LOCKE. ASSAIG SOBRE L' ENTENIMENT HUMÀ. LLIBRE II. CAPÍTOL VIII...SOBRE LES IDEES SIMPLES

LOCKE    

Els cinc sentits de Baugin

 

ASSAIG SOBRE L' ENTENIMENT HUMÀ. 

LLIBRE II. CAPÍTOL VIII ALGUNES CONSIDERACIONS MÉS SOBRE LES IDEES SIMPLES

 1. Idees positives que tenen com a causa una privació. Pel que fa a les idees simples de la sensació, cal tenir en compte que tot allò que està constituït per la naturalesa de manera que pot produir en la ment una percepció en afectar els nostres sentits produeix també una idea simple en l'enteniment; aquesta idea, sigui quina sigui la seva causa externa, una vegada que és advertida per la nostra facultat de discriminar, es vista i considerada per la ment com qualsevol altra idea, com una idea que realment és positiva en l’enteniment, encara que la seva causa pot ser només una privació en la cosa.

2. Les idees de la ment s’han de distingir del seu origen en les coses. D'aquesta manera, les idees de calor i de fred, de llum i de foscor, de blanc i de negre, de moviment i de repòs, són igualment idees clares i positives en la ment; encara que, tal vegada, algunes de les causes que les produeixen no siguin més que simples privacions en les coses d'on els nostres sentits extreuen aquestes idees. I l'enteniment, en veure aquestes idees, les considera íntegrament com a positives i diferents, sense reparar en les causes que les produeixen, ja que aquesta seria una recerca que no afectaria a la idea en tant que està en l'enteniment, sinó a la naturalesa de la cosa existent al marge de nosaltres. Aquestes són dues coses diferents que s'han de diferenciar de manera acurada, perquè una cosa és percebre i conèixer la idea del blanc i del negre i una altra molt diferent examinar quina classe de partícules hauran de ser i com hauran de disposar-se en la superfície d’un objecte qualsevol perquè aparegui com a blanc o com a negre.

3.Podem tenir idees quan ignorem les seves causes físiques. Un pintor o un tintorer que no hagi investigat mai sobre les causes dels colors té en el seu enteniment les idees del blanc i del negre i dels altres colors de manera tan clara, perfecta i diferenciada, i tal vegada amb més nitidesa, que el filòsof que s'ha ocupat de considerar la seva naturalesa, i que creu saber en quin grau és positiva o privativa la causa, en un o un altre cas; i la idea del negre no és menys positiva en la ment d'aquell pintor que la idea del blanc, encara que la causa d'aquell color només pugui ser una privació en l’objecte extern.

4. Per què una causa que és una privació en la naturalesa pot originar una idea positiva? Si m'hagués proposat investigar les causes naturals i els mecanismes de la percepció, adduiria la següent raó per explicar per què una causa privativa pot produir, en alguns casos, una idea positiva, i és la següent: que, atès que totes les sensacions es produeixen en nosaltres únicament per diverses formes i gradacions del moviment dels

nostres esperits animals diversament agitats pels objectes externs, el cessament de qualsevol moviment previ ha de provocar una sensació nova de manera tan inevitable com la provoca la variació o augment d'aquest moviment – tot introduint així una nova idea que depèn tan sols d'un moviment diferent dels esperits animals de l'òrgan afectat.

5. Els noms negatius no signifiquen idees positives. No obstant això, no dilucidaré aquí aquesta qüestió; em conformo amb fer una crida a l'experiència individual de cadascun perquè digui si l'ombra d'un home, encara que només consisteixi en l'absència de llum (doncs mentre major sigui l'absència de llum, més visible serà l'ombra), no provoca, en observar-la, una idea tan nítida i positiva en la ment com la que produeix el cos d'un home quan es vist a la clara llum solar. I el dibuix d'una ombra és una cosa positiva. Certament, posseïm alguns noms negatius que no signifiquen directament idees positives, sinó la seva absència, com ara insípid, silenci, no-res, etc., paraules que fan referència a altres idees positives, sabor, so i ésser, tot significant la seva absència.

6. Per tot això es podria assegurar que la foscor es veu. Perquè imaginem un forat totalment fosc del qual no es desprèn cap llum: és evident que podríem veure la forma que té o representar-la en un dibuix; i és una qüestió per resoldre si idea produïda per la tinta amb què escric és diferent. Encara que coincideixo amb l'opinió vulgar en assignar causes privatives a les idees positives, és difícil determinar si existeix de fet alguna idea que derivi d'una causa privativa fins que no es determini si el repòs és més una privació que el moviment.

7. Idees en la ment, qualitats en els cossos. Per descobrir millor la natura de les nostres idees i per pensar intel·ligiblement sobre elles, serà convenient distingir-les en tant que són idees o percepcions en la nostra ment, i en tant que són modificacions de la matèria en els cossos que causen en nosaltres aquestes percepcions. I això, perquè no pensem (com potser es fa habitualment) que les idees són exactament les imatges i semblances d'alguna cosa inherent a l'objecte que les produeix, ja que la majoria de les idees de sensació que tenim en la ment no s’assemblen més a coses que hi ha fora de nosaltres, que els noms que les signifiquen s’assemblen a les nostres idees, encara que, en escoltar-los, aquests noms no deixen de provocar les idees en nosaltres.

8. Les nostres idees i les qualitats dels cossos. Anomeno idea a tot allò que la ment percep en si mateixa, o a tot allò que és l'objecte immediat de percepció, de pensament o d'enteniment; i al poder de produir qualsevol idea en la ment l’anomeno qualitat de l'objecte en què resideix aquest poder. Així, una bola de neu té el poder de produir en nosaltres les idees de blanc, fred i rodó; a aquests poders de produir en nosaltres aquestes idees, en tant que estan en la bola de neu, els anomeno qualitats; i a les sensacions o percepcions en el nostre enteniment, les anomeno idees; i si algunes vegades parlo d’aquestes idees com si estiguessin en les coses mateixes, vull que s'entengui que em refereixo a les qualitats dels objectes que produeixen les idees en nosaltres.

9. Qualitats primàries. Així considerades, les qualitats dels cossos són, primer, aquelles enterament inseparables del cos, qualsevol que sigui l'estat en què es trobi, i tals que aquest cos les conserva constantment en totes les alteracions i canvis que pugui sofrir a causa de la major força que hom pugui exercir sobre ell. Aquestes qualitats són tals que els sentits constantment les troben en cada partícula de matèria amb volum suficient per ser percebuda, i tals que la ment les considera com a inseparables de cada partícula de matèria tot i que siguin massa petites per ser percebudes individualment pels nostres sentits. Per exemple, prenguem un gra de blat i dividim-lo en dues parts; cada part encara té solidesa, extensió, forma i mobilitat. Dividim-lo una vegada més, i les parts encara retindran les mateixes qualitats; i si el seguim dividint fins que les parts es facin insensibles, retindran necessàriament, cadascuna d'elles, totes aquestes qualitats. Perquè la divisió (que és tot el que un molí o una trituradora o qualsevol altre cos li fa a un altre en reduir-lo a parts insensibles) no pot mai llevar-li a un cos la solidesa, l'extensió, la forma i la mobilitat, sinó que tan sols fa dues o més masses de matèria, diferents i separades, d’on abans n’hi havia només una; totes les quals, feta la divisió, poden ser considerades com a cossos diferents i faran un nombre determinat. A aquestes qualitats les anomeno qualitats originals o primàries d'un cos, les quals podem advertir que produeixen en nosaltres les idees simples de la solidesa, l'extensió, la forma, el moviment, el repòs i el nombre.

 

 10. Qualitats secundàries. Però, en segon lloc, hi ha qualitats tals, com els colors, sons, sabors, etc., que en veritat no són res en els objectes mateixos sinó poders de produir en nosaltres diverses sensacions per mitjà de les seves qualitats primàries, és a dir, pel volum, la forma, la textura i el moviment de les seves parts insensibles. A aquestes les anomeno qualitats secundàries. Podríem afegir-hi una tercera classe, que tothom admet que són poders, encara que siguin qualitats tan reals en l'objecte com aquelles que jo, per acomodar-me a la manera comuna de parlar, anomeno qualitats, però que, per distingir-les, anomeno qualitats secundàries. Perquè el poder del foc de produir un nou color o una consistència diferent en la cera o en el fang per mitjà de les seves qualitats primàries, és tant una qualitat del foc, com ho és el poder que té de produir en mi, per mitjà d'aquestes mateixes qualitats primàries (és a dir, volum, textura i moviment de les seves parts insensibles) una nova idea o sensació de calor o cremor que no sentia abans.

 11. Com produeixen les seves idees les qualitats primàries? Considerarem, a continuació, com és que els cossos produeixen idees en nosaltres: sembla obvi que no podem concebre que els cossos operin de cap manera que no sigui per impuls.

12. Per moviments, externs i del nostre organisme. Si els objectes externs no s'uneixen a la nostra ment quan produeixen idees en ella, i, no obstant això, percebem aquestes

qualitats originals d'aquells objectes que individualment entren en contacte amb els nostres sentits, és evident que hi ha algun moviment en aquests objectes que, tot afectant algunes parts del nostre cos, es perllonga a través dels nostres nervis o esperits animals fins al cervell o seient de la sensació, fins a produir en la nostra ment les idees particulars que tenim d’aquests objectes. I atès que l'extensió, la forma, el nombre i el moviment de cossos de grandària observable poden percebre's a distància per mitjà de la vista, és evident que alguns cossos individualment imperceptibles han de venir-ne, d'ells, als ulls, de manera que transmeten al cervell algun moviment que produeix aquestes idees que tenim en nosaltres sobre tals objectes.

13. Com produeixen les seves idees les qualitats secundàries? De la mateixa manera en què es produeixen en nosaltres les idees d'aquestes qualitats originals, podem concebre que també es produeixen les idees de les qualitats secundàries, és a dir, per l'operació de partícules insensibles sobre els nostres sentits. Perquè és manifest que hi ha cossos, i cossos en gran quantitat, cadascun dels quals és tan petit que no podem descobrir pels nostres sentits ni el seu volum, ni la seva forma, ni el seu moviment, com és evident en el cas de les partícules de l'aire i de l'aigua, i en el cas d’ unes altres extremadament més petites que aquestes -potser tan petites respecte de les partícules d'aire i d'aigua, com les partícules d'aire i aigua ho són, de petites, respecte d’un pèsol o a una calamarsa. Anem a suposar, aleshores, que els diferents moviments i formes, volum i nombre de tals partícules, en afectar els diversos òrgans dels nostres sentits, produeixen en nosaltres les sensacions diferents que tenim dels colors i olors dels cossos; que una violeta, per exemple, per l'impuls de tals partícules insensibles de matèria, de formes i volum peculiars i amb diferent graus i modificacions dels seus moviments, fa que les idees de color blau i d'aroma dolça es produeixin en la nostra ment. En efecte, no és més impossible concebre que Déu ha unit tals idees a tals moviments amb els quals no tenen cap similitud, que concebre que ha unit la idea de dolor al moviment d'un tros d'acer que divideix la nostra carn, moviment amb el qual aquesta idea de dolor no guarda cap semblança.

14. Les qualitats secundàries depenen de les primàries. Tot el que he dit en relació als colors i les olors, pot entendre's també respecte de sabors, sons i altres qualitats sensibles semblants, les quals, qualsevol que sigui la realitat que equivocadament els atribuïm, no són en veritat res en els objectes mateixos, sinó poders de produir en nosaltres diverses sensacions, i depenen d'aquelles qualitats primàries, a saber: volum, forma, textura i moviment de les seves parts, com ja he dit.

15. Les idees de les qualitats primàries són semblances; no així les idees de les qualitats secundàries. D'on és fàcil provar, crec, aquesta observació: que les idees de les qualitats primàries dels cossos són semblances d'aquestes qualitats, i que els seus models existeixen realment en els cossos mateixos; però que les idees produïdes en nosaltres per les qualitats secundàries no són en absolut semblants a aquestes qualitats.

 No cal que existeixi res en els cossos mateixos que s'assembli a aquestes idees nostres. En els cossos que descrivim d’acord amb aquestes idees, només són un poder per produir en nosaltres aquestes sensacions; i el que és dolç, blau o calent en la idea, no és, en els cossos que designem amb aquests mots, res més que cert volum, forma i moviment de les seves parts insensibles.

16. Exemples. La flama es denomina calenta i lleugera, la neu, blanca i freda, el mannà, blanc i dolç, a causa de les idees que provoquen en nosaltres. Generalment es creu que aquestes qualitats són en aquests cossos el mateix que aquestes idees que nosaltres tenim, i que són del tot semblants, com si fossin reflectides en un mirall; i la majoria dels homes consideraran que qui digui el contrari és molt extravagant. No obstant això, qui s’adoni que el mateix foc, que provoca en nosaltres a certa distància la sensació de calor, ens produeix, si ens apropem més, la sensació totalment diferent de dolor, haurà de reflexionar sobre la raó que té per afirmar que la seva idea de calor provocada en ell pel foc està realment en el mateix foc, i que la seva idea de dolor, que d'igual manera li va produir el mateix foc, no està en el foc. ¿Per quina raó, doncs, han de estar la blancor i la fredor en la a neu, i no ha de estar-hi el dolor, si és la neu qui produeix aquestes idees en nosaltres, i no ho pot fer més que pel volum, la forma, el nombre i el moviment de les seves parts sòlides?

 17. Només existeixen en la realitat les idees del que és primari. Els percebin o no els sentits, el volum, el nombre, la forma i el moviment particulars de les parts del foc o de la neu són realment en aquests cossos, i per això, poden denominar-se qualitats reals, car existeixen en realitat en els cossos. Però la llum, la calor, la blancor o la fredor no existeixen d'una forma més real en els cossos que la sensació de malestar o el dolor en el mannà. Suprimim la sensació d'aquestes qualitats; evitem que els ulls vegin la llum o els colors, que les oïdes escoltin els sons; fem que el paladar no tasti, i que el nas no olori, i tots els colors, sabors i sons, en la mesura que són idees particulars, s’esvairan i desapareixeran, i quedaran reduïts a les seves causes: volum, forma i moviment de les parts dels cossos.

18.Les qualitats secundàries només existeixen en les coses com a modes de les primàries. Un floc de mannà de volum perceptible pot produir-nos la idea d'una forma rodona o quadrada i, si es desplaça d'un lloc a un altre, la de moviment. Aquesta última idea ens representa el moviment com realment ocorre en el mannà quan es desplaça. La forma rodona o quadrada són la mateixa cosa, en la idea i en la realitat, en la ment i en el mannà. I, independentment que reparem o no en ells, el moviment i la forma estan realment en el mannà. Això és quelcom que tothom estarà disposat a admetre. A més, pel seu volum, forma, textura i pel moviment de les seves parts, el mannà pot produir en nosaltres la sensació de malestar, i, de vegades, un dolor i mal de ventre ben forts. Tothom estarà disposat a admetre, així mateix, que aquestes idees de malestar i de dolor no estan en el mannà, sinó que són efectes de les seves operacions en nosaltres i que, quan no les percebem, no són enlloc. I, no obstant això, difícilment podria fer-se

creure als homes que la blancor i la dolçor no estan realment en el mannà i que no són sinó els efectes del moviment provocat per les operacions del mannà, per la grandària i per la forma de les seves partícules sobre els ulls i el paladar; d'igual manera que el dolor i el malestar que ens provoca no són, segons tots admeten, sinó els efectes de les seves operacions en l'estómac i els intestins, a conseqüència de la grandària, del moviment i de la forma de les seves parts no sensibles (ja que, segons s'ha provat, cap cos pot operar d’una manera diferent). Com si el mannà no pogués afectar els ulls i el paladar, i, produir així certes idees particulars i diferents en la ment que ell no té en si, de la mateixa manera en què admetem que pot afectar els intestins i l'estómac i provocar certes idees particulars que no té en si. Atès que aquestes idees són totes l’efecte de la manera en què el mannà opera sobre les diverses parts del nostre cos per la grandària, la forma, el nombre i el moviment de les seves parts, aleshores, ¿per quin motiu aquelles idees produïdes pels efectes sobre els ulls i sobre el paladar han de considerar-se com quelcom que està realment en el mannà, mentre que no es consideren així les idees produïdes pels efectes sobre l'estómac i els intestins? I, ¿per quin motiu ha de considerar-se que idees que són efectes del mannà, com ara el dolor i el malestar, no són enlloc quan no es perceben, mentre que la blancor i la dolçor han de considerar-se com a existents en el mannà, quan no veiem la blancor o tastem la dolçor, si aquestes són igualment efectes del mateix mannà sobre altres parts del cos operant per maneres igualment desconegudes?

19. Exemple. Considerem ara els colors vermell i verd del pòrfir: impedim que la llum caigui sobre ell i desapareixeran els seus colors, i no es produiran aquestes idees en nosaltres. Quan la llum torni, es produiran de nou en nosaltres aquestes aparences: ¿es pot pensar que hi ha hagut un canvi real, en el pòrfir, per la presència i absència de la llum, que les idees de blancor i de vermell estan en realitat en el pòrfir il·luminat, mentre que, quan es fa fosc, no té cap color? De dia o de nit, el pòrfir te realment una configuració de partícules tal que podria, pel reflex dels rajos de la llum en algunes de les parts de la dura pedra, provocar en nosaltres la idea de vermell, i en altres parts, la idea del blanc. Però el blanc i el vermell no estan mai en el pòrfir, sinó que aquest té únicament una mena de textura que pot produir-nos aquestes sensacions.

20. Segueixen els exemples. Molguem una ametlla, i el seu color blanc net es convertirà en un blanc brut, i el seu sabor dolç en un sabor oliós. Però, quina altra alteració real poden produir els cops del morter en un cos sinó l’alteració de la seva textura?

21. Exemples de com l'aigua pot provocar en una mà la idea del fred i en l'altra la de la calor. Si entenem i diferenciem les idees d'aquesta manera, podrem explicar per què la mateixa aigua, en un mateix moment, pot provocar en una mà la idea de fred i en l'altra la de la calor; mentre que és impossible que una mateixa aigua sigui freda i calenta al mateix temps, la qual cosa hauria de succeir si realment estiguessin en ella aquestes idees. Si ens adonem que la calor de les nostres mans no és sinó un cert tipus i classe de moviment de les partícules petites dels nostres nervis o esperits animals, podrem

comprendre com és possible que la mateixa aigua pugui provocar, al temps, la sensació de calor en una mà i la de fred en l'altra; això, però, no succeeix mai amb la forma, que mai no produeix en una mà la idea d'un quadrat, quan en l'altra ha provocat la d'un globus. Però si les sensacions de calor i de fred no són sinó l'augment o la disminució del moviment de les parts més petites dels nostres cossos, provocats per les partícules d'un altre cos qualsevol, és fàcil comprendre que, si aquest moviment és major en una mà que en l'altra, i es posa en contacte amb les mans un cos que tingui en les seves partícules més petites un moviment major que el que té una de les mans i més petit que el que té l'altra, aquest cos, en augmentar el moviment d'una mà i disminuir el de l'altra, causa, per això mateix, les sensacions diferents de calor i fred, segons aquests graus diferents de moviment.

22. Un incís de Filosofia Natural. En tot el que acabo de dir, hi he estat ocupat en investigacions físiques potser més del que al principi era la meva intenció; però com que això era necessari per entendre millor la naturalesa de la sensació, i per tenir una idea precisa de la diferència existent entre les qualitats dels cossos i les idees que aquestes produeixen en la ment, la qual cosa és necessària per discutir aquest assumpte de forma intel·ligible, espero que se'm disculpi aquest breu incís en el camp de la filosofia natural. Doncs, per a la investigació present, ens cal distingir les qualitats primàries i reals dels cossos, les que sempre es troben en ells (és a dir: solidesa, extensió, forma, nombre i moviment o repòs, i que algunes vegades percebem, fonamentalment, quan els cossos en què s’hi troben són prou grans per poder destriar-los de manera individual), d'aquelles qualitats secundàries que no són sinó els poders que combinacions diferents d'aquestes altres qualitats primàries tenen, quan operen sense poder ser discriminades d’una manera clara. D'on també podrem arribar a saber quines idees són, i quines idees no són, semblants a coses realment existents als cossos, a les quals atorguem noms que provenen d'aquestes idees.

23. Classes de qualitats en els cossos. Les qualitats, pròpiament considerades, que realment existeixen en els cossos són de tres classes:

Primer, el volum, la forma, el nombre, la situació i el moviment o repòs de les seves parts sòlides: aquestes qualitats són als cossos, tant si les percebem com si no. I quan els cossos tenen la grandària suficient per poder-les percebre, tenim, a través d'elles, una idea de la cosa tal com és en si mateixa, com és obvi en els objectes artificials. A aquestes qualitats, les anomeno qualitats primàries.

En segon lloc, el poder que existeix en qualsevol cos, a causa de les seves qualitats primàries insensibles, d’afectar d’una manera peculiar qualsevol dels nostres sentits, i d'aquesta forma provocar en nosaltres les idees diferents de diversos colors, sons, olors, sabors, etc. A aquestes qualitats se les denomina usualment qualitats sensibles.

En tercer lloc, el poder que existeix en qualsevol cos, per la constitució particular de les seves qualitats primàries, de produir un canvi en el volum, en la forma, en la textura i en el moviment d'un altre cos, de tal manera que el fa actuar sobre els nostres sentits

d'un mode diferent a com operava abans. Així, el Sol té el poder de blanquejar la cera i el foc de fondre el plom. Normalment, a aquestes qualitats se les denomina poders.

Com ja he dit, les qualitats de la primera d'aquestes tres classes, podrien denominar-se amb propietat qualitats reals, originals o qualitats primàries, ja que es troben, siguin percebudes o no, a les coses mateixes; i les qualitats secundàries depenen, precisament, de les seves diferents modificacions. Les altres dues classes solament són poders per obrar d'una manera diferent sobre coses diferents, aquests poders provenen de les diferents modificacions d'aquelles qualitats primàries.

 24. Les primeres són semblances; de les segones, es creu que ho són, però no ho són;les terceres, ni són semblances, ni es creu d’elles que ho siguin. Tot i que aquestes dues últimes classes de qualitats no són res més que poders en relació a altres cossos diferents, i provenen dels canvis de les qualitats originals, tot i això, es conceben normalment d'una manera ben diferent. Car les de la segona classe, és a dir, els poders que produeixen en nosaltres diverses idees pels nostres sentits, són considerades com a qualitats reals de les coses que així ens afecten, mentre que les de la tercera classe són denominades i considerades com a mers poders. Per exemple, les idees de calor o de llum que rebem del Sol a través dels nostres ulls o del tacte són considerades normalment com a qualitats reals que existeixen en el Sol, i com quelcom més que mers poders en ell. Però quan pensem en el Sol en relació amb la cera, a la qual fon o blanqueja, no considerem que la blancor i la blanor que en ella produeix siguin qualitats que es troben en el Sol, sinó que les considerem com a efectes produïts pels seus poders. Tanmateix, si raonem correctament, aquestes qualitats de llum i calor, percepcions meves quan el Sol m'escalfa o il·lumina, no estan més en el Sol que els canvis produïts per ell en la cera, quan la blanqueja o la fon. En tots dos casos es tracta igualment de poders del Sol, que depenen de les seves qualitats primàries, per les quals pot, en un cas, canviar fins a tal punt el volum, la forma, la textura o el moviment d'algunes parts insensibles dels meus ulls o de les meves mans, que pot provocar-me la idea de llum o la de calor; i, en l'altre cas, pot canviar de tal manera el volum, la forma, la textura o el moviment de les parts insensibles de la cera com per fer que provoquin les idees diferents de blanc i de tou.

Bibliografia:

Llibre II. Capítol VIII

BOSCH-VECIANA, Antoni i altres autors: Atena. Lectures de Filosofia. Barcelona: Editorial La Magrana, 2014 (pàgines 190 fins 203)

Webgrafia: 

www.xtec.cat/~mcodina3/Filosofia2/Locke%20Assaig.p

LOCKE. ASSAIG SOBRE L' ENTENIMENT HUMÀ. LLIBRE I. CAP.II NO HI HA PRINCIPIS INNATS EN LA MENT

LOCKE: Assaig sobre l' enteniment humà

Jean Itard ensenya al petit salvatge Víctor de l' Aveyron a la pel.lícula de Truffaut

LLIBRE I. CAPÍTOL II. NO HI HA PRINCIPIS INNATS EN LA MENT

1. La forma en què nosaltres adquirim un coneixement qualsevol és suficient per provar que aquest no és innat. És una opinió establerta entre alguns homes que hi ha certs principis innats en l’enteniment: unes nocions primàries, caràcters impresos en la ment de l'home, que l'ànima rep al començament de la seva existència i que porta al món amb ella. Per convèncer un lector sense prejudicis de la falsedat d'aquesta suposició, em bastaria mostrar (com espero fer a les parts següents d'aquest Discurs) de quina manera els homes poden aconseguir tot el coneixement que posseeixen, solament amb l'ús de les seves facultats naturals i sense l'ajuda de cap impressió innata, i poden arribar a la certesa, sense tal mena de principis o nocions innats. Perquè imagino que tothom reconeixerà l’absurditat de suposar que són innates les idees de color en una criatura a qui Déu va dotar de la vista i del poder de rebre sensacions per mitjà dels ulls a partir dels objectes externs. I seria igualment absurd atribuir algunes veritats a certes impressions de la naturalesa i a certs caràcters innats, quan podem observar en nosaltres mateixos facultats adequades per aconseguir tan fàcilment i segurament un coneixement d'aquelles veritats com si originàriament haguessin estat impreses en la nostra ment. No obstant això, com que a un home no li és permès de seguir impunement els seus propis pensaments en la recerca de la veritat quan aquests el condueixen, per poc que sigui, fora del camí habitual, exposaré les raons que em van fer dubtar de la veritat d'aquella opinió per tal que serveixin d'excusa a la meva equivocació, si en ella he incorregut, la qual cosa deixo al judici de qui estigui disposat, com jo, a abraçar la veritat allà on es trobi.

2. L'assentiment general constitueix el principal argument. No hi ha supòsit més comú que la idea que hi ha uns certs principis, tant especulatius com pràctics (car es parla de tots dos), universalment acceptats per tota la humanitat. D'aquí s'infereix que han de ser unes impressions permanents que reben les ànimes dels homes al començament de la seva existència, i que les porten al món amb elles d'una manera tan necessària i real com en el cas de les seves propietats inherents.

3. El consens universal no prova que hi hagi res innat. Aquest argument, extret del consens universal, té l’inconvenient següent: que encara que fos cert que hi ha de fet unes veritats assentides per tota la humanitat, això no provaria que són innates, mentre hi hagi una altra manera d’explicar la forma en què els homes han pogut arribar a aquest acord universal sobre aquestes coses que tots accepten; la qual cosa penso que pot ser demostrada.

4. “El que és, és”; i “És impossible que la mateixa cosa sigui i no sigui” no són proposicions acceptades per tothom. Però el que és pitjor, aquest argument del consens universal, que s'ha utilitzat per provar els principis innats, em sembla que és una demostració que no existeixen tals principis innats, perquè no hi ha cap principi al qual tota la humanitat concedeixi un assentiment universal. Començaré amb els principis especulatius, exemplificant l'argument en aquests celebrats principis de demostració, "tota cosa que és, és” i “és impossible que la mateixa cosa sigui i no sigui”, que em sembla que, entre tots, tindrien el dret més gran al títol d'innats. Gaudeixen d'una reputació tan sòlida de ser principis universals que em semblaria certament estrany que algú els posés en dubte. No obstant això, em prenc la llibertat d'afirmar que aquestes proposicions són tan lluny de gaudir d’un assentiment universal que gran part de la humanitat no en sap res, d’elles.

5. Aquests principis no són principis impresos en l'ànima naturalment, perquè els desconeixen els nens, els idiotes, etc.... Perquè, primer, és evident que els nens i els idiotes no tenen la més mínima aprehensió o pensament d'aquestes proposicions, i tal mancança basta per destruir l’assentiment universal, que per força ha de ser el concomitant necessari de tota veritat innata: em sembla gairebé contradictori dir que hi ha veritats impreses en l'ànima que aquesta no percep ni entén, ja que “estar impreses” vol dir precisament que determinades veritats són percebudes, perquè imprimir alguna cosa en la ment sense que la ment la percebi em sembla poc intel·ligible. Si, per tant, els nens i els idiotes tenen ànima, vol dir que tenen ments amb aquestes impressions, i haurien de percebre-les i, per necessitat, conèixer-les i assentir-hi; però com que això no succeeix, és evident que no existeixen tals impressions. Perquè si no són nocions naturalment impreses, aleshores, com poden ser innates? I si efectivament són nocions impreses, com poden ser desconegudes? Dir que una noció està impresa en la ment, i afirmar al mateix temps que la ment la ignora i que fins i tot no l'adverteix, és igual que reduir aquesta impressió al no-res. No pot dir-se de cap proposició que està en ment sense que aquesta en tingui notícia i en sigui conscient. Perquè, si es pogués afirmar tal cosa de cap proposició, llavors, per la mateixa raó, podria dir-se que estan impreses i estan en la ment totes les proposicions vertaderes i a les quals la ment és capaç d'assentir. Ja que, si pogués dir-se d'alguna que està en la ment sense que aquesta la conegui, hauria de ser només perquè és capaç de conèixer-la –un capacitat que la ment té respecte a totes les veritats que arribarà a conèixer. Però, encara més, segons això podria haver-hi veritats impreses en la ment sense que aquesta en tingui o pugui tenir-ne mai cap coneixement; perquè un home pot viure molt i finalment pot morir en la ignorància de moltes veritats que la seva ment hagués estat capaç de conèixer, i de conèixer amb certesa. Així, doncs, si la capacitat de conèixer és l'argument en favor de la impressió natural, s’hauria d’acceptar que totes les veritats que un home arriba a conèixer han de ser innates: i aquesta gran afirmació no passa de ser una manera impròpia de parlar, que no diu res diferent del que diuen els qui neguen els principis innats, encara que vulgui afirmar el contrari. Perquè ningú ha negat mai que la ment sigui capaç de conèixer diverses veritats. Diem que la capacitat és innata i el coneixement és adquirit.

Aleshores, quina és la raó de tan gran obstinació en favor de certs principis innats? Si les veritats poden imprimir-se en l'enteniment sense ser percebudes, no arribo a veure quina diferència pot existir, pel que fa al seu origen, entre les veritats que la ment és capaç de conèixer. Forçosament totes són innates o totes són adquirides, i serà inútil intentar distingir-les. Per tant, qui parli de nocions innates en l’enteniment, no pot voler dir (si es refereix a una certa classe de veritats ) que tals nocions són estan en l’enteniment de tal manera que aquest no les ha percebudes mai, i n’és un ignorant total. Perquè, si les paraules “estar en l'enteniment” tenen algun sentit recte, signifiquen ser enteses. De tal forma que estar en l'enteniment i no ser entès, estar en la ment i no mai ser percebut, és tant com dir que una cosa està i no està en la ment o en l'enteniment. Per tant, si aquestes dues proposicions “qualsevol cosa que és, és”, i “és impossible que la mateixa cosa sigui i no sigui”, haguessin estat impreses per la naturalesa, els nens no podrien ignorar-les. Els petits i tots els dotats d'ànima haurien de posseir-les en el seu enteniment, conèixer-les com a veritables, i atorgar-hi el seu assentiment.

Bibliografia:

Llibre I. Capítol II

BOSCH-VECIANA, Antoni i altres autors: Atena. Lectures de Filosofia. Barcelona: Editorial La Magrana, 2014 (pàgines 185 fins 189)

Webgrafia: 

www.xtec.cat/~mcodina3/Filosofia2/Locke%20Assaig.pdf‎

http://image.slidesharecdn.com/lempirisme-de-john-locke-innatisme-11358-120905172310-phpapp02/95/slide-1-728.jpg?cb=1346885087

LOCKE. L' ANGLATERRA EMPIRISTA. TEORIA DEL CONEIXEMENT. ASSAIG SOBRE L' ENTENIMENT HUMÀ

LOCKE. L' ANGLATERRA EMPIRISTA.

TEORIA DEL CONEIXEMENT 

John Locke (Wrington, a prop de Bristol, 29 d'agost de 1632 – Oates, Essex, 28 d'octubre 1704) fou un filòsof empirista anglès que va treballar sobretot amb temes relacionats amb el govern i l'epistemologia.

Locke estudià medicina a la Universitat d'Oxford, ingressà al cos diplomàtic la qual cosa li va permetre residir a França un cert temps i contactar amb els cartesians. El 1683 es refugià a Holanda per evitar represàlies polítiques. Després de la Revolució Gloriosa de 1688 tornà al seu país i va publicar les seves obres més importants:

• Assaig sobre l'enteniment humà (de caràcter empirista).
• Assaig sobre el govern civil (considerada el manifest del liberalisme modern).

L'Assaig sobre l'enteniment humà comença amb una crítica demolidora a l'afirmació de l'existència d'idees innates en l'enteniment, preconitzada pels racionalistes: quan es neix, l'enteniment és com una pàgina en blanc o tabula rasa. Com que no hi ha idees innates en l'home, aquestes no poden fonamentar la comprensió del món. Com la resta d'empiristes, Locke considerarà que el coneixement s'extreu de l'experiència (empiria en grec), a través dels sentits.

Bases del pensament de John Locke

La seva epistemologia és sensualista, no creu en cap innatisme o determinisme. Considera que el coneixement es basa damunt les observacions fetes amb els sentits, pel que rebutja la idea d'una veritat absoluta a favor de la probabilitat matemàtica. Per Locke, el coneixement només avarca a les relacions entre els fets, al com, no al perquè. Per altra part creu percebre una harmonia global, recolzat en creences i supòsits evidents per si mateixos, pel que els seus pensaments també contenen elements propis del racionalisme i el mecanicisme.

Creu en un Déu creador proper a la concepció calvinista del gran rellotger, basant la seva argumentació en la nostra pròpia existència i la impossibilitat del no-res de produir ser, un Déu tal qual com el descriu el pensador del racionalisme Descartes a el Discurs del mètode, a la tercera part del mateix. De l'essència divina només poden ser coneguts els accidents i els seus designis només es poden advertir a través de les lleis naturals.

Tracta la religió com un assumpte privat i individual, que afecta només a la relació de l'home amb Déu, no les relacions humanes. En virtut d'aquesta privatització, l'home s'allibera de la seva dependència de la disciplina i imposicions eclesiàstiques, i sostrau la legitimitat confessional de l'autoritat política, ja que no considera que no hi ha cap base bíblica per a justificar un estat cristià.

Considera la llei natural com un decret diví que imposa l'harmonia global a través d'una disposició mental (reverència, temor a déu, afecte filial natural, amor al pròxim), concretada en accions prohibides (robar, matar i en definitiva tota violació de la llibertat aliena), que obliguen a favor de la convivència.

Teoria del coneixement

Malgrat que no accepta les idees innates, sí que accepta la divisió cartesiana de la realitat: pensament (jo), infinitud (Déu), extensió (Món) i afirma que les nostres idees són un reflex de la realitat del món, però que cal veure què són i com s'originen en l'enteniment.

Les idees són "tot allò que la ment percep en si mateixa o és objecte de percepció, pensament o enteniment", és a dir, qualsevol contingut mental és una idea, que són un reflex del món.

L'origen de totes les idees és l'experiència, que pot ser externa (de sensació) o bé interna (de reflexió), i ens informen del món mitjançant les idees que aquest produeix en nosaltres, i que anomenem "idees simples".

La ment, a més, té la capacitat d'associar i combinar aquestes idees simples, produint així les "idees complexes", que poden ser:

• de substància - coses individuals que existeixen.
• de mode - les que no existeixen en si mateixes sinó en una substància.
• de relacions - que descriuen associacions d'idees.

Només coneixem idees i aquest coneixement té dues vessants:

• La passiva - consciència dels continguts mentals.
• L'activa - anàlisi que en fa la ment.

En tots dos casos, l'experiència esdevé l'element determinant i com a font de les idees, determina la possibilitat del coneixement i també els seus límits; i com a únic element de contrastació de les idees, és el que legitima el coneixement.

Locke estava atret per certs aspectes de la ciència nova, sobretot el racionalisme cartesià, i no veia gaire utilitat a les discussions escolàstiques que tenien lloc en els estudis a la universitat d'Oxford.

L'objectiu de Locke i el seu mètode

Per problemes morals i religiosos, Locke s'introdueix en una anàlisi crítica dels poders de l' enteniment, per tal de determinar l'extensió del coneixement humà. Locke es posarà com a objectiu de determinar l’origen, els graus de certesa i l’extensió dels coneixements humans, els seus fonaments i els graus de fe que se’ls pot concedir, les opinions i els assentiments que es poden tenir.

Aquest pas exclou d'entrada els especulacions cartesianes sobre la naturalesa de l' ànima i les seves relacions amb els moviments fisiològics. En efecte, l’examen es refereix només a les facultats de l'home i sobre els objectes que es presenten al seu esperit. Aquest mètode hauria de permetre així comprendre com l’enteniment forma idees de les coses, i per allà, veure quines són les fites del coneixement humà.

El mètode consistirà a observar els fets de l'ànima i a descriure l’experiència de la interioritat. L’anàlisi psicològic lockià serà així un estudi de les idees. Aquesta empresa és la primera formulació precisa i rigorosa del problema crític.

Les idees

Tots els nostres coneixements són fets d’idees, per exemple, en un sentit ampli, «tot objecte que l' esperit distingeix immediatament »,^[6] o «el que pugui ser el que ocupa el nostre esperit quan pensa. », que és una definició molt propera de la de Descartes.

Es pot resumir en dues qüestions la seva anàlisi en lAssaig sobre l’enteniment humà  :

• com es formen les nostres idees?
• quina relació tenen les nostres idees amb les coses?

Però Locke procedeix en principi a una llarga crítica de la Teoria de les idees innates.

La crítica de les idees innates

Ja que Locke es proposa cercar l’origen de les nostres idees, la teoria de les idees innates es presenta de forma natural a l'esperit. Ara bé, per a Locke, totes les nostres idees deriven en realitat de l’experiència dels nostres sentits i de la nostra reflexió. La refutació de l’inneisme li permetrà justificar la seva tesi.

Primer de tot, segons l'inneisme, hi ha idees que són universals: el principi d’identitat, el principi de contradicció, la idea que tenim de Déu, etc. Però l’experiència ens ensenya de manera evident el contrari: els nens no tenen consciència d’aquestes idees, i en altres civilitzacions diferents a la nostra de les preteses idees morals innates són totalment absents. Des d'aquest punt de vista, l’inneisme és insostenible.

Però una idea innata és igualment una idea que es troba en l’enteniment. Ara bé, si és en l'enteniment, ha de ser percebuda; d’aquí es conclou que tots els homes haurien de tenir consciència de les idees innates des del seu naixement, que aquestes idees haurien de ser totes les seves primeres idees, l’objecte primer del seu esperit, cosa que és manifestament absurda. En efecte: o bé una idea no percebuda per l’enteniment mai no ha estat en l’enteniment, o bé ha estat percebuda i ha de ser per tant coneguda. Una idea no pot doncs ser a l'ànima sense ser-hi objecte de l’enteniment. Per definició, la idea és el que és en l’esperit; sostenir que una idea és en l'anima sense ser concebuda, és dir que aquesta idea no és una idea. Cal doncs que tota idea innata sigui immediatament detectada. Aquí apareixen dues objeccions: una, ja evocada, la ignorància de les idees innates en la qual es troba una gran part de la humanitat, i l'altra: si alguns homes no coneixen les idees innates, no les reconeixeran – quan es presentin a l’enteniment i no són enteses immediatament (cosa que succeeix en l’aprenentatge) llavors aquestes idees mostren el seu caràcter no innat.

El que és doncs criticat per Locke, és la teoria que la nostra ànima contindria passivament idees independentment de l’experiència. Aquesta teoria criticada no és la de Descartes; en efecte, per a Descartes, les idees innates són idees que resulten de l’activitat de l’enteniment. Al final, no se sap gaire a qui Locke adreça les seves crítiques, potser als platònics de Cambridge.

Origen de les nostres idees

Si no hi ha idea innata, com doncs formem les nostres idees? Locke formula sobre aquest punt la metàfora de la tabula rasa («White paper») per descriure l'esperit humà abans del seu contacte amb el món. L’esperit no conté doncs cap caràcter, cap idea. No queda més que l’experiència i l’enveja: només l’experiència pot ser el fonament dels nostres coneixements. La matèria del nostre esperit és doncs o bé els objectes exteriors (idees que vénen dels sentits) o bé les operacions del pensament mateix (idees que vénen de resultes de l'acció de la reflexió): en tots dos casos, les idees provenen de l’experiència. Pels sentits, una excitació o un moviment sobre el cos ens fa percebre qualitats sensibles; per la reflexió, l'anima rep la impressió de la seva pròpia activitat quan percep les coses del món exterior.

Aquestes idees de la sensació i de la reflexió són de dues menes: simples o complexes.

Les idees simples

Segons Locke les idees simples són indivisibles i completes, però no són sempre clares; són sense barreja, homogènies i inanalitzables: no es pot doncs ni definir-les ni explicar-les. No es pot tampoc comunicar-les, ni conèixer-les sense experiència personal. Dades immediates de l’experiència, aquestes idees són només els materials del nostrepensament.

Locke distingeix dos tipus d’idees simples: les idees simples de la sensació i les idees simples de la reflexió.

Les idees simples de la sensació entren pels sentits sense cap barreja, i són totes diferents. Algunes d’aquestes idees arriben en un sol sentit, com el so, el gust, etc. D’altres ens vénen de diversos sentits alhora: el moviment, l'espai, l'extensió, etc. A propòsit de les qualitats que percebem així, Locke fa tres distincions :

Hi ha qualitats primàries, que no podem separar dels cossos: per exemple, la solidesa, el moviment, etc. Aquestes qualitats són realment en la matèria.

Les qualitats secundàries són la potència que tenen els cossos de produir en nosaltres sensacions per les seves qualitats primàries: la transferència tèrmics, el color, etc. Els percebem directament. Aquestes qualitats no són realment als cossos, i les seves aparences varien amb l'abast dels nostres sentits. Encara que jutgem naturalment que aquestes qualitats siguin als cossos, quan no són percebudes, aquestes qualitats no existeixen. Sense un cos i una ànima per a percebre’ls, la calor, el dolor, etc. no existirien en el món.

Locke distingeix una tercera mena de qualitat: la potència que posseeixen els cossos de produir o de rebre efectes o canvis com els que en resulten per a nosaltres de les alteracions de les nostres percepcions. El foc transforma per exemple la matèria, que percebem llavors de forma diferent. Aquestes qualitats estan percebudes indirectament i no les atribuïm naturalment als cossos.

Les idees simples de la sensació i de la reflexió són idees que resulten d’aquestes dues formes d’experiència: per a Locke, són: el plaer i el dolor, units l'un amb l’altre en gairebé totes les nostres idees; la inquietud (uneasiness ); la potència; l'existència i la unitat que concebem en totes les percepcions d’objectes i per tota idea.

Les idees de reflexió poden ser dividides seguint dos tipus d’acció; es tracta de veure si es poden descobrir en cadascun idees simples:

• l'enteniment, que comprèn la percepció (tenir una idea), la retenció (recordar les seves idees que, fora d’aquest acte, no són enlloc) i la distinció (capacitat de concebre una idea, d’abstreure, d’aquí el caràcter fictici de les idees generals que no tenen existència més que en el nostre esperit).
• la voluntat: en aquest cas, no sembla haver-hi idees simples.

Així, en resum, les nostres idees simples, per exemple indivisibles, entren al nostre esperit passiu per un o diversos sentits alhora, o són obtingudes per la impressió d’una reflexió sola, o finalment per una reflexió i una sensació.

Les idees complexes

Les idees complexes són una combinació d’idees simples. Locke distingeix tres tipus d’idees complexes.

Els modes són idees complexes que no subsisteixen per elles mateixes, però són com afeccions de les substàncies. Les modes es divideixen al seu torn en diversos tipus:

• els modes compostes d’un sol tipus d’idees simples. Són modificacions d’una idea simple: per exemple, dos és la unitat repetida. L’espai ve de la idea simple d’extensió: és la idea sensible elaborada de distància. La durada ens ve de la idea de successió; el nombre, que implica una unitat estrictament determinada; l’infinit que es forma per l’addició sense fi del finit.
• els modes de pensada: l’esperit percep una gran varietat de les seves pròpies modificacions quan reflexiona sobre ell mateix. Es troba la percepció, la memòria, l'atenció, etc.
• els modes de la voluntat: el poder, la llibertat com a poder de començar o no començar una acció, de perseguir-la o no.
• modes mixtes: són idees independents que l’esperit uneix sense que aquestes modes tinguin existència sensible real (ex.: la mentida).

Les substàncies són idees constantment reunides considerades com pertanyent a un objecte. La substància és un tot existint per ell mateix, però no tenim idea precisa de la substància en general.

La relació és una comparació com l’examen d’una cosa que conté la consideració d’una diferent. Les principals relacions són la causalitat, la Identitat i la diversitat.

El coneixement

Locke ha establert doncs, per aquesta anàlisi de les idees, que tots els nostres coneixements tenen sobre les nostres idees, sobre les relacions que tenen entre elles i sobre les seves modificacions. El coneixement consisteix doncs en la percepció que tenim de la conveniència o la no conveniència que les nostres idees tenen entre elles. Conèixer, és comparar idees, descobrir quines són les seves relacions, i jutjar.

Què és conèixer. Els graus de coneixement

Fins ara, Locke ha establert que l’experiència és la font d’on procedeix tot el material del nostre coneixement o idees; ara bé, l’experiència no és el coneixement mateix. Locke dedica el llibre IV de l’Assaig, el més extens i significatiu de l’obra, a l’estudi de la naturalesa, graus, extensió, realitat... del coneixement.

En primer lloc, Locke defineix el coneixement com la percepció per part de la ment de l’acord o desacord d’unes idees amb d’altres. Conèixer és comparar idees, descobrir quines són les seves relacions, i jutjar. Locke redueix a quatre les formes en que les idees poden concordar o no concordar entre sí.

• identitat o diversitat (lògica); per exemple, “allò blau no és groc”, que indica una no concordança d’identitat;
• relació (matemàtica); per exemple, “dos triangles de bases iguals entre dos costats paral•lels són iguals”, que assenyala una relació entre dues idees;
• coexistència o connexió necessària (física); per exemple, “el ferro és susceptible d’impressions magnètiques”, on la ment percep que certes idees coexisteixen amb d’altres en el mateix subjecte;
• existència real (metafísica); per exemple, “Déu existeix”, que implica la percepció de la existència real d’una idea fora de la ment.

Si la concordança o no concordança entre idees és percebuda per la ment de mode immediat, llavors tenim el primer grau de coneixement, el coneixement intuïtiu.

El coneixement intuïtiu és la percepció immediata de la concordança o de la no concordança de les idees entre elles, sense recórrer a cap idea intermediària. Aquesta intuïció és evident, i produeix lacertesa. Així, totes les idees clares i distintes, fins i tot les idees abstractes, són evidents; l’esperit concep immediatament que cada idea concorda amb ella mateixa i que aquesta no concorda amb totes les altres. Nogensmenys, aquestes idees no són pas axiomes del pensament i de les ciències, car aquests axiomes són inútils per copsar proposicions particulars, i poden induir-nos a l’error. Les idees abstractes són evidents pel fet que són obra nostra, no tenen pas necessitat de ser demostrades.

Quan la ment no percep l’acord o desacord entre idees de manera immediata, sinó que necessita de la intervenció d’altres idees intermèdies per descobrir-lo, llavors es té el segon grau de coneixement, el coneixement demostratiu.

El coneixement demostratiu consisteix a comparar idees i a percebre’n la conveniència o la desconveniència per mitjà d’altres idees que són proves per a la demostració. És la raó qui percep aquests lligams entre les idees, seguint-ne el fil de la deducció. La deducció comprèn diversos graus:

• descobrir proves;
• ordenar les idees amb claredat i convenientment de manera que les connexions apareguin amb evidència;
• percebre aquestes connexions;
• finalment, concloure.

En el domini de la demostració, les matemàtiques proporcionen el grau més alt de la certesa. El coneixement intuïtiu és, segons Locke, el més cert i clar perquè, encara que el coneixement demostratiu és cert, ja que en ell l’acord o desacord entre les idees arriba a percebre’s finalment; no obstant, això no té lloc sinó després d’un gran esforç i atenció, i, en el processos llargs, l’error és possible. A més, el coneixement intuïtiu constitueix el fonament de la certesa de tot el nostre coneixement: així, en el coneixement demostratiu, la intuïció ha de donar-se en cadascun dels passos intermitjos.

Finalment, Locke parla d’un tercer grau de coneixement, el sensitiu; és a dir, el coneixement de l’existència d’objectes particulars exteriors a nosaltres, que es fonamenta en la percepció o consciència de la ment de rebre idees procedents d’objectes externs.

Tipus de coneixement

 Coneixement intuïtiu

El coneixement intuïtiu és la percepció immediata de la conveniència o de la desconveniència de les idees entre elles, sense idea intermediària. Aquesta intuïció és evident, i produeix la certesa. Així, totes les idees clares i distintes, i.e. les idees
abstractes són evidents; l’esperit concep immediatament que cada idea convé amb ella mateixa i que aquesta desconvé amb totes les altres. Nogensmenys, aquestes idees no són pas axiomes del pensament i de les ciències, car aquests axiomes són inútils per copsar proposicions particulars, i poden induir-nos a l’error. Les idees abstractes són evidents pel fet que són obra nostra, no tenen pas necessitat de ser demostrades. Per exemple:

«Pel que fa a la nostra existència, la percebem amb tanta d’evidència i de certesa que no cal pas que sigui demostrada per cap prova. Jo penso, jo raono, jo sento plaer i dolor; cap d’aquestes coses no em pot ser més evident que la meva pròpia existència? Si dubto de qualsevol altra cosa, aquest mateix dubte em convenç de la meva pròpia existència i no em permet pas que en dubti. [...] En cada acte de sensació, de raonament o de pensament, som convençuts interiorment en nosaltres mateixos del nostre propi ésser, i arribem pel que fa a això al més alt de certesa que sigui possible d’imaginar.»

 Coneixement demostratiu

El coneixement demostratiu consisteix a comparar idees i a percebre’n la conveniència o la desconveniència per mitjà d’altres idees que són proves per a la demostració. És la raó qui percep aquests lligams entre les idees, seguint-ne el fil de la deducció. La deducció comprèn diversos graus:

* descobrir proves;
* ordenar les idees amb claredat i convenientment de manera que les connexions apareguin amb evidència;
* percebre aquestes connexions;
* finalment, concloure.

En el domini de la demostració, són les matemàtiques que són el grau més alt de la certesa, car aquesta comporta aquests quatre graus. Nosaltres concebem intuïtivament les idees abstractes de les matemàtiques, i aquestes intuïcions clares i distintes permeten de deduir-ne propietats. Per contra, el domini de l’experiència no forneix pas aquestes idees, no s’hi troba res de cert i d’universal, tot hi és contingent. En el domini de la demostració, Locke situa igualment la prova de l’existència de Dëu; és, segons ell, l’única existència que pugui ésser provada i això, amb una certesa igual a la de les matemàtiques. En efecte, si considerem la nostra existència, sabem que algun ésser real existeix: ara bé, si el no-ésser no pot produir res, aleshores hi ha un ésser que existeix des de tota l’eternitat.

 Coneixement sensitiu

Nosaltres tenim un coneixement intuïtiu de la nostra existència i un coneixement demostratiu de l’existència de Déu. Totes les altres existències les coneixem mitjançant els sentits. La idea que tenim d’una cosa no manté cap connexió necessària amb l’existència mateixa d’aquesta cosa; per tant, la deducció de la idea a l’existència és impossible. Cal la presència d’un objecte perquè puguem conèixer-ne l’existència.

Webgrafia:

http://www.pensament.com/filoxarxa/imatges/ideeslocke.jpg
http://ca.wikipedia.org/wiki/John_Locke

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:John_Locke.jpg
blocs.xtec.cat/.../files/2009/.../Teoria-del-coneixement-de-John-Locke.do...

http://www.filosofar.cat/index.php/historia-de-la-filosofia/filosofia-moderna/93-locke/395-que-es-coneixer-els-graus-de-coneixement