PLATÓ: EL MITE D' ER A LA "REPÚBLICA". REENCARNACIÓ.

Platón, el mito de Er

Mitología

—No es precisamente un relato de Alcínoo lo que te voy a contar, sino el relato de un bravo varón, Er el armenio, de la tribu panfilia. Habiendo muerto en la guerra, cuando al décimo día fueron recogidos los cadáveres putrefactos, él fue hallado en buen estado; introducido en su casa para enterrarlo, yacía sobre la pira cuando volvió a la vida y, resucitado, contó lo que había visto allá. Dijo que, cuando su alma había dejado el cuerpo, se puso en camino junto con muchas otras almas, y llegaron a un lugar maravilloso, donde había en la tierra dos aberturas, una frente a la otra, y arriba, en el cielo, otras dos opuestas a las primeras. Entre ellas había jueces sentados que, una vez pronunciada su sentencia, ordenaban a los justos que caminaran a la derecha y hacia arriba, colgándoles por delante letreros indicativos de cómo habían sido juzgados, y a los injustos los hacían marchar a la izquierda y hacia abajo, portando por atrás letreros indicativos de lo que habían hecho […].

[...] y después de que pasaban siete días en el prado, al octavo se les requería que se levantaran y se pusieran en marcha. Cuatro días después llegaron a un lugar desde donde podía divisarse, extendida desde lo alto a través del cielo íntegro y de la tierra, una luz recta como una columna, muy similar al arco iris pero más brillante y más pura, hasta la cual arribaron después de hacer un día de caminata; y en el centro de la luz vieron los extremos de las cadenas, extendidos desde el cielo; pues la luz era el cinturón del cielo, algo así como las sogas de las trirremes, y de este modo sujetaba la bóveda en rotación. Desde los extremos se extendía el huso de la Necesidad, a través de la cual giraban las esferas, […]. Y había tres mujeres sentadas en círculo a intervalos iguales, cada una en su trono; eran las Parcas, hijas de la Necesidad, vestidas de blanco y con guirnaldas en la cabeza, a saber, Láquesis, Cloto y Atropo, y cantaban en armonía con las sirenas: Láquesis las cosas pasadas, Cloto las presentes y Atropo las futuras. […] Una vez que los hombres llegaban debían marchar inmediatamente hasta Láquesis. Un profeta primeramente los colocaba en fila, después tomaba lotes y modelos de vida que había sobre las rodillas de Láquesis, y tras subir a una alta tribuna, dijo: “Palabra de la virgen Láquesis, hija de la Necesidad: almas efímeras, éste es el comienzo, para vuestro género mortal de otro ciclo anudado a la muerte. No os escogerá un demonio, sino que vosotros escogeréis un demonio. Que el que resulte por sorteo el primero elija un modo de vida, al cual quedará necesariamente asociado. En cuanto a la excelencia, no tiene dueño, sino que cada uno tendrá mayor o menor parte de lla según la honre o la desprecie; la responsabilidad es del que elige, Dios está exento de culpa” […].

Una vez que todas las almas escogieron su modo de vida, se acercaban a Láquesis en el orden que les había tocado. Láquesis hizo que a cada uno la acompañara el demonio que había escogido, como guardían de su vida y ejecutor de su elección. Cada demonio condujo a su alma hasta Cloto, poniéndola bajo sus manos y bajo la rotación del huso que Cloto hacía girar, ratificando así el destino que, de acuerdo con el sorteo, el alma había escogido. Después de haber tocado el huso, el demonio la condujo hacia la trama de Átropo, para que lo que había sido hilado por Cloto se hiciera inalterable, y de allí, y sin volver atrás, hasta por debajo del trono de la Necesidad, pasando al otro lado de éste. Después de que pasaron también las demás, marcharon todos hacia la planicie del Olvido, a través de un calor terrible y sofocante. En efcto, la planicie estaba desierta de árboles y de cuanto crece de la tierra. Llegada la tarde, acamparon a la orilla del río de la Desatención, cuyas aguas ninguna vasija puede retenerlas. Todas las almas estaban obligadas a beber una medida de agua, pero a algunas no las preservaba su sabiduría de beber más allá de la medida, y así, tras beber, se olvidaban de todo. Luego se durmieron, y en medio de la noche hubo un trueno y un terremoto, y bruscamente las almas fueron lanzadas desde allí –—unas a un lado, otras a otro— hacia arriba, como estrellas fugaces, para su nacimiento. A Er se le impidió beber el agua; por dónde y cómo regresó a su cuerpo, no lo supo, sino que súbitamente levantó la vista y, al alba, se vio tendido sobre la pira.

Platón, República, 614a-621b.

Actualitat de la temàtica:

Aquesta notícia l' ha trobat C. B. (B12).

Un adolescente de EEUU despierta de un coma hablando en español

http://www.elmundo.es/f5/2016/10/25/580f133ce2704e545b8b4587.html

. Jenny Cockell. Caso de reencarnación. Español:

. LOS HIJOS DEL AYER (Película completa en español). Basada en la historia real de Jenny Cockell. 

. Ver también que en física, un agujero de gusano, es también conocido como puente de Einstein-Rosen. 

Por curiosidad: Extrañas criaturas están viajando en el tiempo // Top Documentales

Webgrafia:

http://valdeperrillos.com/books/farenheit451/platon-mito-er

https://www.youtube.com/watch?v=cd3t9BtkZvU

http://www.proyectopv.org/imagen/moerae.jpg

http://www.elmundo.es/f5/2016/10/25/580f133ce2704e545b8b4587.html

https://www.youtube.com/watch?v=xDIJGZMaxW0

https://www.youtube.com/watch?v=ZJG7jcLmPkE

https://www.youtube.com/watch?v=BF3mapkGZ2k

https://www.youtube.com/watch?v=crDwVqSDL1g

PLATÓ: COMENTARI DE TEXT FET A CASA PER IVÁN GARCÍA B21/ CURS 2016-2017

PLATÓ COMENTARI DE TEXT FET A CASA PER IVÁN GARCÍA B21/ CURS 2016-2017 

Plató 

Iván García

Batxillerat  B21

HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
Comentari: “Un home serà just si observa el principi...”

"—[…] Un home serà just si observa el principi que hem exposat tantes vegades. —Així és. —I què? —li vaig dir—. Hi ha alguna cosa que enfosqueixi la nostra visió de la justícia i que faci que sembli diferent de la que se’ns ha revelat a la ciutat? —No ho crec —va dir. —Hi ha una manera —vaig observar— d’assegurar-nos-en completament, si és que encara hiha algun dubte en la nostra ànima: n’hi haurà prou amb comparar-la amb certes nocions corrents. Per exemple, suposem que a la ciutat o a l’home que per naturalesa i criança s’hi assembla, se li confiés una certa quantitat de diners. Ens semblaria que aquest home se n’apropiaria? […] —No. —I, per tant, no estarà el nostre home ben lluny de cometre sacrilegis, robatoris o traïcions privades opúbliques contra els amics o contra les ciutats? —Ben lluny. […] — I la causa de tot això no és que cada part de la seva naturalesa fa el que li toca, tant pel que fa a governar com pel que fa a obeir? —Aquesta n’és la causa i no una altra cosa. —Tractaràs, doncs, d’esbrinar si la justícia és una cosa diferent d’aquesta virtut que produeix tals homes i tals ciutats? —No, per Zeus —va dir. —Hem acomplertdel tot, doncs, el nostre somni: aquell  pressentiment que ens deia que, quan anéssim fundant la nostra ciutat, podríem, amb l’ajut d’algun déu, trobar un cert principi i imatge de la justícia. 2Ben cert. —Teníem, efectivament, Glaucó, una certa semblança de la justícia, que, per això, ens ha estat de profit: el principi que qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa, i qui ésconstructor, construccions, i així tots els altres. —Així sembla. —I en realitat la justícia sembla que és això, però no pel que fa a l’acció exterior de l’home, sinó a la interior sobre si mateix"
PLATÓ. La República, IV

 1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.  [2 punts]

Al text apareixen les idees principals de forma dialogada (maièutica socràtica o, segons Plató, inferència inductiva) entre Glaucó, germà de Plató i Sòcrates, mestre de Plató. En primer lloc es manifesta la idea d’home just que segons Plató és el filòsof perquè només ell ha vist la Idea del Bé, la Idea de Justícia i la Bellesa, ha passat de la Doxa a l’Episteme (al text això és referit: “si observa el principi que hem exposat tantes vegades.”). També, per assegurar que aquest és just i en conseqüència ho és la ciutat, és present el Mite del Carro Alat on l’auriga (part racional en l’ànima i filòsof a la polis) controlarà que el cavall negre no es desboqui (part concupiscible en l’ànima i treballadors a la ciutat) amb l’ajut del cavall blanc (part irascible en l’ànima i militars a la ciutat). Així, cada part farà el que li toca (el sabater farà sabates, per exemple) i l’home i la ciutat seran virtuosos, i la societat utòpica doncs, es faria realitat. A l’últim, es fa referència a aquest fet en relació a l’acció interior de l’home, és a dir de la seva ànima.

2. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots següents:[1 punt]

a)«justícia» Final del camí que duu a terme el filòsof, quan arriba a l’Episteme, segons Plató.

b)«part de la seva naturalesa» Parts en que es divideix l’ànima; racional, irascible i concupiscible.

  3.Per què diu Plató que «la justícia sembla això que és això, però no pel que fa a l' acció exterior de l' home, sinó a la interior sobre si mateix.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

Plató afirma això perquè fa referència a l’ànima de l’home, la qual està dividida en tres parts segons el Mite del Carro Alat. Per això, el seu interior s’ha de veure governat per la part racional (auriga) que amb l’ajut de la part irascible (cavall blanc) ha de controlar la part concupiscible (cavall negre). Si això es produeix llavors i només llavors l’home podrà deslligar-se de les cadenes dins el Mite de la Caverna i en conseqüència, podrà diferenciar les ombres projectades pel foc (sol no veritable) i sortir de la caverna en un procés costós pel qual deixarà enrere la Doxa (eikasia en primer lloc i pistis en segon) o Món Sensible per endinsar-se en l’Episteme (dianoia i a continuació, noesis) o Món Intel·ligible. Així doncs, finalment l’home veurà el concepte d’Idea (gràcies, cal recordar, a la inferència inductiva), és a dir la Idea de Justícia, la Idea del Bé i la Bellesa.

En l’home esdevé filòsof posteriorment ha patit aquest procés pot governar l’Estat Perfecte (República Utòpica per Plató). Així mateix l’encarregat de governar la polis (auriga, en concret el filòsof) ha de controlar el cavall negre (treballadors) mitjançant l’ajut del cavall blanc (militars). Si aquesta condició es dóna, llavors tenim un Estat plenament just, però si no és el cas llavors degeneren els Estats seguint un ordre concret: La Timocràcia (o govern dels militars), la Oligarquia (o govern dels més adinerats), la Democràcia (o govern del Poble) i finalment, la Tirania (o govern d’un líder ambiciós). Per Plató, el govern adient és l’aristocràcia (o govern dels filòsofs) perquè només sota el seu manament s’esdevé l’Estat Perfecte i es segueix la Idea de Justícia.

Per tant, en conclusió el filòsof (home just) pot governar la ciutat justa (Estat Aristocràtic o Perfecte) perquè només ell ha passat de la Doxa a l’Episteme i, per tant del Món Sensible al Món Intel·ligible, conseqüentment només ell ha vist la Idea de Justícia, la Idea del Bé i la Bellesa, que seran portades als components de la polis mitjançant els governadors filòsofs.

4. Compareu la concepció de Plató sobre què és el que fa que una persona sigui justa amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]  L' autor recomanat en aquest cas és Nietzsche.

Si es compara la concepció platònica amb la de Nietzsche, podem trobar punts on trobem diferències.

Segons Plató, només el filòsof pot governar perquè és qui ha pogut veure la Idea de Justícia, la Idea del Bé i la Bellesa, és a dir la Veritat així com Nietzsche no creu en ninguna veritat perquè l’ésser humà ha fer morir Déu (antropocentrisme). Llavors per Nietzsche, el Mite de la Caverna seria inexistent donat que no existeixen ni les ombres (Doxa o Món Sensible), ni l’exterior (Episteme o Món Intel·ligible); tot és una mentida. A la seva obra Genealogia de la Moral, es diferencia en primer lloc la Moral dels Esclaus que són passius i sotmesos, a més de ressentits perquè neguen la vida i reprodueixen una “venjança imaginària” (l’eucaristia de Jesucrist crucificat de la religió judeo-cristiana) creant valors com el pecat, la culpa o la sofrença. Però pel que per Nietzsche és ressentiment, per Plató significava ordre i home just. En segon lloc trobem la Moral del Noble o del Senyor que diu sí a la vida, sí als instints. És espontani, confirmant la seva pròpia essència, de forma joiosa; gaudint de la vida. Traduït al llenguatge platònic això significaria que el cavall negre s’ha desbocat perquè ni l’auriga ni el cavall blanc han pogut contrarestar-lo, en conseqüència no existiria ni home just (filòsof) ni Estat Perfecte (República Utòpica). Per Nietzsche, la Moral del Noble (Dionís) ha de triomfar sobre la Moral dels Esclaus (Apol·lo) perquè, en definitiva trobem el procés de transformació de la moral: el Camell (Moral de l’Esclau) que porta la gepa del pecat i la culpa, per tant és un ressentit, el Lleó que ha d’estripar-ho tot amb les urpes i no donar fe a cap valor (Nihilisme) i el Nen Petit (Superhome) que improvisa i juga, per tant és el virtuós. Segons Plató, el virtuós seria el Camell, aquell capaç de dominar la part concupiscible de l’ànima. Però també es podria donar un punt de coincidència entre ambdós filòsofs, donat que les transformacions de la moral podrien ser el procés del filòsof al sortir de la cova en el Mite de la Caverna: El Camell serien els esclaus que veuen ombres, el Lleó seria l’alliberament d’un esclau (filòsof) i el Nen Petit seria el coneixement del filòsof.

Per finalitzar, cal afegir que per Nietzsche, la veritat és antropocèntrica perquè l’ha creada l’ésser humà. No existeixen valors ja que Déu és mort i per tant l’esperit de l’home el portarà a la Moral del Nen Petit, el convertirà en un superhome, en un Déu terrenal; així l’Episteme de Plató és inexistent per Nietzsche perquè l’art ens salvarà, ja que és irracional. Així, Plató té una intuïció noètica i Nietzsche, una artística.

5.Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Perquè una societat sigui justa cal que cadascun dels seus membres es dediqui a allò que, d' acord amb les seves aptituds naturals, sap fer millor» Responeu d’una manera raonada. [2 punts] 

Donat en primer lloc que estic d’acord amb la concepció de Plató perquè considero que si no hi ha ordre (si el cavall negre desboca) s’esdevindria el caos absolut, penso que a part que una societat sigui justa si cadascun dels seus membres es dedica a allò que sap fer millor, és una societat avantatjosa ja que és, en tot cas, molt més eficient. Ho sigui, si aquesta societat et permet d’optar a un ofici el qual et fa desenvolupar unes aptituds naturals que són excel·lents per naturalesa, llavors aquesta societat és més productiva i acompleix una funció envers la ciutadania, que serà feliç si fa allò que sap fer bé ja que en termes generals així acostuma a ser. Així s’aportaria a un còmput global de benestar general per part de les tres parts presents a la polis, els filòsofs governadors, els militars que els ajuden i els treballadors que així tindrien menys possibilitats de alterar-se (el cavall negre no es desbocaria fàcilment). Per dir-ho d’alguna manera, es podria esdevenir la República Utòpica de Plató si “el sabater es dedica a fer sabates” i així, un Estat Perfecte.   

OBSERVACIONS A TENIR EN COMPTE.

QUÈ LI PASSÀ A PLATÓ EN EL SEU VIATGE A SIRACUSA?

El primer viatge de Plató es va produir l'any 388 a.C. quan tenia quaranta anys. Aquest viatge va portar a Plató a Siracusa, la principal ciutat estat de Sicília, on va entaular una forta amistat amb Dion, un jove noble i lleial. Aquest era el cunyat de Dionisi I el Vell, tirà de la ciutat en qüestió. 

Atret fortament per la personalitat i les idees polítiques de Plató, el noble jove va convèncer al filòsof perquè es presentés a la cort de Dionisi. Aquest però, pensava que les idees de Plató només portarien a Siracusa a la submissió de Cartago i per això, tement que agrupés adeptes entorn a Dion, el tirà ordena immediatament el retorn de Plató a Atenes. 

No sabem amb seguretat si per ordre de Dionisi o per causa d’una tempestat, el vaixell que retornava a Plató a Grècia va arribar a les costes d’Egina, una ciutat que, en aquella època estava en guerra amb Atenes i havia decretat la venda com a esclaus a tots els atenesos que es trobessin a les seves terres. Així doncs, Plató va ser venut com a esclau.

Però, al mercat d’esclaus d’Egina, el filòsof fou reconegut per Aníceris de Cirene (un altre filòsof amic seu) i aquest va pagar el rescat i la seva volta a Atenes. D’aquesta manera, Plató quedà totalment en llibertat.

Conta la llegenda que, quan a Egina van conèixer la identitat de l’esclau, van retornar el preu del seu rescat i, amb aquests diners, que Aníceris no va voler recuperar, Plató va comprar la parcel·la on va ser fundada l’Acadèmia d’Atenes, posteriorment.

Webgrafia:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Plat%C3%B3#/media/File:Head_Platon_Glyptothek_Munich_548.jpg

http://filosofialiteraturaiart.blogspot.com.es/2010/10/que-li-va-passar-plato-en-el-seu-viatge.html

PLATÓ: EL CONVIT O DE L' AMOR. EL MITE DE L' ANDRÒGIN.

PLATÓ: El convit o de l' Amor. 

 

Del diàleg El banquet En l’antropologia platònica destaca el tema de l’amor o eros. En el diàleg El banquet o Simposi (en grec Συμπόσιον, Sympósion i que significa trobada de bevedors ) s’endinsa en el tema fent, donada la complexitat de la qüestió, sis aproximacions. Els sis convidats en un banquet són els sis protagonistes que elogien l’amor, tot exposant-ne, successivament, les seves corresponents concepcions. Tal com és habitual en els diàlegs platònics, la darrera paraula la té Sòcrates, portaveu de la visió més genuïnament platònica. Per Plató, amor i coneixement són inseparables: l’anhel d’anar més enllà del sensible i intuir les idees, la vertadera realitat. No només en El banquet ens parla de l’amor, també en el diàleg Fedre, on exposa que la passió amorosa és allò que fa créixer ales a l’ànima i, tot trencant amb el sensible o món de les coses, és eleva vers la contemplació de les idees.

Els sis protagonistes del diàleg El banquet són: Fedre, Pausànies, Erixímac, Aristòfanes, Agató i Sòcrates.

Fedre:

Elogia l’amor i en parla des de la perspectiva de l’amant, no pas de l’amat. L’amant està posseït per una força divina que el fa capaç de realitzar proeses; en conseqüència, l'amor és la força inspiradora de grans gestes.

Pausànies:

L’amor és la força transformadora de pròpia personalitat. L'enamorat se sent estimulat a desenvolupar, guiat per l'amat, la seva persona.

Erixímac:

Des d'una perspectiva mèdica i biològica, elogia el poder o força generadora de l'amor: tota la natura, diu, està impregnada d'amor.

Aristòfanes:

Veu l'amor com el desig de trobar el que ens manca, la recerca d’una unitat perduda.
L'amor neix de la mancança i de la nostàlgia, ens veiem incomplets i necessitem l'altre: som un fragment que aspira a la seva totalitat. Il·lustra la seva visió amb el mite de les tres classes d'amor.
Al començament, diu, existien tres tipus d'humans de constitució doble a la dels actuals humans: homes (dos homes actuals), dones (dues dones) i andrògins (un home i una dona actuals). La seva potència i atreviment eren tals que, aviat, el potent Zeus s'enfurismà i, com a càstig, els debilità tot partint-los en dos. Per això, des d'aleshores, cada meitat cerca la seva altra meitat. L'amor es el desig de tornar a la pròpia situació originària; jo només seré feliç si trobo la meva autèntica meitat, la meitat que em manca.

Agatò:

Parla de l'amor des de la perspectiva passiva de l'amat; el banquet o trobada es feia en honor seu i ell veu l'amor com el desig de rebre, propi de les persones que es creuen dignes de ser estimades.

Sòcrates:

És el darrer a parlar i, tot evocant un diàleg amb una dona sàvia anomenada Diotima, afirma que l'amor es un desig del que no es té i es anhelat com el més sublim i bell; és, diu, un impuls cap a la plena realització humana. L'amor que neix com a desig que desvetllen els cossos bells que m'envolten és tan sols una primera i primitiva forma d'amor. Després, s'ennobleix i es transforma en anhel envers les ànimes justes i belles. I així, progressivament, fins a l'autèntic i perfecte amor, el que se sent envers les idees, sobretot la de Be i Bellesa. Aquesta forma superior i sublim d'amor (amor platònic) pot fer renéixer les ales perdudes de l'ànima perquè s'enlairi fins al món de les idees.

 

Relació amb l' actualitat:
- Una persona es pot enamorar a distància o "on-line"?

. La conferència d' Amy Webb: How I hacked online dating:
https://www.youtube.com/watch?v=d6wG_sAdP0U

- Petons virtuals (Aportació de Paula Selfa B22):
https://www.youtube.com/watch?v=d052aTckvwI


- Pots veure aquest vídeo: L' amor, per Sòcrates i Diotima (la mestre de Sòcrates)

- També aquest altre: El mite de l' androgin

WEBGRAFIA:

http://www.xtec.cat/~lvallmaj/barriant/platoamo.htm
http://www.samaelgnosis.net/revista/ser11/androgino.gif 
https://www.youtube.com/watch?v=6A3o9DJ3qIA
https://www.youtube.com/watch?v=qpJVMMvlbhw&t=198s

Altres adreçes d' interès:

http://aquileana.wordpress.com/2007/07/29/el-mito-del-androgino/

PLATÓ. EL MITE DEL DEMIÜRG I LA PEL·LÍCULA "EL SHOW DE TRUMAN"

PLATÓ

 

EL MITE DEL DEMIÜRG

Diàleg "El Timeu"

Mitjançant aquest mite Plató explica d’una manera molt gràfica la relació que existeix entre el món sensible i el món de les idees.

El mite es refereix que en l’origen hi havia el món de les idees, el Demiürg (suprem artesà o faedor), i una massa caòtica i informe (sense forma). Aquesta matèria desordenada, com que posseeix per naturalesa una tendència al canvi perpetu i atzarós, és imperfecta. Doncs bé, explica el mite que el Demiürg, prenent el món de les idees com a model, va anar treballant igual que un escultor sobre aquesta massa caòtica, introduint-hi l’ordre i harmonia pròpies d’allò que és intel•ligible. Va anar introduint l’estructura del món dels arquetips eterns i ideals en aquesta matèria informe, de manera que va anar generant el que ara anomenem món sensible.

Del mite, se’n deriva el fet que el nostre món no és cap més cosa que una còpia imperfecta del món de les idees, efectuada pel Demiürg. El nostre món sensible no és un caos (desordre), sinó un cosmos (ordre), ja que està organitzat segons l’harmonia matemàtica que regna en el pla intel•ligible. D’aquesta manera, cal entendre cada objecte físic com una materialització particular d’una idea universal eterna i immutable, com la rèplica en matèria d’una idea immaterial.

Ara bé, el Demiürg platònic introdueix en les coses una finalitat, una teleologia, una aspiració o fam que les porta a buscar el seu ple desenvolupament, la seva pròpia perfecció, el seu propi bé. Podem relacionar aquesta aspiració de tots els éssers per assolir la seva màxima plenitud o bé amb el fet que situï com a idea màxima de la jerarquia de l’intel•ligible la idea de Bé o Bellesa. Aquesta aspiració envers el Bé és el que Plató va qualificar com a impuls amorós en el seu diàleg de maduresa El Banquet, i que en el pla intel•lectual fa referència a la dialèctica, en quant a procés racional que permet d’elevar-se progressivament cap al coneixement de les idees superior.

Plató diu en aquest mateix mite que el temps comença a existir a la vegada que el Demiürg introdueix en la matèria caòtica elements d’ordre, en particular moviments regulars planetaris, a partir del quals pot ser mesurat l’abans i el després. L’ordre diví es troba a fora de l’espai i del temps, de manera que l’eternitat dels déus i intel•ligible consisteixen, més que a existir en tot temps, a ser-ne fora. D’aquesta manera, la qüestió sobre què passava un minut abans en el món abans que el Demiürg ordenés la matèria és una pregunta sense sentit, ja que prèviament a aquesta ordenació no existia el temps...

Aquesta concepció del temps té similituds amb la concepció del temps que s’expressa en l’actual teoria del big bang. No té sentit preguntar-se sobre el que passava en el Cosmos un minut o un segons abans que tingués lloc la gran explosió.

Teoria de l’arkhé.

En la seva teoria, Plató mostra una clara influència pitagòrica, ja que explica la seva comprensió de la realitat material en termes d’estructures matemàtiques.

Plató assenyalarà com arkhé no un únic principi, sinó diversos i, a més, els vincularà amb l’existència dels cinc únics poliedres regulars que existeixen: tetraedre, cub, octaedre, icosaedre i dodecaedre. Mitjançant l’associació de matemàtiques i realitat, entendrà que els quatre primers poliedres corresponen a la manera de ser del foc, la terra, l’aigua i l’aire, respectivament. L’assignació té a veure amb les qualitats físiques dels elements. Així, al foc li correspon el tetraedre, per exemple, perquè aquest poliedre és el més petit, mòbil i agut dels cinc, de manera que pot penetrar més fàcilment en totes les coses i provocar-ne l’alteració. En canvi, el cub és el que presenta més estabilitat i, per tant, correspon a la terra, principi menys actiu.

El dodecaedre serveix a Plató per a descriure quina és l’estructura del Cosmos, considerat en la seva totalitat. S’associava el dodecaedre amb l’esfera;M per tant, el Cosmos serà er a Plató una esfera que gira de manera que les partícules no es poden escapar del seu embolcall, sinó que tornen sobre elles mateixes, xocant i empenyent-se mútuament sense parar.

Hem de considerar que l’Univers total al qual es refereix Plató s’ha d’entendre com una realitat vivent. El Cosmos posseeix una ànima, a més d’un cos material, una ment, que és la responsable del seu moviment circular. Aquest moviment estableix el sentit de tots els altres moviments, de manera que governa el món en virtut de la seva intel•ligència i saviesa. Per a Plató, el Cosmos és un immens organisme vivent i intel•ligent. L’ànima còsmica va ordenar el moviment atzarós propi de la matèria caòtica original (mite del Demiürg), i el va convertir en un moviment harmònic, pel fet que imita la perfecció pròpia del món de les Idees.

Tot i que Plató parli de partícules, la seva teoria no és atomista, ja que les partícules de què parla sí que es poden dividir en formes encara més simples. Les superfícies de tres dels quatre poliedres que Plató ha assignat a algun element són de forma triangular i, en conseqüència, es poden veure com a diferents combinacions de petits triangles.

Aquest recurs a la figura triangular com a autèntic substrat dels elements permet a Plató de defensar la possibilitat que un element es pugui transformar en un altre. Si una partícula d’aire, que posseeix la forma d’un poliedre regular de vint cares, per la seva configuració i es descompon en els triangles que el conformen, i alguns s’organitzen formant un octaedre, la descomposició d’una partícula d’aire haurà permès que es generi una partícula d’aigua. Unes partícules poden originar-ne d’altres, uns elements es poden convertir en uns altres (aire, aigua i foc poden procedir els uns dels altres).

- "El show de Truman" i el Mite de la caverna i el Mite del Demiürg de Plató

 

  - Mireu també:

http://elordenmundial.com/2014/03/el-show-de-truman-falso-mundo-real/

WEBGRAFIA:

http://www.xtec.cat/~jortiz15/mites.htm 

http://www.nodo50.org/filosofem/local/cache-vignettes/L250xH160/platotimeup-bba6c.jpg

https://www.youtube.com/watch?v=jrxDDlDdCDI

COMENTARI "Un home serà just si observa el principi..." DEURES PER CASA 19 Octubre

Comentari de text: Plató

Convocatòria 2012 

(Pàgina 79 del dossier) 

—[…] Un home serà just si observa el principi que hem exposat tantes vegades. —Així és. —I què? —li vaig dir—. Hi ha alguna cosa que enfosqueixi la nostra visió de la justícia i que faci que sembli diferent de la que se’ns ha revelat a la ciutat? —No ho crec —va dir. —Hi ha una manera —vaig observar— d’assegurar-nos-en completament, si és que encara hiha algun dubte en la nostra ànima: n’hi haurà prou amb comparar-la amb certes nocions corrents. Per exemple, suposem que a la ciutat o a l’home que per naturalesa i criança s’hi assembla, se li confiés una certa quantitat de diners. Ens semblaria que aquest home se n’apropiaria? […] —No. —I, per tant, no estarà el nostre home ben lluny de cometre sacrilegis, robatoris o traïcions privades opúbliques contra els amics o contra les ciutats? —Ben lluny. […] — I la causa de tot això no és que cada part de la seva naturalesa fa el que li toca, tant pel que fa a governar com pel que fa a obeir? —Aquesta n’és la causa i no una altra cosa. —Tractaràs, doncs, d’esbrinar si la justícia és una cosa diferent d’aquesta virtut que produeix tals homes i tals ciutats? —No, per Zeus —va dir. —Hem acomplertdel tot, doncs, el nostre somni: aquell pressentiment que ens deia que, quan anéssim fundant la nostra ciutat, podríem, amb l’ajut d’algun déu, trobar un cert principi i imatge de la justícia. 2Ben cert. —Teníem, efectivament, Glaucó, una certa semblança de la justícia, que, per això, ens ha estat de profit: el principi que qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa, i qui ésconstructor, construccions, i així tots els altres. —Així sembla. —I en realitat la justícia sembla que és això, però no pel que fa a l’acció exterior de l’home, sinó a la interior sobre si mateix. PLATÓ. La República, IV

 1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.  [2 punts]

  2. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el

text els mots següents:[1 punt]

a)«justícia»

b)«part de la seva naturalesa»

 

   3.Per què diu Plató que «la justícia sembla això que és això, però no pel que fa a l' acció exterior de l' home, sinó a la interior sobre si mateix.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament enel text.)[3 punts]

    4. Compareu la concepció de Plató sobre què és el que fa que una persona sigui justa amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]  L' autor recomenat en aquest cas és Nietzsche.                  
    
5.Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Perquè una societat sigui justa cal que cadascun dels seus membres es dediqui a allò que, d' acord amb les seves aptituds naturals, sap fer millor» Responeu d’una manera raonada. [2 punts] 

      DATES D' ENTREGA 
      B21  
      Dimecres 19 Octubre 2016 s' afegirà +1 d' actitud a la nota del comentari de text
      Dijous 20 Octubre 2016 s' afegirà +0,5 d' actitud a la nota del comentari de text
      Divendres 21 Octubre 2016  s' afegirà 0 d' actitud a la nota del comentari de text
      Dissabte 22 Octubre 2016  s' afegirà -1 d' actitud a la nota del comentari de text


      B22
      Dimecres 19 Octubre 2016 s' afegirà +1 d' actitud a la nota del comentari de text
      Dijous 20 Octubre 2016  s' afegirà +0,5 d' actitud a la nota del comentari de text
      Divendres 21 Octubre 2016  s' afegirà 0 d' actitud a la nota del comentari de text

      Dissabte 22 Octubre 2016  s' afegirà -1 d' actitud a la nota del comentari de text

      El treball que es lliuri divendres o dissabte via e-mail a sgil4@xtec.cat, s' haurà d' entregar 
      en mà a la professora, dilluns dia 24 Octubre a l' hora en què s' imparteix la matèria.
      

COM. DE TEXT DE NIETZSCHE (PER FER PREGUNTA 4 DEL COM. PLATÓ)

Proves d'accés a la universitat Convocatòria 2015

Història de la Filosofia Sèrie 5

 

OPCIÓ B

"La revolta dels esclaus en la moral comença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera valors, el ressentiment d’aquells éssers privats de la veritable reacció, la de l’activitat, que només es consideren indemnitzats mitjançant una venjança imaginària. Mentre que qualsevol moral noble sorgeix d’una afirmació triomfant de la seva pròpia essència, la moral dels esclaus nega de bon començament qualsevol “exterioritat”, qualsevol “alteritat”, qualsevol “negació de la pròpia essència”, i aquest fet de negar és el seu acte creador. Aquest capgirament de la visió que estableix valors –aquesta direcció necessària devers l’exterior, en lloc de dirigir-se devers la pròpia essència- pertany d’una manera concreta al ressentiment. Per tal de néixer, la moral dels esclaus requereix sempre en primer lloc un món contrari i extern. Psicològicament parlant, requereix estímuls externs per tal d’actuar en general. Radicalment, la seva acció és una reacció. El cas contrari s’esdevé en la forma noble de valoració: actua i creix espontàniament, cerca la seva contraposició únicament per afirmar-se ella mateix d’una manera encara més agraïda, encara més joiosa."

Friedrich W. Nietzsche, La Genealogia de la Moral, part I

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.
El filòsof Nietzsche a la seva obra la Genealogia de la Moral ens diferencia entre:
- La moral dels esclaus, que són passius i sotmesos. Són ressentits perquè neguen la vida i reprodueixen una ``venjança imaginària´´ (l'eucaristia del Crist crucificat de la religió judeo-cristiana) creant valors com el pecat, la culpa, la sofrença.
- La moral del noble o del senyor que diu sí a la vida, sí als instints. És espontani, confirmant la seva pròpia essència, de forma joiosa: gaudint de la vida.

2. Expliqueu breument el significat que tenen en el context els mots següents:
"ressentiment" és una negació de la vida, que genera valors com pecat, culpa. Pertany a la moral de l'esclau.
"espontàniament" és l'activitat del noble que diu sí a la vida, sí als instints. Pertany a la moral del noble.

3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Nietzsche, de la frase següent del text: « La revolta dels esclaus en la moral comença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera valors.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Nietzsche que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)[3 punts]

4. Compareu la concepció de Nietzsche sobre la possibilitat de tenir coneixement objectiu amb la concepció  sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de lafilosofia occidental.[2 punts]

  5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Si una persona està convençuda que allò que fa està bé, ho pot seguir fent, encara que la majoria de les altres persones creguin que allò no és moralment acceptable.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

PER PREPARAR LA PREGUNTA 4. COMPARACIÓ PLATÓ/NIETZSCHE

 

 

DOSSIER DE NIETZSCHE
A LA MANERA D' UN RESUM
(Pàgina 23)
El superhome i les transformacions de l' esperit

A Així Parlà Zarathustra, ens parla de les tres metamorfosi de l’esperit: camell, lleó i nen.

El camell és l’animal de càrrega, dòcil i submís, que porta al gep l’imperatiu del deure.

El lleó es deslliura de tota imposició exterior, no admet que se’l domestiqui. El lleó representa l’home que es desfà de l’imperatiu moral, de la idea del deure. Diu "Déu ha mort".

Però encara cal el nen, el nadó, perquè allò que és propi del nen és la creativitat. Quan l’home prescindeixi dels deures i dels presumptes valors ja donats, caldrà que sigui ell mateix, la pròpia voluntat de poder, que en creï de nous. Aquesta es la tasca del super-home: crear valors de la vida a través de la seva pròpia voluntat de poder.

Zarathustra és el profeta del super-home. El super-home és la superació de l’home, de la mateixa manera que l’home és la superació de l’animal. El super-home representa la fidelitat a la terra, a la vida, al contrari dels cristians, que representen la negació de la vida. Podria ser (en paraules del propi Nietzsche) Goethe i Napoleó en una sola persona, o Cèsar amb l’ànima de Crist. És l’home lliure i independent, que està més enllà del bé i del mal. És apassionat, alegre, hàbil, físicament fort, amb caràcter. L’únic que detesta és la debilitat.

De fet és el que Nietzsche, que era malaltís, solitari, turmentat i oblidat hauria volgut ser. Només Nietzsche? Possiblement tots nosaltres. Per això el super-home és el sentit de la terra.

(Pàgina 22)

La mort de Déu. Tots els valors de la nostra cultura descansen en la pressuposició que el sentit d'aquest món està fora d'ell. Déu personifica aquesta pressuposició.
Amb la mort de Déu s'enfonsen tots els ideals, fins i tot l'ideal de la ciència, car la ciència es basa en la pressuposició d'un sentit únic i fix de les coses que el concepte pot agafar. Ens precipitem en el nihilisme. 

(Pàgina 36)

2. (Crítica a ) La filosofia

Les “martellades” de Nietzsche cauen especialment sobre la filosofia. D’entre els pensadors antics, només se’n salva Heràclit, el filòsof de l’esdevenir; considera, en canvi, responsables de l’esgarriament de la filosofia occidental Sòcrates i Plató, defensors de la immutabilitat d’unes idees, alienes al món.
Els filòsofs, diu, inventen un “món vertader” que té totes les propietats que no té la vida: unitat, identitat, estabilitat, felicitat, veritat i bé. La metafísica és la visió del món al revés. En paraules de Nietzsche, “en dic malvades enemigues de l'home, de totes aquestes doctrines de l'u i el ple i de l'immòbil” (APZ 11); també la noció de “substància” és un producte capgirat de la voluntat de poder que sotmet la realitat al concepte.
La filosofia occidental ha quedat corrompuda —segons Nietzsche— des de Sòcrates i Plató:
— Sòcrates va fer triomfar la raó contra la vida, Apol·lo sobre Dionís;
— Plató, al seu torn, va crear un altre món desvalorant aquest (il·lusió del «món vertader»), a la vegada que «va inventar l’esperit pur i el bé en si».
Ara bé, per a Nietzsche, «en el filòsof res, absolutament res, és impersonal» i tota la veritat filosòfica no fa sinó revelar un instint, un temor o un desig inconfessat. Què s’amaga darrera l’«idealisme» de Sòcrates i de Plató (i, per tant, en tota la metafísica occidental)? L’esperit de decadència, I’odi a la vida i al món, el temor a l’instint:

(Pàgina 37)

• El perspectivisme. Nietzsche, finalment, modifica el concepte de veritat. No solament el seu pensament és un fenomenalisme (el fenomen, o l’aparença, és tot el que hi ha), sinó que no admet «veritats en si», Una veritat «en si» —diu— és una cosa tan absurda com un «sentit en si», Una veritat és «vertadera» pel seu valor pragmàtic: la «voluntat de veritat» no és sinó «voluntat de poder»: és veritat el que augmenta el poder, el que serveix a la vida. I contra el dogmatisme metafísic, Nietzsche defensa un perpectivisme; «no hi ha fets sinó interpretacions (Auslegungen)»; «no hi ha coses sinó perspectives (Perspektiven)»; la pregunta: Què és això? no és més que la pregunta: Què és això per a mi? I la perspectiva és ja una valoració (feta per la voluntat de poder):

. (Crítica a ) L'Estat

L’origen real de les societats és la conquesta i no el contracte però els polítics, “hàbils simis grimpadors”, en defensar la seva parcel·la, com els sacerdots, imposen ideals ascètics i ressentiment als altres. Per exemple, dels socialistes del seu temps diu que, amb el seu afany d’igualar, es posarien cadenes a ells mateixos perquè tothom estigués encadenat; prenen a l’home la seva força individual i el transformen d’au de rapinya que és en animal mansuet, civilitzat i massificat. Nietzsche, per la seva actitud anti-igualitaria, es declara anti-demòcrata i gens partidari del sufragi universal de Rousseau.
La justícia és, d’entre les institucions socials, una de les que rep més “martellades”, pel seu supòsit d'igualtat de tots.

(Página 17)

Nietzsche, s’oposa a la classificació de la història de Grècia, en tres períodes: Una etapa obscura, o la Grècia arcaica, segle VI; una etapa gloriosa o període de Pericles Sòcrates i PIató, segle IV i una última etapa decadent o l’hel·lenisme, segle III i ss. Nietzsche discrepa i defensa que la millor de les tres èpoques és l’arcaica perquè en ella apareix el teatre tràgic -—Esquil i Sòfocles— que és pura creativitat i comunió amb el poble. Sòcrates, a l’instaurar I’optimisme racionalista i uns valors inamovibles i monolítics, inicia la decadència. Aquest problema el planteja mitjançant la lluita entre Apol·lo i Dionís. Trobem Dionís en el fons de la tragèdia i Apol·lo a la superfície.

• Dionís era el déu grec del vi, l’embriaguesa i la vegetació. El seu culte procedia de Tràcia i es va introduir a Grècia en data relativament tardana, però es va estendre molt ràpidament, sobretot per I’Àtica (ss. V-IV), i més tard a Itàlia (s. II a.C.). Rebia nombrosos sobrenoms: Bacus, Ditirambos, Zagreu,... i es pensava que habitava al cim de les muntanyes. Els cultes dionisíacs consistien en orgies místiques, que permetien la unió amb el déu per mitjà del «furor bàquic»; en I’Àtica s’organitzaven a la primavera festes del vi, concursos de poesia ditiràmbica i representacions teatrals (cfr. Eurípides, Les bacants).

• Apol·Io era un déu de I’Olimp, déu del sol, la llum i la claredat; el seu santuari principal es trobava a Delfos. Apol·lo vol superar la realitat amb la creació d’un món d’aparences, lliure i joiós; és el déu de la forma artística; es val, per a la seva creació, de principis racionals com el de contradicció i d’altres irracionals, com el somieig; ambdós plegats el permeten romandre impassible davant l’embat de les ones de la vida perquè ha creat formes estables les quals afermar-se.

Així doncs, en la tragèdia l’heroi únic és Dionís...

«En Sòcrates reconeixem l’adversari de Dionís.» Sòcrates és el gran corruptor: amb ell triomfa l'«home teòric» sobre l'«home tràgic», ell imposa l’optimisme de la ciència; amb ell, el diàleg platònic substitueix la tragèdia grega; amb ell, el saber esdevé medicina universal, i l’error és considerat el suprem mal.

La fidelitat al problema humà de l’art tràgic s’estén també a les altres manifestacions artístiques. Com deia ja Schopenhauer, l'art és més a prop de la realitat que la ciència o la filosofia i per això la manifesta millor”.

Webgrafia:

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgydz3dE1-Mfd94cWaIY8WVCncXHlh5cMHAtDbiieczFsHvsYIY3GQ9ZcCUL-fK4s1D42Vaq3htG6k9F908B59DupyiQfcuglrw8We25ACjIqj1Rzh2DlOs7hJNByVxkwPaEas5GRyiN3Q/s1600/platon-nietzsche.jpg

 https://lh6.googleusercontent.com/-amT8d3oAXT4/TYpkVTP6-0I/AAAAAAAAAbo/xHL38rbnlXo/s1600/moral_Nietzsche.jpg

 https://rupcultura.wordpress.com/2010/10/26/lo-que-zaratustra-no-aprendio-del-mito-de-la-caverna/

MODEL D' EXAMEN DE PLATÓ PAU SETEMBRE 2014

Proves d’accés a la universitat

Convocatòria 2014

Història de la filosofia

Sèrie 5

Escolliu

UNA

de les dues opcions (A o B).
 

OPCIÓ A

—Per tant, tenim totalment acomplert el nostre somni: aquell pressentiment que ens deia que, tan bon punt comencéssim a fundar la nostra ciutat, trobaríem, amb l’ajut d’algun déu, un principi i model de la justícia.

—Doncs sí, és així.

—El nostre principi que el qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no pas res més, i el qui és constructor, construccions, ha resultat ser una semblança de la justícia; i, per això, ens ha estat profitós.

—Ho sembla.

—I la justícia sembla una cosa d’aquesta mena, però no pel que fa a les accions exteriors de l’home, sinó en relació amb l’activitat interior, de cara a l’individu en si mateix. L’home just no permet que cap de les parts de la seva ànima faci allò que és propi de les altres, i tot posant ordre en la sevapròpia casa, l’individu es domina i s’ordena, i és amic de si mateix, i es posa les tres parts en concòrdia, ordenadament com els tres termes d’una harmonia, el to baix, l’alt i el mitjà, i els que hi hagi encara entre aquests. Quan ho hagi enllaçat tot en un to temperat i ple d’harmonia, i sigui una unitati no una multiplicitat, aleshores podrà fer allò que li calgui fer, ja sigui treballar per enriquir-se, otenir cura del seu cos, o actuar en política. En tots aquests afers anomenarà justa i bona l’acció que produeix i conserva aquest estat de l’ànima; i anomenarà saviesa el saber que inspira aquesta acció; contràriament, anomenarà injusta l’acció que destrueix aquest estat, i ignorància l’opinió que inspira aquesta acció.

—Tens tota la raó, Sòcrates —va dir ell.

—D’acord —vaig dir—; crec que si afirmem que hem descobert l’home just i la ciutat justa i

la justícia que hi ha en ells, de cap manera no es podria dir que mentim.

—No, per Zeus! —va dir ell.

—Ho afirmem, doncs?

—Ho afirmem.

Plató

PLATÓ, La República. Llibre IV

Pla

1.Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hiapareixen relacionades.[2 punts]
2.Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen enel text els mots o les expressions següents:[1 punt]

a)«ànima»

b)«la seva pròpia casa»

3.Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató, de la frase següent del text: «[...] si afirmem que hem descobert l’home just i la ciutat justa i la justícia que hi ha en ells, de cap manera no es podria dir que mentim.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament dePlató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en eltext.)[3 punts]

4.Compareu la concepció de Plató sobre què és el que fa que una societat sigui justa ambla concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de lafilosofia occidental.[2 punts]
5.Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «És millor viure en una societat on a cadascú se li assigni una feina que es correspongui amb les seves capacitats naturals i la seva educació, que no en una societat on cadascú faci la feina que vulgui ol’interessi, tant si està capacitat per a fer-la com si no.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]


 Webgrafia:

 http://universitatsirecerca.gencat.cat/web/ca/03_ambits_dactuacio/acces_i_admissio_a_la_universitat/.content/acces_i_admissio_a_la_universitat/proves_d_acces_a_la_universitat__pau/examens_i_informacio_de_les_materies/2014/pau_hfil14sl.pdf

 http://image.slidesharecdn.com/platonslideshare-091031145559-phpapp01/95/la-filosofia-de-platon-19-728.jpg?cb=1257001928

iv