels instints passionals. L'única manera que tindria de ser feliç l'artesà seria amb la virtut de la moderació, que consisteix en l'acceptació del govern que li ve imposat per part de la classe aristocràtica filosòfica en el model de l'estat platonià. Tal i com ja havíem dit, igual que quan en l'individu aquestes tres parts no duen a terme la seva funció es produeix una manca d'harmonia i una falta de justícia, si en la ciutat les tres classes socials no fan el que han de fer, es perd la justícia social i apareixen les malalties de l'estat, que condueixen a formes de govern que de cap manera poden permetre la felicitat de tots els seus ciutadans.

Tampoc és estrany que Plató generi aquesta equivalència entre la realitat individual i la de la societat de la polis. De fet, Plató considera que la justícia ha de ser estudiada en la col·lectivitat i no pas en la individualitat. D'aquesta manera, considera la polis més que una mera unió de persones que viuen juntes, sinó que, en el fons, es tracta d'una “persona” pròpiament dita, amb la seva psyche i, per tant, les seves tres parts de l'anima (les tres classes socials).

4.- Fes una opinió personal tot reflexionant sobre l’ actualitat de la temàtica.

Des del meu punt de vista, cal dir que les idees de Plató són realment interessants i tenen molt de sentit i lògica. Si bé no podem negar la intencionalitat clarament bondadosa de Plató, que l'únic que busca és la formació d'un estat just i feliç, no em puc posicionar a favor dels seus postulats, perquè són clarament antidemocràtics i segregacionistes. Plató defensa clarament l'existència de classes socials, però jo crec que tots els éssers humans som iguals, i, per tant, la segregació social no té cabuda en aquest pensament. Què fa pensar que uns siguem diferents dels altres? Per Plató, la resposta està en les qualitats individuals, que el governant és l'únic que ha pogut veure el món de les idees, l'únic que coneix la veritat, i per tant és el que ha de governar. Hi ha, però, dos clars contra arguments a això. Primerament, perquè no pot la resta de la societat arribar a conèixer aquesta veritat universal? Donat que tots tenim les mateixes capacitats intel·lectuals, l'únic que fa que siguem diferents és que hem rebut una educació diferent. Si el sistema educatiu fos igual per tothom, tothom podria arribar al “món de les idees” i tothom podria formar part del govern dels millors, perquè tots serien, en certa manera, els millors. Llavors la reduïda classe política passaria a ser una extensa classe única que integrés tota la societat, desapareixerien les classes socials, tothom seria igual i s'arribaria naturalment a una autèntica democràcia igualitària, on els arguments de Plató no serien vàlids, perquè no s'estaria igualant el savi a l'ignorant, donat que no hi ha cap ignorant. Voldria dir això que tothom seria igual en pensament? No, només igual en facultats, i és que precisament en la diversitat d'idees està la clau de la democràcia. Aquí és on entra el segon argument, si el govern de l'estat estigués reduït a un petit número de persones, per més preparades que estiguessin, què fa pensar que les seves decisions serien les millors possibles? Com més persones participin en la activitat política, més seguretat hi ha que, al final, la idea de la majoria sigui la que realment condueixi l'estat cap a bon camí, perquè al cap i a la fi, l'ésser humà no és, ni de bon tros, perfecte, i que el govern s'estanqui en un reduït grup de persones, per més aptes que siguin, conduiria a la desigualtat social i, a al final, a la presa de decisions errònies. És més, què legitima que un petit grup de persones decideixin el futur d'una majoria? Si hagués de ser la preparació, llavors ens haurien de manar les persones més sàvies, com ara els acadèmics. Però qui assegura que la voluntat dels acadèmics equivalgui a la voluntat del poble que han de manar? Llavors es viuria en la imposició, la manca de llibertats, la dictadura i, per tant, la infelicitat.

De la mateixa manera, les idees platòniques poden tenir certa correlació amb la situació política actual. Vivim en una democràcia, però fins a quin punt la classe política realment ens representa? Vivim certament en una democràcia o en una autarquia o oligarquia de les que presenta Plató? Per mi, només en el moment en el que ens referim a classe política ja estem posant de manifest la necessitat de canviar el sistema. L'existència de classes socials, al meu parer, és un error, sigui quin sigui el postulat emprat per defensar-les, i és que no hi ha res, científicament parlant, que pugui justificar la separació dels diferents grups socials. Tothom hauria de ser amo del seu destí i poder participar igualitàriament en la activitat política. S'hauria de tombar cap a una democràcia més que representativa, participativa, com aquella de l'antiga Grècia. Per poder fer-ho, caldria, primerament, assegurar que l’educació pogués formar ciutadans igualment capacitats (i per tant ja no farien falta les classes socials) i després, explotar els nous mitjans tecnològics per permetre que tothom pogués contribuir a forjar el futur que, al ser de tots, també és seu. Vol dir això que cal caure en l'individualisme? No, tampoc. Cada individu hauria de pensar en el bé comú, no pas en l'individual, com fa el filòsof en el model platònic. D'aquesta manera, tothom podria participar en l'activitat política i a la vegada es caminaria cap a la felicitat i la justícia de l'estat de Plató.

Comentari realitzat per : J. Z. S. (alumne de 2n Batxillerat A (científic-tecnològic), de l' Institut Ramón Turró i Darder de Malgrat de Mar)

PLATÓ. La República: "Llevat que els filòsofs..." Comentari de Text de D. E. (publicat inicialment el 19 Febrer 2013)

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

COMENTARI DE TEXT:

"Llevat que els filòsofs governin en els Estats, o que els qui ara són anomenats reis i governants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en una mateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separadament per cadascun d' aquests camins les múltiples naturaleses que actualment ho fan així, no hi haurà, estimat Glaucó, fi dels mals per als Estats ni tampoc, em sembla, per al gènere humà; tampoc abans d' això no es produirà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del Sol, l' organització política que ara acabem de descriure verbalment. Això és el que des de fa una estona vacil·lo a dir, perquè preveia que el meu pensament xocaria amb el dels altres; i és difícil d' advertir que no hi ha cap més manera de ser feliç, tant en la vida privada com en la pública"

PLATÓ, La República, V, 473d-e.

1.- Digues amb les teves pròpies paraules i sense repetir el fragment, què diu Plató en aquest text.

Plató diu que filosofia i poder van lligats; és a dir, en aquest text afirma que la solució i la forma d'organitzar la "polis" és l'aristocràcia. Els filòsofs, considerats savis, els més preparats, els justos, els "millors" (àristos) són els que haurien de governar amb el seu criteri. Ells són els únics capaços d'aconseguir la felicitat del poble, gràcies als seus coneixements. Per contra, si ells no són els governants, la ciutat està condemnada a una situació o una altra segons el càrrec que ocupi el governant (timocràcia, oligarquia, democràcia...). Així doncs, la idea principal és la defensa de l'aristocràcia, la "polis" governada pels filòsfs; i la secundària recolza l'altra dient els problemes que hi ha si no es fa cas. L'Estat no pot ser feliç ni avançar si no és guiat pels filòsofs.

2.- Posa-li un títol filosòfic.

"Filòsofs, governants de l'Estat per assolir la felicitat".

3.- Relaciona aquest text de La República, amb altres teories, mites, obres de Plató com ara Fedre, Menó, l’Apologia de Sòcrates, El convit, etc.

Aquest text està relacionat amb altres fragments de "La República" com el "Mite de la caverna" (capítol VII) en què Plató considera que ha sortit de la caverna, ja ha vist la veritat i sap com organitzar la ciutat; però tot i que ho intenti explicar, no el creuran perquè encara viuen en el món de les ombres. Literalment el text diu "ni veurà la llum del Sol" relacionat amb el mite, però significant que ni es durà a terme un intent d'aquest govern. El text també es relaciona amb el "Fedre" i concretament amb el "Mite del carro alat". Plató divideix la ciutat en tres classes socials: filòsofs, guerrers i artesans. Però aquesta mateixa divisió la fa a l'ànima de cada individu: par racional (auriga en el mite), par irascible (cavall bo) i part concupiscible (cavall dolent).

Així doncs, la ciutat i la persona van relacionades, s'assemblen molt i el filòsof a la ciutat fa el paper de la part racional. L'ànima ha viscut al món de les idees i ha vist la veritat universal, coneix el bé i la bellesa; per això el filòsof , que ha vist la veritat, és l'encarregat de governar justament. Si cada part/classe fa el seu paper s'aconsegueix l'harmonia: la felicitat i la justícia.

Quan el text parla de les "múltiples naturaleses" es refereix a "les malalties de l'Estat" també de "La República". Aquestes són degeneracions de l'Estat perfecte (governat aristocràticament). Així doncs, si governen militars esdevé una timocràcia amb ambició; si ho fan els rics (oligarquia) encara busquen més l'enriquiment; si governa el poble (democràcia), s'igualen les classes socials: tothom té el mateix paper; i si governa un dirigent o dictador apareix la tirania.

Ja més indirectament es podria relacionar amb l'"Apologia a Sòcrates", que va ser condemnat per democràcia (una de les degeneracions del poder); amb aristocràcia no hagués succeït el mateix.

Llegint entre línies es pot relacionar la frase "preveia que el meu pensament xocaria amb el dels altres" amb el "Menó". És a dir, en un principi no ho entendrien, però es podria fer servir la dialèctica per tal que recordin el que les ànimes ja saben del món de les idees: es produiria una reminiscència (anomenem aprenentatge). Aquesta idea lliga tant amb el "Mite de la caverna" com el del "carro alat".

4.- Fes una opinió personal tot reflexionant sobre l’actualitat de la temàtica.

És un tema actual ja que es suposa que la "millor" forma de govern és la democràcia en què el poble tria les decisions; tot i que no és realment així i vivim en una "falsa democràcia". Tot i suposar la democràcia teòrica, el poble no sempre sap el millor per al poble, no sempre té la raó. Com Plató diu, només els filòsofs, els savis són capaços de prendre algunes decisions. Si haguéssim de pensar el que la majoria creu, encara tindríem al cap que la Terra és plana, perquè durant segles la majoria creia això i les altres idees eren apartades; o bé que la Terra és el centre de l'univers, per exemple. El que vull dir és que el poble, normalment és inculte i creu tenir raó sobre les decisions que prenen, perquè, en la seva ignorància, és la millor solució.

Jo crec que un govern format per savis imparcials i que es guiïn per la raó podria ser una bona forma de govern: una assemblea d'imminències que saben prendre decisions per a tot el poble i procurant el bé i la felicitat per a tothom.  

Comentari de text de D. E. 
(2nA del curs 2012-2013 de l' Institut Ramón Turró i Darder de Malgrat de Mar)
Publicat inicialment el 19 de Febrer de 2013